Patriotisme constitucional

19.12.2007
Patriotisme constitucional

(Publicat al bloc d'en Lluís Pérez)

Al món del nacionalisme espanyol circula des de fa diversos anys la idea i el terme del “patriotisme constitucional”. Malgrat que va saltar a la palestra mediàtica del Regne d'Espanya a partir de l'adopció del terme per part del Partit Popular, la veritat és que l'origen tant del terme com de la idea que expressa es troben en un autor que raonablement pot considerar-se d'esquerres: Jürgen Habermas. El problema que se li plantejava a Habermas era el de com poder justificar la lleialtat i fins i tot l'amor patriòtic cap a l'Estat i la nació alemanyes sense caure en el pendent relliscós d'un nacionalisme d'arrel identitaria-cultural que, segons ell, constituïa l'ànima intel·lectual del nazisme, gran dimoni de l'Alemanya democràtica post-Segona Guerra Mundial. La resposta de Habermas vènia a ser aquesta: allò definitori de l'ésser alemany no eren ni la llengua, ni els costums, ni la Història compartida, ni de bon tros la raça, sinó el compromís mutu de ser lleials a una Constitució comuna que garantia la llibertat de tots.

Els nacionalistes espanyols (de dreta, però també d'esquerra) van veure clara la jugada: es tractava d'una manera ideal de justificar el nacionalisme d'Estat (espanyol, vull dir) sense apel·lar al dret de conquesta, que a l'Europa moderna encara servia de fet però vestia malament de paraula. De manera que a la tradicional resposta que es donava a les demandes sobiranistes arribades de la perifèria (“això és Espanya per collons, us agradi o no”) se li va sobreposar una altra que semblava mes civilitzada (“això és Espanya perquè tenim una Constitució que garanteix les nostres llibertats ciutadanes, també les vostres, i això és l'important. La resta són sentiments privats”). L'argument era molt més sòlid i les conseqüències per al sobiranisme català, basc o gallec eren les mateixes: ahir no es podia perquè Espanya tenia més collons, avui no es pot perquè Espanya té una Constitució democràtica.

No entraré en fins que punt els nacionalistes espanyols de dreta o d'esquerra han respectat realment el projecte que diuen defensar (per exemple, des d'un punt de vista d'estricte patriotisme constitucional no s'entén la seva habitual obsessió per l'annexió de Gibraltar, a part de moltes altres coses). Suposem que prenem seriosament el patriotisme constitucional. El primer que crida l'atenció és la sacralització de l'status quo que suposa una perspectiva així: si la meva qualitat de patriota i àdhuc el meu dret de pertinença a la comunitat política es mesuren per la meva conformitat amb la Constitució de l'Estat en el qual visc, aleshores els republicans (per exemple) queden esborrats d'un cop de ploma d'un possible patriotisme espanyol i fins i tot de la ciutadania espanyola, tenint en compte que la Constitució espanyola consagra la Monarquia constitucional com a forma de govern. Així, passem d'una possible intolerància ètnica o cultural (“els bons espanyols parlen espanyol”) a una possible intolerància ideològica (“els bons espanyols són monàrquics”). És un mal negoci arrencar la llavor d'Hitler per a plantar la de Pinochet o la de Stalin.

Una possible solució a aquest problema és plantejar que el patriotisme constitucional no es refereix exactament a la Constitució i a tots i cadascun dels seus articles, sinó més aviat als valors en els què aquesta s'inspira, jutjats per descomptat com a positius. És a dir, el que distingeix a un patriota d'un no-patriota és que aquest últim no subscriu determinats valors que es consideren la clau de la Constitució de la pàtria; un anti-patriota, d'altra banda, seria algú que no solament no subscriu aquests valors, sinó que a més s'oposa a ells. Això disminuïx el marge per a la intolerància ideològica, ja que si suposem que els valors que inspiren la Constitució són els de llibertat i igualtat davant la llei (per exemple), llavors un republicà en l'Estat espanyol no solament s'inclouria dintre del camp del patriotisme sinó que, a més, podria fer les seves reclamacions sobre la base d'aquest, denunciant que tal o qual punt de la Constitució (la Monarquia, per exemple) entra en contradicció, segons la seva opinió, amb els valors que la inspiren. No obstant això, aquesta és una idea un pel estranya: la defensa a ultrança de la propietat privada (per posar un exemple de valor que podria estar en la base d'una Constitució) distingeix un liberal d'un socialista, però no un “espanyol” d'un “francès”. A banda, per descomptat, de que segueix havent un generós marge per on es pot colar la intolerància ideològica. I aquests dos problemes no són els més greus: entendre que el bon patriotisme és aquell que es deu a una Constitució inspirada en bons valors ens introdueix en un pendent relliscós que ben bé pot dur-nos a la justificació de l'imperialisme. Al cap i a la fi, un sempre pot dir que està envaint un país per a “democratitzar-lo”. Els hi sona?

Queda no obstant això una darrera sortida pel patriotisme constitucional, que segons tinc comprovat és la preferida per molts nacionalistes espanyols: la de considerar la Constitució com una norma que s'ha de respectar sempre que hagi estat votada pel poble. Atès que la Constitució espanyola va ser votada pel poble, diuen aquests nacionalistes, hem de ser lleials a ella i a la pàtria per ella configurada. Però si volem prendre'ns seriosament aquest principi, hem de fer-nos per descomptat la pregunta immediata: què és “el poble”? Quin és aquest poble del que sóc membre i els dictats del qual he d'obeir? La resposta natural és afegir un gentilici: es tractaria del "poble X", el “poble espanyol” en aquest cas. Al marge que això ens retorna amb les mans buides a tot tipus de qüestions que se suposava que el patriotisme constitucional resoldria (“qui forma part del poble espanyol?”, i coses per l'estil), existeix una altra pregunta que ens sorgeix amb la mateixa immediatesa que l'anterior: i jo per què he de fer cas del que digui el “poble espanyol”? Per què el “poble espanyol” si i el “poble català” no? La resposta habitual d'un nacionalista espanyol sol ser “perquè és al poble espanyol on resideix la sobirania nacional sobre el territori de l'actual Regne d'Espanya”. Però no obstant això se'ns segueix plantejant una molesta pregunta: i per què la sobirania nacional recau en el “poble espanyol” i no en els pobles català, basc, gallec i els qui es vulgui que habiten al territori de l'actual Regne d'Espanya? Si arribat a aquest punt passem a considerar que a totes aquestes gents les uneix en algun sentit una identitat cultural i històrica compartida que constituïx el fonament d'una sobirania nacional igualment compartida, aleshores tornem a un patriotisme identitari d'allò més normalet, amb la qual cosa no ens queda més remei que abjurar del patriotisme constitucional. La resposta dels nacionalistes espanyols, que es resisteixen a acceptar l'abandonament d'un invent que retòricament els hi funciona tan bé, sol ser la següent: “la sobirania nacional resideix en el poble espanyol perquè ho diu la Constitució”. I aquí acaba tot.

Devem lleialtat a la Constitució perquè la va votar el poble espanyol, el que voti el poble espanyol mereix lleialtat perquè és al poble espanyol on resideix la sobirania nacional, i la sobirania nacional resideix al poble espanyol perquè ho diu la Constitució. Un matusser exercici de lògica circular que no es distingeix en res de dir que cal obeir a Espanya perquè ho diu Espanya, la qual cosa finalment ens retorna a l'autèntic nucli intel·lectual del nacionalisme espanyol d'ahir i d'avui: “això és Espanya per collons”.

I és també en aquest mateix exercici de lògica circular on es revela la inconsistència analítica mare del patriotisme constitucional, de la qual es desprenen totes les seves altres contradiccions i problemes, a saber: la pretensió de fundar la sobirania nacional d'un poble sobre la seva Constitució, oblidant que una Constitució sempre es vota en el benentès que l'està votant un poble sobirà. La sobirania nacional és, doncs, un fenomen pre-constitucional que s'ha de justificar sense apel·lar a la Constitució ni a cap altra llei que emani d'aquesta sobirania. I no està de mes recordar que no tenim cap garantia que aquesta justificació pre-constitucional existeixi en tots els casos que un nacionalisme (l'espanyol, en aquest cas) demanda respecte per a la sobirania nacional d'un conjunt de gent al que qualifica de "poble" o "nació".

És possible que existeixin bones raons per a defensar la unitat d'Espanya, i fins i tot per a impugnar un possible procés d'autodeterminació a Catalunya, al País Basc o a qualsevol altre territori sota control de l'Estat espanyol, encara que un servidor encara no ha descobert aquestes raons (per alguna cosa és independentista). No obstant això, els nacionalistes espanyols, especialment els d'esquerres, farien bé en deixar de buscar aquestes raons en el patriotisme constitucional de Habermas, que en el millor dels casos ens submergeix en una irresoluble lògica circular i, en el pitjor, ens enfila en camins de molt mala destinació.

Lluís Pérez Lozano, estudiant de Sociologia