L'Espanya post 1-D: antes partía que doblá
Mentre els partits deliberen sobre la manifestació de dissabte i esperem les valoracions oficials, queda clar que hem començat a fer camí i que si l'Estat no ens vol deixar marxar haurà de pensar mesures per retenir-nos. No fer res és no haver entès res. A la propera manifestació encara en serem més i ja demanarem, de manera majoritària, un referèndum d'autodeterminació per tenir un estat propi. Dic de manera majoritària i potser hauria de dir unànime, perquè dissabte la sensació era que la majoria ja la tenim. Ens consta que hi havia federalistes d'aquells que no tenen amb qui federar-se, siguin els de CiU o siguin els d'ICV, i que a més es feien nosa els uns als altres. Però en diverses ocasions es va sentir allò de in-inde-independència i en canvi no vaig sentir en cap moment fe-fede-federalisme. I en aquest punt em pregunto: què és més probable, que l'onada independentista arrossegui els federalistes o que els federalistes tornin a fer alguna operació per frustrar les ganes d'independència que té aquest poble?
Una de les coses més necessàries perquè hi hagi algun tipus de federació (a part d'una sobirania que no tenim i que asseguraria el tracte d'igual a igual fonamental en aquest tipus de pacte entre nacions) és la voluntat política, la predisposició. Set-centes mil persones hem posat la pilota a la teulada de l'Estat perquè entengui que si aposta per la solució federal val més que s'espavili, perquè nosaltres anem de pet cap a un estat propi i ens hauran de convèncer amb coses molt contundents si volen que frenem una mica, i em penso que ni així ens podran aturar. El moment de fer-ho era la reforma de l'Estatut. Ara és tard.
Artur Mas volia refundar el catalanisme a base de buscar el consens en les qüestions més importants del país. Després que CiU (amb Duran inclòs) hagi donat suport a una manifestació on els socialistes (com CiU mateix s'encarrega de remarcar) no hi eren, costarà repetir l'operació de pinça contra ERC que van protagonitzar amb l'Estatut. Costarà d'entendre que busquin en el PSC el consens per una reforma constitucional ara que fins i tot alguns socialistes com Antonio Linde admeten públicament que el problema és el PSOE. I costarà d'entendre que davant la sentència del Tribunal Constitucional no apostin per un referèndum d'autodeterminació. Ja hem pogut veure quina és la reacció del socialisme català a la manifestació de dissabte. Escandalós, patètic i lamentable respondre, com ha fet Joan Ferran, que sis milions nou-cents mil catalans no es van manifestar. I en tot cas, tot un estímul perquè en properes manifestacions encara en siguem més. Lamentable també el hooligan Labandera, que silencia la manifestació i es dedica a parlar de la crisi de CiU. I curiosa l'afirmació de Ramon Bassas segons el qual “el nacionalisme empetiteix la nació”.
Això que diu Bassas és cert, però aplicat a l'únic nacionalisme que empetiteix la suposada nació que no és altra que l'Estat espanyol. Un estat plurinacional no pot ser nacionalista. Si ho és, i Espanya ho és i ho ha estat sempre com tots i totes sabem, el risc d'empetitir-se és evident. L'imperi espanyol d'altres temps s'ha anat reduint i ara és a punt de reduir-se encara més. Per què? Perquè davant d'una manifestació de set-centes mil persones l'única resposta és antes partía que doblá, on doblá significa disposada a cedir poder i sobirania. Més clar, l'aigua: ens demanen a crits que trenquem Espanya. Partía? Doncs som-hi.
Xavier Mir
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada