(Publicat al diari Avui)
Poden respirar tranquils tant els nostres dirigents polítics com els dirigents empresarials com els directius esportius, de mitjans de comunicació, d'activitats de lleure... perquè aquest article no va per ells, tot i que a gairebé tots els encaixaria. Em vull referir (encara que no és exclusiu d'ells) als dirigents d'institucions científiques, de centres d'investigació, que, ah!, encara que no surtin gairebé mai als mitjans, també existeixen.
A Catalunya tenim 12 universitats, 33 centres de recerca amb participació de la Generalitat (CERCA) i 15 instituts del Consell Superior d'Investigacions Científiques. Això fa un total de seixanta directius al més alt nivell -amb els diferents noms de rector, director, president- i possiblement tres-cents o quatre-cents alts càrrecs de direcció i de gestió. No és menyspreable, doncs.
La meva pregunta és: quin grau de catalanitat hi ha entre la classe dirigent de centres científics? Em refereixo no a les paraules, no a les manifestacions, sinó als fets reals, a la gestió de cada dia, però també als aspectes menors, que no es noten però que van traspuant. Quants d'aquests dirigents creuen en Catalunya com a país, que volem que sigui científicament desenvolupat però que també volem que sigui un país no subsidiari d'altres ni de les decisions de gent de fora?
Certament, la ciència no té fronteres, la recerca s'ha de basar en l'excel·lència, no podem renunciar a res que ens enriqueixi científicament, hem d'ésser competitius amb els països científicament i tecnològicament avançats... Gairebé com els clubs de futbol de primera línia (però amb menys recursos). Tant de bo poguéssim contractar alguns dels millors investigadors del món, però poques vegades és el cas. Però sí que seguim camins paral·lels amb l'ús de la llengua. És clar, em diran, la ciència es transmet en anglès, a Dinamarca o a Noruega ho fan tot en anglès (sic). I és clar que sí, els respondré, perquè ells no han de competir amb altres llegües amb privilegis jurídics, polítics i demogràfics colossals en el seu propi país. No els amenaça ningú. Però aquí, a Catalunya, no cal amagar l'existència del català. No sols no cal amagar-la, sinó que faríem bé d'exhibir-la, encara que només sigui perquè el món científic, un col·lectiu de ments d'alt nivell, se suposa, tingui coneixement de la seva existència. O potser s'acabi interessant per l'estat de la llengua, per la seva problemàtica, pels problemes del país... Així és com tindríem bons ambaixadors arreu.
Ja tenim l'anglès per comunicar-nos científicament, però quin mal hi fa el català en una web? O quin mal hi fa el català en una memòria d'activitats? O en la vida quotidiana? Amb l'argument de l'anglès, de la internacionalització, de l'obertura al món, de tot el que vulguin, el que es camufla és una eliminació del català o la substitució del català pel castellà. Perquè, esclar, què diran a Espanya si fem un report d'activitats en anglès i català i no en castellà? Potser els caurà malament aquesta omissió, potser no ens subvencionaran el projecte, potser ens miraran amb recel, potser no ens invitaran, potser... Aquesta és la veritable mare dels ous, la dependència dels organismes de l'Estat, tot un procés d'espanyolització.
El diccionari de l'IEC defineix mesell com: "Que no se sent dels cops", i figuradament, "d'una insensibilitat absoluta". Si us plau, doncs, que ningú no s'escandalitzi per l'ús d'aquest adjectiu, no és un insult. Crec que hauria de ser política del comissionat i de la conselleria que el català fos present en les webs i en les memòries d'activitats de tots els centres del CERCA, no d'uns quants ni de molts, sinó de tots. Així ningú ens podria dir mesells. Enhorabona a aquells dirigents que ja ho practiquen. I als altres, que pensin si realment la ciència ha d'estar per damunt del país.
Manuel Castellet, catedràtic de Matemàtiques de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada