31.12.07

Vergonya catalana en l'accés a la informació pública

foto
31.12.2007
Vergonya catalana en l'accés a la informació pública

(Publicat al bloc de Joan Costa-Font a indirecte!cat)

Aquestes dies he descobert - sense voler- una àrea on els espanyols estan molt millor que no pas nosaltres: l’accés a la informació pública (especialment informació d’opinió pública). En particular, em refereixo al cas penós del que havia de ser el CIS català, anomenat Centre d’Estudis d’Opinió (CEO).

Per testar la consistència d'algunes teories en ciències socials, els que fem recerca quantitativa, sovint necessitem accedir a microdades d'enquesta, i aplicar determinants controls estadístics (per veure si expliquen determinats comportaments, etc). Així, si hom vol les microdades d'Espanya només cal escriure al CIS i pagar 10€ , i aquestes es fan accessibles en cosa d’hores. A Anglaterra el Economics and Social Research Council juntament amb la Universitat d’Essex fa accessible gratuïtament via el seu data archive (http://www.data-archive.ac.uk/) totes les enquestes públicament finançades del país. Un procediment similar segons em diuen col·legues, és el que segueixen en els casos alemany i holandès.

A Catalunya en canvi, si hom demana les microdades d’una enquesta del CEO , el que obté és una resposta primer dient que "lamentablement no les poden facilitar" , i que si hom vol, pot anar a la seu del CEO a consultar-les (a un lloc fora de Barcelona). Així, es dona la paradoxa de que per exemple: mentre jo vaig tenir accés a dades Australianes (en cosa d'una setmana més o menys), si un investigador australià vol tenir accés a microdades catalanes ha de venir a Barcelona, anar a on estigui la seu del CEO, i després de tot, no se les pot ni endur! Al no acceptar un simple “ pues serà que no!” - per resposta, vaig demanar comunicar-me amb el director del CEO, qui molt amablement es va excusar en lleis de proteccions de dades, com si els britànics que ens porten una avantatge enorme en el respecte dels drets individuals, no les respectessin!

Lamentablement a Catalunya hi ha un dèficit inacceptable pel que fa l’accés a informació pública que paguem tots! Per millorar la situació fora nó que tots plegats ens queixem del que és un ús inadequat dels diners públics, pel bé de la recerca en ciències socials a Catalunya, i per la seva salut democràtica. Una proposta seria que que tot plegats escrivim al CEO per demanar aquelles microdades que us interessin (ceo@idescat.cat) i denunciar aquesta situació absolutament penosa . Als grups polítics de tots els colors, els emplaço a que per dignitat, proposin una revisió en profunditat d’aquesta qüestió.


Joan Costa-Font, professor d'Economia Política a la London School of Economics and Political Science

28.12.07

De 21 a 21

foto
28.12.2007
De 21 a 21

Si Zapatero hagués de passar a la Història amb un número, aquest seria el 21. Com a mínim, si de la Història de la que parlem és la del poble català. Zapatero va despertar amples simpaties i esperances entre no pocs catalans i catalanes. Catalans i catalanes que creien que, per fi, arribava a la presidència del Govern espanyol algú disposat, si més no, a escoltar les seves reivindicacions nacionals. Reivindicacions que anaven des d'aspectes simbòlics i culturals (com el ple reconeixement de l'oficialitat de les seleccions esportives catalanes) fins a afers de caràcter econòmic (com la publicació de les balances fiscals i la creació d'un model de finançament similar al concert econòmic). Reivindicacions que, mal que bé, es van condensar en l'Estatut aprovat el 30 de setembre de 2005 pel Parlament de Catalunya, Estatut que Zapatero, en campanya electoral, havia promès recolzar. Ja des d'un primer moment, va quedar clar que la voluntat de Zapatero era ben diferent, i que no estava disposat a acceptar un Estatut que definia Catalunya com a nació i li atorgava un ample grau d'autonomia fiscal. Amb la funesta complicitat de Convergència i davant la inacció d'ERC, el 21 de gener de 2006 Zapatero, juntament amb Artur Mas, segellava la mort de l'Estatut del 30 de setembre, que quedà mutilat i convertit en un text que, políticament, amb prou feines anava més lluny del de l'any 79. Un enorme desgast polític patit pel catalanisme, per a res. I un bon torrent d'il·lusions abocades a les escombraries. El 21 de gener de 2006 es produí, doncs, el més gran incompliment de paraula de Zapatero vers el poble català. I no ha sigut l'únic.

Sense anar més lluny, aquest 21 de desembre hem pogut comprovar dos nous incompliments que afecten al que ara és possiblement el problema econòmic més visible del país: el patètic estat de les infrastructures catalanes. Segons Zapatero, el 21 de desembre arribaria el TGV a Barcelona. Un TGV que no era el que Catalunya realment necessitava, ja que el TGV òptim per a nosaltres serà aquell que ens uneixi amb València i ens connecti directament amb Europa, no aquell que ens faci passar primer per Madrid. Però un TGV, malgrat tot. Doncs bé: el 21 de desembre ja ha passat i el TGV encara està lluny d'arribar a Barcelona. Un altre exemple: Zapatero va prometre posar sobre la taula una proposta de consens per a la gestió de l'aeroport del Prat abans que acabés la tardor. La tardor va acabar el 21 de desembre i sobre la taula només hi ha les darreres gotes de la paciència dels i les catalanes.

La precampanya del PSC per a les eleccions espanyoles, certament ben trobada des d'un punt de vista estètic, porta per lema “La Catalunya optimista”. El problema, i és un problema que sens dubte el ciutadà d'a peu percebrà sense necessitat que li expliquin, és que una cosa és ser optimista i una altra autoenganyar-se. I és una diferència que no només té implicacions terminològiques sinó, sobretot, pràctiques. Creure que les coses van bé quan difícilment poden anar pitjor és la via més segura i efectiva al fracàs. L'”optimisme” de creure'ns excepcionalment sans quan en realitat estem malalts no ens porta a viure millor, sinó a no medicar-nos. Exactament el mateix passarà si insistim en veure amb “optimisme” la política seguida per Zapatero envers el poble català. Una política caracteritzada per la covardia i la decepció de gairebé totes les expectatives, per les mitges tintes, per voler-li caure bé a tothom (és a dir, per voler caure-li bé a la dreta nacionalista espanyola). Una política que s'ha dut a terme mirant a la dreta abans de donar un sol pas. Una política que, en fi, queda exemplificada en els incompliments de dos dies 21: el 21 de gener de 2006 i el 21 de desembre de 2007. De 21 a 21, Zapatero incompleix perquè li toca. I és això el que ens ha de fer ser optimistes?

Podem insistir en no veure la realitat, com ja fa molt de temps que fan els que encara busquen l'encaix dins Espanya. Podem ignorar que els trens no arriben a la hora, que l'habitatge segueix sent inaccessible, que les desigualtats no es corregeixen (perquè no hi ha diners ni poder polític per a fer-ho), que els alumnes estudien a barracons, que els preus pugen i els salaris reals no, que la llengua catalana és menyspreada, que les sentències franquistes continuen vigents i que els papers de la vergonya segueixen a Salamanca. Podem insistir en l'”optimisme” de l'autoengany, de que leibnizianament vivim en la millor de les Catalunyes possibles. Però la realitat, bé que ho sabem, sempre acaba trucant a la porta. Només és qüestió de temps. Potser que sigui, de nou, un dia 21. La Història és molt aficionada a aquesta mena de bromes. Aviam si aleshores fins i tot el PSC la capta.

Lluís Pérez, estudiant de Sociologia

27.12.07

La caiguda de Caprabo

foto
27.12.2007
La caiguda de Caprabo

(Publicat al diari El Singular Digital)


L'espanyolització de Caprabo és un fet constatable que comença molt abans del seu esfondrament. D'aquella empresa altament valorada per la seva sensibilitat lingüística, amb un servei d'atenció al públic -caixeres i personal de secció- que emprava per sistema la llengua catalana, ja fa anys que només en quedaven les escorrialles. A poc a poc, de manera silenciosa, tots aquells productes etiquetats en català i que eren un dels elements distintius de l'empresa han anat desapareixent dels prestatges i cedint el seu lloc a d'altres etiquetats en espanyol. En citaré sis de molt recents: l'aigua destil·lada, el lleixiu, el netejavidres, el neteja llar, el fregaterres i el sabó de rentavaixelles. Ara, en el seu lloc, hi ha agua destilada, lejía, limpiador multiusos, limpia hogar, friegasuelos i lavavajillas.

Aquesta és la resposta que m'ha donat Caprabo: "A causa de la important expansió que ha tingut Caprabo a l'Estat espanyol en els darrers anys, ens veiem obligats, en alguns casos, a etiquetar els nostres productes en castellà. Això es deu al fet que alguns proveïdors, cada vegada més, ens exigeixen i ens exigiran uns tiratges industrials mínims d'etiquetes per tal d'aconseguir que el cost dels nostres productes sigui raonable i competitiu i així poder oferir als nostres clients la millor relació qualitat/preu, objectiu prioritari de Caprabo. Per tant, únicament en els casos en què no és possible etiquetar en les dues llengües, ho fem en castellà, encara que el nostre desig seria fer-ho al 100% en català. No obstant, Caprabo és l'única empresa que manté el doble etiquetatge segons el punt de venda dels seus productes, amb tots els costos i dificultats logístiques que això comporta".

En altres paraules, encara els hem d'estar agraïts pel seu desig. I és que es veu que l'obligatorietat d'etiquetar en espanyol per poder vendre a Espanya o en francès per fer-ho a França, esdevé una imposició intolerable quan es tracta d'etiquetar en català per vendre a Catalunya. És la diferència que separa les llengües d'autoritat de les de bona voluntat. Ho veiem en el cinisme ofensiu de la resposta de Caprabo quan ens diu que la renúncia a la nostra llengua revertirà en la qualitat dels productes que comprem. El cert, però, és que parlar de Caprabo és parlar d'una cadena vulgar, profundament anodina i mancada del carisma que li donava la catalanitat inicial. Ara ja no hi ha cap raó diferencial per ser-ne client. Quin sentit té comprar en espanyol a Caprabo allò que pot ser comprat en català a Bonpreu? La vida, en tot cas, els ha donat una lliçó: creien que la renúncia a la llengua catalana els obriria les portes de l'univers i, al final, han acabat estavellats a la galàxia d'Eroski.

Víctor Alexandre, escriptor i periodista

26.12.07

Immersió!

foto
26.12.2007
Immersió!

(Publicat al bloc de l'Albert Medran a indirecte!cat)

Ahir al Parlament, els vots dels partits de l'Entesa i CiU, van servir per tombar la iniciativa legislativa popular presentada per Convivència Cívica Catalana que demanava l'ensenyament bilingüe. L'associació dirigida per Caja va presentar 50.000 signatures en contra de la immersió lingüística tan necessària al nostre sistema educatiu.

El mateix dia, s'iniciavia a Madrid les jornades de l'òrgan superior de l'ensenyament a la comunitat que presideix Esperanza Aguirre. Una de les propostes estrella és la de becar a estudiants que no puguin aprendre en espanyol a comunitats on hi hagi immersió lingüística. Una mesura totalment demagògica i que busca fantasmes on no n'hi ha.

Per què clar, per a aquestes 50.000 persones, i tantes més enllà de Catalunya, creuen que els infants catalans no saben ni una paraula en castellà. Aquests infants que pateixen la diabòlica immersió estan alineats i no saben dir ni "buenos días", tant és que gaire bé la totalitat de les pel·lícules que veuen al cinema o la televisió siguin en castellà, que la majoria de dibúixos animats també ho siguin. O els videojocs, o les joguines que els reis o el tió els hi duran. No importa que quan siguin més grans els llibres que comprin en castellà siguin més barats que en català, que la música sigui majoritàriament en castellà o anglès. Que quan arribin a la universitat moltes classes seran en castellà o que els manuals que utlitizin en la majoria dels casos seràn en castellà.

La immersió és tan i tan dolenta que la majoria dels catalans no entenem quan ens parlen en castellà. Tot culpa d'aquesta immersió de submarí groc que permet que a molts barris del nostre país la quitxalla parli en català a les aules i en castellà al pati.

Aquesta immersió tan negativa que s'ha de combatre amb beques.

Si aquesta és la seva manera per ajudar-nos a tenir menys despesa pública... millor agafar-s'ho així.
Albert Medran, estudiant de Màrqueting Polític

25.12.07

Sobirania i Progrés us desitja bones festes

foto
25.12.2007
Sobirania i Progrés us desitja bones festes

Sobirania i Progrés, la plataforma sobiranista nascuda ara fa un any, vol desitjar els seus adherits i simpatitzants unes bones festes nadalenques i una feliç entrada d'any, estant convençuts i convençudes com estem que aquest any 2008 serà un bon any per a l'avenç del sobiranisme català. Un any que nosaltres començarem amb un desig l'assoliment del qual és més possible que mai, i que de ben segur que compartiran els nostres adherits i simpatitzants: la independència del nostre país.

Bon Nadal, doncs, i Feliç 2008!

24.12.07

Català motivat

foto
24.12.2007
Català motivat

(Publicat al diari Avui)

Vaig anar amb tota la família i amb molts amics a la manifestació de dissabte passat a Barcelona amb il·lusió i motivació. D’una banda, amb il·lusió perquè intuïa que hi hauria molta gent,molta més del que voldrien aquells que esperaven que amb el nou Estatut s’acabés tota reclamació catalana. Tot i que jo em proclamo part de la crosta nacionalista que cal extirpar dels mitjans públics catalans, el fet cert és que TV3 va passar de puntetes sobre la manifestació i es va limitar a comptades i escasses imatges, fins al punt que al Telenotícies de diumenge al vespre la manifestació ja no era ni tan sols esmentada. Però això no em treu el bon gust de boca que tinc, ja que la manifestació ha alimentat la confiança i l’autoestima dels catalans que volem un tracte més just, al mateix temps que recupera una part de la dignitat perduda en les successives fractures que va generar el llarg procés estatutari.

D'altra banda, vaig anar a la manifestació amb un gran motivació. El món global ofereix als catalans en aquest nou i trepidant segle que vivim unes oportunitats fabuloses, malgrat l’implacable centralisme d’Estat que l’any 2007 encara patim en la gestió de les infraestructures i en els seus dèficits clamorosos de provisió a casa nostra. De fet, els catalans tenim aquestes oportunitats de progrés molt més a l’abast del que pensem, gràcies als vents d’eficàcia que bufen al món i a les oportunitats de negoci que genera. Els catalans podrem comptar amb futures complicitats empresarials globals per superar els models de gestió encara implacablement centralitzats de l’Estat espanyol, per més reforçats i modernitzats que estiguin. ¿Algú s’imagina la reacció de la xinesa Hutchinson, una de les primeres empreses del món en tràfic marítim i que gestionarà els nous molls ampliats al port de Barcelona, quan vegi que estaran enllestits el 2010 però que el tren de mercaderies que les ha de dur cap a França no està acabat per “manca de diligència” dels alts funcionaris del ministeri de Foment? El victimisme dels catalans de l’era Pujol serà superat amb escreix, tal com va passar amb l’acte de l’IESE sobre els aeroports. I és que avui alguns grans operadors logístics globals veuen en els ports catalans i valencians, i als territoris que tenen darrere seu, un potencial semblant al que tenien Flandes i Holanda tot just abans del pla Marshall de després de la Segona Guerra Mundial i no entenen segons quins dissenys radials i centralitzats més propis del segle XIX que del segle XXI. De fet, només caldria aconseguir de l’Estat espanyol que simplement deixés operar els mecanismes de mercat: per què s’impedeix que una empresa privada construeixi a l’aeroport del Prat, via concessió, una pista de vols de 4,2km de llargada per acollir vols intercontinentals, que no costaria ni un euro a les administracions públiques?

Sóc un català motivat també després d’escoltar, la setmana passada, un dels principals assessors del president escocès Alex Salmond, el jove Stephen Noon. Convidat pel Club FNEC en el 75è aniversari de la fundació d’aquest sindicat nacionalista d’estudiants universitari, Noon va parlar de la proposta de país que l’SNP vol per a Escòcia. L’èxit electoral d’aquest partit rau a haver sabut explicar les oportunitats que la creixent integració econòmica global ofereix als escocesos. Noon va explicar-nos com l’actual situació de dependència financera i tributària de Londres no permet a Escòcia desplegar amb eficàcia tot el seu potencial de creixement econòmic. De fet, Escòcia en els darrers anys presenta un dels creixements econòmics més baixos de la UE, en contrast amb el gran dinamisme econòmic de països veïns secularment més pobres com Noruega, Irlanda, Islàndia o Dinamarca.

L’SNP ha desplegat un missatge en positiu que ha superat la campanya de la por dels partits unionistes. El partit nacional escocès integra sensibilitats diverses, des de liberals fins a socialdemòcrates, que ara al govern s’han repartit les àrees d’influència: per als primers la promoció econòmica i per als segons les polítiques socials. Tots, però, advoquen per assolir en aquesta legislatura pel cap baix la sobirania fiscal per a Escòcia, atès que al referèndum de 2010 molt possiblement es farà una pregunta amb tres possibles respostes: independència (minoritària avui), sobirania fiscal (les enquestes ja el situen en el 75% dels escocesos) o statu quo (escasses competències i 85% del pressupost escocès que prové de transferències de Londres).

Stephen Noon va explicar alguns dels detalls del document Let Scotland lourish (www.snp.org) en el qual l’SNP proposa, en cas d’administrar l’impost de societats, una rebaixa del seu tipus impositiu de fins al 20% i la seva supressió per a 120.000 pimes, competint fiscalment amb Londres per captar seus globals de grans empreses resseguint el model irlandès. Curiosament, sembla que el partit laborista escocès aviat s’afegirà a la sobirania fiscal d’Escòcia: Noon va dir que els socialistes escocesos havien hagut de passar a l’oposició per fer-la seva ja que des del govern, després de cinquanta anys concentrats en la gestió com estaven, no havien sentit ni tingut mai cap necessitat de reclamar-la. És per tot plegat que estic deixant de ser un català decebut (mai no m’he sentit emprenyat) per esdevenir un català motivat.

Ramon Tremosa, professor d'Economia a la Universitat de Barcelona

22.12.07

Visita del lehendakari Ibarretxe a Barcelona

foto
22.12.2007
Visita del lehendakari Ibarretxe a Barcelona

Sobirania i Progrés es complau de poder convidar els seus adherits i simpatitzants, i tot el públic en general, a la conferència pública que oferirà el lehendakari Juan José Ibarretxe el 17 de gener a les 19:00 a Barcelona. La conferència, organitzada conjuntament per Sobirania i Progrés, el Cercle d'Estudis Sobiranistes i la Plataforma pel Dret de Decidir, té per objectiu donar a conèixer al públic català el procés sobiranista engegat al País Basc (comptant per a tal fi amb el relat del seu màxim impulsor), així com convidar a la reflexió sobre la pròpia agenda política del sobiranisme català en un moment en que aquest viu un auge mai vist en la història catalana recent.


Properament comunicarem el lloc i altres informacions de l'acte, a mesura que es vagin precisant.

21.12.07

'Chapeau', Àgora

foto
21.12.2007
'Chapeau', Àgora

(Publicat al diari e-notícies)

Els factors que fan que un programa de televisió esdevingui prestigiós no provenen només del seu contingut i de les formes respectuoses dels seus convidats, hi ha també un altre element molt important: la qualitat humana de les persones que en són responsables. L'ètica, per exemple, és una d'aquestes qualitats, i un dels seus principals atractius és que no sovinteja. Un exemple de programa prestigiós, que aplega tots aquests factors, és el programa Àgora del Canal 33. Dic això, arran de la reflexió que han fet després del meu article de dies enrere, titulat "L'incompliment de la normativa interna de TV3", en què em preguntava per què no es traduïen al català els correus electrònics rebuts en espanyol quan, a més del que diu la norma, és evident que l'emissor entén perfectament el català; altrament, no podria opinar sobre el que es diu al plató.

Doncs bé, la resposta d'Àgora ha estat d'una elegància exquisida. El programa ha demostrat en les darreres edicions que, certament, no té cap sentit llegir els correus en espanyol sense traduir-los al català, i ha donat per bones les raons adduïdes: l'idioma de l'emissora és el català i ningú no intervé en un debat la llengua del qual li resulta incomprensible. Tampoc no tindria sentit que Tele5, posem per cas, no traduís a l'espanyol els correus rebuts en català. L'espanyol és la llengua de Tele5 i qui participi en algun dels seus programes ho ha de saber. Al capdavall, els espanyols no tenen cap obligació de saber català. I el mateix podem dir dels espectadors nord-catalans de Televisió de Catalunya, però a l'inrevés: ells tampoc no tenen cap obligació de saber espanyol.

Hi havia una raó, això no obstant; una raó comprensible i molt ben argumentada, per part del programa, en el sentit que, de vegades, la traducció d'un correu determinat pot confondre l'espectador sobre la ideologia del seu autor o fins i tot suavitzar-la. Però, és clar, també és cert que un correu d'aquestes característiques no pot acabar condicionant-ne la resta. La decisió de respectar la llengua de l'emissora, per tant, honora el programa Àgora i tot l'equip de persones que el fan possible. No és freqüent –de fet, és insòlit- que un programa o una cadena de televisió reflexionin sobre una crítica adversa. És més fàcil desqualificar-ne l'autor i continuar com si res. Àgora no és d'aquests. Això explica el seu prestigi i els molts anys que fa que és en antena. Em trec el barret i li expresso públicament el meu respecte.

Víctor Alexandre, periodista i escriptor

20.12.07

Fotos del bloc de SiP a la manifestació de l'1-D

foto
20.12.2007
Fotos del bloc de SiP a la manifestació de l'1-D

Oferim aquí als nostres lectors i lectores quatre noves fotografies del bloc de Sobirania i Progrés a la històrica manifestació de l'1 de desembre d'enguany, convocada per la Plataforma pel Dret de Decidir a reivindicar el dret de decidir i per a protestar el caos infrastructural que pateix el nostre país. La manifestació, recordem-ho, aplegà més de 700.000 persones segons els organitzadors i congregà el gruix de la societat civil catalana, la ciutadania i els principals partits polítics catalans (tret del PSC). Sota el lema comú de "Som una Nació i diem prou", Sobirania i Progrés també hi fou present. Podeu clicar sobre les imatges per a veure-les ampliades.







19.12.07

Patriotisme constitucional

foto
19.12.2007
Patriotisme constitucional

(Publicat al bloc d'en Lluís Pérez)

Al món del nacionalisme espanyol circula des de fa diversos anys la idea i el terme del “patriotisme constitucional”. Malgrat que va saltar a la palestra mediàtica del Regne d'Espanya a partir de l'adopció del terme per part del Partit Popular, la veritat és que l'origen tant del terme com de la idea que expressa es troben en un autor que raonablement pot considerar-se d'esquerres: Jürgen Habermas. El problema que se li plantejava a Habermas era el de com poder justificar la lleialtat i fins i tot l'amor patriòtic cap a l'Estat i la nació alemanyes sense caure en el pendent relliscós d'un nacionalisme d'arrel identitaria-cultural que, segons ell, constituïa l'ànima intel·lectual del nazisme, gran dimoni de l'Alemanya democràtica post-Segona Guerra Mundial. La resposta de Habermas vènia a ser aquesta: allò definitori de l'ésser alemany no eren ni la llengua, ni els costums, ni la Història compartida, ni de bon tros la raça, sinó el compromís mutu de ser lleials a una Constitució comuna que garantia la llibertat de tots.

Els nacionalistes espanyols (de dreta, però també d'esquerra) van veure clara la jugada: es tractava d'una manera ideal de justificar el nacionalisme d'Estat (espanyol, vull dir) sense apel·lar al dret de conquesta, que a l'Europa moderna encara servia de fet però vestia malament de paraula. De manera que a la tradicional resposta que es donava a les demandes sobiranistes arribades de la perifèria (“això és Espanya per collons, us agradi o no”) se li va sobreposar una altra que semblava mes civilitzada (“això és Espanya perquè tenim una Constitució que garanteix les nostres llibertats ciutadanes, també les vostres, i això és l'important. La resta són sentiments privats”). L'argument era molt més sòlid i les conseqüències per al sobiranisme català, basc o gallec eren les mateixes: ahir no es podia perquè Espanya tenia més collons, avui no es pot perquè Espanya té una Constitució democràtica.

No entraré en fins que punt els nacionalistes espanyols de dreta o d'esquerra han respectat realment el projecte que diuen defensar (per exemple, des d'un punt de vista d'estricte patriotisme constitucional no s'entén la seva habitual obsessió per l'annexió de Gibraltar, a part de moltes altres coses). Suposem que prenem seriosament el patriotisme constitucional. El primer que crida l'atenció és la sacralització de l'status quo que suposa una perspectiva així: si la meva qualitat de patriota i àdhuc el meu dret de pertinença a la comunitat política es mesuren per la meva conformitat amb la Constitució de l'Estat en el qual visc, aleshores els republicans (per exemple) queden esborrats d'un cop de ploma d'un possible patriotisme espanyol i fins i tot de la ciutadania espanyola, tenint en compte que la Constitució espanyola consagra la Monarquia constitucional com a forma de govern. Així, passem d'una possible intolerància ètnica o cultural (“els bons espanyols parlen espanyol”) a una possible intolerància ideològica (“els bons espanyols són monàrquics”). És un mal negoci arrencar la llavor d'Hitler per a plantar la de Pinochet o la de Stalin.

Una possible solució a aquest problema és plantejar que el patriotisme constitucional no es refereix exactament a la Constitució i a tots i cadascun dels seus articles, sinó més aviat als valors en els què aquesta s'inspira, jutjats per descomptat com a positius. És a dir, el que distingeix a un patriota d'un no-patriota és que aquest últim no subscriu determinats valors que es consideren la clau de la Constitució de la pàtria; un anti-patriota, d'altra banda, seria algú que no solament no subscriu aquests valors, sinó que a més s'oposa a ells. Això disminuïx el marge per a la intolerància ideològica, ja que si suposem que els valors que inspiren la Constitució són els de llibertat i igualtat davant la llei (per exemple), llavors un republicà en l'Estat espanyol no solament s'inclouria dintre del camp del patriotisme sinó que, a més, podria fer les seves reclamacions sobre la base d'aquest, denunciant que tal o qual punt de la Constitució (la Monarquia, per exemple) entra en contradicció, segons la seva opinió, amb els valors que la inspiren. No obstant això, aquesta és una idea un pel estranya: la defensa a ultrança de la propietat privada (per posar un exemple de valor que podria estar en la base d'una Constitució) distingeix un liberal d'un socialista, però no un “espanyol” d'un “francès”. A banda, per descomptat, de que segueix havent un generós marge per on es pot colar la intolerància ideològica. I aquests dos problemes no són els més greus: entendre que el bon patriotisme és aquell que es deu a una Constitució inspirada en bons valors ens introdueix en un pendent relliscós que ben bé pot dur-nos a la justificació de l'imperialisme. Al cap i a la fi, un sempre pot dir que està envaint un país per a “democratitzar-lo”. Els hi sona?

Queda no obstant això una darrera sortida pel patriotisme constitucional, que segons tinc comprovat és la preferida per molts nacionalistes espanyols: la de considerar la Constitució com una norma que s'ha de respectar sempre que hagi estat votada pel poble. Atès que la Constitució espanyola va ser votada pel poble, diuen aquests nacionalistes, hem de ser lleials a ella i a la pàtria per ella configurada. Però si volem prendre'ns seriosament aquest principi, hem de fer-nos per descomptat la pregunta immediata: què és “el poble”? Quin és aquest poble del que sóc membre i els dictats del qual he d'obeir? La resposta natural és afegir un gentilici: es tractaria del "poble X", el “poble espanyol” en aquest cas. Al marge que això ens retorna amb les mans buides a tot tipus de qüestions que se suposava que el patriotisme constitucional resoldria (“qui forma part del poble espanyol?”, i coses per l'estil), existeix una altra pregunta que ens sorgeix amb la mateixa immediatesa que l'anterior: i jo per què he de fer cas del que digui el “poble espanyol”? Per què el “poble espanyol” si i el “poble català” no? La resposta habitual d'un nacionalista espanyol sol ser “perquè és al poble espanyol on resideix la sobirania nacional sobre el territori de l'actual Regne d'Espanya”. Però no obstant això se'ns segueix plantejant una molesta pregunta: i per què la sobirania nacional recau en el “poble espanyol” i no en els pobles català, basc, gallec i els qui es vulgui que habiten al territori de l'actual Regne d'Espanya? Si arribat a aquest punt passem a considerar que a totes aquestes gents les uneix en algun sentit una identitat cultural i històrica compartida que constituïx el fonament d'una sobirania nacional igualment compartida, aleshores tornem a un patriotisme identitari d'allò més normalet, amb la qual cosa no ens queda més remei que abjurar del patriotisme constitucional. La resposta dels nacionalistes espanyols, que es resisteixen a acceptar l'abandonament d'un invent que retòricament els hi funciona tan bé, sol ser la següent: “la sobirania nacional resideix en el poble espanyol perquè ho diu la Constitució”. I aquí acaba tot.

Devem lleialtat a la Constitució perquè la va votar el poble espanyol, el que voti el poble espanyol mereix lleialtat perquè és al poble espanyol on resideix la sobirania nacional, i la sobirania nacional resideix al poble espanyol perquè ho diu la Constitució. Un matusser exercici de lògica circular que no es distingeix en res de dir que cal obeir a Espanya perquè ho diu Espanya, la qual cosa finalment ens retorna a l'autèntic nucli intel·lectual del nacionalisme espanyol d'ahir i d'avui: “això és Espanya per collons”.

I és també en aquest mateix exercici de lògica circular on es revela la inconsistència analítica mare del patriotisme constitucional, de la qual es desprenen totes les seves altres contradiccions i problemes, a saber: la pretensió de fundar la sobirania nacional d'un poble sobre la seva Constitució, oblidant que una Constitució sempre es vota en el benentès que l'està votant un poble sobirà. La sobirania nacional és, doncs, un fenomen pre-constitucional que s'ha de justificar sense apel·lar a la Constitució ni a cap altra llei que emani d'aquesta sobirania. I no està de mes recordar que no tenim cap garantia que aquesta justificació pre-constitucional existeixi en tots els casos que un nacionalisme (l'espanyol, en aquest cas) demanda respecte per a la sobirania nacional d'un conjunt de gent al que qualifica de "poble" o "nació".

És possible que existeixin bones raons per a defensar la unitat d'Espanya, i fins i tot per a impugnar un possible procés d'autodeterminació a Catalunya, al País Basc o a qualsevol altre territori sota control de l'Estat espanyol, encara que un servidor encara no ha descobert aquestes raons (per alguna cosa és independentista). No obstant això, els nacionalistes espanyols, especialment els d'esquerres, farien bé en deixar de buscar aquestes raons en el patriotisme constitucional de Habermas, que en el millor dels casos ens submergeix en una irresoluble lògica circular i, en el pitjor, ens enfila en camins de molt mala destinació.

Lluís Pérez Lozano, estudiant de Sociologia

18.12.07

Pitàgores, Rajoy i Zapatero.

foto
18.12.2007
Pitàgores, Rajoy i Zapatero.

(Publicat al bloc de l'Albert Medrán a indirecte!cat)

Ni Rajoy ni Zapatero s’haurien imaginat mai que la trigonometria els pogués servir per a tant. Cap dels dos, quan estudiaven als seus respectius centres educatius religiosos, podien arribar a creure que anys més tard farien servir tant la divina figura geomètrica i que invocarien a Pitàgores en les seves propostes polítiques.

Dick Morris, estratega de Bill Clinton, va teoritzar sobre la utilització dels arguments del contrincant polític per a ús dels pròpis objectius de l’estratègia política i electoral. Això és possible perquè tots tenim en ment quins són els temes i arguments que defensa cada partit o corrent política, tots tenim clar (bé, a vegades més o menys clar) quines són les cartes amb les que cadascú juga la partida política. És el què es coneix com a triangulació dels temes, i consisteix precisament en això, en apropiar-se dels temes del contrari per tal de maximitzar els vots en un terreny advers.

I això és precisament el què estem començant a viure. I un dels intercanvis de cromos té molt a veure amb el nostre país. De moment, en la campanya espanyola hem vist una apropiació de temes del contrari als dos grans partits espanyols; una d’elles amb Catalunya com a protagonista. Fa unes setmanes José Bono va acceptar tornar a la política i a més, es perfila com a possible president del Congrés en cas que els socialistes revalidin al govern. Es tracta de donar notorietat a una persona de conegudes idees nacionalistes espanyoles per agafar el tema que els populars han fet utilitzat més en aquesta legislatura: Espanya. Si a més fem cas a alguns experts que afirmen que l’eix Espanya-Perifèria serà decisiu en aquestes eleccions, la jugada estratègica de Zapatero i el PSOE és clara. I si li acabem de sumar les indenciàries declaracions del dirigent socialista fa uns dies en la conferència de Mas a Madrid, la triangulació està feta. Quin atac més frontal a la nació catalana es podia fer a Madrid que el què va dir Bono?

Per als qui no estiguin familiaritzats amb el fet, Bono va intervenir en la conferència que Mas va fer a Madrid al Fòrum Nova Economia. El manxec va parlar i va deixar a més d’un amb la boca oberta, encara que no fos per sorpresa sinó per veure de forma tan flagrant la triangulació socialista. Bono afirmà que les nacions eren un invent i que l’Estatut no el volien ni els seus pares. De fet, va fer servir el símil d’una criatura que ni els pares volen, ni els convidats van anar al bateig. Catalunya, moneda de canvi.

Suposo que això del bateig també anava pel referèndum que el govern espanyol, quan ell era ministre de defensa, va organitzar per aprovar la Constitució Europea i que va experimentar una elevada abstenció…

L’altra triangulació ha vingut de mans del PP. Ahir Rajoy va afirmar que pujaria 150€ les pensions mínimes i de víduetat. La triangulació, si estàs a la dreta, l’has de fer prometent accions socials. I el PSOE fa uns dies va prometre també la desparició de l’impost del patrimoni; si estàs a l’esquerra has de proposar polítiques de dretes. Així funciona la triangulació.

Clar que hi ha certes coses que millor no tocar. Si l’augment de les pensions amb una baixada d’impostos com la que proposava el PP és bastant irrealitzable, encara manté un cert vel místic que podria embaladir a alguns. Ara bé, si el PP es posés a prometre el desplegament de l’Estatut seria ja per tancar la paradeta. I és que això de la triangulació té certs límits.

Però està de moda.

Albert Medrán, estudiant de Màrqueting Polític

17.12.07

Un país en negatiu

foto
17.12.2007
Un país en negatiu

(Publicat al diari Avui)

Ara fa una setmana, dilluns 29 d'octubre, vaig participar en l'esquifida manifestació en protesta pel desgavell ferroviari causat per les obres del tren d'alta velocitat, la suspensió dels serveis de Rodalies i, en general, pel col·lapse sense precedents dels serveis públics a Catalunya que es manifesten amb una intensitat exasperant des de l'estiu. Més enllà de les raons polítiques globals que em van impulsar a sortir al carrer, en el meu cas, com a persona resident al sud de la capital que no disposa de vehicle propi, hi havia la condició d'afectat directe per l'esvoranc físic i mental que travessa els responsables de la gestió del servei ferroviari i d'una bona colla de prestacions bàsiques al nostre país. No obstant això, si una mena de regust amarg va planar sobre l'aplec concentrat a la plaça Sant Jaume, fou perquè es va constatar de manera fefaent l'absència del gruix de persones afectades pel dèficit d'infraestructures. Hi havia la gent que s'oposa al pas del TGV per l'Eixample, els representants habituals del catalanisme de xoc, algun oportunista regidor del PP, però de residents a Gavà o a Viladecans usuaris dels Rodalies no n'hi havia gaires. Les condicions socials han de ser molt deplorables (alguns prou feina tenien en aquella hora per tornar a casa seva) perquè l'agressió constant al benestar d'una bona part de la comunitat no susciti cap mena de reacció organitzada. Però el més inquietant des de l'òptica del catalanisme és que, a diferència dels moviments socials de finals del XIX i de principis del XX, hem fracassat a l'hora d'aconseguir que els sectors més vulnerables de la societat identifiquin la seva precarietat amb una situació de dominació política.

Al meu parer, aquesta és la conseqüència
encoberta i perversa de l'actual Govern d'Entesa constituït per una força majoritària (el PSC) que vertebra l'eix de la seva acció política en la negació del conflicte nacional: que s'ensordeixen els instruments que permeten associar la crisi a una situació de dependència. Amb el drama afegit que aquells, com ERC, que haurien de col·locar altaveus per tal de transmetre a la ciutadania les raons de la crisi (la dominació econòmica derivada de la pertinença a Espanya i expressada en el dèficit fiscal i l'erosió del sistema d'infraestructures) són arrossegats per les servituds del pacte de coalició. Aquesta conjuntura ni els permet reparar els greuges en camps que no són competència de la Generalitat, ni els proporciona les condicions per desplegar, malgrat els recursos que tinguin com a organització, una activitat de denúncia i propaganda que atregui la majoria social trinxada pels dèficits en els serveis. Ara més que mai cal fer pedagogia, però no la pedagogia mel·líflua perquè Espanya comprengui les raons de la víctima apallissada, sinó "pedagogia de l'enfrontament" que convenci els nostres, utilitzar els ressorts públics i privats per fer palesa la situació de discriminació que pateix la nostra comunitat, tota la nostra comunitat amb independència del seus orígens i dels seus sentiments d'identitat, una iniciativa que esborrona prendre a gran part dels actors polítics per bé que alguns haguessin estat anys teoritzant sobre com dur a terme aquesta empresa abans que tinguessin responsabilitats de govern. Si busquem una majoria sobiranista val a dir que la primera oportunitat d'aconseguir-la, atiant una estratègia que canalitzi el descontentament social i que el presenti com a problema nacional, està fent aigües per tot arreu i, cosa més trista, està naufragant amb independentistes al consell executiu.

L'espervent del TGV, de les Rodalies i de l'escanyament de la mobilitat a Catalunya és responsabilitat del govern espanyol tant en l'època del PP com en època socialista, però la desmobilització social, l'apatia, la insolidaritat, la indiferència i, per dir-ho en termes clàssics, l'alienació, és una responsabilitat exclusiva de la societat catalana amb la classe política al capdamunt que l'ha adobada i l'ha ensinistrada tant sota el pujolisme com sota la saga tripartida, un esperit de resignació extremadament greu quan es tracta d'un país sense prou capacitat de decisió política i de disposició dels propis recursos, sotmès a un sabotatge constant i que, si no té prou empenta per resoldre d'una vegada els problemes pendents, es trobarà ben bé al caire de la desintegració. Perquè totes les sirenes d'alarma se'm disparen quan, malgrat els vaticinis sinistres que s'han confirmat aquests darrers mesos i les perspectives ombrívoles que s'estenen davant nostre, des de la classe política, amb alguns apòstols de l'esquerra estètica al capdavant, encara s'esforcen per donar una imatge autocomplaent de les nostres possibilitats cada cop més malmeses, encara tenen la barra de provar de convèncer-nos que al nostre país "es viu molt bé", cosa que per a algú que s'ha de llevar a quarts de sis per guanyar poc més de mil euros al mes i restar una bona part del dia atrapat dins un autobús en algun punt del Baix Llobregat, voreja la indecència. Quan es proclamarà d'una maleïda vegada que a Catalunya cada cop vivim pitjor, que una gran part de la societat suporta condicions laborals i socials que fa temps que han estat superades fins i tot en alguns països de l'Europa de l'Est, i que això només s'arreglarà amb una batzegada de coratge polític que, en la generació actual de dirigents, ningú no està en condicions de precipitar?

Hèctor López Bofill, escriptor i professor de Dret Constitucional a la Universitat Pompeu Fabra

14.12.07

Entre el cinisme i la renúncia

foto
14.12.2007
Entre el cinisme i la renúncia

(Publicat al diari e-notícies)

Les paraules de la vicepresidenta del govern espanyol, María Teresa Fernández de la Vega, dient que la manifestació pel Dret de Decidir es va fer "el mateix dia que es restablia el servei de rodalies", recorden les que va pronunciar, ara fa uns anys, l'aleshores president del F.C. Barcelona, Josep Lluís Núñez quan, referint-se a Barcelona, va dir: "aquesta ciutat que porta el mateix nom que el nostre club". Va ser una frase lamentable, no hi ha dubte, atès que no és el Barça qui ha donat nom a la ciutat sinó que és la ciutat qui ha donat nom al Barça. Però Núñez no ho va fer amb mala fe. El seu, va ser un lapsus com els que té Joan Clos cada 24 hores. Res més. Fernández de la Vega, en canvi, no va cometre cap lapsus. Les seves paraules van ser molt meditades i estaven carregades amb tot el cinisme que, de sempre, ha caracteritzat el Partit Socialista, tant l'espanyol com el seu apèndix català. La manifestació pel Dret de Decidir no es va fer el mateix dia que es restablia el servei de rodalies, sinó que el servei de rodalies es va restablir el mateix dia que es feia la manifestació pel Dret de Decidir. És molt diferent. Bàsicament, perquè si la manifestació s'hagués convocat per al 8 de desembre el servei s'hauria restablert el 8 de desembre. Per tant, com si d'una cadena de televisió es tractés, el Partit Socialista va practicar la contraprogramació per mirar d'afeblir el poder de convocatòria de la manifestació. Aquesta és la veritat. Pensaven que som idiotes i que mossegaríem l'ham en el sentit que, com que ja ens haurien restablert el mateix servei tercermundista de trens, ja no ens caldria sortir al carrer a manifestar-nos. Quin cinisme.

És un cinisme marca de la casa socialista, és clar. El cinisme de Rodríguez Zapatero o de la seva ministra de Foment, Magdalena Álvarez, quan se'n foten públicament dels catalans, o de José Montilla, quan diu que el dret de decidir ja s'exerceix cada quatre anys, o del conseller Joaquim Nadal, quan diu que si el Partit Popular governés a Espanya sí que s'hauria manifestat. Déu meu, i pensar que aquesta gent remena les cireres del poder. Tenia raó Jordi Pujol quan va apel·lar a la dignitat dels catalans per mobilitzar la ciutadania i fer-la sortir al carrer. Llàstima que es guardés la dignitat a la butxaca quan donava suport a Felipe González i a José María Aznar i ens mostrés com a gestes gegantines pactes fiscals plens de renúncies, uns pactes que són indestriables del raquitisme infraestructural que patim actualment. Doncs bé, l'atzucac en què es troba avui Catalunya és fruit d'aquest cinisme i d'aquelles renúncies.

Víctor Alexandre, escriptor i periodista

13.12.07

Escòcia ja té estratègia econòmica per a la independència

foto
13.12.2007
Escòcia ja té estratègia econòmica per a la independència

(Publicat al bloc d'en Xavier Solano)

"Seria molt mes fàcil si tinguéssim tots els poders d'un país independent"..."Per tant, espero que ens trobarem en aquesta posició al 2017"
(Alex Salmond, Primer Ministre d'Escòcia). The Guardian, 14th November 2007

El govern independentista escocès continua avançant i ho continua fent de manera decidida. Un mes desprès de presentar l'economia escocesa als Estats Units, el proppassat dimarts 13 de novembre el nou executiu va publicar la nova estratègia econòmica que te com a objectiu igualar la taxa de creixement d'Escòcia a la del Regne Unit pel 2011 i a la dels petits estats europeus pel 2017.

El Primer Ministre, Alex Salmond, va destacar a la presentació de l'estratègia econòmica 2007-2017 que Escòcia te tot el necessari per esdevenir el nou Lleó Celta de l'economia (en referència al 'Tigre Celta' - nom pel qual es coneix el ràpid creixement econòmic de la República d'Irlanda que feu que aquest estat passes de ser un dels països mes pobres d'Europa a un dels més rics en poc més de 16 anys).

El Govern d'Escòcia reconeix que aquests objectius son ambiciosos i gens fàcils d'aconseguir. Sobretot si es te en compte que ara per ara Escòcia, per no ser Estat, no compta amb les eines necessàries. El Primer Ministre va comentar que només la independència donaria al govern escocès la llibertat de reduir els impostos ara controlats per Londres -l'impost de les societats, concretament- i la possibilitat de crear un nou 'Lleó Celta' per igualar les economies d'altres petites nacions europees com Irlanda i Noruega.

Mentrestant a Catalunya el Professor Ramon Tremosa ens comenta, arrel del seu nou llibre - Catalunya serà logística o no serà - que les grans infraestructures es decideixen a Madrid en clau madrilenya i estatal. Que aquest disseny radial no contempla ni te en compte ni a Catalunya ni als catalans, que, per cert, ni tenim diners ni competències. Finalment també ens recorda que "Si Catalunya no és capaç de dotar-se d'unes infraestructures pensades en clau global...perdrem oportunitats de creixement i anirem aprofundint en aquesta lenta i dolça decadència que alguns indicadors ja apunten des de fa pocs anys".

Escòcia ens ha passat al davant políticament en tan sols 8 anys, ara ens passarà al davant econòmicament i és que Escòcia cada dia veu més clar que no hi ha ningú millor en aquest món per a prendre les decisions i gestionar els seus impostos que els escocesos. Catalunya necessita avançar i la millor via per fer-ho és, ara per ara, la que practica Escòcia: caminar ambiciosament cap al model que ha dut Noruega, Irlanda o Finlàndia a esdevenir tres dels països independents més rics, competitius i envejats del món.

Xavier Solano, politòleg i analista polític de l'SNP

12.12.07

Els blocs i la internacionalització del procés de secessió

foto
12.12.2007
Els blocs i la internacionalització del procés de secessió

(Publicat al bloc d'en Xavier Mir)

Dimecres passat presentàvem a Òmnium la Xarxa de Blocs Sobiranistes. Tribuna Catalana se'n va fer ressò. També han escrit sobre la trobada alguns dels assistents: David Figueres, Marcús (també aquí), la blocaire Calaix de Sastre o jo mateix. Hi havia força blocaires: l'Èric Bertran, en David Navarrete, en Jordi Carbonell, en Toni Sellas, en Lluís Soler, la Lídia Pelejà, l'Enric Canela, i un llarguíssim etcètera. Entre tots, i amb la participació dels qui érem a la taula (Saül Gordillo, Víctor Alexandre, Guillem Salas i l'equip de la XBS) vam fer un debat sobre les possibilitats de la Xarxa de Blocs Sobiranistes. Una de les qüestions que van sortir va ser els podcast. En Toni Sellas, que ja n'ha fet alguns, ens convidava a fer-ne més, perquè troba que és un recurs poc emprat i que dóna força possibilitats. També es va parlar de la importància d'incloure la versió en anglès dels textos que publiquem. Es van esmentar diverses eines de traducció, però també es va comentar que tenen els seus límits. Cal un espai des del qual el món pugui seguir el procés de secessió que està vivint el nostre país. En anglès i en altres llengües, però sí, sobretot en anglès. I com que les eines de traducció automàtica no són suficients, jo apostaria per una xarxa de blocs que es dediquessin a aquesta tasca.

Es tracta d'aplegar-los en un directori al qual puguem enllaçar des dels nostres blocs. Tenim periodistes professionals que escriuen articles de política i tenim blocaires arreu del món que poden escriure, potser sense tanta professionalitat, en diverses llengües. Segur que trobem casos en què aquests dos perfils coincideixin. Cal crear un referent per a la internacionalització del procés des de la xarxa. Pot ser una empresa o pot ser un grup de col·laboradors afeccionats, però segur que tenim gent que pugui fer aquesta feina. Tenim el Catalonia Today, però cal ser-ne subscriptor. Tenim moltes contribucions aïllades en aquesta línia, però cal aglutinar-les. Si algú fa una entrevista telefònica amb alguna emissora de ràdio o de televisió de qualsevol punt del món, ens n'hauríem de poder assabentar per enllaçar-ho des dels blocs i anar fent xarxa.

No sé exactament quina és la millor manera d'enfocar-ho, però potser a partir d'aquest apunt i de les vostres contribucions a través dels comentaris podrem engegar alguna cosa. No crec que la feina sigui de crear coses noves de gran complexitat. Més aviat cal crear l'espai que ho aglutini, ho mantingui i ho potenciï. Ens anirà molt bé tenir una eina d'aquestes característiques. Us convido a reflexionar-hi.

Quant a la XBS, els nostres plans els vam anunciar a la presentació que podeu trobar al bloc d'en Marc Roca i passen per crear una associació, fer el primer congrés virtual per la sobirania i dur a terme un programa d'alfabetització digital que permeti que més persones s'informin a través de la xarxa, que hi aboquin continguts i que participin del web 2.0. Tots i totes hi esteu convidats.

PS: una setmana després de la presentació, ja en som 549. Gràcies a tothom, perquè això no para de créixer. I si algú ens vol ajudar econòmicament, podeu fer aportacions al compte número 2013/0616/85/0201119759 de Caixa Catalunya. Ens anirà molt bé tenir una mica de coixí per poder engegar tots aquests projectes.

Xavier Mir

11.12.07

Sobirania i Progrés arriba a les 20.000 adhesions

foto
11.12.2007
Sobirania i Progrés arriba a les 20.000 adhesions

La Plataforma Sobirania i Progrés, que es presentà al públic ara fa un any i escaig, ha superat aquesta setmana la xifra de 20.000 adherits i adherides. Un èxit assolit en un espai tan curt de temps que només fa que reforçar la nostra confiança i il·lusió en el projecte que vam posar en marxa el 4 d'octubre de 2006, i que feliçment arriba una setmana i escaig després de l'èxit de la manifestació sobiranista del passat 1 de desembre, recolzada per la nostra Plataforma.

Aquest és sens dubte un premi a la feina ben feta, encara que som conscients que el moment polític i social ha anat al nostre favor. El fracàs de la reforma estatutària, la ràpida revelació de les insuficiències del nou Estatut i l'espectacular esclat de les deficiències infrastructurals al Principat de Catalunya (producte de la deixadesa dels successius Governs espanyols en aquesta matèria) han resultat en un augment de la presència sobiranista sense precedents a la història més recent del nostre país. Tant al carrer, com als mitjans, com a la premsa, com fins i tot als cercles econòmics, constatem que el debat a l'entorn de la sobirania i de les oportunitats que aquesta ofereix ha passat en menys d'un any a ocupar un lloc central. La independència, per primera vegada en segles, és a l'agenda política d'aquest país. Sobirania i Progrés s'emmarca dins aquesta eclosió del sobiranisme català. Les 20.000 adhesions rebudes durant aquest any d'ascens de l'independentisme la confirmen com un actor central del procés en l'àmbit de la societat civil.

Des de Sobirania i Progrés volem agrair els nostres adherits i adherides, doncs, la confiança dipositada en nosaltres i assegurem que durant el proper any 2008 ens seguirem mantenint ferms i fermes en els compromisos que hem contret amb ells i amb la nació en conjunt. Així mateix, ens felicitem del creixement general del sobiranisme al si de la societat catalana i de la paulatina creació d'una societat civil sobiranista, representada per organitzacions amigues com la Plataforma pel Dret de Decidir o el Cercle d'Estudis Sobiranistes, així com per la mateixa Sobirania i Progrés. I és que des de Sobirania i Progrés creiem que un país lliure només podrà ser construït per ciutadanes i ciutadans lliures i organitzats.

10.12.07

El Premi President Companys

foto
10.12.2007
El Premi President Companys

(Publicat al bloc d'en Xavier Vinyals)

Vull felicitar públicament al jurat del Premi President Companys per haver atorgat aquest premi al president de la Federació Catalana de Bitlles i Bowling, el Sr. Joan Ricart.

Sóc de l’opinió que els tres darrers guanyadors del Premi, ho han estat amb tota justícia. Tant en Ramon Basiana, president de la Federació Catalana de Patinatge, i l’Oleguer Presas, jugador de futbol, com en Joan Ricart, president de la Federació Catalana de Bitlles i Bowling, són clars referents de treball i compromís pel reconeixement de les seleccions catalanes.

En Ramon Basiana , encara al peu del canó, és responsable de bona part de tot aquest nou interès per l’hoquei patins que vivim a Catalunya els darrers tres anys. Ell, la junta de la federació de patinatge i la majoria de clubs i jugadors han fet seu el repte d’aconseguir el definitiu reconeixement internacional i per tots els fets que s’han anat succeïnt han aconseguit que Catalunya sencera s’interessés pel patinatge. Miami, Macau, Fresno, Roma i Recife, al Brasil, són llocs que resumeixen un seguit de reunions, assemblees, fets i competicions que han deixat clara la trajectòria seguida i el camí a seguir.

De l’Oleguer, què n’hem de dir, vista la seva situació, és inevitable destacar-ne la seva valentia i coherència permanents. Sempre hi és quan se’l demana, no cedeix ni ha cedit mai a les pressions i és encara un referent dins el món dels esportistes professionals que saben opinar sense ambigüitats.

Respecte a en Joan Ricart, poc es pot afegir al que ja s’ha dit últimament arran de la notícia del reconeixement internacional de la federació catalana de bitlles i bowling. La seva ha estat una feina ben feta, esgotadora i complicada a nivell personal, que ha destacat per la discreció i l’èxit. Tan ben portada ha estat que, de moment, el recurs presentat per la federació espanyola ha estat rebutjat per la pròpia federació internacional. Ara el TAS, el tribunal internacional de l’esport, aquell tribunal que va fer repetir l’assemblea de Fresno, és qui, davant la demanda de la federació espanyola contra la federació internacional de bowling, tindrà la darrera paraula. Sabem que el govern espanyol i no la federació espanyola és qui està dirigint les pressions per enderrocar tota la feina feta. És com ha estat sempre, des de Madrid i amb diner públic, molta part d’aquests de procedència catalana. Es financen actuacions polítiques contra una part del seu estat, contra una part dels seus administrats, en aquest cas, els que volem seleccions catalanes. Sabem que defensar els interessos dels catalans és vist com una traïció des de Madrid.

Ho sabem, i en Joan Ricart també ho sap i ho sabia. Per això aquest premi i per això aquest nom, President Companys.

Xavier Vinyals, President de la Plataforma ProSeleccions Esportives Catalanes

7.12.07

De Montilla a Salmond

foto
07.12.2007
De Montilla a Salmond

(Publicat al diari Avui)

La meva cunyada és dentista a Sant Feliu de Llobregat i la seva auxiliar va i ve cada dia des de Castelldefels. Tot i que només hi ha quinze quilòmetres de distància entre totes dues ciutats, arran del recent col·lapse del servei de rodalia i del caos de mobilitat al Baix Llobregat la meva cunyada s’ha quedat sense auxiliar: ha decidit de plegar. No solament trigava una hora i mitja per anar i tornar aquestes dues darreres setmanes: abans del caos, els dies de pluja aquesta ja era la durada del trajecte amb cotxe, un temps semblant al que hi hauria d’esmerçar si anés amb tren. El dèficit secular d’infrastructures ja condiciona i restringeix el mercat laboral a l’àrea de Barcelona i ara la meva cunyada haurà de tornar a començar el llarg procés de selecció d’una nova ajudant, i haurà d’enterrar totes les hores de formació destinades a la seva última auxiliar una vegada més. I, cosa que és pitjor: d’ara endavant ha d’excloure de la seva recerca tota persona que visqui al sud del Llobregat... Com ara fa mil anys, el riu vermell dels romans torna a ser frontera (laboral en aquest cas) de Catalunya.

