31.5.08

Aeroport desconnectat

foto
31.05.2008
Aeroport desconnectat

(Publicat al diari Avui)

Sirian Airlines suprimirà el seu vol directe Barcelona-Damasc el proper 1 de juny, m'expliquen des d'una agència de viatges. I des d'una altra agència m'avancen també la més que possible supressió, en les properes setmanes, del vol directe de Royal Air Jordania de Barcelona fins a la capital del país esmentat. En tots dos casos, la causa és la mateixa: la desaparició de tots els vols d'Iberia de l'aeroport del Prat que connectaven Barcelona amb altres ciutats de l'Estat espanyol, els passatgers dels quals acabaven d'omplir els vols des de la capital catalana cap a aquests dos països asiàtics. A partir del juny Sirian Airlines només oferirà vols regulars des de la T-4 de Barajas.

Les dues agències de viatges temen que, pel mateix motiu, Singapur Airlines acabi també cancel·lant el seu vol diari de Barcelona, via Milà, fins a Singapur. I això que Barcelona i Catalunya tenen un gran potencial de vols directes a altres continents: la companyia japonesa JAL, per exemple, organitzaria avui mateix un vol diari de Barcelona a Tòquio, sempre i quan pogués completar el seus vols amb passatgers procedents d'altres aeroports propers. D'això se'n diu vols d'alimentació de radi curt des de diferents aeroports veïns amb un vol de radi llarg: arribada al Prat poc abans de la sortida cap al Japó i caminada curta dels passatgers (no canviar de terminal) per enllaçar ràpidament, persones i maletes, amb el vol cap a Tòquio. Els gestors actuals del Prat, però, no estan precisament potenciant aquestes possibilitats de creixement.

La Unió Catalana d'Agències de Viatges (UCAVE) va denunciar fa poc que l'augment del tràfic de les companyies de baix cost al Prat (que, inexistents el 2004, el 2007 ja van suposar el 30% del tràfic total) està limitant els vols de connexió des de Barcelona. La UCAVE va denunciar que molts assistents al World Mobile Congress del febrer pasat que venien d'Àsia i arribaven a Londres, davant la mancança de vols per enllaçar ràpidament amb Barcelona, van haver de fer escala a Madrid. Haver de passar per tres aeroports per venir d'Àsia o d'Amèrica el sud, i no per dos, avortarà la consolidació de la Fira de Barcelona en el mercat de congressos globals.

El canvi d'Ibèria per Clickair, dubtosament legal, ha comportat substituir vols pensats de connexió per vols de ciutat a ciutat. Fa uns anys Iberia també volava des del Prat als grans hubs europeus en horaris que facilitaven enllaçar amb vols cap a altres continents, i per això passaven per Barcelona molts valencians i balears; ara Clickair també hi ofereix molts vols, però cal esperar-hi unes quantes hores. Iberia vola a Dubrovnik des de Madrid i Clickair ho fa des de Barcelona: Iberia facilita que un basc, un valencià i un andalús arribin a la T-4 i enllacin en pocs minuts cap a la perla de l'Adriàtic; Clickair ofereix des de Barcelona vols punt a punt, sense pensar que des d'altres ciutats passin pel Prat per anar a Dubrovnik.

Clickair és una companyia jove i amb bons professionals, alguns dels quals estan molt experimentats en el mercat aeri més competitiu del món, els Estats Units. Hi ha, però, un pecat original en el seu naixement: el control d'Iberia en els aspectes estratègics. Tan important és per a una ciutat que en la gestió del seu aeroport hi tinguin majoria administracions i empreses del territori, com que hi hagi una companyia disposada a servir els interessos dels sectors d'activitat d'aquella ciutat (i del país que la ciutat té al darrere). Prou que ho sabia la ministra Álvarez quan va dir fa poc que "si Iberia perdia l'espanyolitat se la trauria de la T-4 de Barajas". I bé que ho saben Esperanza Aguirre i Cajamadrid, quan van comprar el novembre passat accions d'Iberia a 3,6 euros, sabent que aquestes podien baixar ràpidament (ahir valien 2,4 euros). El cas de l'aeroport de Milà de Malpensa és ben clar: és gestionat des del territori, però ara pateix per la venda de l'empresa pública Alitalia, atès que el govern italià prima els interessos dels aeroports de Roma en detriment dels territoris més dinàmics i que més depenen dels vols directes a altres continents.

Els vols de connexió són molt importants per a una ciutat que aspira a ser alguna cosa més que una destinació de turisme barat. Les fires i els congressos, les escoles de negocis, la sanitat privada, el turisme de qualitat, les seus de multinacionals i els despatxos de professionals necessiten ràpides connexions des de Barcelona, sense haver de passar per un altre aeroport proper, que permetin enllaçar ràpidament amb vols cap a les ciutats principals d'altres continents. El temps és l'actiu més escàs i més important per als negocis d'alt valor afegit.

El cap de vendes d'Ibèria, però, parlant fa poc a Zamora en el congrés de la UNAV (Unión Nacional de Agencias de Viajes) va dir que "des de Barcelona ja només volem a Londres i París, però aviat també els eliminarem; només volem potenciar el hub de Madrid". Al flamant Comitè de Rutes Intercontinentals engegat fa dos anys per la Generalitat, però sense competències sobre la gestió del Prat i sense diners per a incidir sobre les companyies aèries amb seu a Barcelona, se li gira una feina quasi impossible: evitar que l'aeroport del Prat estigui en un parell d'anys desconnectat.


Ramon Tremosa
, economista i professor de la Universitat de Barcelona

29.5.08

El Cercle d'Estudis Sobiranistes ja és a la xarxa

foto
29.05.2008
El Cercle d'Estudis Sobiranistes ja és a la xarxa

(Publicat al diari Crònica)

El Cercle d'Estudis Sobiranistes es va crear a mitjans de l'any passat a fi de crear un think-tank "d'acció i pensament intel·lectual" que difongui idees independentistes entre els diferents actors econòmics i socials del país. El CES, va ser fundat pel membre del Consejo General del Poder Judicial, Alfons López Tena (entrevistat a crònica), i pel professor de dret constitucional, Héctor López Bofill.

El web vol ser un punt de trobada per a tots els ciutadans, associacions, partits i empreses que vulguin conèixer els diferents estudis que anirà realitzant el Centre d'Estudis Sobiranistes. A partir d'ara, el CES farà servir aquesta pàgina web com a portaveu dels seus plantejaments. Tasca que combinaran per una feina més silenciosa de contactes i relacions amb diferents actors socioeconòmics del país. A principis d'any, ja van presentar un informe sobre la Llei de Consultes Populars que van trametre als diferents partits polítics.

A part dels diferents estudis que aniran publicant, en la plana web també s'hi podran trobar articles dels seus membres, així com un apartat de participació i col·laboració per a tothom que hi vulgui participar. D'aquí poc, el Centre d'Estudis Sobiranistes farà públic un estudi que avala la viabilitat de mantenir i millorar el sistema de pensions si Catalunya esdevé estat independent.

28.5.08

Aventures del nord

foto
28.05.2008
Aventures del nord

(Publicat al diari El Punt)

El govern espanyol ha reaccionat a la recent proposta del lehendakari de tornar a les posicions de Loiola (l'intent de pacte PNB-PSE-Batasuna del novembre del 2006) dient que allò seria una «aventura». Bé, suposo que al president espanyol l'obligava el nou paper de repressor de «terroristes tramposos» i enemic de les aventures que havia adquirit per guanyar les eleccions del 9 de març. Ocupant el centre assenyat i moderat que ocupa, ara tots els altres actors han de sortir en escena com a histèrics o aventurers eixelebrats. No obstant això, les intencions del lehendakari Ibarretxe són que l'actual bona imatge dels socialistes canviï després de la reunió del 20 de maig. Creu que serà ell, que adoptarà de nou la imatge de polític més dialogant i propiciador de solucions, tot fent que els socialistes siguin vistos (juntament amb Batasuna i el PP) com a part integrant del problema. A Ibarretxe això li convé, sobretot amb vista a les futures eleccions basques, perquè en els darrers comicis el PSE va triomfar segurament en agraïment per l'intent de Zapatero d'arreglar el conflicte, que si bé va fallar, almenys es va provar. A partir del 20-M, tot això podria començar a canviar. Sigui com vulgui, però, el lehendakari va fer un paper galdós en la seva última compareixença televisiva. Nerviós i gesticulador, semblava que se li hagués contagiat aquella xerrameca enumerativa que sol gastar el seu company de govern Javier Madrazo, que si no ho diu tot rebenta. M'hauria agradat veure un lehendakari més calmat, més segur de si mateix i proveït d'algun roc a la faixa per fer front a la munió d'enemics que l'esperen amb el punyal a la mà en cada cantonada. A efectes d'imatge, hi ha una ratlla finíssima entre el personatge valent que s'imposa des de la solitud i el xarlatà que ens insisteix a vendre el mateix producte cada any. I no sé quin complí. Qui s'ho pot creure, avui, que «totes les caselles estan per omplir», com repetí nombroses vegades? A més, amb les darreres veus discordants hagudes en el si del seu partit –sobretot les de José Luis Bilbao, diputat general de Biscaia, que menyspreà el full de ruta del lehendakari i el mateix govern tripartit–, actualment es projecta com un líder solitari al qual manca un equip sòlid al darrere. Tant de bo que m'equivoqui. Tres han estat els factors que crec que no han afavorit gaire el lehendakari en aquest gest televisiu, en aquest moment precís. Per una banda, encara eren massa calents els resultats de les darreres eleccions, que han afavorit tant els socialistes i han perjudicat tant el PNB. Ara bé, el fet és que si volia preparar el terreny per a un pronunciament parlamentari previ a l'estiu, no tenia més remei que forçar aquesta reunió ara. Un segon punt que tenia en contra és de pur realisme polític: si els acords de Loiola havien fallat a tres bandes, com volia que reeixissin ara només a dues, tenint-hi Batasuna declaradament en contra? En definitiva, el 20-M potser farà minvar la imatge que té Ibarretxe d'«aventurer», amb el record que també el PSE va fer aquest paper no fa gaires mesos en haver pactat amb Batasuna coses ben concretes –i que ara semblen a anys llum–, com unes institucions comunes amb Navarra, l'acceptació de tots els projectes... Tanmateix, i com a tercer factor negatiu, no s'ha pogut flairar enlloc que la propera reunió pugui realment servir per apropar-nos un sol pas a la pau i la solució del conflicte. Crec que tenen raó els que diuen que tot plegat obeeix a interessos electorals. Com sempre, vaja.

Toni Strubell, historiador i filòleg

27.5.08

Finançament i coherència

foto
27.05.2008
Finançament i coherència

(Publicat al diari Avui)

Aquests dies es torna a parlar del nou finançament. Amb l’Estatut el model no va canviar: des de l’Estat es fixen les necessitats de despesa de les CA; aquestes es financen amb els tributs cedits i la participació en impostos estatals; i el fons de suficiència serveix d’ajustament a l’alça o a la baixa. L’Estatut inclou, però, uns principis que caldria respectar.

La proposta presentada pel Conseller Castells defensa que només s’anivelli la despesa en educació, sanitat i altres serveis socials essencials de l’Estat del Benestar de les CA. ERC no ha presentat cap proposta pròpia i ha donat recolzament públic i curiosament entusiasta a la presentada per Castells, mentre que CiU exigeix que Catalunya surti de la LOFCA.

Aquesta darrera és la proposta més peregrina de totes. Els mateixos que van acordar amb Zapatero un Estatut que diu en el seu article 201 que les relacions financeres entre l’Estat i la Generalitat són regulades per la LOFCA i que en el seu article 206 detalla tot el model actual de la LOFCA, pretenen ara que Catalunya en surti i després demanen coherència. Pel que fa a la proposta Castells, té un problema que ja ha posat de manifest Chaves: què entenem per serveis socials essencials de l’Estat del Benestar? Passarà el mateix que amb les infraestructures, per l’Estat i per moltes CA serveis socials essencials ho seran tots i Catalunya es quedarà sola defensant-ne una definició més restringida. Esperem, al menys, que el govern català quan li tombin la seva idea d’anivellament parcial tingui un pla B.

Elisenda Paluzie, economista i professora a la Universitat de Barcelona

26.5.08

Strubell: "L'alternativa que té Espanya és negar als catalans el dret de decidir"

foto
26.05.2008
Strubell: "L'alternativa que té Espanya és negar als catalans el dret de decidir"

(Entrevista publicada al diari Crònica)

Dimarts passat va sortir a la llum l'informe Llengua i identitat a Catalunya 2008, on es revelava una dada sorprenent: entre el 52% i el 62% dels catalans votarien a favor de la independència de Catalunya en el cas que es fes un referèndum. La pregunta és inevitable: Per què durant tant de temps, i encara ara, hi ha hagut la percepció que en un hipotètic referèndum per la Independència de Catalunya el No superaria al Sí? Una prèvia, per començar: de fet, l'estudi revela que votarien a favor de la independència entre el 52% i el 62% dels catalans que hi anirien a votar. És una precisió important, perquè aquestes xifres són càlculs fets un cop descomptes del total l'abstenció. A les eleccions passa el mateix: poden dir que el partit 'X' ha guanyat les eleccions amb un 40% del vot, quan ha rebut el vot de només un 25%, posem per cas, del cens electoral. Contestant la teva pregunta, en situacions com la nostra, molta gent té la percepció de ser més catalanista que la mitjana (seria una excel·lent pregunta en un futura enquesta!). Els poders fàctics, econòmics, mediàtics i polítics, procuren que la gent contempli la independència de Catalunya com una quimera, hipotètica, impossible, pueril, una utopia irreal de quatre il·luminats. És molt més còmode vendre aquesta imatge que no l'altra: que seria que l'Estat espanyol només és democràtic fins allà on li dóna la gana, i que farà servir tots els mitjans al seu abast per impedir que els catalans ens expressem lliurement sobre el nostre futur. És a dir, l'alternativa serà negar als catalans el dret de decidir. Mentre la gent es pensi que un referèndum es perdrà, es va ajornant aquesta altra tàctica.

Crida l'atenció l'elevat nombre d'indecisos, i sobretot, l'elevada abstenció en un referèndum que decidiria el futur del país. Quin seria el perfil de l'abstencionista en aquest referèndum? Això és fruit de com hem plantejat la qüestió. No hem dit 'Com votaria vostè...?' sinó 'Què faria vostè..?'. Per tant, la pregunta no força l'enquestat a dir que votaria: és molt més legítima la resposta de quedar-se a casa quan deixes fora de la pregunta (no de les possibles respostes, és clar!) l'acció de votar. Ara bé, els realitzadors de tots els sondejos electorals normalment han de cuinar les dades per fer emergir un nivell d'abstenció perfectament previsible, però no aparent per les respostes obtingudes. Nosaltres, en aquest cas, segurament ens hem tingut cap temptació de 'cuinar' els abstencionistes. Més interessant, sens dubte és el cas dels que contesten que no saben què faran. Són l'11,7% del conjunt. Naturalment, a l'hora de la veritat, si tots aquests es queden a casa, els resultats seran diferents de si tots van a votar; i si van a votar, ho poden fer en un sentit o un altre. És per això que en la presentació a la premsa de l'estudi, hem hagut de fer servir diferents escenaris, per dir que la forquilla del resultat a favor va del 52% al 62%. Els que diuen que no saben què farien es troben en tots els subgrups. En canvi, els abstencionistes mostren una certa tendència a concentrar-se en els grups que participen menys en totes les conteses electorals catalanes.

Com valores la resposta dels mitjans de comunicació en relació als resultats de l'informe? Heu rebut alguna crítica per desvetllar unes dades que xoquen frontalment amb l'status quo? Com era d'esperar, les reaccions en general han estat coherents amb les línies editorials dels mitjans. Per limitar-nos als mitjans impresos, per exemple, Natalia Araguás a l'ABC (només a l'Edición Cataluña?) fa un tractament periodísticament neutre i correcte dels resultats, tot i que no pot estar-se d'escriure: '...en caso de celebrarse un hipotético referéndum como el que propone, para 2014, el presidente de ERC, Josep Lluís Carod Rovira...'. El Mundo dóna llum vermella a la Rectora de la UOC, Imma Tubella, dient que 'la UOC, bajo la responsdabilidad de su rectora, presentó ayer un informe sociológico basado en sólo 1.800 (sic) entrevistas. Una entidad de esta naturaleza debe ajustar a parámetros más fiables los estudios que realice para que los resultados se acerquen un poco más a la realidad?!' De tota manera, el silenci informatiu és gairebé tan efectiu com les crítiques. Entre els diaris de casa El Punt n'ha fet una cobertura excel·lent, tot i no entendre les dilucions dels resultats favorables que he explicat abans, i diu que 'És molt positiu per a la societat catalana .. que es pugui plantejar amb normalitat el dret d'autodeterminació del país i que s'avanci cap a la constitució d'una majoria nacional...' Vilaweb, també, a altres mitjans digitals, n'han fet eco, com també el Diari de Balears. Finalment, la cobertura per part de TV3 ha estat bona. El 10% dels que se senten únicament espanyols votarien a favor de la independència. Estem davant també d'una desafecció amb Espanya fins i tot dels que hi creuen? Al marge dels sentiments nacionals, perfectament normals i legítims, hi ha el dia a dia, i cada cop més habitants de Catalunya (expressament evito la paraula 'catalans' en aquest cas!) entenen com són de perjudicats en la seva vida quotidiana, pel fet de viure en un territori els organismes de l'Estat del qual no semblen vetllar més que de recaptar els seus impostos. El sentiment identitari ja no té tant de pes a l'hora d'escollir quin és el futur que es vol per un territori administratiu com és Catalunya? És molt significatiu que apareguin aquestes mostres de voluntat de contribuir a l'alliberament democràtic de Catalunya des de sectors que d'antuvi semblarien hostils a aquest objectiu. No deixen de ser minoritaris, dins de subconjunts també minoritaris: pensa que els que es declaren 'més espanyol que català' o 'només espanyol' sumen només el 12,5% de la nostra mostra! Un cop dit això, també és cert que, entre els enquestats que se senten principalment catalans, el vot favorable a la independència només arribaria, a hores d'ara al 53%; i al 74% entre els que se senten només catalans. Per tant, els que propugnen la independència per la via democràtica tenen feina a fer en tots els segments de la nostra societat si volen consolidar el resultat que aquest estudi albira. Pel que fa la identitat, ens trobem que el 90% dels ciutadans se sent català en més o menor mesura. Té Catalunya una capacitat d'absorció nacional forta? Encara està lluny de l'absorció que tenen nacions amb Estat? Puc replicar la xifra del 90% amb una altra de més crua: només un 42% de la població enquestada se sent més català que altra cosa. Però és clar: en general, les nacions amb Estat propi no tenen conflictes bicèfals. I si prenem la llengua com a indicador de cohesió social dels immigrants (no dic d'absorció, que em sembla un mot conceptualment dur) és obvi que els catalanoparlants som o són, uns dels principals responsables de dificultar-los la incorporació al català, tractant-los sempre com a forasters, com ratifica la part sociolingüística de l'enquesta. Els altres responsables, sens dubtes, són les estructures relacionades amb el poder estatal, que s'asseguren que l'immigrant té molt clar que la llengua que val és la llengua de la policia 'nacional': per entrar a l'Estat, per demanar permisos, per a tot. Això té efectes identitaris innegables. Finalment, els catalans fa temps que hem après que cal aspirar a una societat en què els ciutadans no hagin de renunciar a la seva identitat: aspirem a seduir el vingut de fora cap a una nova identitat catalana, però sempre compartida amb la seva d'origen, que hem de respectar escrupolosament. Els catalans estan a favor de les seleccions, de recaptar els seus impostos, de gestionar les seves infraestructures. Amb els diferents resultats electorals, es pot concloure que els ciutadans de Catalunya, més que 'desafectes', tiren la tovallola, i se senten frustrats per no assolir els objectius col·lectius? Ara m'incites a tornar a sortir dels termes de l'estudi! Si els enquestats haguessin llençat la tovallola, no s'haurien mostrat tan contundents amb aquests quatre temes que els plantejava! Els contraris a aquests temes no arriben en cap cas al 10%, la qual cosa indica unes aspiracions força col·lectives. El català i el castellà es parlen en percentatges iguals al nostre país. Com és que després hi ha tants catalanoparlants que consumeixen la cultura en castellà? Segurament, i altre cop em fas aventurar-me més enllà de la temàtica de l'enquesta, el llarguíssim període de repressió de la cultura catalana, i la seva marginació total de l'escola, va permetre la consolidació d'uns hàbits de consum en castellà que només s'han pogut trencar en la cultura dita 'alta', o elitista, i allà on hi ha hagut intervencions molt decidides de la Generalitat. La fragmentació de l'espai cultural català, amb una política abominable de successius governs valencians, no ha fet més que reduir el mercat potencial per als productes culturals catalans, la qual cosa fa més difícil la seva comercialització en igualtat de condicions amb els equivalents en castellà, entre altres raons per la 'bilingüització' dels catalans. Per altra banda, les estructures de difusió i promoció semblen marginar del tot els productes catalans, tret de moments puntuals, com ara l'auge del rock català. Això es veu molt clarament en les activitats d'oci nocturn per a la gent jove. Quina és la millor manera per fer progressar el català en una situació de globalització on les grans llengües es van menjant a les petites? Encara que sembli contradictori, un fenomen tan emblemàtic de la mundialització com l'internet obre moltíssimes portes per a la consolidació de xarxes dins de la comunitat de parlants de cada llengua. La consecució del domini 'CAT' possibilita una torre de llançament de mil i una activitats en el si de la comunitat catalana. Pensem sempre que l'expressió de 'les grans llengües es van menjant a les petites' realment vol dir que hi ha un flux de gent que deixa de pertànyer a un grup lingüístic i s'incorporen a una altra. Amb el català això passa a una escala considerable a moltes parts del País Valencià, i a part de les Illes Balears; però no es detecta aquesta mena d'abandó del català al Principat, tot el contrari. El català se'n sortirà en aquest segle XXI? Té molts reptes. Necessita, en primer lloc, un Estat que tingui com a seu el català, i no com ara, que no puc demanar per internet, en català, que l'agència tributària m'enviï l'esborrany de declaració de renda, en català; que malgrat que no hi hagi ni un sol estudi seriós que ho faci recomanable, ha augmentat la presència obligatòria de l'altra llengua oficial a les escoles, que no permet que els nostres representants polítics intervinguin a les Corts en la seva llengua... I en segon lloc, necessita una gran esforç de difusió d'un discurs que reforci la legitimació de l'ús social del català a casa nostra. Tercer, cal crear les condicions de suport social i econòmic perquè les parelles catalanes (com fan les franceses, les austríaques o les holandeses) puguin tenir prou fills per invertir la tendència col·lectivament suïcida dels darrers decennis. I moltes més coses necessitem, és clar. I espero que amb estudis com aquest, els polítics tindran més elements de judici per prendre les decisions necessàries. Això, si tenim un marc constitucional que els permeti portar-les a la pràctica.

23.5.08

Malcolm X versionat

foto
23.05.2008
Malcolm X versionat

(Publicat al bloc d'en Vicent Partal)

D'un discurs que no havia escoltat:

"En van crear una imatge negativa, ensenyant-nos a odiar Catalunya. No volíem que ens digueren res sobre Catalunya i no ens agradava que ens digueren catalans. I perquè hem odiat Catalunya i els catalans ens hem acabat odiant nosaltres mateixos sense adonar-nos-en. No pots odiar les arrels d'un arbre i no odiar l'arbre mateix. No pots odiar el teu origen sense odiar-te tu mateix. No pots odiar Catalunya sense odiar el que és València de veritat. Mostreu-me una d'aquestes persones a les quals els han rentat el cervell i veure-ho com a poc que aprofundeix acaba odiant-se ell mateix. No pots tenir una actitud positiva cap a València odiant Catalunya. Això ho saben els espanyols i també saben que quan l'opinió dels valencians és positiva cap a Catalunya és València qui es transforma..."

(La base d'aquesta versió correspon a un discurs de Malcolm X i parla sobre Àfrica i els afro-americans. El discurs va ser pronunciat a Detroit el 14 de febrer de 1965. Es tracta de l'anomenat "The Last Message" i el podeu escoltar en àudio ací)


Vicent Partal, periodista i director del diari Vilaweb

22.5.08

Recollida de signatures de la campanya 'Decideixo decidir!' al Camp Nou

foto
22.05.2008
Recollida de signatures de la campanya 'Decideixo decidir!' al Camp Nou

Després de la recollida massiva de signatures arreu del país els dies 9 de març i 23 d’abril, la campanya Decideixo Decidir!, que impulsen conjuntament la Plataforma Sobirania i Progrés i la Plataforma pel Dret de Decidir, s’està consolidant amb la recollida de signatures sistemàtica i estructurada en els punts més diversos del territori i amb la presència en els esdeveniments més importants de país.

El gran repte immediat és garantir una forta presència a la gran festa reivindicativa que serà, sens dubte, el partit entre les seleccions de Catalunya i Argentina, que com segurament ja sabeu se celebra el dissabte, 24 de maig a les 19 hores, al Camp Nou de Barcelona.

En aquest cas, a més d’animar-vos a participar a l’acte i a donar suport a la reivindicació del reconeixement de les seleccions catalanes, des de Sobirania i Progrés us demanem la vostra col·laboració en la recollida de signatures que es farà des d’una dotzena de taules dins i fora de l’estadi. Les tasques a realitzar són les habituals: animar a signar, ajudar a omplir les butlletes i demanar col·laboració econòmica.

Com les activitats lúdiques previstes començaran al migdia, s'ha previst l’organització de dos torns de voluntaris, el primer de 12 a 16 hores i el segon des de les 16 hores fins la finalització del partit. No cal estar tot el temps d’un torn darrera una taula. Qualsevol espai de temps ens serà útil.

Esperem disposar d’entrades per a tots els voluntaris que vulguin veure el partit. Les cites prèvies dels dos torns són les següents:

12 hores: davant la Maternitat en el punt més proper a la Travessera de les Corts

16 hores: en el mateix lloc.

Us demanem confirmar la vostra disponibilitat per participar a un dels dos torns, per mitjà del correu voluntaris@decideixodecidir.cat

21.5.08

Sobirania i Progrés es presenta a La Garriga

21.05.2008
Sobirania i Progrés es presenta a La Garriga

La doctora en teoria econòmica Elisenda Paluzie i l'actor Joel Joan van presentar el projecte de Sobirania i Progrés a la Garriga el passat divendres 9 de maig. En Joel, president del col·lectiu, va convidar el públic assistent a compartir amb la resta de la societat "l'independentisme íntim" que vivim molts catalans, i va presentar el seu projecte com una eina per "precipitar un procés que ja no té marxa enrere". Per la seva part, Paluzie va donar dades que parlen del moment oportú que té actualment Catalunya per esdevenir un Estat des del punt de vista de l'economia política.

L'acte va començar amb la projecció de dos reportatges: el primer sobre l'independentisme que han adoptat immigrants extracomunitaris recent arribats; el segon, un testimoni de la manifestació pel Dret a Decidir. Oriol Ramon, president d'Esquerra a la Garriga, va encetar els parlaments, i va afirmar que "l'independentisme ha de créixer pel costat del civisme, ja que és el que necessitem per fer passos polítics més importants", alhora que va agrair l'actitud dels personatges públics "que se la juguen" manifestant públicament el seu independentisme, com en Joel i l'Elisenda.

L'Elisenda, per la seva banda, va continuar la trobada desenvolupant diversos raonaments teòrics sobre la tendència global centrífuga en l'estructuració de les economies dins dels estats democràtics. Per ella, la globalització i les necessitats de cohesió social propicien un moment oportú per formar un Estat al territori català, "i cal aprofitar-ho". L'espoli fiscal, quantificat sobre els 2.800 euros per habitant, provoca una "necessitat d'inversió dels recursos públics per crear xarxes i estructures per desenvolupar-se". Això perjudica tant el teixit empresarial com els ciutadans, ja que a diferència d'altres països petits d'Europa "veuen que no hi ha una relació entre les institucions, els impostos que es paguen i el reconeixement d'una pertinença". El Principat deixa de rebre un 10,2% del seu PIB, mentre que els 'lander' més solidaris d'Alemanya tenen un dèficit fiscal del 4%.

Joel Joan va agafar el relleu sintetitzant que "som espanyols a l'hora de pagar però per exemple ja és més difícil que la llengua catalana es consideri una llengua espanyola més". Joan es va dir que l'independentisme és una "cosa íntima, psicològica", però que està relacionada amb la condició social de l'ésser humà, i que per tant s'ha d'exterioritzar: "no em val l'independentisme privat". L'actor va argumentar que els catalans som gent amb unes condicions de vida molt òptimes i "som persones amb moltes coses, amb tot, menys amb la nació", i va recordar que els catalans "som especialistes en l'autoengany".

Entre les diferents reflexions, Joan va afirmar que amb un Estat propi, "no serem més nació que ara, sinó que simplement serem més lliures", i va afegir que el nacionalisme com a teoria política ha servit essencialment per defensar els estats imperialistes, "tot i que es veu que no hi ha nacionalisme espanyol". Joan va criticar que a Espanya només es parli de nacionalismes per referir-se al català, el basc o el gallec, i va defensar l'independentisme com a "antídot al nacionalisme". Joan va convidar els assistents a adherir-se al manifest de Sobirania i Progrés a través de la pàgina web, "un petit gest que té molta influència sobre els partits polítics". La plataforma, va dir, també és un espai que serveix per "qüestionar les coses i poder-les plantejar amb més llibertat que un partit", i va concloure dient que "cal pensar, cal parlar i cal decidir".

20.5.08

La majoria dels catalans votarien SÍ en un referèndum per la independència

foto
20.05.2008
La majoria dels catalans votarien SÍ en un referèndum per la independència

Oferim als nostres lectors la següent notícia apareguda al diari Crònica, ja que revesteix un doble interès per nosaltres. Per un cantó, perquè parla d'un informe fet públic avui que revela que ja existeix una majoria social favorable a la independència de Catalunya. En segon lloc, perquè un dels autors de l'informe ha estat en Miquel Strubell, professor de la UOC i membre fundador de Sobirania i Progrés.

L'estudi de la Universitat Oberta de Catalunya
, 'Llengua i identitat a Catalunya', desmenteix del tot la creença estesa entre la ciutadania que en cas que es fes un referèndum per la independència de Catalunya, aquest es perdria. A més, en ple debat pel finançament, la majoria dels enquestats s'han mostrat a favor que Catalunya recapti i distribueixi tots els seus impostos.

Així doncs, gairebé el 36% dels catalans hi votarien a favor, i un 22 % en contra. D'altra banda, en la qüestió de l'identitat nacional, el 31% dels catalans se sent tan català com espanyol, el 22% se sent únicament català i el 19% se sent més catalana que espanyola. I a uns dies del Catalunya-Argentina, la majoria dels catalans s'han mostrat a favor que les seleccions catalanes puguin disputar partits oficials internacionals.

Pel que fa el català, segons l'informe a Catalunya hi ha unes 400.000 persones que fan servir el català de manera habitual tot i no ser la seva llengua materna. D'altra banda, el 99% dels enquestats assegura entendre el català perfectament, i un 85% el sap parlar, és a dir, 800.000 persones més que fa deu anys. De totes maneres, a la pràctica la llengua castellana és la que més gent enten, parla, llegeix i escriu. Ara bé, el 55% dels enquestats estan a favor que el català sigui llengua oficial i de treball a la Unió Europea.

19.5.08

Catalunya: Estat d'Europa o perifèria de Madrid

foto
19.05.2008
Catalunya: Estat d'Europa o perifèria de Madrid

(Publicat a Lletres)

És realment humiliant que les eleccions espanyoles tinguin tanta repercussió a Catalunya. Ens hauria de fer reflexionar que ens condicioni molt més la configuració del Parlament del país veí que no pas la del nostre. Ja sé que a Madrid s'hi cou tot allò que ens afecta, absolutament tot, i que és bo tenir-hi com més representació millor mentre hi estiguem subordinats. Però, des de l'òptica d'una nació amb mil anys d'història com la nostra, l'estat de dependència en què ens trobem produeix vergonya aliena. D'acord amb els resultats de les eleccions del pasat 9 de març, en què Esquerra Republicana va perdre més de 350.000 vots i Convergència i Unió uns 80.000, l'espanyolisme no ha parat de fer-ne una lectura esbiaxada i tendenciosa. El discurs que més sovinteja és el que diu que "el sobiranisme està de dol" i que ara és l'hora del "encaje armónico de los pueblos de España". Són paraules del PSC. De qui, si no? Però, per sort, no són certes. Ni el sobiranisme està de dol ni el pretès "encaje" avança. Al contrari. El primer creix dia a dia i el segon és un mot buit de contingut darrere el qual s'amaga l'espanyolisme moderat disfressat de catalanisme. De fet, és grotesc que algú que vol una Catalunya subordinada a Espanya es proclami catalanista.

No fa gaire, un diari tan poc sospitós d'independentisme com El Periódico va publicar una enquesta en què el 34% dels catalans manifestaven que votarien a favor de la independència de Catalunya en un referèndum. Algú considera insignificant aquesta xifra? D'això se'n diu "sobiranisme de dol"? Doncs bé, els qui ho pensen haurien de tenir present que, com es va veure a Montenegro, el vot afirmatiu augmenta notablement quan la consulta deixa de ser una hipòtesi per convertir-se en realitat. Això no treu, com dèiem, que la caiguda d'ERC en les passades eleccions hagi estat espectacular. Les JERC, sense anar més lluny, en un lloable exercici d'autocrítica, l'han qualificada de derrota sense pal·liatius. Jo, tanmateix, no ho diria així. Esquerra no ha estat derrotada, Esquerra s'ha autoderrotat. És molt diferent. Ha estat bona part del seu electorat qui l'ha castigada, ja sigui abstenint-se de votar, fent-ho en blanc o optant per sigles independentistes minoritàries. El catalanisme reivindicatiu, per tant, no sols no remet sinó que sap molt bé què s'hi juga en cada contesa electoral. Sap, per exemple, que els catalans sempre seran minoria al Congrés espanyol i que la seva presència allí no fa res més que legitimar un sistema encobertament totalitari, ja que no garanteix un principi bàsic de la democràcia: la possibilitat que la minoria pugui esdevenir majoria.

Arribats aquí, és evident que la clau per capgirar la subordinació política de Catalunya no es troba en cap altre Parlament que no sigui el català. Som els catalans, conseqüentment, els qui hem de decidir què volem ser: o un Estat independent, com correspon a un poble adult, o la perifèria de Madrid. Si escollim la segona opció no cal fer res. N'hi haurà prou que continuem com fins ara. És a dir, lliurant tot el poder a una força política que no té cap més objectiu que l'espanyolització de Catalunya. Així és com ha invisibilitzat Esquerra i com aquesta n'ha pagat les conseqüències. Cosa lògica, val a dir-ho, atès que és molt difícil que hom voti allò que no veu. Si, això no obstant, escollim la primera opció, aquella que diu que tot poble adult és independent, la nostra qualitat de vida farà un canvi espectacular. No sols prendrem les nostres pròpies decisions, també gestionarem els nostres recursos i canviarem l'espoli que patim per la solidaritat amb aquells pobles que tenen una esperança de vida de 40 anys. Per aconseguir-ho, però, cal la unitat de tot el catalanisme, ja sigui de dretes o d'esquerres. Un catalanisme que en aquests moments és majoria –encara que no vulgui exercir-la– al Parlament de Catalunya i que té el deure ètic de posar fi a una guerra l'únic perjudicat de la qual és ell mateix. I és que el país no es pot permetre alimentar les tensions infantils que mantenen des de fa temps CiU i ERC en matèria de drets nacionals. Si ambdues forces concentressin la seva energia en la no claudicació, elles i nosaltres no trigaríem a comprovar dues coses força encoratjadores: una, que Espanya, des d'un punt de vista polític, és un tigre de paper; i dues, que Catalunya és molt més forta del que ella es pensa.

Jo, personalment, estic segur que ERC es refarà d'aquesta davallada, però primer caldrà que els seus dirigents tinguin clar que el partit mai no ha de ser més important que el país. En favor seu s'ha de dir que ha estat proverbial evitant l'espanyolització de determinades entitats o esdeveniments d'àmbit cultural. Si la Fira de Frankfurt, per exemple, no es va convertir en un festival de coros y danzas de las tierras de España, com pretenia el PSC, va ser gràcies a Esquerra. I també ha estat Esquerra la responsable de la magnífica activitat catalanocèntrica que registra actualment la Casa de la Generalitat de Perpinyà, un centre que abans de l'arribada dels republicans depenia –amb això està tot dit– del departament de Política Exterior. En faig esment perquè hi ha la voluntat política d'espanyolitzar la projecció exterior de Catalunya, de manera que ningú no la vegi com una realitat nacional diferenciada. Cosa que ens diu fins a quin punt és necessària ERC. Ho és ERC i ho és CiU. Com a escriptor, sé molt bé que els promotors de l'encaje intenten que les lletres catalanes apareguin davant del món com un subsistema pintoresc de les lletres espanyoles i nosaltres, els autors, com una colla d'aborígens resistencialistes i provincians que escrivim en una llengua ornamental i domèstica anomenada català. Heus aquí perquè és tan important que CiU s'emmiralli amb el Partit Nacional Escocès i esdevingui una força desacomplexadament sobiranista i perquè també ho és que ERC s'alliberi de l'abraçada de l'ós del PSC i lideri la presa de consciència que ha de convertir Catalunya en un nou Estat independent de la Unió Europea.

Víctor Alexandre, escriptor i periodista

17.5.08

Diumenge 18 de maig, nova recollida de signatures pel dret de decidir

foto
17.05.2008
Diumenge 18 de maig, nova recollida de signatures pel dret de decidir

Des de Sobirania i Progrés volem informar-vos que demà diumenge 18 de maig realitzarem una nova recollida de signatures emmarcada en la campanya Decideixo Decidir!, que impulsem conjuntament amb la Plataforma pel Dret de Decidir. La recollida es durà a terme a Barcelona, concretament a la Plaça de Catalunya i al creuament del carrer Casp amb Passeig de Gràcia, aprofitant el pas de la Cursa El Corte Inglés. Si esteu interessats en col·laborar, adreceu un correu a voluntaris@decideixodecidir.cat o bé presenteu-vos directament a la parada.

16.5.08

"El compte enrere per la independència ha començat"

foto
16.05.2008
"El compte enrere per la independència ha començat"

Oferim aquí als nostres lectors l'entrevista a l'Alfons López Tena, vocal del CGPJ i membre del Cercle d'Estudis Sobiranistes, publicada al diari Crònica:

Amb la victòria del PSC i la desfeta dels partits nacionalistes, creus que els lligams de Catalunya amb Espanya s’han reforçat? No, crec que no. El problema és que els partits catalans encara no han fet l’evolució necessària per oferir un nou projecte de redreçament i de defensa dels interessos de Catalunya. En segon lloc, aquestes eleccions es plantejaven en termes de si governava el PP o si governava el PSOE. I al davant d’això, el PSOE aquí s’ha mantingut igual, en vots. No s’ha emportat els vots de CiU, que són els pitjors resultats de la seva història, ni els procedents de l’esfondrament d’Esquerra Republicana ni de la pèrdua de vots d’Iniciativa. Gran part dels vots perduts han anat a parar a l’abstenció. És com dir que en les eleccions franceses de fa cinc anys la població va votar de forma massiva per Chirac; però no va ser així, el van votar perquè l’alternativa era Le Pen. Doncs aquí ha passat el mateix: la gent a votat a efecte que no sortís el PP.

Llavors, creus que hi ha una part de l’electorat sobiranista que se sent orfe, que no troba un partit que el representi? ¿Què explica que part d’aquest electorat s’hagi quedat a casa? Jo crec que s’han quedat a casa perquè cap de les dues propostes, o de les tres, - perquè jo també aquí hi inclouria Iniciativa - ni CiU, ni Esquerra ni Iniciativa, encara no han estat capaces d’oferir als catalans un projecte de futur, d’esperança i d’il·lusió i de redreçar la situació. Al davant d’això, gran part del seu electorat s’ha quedat a casa.

Perquè en les zones metropolitanes, on s’ha viscut els caos més important d’infraestructures, és precisament on el Partit Socialista s’ha mantingut? Perquè l’alternativa de Zapatero era Rajoy. Això vol dir: Aznar, Acebes, Zaplana, etcètera. És el que he dit abans, tot i la primera presidència desastrosa de Chirac a França, - on hi va haver greus casos de corrupció – això no li va passar factura. Però va tenir aquest gran percentatge de vots, perquè el seu contrincant es deia Le Pen. És a dir, era escollir entre el dolent i el pitjor. I quan a la gent se li dóna escollir entre el dolent i el pitjor, normalment escull el dolent.

Però si d’aquí quatre anys el PSOE fa una campanya novament bipartidista que faci escollir “entre el dolent i el pitjor”, no tornarem a tenir el mateix resultat? No hem de pensar en d’aquí a 4 anys. Les eleccions que ens importen als catalans són les eleccions al Parlament de Catalunya. Al Congrés dels Diputats, Catalunya elegeix 47 diputats dels 350, i els partits amb consciència nacional, en el millor dels casos arriben a un resultat de 20 o 20 i pocs. Per tant, estem parlant que tenen un 5 % dels escons del Congrés dels Diputats. Ara bé, els partits catalans cal que es posin les piles perquè aquests resultats no es tornin a repetir.

Llavors estaríem constatant que els partits sobiranistes no saben articular un missatge que faci relacionar les deficiències infraestructurals amb la nostra dependència política de l’Estat espanyol? Ho estan començant a fer. I han evolucionat molt les postures d’Esquerra, Convergència i Iniciativa respecte a fa un any i mig, quan l’únic horitzó era desplegar un Estatut que pensaven que estava ja aprovat. Sense tenir en compte que l’Estatut no s’aplicaria, i que a més, el PP i el PSOE, sota la capa de Tribunal Constitucional, s’encarregarien de frenar-lo. El problema aquí és que tot el projecte català del segle XX i del XIX era de democràcia, europeïtzació, transformació de l’Estat, i autogovern per a Catalunya. I això ha arribat a una via morta. I quan s’ha arribat a una via morta, es tracta, o bé d’esfondrar-se davant del fracàs, o bé d’optar per un pas endavant i fer un projecte oberta i clarament independentista. I aquests partits estan evolucionant en aquesta línia.

Inclous Iniciativa en aquest sac sobiranista. Creus que el partit ecosocialista optaria pel SÍ en un hipotètic referèndum d’autodeterminació? En les enquestes que cada any l’Institut de Ciències Polítiques i Socials fa la UAB, entre d'altres qüestions, es pregunta a la ciutadania sobre el sentit del seu vot en un referèndum. A més, ens oblidem d’un tema: cap partit no ha proposat ni proposa, la independència com a projecte. Com a horitzó i com a ideal sí, però com a projecte, com a Escòcia, com a Flandes, com al Quebec, o com a Kosovo, o com a Estònia, o com a Noruega en el seu dia... Cap partit no ho fa encara. En unes circumstàncies com aquestes, et surt que en aquestes enquestes, que l’electorat d’Esquerra que diu sí a la independència és el 80 %, el de Convergència el 60 %, el d’Iniciativa prop del 50 %, els socialistes al voltant del 30 %, i els del PP prop d’un 10%.

En aquest estudi que cites, el percentatge favorable a la independència és més elevat que els resultats del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat. En l’estudi del ICPS es pregunta pel Sí o pel No. En canvi les preguntes que fan els del CEO són realment tramposes, barrejant coses que no tenen res a veure. I, és clar, si dones cinc opcions de resposta, més matisos específics hi haurà en cada una d’aquestes respostes. En aquest sentit, en l’Estudi del CEO gran part dels enquestats escull com a opció l’Estat Federal, per sobre de l’opció independentista. El problema de l’Estat Federal és que per a federar-te necessites federar-te amb algú. I Catalunya per ser un Estat dins d’un Estat espanyol federal, necessitaria federar-se amb una altra part, i l’altra part no vol això. L’altra part no vol això. L’altra part vol tenir el control total i absolut de l’Estat. Una federació és com un matrimoni, no et pots casar amb tu mateix, i si l’altre no vol casar-se sinó tenir el domini total, no es va enlloc. I ja a efectes reals, i no de discursos, per a poder establir un Estat Federal a l’Estat Espanyol cal reformar la Constitució Espanyola. I això necessita 234 diputats, quan ni tan sols per fer un Estatut de Catalunya n’hi ha hagut 176 que estiguessin disposats aprovar-lo. Ara bé, els diversos sectors socials no evolucionen d’un dia per un altre, sinó que evolucionen. Hi ha una frase de Churchill que m’agrada molt que diu que “els pobles en democràcia només trien la solució correcta un cop han intentat i fracassat fent possibles totes les incorrectes”.

Llavors ets optimista, creus que s’aconseguirà la independència? Sí. Si no fos optimista, si no cregués que és possible, no m’hi dedicaria.

I què li manca al sobiranisme català per esdevenir un veritable projecte de masses que ens dugui a la creació d’un nou Estat? Li manca una constant tasca contínua de assumir que l’Estat espanyol actua d’una manera deliberada i contrària (tots els seus sectors, els polítics, els empresarials, els funcionarials, els PSOE i el PP) a tot allò que sigui català i a tot allò que sigui pels interessos dels catalans. I per tant, l’única forma que ens queda per tirar endavant com una societat viable es fer un projecte propi, que vol dir crear un Estat propi dins de la UE. Però la possibilitat real que això sigui així no ens oblidem que ens la dóna l’obertura comercial, l’entrada a la Unió Europea, la globalització i l’euro. I això és molt recent, i per tant, és a poc a poc com s’està produint aquesta evolució. Si no, no tindria sentit que els carrers de Barcelona s’omplissin amb centenars de milers de persones fent una manifestació per una qüestió de Rodalies. Aquesta és justament, la gent que s’ha quedat a casa perquè els partits catalans no han estat capaços d’oferir-los cap altra opció que parar al PP. I ara mateix ja hi ha gent que no vol parar al PP, sinó anar a l’arrel de la qüestió. És una mica el que diu Rubert de Ventós: “no volem més formatge, volem sortir de la ratera”.

La manifestació de l’1 de desembre es va nodrir de nacionalistes catalans. Però gran part dels afectats per Rodalies, gent que se sent nacionalment espanyola, no hi van ser. ¿Com podem arrossegar-los cap a un projecte independentista? Jo tinc vincles emocionals amb la cultura i la nació espanyola. Entre altres coses, perquè el meu pare era andalús. I per tant, per a mi el castellà és una llengua pròpia, com ho és el català. Aleshores no és una qüestió d’orígens ètnics, sinó de projecte. I per tant, es tracta que vegin tant els catalans d’origen com els catalans nouvinguts, que per als seus interessos i per a la seva dignitat la única sortida és la independència.

Llavors creus que s’hauria de fer independentisme en castellà? Sí. Jo en faig, d’independentisme en castellà. Entre altres coses, perquè és una qüestió de drets democràtics. I en el moment en el qual hi ha una part important de la població de Catalunya que tenen el castellà com a llengua primordial, igual que d’aquí uns anys hi haurà una part important de la població catalana integrada que té com a pròpia una d’altres llengües. És com els Estats Units, o com el Canadà, o com és Anglaterra, o com és Escòcia. En conseqüència, això s’ha de reconèixer, i se li ha de donar tots els drets democràtics que li correspon.

A la Catalunya independent el castellà hauria de ser oficial? Al meu entendre això s’hauria de fer. Però perquè els propis catalans així ho decideixin, no perquè sigui una imposició feta des d’Espanya, sinó perquè els propis catalans tinguin la maduresa de reconèixer que el projecte de Catalunya no és un projecte lligat a una ètnia sinó que és un projecte lligat a la democràcia, a la llibertat i a una major prosperitat.

Es podria celebrar un referèndum d’autodeterminació l’any 2014, encara que la legislació espanyola no ho permeti? La legislació espanyola sí que ho permet. L’Estatut de Catalunya és una llei espanyola, no és una llei catalana. I l’Estatut dóna a la Generalitat competència exclusiva en aquesta matèria: els articles 29 i 122. L’única limitació que existeix és que cada referèndum que es faci ha de ser autoritzat pel govern d’Espanya. Això es pot salvar de dues maneres: o bé perquè es fa la transferència d’aquesta competència, que és la campanya que està fent la Plataforma pel Dret de Decidir; o bé perquè uns determinats partits es presenten a les eleccions amb una proposta clara i oberta d’independència. I guanyen les eleccions amb aquesta proposta, i per tant formen govern per a dur a Catalunya a la independència. Llavors, un govern amb aquestes característiques promou un referèndum d’independència, fa la pregunta de la manera que la Generalitat té competències per fer-ho (segons la Constitució espanyola). En aquest sentit, la independència s’ha fer dins de la legalitat i que no se’ns pugui acusar de fer una proposta il·legal o inconstitucional. D’altra banda, quan l’article 29 de l’Estatut preveu iniciatives populars, si una proposta amb una pregunta d’aquesta mena, que és plenament constitucional és ratificada per una majoria dels ciutadans, llavors això és absolutament imparable. És impossible que un govern espanyol pugui aturar-ho, entre altres coses perquè llavors, si hi ha una visualització que una àmplia majoria ho vol, no cal ni fer el referèndum. L’única manera d’aturar-ho són les armes, i Espanya ara ja no té la capacitat d’actuar militarment com si fos Birmània o com si fos la Xina. El resultat seria que les inversions espanyoles a l’exterior – no oblidem que cotitzen les grans empreses bancàries i els antics monopolis privatitzats a la borsa de Nova York – això suposaria el seu esfondrament borsari, suposaria la retirada de dipòsits, suposaria les protestes internacionals fent mal directament a aquestes empreses (com ha passat amb la Xina). La opció d’Espanya de ser la Birmània d’Europa, - que això va ser als anys 30; d’aquí, els anys 40, 50 i 60 d’aïllament i d’autarquia, la opció per la pobresa, per la violència i per la dictadura - ja no la poden prendre. Jo crec que ja no la volen, sempre hi ha frikis, però no la volen. Però en qualsevol cas, no tenen la capacitat de poder-ho fer.

Així doncs, creus que estem més a prop o més lluny de fer un referèndum d’autodeterminació? Estem més a prop. El compte enrere ja ha començat. Ara bé, no cal obsessionar-nos en una data concreta: arribarà quan hagi d’arribar. I la primera condició per fer-ho possible és haver guanyat les eleccions amb una proposta clara d’independència. Els escocesos, per exemple, han posat data, han dit “voti’ns vostè perquè nosaltres l’any 2010 farem un referèndum per la independència d’Escòcia”. Això, quan passi a Catalunya, quan hi hagi partits que vagin a les eleccions amb aquesta proposta, i tot el seu programa vagi en funció i al servei d’aquesta proposta, llavors és quan es podrà fer un referèndum.

15.5.08

Lliurament de premis del concurs "Ficcions"

foto
15.05.2008
Lliurament de premis del concurs "Ficcions"

Més de 1.000 estudiants de secundària d’arreu de Catalunya, País Valencià i Illes Balears han participat en el concurs literari FICCIONS “L’aventura de crear històries”, i més d’un centenar ha confirmat la seva presència a l’entrega de premis. El veredicte del jurat es farà públic avui dijous dia 15 de maig a les 18.30 hores a l’Ateneu Barcelonés en un acte on els membres del jurat faràn l’entrega de tots el premis. El jurat format per persones del món de la cultura catalana com Jordi Sierra i Fabra, Màrius Serra, Pau Vidal, Ferran Mascarell, Care Santos, Edgar Cantero, entre altres han escollit les històries guanyadores, també hi assistiran membres de la Conselleria de Cultura, com el Sr. Sebastià Alzamora, la Coordinadora de l’Àrea d’Igualtat i Ciutadania de la Diputació de Barcelona, la Sra. Teresa Llorens i la regidora de Dones i Joventut de l’Ajuntament de Barcelona, la Sra. Elsa Blasco. Des de Sobirania i Progrés ens congratulem de l'èxit d'iniciatives com aquesta, que sens dubte ajuden a impulsar la nostra llengua, i per això volem felicitar els organitzadors de FICCIONS pel triomf assolit.

14.5.08

Les balances fiscals de ZP

foto
14.05.2008
Les balances fiscals de ZP

(Publicat al diari Avui)

Duran i Lleida va ser molt hàbil la setmana passada al Congrés de Diputats exhibint el llibre Las balanzas fiscales de las CCAA, 1991-1996 (Editorial Ariel), d'Antoni Castells i altres cinc catedràtics i professors d'hisenda pública de les universitats de Barcelona, de Saragossa i Complutense de Madrid. Tots els diaris van retratar Duran i Lleida llibre en mà, mostrant-lo en la rèplica a ZP. Duran i Lleida, però, no va mostrar un llibre de balances fiscals, tal com deia el peu de foto del diari El País, sinó el llibre de les balances fiscals. L'únic llibre de tots els publicats que fa servir tota la informació liquidada de la Intervenció General de l'Administració de l'Estat (IGAE), relativa als seus ingressos i despeses per territoris entre 1991 i 1996. I l'únic llibre de tots que fa servir les dues metodologies per al càlcul de les balances fiscals, no solament la que permet presentar Madrid sempre com la gran campiona de la solidaritat.

Duran i Lleida va mostrar un llibre gruixut de 743 pàgines en el qual, però, la famosa discussió sobre les metodologies de càlcul ocupa poques pàgines (5 per als ingressos, 42 per a les despeses). ZP ha estat perdent el temps amb una comissió d'experts entre 2004 i 2008 que ha discutit sobre les famoses metodologies de càlcul i així n'ha ajornat la publicació. Això és com si ara, per exemple, els empresaris deixessin de pagar l'impost de societats durant quatre anys, amb l'excusa que cal revisar com s'amortitzen els camions en la comptabilitat, atès que també hi ha múltiples maneres de fer-ho. En el llibre esmentat, les balances fiscals són a la pàgina 267. El greuge econòmic de Catalunya entre 1991 i 1996 és especialment lacerant quan es compara amb Madrid segons el criteri del flux monetari (el més adient per a mesurar l'efecte dels fluxos fiscals sobre el creixement econòmic d'un territori) i això que el PP encara no havia començat a invertir-hi. Finalment, es presenten els annexos (p. 287 a 739): ja que, per una vegada, la IGAE havia donat tota la informació als autors, aquests van decidir de publicar-la tota: així en el futur sempre es podria comparar la informació facilitada amb la transparència del període 1991-1996. La foto de Duran i Lleida amb aquest llibre, doncs, compromet CiU davant de la promesa de publicació de les balances fiscals: CiU va exhibir al Congrés de Diputats 743 pàgines i són totes aquestes les que el govern espanyol ha de facilitar.

tremosa_65.jpegEl meu pare era assessor fiscal i comptable i quan jo estudiava la carrera l'ajudava, especialment als inicis dels anys 90, quan va començar la informatització de la gestió d'impostos. Un dia el vaig acompanyar a una inspecció fiscal: l'inspector de la Agència Tributària espanyola va dir que el balanç de l'empresa n'havia de mostrar la imatge fidel i que falsejar la imatge en qüestió suposava incórrer en un greu delicte, de conseqüències econòmiques i fins i tot penals. Va agafar el balanç de l'empresa, que sol ocupar una pàgina, i se'l va mirar només cinc minuts. L'inspector va estar-se, però, unes quantes setmanes comprovant tots els llibres de factures emeses i factures rebudes, així com també tots els comprovants bancaris dels moviments dels comptes corrents. Un ordinador li permetia ràpides consultes a la declaració anual d'operacions (model 347), que tots els professionals i totes les empreses estan obligades a declarar per totes i cadascuna de les operacions que superen els 3.000 euros. L'agència tributària espanyola disposa d'un dels millors sistemes informàtics del món.

La balança fiscal d'un territori amb l'administració de l'Estat espanyol ha de mostrar la seva imatge fidel, i permetre de quantificar els seus possibles excessos o dèficits en la provisió d'infraestructures, béns i serveis públics. També hauria de ser delicte la manipulació de les dades presentades o l'ocultació d'una part de la informació. Cal suposar que el govern espanyol ara facilitarà als diputats catalans tota la informació que ja va lliurar entre 1991 i 1996, per tal que aquests puguin comprovar la veracitat de les balances publicades. Aquests annexos, especialment els que mostren la liquidació de la despesa pública per territoris, són de vital importància, atès que es preveu que les diferents comunitats autònomes considerin només com a bona la metodologia de càlcul que més els serveixi per a defensar els seus interessos. Sense comprovants un balanç no es pot verificar. Sense els annexos esmentats les balances fiscals no podran ser autentificades.

ZP va dir a Joan Ridao que ell no detectava cap dèficit en el finançament actual de la Generalitat. Si la informació és poder això és encara més veritat en relació amb els impostos i a la despesa pública de l'Estat. Si no es vol canviar el finançament català els incentius a descafeïnar les balances fiscals són molt grans. I si bé és cert que no cal prendre necessàriament les balances fiscals com a base del nou model de finançament del règim comú, es tornarà a fracassar en la revisió del finançament autonòmic si no es redueix substancialment el dèficit fiscal català. Tot nou model que no el reconegui i l'expliciti, que no el redueixi notablement i que no sigui completament transparent, incloent la publicitat anual de tota la informació relativa a les balances fiscals, està abocat a la inestabilitat i a la precarietat.

Ramon Tremosa, economista i professor de la Universitat de Barcelona

13.5.08

Demà dimecres 14, conferència d'en Miquel Strubell

foto
13.05.2008
Demà dimecres 14, conferència d'en Miquel Strubell

Miquel Strubell i Trueta, professor de la UOC i membre fundador de Sobirania i Progrés, impartirà demà dimecres una conferència que portarà per nom De la Renaixença Cultural a la Sobirania Política. La conferència es durà a terme a Barcelona, a la sala d'actes del Centre Excursionista de Catalunya (Carrer del Paradís, 10, principal). La conferència s'emmarcarà en el cicle Camins de Sobirania, organitzat pel propi Centre i per Som 10 Milions, i que s'inicià el passat 30 d'abril amb un acte de commemoració de l'aniversari de la Renaixença amb l'Alfons López Tena, del Cercle d'Estudis Sobiranistes, com a ponent. Des de Sobirania i Progrés us convidem a assistir a la conferència d'en Miquel Strubell i a seguir la resta del cicle de conferències, que sens dubte seran d'interès per a tots els sobiranistes catalans.

12.5.08

El mur legal que mai no va existir

foto
12.05.2008
El mur legal que mai no va existir

(Publicat al diari Crònica)

Ja érem legals i ho continuem sent. Efectivament, allò que portem anys i panys defensant i explicant en multituds de debats, conferències, taules rodones, articles: ‘’que les seleccions esportives catalanes i el seu reconeixement internacional, és un fet completament legal i ajustat a dret’’, finalment ha estat reconegut, avalat i sentenciat per la màxima autoritat esportiva internacional, el TAS, el Tribunal d’Arbitratge Esportiu.


La sentència d’aquest alt tribunal, tribunal ad hoc específic per les qüestions esportives, que fou dictada el passat 23 d’abril (ves quina agradable coincidència que fos el dia de Sant Jordi) té una transcendència jurídica importantíssima, crea un precedent jurídic històric i marca la doctrina a seguir en el futur. Realment aquesta sentència suposa un abans i un després en el món de les relacions internacionals esportives. M’estic referint a la sentència del TAS, CAS 2007/A/1424. La referida Sentència Arbitral resol l’apel·lació instada per la Federación Española de Bolos, que al·legava que la Federació Catalana de Bitlles i Bowling no podia ser admesa com a membre de ple dret per part de la Federació Internacional, amb l’argument que la llei espanyola no ho permetia (Ley del Deporte 10/1990 ); que els estatuts de la FIQ, la federació internacional, només admeten una federació per Estat i que la Federació Espanyola tenia un dret de vet a l’admissió de la Federació Catalana. Tots aquests arguments han estat desestimats per la sentència del Tribunal Arbitral de l’Esport.

La sentència, afirma taxativament que:
A) no pot existir un dret de vet d’una federació respecte d’una altre, en aquest cas de la federació espanyola respecte la catalana.

B) que la llei espanyola no és d’aplicació i no s’ha de tenir en compte en aquests afers esportius.

C) i finalment, afirma rotundament, que els Principis Generals del Dret Esportiu no contemplen de cap manera l’exclusivitat de la norma d’una federació per Estat.

És a dir, la sentència del TAS avala jurídicament la possibilitat de que existeixi més d’una federació en el si de la federació internacional per Estat, i posa els clars exemples de federacions com l’anglesa, la gal·lesa, l’escocesa i la de Gibraltar, per exemple, que pertanyen al mateix Estat de la Gran Bretanya.

La sentència del TAS, estableix el concepte que les federacions esportives catalanes són entitats jurídiques de dret privat, i consagra el principi del dret fonamental a la lliure associació de les persones i entitats, en aquest cas en el si de les federacions internacionals. S’ha acabat per sempre l’argument esgrimit que érem il·legals, que les federacions catalanes no podien ser reconegudes internacionalment perquè era un fet contrari al dret espanyol, que només hi pot haver una federació per Estat, i allò tan recurrent de “que la parte no puede enfrentarse al todo”. Tot això s’ha acabat!

Ara se’ns obren nous objectius i noves vies per explorar. Amb la voluntat de les federacions catalanes no hi ha res impossible. Érem legals abans i ho continuem sent ara més que mai.

Junts l’acabarem portant!

Xavier Vinyals, president de la Plataforma ProSeleccions Esportives Catalanes

9.5.08

"Ladran, luego cabalgamos"

foto
09.05.2008
"Ladran, luego cabalgamos"

(Publicat al bloc d'en Saül Gordillo)

La gran batalla és la del finançament. Deixem-nos de tonteries. L'Estatut és a l'escorxador del Tribunal Constitucional, un tribunal del qual no te'n pots fiar, segons denuncia el mateix Pujol. I amb l'Estatut a l'escorxador, amb un calendari que és com una loteria —la sentència serà al juny? serà abans d'acabar l'any? serà quan els socialistes el controlin, el tribunal?— l'angoixa és permanent, la sensació de madridependència és brutal. Per acabar-ho d'arrodonir, la solució de l'aigua imposada pel govern amic de Zapatero ha contribuït a enfortir la imatge que els problemes —els problemes de debò tipus aigua, llum, trens d'alta i baixa velocitat, ara el debat de la immigració amb el discurs del ministre Corbacho...— tenen la solució a 600 quilòmetres de distància, al quilòmetre zero de la Puerta del Sol. Seguim pendents de la retallada —la segona allà— de l'Estatut i a l'espera de la publicació de les balances fiscals promeses per l'avi Solbes. Seguim pendents de l'humor de Zapatero a l'arrencada d'aquesta segona legislatura (Quina por les segones legislatures dels presidents suposadament dialogants en la primera!). Ens hem consolat amb el traspàs de l'N-II al Maresme, en plena campanya d'imatge d'Álvarez, àlies Maleni [Nadal-Álvarez, una foto que el Maresme s'ha de saber cobrar]. I seguim molt atents als moviments de Zapatero, ara que sí que podem dir la paraula "crisi", així com també podem dir la paraula "transvasament". L'alliberament del llenguatge ha anat acompanyat del pagament d'algun rescat, segur. Podem dir "crisi econòmica" quan abans ens imposaven allò tan pervers de "desacceleració" o, pitjor encara, "alentiment del creixement econòmic". I podem tornar a dir "transvasament" en lloc de "captació puntual" o "aprofitament dels excedents". Per què? Perquè l'acceptació col·lectiva —mediàtica, vull dir— d'aquestes dues realitats arriba just quan convé. És a dir, quan les mesures econòmiques i hidràuliques estan en marxa i ja han passat —ai las!— les eleccions espanyoles. Semàfor verd. Però quan el semàfor era vermell o ambar, noi, aquí no hi havia Déu que digués "crisi" o, més recentment, "transvasament". I llavors ens queixem, els periodistes, que proliferin les "declaracions institucionals" en què no es pot preguntar sinó anar al dictat. Potser anem un pèl tard.

Ja em perdonareu l'extensió i les anades i vingudes argumentals, però això del "ladran, luego cabalgamos" era per un altre tema. Era pel tema de la negociació que el conseller Castells està bastint pel nou finançament de Catalunya. L'estratègia de trencar el front d'autonomies del PSOE versus autonomies del PP en la foto del Consejo de Política Fiscal y Financera, que és la gran sala on Solbes serveix el cafè per a tothom, ha estat hàbil. Arriscada, però hàbil. Però és que Catalunya arrisca —i més que ho hauria de fer, fins aconseguir el concert econòmic, com els bascos— o no se'n sortirà mai. La foto de Castells amb el seu homòleg del País Valencià és novedosa, interessant i sorprenent. Ui, ha pactat amb una comunitat governada pel PP, s'exclamen a Ferraz. Castells ha irritat el PSOE de tal manera que fa pensar el millor. Només cal veure què ha dit Chaves, que és el senyor andalús —no señorito— que en el pols amb el PSC per mantenir Maleni a Foment n'ha sortit victoriós. Però amb el finançament sembla que estiguem tocant os. És allò del "ladran, luego cabalgamos", la qual cosa no ha de voler dir ni que Castells sigui un Quixot qualsevol —l'últim catalanista del PSC?— ni que haguem de veure gegants allà on només hi ha molins de vent. No avancem al·lucinacions quixotesques abans d'hora, i confiem en una certa unitat de les forces catalanes a l'hora de plantar cara en la que es preveu dura i difícil negociació al bar del cafè per a tothom. Perquè ja ni se n'amaguen, i addueixen les pitjors excuses. Com que amb els diners no s'hi juga, més val tancar files i fer costat a Castells. Hem d'aprendre dels errors, i la divisió interna no pot ser l'autèntica aliada dels cambrers de la cafeteria ZP.

Saül Gordillo, periodista i director de l'Agència Catalana de Notícies

8.5.08

Divendres 9, presentació de SiP a La Garriga

foto
08.05.2008
Divendres 9, presentació de SiP a La Garriga

La Plataforma Sobirania i Progrés té el plaer de convidar-vos a tots i a totes a la presentació pública que durem a terme demà divendres 9 de maig a La Garriga. La presentació tindrà lloc a les 20:00 al Teatre El Patronat (El Passeig, 42), amb un aforament de 380 persones. Allà hi exposarem, un cop més, el nostre projecte, les nostres activitats i la nostra visió de la realitat política del país. Hi intervindran, entre d'altres, el nostre president, en Joel Joan. No hi falteu!

7.5.08

Berwick

foto
07.05.2008
Berwick

(Publicat al diari Avui)

El 78% dels veïns de Berwick, primera població anglesa quan hom surt d'Escòcia, voldrien que el poble esdevingués part d'Escòcia. Una de les possibles raons seria que Berwick ja ha canviat de país 13 vegades. Una altra tindria més a veure amb l'estatus únic de la vila, que "pertany al Regne d'Anglaterra" però sense "ser-ne part". Per cert, un estatus que ha ocasionat curiositats, com ara que Berwick havia de constar expressa i separadament en les proclames reials, com per exemple la declaració de guerra entre el Regne Unit i Rússia de l'any 1853. El problema vingué quan els governants es van descuidar d'esmentar el poblet al Tractat de Pau. Òbviament, això implicava que Berwick continuava oficialment, i en solitari, la guerra contra Rússia. Sortosament, l'any 1966 les autoritats soviètiques i les de Berwick van poder signar un nou tractat de pau. Aquell dia l'alcalde va dir: "Si us plau, diguin a la gent de Rússia que ara ja poden dormir tranquils".

Anècdotes a part, la veritable raó de per què els ciutadans de Berwick volen esdevenir escocesos ens la dóna la regidora Isabel Hunter: "Hem d'intentar aconseguir els mateixos avantatges que els escocesos. La meva mare, de 90 anys, que viu a Berwick, ha de pagar per l'atenció que rep. Això és gratuït a Escòcia. A més, pago milers de lliures per la universitat de la meva filla mentre que els escocesos no en paguen ni una" .

La conclusió és senzilla. A poc a poc, l'Escòcia del govern independentista de l'SNP s'està consolidant com un model a seguir, fins i tot pels anglesos. I això és, sens dubte, un bon senyal.

Xavier Solano, politòleg i delegat del Govern al Regne Unit

6.5.08

La Feria de Abril del PSC

foto
06.05.2008
La Feria de Abril del PSC

(Publicat al diari e-notícies)

L’anomenada Feria de Abril que se celebra cada any a Catalunya és un insult al poble andalús. És escandalós que la FECAC, una federació d’entitats pretesament culturals, en connivència amb el Partit Socialista, rebi cada any subvencions milionàries destinades a perpetuar el tòpic franquista de l’Andalusia flamenca, torera i rociera. És escandalós tenint en compte que es tracta d’un negoci privat controlat per les mateixes persones des de fa vint anys i que ha estat acusat reiteradament de falta de transparència i de pràctiques mafioses. Lluís Cabrera, membre del col·lectiu Els Altres Andalusos i fundador del Taller de Músics, em deia que “a cap entitat social, cultural, esportiva... no se li fa una cessió de metres quadrats públics a preu simbòlic ni se li donen subvencions ni un envelat que paga l’Ajuntament de Barcelona. Fem un parel·lisme i imaginem-nos el Sant Jordi traslladat a Sevilla i que el Casal Català d’allà tingués l’exclusiva de la distribució dels llibres i de les roses i rebés subvencions de l’Ajuntament sevillà, de la Diputació, de la Junta d’Andalusia i de la Generalitat de Catalunya. Al·lucinant, no? Doncs això és el que està passant amb la Feria de Abril que se celebra a Catalunya”.

No cal dir que al darrere, més enllà dels interessos econòmics, hi ha uns interessos ideològics i polítics coincidents amb els del PSC. D’aquí que el diputat Joan Ferran, conegut per la seva hispanoaddicció, hagi dit que “si la Feria de Abril no existís caldria inventar-la” perquè “Catalunya és, i vol continuar essent, un país plural”. La rèplica de Cabrera és aquesta: “És ridícul pensar que Catalunya és diversa i plural perquè celebra la Feria de Abril. La Feria de Abril és la ‘feria’ dels sevillans, no dels andalusos, per la senzilla raó que cada poble té la seva pròpia ‘feria’. És com si algú pretengués que la Festa de la Mercè fos la festa de tots els catalans. Es tracta de la mateixa política franquista del ‘nacionalflamenquismo’. Es volen crear dues comunitats enfrontades. Una de catalana i una d’andalusa-espanyola”.

Te raó Cabrera, i és que l’ideari socialista és aquest: dir a l’andalús que “és català tot aquell que viu i treballa a Catalunya” i, alhora, impedir la seva integració tot fent-li creure que pertany a una ètnia diferent. D’aquesta manera, quan convingui, el PSC podrà utilitzar aquesta ètnia com a contrapès a l’augment de consciència nacional catalana o en contra de la reivindicació dels drets nacionals de Catalunya. Quines ironies que té la vida, no? Com que el PSC es nodreix bàsicament del vot espanyolista de l’àrea metropolitana de Barcelona, està condemnat, per raons de supervivència, a fomentar la mateixa política cultural que Franco. Aquesta és la raó per la qual afavoreix l’existència d’una Delegació de la Junta de Andalusia a Catalunya que, en paraules de Pedro Morón, una altra veu crítica andalusa i autor del llibre “Historias de la inmigración”, s’emmarca en el projecte “de control del vot a Catalunya per tal que no es perdi l’espanyolitat dels oriünds del sud”. D’això es tracta, d’evitar la catalanització dels nouvinguts. Els números de la subvenció ho diuen tot: Ajuntament de Barcelona: 10.000 euros; Generalitat de Catalunya: 85.000 euros; Diputació de Barcelona: 90.000 euros. Total: 225.000 euros. És a dir, el programa ideològic socialista finançat amb els diners de tots els catalans. Això és la Feria de Abril de Catalunya: un negoci privat vestit de multiculturalitat.L’anomenada Feria de Abril que se celebra cada any a Catalunya és un insult al poble andalús. És escandalós que la FECAC, una federació d’entitats pretesament culturals, en connivència amb el Partit Socialista, rebi cada any subvencions milionàries destinades a perpetuar el tòpic franquista de l’Andalusia flamenca, torera i rociera. És escandalós tenint en compte que es tracta d’un negoci privat controlat per les mateixes persones des de fa vint anys i que ha estat acusat reiteradament de falta de transparència i de pràctiques mafioses. Lluís Cabrera, membre del col·lectiu Els Altres Andalusos i fundador del Taller de Músics, em deia que “a cap entitat social, cultural, esportiva... no se li fa una cessió de metres quadrats públics a preu simbòlic ni se li donen subvencions ni un envelat que paga l’Ajuntament de Barcelona. Fem un parel·lisme i imaginem-nos el Sant Jordi traslladat a Sevilla i que el Casal Català d’allà tingués l’exclusiva de la distribució dels llibres i de les roses i rebés subvencions de l’Ajuntament sevillà, de la Diputació, de la Junta d’Andalusia i de la Generalitat de Catalunya. Al·lucinant, no? Doncs això és el que està passant amb la Feria de Abril que se celebra a Catalunya”.

No cal dir que al darrere, més enllà dels interessos econòmics, hi ha uns interessos ideològics i polítics coincidents amb els del PSC. D’aquí que el diputat Joan Ferran, conegut per la seva hispanoaddicció, hagi dit que “si la Feria de Abril no existís caldria inventar-la” perquè “Catalunya és, i vol continuar essent, un país plural”. La rèplica de Cabrera és aquesta: “És ridícul pensar que Catalunya és diversa i plural perquè celebra la Feria de Abril. La Feria de Abril és la ‘feria’ dels sevillans, no dels andalusos, per la senzilla raó que cada poble té la seva pròpia ‘feria’. És com si algú pretengués que la Festa de la Mercè fos la festa de tots els catalans. Es tracta de la mateixa política franquista del ‘nacionalflamenquismo’. Es volen crear dues comunitats enfrontades. Una de catalana i una d’andalusa-espanyola”.

Te raó Cabrera, i és que l’ideari socialista és aquest: dir a l’andalús que “és català tot aquell que viu i treballa a Catalunya” i, alhora, impedir la seva integració tot fent-li creure que pertany a una ètnia diferent. D’aquesta manera, quan convingui, el PSC podrà utilitzar aquesta ètnia com a contrapès a l’augment de consciència nacional catalana o en contra de la reivindicació dels drets nacionals de Catalunya. Quines ironies que té la vida, no? Com que el PSC es nodreix bàsicament del vot espanyolista de l’àrea metropolitana de Barcelona, està condemnat, per raons de supervivència, a fomentar la mateixa política cultural que Franco. Aquesta és la raó per la qual afavoreix l’existència d’una Delegació de la Junta de Andalusia a Catalunya que, en paraules de Pedro Morón, una altra veu crítica andalusa i autor del llibre “Historias de la inmigración”, s’emmarca en el projecte “de control del vot a Catalunya per tal que no es perdi l’espanyolitat dels oriünds del sud”. D’això es tracta, d’evitar la catalanització dels nouvinguts. Els números de la subvenció ho diuen tot: Ajuntament de Barcelona: 10.000 euros; Generalitat de Catalunya: 85.000 euros; Diputació de Barcelona: 90.000 euros. Total: 225.000 euros. És a dir, el programa ideològic socialista finançat amb els diners de tots els catalans. Això és la Feria de Abril de Catalunya: un negoci privat vestit de multiculturalitat.

Víctor Alexandre, escriptor i periodista

4.5.08

Pel benestar, pels treballadors, per la sobirania

foto
04.05.2008
Pel benestar, pels treballadors, per la sobirania

Dijous passat, els treballadors i treballadores de tot el món van commemorar el Primer de Maig, una jornada històrica de reivindicació dels drets de la classe treballadora que amb el temps ha anat aigualint el seu caràcter reivindicatiu. No obstant, en un moment històric de retallada constant dels drets socials i del benestar de les classes populars, resulta més necessari que mai recuperar l'autèntic sentit d'una jornada com aquest. Des de Sobirania i Progrés estem convençuts que la lluita per una major justícia social al nostre país està lligada a la lluita per la sobirania del poble català i, en aquest sentit, celebrem el primer aniversari de Sindicalistes per la Sobirania, espai transversal que té intenció d'agrupar tot el sobiranisme sindical més enllà de les sigles, i què va néixer precisament el Primer de Maig de l'any passat. Així mateix, convidem tots aquells de vosaltres que participeu de la militància sindical a què doneu suport a SxS i us adheriu al seu manifest fundacional.