Sobirania i Progrés, amb l´enquesta de majoria independentista

Fa setmanes enrere, va tenir lloc xerrada de presentació a Manresa , per part de l´entitat Sobirania i Progrés, de la que en formo part, presentant interesant estudi de l´UOC,de la mà de Miquel Strubell, en relació a la voluntat d´exercir l´autodeterminació amb resultats positius sorprenents. A continuació teniu els diferents videos de la xerrada i l´enriquidor debat posterior, amb diferents estratègies per bastir una majoria social autodeterminista ferma:

Dissabte, tothom a l'Arc del Triomf

Des de Sobirania i Progrés venim donant suport des de fa setmanes a les iniciatives del grup Acte de Sobirania, que per mitjà d'un seguit de mobilitzacions i actes carregats de simbolisme pretén visualitzar l'enterrament de la via autonomista i exigir els governants i representants de Catalunya que encetin un procés d'autodeterminació. El primer acte, en que simbòlicament es van enterrar l'Estatut i la Constitució, es va dur a terme la el passat 11 de juny. El proper acte tindrà lloc el proper dissabte 27 de juny a les 17:00 a l'Arc del Triomf, i consistirà en una marxa fins el Parlament de Catalunya al final de la qual es demanarà els nostres representants electes que expliquin si estan disposats o no a dur a terme l'acte de sobirania que les actuals circumstàncies exigeixen. És necessari que tothom hi assistim i, en especial, que hi hagi el màxim nombre de voluntaris per atendre el públic. Podeu apuntar-vos aquí. Així mateix, si voleu organitzar transport des del vostre poble o ciutat, truqueu al 692047183, que us posarà en contacte amb d'altra gent que ja n'està organitzant.
Us hi esperem!

Independentista i del PP

24.06.2009

Independentista i del PP
(Publicat al diari La Vanguardia)En tots els països democràtics del nostre entorn ens trobem amb la presència d'un espectre polític que va de dreta a esquerra, passant per ambdós extrems i pel centre. En alguns governen uns o altres, depenent de la sobirania popular manifestada a les urnes, o tenen més o menys pes uns extrems o altres. Per tant, el funcionament de l'eix esquerra-dreta és força evident. N'hi ha, però, situacions particulars que fan que, a banda de la lògica esquerra-dreta funcionin també altres eixos. En el cas català, juga un paper molt fort l'eix nacionalista-no nacionalista. Tot i que opino que aquesta expressió és francament millorable ja que, depenent de la banda on un es situï sempre es veurà com a nacionalista el de l'altre extrem. Així que per a ser més precisos, jo optaria per anomenar-lo eix independentista-no independentista, i així queda més clar de què estem parlant i a quina banda es situa cadascú. És evident que la dicotomia independentista està adquirint cada dia més força en detriment de la tradicional dreta-esquerra. Així s'explica la situació que viu l'independentisme a Catalunya: uns partidaris de participar en un govern d'esquerres perquè prioritzen l'eix esquerra-dreta i d'altres que no són partidaris de formar un govern d'esquerres perquè prioritzen la independència per sobre de la definició del model social. La idea que si Catalunya fos independent tots viuríem millor, s'ha estés com una taca d'oli en poc temps. Si fa uns anys només uns quants "frikis" proposaven la independència de Catalunya, avui dia trobem gent de tots els sectors i ideologies defensant les tesis independentistes. La darrera mostra la trobem a un diari tant transversal com La Vanguardia on es parla obertament d'independentisme. Us recomano especialment l'article de Frances-Marc Alvaro sobre els motius que han propulsat les idees independentistes a casa nostra; o el de Salvador Cardús en la mateixa línia.Al meu entendre s'està produint un fenòmen en la societat consistent en un canvi de referent polític on guanya cada vegada més pes l'eix independentisme–no independentisme sobre el tradicional esquerra–dreta. Això explicaria que, mentre estem en una societat on l'independentisme creix, l'únic partit que es declara obertament independentista va perdent vots com a conseqüència de donar la imatge de dur a terme una estratègia basada únicament en l'eix esquerra–dreta. L'escenari òptim seria que, en una possible Catalunya independent, hi hagués gent de dretes o d'esquerres, com a qualsevol país democràtic del nostre entorn. Evidentment conec independentistes a Esquerra Republicana (ERC), però també a Iniciativa Els Verds (ICV), a Convergència Democràtica (CDC), a Unió Democràtica (UDC), inclús al Partit Socialista (PSC) en podríem trobar algun. L'altre dia conversava amb un amic meu votant del Partit Popular (PP) i, amb aquests arguments, jo defensava que seria bo que hi hagués independentistes a les files del PP, com n'hi ha en major o menor mesura en la resta de partits catalans. No cal dir que al meu amic se li van posar els péls de punta. Però el dia que això passi, l'eix esquerra–dreta tornarà a guanyar el pes perdut a la nostra societat.Xavier Martínez, economista i promotor de Sobirania i Progrés