Mentrestant el president Montilla es limita a gestionar (?). Deu haver fet moltes trucades a Madrid aquests dies, però la ministra Magdalena Álvarez fa i desfà com vol: per exemple, a l’estació de tren del Prat que, segons El Periódico, la ministra va decidir que fos durant un temps l’estació d’arribada del TGV procedent de Madrid... sense avisar ningú: ni Generalitat, ni ajuntaments afectats i ni tan sols Víctor Morlán, el seu segon desplaçat a Catalunya. Qui mana de debò executa directament i no necessita superflus gestors: la Generalitat és perfectament prescindible, sense competències ni diners per a les grans infrastructures de Catalunya.

En contrast amb la grisor de funcionari del president Montilla, veig al blog de Xavier Solano una entrevista recent que la cadena de televisió nord-americana CNBC ha fet al president Alex Salmond: a més de presentar els atractius del seu país als inversors nord-americans, Salmond va dir que, a termini mitjà, lluitava perquè el govern d’Escòcia recaptés tots els impostos dels escocesos per tal de fer-ne “un dels països més pròspers d’Europa”. En el camp de l’energia eòlica, per exemple, Escòcia té un gran potencial de creixement i la captació d’inversions d’empreses multinacionals depèn directament de la futura capacitat del govern escocès per a establir deduccions i desgravacions en l’impost de societats. Entre resposta i resposta apareixia imprès a la pantalla el brillant currículum de Salmond... No és això el que hauria de fer un president de Catalunya: ¡ més sobirania fiscal per a saltar les parets recloses de l’estat i sortir al món a captar creadors de riquesa?

Ramon Tremosa, professor d'Economia a la Universitat de Barcelona

6.12.07

1-D: Internet, la gran aliada de l'independentisme

foto
06.12.2007
1-D: Internet, la gran aliada de l'independentisme

(Publicat al bloc d'en Saül Gordillo)

Després d'una manifestació d'aquesta magnitud —diuen que és la més multitudinària després de les convocatòries contra la guerra d'Iraq— un té la inevitable necessitat d'anar al quiosc a comprar tots els diaris de l'endemà. És la culminació d'una experiència, en què es barregen la deformació professional i la comprensible adhesió a la causa defensada el dia anterior analitzant el ressò mediàtic. Comprendreu que no sigui prou explícit, per raons òbvies, oi? Però sí que puc afirmar que els diaris editats a Barcelona per empreses de capital català han estat, també, a l'alçada de les circumstàncies. La prevenció del 18-F els ha posat en guàrdia, i, en el cas d'alguns, també per l'interès d'una determinada línia editorial. La qüestió és que La Vanguardia, El Punt i l'Avui dediquen l'obertura de la portada —i gairebé tot l'espai, amb títol d'obertura i fotografia gran— a la manifestació d'ahir. El Periódico titula amb l'assassinat d'ETA, però il·lustra la portada amb una foto de la protesta sobiranista i hi dedica les primeres quatre pàgines de l'edició, com a tema del dia en lloc dels crims a Iparralde. La premsa diària catalana escrita, doncs, ha donat una cobertura exquisida, al marge que cadascú hi posi la seva línia editorial lògica i legítima.

Consideració a banda mereixeria el tractament d'emissores públiques i privades de ràdio i televisió, però no hi entraré. Per prudència, primer. Però bàsicament perquè m'he aturat una bona estona a seguir el cobriment informatiu de la manifestació als diversos i nombrosos mitjans digitals. I aquí és on arriba la bona notícia. Si la protesta del 18-F contra els foribunds atacs del PP i les retallades estatutàries de Mas i Zapatero es va caracteritzar per una convocatòria via sms i un escalfament previ a través dels blocs dels ciutadans a Internet, el cas de l'1-D jo l'interpreto com la victòria del ressò digital gràcies a les múltiples plataformes que conformen els diaris electrònics auto-centrats i les potentíssimes eines de la web 2.0. (Una 2.0 que deixa en evidència les webs d'antiga concepció. Tafanejeu, si no, aquest diumenge per Decideixo Decidir, CiU o CUP, que tot i ser convocants no hi han penjat cap contingut d'ahir a aquesta hora.)

Les millors fotografies les trobareu als fotolocs dels participants a la manifestació, gràcies a Flickr, per exemple. (Mireu les fotos de Bernat Ferrer o les fotos de David Datzira.) Els millors vídeos, també gràcies a YouTube i altres instruments de la 2.0. A diferència del 18-F, ara els blocs no són la novetat, però conformen un gruix d'informació i opinió gens menyspreable. Hi ha mitjans de comunicació tradicionals (digitals o amb versió digital) que han entès això de la participació dels lectors, i hi han obert la porta. Lògicament els auto-centrats (Vilaweb, Nació Digital, Racó Català i Tribuna, per citar-ne quatre) hi posen més èmfasi un dia com ahir (inclús amb TVip, seguiment minut a minut o fotogaleria). Llàstima, diran ells, que els consums en cap de setmana siguin tan baixos, en comparació amb la resta de dies. Però només el trànsit que generen els centenars i milers de manifestants que són internautes i hi aboquen continguts, ja compensen l'esforç d'una redacció que ha de fer hores extres per cobrir uns caps de setmana justos en recursos humans.

La mateixa nit d'un dia com ahir, o l'endemà, és un goig navegar per blocs (a través de la plataforma de Poliblocs, per exemple) i fotolocs, i atendre una safata d'entrada de correus electrònics en xarxa que no para de rajar enllaços i referències noves. L'activisme digital, o allò que ara s'anomena periodisme ciutadà, afavorit per la web 2.0 que revoluciona Internet, compensa, sovint (no sempre), una barreja de capacitat d'oferir continguts informatius imaginatius i la legítima línia editorial desfavorable en el cas de l'independentisme català.

Internet és una gran aliada per al sobiranisme.

Saül Gordillo, periodista i director de l'Agència Catalana de Notícies

5.12.07

L´Espanya post 1-D: antes partía que doblá

foto
05.12.2007
L'Espanya post 1-D: antes partía que doblá

(Publicat al bloc d'en Xavier Mir)

Mentre els partits deliberen sobre la manifestació de dissabte i esperem les valoracions oficials, queda clar que hem començat a fer camí i que si l'Estat no ens vol deixar marxar haurà de pensar mesures per retenir-nos. No fer res és no haver entès res. A la propera manifestació encara en serem més i ja demanarem, de manera majoritària, un referèndum d'autodeterminació per tenir un estat propi. Dic de manera majoritària i potser hauria de dir unànime, perquè dissabte la sensació era que la majoria ja la tenim. Ens consta que hi havia federalistes d'aquells que no tenen amb qui federar-se, siguin els de CiU o siguin els d'ICV, i que a més es feien nosa els uns als altres. Però en diverses ocasions es va sentir allò de in-inde-independència i en canvi no vaig sentir en cap moment fe-fede-federalisme. I en aquest punt em pregunto: què és més probable, que l'onada independentista arrossegui els federalistes o que els federalistes tornin a fer alguna operació per frustrar les ganes d'independència que té aquest poble?

Una de les coses més necessàries perquè hi hagi algun tipus de federació (a part d'una sobirania que no tenim i que asseguraria el tracte d'igual a igual fonamental en aquest tipus de pacte entre nacions) és la voluntat política, la predisposició. Set-centes mil persones hem posat la pilota a la teulada de l'Estat perquè entengui que si aposta per la solució federal val més que s'espavili, perquè nosaltres anem de pet cap a un estat propi i ens hauran de convèncer amb coses molt contundents si volen que frenem una mica, i em penso que ni així ens podran aturar. El moment de fer-ho era la reforma de l'Estatut. Ara és tard.

Artur Mas volia refundar el catalanisme a base de buscar el consens en les qüestions més importants del país. Després que CiU (amb Duran inclòs) hagi donat suport a una manifestació on els socialistes (com CiU mateix s'encarrega de remarcar) no hi eren, costarà repetir l'operació de pinça contra ERC que van protagonitzar amb l'Estatut. Costarà d'entendre que busquin en el PSC el consens per una reforma constitucional ara que fins i tot alguns socialistes com Antonio Linde admeten públicament que el problema és el PSOE. I costarà d'entendre que davant la sentència del Tribunal Constitucional no apostin per un referèndum d'autodeterminació. Ja hem pogut veure quina és la reacció del socialisme català a la manifestació de dissabte. Escandalós, patètic i lamentable respondre, com ha fet Joan Ferran, que sis milions nou-cents mil catalans no es van manifestar. I en tot cas, tot un estímul perquè en properes manifestacions encara en siguem més. Lamentable també el hooligan Labandera, que silencia la manifestació i es dedica a parlar de la crisi de CiU. I curiosa l'afirmació de Ramon Bassas segons el qual “el nacionalisme empetiteix la nació”.

Això que diu Bassas és cert, però aplicat a l'únic nacionalisme que empetiteix la suposada nació que no és altra que l'Estat espanyol. Un estat plurinacional no pot ser nacionalista. Si ho és, i Espanya ho és i ho ha estat sempre com tots i totes sabem, el risc d'empetitir-se és evident. L'imperi espanyol d'altres temps s'ha anat reduint i ara és a punt de reduir-se encara més. Per què? Perquè davant d'una manifestació de set-centes mil persones l'única resposta és antes partía que doblá, on doblá significa disposada a cedir poder i sobirania. Més clar, l'aigua: ens demanen a crits que trenquem Espanya. Partía? Doncs som-hi.

Xavier Mir

4.12.07

El dret de decidir

foto
04.12.2007
El dret de decidir

(Publicat a e-noticies)

Vint-i-dos mesos són un espai de temps massa curt perquè un país es manifesti dos cops multitudinàriament. Els països que viuen en una normalitat política no es manifesten contínuament pels carrers de la seva capital. Aquestes coses només les fan els pobles mancats de reconeixement jurídic; són els pobles que no poden decidir per ells mateixos perquè un altre poble els ha arrabassat aquest dret i els organitza la vida i gestiona els seus recursos, els diu què poden fer i què no poden fer, amb qui poden parlar i amb qui no poden parlar i els impedeix viatjar, negociar o competir internacionalment amb el seu nom. El país dominador, per tant, recolzat en la força d'unes lleis fetes per ell mateix i a la mesura dels seus interessos, s'atribueix una superioritat moral sobre el poble inferioritzat i n'exigeix la subordinació. Aquest és el cas de Catalunya, un poble literalment espoliat per Espanya en tots els àmbits de la vida: l'econòmic, el financer, el sanitari, el de serveis, el cultural, el lingüístic... A això, val a dir-ho, també hi han contribuït els diferents governs catalans; uns governs que, per poder amagar la seva covardia, s'han vist obligats a presentar els acords de finançament amb Espanya com victòries èpiques dignes de tots els honors. Però no hi ha hagut victòries, només derrotes espectaculars com la del nou Estatut que encara avui, amb tot el cinisme, hi ha qui s'entesta a dir que suposa "un gran avenç per a Catalunya".

Catalunya, tanmateix, ha d'esdevenir un nou Estat europeu en el termini màxim de quinze anys, i totes les nostres passes, absolutament totes, han d'estar encaminades a la consecució d'aquesta fita. Per això la manifestació de l'1 de desembre de 2007 passarà a la història amb la mateixa força que la del 18-F del 2006, perquè, a més d'escenificar un estat d'indignació generalitzada, haurà posat en evidència els col·laboradors catalans de l'esfondrament que patim. L'absència del PSC en les dues manifestacions més multitudinàries de la nostra història recent demostra dues coses: una, que la seva força és prescindible; i dues, que entre Catalunya i Espanya sempre triaran Espanya perquè ells són els vetlladors dels interessos espanyols a casa nostra. "Va ser una manifestació contra el PP", van dir l'endemà del 18-F. Perfecte, aleshores com és que ells no hi eren? Aquesta vegada, això no obstant, ho tenen millor. Diuen que "és una manifestació contra el PSOE" i tampoc no hi van. És clar, com pot manifestar-se algú contra ell mateix?

Víctor Alexandre, escriptor

1.12.07

Èxit total de la manifestacio de dissabte

foto
01.12.2007
Èxit total de la manifestacio de dissabte

Malgrat l'habitual ball de xifres (200.000 assistents segons les fonts policials, 700.000 segons l'organitzacio), el fet és incontestable: la manifestació d'avui dissabte a Barcelona en favor del dret de decidir i contra el caos infrastructural que pateix el país ha estat un èxit absolut. No només han assistit centenars de milers de catalans i catalanes, sino que a més a més s'ha comptat amb el suport i la representació de tots els partits polítics catalans (a excepció feta del PSC, de Ciutadans i del PP) i amb l'assistència de nombroses personalitats de la vida política, cultural i social del país. Sobirania i Progrés, per descomptat, s'ha comptat entre les entitats que han donat suport a la convocatoria.

A la primera lectura del manifest de cloenda de la manifestació, Mònica Sabata, portaveu de la plataforma Pel Dret de Decidir, ha reclamat "el dret de decidir el model de país que volem construir i les condicions per exercir-lo", tot proposant quatre punts per a resoldre els problemes d'infrastructures que pateix el país: primer, que la xarxa de transports i infrastructures es traspassi a la Generalitat; segon, que es prioritzin les obres del ferrocarril, el tramvia i tot el transport públic; tercer, que es publiquin les balances fiscals; i quart, que la Generalitat pugui recaptar tots els impostos que paguen els catalans. La lectura del manifest ha finalitzat amb un "Visca els Paisos Catalans" que ha deixat clar el caracter nacional de la manifestació, altrament observable en el suport i presencia d'organitzacions valencianes i illenques com ara OCB o ACPV. El text s'ha llegit diverses vegades a càrrec, entre d'altres, de l'historiador Oriol Junqueras; el jurista Alfons López Tena; el portaveu de la CAL Josep Ribas; l'escriptora i periodista Patrícia Gabancho; l'escriptor Vicenç Villatoro i l'actriu Carme Sansa. Al final de la convocatòria, pels volts de les vuit dels vespre, els manifestants han cantat Els Segadors.

29.11.07

Manifestació Unitària

29.11.2007

El proper dissabte 1 de desembre, Sobirania i Progrés participarà a la manifestació unitària que convoca la Plataforma del Dret de Decidir i que ja té el suport de més de 150 entitats d'arreu dels Països Catalans, entre elles, Sobirania i Progrés.

Com alguna d'aquestes entitats, Sobirania i Progrés assistirà a la manifestació amb pancarta pròpia, amb el lema "Prou d'esperar, independènciaja!". Per evitar col·lapses, l'organització ha demanat a les entitats i els seus membres adherits que es reuneixin abans de les 5 de la tarda al C/ Fontanella; és per això que Sobirania i Prgogrés fa una crida a que tots els i les adherides a la nostra plataforma us uniu a nosaltres al C/ Fontanella cantonada amb C/ de les Moles a les 4 de la tarda.

Veniu i feu sentir la vostra veu amb Joel Joan, Elisenda Paluzie, Miquel Strubell, Hèctor López Bofill, Salvador Cardús, entre d'altres.

Us hi esperem!

Perquè tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures diem PROU D'ESPERAR, INDEPENDÈNCIA JA!

23.11.07

Dissabte 1 de desembre: MANIFESTACIÓ

foto
23.11.2007
Dissabte 1 de desembre: MANIFESTACIÓ

SOBIRANIA I PROGRÉS CONVOCA a totes les persones adherides a la plataforma a assistir a la manifestació, que convoca la Plataforma pel Dret de Decidir i les entitats adherides, i que tindrà lloc el dia 1 de desembre a les 5 de la tarda a Pl. Catalunya (Barcelona).

Aquells/es que volgueu col·laborar fent difusió de la manifestació, podeu demanar cartells, octavetes, adhesius i pancartes o penjar un banner dels del vostre web.

Amb aquesta manifestació:
- EXIGIM EL TRASPÀS DE LA XARXA DE TRANSPORTS I D'INFRAESTRUCTURES A LA GENERALITAT DE CATALUNYA
- EXIGIM LA PUBLICACIO DE LES BALANCES FISCALS ENTRE CATALUNYA I L'ESTAT ESPANYOL
- EXIGIM QUE LA GENERALITAT DE CATALUNYA RECAPTI I GESTIONI TOTS ELS NOSTRES IMPOSTOS

Perquè estem convençuts i convençudes que ENS CAL LA PLENA SOBIRANIA PER TENIR PROGRÉS ECONÒMIC I SOCIAL; volem gestionar els nostres recursos per poder ser competitius i no perdre temps i diners esperant que l'Estat Espanyol inverteixi a Catalunya.

El dissabte 1 de desembre, manifestació multitudinària. No hi faltis!

15.11.07

INFORMACIONS SOBIRANIA I PROGRÉS


15.11.2007
Sobirania i Progrés presenta una demanda col·lectiva per reclamar indemnitzacions individuals pels afectats pel caos de rodalies.

Avui, dijous 15 de novembre, la Plataforma Sobirania i Progrés ha presentat, en roda de premsa, l'acció jurídica que emprendrà contra les empreses ADIF i RENFE, pels danys i perjudicis provocats per la supressió temporal del servei de rodalies.

El President de Sobirania i Progrés, Joel Joan, ha explicat que aquesta és una decisió presa davant la manca de solucions polítiques que s'ofereix als usuaris afectats per la suspensió dels serveis de rodalies, que ja fa més d'un mes que dura. Ha recordat que els afectats sovint són “mil euristes” que, a més de patir les incomoditats causades per la interrupció del servei, han de fer front a les despeses extres que això comporta: cangurs, taxis, benzina, peatges, aparcaments... que es calcula que costen al voltant de 500 € mensuals per usuari afectat/da.

L'advocat mercantilista Jordi Cortada, encarregat de redactar i presentar la demanda, ha explicat que aquesta és una acció tant per a persones físiques com jurídiques, per tal que puguin reclamar danys i perjudicis per l'incompliment d'un servei públic. Cortada ha informat que una vegada presentada la demanda (entre 7 i 15 dies), el jutge obrirà un període de publicitat per a que els afectats puguin adherir-se a la demanda. Per a poder rebre indemnitzacions caldrà presentar documents que acreditin les despeses extres generades.

Mitjançant unes octavetes que es repartiran a les estacions de tren i als punts d'accés als autocars, la pàgina web i un número de telèfon, Sobirania i Progrés centralitzarà la problemàtica individual, informant sobre quin tipus de documents cal guardar per a poder presentar com a proves documentals al jutjat.

Al seu torn, Elisenda Paluzie, membre impulsora de Sobirania i Progrés, ha recordat que el dia 1 de desembre hi ha convocada una manifestació per reclamar que la gestió de les infraestructures es faci des de Catalunya. Paluzie ha matisat que a més de manifestacions, calia que algú donés recolzament a les necessitats dels afectats (que segons s'ha comptabilitzat són aproximadament 160.000 persones), més enllà del restabliment del servei ferroviari.

Sobirania i Progrés ofereix aquest servei de manera gratuïta; les persones que vulguin adherir-se no hauran de pagar res per poder reclamar les indemnitzacions. Es preveu que puguin arribar a adherir-se entre 2.000 i 3.000 persones, que hagin estat acumulant els justificants que serviran com a proves documentals. No es tracta, ha recalcat Paluzie, d'oferir el servei només a les persones adherides a Sobirania i Progrés sinó a totes les persones afectades.

En el cas de les empreses, Ramon Carranza, membre de Sobirania i Progrés, ha comentat que l'horari de recepció de mercaderies, que normalment és a les 8 h., s'ha hagut de canviar a causa del col·lapse de les carreteres del Baix Llobregat. D'altra banda moltes empreses estan fent avançaments de nòmina als seus empleats/empleades, i estan donant ara la paga del Nadal.

Finalment Paluzie ha demanat col·laboració als mitjans de comunicació per tal de difondre aquesta informació a tots els particulars, la majoria dels quals no tenen els mitjans per reclamar el compliment dels seus drets. També ha recordat que un partit polític català va presentar una esmena als pressupostos generals de l'Estat del 2008 proposant la creació d’un fons de 250 milions d’euros per indemnitzar els afectats i que ha estat rebutjada; així doncs l'Estat Espanyol no preveu cap compensació als usuaris catalans.


foto
14.11.2007
El futur de Catalunya. Un marc comú de reflexió.

El passat dissabte 10 de novembre, Sobirania i Progrés va participar a la jornada de reflexió i debat organitzada per Òmnium Cultural, on també van participar altres plataformes sobiranistes (PDD i Cercle d'Estudis Sobiranistes) i partits polítics.

Tal com esmenta en el seu blog Miquel Strubell, Professor de Planificació Lingüística de la UOC i membre impulsor de Sobirania i Progrés: "De les ponències de les tres entitats sobiranistes i el posterior debat es va desprendre que Catalunya, després del fracàs del nou Estatut, està preparada per iniciar un procés per aconseguir la independència. Tot i admetre que encara no hi ha la majoria social necessària per a un referèndum d'autodeterminació, els sobiranistes van posar com a exemple el Quebec i van argumentar que la majoria s'anirà creant quan s'iniciï el procés."

La intervenció de Sobirania i Progrés, feta per Ramon Carranza, directiu d'empresa i membre impulsor de la plataforma, va destacar:

L’objectiu de la Plataforma Sobirania i Progrés és impulsar des de la societat civil el projecte sobiranista perquè esdevingui majoritari en la nostra societat. Sense sobirania, els Països Catalans no podran assolir els nivells adequats de desenvolupament, benestar i cultura per esdevenir una societat moderna del segle XXI.

Per Sobirania i Progrés, el proper pas cap a la sobirania dels Països Catalans ja no pot ser el d’una reforma estatutària que s’ha demostrat fracassada, ni el d’una reforma de la Constitució espanyola en un sentit federal o confederal, tasca que considerem completament utòpica, sinó el de l’exercici del dret a l’autodeterminació per tal de constituir-nos en un estat independent. La contribució de Sobirania i Progrés a aquest objectiu es fa des de dues perspectives, la de la mobilització i la de la generació i difusió d’idees favorables a la independència.

Sobirania i Progrés, al costat de les altres organitzacions amb qui comparteixen l’objectiu de l’alliberament nacional, vol convèncer una majoria de la població de Catalunya (incidint, en la mesura de les seves possibilitats allà on quedem més lluny d’aquesta xifra), que la independència és factible (la voluntat democràtica de la societat catalana s’ha de poder fer valdre, per damunt de suposats obstacles constitucionals), és desitjable (amb la independència estaríem en més bones condicions per resoldre els nostres problemes, i per fer sentir – i esperem que respectar – la nostra veu en el món), i requereix la implicació activa de cada cop més gent.

Pel que fa a la incidència en l’estratègia oficial dels partits, la tasca de pressió que han d’exercir entitats com la nostra és clau. Sembla evident, per posar un exemple dels darrers anys, que si hi hagués hagut una mobilització activa i exigent de la societat civil, els partits polítics s’haguessin vist obligats a actuar amb menys partidisme i tactisme i posant per davant els interessos del país, davant dels estrictament partidistes. En aquest sentit, la fortalesa de la societat civil és més necessària que mai.

A l’hora de triar els objectius, no volem derrotes. Volem victòries, com el Punt CAT, com l’admissió a federacions internacionals esportives de les corresponents Federacions catalanes. Volem anar en positiu, engrescant, i amb resultats que encara ens engresquin més. Hem de fer tot el que fem amb rigor i amb un aire de modernitat, explicant a tort i a dret que tothom, sense excepció, sortirà beneficiat amb la sobirania. Res de complexos, res d’auto odis: no hem d’anar en contra de ningú, ni tan sols d’Espanya. En aquest context l’argument és, simplement, que ens hem fet grans, i ens volem emancipar. Qui es pot oposar a la voluntat de ser lliure?

Finalment, hem de preparar-nos per la independència: hem de tenir els quadres formats per tal de tenir una primer diplomàcia funcionant l’endemà de la independència. Hem d'haver pensat com recaptarem i distribuirem els nostres impostos; la política de defensa, d’aliances internacionals, no ja amb escocesos i bascos, sinó amb països sobirans com Eslovàquia o Irlanda. Quina Constitució i marc jurídics bàsic, ni que sigui transitori, caldrà tenir en vigor de seguida?
Per què no hi comencem a pensar ja des d’ara? I en aquest punt és evident que la tasca no correspon tant a les entitats “catalanistes” sinó als col·lectius professionals de cada àmbit: els economistes, les cambres de comerç, els especialistes en ciències polítiques i, en la mesura del possible, els òrgans de l’administració. Perquè l’opinió pública tingui clar que nosaltres ho tenim clar, que anem amb moral de victòria, que estem preparant una realitat molt propera, no hi ha millor estratègia que aquesta, sobretot si és àmpliament divulgada.



foto
09.11.2007
Tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures

"Som una nació i diem prou. Tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures".

La Junta directiva de Sobirania i Progrés, presidida per Joel Joan, ha decidit adherir-se a la convocatòria de manifestació impulsada per la Plataforma pel Dret de Decidir (PDD) amb el lema "Som una nació i diem prou. Tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures".

Sobirania i Progrés ha participat activament en les reunions preparatòries que s'han celebrat fins a la data convocades per la PDD, i que han servit per consensuar un primer text de convocatòria.

En la reunió de la Junta directiva que va tenir lloc dijous 8 de novembre, va acordar adherir-se formalment a la convocatòria de la manifestació, tot fent una crida als seus 19.763 adherits perquè hi participin.




foto
31.10.2007
AVE = barri de Madrid

A Espanya les inversions ferroviàries no diferencien PSOE i PP: tots dos han prioritzat les inversions a l’AVE, marginant les rodalies i mercaderies. PSOE i PP han coincidit a consagrar un sistema ferroviari de doble amplada (AVE amb ample europeu i vies convencionals existents amb ample ibèric) que provoca un alt cost territorial en forma de doble barrera pels llocs per on passen els trens. PSOE i PP també han coincidit a dissenyar un AVE de luxe, un model de tren caríssim (30.000 milions d’euros pressupostats fins a l’any 2005) per causa de l’elecció d’una velocitat molt alta, 350 quilòmetres per hora. A Alemanya, en canvi, l’alta velocitat circula només entre 200 i 250 quilòmetres per hora per a fer compatible el tràfic de persones i el tràfic de mercaderies.

PSOE i PP també coincideixen en el disseny de l'AVE, que defineix un model radial amb un únic punt central, Madrid, sense malles laterals. Això és especialment greu en marginar deliberadament els dos eixos econòmics i comercials més importants de l’Estat espanyol, l’arc mediterrani i l’eix de l’Ebre: deu ser que la unitat d’Espanya no resisteix que Barcelona i València estiguin a una hora de tren, o que Barcelona i Bilbao estiguin a dues hores de tren. Aquestes dues línies, però, serien les que més rendibilitat global aportarien a l’AVE, ja que la línia Madrid-Sevilla, després de quinze anys de funcionament, només va moure l’any passat quatre milions de passatgers (molt lluny dels vint que va moure el TGV francès entre París i Lió). L’AVE radial serà deficitari... i per això els preus de l’AVE seran més cars per als catalans.

Una malla de trens en xarxa hauria afavorit el creixement econòmic general: si Astúries estigués més ben comunicada amb Cantàbria i el País Basc creixeria més que no pas si penja només de Madrid. Això passaria també als corredors d’Andalusia Oriental a Múrcia i el País Valencià i d’Extremadura a Andalusia Occidental. Un AVE radial beneficia principalment el nus central, Madrid, i fa subsidiàries totes les altres ciutats de l’Estat espanyol. Produirà deseconomies d’escala a Madrid i provincianitzarà totes les altres ciutats de l’Estat. Aquest disseny radial els alts funcionaris de l’Estat el camuflen amb una falsa comptabilitat d’inversions regionals. Seran les generacions futures, però, les que pagaran el deute faraònic d’aquest AVE radial, ja que les despeses s’han centrifugat del pressupost mitjançant l’ens públic GIF, Gestor d’Infraestructures Ferroviàries.

Pels diners que costa l'AVE la seva aportació a la productivitat del país és molt discutible. L’AVE és un tren d’elevadíssim cost pensat pel Madrid centralista. La liberalització de la navegació aèria imposada per Europa, però, amenaça aquest monopoli: qui aniria amb l’AVE a Madrid per 150 euros si Ryanair o Easyjet, per exemple, poguessin volar a Barajas al mateix preu que cobren per anar a Europa, 30 euros? Qui aniria amb l’AVE a París per 150 euros, quan volar-hi avui des del Prat o des de Girona es pot fer per només 30 euros? ¿Té sentit invertir milers de milions d’euros en un AVE radial quan a Catalunya els rodalies no funcionen i els regionals tenen poques freqüències de pas?

L'AVE Catalunya no permetrà un tràfic simultani de persones i de mercaderies: aquests dos tràfics només són compatibles en països on les velocitats dels dos tipus de trens són aproximades. L’alta velocitat ha d’anar a 200-250 quilòmetres per hora per permetre el tràfic alternat amb els trens de mercaderies, que acostumen a tenir una llargada de 750 metres i a circular a uns 100-120 quilòmetres per hora. Atès que s’espera una demanada de passatgers elevada per anar de Barcelona a Girona i a Perpinyà, l’elevada freqüència de pas que aquesta línia pot tenir en pocs anys faria molt difícil un trànsit alternat de persones i mercaderies: caldria construir molts apartadors per fer possible aquest ús combinat de la via cada vint quilòmetres, on aparcarien momentàniament els trens de mercaderies per deixar pas a l’AVE; aquests apartadors el ministeri de Foment no els està fent en la quantitat ni en l’extensió que caldria. A més, el desgast de les vies que causen els trens de mercaderies farà que les tarifes que hauran de pagar aquests trens al gestor Adif siguin molt elevades. Cal una línia de tren d’ample europeu exclusiva per al transport de mercaderies des del port de Barcelona a Europa, però el més calent és l’aigüera.

En situar totes les ciutats de l'Estat espanyol a dues hores de Madrid l’AVE radial les converteix de facto en barris de Madrid: farà possible anar i venir cada dia des de la perifèria fins a la capital alts executius i directius de grans empreses i professionals, que són els principals usuaris d’aquest tipus de trens (els treballadors fan servir trens de rodalia i trens regionals). L’AVE radial de PSOE i PP vol fer possible al segle XXI allò que el tren no va fer possible al segle XIX: la definitiva “vertebració d’Espanya”. Mentrestant el president Montilla, que va dir que l’obsessió identitària era la culpable del dèficit d’infraestructures català i que milloraria la gestió, no fa res: quin és el cost dels milions d’hores perdudes, en termes de PIB català deixat de generar, de suspendre una línia de FGC i dues línies de Rodalies durant setmanes? ERC ni tant sols no pot forçar el PSC a exigir la dimissió d’una ministra?

Ramon Tremosa, professor d'Economia a la Universitat de Barcelona



foto
30.10.2007
Un miler de persones, contra el caos ferroviari

La concentració ciutadana espontània organitzada ahir dilluns 29 d'octubre a la Plaça Sant Jaume de Barcelona contra l'escandalós caos a les rodalies de RENFE va comptar amb l'assistència de prop d'un miler de persones, entre les quals s'hi trobaven membres de la Plataforma Sobirania i Progrés, que donà el seu suport a la convocatòria.

La concentració, tot i comptar amb alguns elements espanyolistes minoritaris, es dugué a terme amb una notable presència independentista que aprofità l'ocasió per a recordar que l'origen del caos ferroviari es troba a Madrid en tant que RENFE i Adif son empreses espanyoles i que el responsable de les obres del TGV (i dels problemes derivats d'elles) és el Ministeri de Foment espanyol.

Aquesta presència independentista ha demostrat un cop més que el caos infrastructural que viu el país com a conseqüència de la desinversió i la mala gestió provinents de Madrid és una de les proves més fefaents de que la pertinença a Espanya és un mal negoci per a la ciutadania catalana, que és la primera que està prenent consciència del caràcter perjudicial que aquesta dependència política d'Espanya té pels seus interessos. Sobirania i Progrés no perdrà de vista la preocupació ciutadana que aquesta convocatòria ha expressa i seguirà esforçant-se per difondre entre el poble català la idea que l'assoliment de la sobirania és l'únic mitjà possible per a garantir el benestar dels i les catalanes, tant en aquesta matèria com en moltes altres.






foto
29.10.2007
Sobirania i Progrés crida a participar de la manifestació ciutadana contra el caos ferroviari

Avui dilluns 29 d'octubre hi ha prevista per una manifestació convocada de manera espontània per la ciutadania i a la qual ja han donat suport diverses organitzacions i entitats. El motiu de la manifestació és el caos ferroviari viscut des de fa mesos a les rodalies de RENFE a Catalunya i agreujat dramàticament aquests darrers dies a causa de les obres del TGV. Des de Sobirania i Progrés recolzem la convocatòria i cridem els nostres adherits i adherides a que hi participin, tot portant estelades i, si en disposen, samarretes de SiP. La manifestació tindrà lloc a les 19:00 a la Plaça Sant Jaume de Barcelona i en general davant tots els ajuntaments catalans. El grup de Sobirania i Progrés ens trobarem a les 18:45 a davant de l'Hotel Suizo (Plaça de l'Àngel, 12), a la sortida del metro de Jaume I (L4).



foto