Strubell: "L'alternativa que té Espanya és negar als catalans el dret de decidir"

26.05.2008
Strubell: "L'alternativa que té Espanya és negar als catalans el dret de decidir"

(Entrevista publicada al diari Crònica)

Dimarts passat va sortir a la llum l'informe Llengua i identitat a Catalunya 2008, on es revelava una dada sorprenent: entre el 52% i el 62% dels catalans votarien a favor de la independència de Catalunya en el cas que es fes un referèndum. La pregunta és inevitable: Per què durant tant de temps, i encara ara, hi ha hagut la percepció que en un hipotètic referèndum per la Independència de Catalunya el No superaria al Sí? Una prèvia, per començar: de fet, l'estudi revela que votarien a favor de la independència entre el 52% i el 62% dels catalans que hi anirien a votar. És una precisió important, perquè aquestes xifres són càlculs fets un cop descomptes del total l'abstenció. A les eleccions passa el mateix: poden dir que el partit 'X' ha guanyat les eleccions amb un 40% del vot, quan ha rebut el vot de només un 25%, posem per cas, del cens electoral. Contestant la teva pregunta, en situacions com la nostra, molta gent té la percepció de ser més catalanista que la mitjana (seria una excel·lent pregunta en un futura enquesta!). Els poders fàctics, econòmics, mediàtics i polítics, procuren que la gent contempli la independència de Catalunya com una quimera, hipotètica, impossible, pueril, una utopia irreal de quatre il·luminats. És molt més còmode vendre aquesta imatge que no l'altra: que seria que l'Estat espanyol només és democràtic fins allà on li dóna la gana, i que farà servir tots els mitjans al seu abast per impedir que els catalans ens expressem lliurement sobre el nostre futur. És a dir, l'alternativa serà negar als catalans el dret de decidir. Mentre la gent es pensi que un referèndum es perdrà, es va ajornant aquesta altra tàctica.

Crida l'atenció l'elevat nombre d'indecisos, i sobretot, l'elevada abstenció en un referèndum que decidiria el futur del país. Quin seria el perfil de l'abstencionista en aquest referèndum? Això és fruit de com hem plantejat la qüestió. No hem dit 'Com votaria vostè...?' sinó 'Què faria vostè..?'. Per tant, la pregunta no força l'enquestat a dir que votaria: és molt més legítima la resposta de quedar-se a casa quan deixes fora de la pregunta (no de les possibles respostes, és clar!) l'acció de votar. Ara bé, els realitzadors de tots els sondejos electorals normalment han de cuinar les dades per fer emergir un nivell d'abstenció perfectament previsible, però no aparent per les respostes obtingudes. Nosaltres, en aquest cas, segurament ens hem tingut cap temptació de 'cuinar' els abstencionistes. Més interessant, sens dubte és el cas dels que contesten que no saben què faran. Són l'11,7% del conjunt. Naturalment, a l'hora de la veritat, si tots aquests es queden a casa, els resultats seran diferents de si tots van a votar; i si van a votar, ho poden fer en un sentit o un altre. És per això que en la presentació a la premsa de l'estudi, hem hagut de fer servir diferents escenaris, per dir que la forquilla del resultat a favor va del 52% al 62%. Els que diuen que no saben què farien es troben en tots els subgrups. En canvi, els abstencionistes mostren una certa tendència a concentrar-se en els grups que participen menys en totes les conteses electorals catalanes.

Com valores la resposta dels mitjans de comunicació en relació als resultats de l'informe? Heu rebut alguna crítica per desvetllar unes dades que xoquen frontalment amb l'status quo? Com era d'esperar, les reaccions en general han estat coherents amb les línies editorials dels mitjans. Per limitar-nos als mitjans impresos, per exemple, Natalia Araguás a l'ABC (només a l'Edición Cataluña?) fa un tractament periodísticament neutre i correcte dels resultats, tot i que no pot estar-se d'escriure: '...en caso de celebrarse un hipotético referéndum como el que propone, para 2014, el presidente de ERC, Josep Lluís Carod Rovira...'. El Mundo dóna llum vermella a la Rectora de la UOC, Imma Tubella, dient que 'la UOC, bajo la responsdabilidad de su rectora, presentó ayer un informe sociológico basado en sólo 1.800 (sic) entrevistas. Una entidad de esta naturaleza debe ajustar a parámetros más fiables los estudios que realice para que los resultados se acerquen un poco más a la realidad?!' De tota manera, el silenci informatiu és gairebé tan efectiu com les crítiques. Entre els diaris de casa El Punt n'ha fet una cobertura excel·lent, tot i no entendre les dilucions dels resultats favorables que he explicat abans, i diu que 'És molt positiu per a la societat catalana .. que es pugui plantejar amb normalitat el dret d'autodeterminació del país i que s'avanci cap a la constitució d'una majoria nacional...' Vilaweb, també, a altres mitjans digitals, n'han fet eco, com també el Diari de Balears. Finalment, la cobertura per part de TV3 ha estat bona. El 10% dels que se senten únicament espanyols votarien a favor de la independència. Estem davant també d'una desafecció amb Espanya fins i tot dels que hi creuen? Al marge dels sentiments nacionals, perfectament normals i legítims, hi ha el dia a dia, i cada cop més habitants de Catalunya (expressament evito la paraula 'catalans' en aquest cas!) entenen com són de perjudicats en la seva vida quotidiana, pel fet de viure en un territori els organismes de l'Estat del qual no semblen vetllar més que de recaptar els seus impostos. El sentiment identitari ja no té tant de pes a l'hora d'escollir quin és el futur que es vol per un territori administratiu com és Catalunya? És molt significatiu que apareguin aquestes mostres de voluntat de contribuir a l'alliberament democràtic de Catalunya des de sectors que d'antuvi semblarien hostils a aquest objectiu. No deixen de ser minoritaris, dins de subconjunts també minoritaris: pensa que els que es declaren 'més espanyol que català' o 'només espanyol' sumen només el 12,5% de la nostra mostra! Un cop dit això, també és cert que, entre els enquestats que se senten principalment catalans, el vot favorable a la independència només arribaria, a hores d'ara al 53%; i al 74% entre els que se senten només catalans. Per tant, els que propugnen la independència per la via democràtica tenen feina a fer en tots els segments de la nostra societat si volen consolidar el resultat que aquest estudi albira. Pel que fa la identitat, ens trobem que el 90% dels ciutadans se sent català en més o menor mesura. Té Catalunya una capacitat d'absorció nacional forta? Encara està lluny de l'absorció que tenen nacions amb Estat? Puc replicar la xifra del 90% amb una altra de més crua: només un 42% de la població enquestada se sent més català que altra cosa. Però és clar: en general, les nacions amb Estat propi no tenen conflictes bicèfals. I si prenem la llengua com a indicador de cohesió social dels immigrants (no dic d'absorció, que em sembla un mot conceptualment dur) és obvi que els catalanoparlants som o són, uns dels principals responsables de dificultar-los la incorporació al català, tractant-los sempre com a forasters, com ratifica la part sociolingüística de l'enquesta. Els altres responsables, sens dubtes, són les estructures relacionades amb el poder estatal, que s'asseguren que l'immigrant té molt clar que la llengua que val és la llengua de la policia 'nacional': per entrar a l'Estat, per demanar permisos, per a tot. Això té efectes identitaris innegables. Finalment, els catalans fa temps que hem après que cal aspirar a una societat en què els ciutadans no hagin de renunciar a la seva identitat: aspirem a seduir el vingut de fora cap a una nova identitat catalana, però sempre compartida amb la seva d'origen, que hem de respectar escrupolosament. Els catalans estan a favor de les seleccions, de recaptar els seus impostos, de gestionar les seves infraestructures. Amb els diferents resultats electorals, es pot concloure que els ciutadans de Catalunya, més que 'desafectes', tiren la tovallola, i se senten frustrats per no assolir els objectius col·lectius? Ara m'incites a tornar a sortir dels termes de l'estudi! Si els enquestats haguessin llençat la tovallola, no s'haurien mostrat tan contundents amb aquests quatre temes que els plantejava! Els contraris a aquests temes no arriben en cap cas al 10%, la qual cosa indica unes aspiracions força col·lectives. El català i el castellà es parlen en percentatges iguals al nostre país. Com és que després hi ha tants catalanoparlants que consumeixen la cultura en castellà? Segurament, i altre cop em fas aventurar-me més enllà de la temàtica de l'enquesta, el llarguíssim període de repressió de la cultura catalana, i la seva marginació total de l'escola, va permetre la consolidació d'uns hàbits de consum en castellà que només s'han pogut trencar en la cultura dita 'alta', o elitista, i allà on hi ha hagut intervencions molt decidides de la Generalitat. La fragmentació de l'espai cultural català, amb una política abominable de successius governs valencians, no ha fet més que reduir el mercat potencial per als productes culturals catalans, la qual cosa fa més difícil la seva comercialització en igualtat de condicions amb els equivalents en castellà, entre altres raons per la 'bilingüització' dels catalans. Per altra banda, les estructures de difusió i promoció semblen marginar del tot els productes catalans, tret de moments puntuals, com ara l'auge del rock català. Això es veu molt clarament en les activitats d'oci nocturn per a la gent jove. Quina és la millor manera per fer progressar el català en una situació de globalització on les grans llengües es van menjant a les petites? Encara que sembli contradictori, un fenomen tan emblemàtic de la mundialització com l'internet obre moltíssimes portes per a la consolidació de xarxes dins de la comunitat de parlants de cada llengua. La consecució del domini 'CAT' possibilita una torre de llançament de mil i una activitats en el si de la comunitat catalana. Pensem sempre que l'expressió de 'les grans llengües es van menjant a les petites' realment vol dir que hi ha un flux de gent que deixa de pertànyer a un grup lingüístic i s'incorporen a una altra. Amb el català això passa a una escala considerable a moltes parts del País Valencià, i a part de les Illes Balears; però no es detecta aquesta mena d'abandó del català al Principat, tot el contrari. El català se'n sortirà en aquest segle XXI? Té molts reptes. Necessita, en primer lloc, un Estat que tingui com a seu el català, i no com ara, que no puc demanar per internet, en català, que l'agència tributària m'enviï l'esborrany de declaració de renda, en català; que malgrat que no hi hagi ni un sol estudi seriós que ho faci recomanable, ha augmentat la presència obligatòria de l'altra llengua oficial a les escoles, que no permet que els nostres representants polítics intervinguin a les Corts en la seva llengua... I en segon lloc, necessita una gran esforç de difusió d'un discurs que reforci la legitimació de l'ús social del català a casa nostra. Tercer, cal crear les condicions de suport social i econòmic perquè les parelles catalanes (com fan les franceses, les austríaques o les holandeses) puguin tenir prou fills per invertir la tendència col·lectivament suïcida dels darrers decennis. I moltes més coses necessitem, és clar. I espero que amb estudis com aquest, els polítics tindran més elements de judici per prendre les decisions necessàries. Això, si tenim un marc constitucional que els permeti portar-les a la pràctica.