Feliç Festa Nacional dels Països Catalans!

23.06.2009
Feliç Festa Nacional dels Països Catalans!
La diada del 23 al 24 de juny és coneguda arreu com la Nit de Sant Joan, una festivitat d'origen pagà, posteriorment cristianitzada i finalment convertida en una festa popular sense connotacions religioses; una de les festivitats més esperades i estimades pels i les catalanes. L'origen de la festa es troba en les festes de benvinguda a l'estiu que se celebraven arreu del món grecollatí durant el solstici d'estiu, on l'ús del foc era profús. Encara avui, la Nit de Sant Joan és fonamentalment coneguda com una nit de fogueres i focs artificials. Tanmateix, a partir dels anys 50, a iniciativa de l'excursionista Francesc Pujade, es va començar a unir aquesta festivitat del foc amb la reivindicació de la unitat dels Països Catalans mitjançant el pas de la Flama del Canigó arreu del país durant el 23 de juny. Enguany, més de 30.000 fogueres s'encendran amb foc provinent d'aquesta flama. Us convidem a apropar-vos a qualsevol d'elles i a gaudir d'una bona revetlla tot mantenint viva la flama dels Països Catalans.

Més d'un miler de persones “enterren” l'Estatut a Barcelona

12.06.2009
Més d'un miler de persones “enterren” l'Estatut a Barcelona

(Publicat a El Singular Digital)

Entre 1.400 i 1.500 persones, segons l'organització, ha acudit aquest vespre a Barcelona per enterrar simbòlicament l'Estatut. ElGrup Acte de Sobirania considera que la Carta està en “via morta” i defensa que "cal buscar nous camins de construcció nacional".

En recitar l'epitafi de l'Estatut, els organitzadors han manifestat que ja “no reclamarem cap més estatut ni cap finançament espanyol, a partir d'ara només treballarem per assolir la independència de Catalunya”.

En una plaça de Sant Jaume plena de gom a gom, han escenificat el funeral amb dos taüts, en referència a la Constitució i l’Estatut, que han entrat a la plaça des del carrer Ciutat acompanyats per una comparsa musical vestida de color negre i han acabat el recorregut davant de la Generalitat, on han col•locat els fèretres.

La responsable de comunicació d'Acte de Sobirania, Carme Forcadell, ha emplaçat "els nostres polítics perquè ens donin solucions i ens presentin propostes per sortir d'aquesta via morta". Els organitzadors es "plantaran" el dissabte 27 davant del Parlament per rebre una resposta dels partits.

Els convocants de l’acte formen part d'associacions sobiranistes diverses com la Plataforma pel Dret a Decidir, Deu Mil a Brussel•les, Sobirania i Progrés i Sobirania i Justícia, entre altres entitats.

Freude und Freihert (Alegria i llibertat)

11.06.2009 Freude und Freihert (Alegria i llibertat) (Publicat al diari Crònica) Són dies d’alegria, certament. Divendres passat, al final de la memorable interpretació per part de l’OBC i de l’Orfeó Català, de la Novena Simfonia de Beethoven, coneguda com a “Oda a l’Alegria” el director Eiji Oue va sortir a rebre els aplaudiments del públic agraït, vestit amb una samarreta del Messi! Conta Josep Pascual en la programa de mà que Beethoven es va sentir atret, a l’hora de compondre l’obra, per un poema de Schiller, escrit uns anys abans. El poema es deia An die Freihert (A la llibertat), però el títol no va agradar gaire a la censura i per això Schiller li va haver de canviar-lo per An die Freude (A l’alegria, o Cant de Joia, en la versió de Joan Maragall). No és el mateix. A més, la paraula Freihert no apareix enlloc en el text del poema que ha arribat als nostres dies. La partitura de la Novena de Beethoven no devia poder fer altra cosa que reproduir, en el text que canten solistes i cor, el títol i el text del poema publicat. Wikipedia i arreu d’internet hom reprodueix el poema en la seva versió censurada, sense fins i tot parlar de l’esmena. Qui fou Friedrich Schiller? Un gran amant de l’alegria, de la joia? Més aviat d’una altra cosa. Com s’explica a la pàgina web de l’Institut Schiller, ningú va unir de manera més efectiva la concepció de la llibertat republicana amb el principi de la bellesa poètica que Friedrich Schiller. A més, es defensa que les seves idees varen inspirar les guerres d’alliberament contra Napoleó. Poca broma. Sembla que no va ser fins 1989 que, al costat d’un mur de Berlin acabat de caure, Leonard Bernstein va canviar el títol (no va ser, com proposava Carme-Laura Gil, un gest al·legòric, sinó una recuperació) i va interpretar l’obra com a “Oda a la Llibertat” en un memorable concert de celebració de la reunificació de les dues Alemanyes. Senyores i senyors, en una Europa on la llibertat és un gran valor, els catalans hem de reivindicar –com Bernstein- l’autèntic títol i sentit del poema i de la simfonia el quart moviment de la qual, per altra banda, s’ha convertit en l’himne d’Europa. I sense arribar a associacions massa fàcils com ha fet algun actiu promotor de la nostra sobirania fa pocs dies (jo mai fins la festa al camp del Barça de dijous no havia seguit les indicacions del “Boti, boti, boti...” per proclamar que no sóc seguidor d’un equip de la meseta!), sí que hi ha un missatge en tot això. Podem perseguir la llibertat (nacional, s’entén!) necessitem el català emprenyat, no ho nego: el que es queixa de la marginació i humiliació a què ens sotmeten constantment els òrgans de l’Estat a la qual la gran majoria de catalans pertanyem actualment, als tripijocs amb el finançament fins que l’escanyament ens perjudica la qualitat dels nostres serveis públics més elementals i essencials, el joc d’escacs entre jutges del tribunal constitucional designats pel PSIE i pel PP, per fer saltar pels aires l’Estatut, ja molt rebaixat, de 2006. No ho nego. Però també guanyarem abans la nostra independència comptant amb una població segura de si mateixa, convençuda que no hi ha obstacle que ens pugui deturar. O Freunde, nicht diese Töne! Germans: a fora tristeses! Amb alegria també arribarem, els catalans, a la llibertat. I si ho tens clar, aixeca't un moment de la cadira davant de la pantalla i fes amb mi, com vàrem fer milers de catalans a Brussel·les el passat 7 de març en aquella històrica manifestació: Boti, boti boti...! I fins el dia 11 de juny, que ja ens trobarem... Miquel Strubell, sociolingüista i membre promotor de Sobirania i Progrés

Dos membres de Sobirania i Progrés, al Parlament Europeu

08.06.2009
Dos membres de Sobirania i Progrés, al Parlament Europeu

Des de Sobirania i Progrés ja vam felicitar en el seu moment Ramon Tremosa i Oriol Junqueras per la seva elecció com a caps de llista de CiU iERC, respectivament, a les eleccions europees d'enguany. No podia ser d'una altra manera tractant-se de dos destacats membres del nou sobiranisme civil, sent membre de la fila 0 de Sobirania i Progrés el primer, i membre fundador el segon. Per això mateix ens plau de tornar a felicitar aquests dos compromesos sobiranistes per haver sortit escollits eurodiputats en els comicis d'ahir diumenge 7 de juny. El país necessita més que mai la veu de persones com ells als fòrums i institucions internacionals, per tal de fer visible a ulls del món el conflicte que enfronta Espanya amb els i les catalanes. Per tot això: felicitats, Ramon! Felicitats, Oriol!

Per Corpus, Acte de Sobirania

05.06.2009 Per Corpus, Acte de Sobirania (Publicat al diari Crònica) El mes de maig ha estat el mes del Barça. L'equip de Pep Guardiola ha aconseguit tots els seus objectius, ha creat una mena de cercle virtuós capaç d'esborrar tot mal record. Qui pensa ara en una moció de censura contra un president que penjava d'un fil? Les coses són així. A vegades tot ens va en contra i resistir ja és un gran què, de manera que quan el vent comença a bufar a favor val més hissar la vela i fotre-li canya. L'Estat espanyol ens ha anat conduint cap a un cercle viciós. De fet, portem molts anys que no ens en deixa sortir. Però ara comencem a aixecar el cap. Els símptomes són cada cop més evidents. Les veus que es decideixen a donar la cara per la causa són cada dia més i de més notorietat. Els continguts de les opinions esbandeixen cada cop més clarament les ambigüitats i van directes a barraca. Tot això hauria estat impensable sense haver posat a l'agenda la necessitat d'un nou Estatut. No el volíem pas, és clar, però era una etapa que havíem de cremar per guanyar temps. Els hem donat l'oportunitat de demostrar que l'Espanya plural és una presa de pèl absoluta. Els independentistes de tota la vida ja ho sabien, és clar. Però Pasqual Maragall, per exemple, no. Aquests darrers anys el PSC ha ostentat tot el poder possible. Ha fet el cim. I tot plegat li ha servit de ben poc. Han perdut la credibilitat, han perdut vots i han estat tan poc intel·ligents que s'han dedicat a fer la punyeta als seus dos socis de govern, potser pensant, pobres ingenus, que algun dia podrien governar solets. Aquests darrers anys, el pas de CiU a l'oposició ha comportat una sacsejada interna brutal que és a punt de donar els seus fruits. L'entrada en escena d'Alfons López Tena, el fitxatge d'Àngel Colom, etc. Avui el candidat és Tremosa (tot i que hauria estat molt millor Tena); ahir era Guardans. I a Espanya, mentrestant, necessitàvem que hi manessin “els bons”, és a dir, els que es venen com a bons dient que els altres són el diable, tallant-los el coll i penjant-los en cartells vermells. Necessitàvem que fos així perquè, ara que tot començarà, no hi hagués “discurs de l'esperança”. Si hi hagués el PP al govern amb l'actitud hostil i descarada d'altres temps, els socialistes catalans podrien demanar el vot apel·lant a la moderació, situant-se entre els “dos extrems”. Ara, però, el desgast el pateixen ells i l'alternativa és molt pitjor. Just el que necessitàvem. Recapitulant, doncs, si maig ha estat el mes del cercle virtuós futbolístic, al juny començarem a fer el cercle virtuós polític. Fins ara hem estat rebutjant: no a l'Estatut, no als incompliments, no al menyspreu, no a tot. A partir d'ara prenem les regnes. Enterrem aquest cadàver pudent anomenat Estatut d'una punyetera vegada i preguntem als nostres polítics què tenen intenció de fer amb el país, ja que han volgut assumir aquesta responsabilitat. La història comença un 11 de juny, Corpus, a la plaça Sant Jaume de Barcelona. Qui vulgui esperar a veure què passa amb la sentència del Tribunal Constitucional, que s'esperi assegut. Qui vulgui desfullar la margarida de si ens deixaran o no ens deixaran ser independents, que surti a passejar pel jardí. Qui tingui vocació de forense, que es miri i remiri el cadàver. Però qui vulgui trencar aquest cercle viciós promogut i sostingut per Espanya i convertir-lo en el cercle virtuós que ens porti irreversiblement cap a l'estat propi, que vingui el dia 11 de juny a la plaça de Sant Jaume de Barcelona. M'encantarà saludar-lo o saludar-la personalment. Si puc, és clar. Xavier Martínez, blocaire per la sobirania

Estem malalts

04.06.2009 Estem malalts (Publicat al diari La Vanguardia) A principis de setembre de l'any passat vaig publicar una previsió de com podrien quedar els comptes de la Generalitat a finals del 2008 i ja advertia aleshores que ens faltarien 4.000 milions d'euros. Aquest any, com podíem intuir, les coses no van gaire millor. A partir de les darreres dades oficials publicades pel Departament d'Economia i Finances de la Generalitat podem fer un diagnòstic de quin és l'estat dels comptes de la Generalitat per aquest exercici 2009 i fer una previsió de quina serà la situació a finals d'any. Val la pena centrar-se en l'anàlisi dels ingressos, que són els que queden més malmesos d'aquesta situació de crisi. Dintre dels ingressos de la Generalitat tenen un pes important els ingressos tributaris. Fent una estimació, veiem de seguida que la cosa no pinta bé. La reducció dels ingressos té dos fonts significatives. En primer lloc, l'eliminació per part de l'Estat de l'impost sobre el Patrimoni. Recordem que, tot i ser un impost estatal, està cedit al 100% a les comunitats autònomes. La Generalitat tenia previst en el seu pressupost una recaptació d'uns 540 milions d'euros que, aquest any no rebrà. Caldria esperar que l'Estat compensés a la Generalitat per aquesta pèrdua conseqüència d'una decisió legislativa de l'Estat, al marge del sistema de finançament que es pacti. L'altre forat en la reducció d'ingressos és la baixada, novament, de l'impost de transmissions patrimonials, d'uns 550 milions d'euros, lligada a la desacceleració el mercat immobiliari. En resum, si les coses no varien (a pitjor) i la Generalitat continua fent un esforç titànic per no augmentar la despesa (a costa de no poder oferir més serveis socials o infraestructures) el "forat" a finals d'aquest any pot ser de més de 2.100 milions d'euros. Ens trobem davant d'una Administració cada vegada més endeutada. Si aquest endeutament fos per oferir més serveis o prestacions, podríem discutir des d'un punt de vista ideològic si això és bo o no per a la societat. Però resulta que aquest endeutament no està destinat a augmentar la despesa pública sinó a intentar mantenir el que ja teníem. És a dir, assumirem la part negativa d'emetre deute (cost financer) i no en gaudirem dels seus beneficis en forma d'augment de la despesa pública. Això no és més que el diagnòstic per aquest any 2009. Però els símptomes d'aquesta malaltia ja fa molts anys que els arrosseguem. La solució no passa per tapar els símptomes sinó per eliminar les causes que els provoquen. I aquí és on cadascú de nosaltres podríem posar nom a la malaltia. Particularment, en aquesta ocasió, em reservaré el diagnòstic. Xavier Martínez, economista i membre promotor de Sobirania i Progrés

Paradoxes europees dels 'no nacionalistes'

03.06.2009 Paradoxes europees dels 'no nacionalistes' (Publicat al diari Crònica) Les rodes de molí europees que ens volen fer empassar els espanyols als catalans tenen sempre dos denominadors comuns. El primer és que a Catalunya no li cal veu a Europa perquè la veu catalana ja arriba a través de l’Estat espanyol. I el segon és que a Europa no s’hi va a parlar dels problemes interns sinó de les ‘grans’ qüestions europees És clar que aquests arguments que pretenen vàlids per a Catalunya no ho són per a Espanya. Perquè la Unió Europea ja era present a la reunió dels G20 però Espanya va moure cel i terra per ser-hi; perquè Espanya, com cal, ha fet de la seva presència a Europa un espai per fer escoltar i servir els seus interessos. El problema és que els interessos d’Espanya no coincideixen mai amb els de Catalunya. Per això l’actual govern socialista s’ha passat la darrera legislatura europea defensant la opció ferroviària europea via Saragossa tot descartant el corredor mediterrani; per això socialistes i populars es posen d’acord per evitar que el català sigui llengua oficial a Europa; per això els fons de cohesió que han fet créixer durant anys Andalusia, Extremadura, Múrcia i d’altres regions espanyoles amb prou feines han arribat mai a Catalunya. I per això, ara, quan els candidats a Europa de socialistes i populars López Aguilar i Mayor Oreja –els candidats reals, no els titelles Badia i Vidal-Quadras- afronten el seu primer debat electoral ho fan de cara a Espanya i d’esquenes a Europa. Perquè Europa és en tant que són les nacions que hi viuen. El primer pas per existir a Europa és exisir com a nació i per això el repte català a Europa és ser-hi amb veu i personalitat pròpia. Aquest és un principi bàsic que els catalans ens hem de dir i repetir. Els espanyols no fan res que no facin anglesos, alemanys i italians: miren que el continent i les seves institucions tingui en compte la realitat nacional que cadascun d’ells representa. No volen entendre que els catalans hi volem ser per la mateixa raó i que tenim el dret, la determinació i el convenciment de fer-ho. Per això ens cal desconfiar d’aquells que diuen que aquestes eleccions no es poden afrontar en clau catalana quan precisament la perspectiva nacional és el prisma que fan servir totes les societats lliures quan afronten els seus reptes internacionals. Les veus catalanes a Europa han de ser veus directes, clares i no subjugades a interessos foranis. A Europa, Catalunya hi té molt a dir i molt a fer. Precisament allò que no diu ni fa Espanya ni els partits espanyols que la representen. Víctor Terradellas - President Fundació CATmón

Saber sumar

02.06.2009 Saber sumar (Publicat al diari Vilaweb) Ahir es va presentar l'associació Sobirania i Justícia, un nou grup independentista presidit per ex-consellers dels governs de Jordi Pujol. No vol ser un nou partit ni presentar-se a les eleccions, sinó augmentar la pressió en favor de l'independentisme. I no és de cap manera banal l'ampliació de l'espectre social en favor de la sobirania que aquesta nova associació representa. Que gent que ha gestionat amb càrrecs públics, des del poder, l'autonomisme ens diga que no hi ha res a fer per aquesta via i que no resta sinó proclamar unilateralment la independència és un gest que ningú no hauria de menystenir. Perquè suma. L'independentisme, amb aquest nou pas endavant, consolida la seua presència i afegeix cares i sigles al projecte que poden ser molt importants a l'hora de decidir els indecisos. Quan hom pot compartir una part del discurs des del PSAN i les CUP fins a un ex-conseller de Justícia de Pujol això significa que comença a construir-se un consens social molt més ampli que no el que indiquen els resultats electorals. Fins i tot el president Pujol, que sempre s'ha declarat contrari a la independència, aquesta vegada ha dit que 'entenia' la posició dels seus ex-companys de gabinet. És més que no havia dit mai. No cal, però treure les coses de lloc. Quan parlem de la força de l'independentisme ens equivocaríem, si parlàvem d'una aliança, d'un pacte o d'una plataforma única. L'independentisme no necessita concentrar-se en un sol partit ni respondre a una sola ideologia. No ens calen fronts patriòtics ni declaracions escrites d'unitat perquè només uneix gent tan diferent la voluntat de fer un gest. I només aquest gest és el que uneix. Decidir que volem ser independents i que volem fer-ho amb una expressió de sobirania del parlament ratificada en referèndum és un objectiu inclusiu. En favor d'això hi ha, parle del Principat i ara, convergents com Bassols, Vallvé, López Tena o Puig. En favor d'això hi ha republicans com Puigcercós, Carod, Benach o Bertran. En favor d'això hi ha Carretero. En favor d'això hi ha les CUP, el PSAN, tots els maulets haguts i per haver i una bona part de l'esquerra extraparlamentària. En favor d'això hi ha gent d'Iniciativa com Raül Romeva. En favor d'això hi ha fins i tot gent que havia estat del PSC, com Rubert de Ventós o Oriol Bohigas. En favor d'això hi ha gent de partits més petits com Catalunya Acció o el Partit Republicà. En favor d'això hi ha plataformes de tota mena, amb gent com Enric Canela, Joel Joan o Mònica Sabata. I en favor d'això hi ha, sobretot, un gruix cada vegada més palpable de ciutadans de tota mena. Discutir a hores d'ara que l'independentisme s'estén com una taca d'oli és fora de lloc, simplement. Perquè l'independentisme s'estén com una taca d'oli i trenca tabús. Però ara cal gestionar aquesta extensió amb generositat, respecte, complicitat i seny per part de tothom. Bastint ponts que facen possible que un dia no gaire llunyà el parlament vote i decidesca, diga què diga el govern espanyol. I que propose al país un referèndum concret per a validar aquest vot. Els espanyols al meu País Valencià, a Navarra o al País Basc sempre s'han posat d'acord quan allò que hi havia en joc era el seu país. Han fet lleis electorals tramposes, han renunciat a governar en favor de l'altre o han creat governs monstruosos, si calia. Serem menys nosaltres que només hem de posar-nos d'acord en la manera de formular la pregunta i de dir que sí? Perquè no ens enganyem: amb això, amb una cosa tan simple com això, n'hi ha prou. I això, aquesta votació solemne, és tot allò que necessitem abans de tornar a discutir-nos amb tot el desfici del món sobre el model de societat que volem i sobre qui ha de gestionar-la. Però abans ens cal sumar. Vicent Partal, director del diari Vilaweb

Carta al rei

01.06.2009
Carta al rei

(Publicat al diari Avui)

Benvolgut senyor. Sé que vivim en un Estat abonat al tabú i amb tendència a matar el missatger. Malgrat tot, goso adreçar-vos aquests mots animat pel record del meu avi, Josep Trueta, que sempre recordava que una vegada li havíeu demanat com us havíeu de comportar davant els catalans. En aquest sentit, crec que no peco d'indiscreció si us recordo que ell us va desaconsellar que anomenéssiu Felipe el vostre fill, cosa que segurament no presagiaria res de bo en les relacions Catalunya-Espanya. Us va explicar que Felip V és vist des de Catalunya com el malvat que va desmantellar les institucions d'autogovern de la nació catalana. El que va eliminar les nostres universitats, va enderrocar mig Barcelona i va reduir el nostre país a la condició de colònia vençuda i sotmesa a les lleis de Castella. Que els catalans no ho oblidem ho demostra el fet que tinguem l'Onze de Setembre com a Diada Nacional.

Tot això us ho apunto avui perquè fa pocs dies us vau deixar fotografiar davant un enorme retrat de Felip V al Museu del Prado. Ho vau fer, a més, en companyia del president de França, Nicolas Sarkozy. La foto de l'esdeveniment difícilment podia passar desapercebuda a Catalunya. En tot cas, s'hauria pogut evitar, penso. A ningú pot estranyar que molts catalans hagin vist com un gest molt poc elegant que els caps d'Estat de França i Espanya -territoris que migparteixen la nostra nació avui- s'hagin retratat davant el personatge històric que més va fer per desmanegar-la. Com és lògic, molts vam sentir una cosa semblant al que sentirien els americans si Obama es fotografiés amb Bin Laden; o el que sentirien molts jueus si el Papa es retratés amb un líder negacionista alemany. Estem parlant, doncs, de franca indignació.

Goso demanar si la segona incidència -la xiulada de Mestalla- no es podria entendre, almenys en part, com a conseqüència de tota una sèrie de fets simbòlics i gestuals que s'han anat produint al llarg dels anys. Molts catalans tenen una molt real sensació d'indefensió -cultural i política- en l'actual conjuntura política. Això és lògic quan pensem que l'Estat que representeu encara no ha restituït la memòria del president Lluís Companys; ens està negant un finançament just; està en vies de trinxar l'Estatut que el nostre Parlament va aprovar, alhora que ens discrimina amb un dèficit fiscal monumental. Igualment, permet impassible que es consumi el genocidi contra la nostra llengua al País Valencià amb cops com el balcànic desmantellament de TV3. Sapigueu que els catalans no percebem ni un bri d'empara ni comprensió per part de la Zarzuela.

Siguem sincers, doncs, i diguem que la xiulada contra el vostre himne no va ser accidental, ni l'obra de quatre gats. Crec que faríeu malament de refugiar-vos en la temptació d'obviar-ho tot, com voldria María Teresa Fernández de la Vega. ¿Un fet "aïllat", diu? Fins i tot el mateix Sr. Montilla -gens sospitós de nacionalisme català- ja ha avisat públicament a Madrid del creixent sentiment de desafecció de Catalunya envers Espanya. Quin país no el sentiria en una conjuntura semblant? Què expressaven, si no, les massives manifestacions que es van dur a terme a Barcelona els dies 18 de febrer de 2006 i l'1 de desembre del 2007? Faríeu bé de no amagar-vos-en. Hauríeu de prendre-ho com una oportunitat per escoltar i rectificar.

Tampoc crec que seria prudent obviar les lliçons nascudes de l'intent de TVE d'amagar -i després manipular- la xiulada al vostre himne. A ningú pot interessar, a la llarga, que s'apliquin mètodes totalitaris en un mitjà públic. Penso que, quan es plega d'aquesta manera als interessos d'Estat, s'hauria de veure com un avís que alguna cosa falla. On més de l'Europa democràtica podria passar això avui? En definitiva, penso que si al seu moment no vau fer cas dels consells del meu avi respecte a la sensibilitat dels catalans, ara no podeu desaprofitar una nova ocasió per fer-ho. No sé si n'hi haurà gaires més.

Toni Strubell, membre del secretariat de la Comissió de la Dignitat