Sobre Rafael Casanova

02.10.2008
Sobre Rafael Casanova

Quan s’acosta l’Onze de Setembre sempre sentim la cançó de l’enfadós, que qüestiona la figura històrica del nostre heroi i Conseller en Cap, Rafael Casanova.

La lletania pre-Diada, any rere any repetida, més o menys rondineja així:

a/ Que si “només” va ser ferit i va poder sobreviure. (Vet ací tot un acte de traïció!)

b/ Que si va morir al 1743 amb més de 80 anys de forma natural. (Potser s’havia de suïcidar?)

c/ Que si el 1719, tot aprofitant una amnistia, va tornar a exercir d’advocat. (Com tothom. O és que el ferrer no va fer de ferrer i el fuster de fuster, des del 12 de setembre de 1714?)

d/ Que si havia d’haver capitulat sense resistir. (Jutjar una decisió transcendentalment històrica, tot descontextualitzant-la i mistificant-la, amb la mentalitat hedonista i covarda imperant avui en dia és, com a mínim, absurd).

e/ Que si la ofrena floral al peu del seu monument no té massa sentit. (Té molt més sentit, posem per cas, que la ofrena al monument del soldat desconegut que Gran Bretanya fa cada any a Whitehall)

f/ Que si el General Moragues es mereix l’homenatge i Rafael Casanova no.

No són gens incompatibles ni comparables. Moragues era un militar que operava fora ciutat i Casanova el màxim responsable polític de Barcelona. El problema és que el General Moragues és una figura històrica incòmode i, per tant, marginada pel titellam-col·laboracionista, els mitjans de manipulació i la intel·lectualitat de cul llogat. Però per a restituir i enaltir com es mereix al gran heroi i màrtir de Sant Hilari Sacalm, no cal minimitzar ni treure mèrit al Conseller en Cap.

L’historiador igualadí Joan Mercader i Riba ens ho relata així: “Casanova havia suggerit l’acceptació d’un armistici d’uns 12 dies, que hauria permès de reorganitzar les tropes i d’esperar l’anunciat comboi de Mallorca. Predominà, però, el parer contrari, que Casanova acceptà sense reserves, i treballà intensament davant la imminència de l’atac final. Aquest es produí la matinada de l’Onze de Setembre. Casanova s’adreçà al Portal Nou i, enarborant la bandera de Santa Eulàlia i voltat dels prohoms de l’escorta, arrossegà al contraatac diverses companyies de la coronela i durant una hora i mitja hom disputà una terrible batalla cos a cos. Rafael Casanova rebé una bala a la cuixa i hagué de cedir la bandera al comte de Lanuça, protector del braç militar. Fou hospitalitzat al col·legi de la Mercè, on el visitaren el conseller segon Salvador Feliu de la Penya, i diversos militars, que li sotmeteren un projecte de capitulació, el qual es veié forçat a aprovar.”

Què més havia de fer? Coneixeu gaires presidents o caps suprems del segle XVIII – polítics o militars- que s’hagin jugat la vida a primera línia de foc, tot lluitant fins al final? Creieu que sense aquest acte heroic, avui servaríem la memòria del “Onze de Setembre” i la voluntat de restablir la Llibertat de Catalunya?

Els titelles-col·laboracionistes que ens representen des de fa 31 anys no són dignes de fer-li cap ofrena floral, ni cap homenatge; aquesta és la qüestió.

Cal afegir també que la resistència a ultrança, no fou solament una gesta de valor, dignitat i honor, sinó que les possibilitats de que Anglaterra es reincorporés a la guerra al costat dels catalans, eren molt fonamentades. El canvi de monarca (Jordi I per Anna I) feia de la lluita una oportunitat nova i gens desestimable. El sacrifici, per tant, era fins i tot políticament i pragmàticament aconsellable.

Segueix Mercader i Riba: “Temorosos de la repressió felipista, alguns familiars i amics seus decidiren de fer-lo passar per mort. Més tard fou dut en secret a la casa del seu difunt sogre, heretada pel seu fill Rafael”.

Val a dir també que la obligació de qualsevol lluitador patriota, més enllà del instint de supervivència lògic i humà, és escapolir-se de l’invasor per a resistir o esperar una nova oportunitat, tal i com pretenia fer el General Moragues, fugint a Mallorca, quan fou capturat per l’enemic.

Sobreviure uns anys més a la gran gesta no li resta gens de mèrit, i pocs pobles poden vantar-se i sentir-se tant orgullosos com nosaltres, de tenir en la seva galeria de persones il·lustres un ferm patriota i gran dirigent, tant valent, digne i honorable com el nostre Conseller en Cap: Rafael Casanova.

Antoni Gomis, president de Catalunya Estat Propi