03.10.2008
Suecs, suïssos i la independència
No m'agrada massa parlar de referents internacionals per a il·lustrar els projectes polítics sobre el nostre país, però si ho hagués de fer, trobaria una sèrie de símils molt clars per explicar els diferents projectes independentistes pel que fa al model social que propugnen. Uns, minoritaris però no tant, voldrien que els Països Catalans fossin una cosa així com la Veneçuela de la Mediterrània. Uns altres, per sort molt més minoritaris, pensen en el nostre país com la futura Cuba de la conca del Mare Nostrum. I uns altres, per sort més minoritaris encara, situats a l'altre extrem de l'espectre polític, sembla que tenen més aviat al cap Croàcia o Sèrbia, amb els seus processos d'expurgació ètnica i tot això.
Però totes aquestes són opcions minoritàries, sobretot les darreres dues (per sort, insisteixo). Jo diria que la majoria dels independentistes d'aquest país es poden dividir, pel que fa al seu model social, entre "suïssos" i "suecs". No parlo del model polític de cada país, sinó del seu model socioeconòmic. Comencem pels "suïssos". Aquests voldrien que els Països Catalans fossin la Suïssa del Mediterrani. Un país petit, amb una economia mínimament intervinguda per l'Estat, un model liberal-conservador d'Estat del Benestar on la família i el mercat són els principals proveïdors de serveis, i una baixa pressió fiscal.
D'altres, en canvi, voldrien veure els Països Catalans convertits no en la Suïssa, sinó en la Suècia del Mediterrani. Un país amb eficient i pròspera economia basada en la innovació tecnològica, amb un model d'economia mixta on tant la iniciativa privada com l'Estat tenen un pes important, amb un sistema impositiu progressiu i amb un potent Estat del Benestar on la gestió del risc vital es desmercantilitza tant com es desfamiliaritza. L'Estat proveeix els individus de sanitat i educació públiques universals, gratuïtes i de qualitat; de subsidis contra les penalitats imprevistes o degudes a l'atzar; i de polítiques que afavoreixen la igualtat d'oportunitats, tot ajudant els sectors més vulnerables a la discriminació (senyaladament, les dones) a protegir-se d'ella.
Ambdós grups coincideixen en un mateix diagnòstic: per a aplicar els seus respectius models als Països Catalans, aquests necessiten d'Estat propi. I tenen raó, per més a que a primera vista pugui semblar contradictori. Avui dia, la riquesa que es crea als Països Catalans no es queda íntegrament a la butxaca dels individus que la generen amb el treball assalariat o la iniciativa empresarial, com voldrien els "suïssos"; ni serveix per finançar un potent Estat del Benestar que asseguri la independència personal dels individus i la igualtat d'oportunitats, com voldrien els "suecs". Enlloc d'això, la riquesa creada pels catalans va destinada a finançar el projecte econòmic pseudoimperial d'un Estat obsessionat amb la idea de reconquerir amb les empreses el que a Amèrica Llatina no va poder mantenir per les armes, i no menys obsessionat amb la idea de fer de Madrid la florent capital d'aquest imperi. "Suïssos" i "suecs" als Països Catalans tenen un enemic comú, que són (per seguir amb els referents) els qui des de Madrid volen convertir Espanya en la França del sud d'Europa. I no cal dir, en aquesta nova França hispana, qui serà París (qui, doncs, sortirà guanyant) i qui Occitània (qui, per tant, sortirà perdent).
L'evolució política de les relacions Espanya - Països Catalans ha arribat a un punt en que cada cop està més estesa la consciència que el centreesquerra i el centredreta catalans, si seriosament volen dur a terme els seus respectius projectes polítics, només poden fer-ho aconseguint la creació d'un Estat català independent. Significa això que "suecs" i "suïssos" tenim en els "francesos" un enemic comú? Sí. Significa que hem de col·laborar per guanyar-li la mà? Sí. Significa que, com volen alguns, hem de postposar les nostres diferències quant al model social fins el dia de la independència? Que hem de conformar un partit polític que ens agrupi a tots tot posant per davant de tot la independència i deixant en segon terme l'eix esquerra/dreta (com qui diu, l'eix Suècia/Suïssa)? No crec. L'independentisme, i més en el cas d'un poble senzill i pragmàtic com el nostre, només convenç i esdevé majoritari quan la gent rep una resposta a la pregunta "i la independència, per a fer què?". I aquí, les respostes de "suïssos" i "suecs" són massa diferents com per a que ens passem tot el camí cap a la independència responent "això ja es veurà".
"Suecs" i "suïssos" necessitem, cadascú, una força política que ens representi als Parlaments i les institucions que mal que bé ens serveixen per autogovernar-nos. Dues forces, doncs, una de les quals aplegui el sobiranisme de centreesquerra i l'altra el sobiranisme de centredreta. I un cop plegades formin un bloc político-electoral majoritari, aleshores sí que haurà arribat el moment de caminar plegats (cadascú des de les seves sigles, però plegats) el camí del referèndum d'autodeterminació i del procés constituent vers un Estat propi. El problema, és clar, és que si mal que bé existeix una força parlamentària "sueca" (per més que sovint els seus dirigents es facin els suecs, si se'm permet la broma), no hi ha actualment cap força "suïssa". I la que podria aspirar-ho a ser (si més no a Catalunya), que no és sinó Convergència Democràtica, actualment té, crec jo, pocs López Tena que puguin forçar-la a emprendre el tan esperat, i mai esdevingut, gir sobiranista.
Lluís Pérez, estudiant de Sociologia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada