Compareixença de Sobirania i Progrés i la PDD al Parlament

21.10.2009
Compareixença de Sobirania i Progrés i la PDD al Parlament
(Publicat al diari Crònica)Dimarts a la una del migdia van comparèixer davant la Comissió de Peticions del Parlament de Catalunya Elisenda Paluzie i Lluís Pérez en representació de Sobirania i Progrés i Josep Cruanyes i Oriol Munné per la Plataforma pel Dret de Decidir, per tal d'exposar la petició popular per convocar referèndums sense haver de demanar permís al govern espanyol. La petició es va presentar al mes de gener amb el suport de gairebé 75.000 signatures. Aquesta petició pretén fer possible que la Generalitat no hagi de demanar autorització al Govern espanyol per convocar referèndums, punt que no queda recollit en la Llei de consultes perquè va "caure" de l'Estatut quan va ser retallat pel Congrés, tot i que sí que hi constava en el que es va aprovar al Parlament de Catalunya el 30 de setembre.Ambdues entitats consideren que amb la Llei de consultes i el traspàs d'aquesta competència, la consulta que es va fer a Arenys, igual que les que es faran a diversos municipis, es podria fer també a nivell nacional i de forma legal. Per això preveuen que la resposta del Congrés serà negativa, manifestant el seu caràcter antidemocràtic. Esgotada aquesta via, serà el moment de ser imaginatius per tal d'aconseguir l'exercici del dret de decidir per vies no convencionals. Després d'aquest tràmit, queda pendent que la Comissió es reuneixi en plenari i decideixi si assumeix la petició i continua amb els tràmits parlamentaris escaients per fer la proposició de llei que es demana, o bé si transmet la informació als grups parlamentaris perquè siguin aquests que continuïn els tràmits perquè el Parlament presenti una proposició de llei orgànica al Congrés per demanar el traspàs de competències.Sobirania i Progrés seguirà de ben a prop els pròxims passos de la Comissió i treballarà perquè els grups parlamentaris facin seva la petició i, per tant, tiri endavant la proposició de llei orgànica al Congrés.

Endavant les consultes

19.10.2009
Endavant les consultes

(Publicat al diari Avui)

La consulta per la independència d'Arenys de Munt és el fet que en els darrers anys ha donat més projecció internacional a la causa de la llibertat de Catalunya. Agències de premsa com Reuters, Bloomberg i France Press, diaris com The New York Times, Financial Times i Le Monde s'han fet ressò de la consulta. Això no hauria d'estranyar perquè la consulta del 13 de setembre a Arenys de Munt té la força del símbol. No hi ha un gest de força més potent que el de milers de persones introduint una papereta a l'urna, una papereta que els permetia decidir lliurement si volien que el seu país fos independent.

La consulta d'Arenys neix arran d'una moció presentada al ple de l'Ajuntament el 4 de juny per un regidor de la CUP, Josep Manel Ximenis, de suport a la ILP per convocar un referèndum d'autodeterminació que dues entitats (Deumil.cat i Catalunya Estat Lliure) presentaren al Parlament de Catalunya el mes de maig. L'Ajuntament d'Arenys de Munt acordà donar suport a aquesta iniciativa, i cedir una sala municipal al Moviment Arenyenc per l'Autodeterminació per organitzar una recollida de signatures a favor d'aquesta ILP alhora que una consulta local el 13 de setembre per copsar l'opinió de la població en els mateixos termes proposats a la ILP: "Està vostè d'acord que Catalunya esdevingui un Estat de dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea?". El 16 de juny la mesa del Parlament rebutjava l'admissió a tràmit de la ILP, però la consulta d'Arenys de Munt va continuar endavant.

Aquests en són els precedents, però l'èxit de la consulta d'Arenys rau en la feina a nivell local d'una comissió organitzadora, integrada a títol personal per membres de partits polítics, d'entitats locals i vilatans sense cap militància, que treballaren durant tres mesos per fer-la possible. Partits polítics, plataformes sobiranistes, cares conegudes hi donaren suport en actes públics. La reacció desmesurada de l'Estat espanyol, anul·lant l'acord de l'Ajuntament, va donar una publicitat addicional a una consulta que en altres circumstàncies hauria quedat circumscrita als ambients més independentistes.

Arenys de Munt va mostrar al món també la cara més fosca de l'Estat espanyol i de la seva transició a la democràcia. Una democràcia que permet a ciutadans manifestar-se amb símbols feixistes i on són legals partits polítics amb aquesta ideologia, però on el dret d'autodeterminació dels pobles, reconegut per les Nacions Unides, no hi té cabuda i on és perfectament admissible que l'advocat de l'Estat que porta als tribunals l'Ajuntament d'Arenys sigui candidat l'any 1995 del partit del dictador Francisco Franco.

L'endemà d'Arenys, centenars de municipis a tot el país iniciaven el camí per organitzar consultes similars. Plataformes d'electes locals, plataformes sobiranistes, membres de la Comissió Organitzadora i Junta Avaladora d'Arenys de Munt començaven a trobar-se per coordinar aquestes consultes a nivell nacional. El Vicent Partal, en un article molt lúcid, el 22 de setembre advertia de la dificultat de la unitat i demanava generositat, perquè la ratlla cal traçar-la entre qui vol votar, i qui no vol que es voti.

En unes quantes setmanes no s'han pogut consolidar els acords per constituir una coordinadora nacional de les consultes on hi hagués la presència conjunta de partits polítics i d'entitats. L'objectiu era massa ambiciós: els partits polítics havien de limitar les seves naturals ànsies de control; les entitats, la seva tendència a la disgregació i a la presa de decisions no estructurada. Això, a més a més, en un moment on entre una gran part de la base i de les entitats sobiranistes s'ha instaurat un antipartidisme ferotge, on qualsevol persona pel fet de militar en un partit polític és suspecte d'interessos ocults. A més, la irrupció d'una nova força política augmenta el temor dels partits que tot aquest sentiment sigui recollit per aquesta candidatura que s'ha anunciat, i els fa accentuar la seva tendència al control.

Però no cal perdre el món de vista: desenes de plataformes locals s'han constituït i estan treballant intensament per celebrar consultes el proper 13 de desembre o en la següent onada a la primavera. El 24 d'octubre a Arenys de Munt l'alcalde i la resta de membres de la comissió organitzadora de la consulta d'Arenys, seran els hostes de totes les plataformes locals organitzadores de consultes. Les plataformes sobiranistes (www.referendumindependencia.cat) prestaran suport logístic, faran difusió de les consultes, ajudaran a aconseguir voluntaris i participaran en actes de promoció de les consultes que organitzin les entitats locals. Decidim.cat s'ha compromès a donar suport tècnic i legal als alcaldes i regidors que participin en aquests processos. Osona decideix, Cardedeu decideix, Garrotxa decideix, Vilamajor decideix, Balaguer decideix, Vilafranca decideix... i desenes de plataformes locals mereixen el suport de tothom per damunt de malentesos perquè la taca d'oli d'Arenys s'estengui i projecti al món la voluntat d'exercir l'autodeterminació del poble de Catalunya.

Elisenda Paluzie, economista i membre promotora de Sobirania i Progrés

Àlex Salmond: 'Si Escòcia vota la independència, Anglaterra la respectarà'

20.10.2009
Àlex Salmond: 'Si Escòcia vota la independència, Anglaterra la respectarà'

(Publicat al diari Vilaweb)El primer ministre d'Escòcia i president de l'Scottish National Party (SNP), Àlex Salmond, diu en una entrevista amb l'ACN, després del congrés de l'SNP, que és un disbarat pensar que el Regne Unit o Espanya puguin vetar Escòcia a la Unió Europea. 'No hi ha cap polític britànic seriós, ni tan sols en els partits unionistes, que negui el drets dels escocesos a votar per la seva independència si així ho volen; no puc parlar per Catalunya i Espanya, però si Escòcia vota la independència Anglaterra la respectarà', diu Salmond, que vol convocar un referèndum d'autodeterminació l'any que ve.Salmond assegura que amb la independència la relació entre Londres i Edimburg millorarà i serà 'extremadament amistosa'. 'Amb la independència, Escòcia i la resta del Regne Unit tindran el mateix estatus jurídic davant de la Unió', preveu el primer ministre escocès, citant una resolució de l'ex-jutge del Tribunal Europeu de Justícia Lord Mackenzie-Stuart. Salmond no tem que l'estat espanyol ni cap altre soci de la UE es negui a reconèixer l'Escòcia independent o rebutgi que pugui convertir-se, automàticament i sense haver de completar cap procés d'ampliació, en membre de ple dret.'Tenim molts amics arreu de la Unió i seria absurd que se'ns negués el dret a l'autodeterminació, un dels seus principis fundacionals', diu Salmond, que rebla: 'la decisió l'han de prendre els escocesos i el que haurà de fer la comunitat internacional és acceptar-la.'El primer ministre descarta que Westminster tombi una decisió dels escocesos en referèndum, com pot fer el Tribunal Constitucional amb l'estatut: 'Està clarament establert que si Escòcia vota sí a la independència els partits polítics del Regne Unit ho acceptaran, tots s'hi han compromès, fins i tot Gordon Brown i el líder 'torie', David Cameron, que és probablement qui més s'oposa a l'autonomia escocesa'.'Independència i monarquia britànica no són incompatibles'Salmond no veu 'absolutament cap raó per la qual Escòcia no pugui seguir tenint la reina i els seus successors com a caps d'estat, tot i que seran els escocesos els que ho hauran de decidir'. 'No és incompatible tenir una reina que alhora també sigui la dels anglesos i la catorze països més, com Canadà, Austràlia o Nova Zelanda, que són estats independents', explica Salmond.Referèndum a la vistaL'SNP, que aquest cap de setmana ha celebrat el seu 75è congrés, governa en minoria i necessitarà suports perquè el parlament aprovi la llei que permeti convocar la consulta sobre la independència, que es podria fer el 20 de novembre del 2010, dia de Sant Andreu, patró d'Escòcia. Si Salmond no aconsegueix la majoria haurà d'esperar-se fins a les eleccions del 2011. Per intentar convèncer els liberaldemòcrates, que la setmana passada van dir que ja no tancaven la porta al referèndum, el primer ministre escocès planteja oferir als votants tres opcions en les paperetes del referèndum, en comptes de preguntar-los només si volen o no la independència.Així, els escocesos podrien escollir entre quedar-se al Regne Unit, independitzar-se o guanyar més autonomia de la que tenen des del 1999. 'Som flexibles perquè estem intentant formar una majoria a favor de celebrar el referèndum, així que l'únic que demanem d'entrada és que la independència sigui una opció a la papereta, tota la resta és negociable', admet Salmond.

Joan Laporta participarà a la manifestació sobiranista de l'Onze de Setembre

04.09.2009
Joan Laporta participarà a la manifestació sobiranista de l'Onze de Setembre

Sobirania i Progrés, conjuntament amb la Plataforma pel Dret de Decidir, els Deu Mil en Xarxa i el Club FNEC, convoca un any més la manifestació "Som una nació, volem Estat propi", que de nou se celebrarà emmarcada dins la commemoració de l'Onze de Setembre. La convocatòria ja compta amb l'adhesió de desenes d'entitats, com ara Acte de Sobirania, l'Ateneu Sobiranista Català, Catalunya Acció, el Cercle Català de Negocis, el Cercle d'Estudis Sobiranistes, Catalunya Estat Lliure, el Ciemen, la FNEC o Sobirania i Justícia.
Tanmateix, no hi ha dubte que l'adhesió més sonada ha sigut la del president del Futbol Club Barcelona, Joan Laporta. El president blaugrana, en efecte, serà una de les personalitats destacades que es podran veure a la capçalera de la manifestació, refermant d'aquesta manera el seu ja conegut i inestroncable compromís amb les llibertats del país. La convocatòria compta també amb el suport de destacades personalitats del món de la cultura i la societat civil catalanes, com ara l'actor Sergi López, l'historiador Enric Vila, el bateria d'Els Pets Joan Reig, el cantant Francesc Ribera "Titot" o els escriptors Víctor Alexandre, Marius Serra i Mathew Tree.
Com l'any passat, la manifestació sortirà de la Plaça Urquinaona a les 17:00 i recorrerà la Ronda de Sant Pere i el Passeig de Sant Joan fins a arribar al Passeig Pujades, just al costat del Parc de la Ciutadella. La convocatòria vol potenciar el caràcter festiu i popular que ja va tenir a l'edició 2008, i per aquest motiu oferirem als assistents un concert gratuït, que es durà a terme al llarg de tota la marxa a sobre d'un escenari mòbil. Els artistes a càrrec seran un grup d'excepció: ni més ni menys que la Companyia Elèctrica Dharma, a qui agraïm amb entusiasme la seva participació en aquesta convocatòria, que arriba en un moment crucial de la història del país.
Amb aquest desplegament de recursos humans i materials, Sobirania i Progrés, així com la resta de convocants, mostrem la nostra voluntat de seguir treballant per fer d'aquesta manifestació la convocatòria més multitudinària, transversal, prestigiosa i festiva de tota la Diada. Però no ho podem fer sense el vostre ajut: si voleu treballar com a voluntaris de Sobirania i Progrés durant la jornada de l'Onze de Setembre, no dubteu a posar-vos en contacte amb nosaltres a coordinacio(arroba)sobiraniaiprogres(punt)com.

Reaccions a la premsa davant la proposta de Sobirania i Progrés

13.08.2009 Reaccions a la premsa davant la proposta de Sobirania i Progrés La proposta de Sobirania i Progrés de sortir al carrer a manifestar-se per la sobirania, i no per l'Estatut com es va proposar a començament de la setmana, ha sigut noticiada per diversos mitjans, tot assenyalant el consens existent entre les plataformes sobiranistes a l'entorn de la idea que una manifestació de rebuig al TC no ha de servir per insistir un cop més en una via morta com és l'autonomisme. Us oferim tot seguit un recull de les reaccions que han generat a la premsa el posicionament de Sobirania i Progrés i els de la resta de plataformes sobiranistes. - Les entitats sobiranistes es mostren contràries a una manifestació en defensa de l'Estatut(Crònica). - Carta al director: Aclariments de Sobirania i Progrés (Avui). - Sobirania i Progrés demana una manifestació per l'autodeterminació, 'i no per l'estatut'(Vilaweb). - Sobirania i Progrés crida a mobilitzar-se “no per l'Estatut, sinó per la sobirania” (El Singular Digital). - Plataformes sobiranistes discrepen d'una resposta al TC en forma de marxa pro Estatut (El Punt). - Òmnium ressuscita la divisió del sobiranisme per salvar l’Estatut (El Periódico) - Pugna independentista ante el fallo del TC (ABC)

Sobirania i Progrés crida a mobilitzar-se, no per l'Estatut, sinó per la sobirania

11.08.2009 Sobirania i Progrés crida a mobilitzar-se, no per l'Estatut, sinó per la sobirania Davant les notícies aparegudes recentment a la premsa, en que diversos partits i dirigents polítics han expressat la seva voluntat de manifestar-se en defensa de l'Estatut d'autonomia de Catalunya si aquest és retallat pel Tribunal Constitucional espanyol, la Plataforma Sobirania i Progrés vol fer públiques les següents consideracions: 1) Sobirania i Progrés valora positivament que entre la classe política catalana existeixi la voluntat de sortir al carrer en contra d'aquesta previsible nova agressió contra el dret del poble català a decidir lliurement el seu futur. 2) La nostra plataforma, no obstant, considera que aquesta mobilització de rebuig a la sentència del TC no ha de produir-se sota el paraigua de la reivindicació estatutària. Si alguna cosa demostraria una nova retallada de l'Estatut seria la mort definitiva de la via autonomista com a estratègia de regeneració nacional. 3) Considerem, a més, que no tindrà sentit denunciar una sentència del TC i alhora reclamar respecte a la integritat de l'Estatut aprovat en referèndum el 2006. L'acceptació de la via estatutària significa l'acceptació de la legalitat espanyola, i aquesta atorga al TC la funció de vigilar per l'estricta adequació de totes les lleis (inclosos els Estatuts d'autonomia) a la lletra i l'esperit de la Constitució espanyola, de la qual és intèrpret suprem. En altres paraules: dins la legalitat espanyola, la lectura que el TC faci de l'Estatut és la que compta a efectes jurídics. Qualsevol esforç per contradir-la des de dins de la legalitat espanyola serà inútil, i constituirà un irresponsable exercici d'irrealisme que només conduirà a la frustració i al desencís entre la ciutadania. 4) En conseqüència, des de Sobirania i Progrés considerem que qualsevol mobilització de rebuig a la sentència del TC, en especial si compta amb l'impuls de la classe política, ha de donar per acabada la via autonomista i amb ella l'acceptació de la legalitat espanyola. Aquesta conclusió s'ha de visualitzar de manera clara i honesta, sense lloc a dobles lectures, amb la reivindicació del dret a l'autodeterminació. El fracàs de la reforma estatutària, que ja es va evidenciar l'any 2006 amb la retallada de l'Estatut a les Corts Espanyoles, quedarà definitivament demostrat si el Tribunal Constitucional torna a retallar l'Estatut aprovat pel poble de Catalunya i pels seus representants. Una falta de respecte democràtic que no pot ser contestada reincidint en l'error de continuar reclamant l'Estatut com a eina, provisional o definitiva, per harmonitzar les relacions de Catalunya amb Espanya. Ha arribat el moment que la societat civil i la classe política catalanes apostin per l'únic projecte que pot dotar el poble català de les eines necessàries per garantir-se un futur de progrés, llibertat i benestar: la construcció d'un Estat propi.

"No es podran fer polítiques noves ni fer créixer les xifres de les actuals" (Entrevista a Elisenda Paluzie)

06.08.2009
"No es podran fer polítiques noves ni fer créixer les xifres de les actuals" (Entrevista a Elisenda Paluzie)

(Publicat al diari Canvi Setze)

Creus que els partits polítics catalans han adoptat una posició estratègica de partit més que no pas han fet una una aposta clara i conjunta d’exigir un acord bo per al país?

Sí, però això no és cap novetat, ja va passar el mateix amb l’Estatut. En aquell cas va passar amb el PSC, que va anunciar esmenes l’endemà de l’aprovació del projecte d’Estatut pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre, i amb CiU, que va acabar tancant un acord a l’esquena del conjunt dels parlamentaris catalans. En aquesta fase, la unitat ja es va trencar d’entrada quan el govern no va incorporar cap representant de CiU a la Comissió Mixta d’Afers Econòmics i Fiscals Estat-Generalitat a diferència del que havien fet anteriorment els governs de CiU.

Els votants d’ERC castigaran el partit pel “sí” a aquest acord?

És difícil de dir, el temps ho dirà. Crec que la posició coherent d’ERC defensant el “no” a l’Estatut, malgrat que no va tenir bons resultats en el referèndum, va permetre fidelitzar votants a les eleccions al Parlament, fent que ERC obtingués un resultat molt digne, 21 diputats, el 2006. Ara ha optat per no quedar al marge de l’acord, i s’haurà de veure com valora aquesta decisió l’electorat tradicional d’ERC, i si aquesta opció permet atreure nous votants, com pensa la direcció d’ERC, o bé els rèdits principals els tindrà el PSC.

Realment es corregirà –o reduirà–el dèficit fiscal històric de Catalunya amb aquest acord?

Si es confirmen els fons que financen competències específiques (Mossos, presons, transport metropolità i rodalies) i que s’estimen en 435 milions per al 2009, però que no apareixen en el document de l’acord aprovat pel Consejo de Política Fiscal y Financiera, la millora del finançament total per a Catalunya seria de 2.100 milions el 2009. Si el dèficit fiscal segueix la tònica dels darrers anys i és del 10% del PIB de Catalunya, el 2009 ja superarà els 21.000 milions d’euros. Per tant, només és reduiria el dèficit fiscal en un 10%: quedaria al voltant del 9% del PIB, que és una xifra elevadíssima en termes comparatius amb altres realitats europees.

Creus que amb les xifres que s’han comentat, Catalunya pot fer front amb garanties a les necessitats socials i competències?

Crec que aquestes xifres només permetran fer respirar una mica les finances de la Generalitat, controlant el seu dèficit que s’apropa als 5.000 milions d’euros aquest any, però no permetran endegar noves polítiques ni incrementar substancialment el finançament de les existents.

El nou model deixa en mans de la Generalitat el 50% de l’IRPF i de l’IVA i el 58% dels impostos especials, mentre que amb el model actual eren el 33, el 35 i el 40% respectivament. Era aquesta la millora a què s’aspirava?

Això és la cistella d’impostos que preveu l’Estatut i ja ho acceptava el document Solbes de desembre. Aquí no està la clau de la qüestió, perquè amb el model anterior i amb l’actual, i d’acord amb l’Estatut, els ingressos tributaris, que ara augmenten, es poden ajustar en menys pels mecanismes d’anivellament. La clau són aquests mecanismes d’anivellament i no
la cistella d’impostos.

Ha dit que en l’acord no es compleix el principi d’ordinalitat. Ens ho explica? Quin hauria de ser?

L’Estatut tenia una clàusula per garantir l’ordinalitat. Aquest principi implica que el lloc que ocupa Catalunya en el rànquing de recursos per càpita (abans de l’anivellament) sigui el mateix que el que ocupi en el rànquing de recursos per càpita que s’obtenen del finançament autonòmic (després de l’anivellament). Això exigeix no només quedar per sobre la mitjana sinó quedar els tercers en el rànquing, i amb el model i les xifres que hi ha sobre la taula, aquesta posició no s’assolirà.

Quin significat té per a vostè el suport majoritari al nou model d’entitats com CCOO, UGT, Pimec, Cambra de Comerç i Fepime?

Ja van donar el seu suport el mateix dissabte, quan encara no disposàvem de cap text escrit sobre el que s’aprovaria al Consejo de Política Fiscal y Financiera el 15 de juliol. Amb això està tot dit.

El concert econòmic seria el model desitjable? És possible aconseguir-lo en l’actual context?

Sí que ho seria, i només s’aconseguirà quan forces polítiques que sumin una majoria es plantegin aquest objectiu com a irrenunciable, no només com una bandera electoral sinó com a condició per fer pactes de govern. I el defensin amb força i convicció amb el poble de Catalunya al darrere.

Potser cal recordar a la ciutadania per què no el tenim, mentre sí que el tenen navarresos i bascos.

En les discussions de l’Estatut de Sau, CDC (amb Ramon Trias Fargas) i ERC el van defensar però no tenien majoria, que la tenia el PSC i el PSUC, que el van rebutjar. Per tant, ja no va sortir en el projecte d’Estatut aprovat a Catalunya. Tot i així, els del PNB i en concret el Xabier Arzalluz expliquen que en la discussió a les Corts de Madrid es va donar una altra oportunitat però que Miquel Roca i Junyent, entre altres, no la van considerar. Suposo que d’això, cadascú tindrà la seva versió de la història, però el que és absolutament cert és que a Catalunya quan es discutia l’Estatut deSau, PSC i PSUC s’hi van oposar, i no es va incloure.

Gemma Lleixà

Sobirania i Progrés, amb l´enquesta de majoria independentista

Fa setmanes enrere, va tenir lloc xerrada de presentació a Manresa , per part de l´entitat Sobirania i Progrés, de la que en formo part, presentant interesant estudi de l´UOC,de la mà de Miquel Strubell, en relació a la voluntat d´exercir l´autodeterminació amb resultats positius sorprenents. A continuació teniu els diferents videos de la xerrada i l´enriquidor debat posterior, amb diferents estratègies per bastir una majoria social autodeterminista ferma:

Dissabte, tothom a l'Arc del Triomf

Des de Sobirania i Progrés venim donant suport des de fa setmanes a les iniciatives del grup Acte de Sobirania, que per mitjà d'un seguit de mobilitzacions i actes carregats de simbolisme pretén visualitzar l'enterrament de la via autonomista i exigir els governants i representants de Catalunya que encetin un procés d'autodeterminació. El primer acte, en que simbòlicament es van enterrar l'Estatut i la Constitució, es va dur a terme la el passat 11 de juny. El proper acte tindrà lloc el proper dissabte 27 de juny a les 17:00 a l'Arc del Triomf, i consistirà en una marxa fins el Parlament de Catalunya al final de la qual es demanarà els nostres representants electes que expliquin si estan disposats o no a dur a terme l'acte de sobirania que les actuals circumstàncies exigeixen. És necessari que tothom hi assistim i, en especial, que hi hagi el màxim nombre de voluntaris per atendre el públic. Podeu apuntar-vos aquí. Així mateix, si voleu organitzar transport des del vostre poble o ciutat, truqueu al 692047183, que us posarà en contacte amb d'altra gent que ja n'està organitzant.
Us hi esperem!

Independentista i del PP

24.06.2009

Independentista i del PP
(Publicat al diari La Vanguardia)En tots els països democràtics del nostre entorn ens trobem amb la presència d'un espectre polític que va de dreta a esquerra, passant per ambdós extrems i pel centre. En alguns governen uns o altres, depenent de la sobirania popular manifestada a les urnes, o tenen més o menys pes uns extrems o altres. Per tant, el funcionament de l'eix esquerra-dreta és força evident. N'hi ha, però, situacions particulars que fan que, a banda de la lògica esquerra-dreta funcionin també altres eixos. En el cas català, juga un paper molt fort l'eix nacionalista-no nacionalista. Tot i que opino que aquesta expressió és francament millorable ja que, depenent de la banda on un es situï sempre es veurà com a nacionalista el de l'altre extrem. Així que per a ser més precisos, jo optaria per anomenar-lo eix independentista-no independentista, i així queda més clar de què estem parlant i a quina banda es situa cadascú. És evident que la dicotomia independentista està adquirint cada dia més força en detriment de la tradicional dreta-esquerra. Així s'explica la situació que viu l'independentisme a Catalunya: uns partidaris de participar en un govern d'esquerres perquè prioritzen l'eix esquerra-dreta i d'altres que no són partidaris de formar un govern d'esquerres perquè prioritzen la independència per sobre de la definició del model social. La idea que si Catalunya fos independent tots viuríem millor, s'ha estés com una taca d'oli en poc temps. Si fa uns anys només uns quants "frikis" proposaven la independència de Catalunya, avui dia trobem gent de tots els sectors i ideologies defensant les tesis independentistes. La darrera mostra la trobem a un diari tant transversal com La Vanguardia on es parla obertament d'independentisme. Us recomano especialment l'article de Frances-Marc Alvaro sobre els motius que han propulsat les idees independentistes a casa nostra; o el de Salvador Cardús en la mateixa línia.Al meu entendre s'està produint un fenòmen en la societat consistent en un canvi de referent polític on guanya cada vegada més pes l'eix independentisme–no independentisme sobre el tradicional esquerra–dreta. Això explicaria que, mentre estem en una societat on l'independentisme creix, l'únic partit que es declara obertament independentista va perdent vots com a conseqüència de donar la imatge de dur a terme una estratègia basada únicament en l'eix esquerra–dreta. L'escenari òptim seria que, en una possible Catalunya independent, hi hagués gent de dretes o d'esquerres, com a qualsevol país democràtic del nostre entorn. Evidentment conec independentistes a Esquerra Republicana (ERC), però també a Iniciativa Els Verds (ICV), a Convergència Democràtica (CDC), a Unió Democràtica (UDC), inclús al Partit Socialista (PSC) en podríem trobar algun. L'altre dia conversava amb un amic meu votant del Partit Popular (PP) i, amb aquests arguments, jo defensava que seria bo que hi hagués independentistes a les files del PP, com n'hi ha en major o menor mesura en la resta de partits catalans. No cal dir que al meu amic se li van posar els péls de punta. Però el dia que això passi, l'eix esquerra–dreta tornarà a guanyar el pes perdut a la nostra societat.Xavier Martínez, economista i promotor de Sobirania i Progrés

Feliç Festa Nacional dels Països Catalans!

23.06.2009
Feliç Festa Nacional dels Països Catalans!
La diada del 23 al 24 de juny és coneguda arreu com la Nit de Sant Joan, una festivitat d'origen pagà, posteriorment cristianitzada i finalment convertida en una festa popular sense connotacions religioses; una de les festivitats més esperades i estimades pels i les catalanes. L'origen de la festa es troba en les festes de benvinguda a l'estiu que se celebraven arreu del món grecollatí durant el solstici d'estiu, on l'ús del foc era profús. Encara avui, la Nit de Sant Joan és fonamentalment coneguda com una nit de fogueres i focs artificials. Tanmateix, a partir dels anys 50, a iniciativa de l'excursionista Francesc Pujade, es va començar a unir aquesta festivitat del foc amb la reivindicació de la unitat dels Països Catalans mitjançant el pas de la Flama del Canigó arreu del país durant el 23 de juny. Enguany, més de 30.000 fogueres s'encendran amb foc provinent d'aquesta flama. Us convidem a apropar-vos a qualsevol d'elles i a gaudir d'una bona revetlla tot mantenint viva la flama dels Països Catalans.

Més d'un miler de persones “enterren” l'Estatut a Barcelona

12.06.2009
Més d'un miler de persones “enterren” l'Estatut a Barcelona

(Publicat a El Singular Digital)

Entre 1.400 i 1.500 persones, segons l'organització, ha acudit aquest vespre a Barcelona per enterrar simbòlicament l'Estatut. ElGrup Acte de Sobirania considera que la Carta està en “via morta” i defensa que "cal buscar nous camins de construcció nacional".

En recitar l'epitafi de l'Estatut, els organitzadors han manifestat que ja “no reclamarem cap més estatut ni cap finançament espanyol, a partir d'ara només treballarem per assolir la independència de Catalunya”.

En una plaça de Sant Jaume plena de gom a gom, han escenificat el funeral amb dos taüts, en referència a la Constitució i l’Estatut, que han entrat a la plaça des del carrer Ciutat acompanyats per una comparsa musical vestida de color negre i han acabat el recorregut davant de la Generalitat, on han col•locat els fèretres.

La responsable de comunicació d'Acte de Sobirania, Carme Forcadell, ha emplaçat "els nostres polítics perquè ens donin solucions i ens presentin propostes per sortir d'aquesta via morta". Els organitzadors es "plantaran" el dissabte 27 davant del Parlament per rebre una resposta dels partits.

Els convocants de l’acte formen part d'associacions sobiranistes diverses com la Plataforma pel Dret a Decidir, Deu Mil a Brussel•les, Sobirania i Progrés i Sobirania i Justícia, entre altres entitats.

Freude und Freihert (Alegria i llibertat)

11.06.2009 Freude und Freihert (Alegria i llibertat) (Publicat al diari Crònica) Són dies d’alegria, certament. Divendres passat, al final de la memorable interpretació per part de l’OBC i de l’Orfeó Català, de la Novena Simfonia de Beethoven, coneguda com a “Oda a l’Alegria” el director Eiji Oue va sortir a rebre els aplaudiments del públic agraït, vestit amb una samarreta del Messi! Conta Josep Pascual en la programa de mà que Beethoven es va sentir atret, a l’hora de compondre l’obra, per un poema de Schiller, escrit uns anys abans. El poema es deia An die Freihert (A la llibertat), però el títol no va agradar gaire a la censura i per això Schiller li va haver de canviar-lo per An die Freude (A l’alegria, o Cant de Joia, en la versió de Joan Maragall). No és el mateix. A més, la paraula Freihert no apareix enlloc en el text del poema que ha arribat als nostres dies. La partitura de la Novena de Beethoven no devia poder fer altra cosa que reproduir, en el text que canten solistes i cor, el títol i el text del poema publicat. Wikipedia i arreu d’internet hom reprodueix el poema en la seva versió censurada, sense fins i tot parlar de l’esmena. Qui fou Friedrich Schiller? Un gran amant de l’alegria, de la joia? Més aviat d’una altra cosa. Com s’explica a la pàgina web de l’Institut Schiller, ningú va unir de manera més efectiva la concepció de la llibertat republicana amb el principi de la bellesa poètica que Friedrich Schiller. A més, es defensa que les seves idees varen inspirar les guerres d’alliberament contra Napoleó. Poca broma. Sembla que no va ser fins 1989 que, al costat d’un mur de Berlin acabat de caure, Leonard Bernstein va canviar el títol (no va ser, com proposava Carme-Laura Gil, un gest al·legòric, sinó una recuperació) i va interpretar l’obra com a “Oda a la Llibertat” en un memorable concert de celebració de la reunificació de les dues Alemanyes. Senyores i senyors, en una Europa on la llibertat és un gran valor, els catalans hem de reivindicar –com Bernstein- l’autèntic títol i sentit del poema i de la simfonia el quart moviment de la qual, per altra banda, s’ha convertit en l’himne d’Europa. I sense arribar a associacions massa fàcils com ha fet algun actiu promotor de la nostra sobirania fa pocs dies (jo mai fins la festa al camp del Barça de dijous no havia seguit les indicacions del “Boti, boti, boti...” per proclamar que no sóc seguidor d’un equip de la meseta!), sí que hi ha un missatge en tot això. Podem perseguir la llibertat (nacional, s’entén!) necessitem el català emprenyat, no ho nego: el que es queixa de la marginació i humiliació a què ens sotmeten constantment els òrgans de l’Estat a la qual la gran majoria de catalans pertanyem actualment, als tripijocs amb el finançament fins que l’escanyament ens perjudica la qualitat dels nostres serveis públics més elementals i essencials, el joc d’escacs entre jutges del tribunal constitucional designats pel PSIE i pel PP, per fer saltar pels aires l’Estatut, ja molt rebaixat, de 2006. No ho nego. Però també guanyarem abans la nostra independència comptant amb una població segura de si mateixa, convençuda que no hi ha obstacle que ens pugui deturar. O Freunde, nicht diese Töne! Germans: a fora tristeses! Amb alegria també arribarem, els catalans, a la llibertat. I si ho tens clar, aixeca't un moment de la cadira davant de la pantalla i fes amb mi, com vàrem fer milers de catalans a Brussel·les el passat 7 de març en aquella històrica manifestació: Boti, boti boti...! I fins el dia 11 de juny, que ja ens trobarem... Miquel Strubell, sociolingüista i membre promotor de Sobirania i Progrés

Dos membres de Sobirania i Progrés, al Parlament Europeu

08.06.2009
Dos membres de Sobirania i Progrés, al Parlament Europeu

Des de Sobirania i Progrés ja vam felicitar en el seu moment Ramon Tremosa i Oriol Junqueras per la seva elecció com a caps de llista de CiU iERC, respectivament, a les eleccions europees d'enguany. No podia ser d'una altra manera tractant-se de dos destacats membres del nou sobiranisme civil, sent membre de la fila 0 de Sobirania i Progrés el primer, i membre fundador el segon. Per això mateix ens plau de tornar a felicitar aquests dos compromesos sobiranistes per haver sortit escollits eurodiputats en els comicis d'ahir diumenge 7 de juny. El país necessita més que mai la veu de persones com ells als fòrums i institucions internacionals, per tal de fer visible a ulls del món el conflicte que enfronta Espanya amb els i les catalanes. Per tot això: felicitats, Ramon! Felicitats, Oriol!

Per Corpus, Acte de Sobirania

05.06.2009 Per Corpus, Acte de Sobirania (Publicat al diari Crònica) El mes de maig ha estat el mes del Barça. L'equip de Pep Guardiola ha aconseguit tots els seus objectius, ha creat una mena de cercle virtuós capaç d'esborrar tot mal record. Qui pensa ara en una moció de censura contra un president que penjava d'un fil? Les coses són així. A vegades tot ens va en contra i resistir ja és un gran què, de manera que quan el vent comença a bufar a favor val més hissar la vela i fotre-li canya. L'Estat espanyol ens ha anat conduint cap a un cercle viciós. De fet, portem molts anys que no ens en deixa sortir. Però ara comencem a aixecar el cap. Els símptomes són cada cop més evidents. Les veus que es decideixen a donar la cara per la causa són cada dia més i de més notorietat. Els continguts de les opinions esbandeixen cada cop més clarament les ambigüitats i van directes a barraca. Tot això hauria estat impensable sense haver posat a l'agenda la necessitat d'un nou Estatut. No el volíem pas, és clar, però era una etapa que havíem de cremar per guanyar temps. Els hem donat l'oportunitat de demostrar que l'Espanya plural és una presa de pèl absoluta. Els independentistes de tota la vida ja ho sabien, és clar. Però Pasqual Maragall, per exemple, no. Aquests darrers anys el PSC ha ostentat tot el poder possible. Ha fet el cim. I tot plegat li ha servit de ben poc. Han perdut la credibilitat, han perdut vots i han estat tan poc intel·ligents que s'han dedicat a fer la punyeta als seus dos socis de govern, potser pensant, pobres ingenus, que algun dia podrien governar solets. Aquests darrers anys, el pas de CiU a l'oposició ha comportat una sacsejada interna brutal que és a punt de donar els seus fruits. L'entrada en escena d'Alfons López Tena, el fitxatge d'Àngel Colom, etc. Avui el candidat és Tremosa (tot i que hauria estat molt millor Tena); ahir era Guardans. I a Espanya, mentrestant, necessitàvem que hi manessin “els bons”, és a dir, els que es venen com a bons dient que els altres són el diable, tallant-los el coll i penjant-los en cartells vermells. Necessitàvem que fos així perquè, ara que tot començarà, no hi hagués “discurs de l'esperança”. Si hi hagués el PP al govern amb l'actitud hostil i descarada d'altres temps, els socialistes catalans podrien demanar el vot apel·lant a la moderació, situant-se entre els “dos extrems”. Ara, però, el desgast el pateixen ells i l'alternativa és molt pitjor. Just el que necessitàvem. Recapitulant, doncs, si maig ha estat el mes del cercle virtuós futbolístic, al juny començarem a fer el cercle virtuós polític. Fins ara hem estat rebutjant: no a l'Estatut, no als incompliments, no al menyspreu, no a tot. A partir d'ara prenem les regnes. Enterrem aquest cadàver pudent anomenat Estatut d'una punyetera vegada i preguntem als nostres polítics què tenen intenció de fer amb el país, ja que han volgut assumir aquesta responsabilitat. La història comença un 11 de juny, Corpus, a la plaça Sant Jaume de Barcelona. Qui vulgui esperar a veure què passa amb la sentència del Tribunal Constitucional, que s'esperi assegut. Qui vulgui desfullar la margarida de si ens deixaran o no ens deixaran ser independents, que surti a passejar pel jardí. Qui tingui vocació de forense, que es miri i remiri el cadàver. Però qui vulgui trencar aquest cercle viciós promogut i sostingut per Espanya i convertir-lo en el cercle virtuós que ens porti irreversiblement cap a l'estat propi, que vingui el dia 11 de juny a la plaça de Sant Jaume de Barcelona. M'encantarà saludar-lo o saludar-la personalment. Si puc, és clar. Xavier Martínez, blocaire per la sobirania

Estem malalts

04.06.2009 Estem malalts (Publicat al diari La Vanguardia) A principis de setembre de l'any passat vaig publicar una previsió de com podrien quedar els comptes de la Generalitat a finals del 2008 i ja advertia aleshores que ens faltarien 4.000 milions d'euros. Aquest any, com podíem intuir, les coses no van gaire millor. A partir de les darreres dades oficials publicades pel Departament d'Economia i Finances de la Generalitat podem fer un diagnòstic de quin és l'estat dels comptes de la Generalitat per aquest exercici 2009 i fer una previsió de quina serà la situació a finals d'any. Val la pena centrar-se en l'anàlisi dels ingressos, que són els que queden més malmesos d'aquesta situació de crisi. Dintre dels ingressos de la Generalitat tenen un pes important els ingressos tributaris. Fent una estimació, veiem de seguida que la cosa no pinta bé. La reducció dels ingressos té dos fonts significatives. En primer lloc, l'eliminació per part de l'Estat de l'impost sobre el Patrimoni. Recordem que, tot i ser un impost estatal, està cedit al 100% a les comunitats autònomes. La Generalitat tenia previst en el seu pressupost una recaptació d'uns 540 milions d'euros que, aquest any no rebrà. Caldria esperar que l'Estat compensés a la Generalitat per aquesta pèrdua conseqüència d'una decisió legislativa de l'Estat, al marge del sistema de finançament que es pacti. L'altre forat en la reducció d'ingressos és la baixada, novament, de l'impost de transmissions patrimonials, d'uns 550 milions d'euros, lligada a la desacceleració el mercat immobiliari. En resum, si les coses no varien (a pitjor) i la Generalitat continua fent un esforç titànic per no augmentar la despesa (a costa de no poder oferir més serveis socials o infraestructures) el "forat" a finals d'aquest any pot ser de més de 2.100 milions d'euros. Ens trobem davant d'una Administració cada vegada més endeutada. Si aquest endeutament fos per oferir més serveis o prestacions, podríem discutir des d'un punt de vista ideològic si això és bo o no per a la societat. Però resulta que aquest endeutament no està destinat a augmentar la despesa pública sinó a intentar mantenir el que ja teníem. És a dir, assumirem la part negativa d'emetre deute (cost financer) i no en gaudirem dels seus beneficis en forma d'augment de la despesa pública. Això no és més que el diagnòstic per aquest any 2009. Però els símptomes d'aquesta malaltia ja fa molts anys que els arrosseguem. La solució no passa per tapar els símptomes sinó per eliminar les causes que els provoquen. I aquí és on cadascú de nosaltres podríem posar nom a la malaltia. Particularment, en aquesta ocasió, em reservaré el diagnòstic. Xavier Martínez, economista i membre promotor de Sobirania i Progrés

Paradoxes europees dels 'no nacionalistes'

03.06.2009 Paradoxes europees dels 'no nacionalistes' (Publicat al diari Crònica) Les rodes de molí europees que ens volen fer empassar els espanyols als catalans tenen sempre dos denominadors comuns. El primer és que a Catalunya no li cal veu a Europa perquè la veu catalana ja arriba a través de l’Estat espanyol. I el segon és que a Europa no s’hi va a parlar dels problemes interns sinó de les ‘grans’ qüestions europees És clar que aquests arguments que pretenen vàlids per a Catalunya no ho són per a Espanya. Perquè la Unió Europea ja era present a la reunió dels G20 però Espanya va moure cel i terra per ser-hi; perquè Espanya, com cal, ha fet de la seva presència a Europa un espai per fer escoltar i servir els seus interessos. El problema és que els interessos d’Espanya no coincideixen mai amb els de Catalunya. Per això l’actual govern socialista s’ha passat la darrera legislatura europea defensant la opció ferroviària europea via Saragossa tot descartant el corredor mediterrani; per això socialistes i populars es posen d’acord per evitar que el català sigui llengua oficial a Europa; per això els fons de cohesió que han fet créixer durant anys Andalusia, Extremadura, Múrcia i d’altres regions espanyoles amb prou feines han arribat mai a Catalunya. I per això, ara, quan els candidats a Europa de socialistes i populars López Aguilar i Mayor Oreja –els candidats reals, no els titelles Badia i Vidal-Quadras- afronten el seu primer debat electoral ho fan de cara a Espanya i d’esquenes a Europa. Perquè Europa és en tant que són les nacions que hi viuen. El primer pas per existir a Europa és exisir com a nació i per això el repte català a Europa és ser-hi amb veu i personalitat pròpia. Aquest és un principi bàsic que els catalans ens hem de dir i repetir. Els espanyols no fan res que no facin anglesos, alemanys i italians: miren que el continent i les seves institucions tingui en compte la realitat nacional que cadascun d’ells representa. No volen entendre que els catalans hi volem ser per la mateixa raó i que tenim el dret, la determinació i el convenciment de fer-ho. Per això ens cal desconfiar d’aquells que diuen que aquestes eleccions no es poden afrontar en clau catalana quan precisament la perspectiva nacional és el prisma que fan servir totes les societats lliures quan afronten els seus reptes internacionals. Les veus catalanes a Europa han de ser veus directes, clares i no subjugades a interessos foranis. A Europa, Catalunya hi té molt a dir i molt a fer. Precisament allò que no diu ni fa Espanya ni els partits espanyols que la representen. Víctor Terradellas - President Fundació CATmón

Saber sumar

02.06.2009 Saber sumar (Publicat al diari Vilaweb) Ahir es va presentar l'associació Sobirania i Justícia, un nou grup independentista presidit per ex-consellers dels governs de Jordi Pujol. No vol ser un nou partit ni presentar-se a les eleccions, sinó augmentar la pressió en favor de l'independentisme. I no és de cap manera banal l'ampliació de l'espectre social en favor de la sobirania que aquesta nova associació representa. Que gent que ha gestionat amb càrrecs públics, des del poder, l'autonomisme ens diga que no hi ha res a fer per aquesta via i que no resta sinó proclamar unilateralment la independència és un gest que ningú no hauria de menystenir. Perquè suma. L'independentisme, amb aquest nou pas endavant, consolida la seua presència i afegeix cares i sigles al projecte que poden ser molt importants a l'hora de decidir els indecisos. Quan hom pot compartir una part del discurs des del PSAN i les CUP fins a un ex-conseller de Justícia de Pujol això significa que comença a construir-se un consens social molt més ampli que no el que indiquen els resultats electorals. Fins i tot el president Pujol, que sempre s'ha declarat contrari a la independència, aquesta vegada ha dit que 'entenia' la posició dels seus ex-companys de gabinet. És més que no havia dit mai. No cal, però treure les coses de lloc. Quan parlem de la força de l'independentisme ens equivocaríem, si parlàvem d'una aliança, d'un pacte o d'una plataforma única. L'independentisme no necessita concentrar-se en un sol partit ni respondre a una sola ideologia. No ens calen fronts patriòtics ni declaracions escrites d'unitat perquè només uneix gent tan diferent la voluntat de fer un gest. I només aquest gest és el que uneix. Decidir que volem ser independents i que volem fer-ho amb una expressió de sobirania del parlament ratificada en referèndum és un objectiu inclusiu. En favor d'això hi ha, parle del Principat i ara, convergents com Bassols, Vallvé, López Tena o Puig. En favor d'això hi ha republicans com Puigcercós, Carod, Benach o Bertran. En favor d'això hi ha Carretero. En favor d'això hi ha les CUP, el PSAN, tots els maulets haguts i per haver i una bona part de l'esquerra extraparlamentària. En favor d'això hi ha gent d'Iniciativa com Raül Romeva. En favor d'això hi ha fins i tot gent que havia estat del PSC, com Rubert de Ventós o Oriol Bohigas. En favor d'això hi ha gent de partits més petits com Catalunya Acció o el Partit Republicà. En favor d'això hi ha plataformes de tota mena, amb gent com Enric Canela, Joel Joan o Mònica Sabata. I en favor d'això hi ha, sobretot, un gruix cada vegada més palpable de ciutadans de tota mena. Discutir a hores d'ara que l'independentisme s'estén com una taca d'oli és fora de lloc, simplement. Perquè l'independentisme s'estén com una taca d'oli i trenca tabús. Però ara cal gestionar aquesta extensió amb generositat, respecte, complicitat i seny per part de tothom. Bastint ponts que facen possible que un dia no gaire llunyà el parlament vote i decidesca, diga què diga el govern espanyol. I que propose al país un referèndum concret per a validar aquest vot. Els espanyols al meu País Valencià, a Navarra o al País Basc sempre s'han posat d'acord quan allò que hi havia en joc era el seu país. Han fet lleis electorals tramposes, han renunciat a governar en favor de l'altre o han creat governs monstruosos, si calia. Serem menys nosaltres que només hem de posar-nos d'acord en la manera de formular la pregunta i de dir que sí? Perquè no ens enganyem: amb això, amb una cosa tan simple com això, n'hi ha prou. I això, aquesta votació solemne, és tot allò que necessitem abans de tornar a discutir-nos amb tot el desfici del món sobre el model de societat que volem i sobre qui ha de gestionar-la. Però abans ens cal sumar. Vicent Partal, director del diari Vilaweb

Carta al rei

01.06.2009
Carta al rei

(Publicat al diari Avui)

Benvolgut senyor. Sé que vivim en un Estat abonat al tabú i amb tendència a matar el missatger. Malgrat tot, goso adreçar-vos aquests mots animat pel record del meu avi, Josep Trueta, que sempre recordava que una vegada li havíeu demanat com us havíeu de comportar davant els catalans. En aquest sentit, crec que no peco d'indiscreció si us recordo que ell us va desaconsellar que anomenéssiu Felipe el vostre fill, cosa que segurament no presagiaria res de bo en les relacions Catalunya-Espanya. Us va explicar que Felip V és vist des de Catalunya com el malvat que va desmantellar les institucions d'autogovern de la nació catalana. El que va eliminar les nostres universitats, va enderrocar mig Barcelona i va reduir el nostre país a la condició de colònia vençuda i sotmesa a les lleis de Castella. Que els catalans no ho oblidem ho demostra el fet que tinguem l'Onze de Setembre com a Diada Nacional.

Tot això us ho apunto avui perquè fa pocs dies us vau deixar fotografiar davant un enorme retrat de Felip V al Museu del Prado. Ho vau fer, a més, en companyia del president de França, Nicolas Sarkozy. La foto de l'esdeveniment difícilment podia passar desapercebuda a Catalunya. En tot cas, s'hauria pogut evitar, penso. A ningú pot estranyar que molts catalans hagin vist com un gest molt poc elegant que els caps d'Estat de França i Espanya -territoris que migparteixen la nostra nació avui- s'hagin retratat davant el personatge històric que més va fer per desmanegar-la. Com és lògic, molts vam sentir una cosa semblant al que sentirien els americans si Obama es fotografiés amb Bin Laden; o el que sentirien molts jueus si el Papa es retratés amb un líder negacionista alemany. Estem parlant, doncs, de franca indignació.

Goso demanar si la segona incidència -la xiulada de Mestalla- no es podria entendre, almenys en part, com a conseqüència de tota una sèrie de fets simbòlics i gestuals que s'han anat produint al llarg dels anys. Molts catalans tenen una molt real sensació d'indefensió -cultural i política- en l'actual conjuntura política. Això és lògic quan pensem que l'Estat que representeu encara no ha restituït la memòria del president Lluís Companys; ens està negant un finançament just; està en vies de trinxar l'Estatut que el nostre Parlament va aprovar, alhora que ens discrimina amb un dèficit fiscal monumental. Igualment, permet impassible que es consumi el genocidi contra la nostra llengua al País Valencià amb cops com el balcànic desmantellament de TV3. Sapigueu que els catalans no percebem ni un bri d'empara ni comprensió per part de la Zarzuela.

Siguem sincers, doncs, i diguem que la xiulada contra el vostre himne no va ser accidental, ni l'obra de quatre gats. Crec que faríeu malament de refugiar-vos en la temptació d'obviar-ho tot, com voldria María Teresa Fernández de la Vega. ¿Un fet "aïllat", diu? Fins i tot el mateix Sr. Montilla -gens sospitós de nacionalisme català- ja ha avisat públicament a Madrid del creixent sentiment de desafecció de Catalunya envers Espanya. Quin país no el sentiria en una conjuntura semblant? Què expressaven, si no, les massives manifestacions que es van dur a terme a Barcelona els dies 18 de febrer de 2006 i l'1 de desembre del 2007? Faríeu bé de no amagar-vos-en. Hauríeu de prendre-ho com una oportunitat per escoltar i rectificar.

Tampoc crec que seria prudent obviar les lliçons nascudes de l'intent de TVE d'amagar -i després manipular- la xiulada al vostre himne. A ningú pot interessar, a la llarga, que s'apliquin mètodes totalitaris en un mitjà públic. Penso que, quan es plega d'aquesta manera als interessos d'Estat, s'hauria de veure com un avís que alguna cosa falla. On més de l'Europa democràtica podria passar això avui? En definitiva, penso que si al seu moment no vau fer cas dels consells del meu avi respecte a la sensibilitat dels catalans, ara no podeu desaprofitar una nova ocasió per fer-ho. No sé si n'hi haurà gaires més.

Toni Strubell, membre del secretariat de la Comissió de la Dignitat

Decideixo decidir exigeix als polítics catalans un gest de sobirania davant el TC

01.12.2008
Decideixo decidir exigeix als polítics catalans un gest de sobirania davant el TC

(Publicat al diariAvui.cat)

L’abril de 2007, la Plataforma pel Dret de Decidir i la Plataforma Sobirania i Progrés van iniciar la campanya Decideixo Decidir, amb el propòsit d’emplaçar els parlamentaris catalans a "recuperar per al poble català el poder d’ expressar-se i decidir en referèndum popular sobre tot allò que és fonamental per a la vida col·lectiva del país". Un equip de voluntaris va anar recollint signatures dels ciutadans perquè l'estat transfereixi al Parlament la capacitat de convocar referèndums, tal com preveu l'article 150.2 de la Constitució espanyola.

Avui, un any i mig després, més de 50.000 persones han participat a la campanya, i de manera simbòlica, perquè el registre del Parlament avui és tancat, es fa l'entrega de les signatures davant la cambra catalana. "Aquestes signatures certifiquen que volem decidir per nosaltres mateixos, sense la llosa i la imposició que representa la Constitució espanyola, la qual ens impedeix un dret essencialment democràtic com és el dret i la llibertat de convocar referèndums", ha apuntat l'organització en el discurs d'agraïment als voluntaris de la campanya.

Els voluntaris han fet una crida als polítics catalans perquè aprofitin l'oportunitat de fer un acte de sobirania davant la previsible retallada de l'Estatut per part del Tribunal Constitucional i que convoquin un referèndum. "Si el poble va votar un Estatut i ara en serà un altre, ha de ser consultat de nou. I ho ha expressat clarament un polític que no és sobiranista, l'expresident Pasqual Maragall", ha recordat Elisenda Paluzie, de la Plataforma Sobirania i Progrés.

Més notícies sobre l'acte a la premsa

Les plataformes sobiranistes exploren les vies per respondre al TC amb un referèndum (El Punt)

O Estatut o referèndum (E-notícies)

50.000 signatures demanen el dret a decidir (El Singular Digital)

L'endemà

27.11.2008
L'endemà

(Publicat al diari Avui)

Un dia d'aquests, fatalment, arribaran notícies de Madrid relacionades amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya. La resolució encara no s'ha fet publica i, en conseqüència, qualsevol anàlisi resulta improcedent. Moltes veus acreditades, però, han insistit que l'esmentada sentència apunta a la mateixa línia de flotació de l'Estatut, en temes com el de la bilateralitat i la llengua. Jo tots aquests detalls no els conec, i, per tant, prefereixo tractar-los ex suppositione, per dir-ho escolàsticament. Una cosa és explicar què passarà, i l'altra, què podria passar si. Aquí optem per la segona opció, i considerem que és important subratllar-ho. Així doncs, què podria passar l'endemà mateix de conèixer el text que argumenta la constitucionalitat o inconstitucionalitat de determinats articles de l'Estatut català?.

La pregunta anterior mereix un aclariment previ. En circumstàncies normals, les sentències s'acaten i prou, perquè en cas contrari només acabaríem assumint com a legítimes aquelles que encaixen amb els nostres propis interessos o expectatives. Aquest és un dels principis de l'Estat de dret i, al cap i a la fi, una de les pedres angulars de la convivència democràtica. En contradicció amb allò que alguns polítics una mica irresponsables van voler fer creure a la ciutadania al seu moment, resulta que l'Estatut de Catalunya no és res més una llei orgànica espanyola i, per tant, passa pel mateix adreçador que altres textos similars. Això ens pot agradar o no, però és així. Fet aquest aclariment, ens hem de preguntar si existeix alguna diferència substancial entre les vicissituds que han marcat l'existència d'aquesta llei (les lleis no són etèries: neixen, viuen i moren en circumstàncies concretíssimes) i les que han condicionat la naturalesa d'altres textos.

I tant que existeix, aquesta diferència! En primer lloc, existeix l'aval democràtic del referèndum. En segon lloc -i aquesta és, al meu entendre, la dada fonamental- la qüestió de l'Estatut va provocar una crisi (política) sense precedents... a la mateixa institució que ara ha d'avaluar-la. No és improbable, en aquest sentit, que molts ciutadans puguin arribar a tenir la sensació que aquí algú està fent alhora de jutge i de part, amb independència de quina sigui la resolució final. Una cosa és estar en contra o a favor d'una resolució, i una altra, albergar la sospita que allò no és ben bé una sentència. Si aquesta fos la percepció majoritària, estaríem assistint a un canvi qualitatiu: les expressions habituals del tipus sentència injusta, interpretació forçada, etc. podrien ser substituïdes directament per d'altres que fessin referència a la mateixa legitimitat democràtica de l'actuació. En aquest cas, es passaria a una altra esfera de debat, que ja no tindria res a veure amb l'actual.

L'altra possibilitat és la desactivació de facto de l'Estatut fos llegida majoritàriament com una simple correcció tècnica, no pas política, d'allò que els catalans van aprovar en referèndum al seu moment. Aquesta lectura desplaçaria el tema a l'àmbit del simple tacticisme en l'esfera dels partits (aliances oportunistes i circumstancials), i a la del testimonialisme en la de la societat civil (manifestacions catàrtiques). Tot plegat podria arribar a fer la sensació de resposta a un problema; però, en realitat, aquest problema continuaria sent exactament el mateix. Seríem davant de l'escenificació d'un malestar. Evidentment, n'hi ha encara un tercer, d'escenari: la pura indiferència. Que ningú no el descarti.

Què farem, doncs, l'endemà? Ni idea. Però, si la pregunta fos Què no podrem fer l'endemà?, arribaríem a conclusions molt més fonamentades. Doncs bé, hi ha una cosa que ja no podrem fer de cap manera, l'endemà: mostrar una posició de força, que és la clau per tenir la paella pel mànec en qualsevol negociació. El procés estatutari va evidenciar d'una manera gairebé impúdica les greus incongruències del govern que l'auspiciava, fins al punt insòlit d'acabar amb l'expulsió d'una part d'aquest govern. Tot es va fer en precari, tot va anar justet. La imatge és aquesta. Corregir-la a aquestes alçades és pràcticament impossible: a nivell polític, les preocupants dimensions de la crisi econòmica permeten un marge de maniobra molt escàs. Les prioritats s'han desplaçat.

Tenint en compte tot això, podríem arribar a concloure que l'única sortida honorable a la situació que estem plantejant en termes hipotètics és fer veure que el cop no ens ha fet mal. Només caldria despolititzar la sentència i ubicar-la en el context neutre dels arcans jurídics. Molta gent se l'empassaria ben a gust, aquest esquer. És saborós i de fàcil digestió. És el recurs fàcil. És la cosa de sempre. ¿Ens la podem permetre, ara, aquesta actitud? Esclar que sí. Ara: convindria explicar honestament als ciutadans que llavors ja no estarien acatant una sentència, sinó fent efectiva una renúncia. El missatge és dur. Un es pot preguntar primer per a què serveix un referèndum i, immediatament després, per a què serveix la democràcia. Les preguntes posteriors són previsiblement més inquietants.

Ferran Sáez Mateu, escriptor i professor a la URL

El gos, la cua i la lluna

26.11.2008
El gos, la cua i la lluna

(Publicat al diari Avui)

Darrerament, la política catalana és com un gos que s'empaita la cua i que, si pot, se la mossega. És a dir, que està atrapada en un cercle viciós, del qual no tan sols no sap sortir, sinó que, a més, hi pren mal. No és que amb aquesta imatge del gos i la cua vulgui fer broma d'un àmbit tan rellevant com és el de la gestió política del nostre present i futur, però sí que em serveix per assenyalar la dimensió tragicòmica de la situació. D'altra banda, la reiteració de fets que entren perfectament en aquesta dinàmica fa pensar que els mateixos protagonistes no s'adonen de les energies que perden empaitant-se la pròpia cua, ni que se la mosseguen ells mateixos, per a riallada general dels qui els volen mal i per a vergonya dels qui lamentem l'espectacle.

Certament, això és el que fan pensar casos com els del conseller Joan Saura que, com un passerell, primer es deixa enganyar per una falsa promesa sobre la data per al finançament i després, quan queda en evidència, se'n vol revenjar amb el gest inútil de no votar els pressupostos de l'Estat al Senat. És a dir, que corregeix un error amb un altre error. No calia ser un expert per saber que el govern del PSOE no faria propostes de finançament abans d'aprovar els pressupostos a les Corts. Per tant, per què Saura es va empaitar i mossegar la pròpia cua en lloc de queixalar la de la vicepresidenta Fernández de la Vega?

També és el cas de Josep Antoni Duran i Lleida, que -al contrari que Saura- guiat i confós per un excés d'astúcia, ha acceptat l'envit del PSC en forma de llagoteria cap a ell i de menyspreu cap al líder de la coalició, Artur Mas. La murrieria de Duran impedeix pensar que no fos conscient de les intencions i conseqüències de tot l'afer. I llavors ens tornem a preguntar: ¿per posar UDC al mapa, per augmentar-ne la cotització -com explicava tan clarament Vicenç Villatoro dimecres passat a la seva columna-, realment calia mossegar-se la pròpia cua? Esclar que, per completar aquesta incapacitat general per deixar d'empaitar-se el propi apèndix, Artur Mas pica l'ham del PSC, i facilita que es posi en evidència la feblesa del seu lideratge a la pròpia coalició. Tan fàcil que li hauria estat prendre-s'ho amb humor i dir que, per tractar amb l'adversari, preferia enviar-hi la segona marca del negoci, deixant que els altres dos es queixalessin la cua mútuament!

Aquesta lògica del cercle viciós, d'altra banda, es va reproduint a tots els nivells del debat polític. El cas del The Economist, del qual parlàvem la setmana passada, també ho ha posat de manifest, en la mesura que la provocació exterior ens ha abocat a un pim-pam-pum interior en el qual hem acabat rebent nosaltres mateixos: garrotada al govern per no haver atès el periodista amb intel·ligència, garrotada als que troben que cal respectar la feina del corresponsal, garrotada als que s'han sentit exageradament ofesos per The Economist però callen davant de tota la cartellera mediàtica madrilenya que cada dia programa la mateixa cantarella, i garrotada per l'equivocada reacció del delegat del govern, com ahir assenyalava Xavier Sala i Martín a l'AVUI, amb tant d'encert com contundència. Tot, garrotades plenes de raó. Però totes sobre les nostres pròpies costelles. Atrapats com estem en aquesta dinàmica perversa que ens erosiona i ens paralitza, no és estrany que faci patir imaginar com es reaccionarà políticament davant d'un possible acord de finançament manifestament insuficient o d'una probable sentència del Tribunal Constitucional que acabi d'aigualir l'Estatut. En el cas ben probable que siguin decisions negatives per al país, el més fàcil és que els partits s'estossinin entre ells i que, començant per mossegar-se la pròpia cua, hi deixin les orelles i tot.

Per què som en aquest pedregar? La resposta és ben senzilla: en posar totes les expectatives de futur -crec que es va dir que per als propers vint-i-cinc anys- en la discussió i aprovació del nou Estatut, ens vam quedar sense cap horitzó polític raonable i, per tant, sense possibilitat d'estratègia. En el nou Estatut hi vam esmerçar tot el capital polític que teníem i encara vam quedar hipotecats. En el nou Estatut, s'acabava el món. I, ara, gairebé dos anys i mig després d'aprovar-lo, l'Estatut no serveix ni per tancar com Déu mana el pressupost de l'any vinent.

Afortunadament, la solució és al cap i al cor, a la butxaca i a l'agenda, d'una gran majoria de catalans, per bé que de moment no trobi un lideratge polític de confiança per ser expressada de manera clara, oberta, madura, organitzada i eficaç. L'horitzó que ens permetria sortir del cercle viciós on ha quedat atrapada la nostra política regional és el de l'emancipació i la plenitud nacionals, el de l'ambició i la dignitat nacionals. Un horitzó gens radical i que senzillament volem compartir amb la resta de pobles del món que ja tenen la capacitat d'expressar-se sobiranament. La solució és tan elemental i tan òbvia que espanta. Molts la saben, però alguns no gosen mirar-la de cara, perquè intueixen quines responsabilitats i quins compromisos se'n deriven. N'hi ha que encara s'excusen dient que és la solució, sí, però que és voler la lluna. I es resignen a empaitar-se la cua i mossegar-se-la. Però aquest país té horitzó, i el sabem. I, a més, l'hem de voler.

Salvador Cardús i Ros, professor de Sociologia a la UAB

Sobirania nacional contra la crisi

21.11.2008 Sobirania nacional contra la crisi (Publicat al diari Crònica) Ja fa molt de temps que sabem que, si no s’és estat, no es compta en el món. I, tanmateix, encara ens ho han de recordar de tant en tant i ens sorprenem de la poca sensibilitat d’alguns membres de l’executiu central. I és que, qui va anar a negociar a París amb els responsables de Renault-Nissan la producció de vehicles a l’Estat espanyol per als propers anys no fou el conseller del govern autonòmic català, sinó que ho va fer el ministre espanyol d’Indústria, Turisme i Comerç, Miguel Sebastián. I, encara que l’ERO que estava a punt de presentar la Nissan, per tal de reduir 1.680 llocs de treball a Catalunya (el 38% de la plantilla), es trobava a les portades de molts diaris, el ministre no en va parlar amb els directius de l’empresa. En canvi, va sortir amb el compromís d’augmentar un 15% la producció de les fàbriques de Valladolid i Palència. Lògic: va anar a París a defensar els treballadors i les treballadores del seu país. I algunes persones encara es posen les mans al cap, oblidant que som més colònia que nació. De la mateixa manera, tampoc és casualitat que l’atur hagi augmentat als Països Catalans un 50% anual, mentre que la mitjana estatal és del 37,56%. Són coses que passen quan no es disposa d’eines suficients per crear un marc laboral propi. D’igual manera, no hauríem d’estranyar-nos que el pla del govern per tal d’oferir una moratòria al pagament de les hipoteques fixi el límit en crèdits de fins a 170.000 €, quan la hipoteca mitjana és de 174.000 €, a Catalunya. És el que passa quan no se’t té en compte a l’hora de planificar les mesures socials que s’impulsen des de la cèntrica Madrid. Així mateix, no hauríem d’estar tan perplexos i perplexes davant la manca d’infraestructures, serveis i capacitat productiva del nostre país. No deixa de ser una conseqüència lògica d’un espoli fiscal del 10% anual. Tampoc és un misteri el motiu pel qual la meitat de persones dependents de Catalunya no reben la prestació que els pertocaria per llei. Quan l’Estat espanyol només aporta un terç dels diners als que s’havia compromès, després d’endur-se els mèrits de la llei, no es pot esperar massa més. El llistat d’exemples podria ser molt més llarg, però la conclusió és la mateixa, i és que, quan no es disposa de les eines adequades per fer front a les necessitats del país, estàs exposat a la bona voluntat de l’estat del qual “depens”. I l’Estat espanyol fa moltes dècades que sap el que vol fer amb els Països Catalans: ofegar-nos econòmicament, per tal de fer-nos encara més dependents i submisos. I, de fet, en part ja ho ha aconseguit, ja que hem deixat de ser el motor de l’estat i el teixit econòmic i productiu i el benestar social es veu minvat any rere any, mentre la sagnia econòmica ens ofega i la manca de sobirania es perpetua. Ara, en temps de crisi, ho patirem més que mai; però també cal tenir en compte que els temps de crisi són temps de canvis i, per tant, ara més que mai, cal esperonar un sobiranisme que esdevingui majoritari i que ens permeti conquerir els drets i les llibertats que ens són negades. No (només) per motius identitaris o culturals, sinó per poder anar a treballar, arribar a final de mes i disposar de serveis públics de qualitat. I perquè la Nissan augmenti també un 15% la seva producció a Catalunya. Isabel Pallarès, Secretària General de la Intersindical - CSC

Vergonyes constitucionals

20.11.2008
Vergonyes constitucionals

(Publicat al diari Avui)

Ara que s'acosta el trentè aniversari de l'aprovació de la Constitució Espanyola de 1978 i ens tornaran a refregar les bondats del sistema constitucional espanyol i la modèlica Transició, de la qual la norma suprema fou la màxima fita, volia aprofitar l'avinentesa per remarcar un dels punts més foscos que embolcallen el text constitucional. No pretenia dirigir en aquest article una crítica a aspectes de fons sobre la regulació constitucional en què es palesen els ecos del franquisme i d'un procés de transformació que no va acabar de fer net, com ara la regulació sobre el paper de l'exèrcit de l'article 8 o la pomposa declaració de l'article 2 per la qual "la Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols", sinó que em volia limitar a subratllar una nota més modesta, purament formal i, a la vegada, profundament il·lustrativa dels temors que assetgen l'ordre constitucional espanyol i els agents polítics que vetllen infatigablement per la preservació de la unitat de l'Estat, a saber: la inoperància de la reforma constitucional.

Allò que és vergonyós per al sistema constitucional espanyol i diu molt poc de la seva capacitat per ajustar-se als debats democràtics de cada moment és que, en trenta anys de vigència del text de 1978, aquest només s'hagi reformat un sol cop (l'any 1992) i per introduir dues tristes paraules ("i passiu", article 13.2 en relació al dret del sufragi dels estrangers a les eleccions municipals), com si en tota aquesta colla d'anys no haguessin aparegut qüestions que meresquessin conèixer la voluntat majoritària actual, aspectes que no es van poder o no es van voler discutir l'any 1978. Sense entrar en el tema nacional, només cal dir que la Constitució espanyola és l'única del continent en la qual la paraula "Europa" no apareix en cap moment. En un altre sentit, podem comparar el caràcter petri de la reforma constitucional espanyola amb el dinamisme d'altres sistemes constitucionals: més de seixanta reformes de la Llei Fonamental de Bonn en gairebé seixanta anys (una per any), i canvis freqüents en la Constitució italiana o en la Constitució francesa durant la dècada dels noranta i la present (l'última reforma de la Constitució francesa, aprovada l'estiu d'enguany).

L'estratègia espanyola consisteix a sacralitzar (i congelar) aquell moment en què es va estar d'acord majoritàriament en un estat de coses per evitar que es destapi l'absència de consens sobre temes que ara no estarien en absolut tancats (votaríem a Catalunya ara de forma majoritària un text que proclamés "la indissoluble unitat de la nació espanyola?"). Sense oblidar que aquell acord majoritari de l'any 1978 estava tutelat per l'espasa de Dàmocles de l'exèrcit (ja en vam tenir la prova l'any 1981) i el record encara fresc de la guerra i de la dictadura. Altrament dit, o hi havia acord o, en l'imaginari de la gent, es percebia que hi podia haver garrotada. Si la por a la garrotada era l'essència del consens de la Transició, el blindatge en la reforma constitucional és la mostra d'aquella herència perversa. Per això esdevé cínic que el Tribunal Constitucional li respongui a Ibarretxe que sempre li queda la possibilitat de sol·licitar la reforma constitucional si vol realitzar la seva consulta (de la qual, segons el TC, semblava derivar-se el reconeixement d'atributs de sobirania del poble basc; per cert: encara és hora de saber per què es reconeixen atributs de sobirania al poble basc i se'ls nega al poble espanyol pel fet de preguntar). És cínic perquè no hi haurà mai reforma sense el consens dels partits polítics amb representació parlamentària majoritaris espanyols (el PSOE i el PP) i aquests, com es va veure la legislatura passada, ni tan sols estan disposats a obrir el meló per temes tan secundaris com impedir la discriminació per raó de sexe en l'ordre de successió de la Corona. Si el TC actua amb cinisme, les propostes dels partits catalans per federalitzar Espanya pateixen de candidesa (o d'impotència). Deixant al marge que tampoc mai no hi hagut un projecte de reforma constitucional concret en aquest sentit que parteixi del PSC o d'ICV, com pensen convèncer 233 diputats al Congrés (els que calen per reformar la Constitució sota el procediment del 168 CE) i la majoria del poble espanyol per a un neguit que només afecta una minoria a Catalunya? Com pensen abordar el canvi d'una norma que a la pràctica es demostra immutable?

El resultat de les obsessions i els tabús és que al final s'esvaneixen amb el mateix misteri amb què es van imposar. Quan un text constitucional és tan rígid el resultat és que es trenca just per la direcció contrària a la qual es volia cenyir. Aquesta és la història constitucional espanyola: un Estat que (tret de dues excepcions menors, una la de 1992) en dos-cents anys ha estat incapaç de canviar la seva norma fonamental pels mitjans constitucionalment establerts. Si la Constitució de la primera restauració borbònica (la de 1876) es va liquidar amb uns comicis i la proclamació d'una República, potser podem començar a pensar que la Constitució de la segona restauració borbònica (la del 1978) patirà un destí similar. Un ruptura que només podrà ser democràtica i que, en qualsevol cas, evidenciarà, tot parafrasejant Jefferson, que el món, a cada moment, només és responsabilitat de les generacions vives.

Hèctor López Bofill, professor de Dret Constitucional a la UPF

10.000 a Brussel·les per l’Autodeterminació de la Nació Catalana

14.11.2008 10.000 a Brussel·les per l’Autodeterminació de la Nació Catalana Sobirania i Progrés us recorda que en suport a la marxa de catalans i catalanes a Brussel•les per l'autodeterminació de la Nació Catalana, s’ha organitzat una primera trobada territorial a Girona, demà dissabte 15 de novembre. Demanem la teva implicació en aquest projecte, tant si pots assistir-hi personalment com si no t’és possible. En aquest sentit l'acció o col·laboració pot ser múltiple i diversa: difusió de la marxa en diferents mitjans, preparació d'actes públics a totes les comarques i municipis, organització d'activitats o assistència trobades de voluntaris. Qualsevol acció ajudarà a aconseguir ressò popular i a despertar la consciència nacional de molts. Cal que demostrem a Europa, i al món, la nostra voluntat de ser un Estat membre de la Unió Europea. Difondre i publicitar la marxa a Brussel·les és una bona ocasió per manifestar-ho. Per això, et convoquem a la reunió que tindrà lloc a la Casa de Cultura de GIRONA demà dissabte 15 de novembre a les 11 del matí. Si vols contactar i trobar més informació: Web: deumil.cat E-mail: territori@deumil.cat Delegació territorial de Girona: E- mail ( pddgirona@gmail.com, xarxamail@yahoo.es) i telèfons (678165020 / 609660765).

Gràcies, senyora Abelló

12.11.2008
Gràcies, senyora Abelló

(Publicat al diari Vilaweb)

Dissabte passat. Assaig del lliurament dels Premis Nacionals de Cultura. 'Nacionals' i de 'Cultura' en la mateixa definició, ep! El qui porta el sarau, vés a saber per què, demana si cap dels premiats o dels presents no entén el català. Un, un de tots, diu que no l'entén, i des d'aquell instant l'assaig passa a la llengua del país veí. Tot d'una, emperò, la senyora Abelló, Premi Nacional, alça la mà i diu: 'Jo no entenc el castellà'.

Sorpresa evident. Estem acostumats a no protestar, a callar com si res, com si la nostra dignitat no fóra important, sinó accessòria. Sorprèn, sembla, que algú es comporte, simplement, amb dignitat, sense escarafalls, però també sense deixar-se aixecar la camisa ni assumint el paper de colonitzat sense drets. Potser per això l'assaig continua en espanyol amb la flor i nata de la cultura catalana, com si no hagueren oït la senyora Abelló. Amb un detall afegit: cap dels premiats de la cultura nacional no se suma a la protesta.

I malgrat tot, malgrat el silenci i la mala educació evident, aquella dona de cabells blancs i de mirada espurnejant, la senyora Abelló, poetessa, amb la força i la raó que li dóna haver aguantat dècades de misèria i d'opressió torna a dir amb tanta senzillesa com rotunditat: 'He dit que jo no entenia el castellà'. I, ara sí, ara aconsegueix que els organitzadors tornen a parlar com parlen tots els presents a la sala menys un.

Em lleve el barret, senyora.

Vicent Partal, periodista i director de Vilaweb

Espanya ataca amb Nissan

10.11.2008
Espanya ataca amb Nissan

(Publicat al diari Avui)

Advertia Hayek que quan l'Estat controla la vida econòmica és possible seguir una política de despietada discriminació contra les minories nacionals mitjançant instruments de política econòmica, sense infringir mai la lletra de protecció estatutària des seus drets. Després d'anunciar Nissan-Renault la supressió de 1.680 llocs de treball a les fàbriques de Catalunya, el 38% de la plantilla, per reduir la producció un 43%, i mentre els treballadors es manifestaven a Barcelona, el ministre espanyol d'Indústria es va reunir a París amb el director de l'empresa, però no per tractar dels acomiadaments i de la continuïtat de les fàbriques a Catalunya, sinó d'augmentar un 15% la producció de les fàbriques a Valladolid i Palència. Fóra normal l'actuació del ministre espanyol, encara que bruta, si Catalunya no formés part del seu Estat i tingués un Estat propi i uns ministres que defensessin els interessos dels treballadors catalans, com el ministre espanyol defensa els interessos dels treballadors espanyols.

No és així i els treballadors catalans es troben en la pitjor situació possible, no ja sense Estat que els protegeixi, sinó amb un Estat depredador a la contra. El missatge espanyol a Nissan-Renault, i a totes les empreses, és diàfan: si voleu tancar fàbriques i acomiadar treballadors, feu-ho a Catalunya; no en direm res si a canvi amplieu i creeu ocupació a Espanya, si destruïu teixit industrial i despatxeu treballadors a Catalunya per nodrir d'indústria i ocupació Espanya. Qualsevol reducció i acomiadament de treballadors que hagi de fer una multinacional al món compta amb un país al mapa, Catalunya, que no importa a l'Estat del qual forma part, que no ofereix cap resistència al seu desmantellament, i és per tant el candidat propici.

Josep María Álvarez, secretari general d'UGT-Catalunya s'ha exclamat: "¡Somos tan españoles como el que más!". Però ja s'ha vist que, per a l'Estat, d'espanyols, com d'animals a la granja d'Orwell, hi ha de dues menes: tots són iguals però uns són més iguals que els altres. No falla mai: a l'hora de pagar els catalans són espanyols, però a l'hora de rebre només són catalans, i els ministres espanyols tenen avui el mateix propòsit que fa 50 anys, "ahogarlos económicamente".

Més antiga encara és la sobtada sorpresa de Josep Maria Álvarez. Fa 150 anys s'exclamava el general Prim a les Corts espanyoles: "¿Ha podido creer que los catalanes tienen la condición del perro que lame la mano que le castiga? Si tal ha creído, se equivoca; la condición de los catalanes es la del tigre que despedaza al que le maltrata. ¿Hasta cuándo hemos de morder el freno?, decían unos. ¿Hasta cuándo hemos de ser tratados como esclavos?, decían otros. ¿Somos o no somos españoles?, decían todos. Ministros de Isabel II: los catalanes ¿son o no son españoles? ¿Son nuestros colonos o son nuestros esclavos? Si no los queréis como españoles, levantad de allá vuestros reales, dejadlos, que para nada os necesitan; pero si siendo españoles los queréis esclavos, sea en buena hora, y sea por completo; sea Cataluña talada y destruida y sembrada de sal como la ciudad maldita; porque así, y solo así, doblaréis nuestra cerviz, porque así y solo así venceréis nuestra altivez; así, y solamente así, domaréis nuestra fiereza".

La mateixa lliçño van aprendre a costa seva des de l'atònit Cambó, a qui el rei oferí la presidència del govern a canvi d'abandonar Catalunya, al fracassat Roca, quan la seva "altra manera de fer Espanya" no obtingué ni un diputat a Espanya, i recentment el Rossell que veu blocada la seva pretensió de presidir la CEOE perquè "un catalán no puede presidir a los empresarios españoles" i La Caixa que no pot ni presentar una oferta de compra als accionistes d'Endesa: abans alemanya, italiana o trencada que catalana. Tant és que, com J.M. Àlvarez, facin protestes d'espanyolitat: l'Estat té molt clar els darrers 300 anys qui són els espanyols veritables a protegir, i qui són els que no. No és rellevant quina sigui la llengua o els sentiments nacionals dels treballadors de Nissan; els toca patir perquè viuen i treballen a Catalunya, com els toca benefici als de Valladolid i Palència. La present crisi donarà als ministres espanyols noves oportunitats per escanyar Catalunya i fer mal als interessos dels catalans, de totes les classes socials. Ja ha començat un nou assalt, treure les caixes d'estalvis de l'àmbit regulador de la Generalitat i fusionar caixes entre autonomies, és a dir, que els espanyols es quedin amb les caixes catalanes.

Els compatriotes de Nissan no obtindran res res manifestant-se a Barcelona, ni de la impotent Generalitat; tot allò que siguin problemes a Catalunya i per a les seves institucions afavoreix l'estratègia de l'Estat que els escanya. La protesta i la pressió l'han de fer on cou als ministres espanyols, a Madrid. Allà és on han de mostrar als que prenen les decisions, a Zapatero i a Sebastián, si són com deia el general Prim "un tigre que despedaza al que le maltrata o un perro que lame la mano que le castiga". Mentrestant, l'usuari de la plaça de Sant Jaume, costat muntanya, fa bona la dita de Chaudhuri: la manca de poder corromp, la manca absoluta de poder corromp absolutament.

Alfons López Tena, president del Cercle d'Estudis Sobiranistes

Nissan, Valladolid i prioritats espanyoles

07.11.2008 Nissan, Valladolid i prioritats espanyoles (Publicat al bloc d'en Salvador García) El govern espanyol discrimina als treballadors de la Zona Franca de Barcelona: no només els espolia econòmicament i els discrimina amb infraestructures insuficients com a la resta dels catalans, sinó que no els ajuda quan tenen dificultats mentre que sí ho fa amb els treballadors de la resta de l’estat espanyol. El darrer exemple, fa uns dies: El Ministre Sebastián ha anat a França a veure la cúpula directiva de Renault per parlar del futur de la seva planta de Valladolid. La marca Nissan està gestionada per Renault i per això el govern català va demanar al ministre que també tractés el futur de Nissan a Catalunya, que ha anunciat que vol acomiadar a 1.680 treballadors. Sebastián va parlar de Renault i Valladolid, però va obviar Nissan i Catalunya. Acostumats al maltractament sistemàtic del govern espanyol a Catalunya en temes econòmics (finançament, espoli fiscal, inversions i traspàs d’infraestructures, etc.) aquest fet no sorprèn, però no per això s’ha de deixar de denunciar. Ara és un cas públic i publicitat, la visita de Sebastián a Renault, però aquests contactes amb empreses estrangeres per part del Ministeri d’Indústria i d’altres ministeris són comuns i freqüents. Si no ens ajuden en casos com aquest que inclòs el govern (amic) de Catalunya li ho ha demanat i ha preparat documentació per la reunió, amb menys raó ho fan quan ningú els ho demana. Aquests 1.680 treballadors de Nissan (i les empreses auxiliars i tots els treballadors subcontractats afectats per aquest ajust) es mereixen com a mínim la mateixa defensa que els treballadors (i les empreses) de Valladolid per part del govern espanyol. Es mereixen, ens mereixem, un estat que ens defensi i no ens discrimini. L’estat espanyol no ho fa. Valladolid sí, Catalunya no. Una vegada més. Prioritats espanyoles? Pel govern espanyol no som una prioritat. Ni prioritat ni espanyols, suposo. Ens ho demostren ells, amb fets i omissions, no calen paraules. Adéu Espanya. Salvador García, economista

Ni una coma

06.11.2008 Ni una coma (Publicat al diari Crònica) Diferents veus diuen que la sentència del Tribunal Constitucional (TC) espanyol, sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, es va acostant. La rumorologia s’ha disparat en les darreres setmanes tant sobre la possible data de la seva publicació, com sobre el contingut material del text. El que em sembla meridianament clar és que la sentència serà de caràcter polític. Les posicions de bona part dels magistrats (si no tots) semblen molt propers a les dels partits que els varen proposar per ocupar els càrrecs que han tingut fins ara i que, per cert, haurien d’haver deixat en alguns casos, per ser substituïts en haver acabat, ja fa mesos, els seus mandats. Si no han estat substituïts, és també per raons polítiques. I més que haver de declarar-se respecte d’un text jurídic, considero que se’ls ha demanat de fer una intervenció també política: afrontar-se de ple a una decisió presa sobiranament pel poble de Catalunya mitjançant un referèndum. No entraré aquí (no és el lloc) en la meva posició respecte del text sotmès a votació: només diré que les Corts Espanyoles hi varen fer anar el ribot de forma despietada (i potser humiliant) i tot. No només en allò que deia l’Estatut emanat en aquella sessió d’eufòria i catarsi del Parlament de Catalunya del 29 de setembre de 2005, amb el vot del 89% dels diputats, i que concernia la relació entre Catalunya i Espanya, sinó fins i tot en allò de caràcter intern, que ens competeix estrictament a nosaltres mateixos de definir sense interferències. Us ho dic sense embuts: allò que ha votat, legítimament, el poble de Catalunya, encara que no sigui per a mi, personalment, el text que voldria, ningú, repeteixo ningú, té dret a tocar, si no és exclusivament per una qüestió de drets humans continguts en la Declaració Universal. Per tant, estic obert a ser mobilitzat per a tota mena de respostes i reaccions col·lectives, si el TC s’atreveix a tocar-hi una sola coma del text. Que en prenguin nota ells, i qui vulgui. El que quedarà clar serà que sense aquella coma, no serà vigent l’Estatut restant, perquè no haurà estat refrendat. De tota manera, conec molta gent que tenen ganes que la cosa peti d’una vegada. Que la població de Catalunya, cansada, perplexa, desorientada, es trobi un bon dia amb un lideratge social clar, que ens encamini cap a la sortida d’aquests cíclics maldecaps del ditxós “encaix”. Cap cop més gent veu que d’encaix no n’hi pot haver mai. Miquel Strubell, sociolingüista i cofundador de Sobirania i Progrés

Esperant els tancs

04.11.2008 Esperant els tancs (Publicat al diari Avui) Dies enrere Ferran Mascarell llençava, des d'aquesta mateixa secció, una proposta i un desafiament. La proposta: bescanviar nació per Estat. El desafiament: que els partidaris de la independència expliquin com pensen aconseguir-la. La proposta sorprèn. Abans de morir a Stanford l'any passat, el filòsof Richard Rorty va escriure que els Estats Units, un país que no es pot dir que vagi curt d'Estat, encara havia d'aconseguir "la nostra nació". Es veu que Catalunya, en canvi, de nació en va sobrada i la pot dilapidar. En realitat el que voldria Mascarell té tot l'aspecte d'un dúmping de valors: vendre nació per comprar Estat. I com que opina que la independència és una quimera, hem de concloure que l'Estat en alça és l'espanyol. Els sona? Són valors PSC de tota la vida. 25 diputats a Madrid fent Estat, o, per dir-ho com Miquel Iceta, fent-se responsables del govern espanyol. El PSC governa a Espanya amb conseqüències dramàtiques per a Catalunya i per a la democràcia -llei antiterrorista, GAL, tancament de diaris i il·legalització de partits, espoli fiscal, mutilació estatutària, infradotació de serveis, supeditació de l'espai informatiu i cultural català, tercera i quarta i cinquena hora de castellà-. I encara vol més Estat. La gràcia del negoci és que sembla raonable. La nació és un sentiment, l'Estat poder. Imaginem que el catalanisme accedís a despendre's de tota reivindicació nacional. Es trobaria amb l'Estat a les mans? O es trobaria a les mans de l'Estat? El taló d'Aquil·les de la pensada és que no hi ha Estat sense comunitat política, i la qüestió és: qui en controla els valors? El nivell d'Estat de què es disposa és rigorosament proporcional a la força i extensió del sentiment nacional. Si Catalunya encara té una ombra d'autogovern és perquè fa trenta anys va convèncer que era una nació. A mesura que aquesta convicció es dissipa, s'intensifiquen els intents d'anorrear l'autogovern. Demanar el full de ruta de la independència és ingenu. Qui serà tan innocent d'assenyalar el gual per on passarem a peu sec? La llibertat és un afer de la voluntat. Els espanyols ho saben i s'esveren per qualsevol fotesa que els la manifesti. Com galls estarrufats, alcen la cresta amb l'argument de la violència. Enviarien els tancs? Encara no enfilarien la Diagonal que Espanya ja hauria perdut la partida. Però no ens faran aquest favor. La solució militar a una determinació pacífica del poble ja no està a les seves mans, com tampoc poden devaluar la moneda per superar la crisi. Ens hem d'acostumar a prendre-li la mida a l'Estat. Si la caserna del Bruc li reca tant a la ministra Chacón, no és per garantir que l'exèrcit pugui esclafar la Generalitat, sinó per apuntalar simbòlicament el terror que ens lliga la voluntat i ens sega les cames. Arribat el moment, no veurem tancs sinó campanyes de desprestigi com no s'han vist mai. Es multiplicaran els crims d'opinió, s'il·legalitzaran partits i es tancaran diaris, es boicotejarà tot allò que és català i, en un acte de desesperació, es podria conculcar l'autogovern. Però tot això, si ens troba lúcids, acabarà sumant a favor de la independència. I Europa? Europa és com sant Tomàs: ha de tocar per creure. No cal esperar-ne gaire, però tampoc tolerarà una descomposició de la democràcia al seu interior. Si es convenç que Catalunya hi va de debò, no li tancarà pas la porta. M'adono que aquesta perspectiva té massa condicionals i que a Catalunya li manca la voluntat que ha emancipat pobles més petits i en aparença més febles. Capitalitzar voluntat sols es pot fer treballant sobre estructures de sentiment compartides i enfortint una xarxa de lleialtats que suportin una comunitat de valors. Amb altres paraules, sols ho pot fer un poble amb consciència de nació. El camí cap a la independència és recte, però amb això no està dit que sigui curt. S'hi ha d'anar sense dubtar ni mirar enrere. Les olles d'Egipte estan buides. Joan Ramon Resina, catedràtic i director del Departament d'Estudis Ibèrics i Llatinoamericans de la Universitat de Stanford (EUA)

Esquivar l'escomesa

03.11.2008
Esquivar l'escomesa

(Publicat al diari Avui)

El lector em perdonarà si exposo un quadre tenyit de pessimisme, però em fa l'efecte que, de vegades, un bon camí per dissipar els temors consisteix a verbalitzar-los. M'esborrona que en la crisi política i econòmica que es rematarà amb el fracàs en l'acord de finançament i en la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut organitzem una gran manifestació per esbravar-nos, cridem massivament "independència" (com ja succeí el desembre de l'any passat), l'estimat Joel Joan llegeixi algun manifest, tornem a casa tots cofois, i en paus. És inquietant que, enmig del vendaval, la majoria d'actors polítics, econòmics i socials es limitin a mirar cap a una altra banda i que es consagri la pau del cementiri. Just el contrari de la resposta contundent que el país necessita. Si en l'inici del procés estatutari, allà cap al llunyà 2003, la pregunta era sobre el grau de fortalesa de la societat catalana per fer un pas nacionalment endavant, ara es tracta d'esperar que la decadència no sigui massa intensa i que l'estavellament ens cogui tan poc com es pugui. L'ambient que es respira és salvar els mobles, amb l'afegitó degradant que aquesta vocació és especialment intensa entre aquells que, en l'ordre actual, tenen alguna cosa que poden salvar (o almenys que es pensen que poden salvar).

En el curs d'aquesta tardor ja hem percebut alguna escletxa d'aquest comportament, que s'entrelluca entre els mateixos cercles de poder que al gener del 2006 van avisar que ja n'hi havia prou de tibar la corda. En l'estrèpit de la crisi que es produirà els propers mesos, sigui amb la sentència de la jurisdicció constitucional o sigui amb el daltabaix finançament de la Generalitat, em temo que veurem com ressorgiran aquestes veus que reclamaran una frenada en sec de la reivindicació i que la pilota no es faci grossa. El senyal el vam copsar al final de l'estiu, quan el president de la Cambra de Comerç, Miquel Valls, amb la boca petita, va rebaixar a la meitat la xifra del finançament que havia de rebre Catalunya, i va passar de 3.500 milions d'euros a 1.750 milions al·legant que, en una situació de turbulència econòmica, no es podia demanar més.

Aquestes declaracions reflectien l'estat d'ànim del que en podríem dir els empresaris que viuen dels mercats captius vinculats a Espanya, que malauradament han proliferat entre un empresariat català que, tot i que convisquin amb una classe empresarial autènticament emprenedora i dinàmica, fan sentir la seva influència política de forma molt més intensa i probablement desproporcionada al valor del que aporten en la creació de riquesa. Evidentment, són aquests "empresaris del BOE", que ara mateix, en el ram de la construcció, per exemple, s'arrepapen als subcontractes d'obra pública espanyola, els que pressionaran perquè els neguits secessionistes no es desboquin, amb un sistema de comunicació que col·locarà al centre de l'àgora les seves pors i les seves crides a una falsa prudència més associada als seus privilegis econòmics que als interessos del país. El més agònic de tot plegat és que en el curs del procés viscut els darrers anys s'ha evidenciat que també aquest sector de l'empresa catalana que ha estat dòcil davant de Madrid ha patit la humiliació d'un poder central que pot fer i desfer prescindint d'ells. No sols això, sinó que aquest mercat espanyol a defensar que justifica les actituds unitaristes és justament l'únic mercat en què els productes d'aquests empresaris es poden boicotejar per raó de la seva catalanitat. No cal dir que la translació política d'aquesta confusa (i suïcida) màquia d'interessos fou formulada per Josep Antoni Duran i Lleida en el congrés de la formació que presideix: la sociovergència com a fórmula de coalició al govern a la Generalitat. Repugna la idea que el govern de "concentració nacional" que caldria per plantar cara a l'Estat davant dels seus incompliments es transformi en el govern de salvació d'aquests sectors que, insisteixo, també són discriminats i ni tan sols tenen res a protegir més enllà de la inèrcia mental i del servilisme que s'expressa amb un grapat de privilegis amb data de caducitat.

La paradoxa podria ser que sentència desfavorable sobre l'Estatut i un mal finançament acabessin amb el tripartit però no per substituir-lo per una fórmula política més forta capaç de reclamar un nou marc de relacions amb l'Estat, sinó per investir un govern amb els apòstols de l'"aquí no tremola res". Si això passa serà, en part, perquè els que ara estan encara en condicions de plantejar des del catalanisme una resposta enèrgica han caigut també en el parany de creure que més val conservar la quota que jugar-se totes les cartes a un futur incert. La mateixa filosofia a una altra escala: el zel en la defensa de la minúcia t'acaba portant a perdre-ho tot.

Doncs bé, si hi ha algun moment en què caldrà posar tota la carn a la graella, serà aviat, perquè o s'arrisca o perdrem fins i tot les poques engrunes que l'autonomisme ens ha deixat arreplegar. I aquesta és la circumstància que, per encegament, per manca de sentit comú o per confiança en promeses que Espanya mai no complirà però que satisfeien la cobdícia a curt termini, no han sabut veure els poders econòmics als que abans hem fet al·lusió: que el blindatge al voltant de l'ordre ens acabarà enfonsant a tots, i a ells els primers.

Hèctor López Bofill, professor de Dret Constitucional a la UPF i membre fundador de Sobirania i Progrés

Utopia amb corbata

31.10.2008 Utopia amb corbata (Publicat al diari Avui) L'eslògan fets i no paraules és un dels pitjors que s'han fet mai per portar algú a guanyar unes eleccions, però és un lema ple de veritat. Un servidor és un professional de les paraules, en efecte, però ja fa temps que em va arribar el remordiment de consciència que hores d'ara ja s'hauria d'haver escampat més o menys arreu: més fets. La independència de Catalunya, posem per cas, ha estat fa poc titllada d'utopia irrealitzable per alguns articulistes i defensada per altres com a possibilitat propera (o com a única opció possible). Al capdavall totes dues postures tenen raó. En efecte les previsions sobre la sentència del TC envers l'Estatut, i del resultat de la negociació sobre el finançament, no és que convidin a formular el som-hi d'Alfons López Tena, sinó que quasi hi obliguen. Però, d'altra banda, aquest som-hi no pot ser formulat amb presses ni amb excessiva impetuositat. Guardin els sobiranistes dins del seu cervell aquest lema: com que tenia pressa, sabia esperar. Al principi semblarà una paradoxa, però aquesta extracció de novel·la és en veritat un dels millors resums sobre l'actitud necessària quan es desitja alguna cosa. L'agosarament és necessari, l'idealisme és imprescindible i la valentia és l'eina bàsica: però la pressa, la precipitació maldestra, pot ensorrar (per sempre) una legítima utopia. Els ideals fan herois fugaços, però requereixen astuts estrategs. Com que Catalunya no és un lleó, haurà d'aprendre de la serp. I hi haurà un abans i un després de la sentència, sí, i cada dia està més clara la renaixença d'un nou catalanisme. Però és justament quan el camí s'omple de revolts i penya-segats, que cal dominar bé l'accelerador. Hem de fer-ho bé. Seriosament. I amb corbata. Jordi Cabré

Advocats i catedràtics subscriuen un manifest per la despenalització del delicte d'injúries a la Corona

30.10.2008 Advocats i catedràtics subscriuen un manifest per la despenalització del delicte d'injúries a la Corona (Publicat a 3cat24.cat) Una setantena d'advocats, cinc catedràtics de dret i associacions de juristes han subscrit un manifest en el qual demanen la despenalització del delicte d'injúries a la Corona, recollit als articles 490 i 491 del Codi Penal. Segons publica "El Punt", el manifest ha sorgit arran dels processos judicials que l'Audiència Nacional va començar l'any passat en els quals es va jutjar com a delicte la crema de diverses fotografies dels reis en manifestacions contràries a la monarquia, la primera de les quals va tenir lloc el setembre del 2007 a Girona. Els advocats signants consideren que la "sobreprotecció" de la família reial és "difícilment compatible amb el dret fonamental a la igualtat" i que la Corona, com a institució hereditària i no sotmesa a referèndum, hauria d'estar exposada a la crítica política pública. Els articles 490 i 491 del Codi Penal constitueixen "una limitació directa a l'exercici dels drets fonamentals a la llibertat ideològica i a la llibertat d'expressió dels ciutadans", exposa el manifest. Entre els signants del document, que va ser lliurat divendres als col·legis professionals de Barcelona, Palma, Alzira i València, hi ha el president de l'Associació Catalana de Drets Humans, Rafael Calderon, i el catedràtic de dret constitucional de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona i membre del Consell Consultiu de la Generalitat Jaume Vernet, entre d'altres. La Comissió de Defensa dels Drets de la Persona del Col·legi d'Advocats de Barcelona i l'Associació Catalana de Juristes de Lleida també s'han adherit al manifest.

Mor Francesc Espriu

29.10.2008
Mor Francesc Espriu

Ahir dimarts 28 d'octubre morí als 92 anys d'edat Francesc Espriu, un dels primers integrants del Front Nacional de Catalunya i membre històric de la FNEC. Pintor i polític, Espriu estudià a l'Escola de la Llotja de Barcelona, i es va afiliar a la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya (FNEC). El setembre del 1936, durant la guerra, marxà voluntari i fou ferit a la batalla de Belchite; després li diagnosticaren una malaltia greu i fou alliberat de tornar al front.

El 1937, com a President del Consell Local de Barcelona, l'organisme que ajuntava tot l'ensenyament de les comarques barcelonines, amb uns 8.000 afiliats, i 25 vots a la Cambra Federal de la FNEC, va tenir una intervenció decisiva aturant l'intent dels comunistes de la JSU de fer-se amb el control de la FNEC.

En acabar la guerra marxà a l'exili i fou internat al camp d'Argelers. A Perpinyà es retrobà amb Alexandre Cirici Pellicer i altres antics membres del FNEC i reberen un ajut del Comitè Britànic d'Ajuda als Refugiats per a que puguessin estudiar a Montpeller, amb Ernest Fouard i Camille Descony. Allà hi troba, entre altres, Josep Pallach, Heribert Barrera, Antoni Rovira i Virgili, Manuel Cruells i Pompeu Fabra.

El 1940 fou un dels fundadors del nou Front Nacional de Catalunya (FNC), i el 25 de gener de 1941 amb company tornà a Barcelona amb papers falsos, on formà part d'un grup que inicià un servei d'informació en col·laboració amb els aliats. El 25 de novembre de 1943 Espriu fou detingut i condemnat a dos anys de presó a la Model, d'on sortí el 4 de novembre de 1945.

Un cop alliberat, es dedicà plenament a la pintura i a fer estatuetes de terracota, i començà a exposar el 1948. El seu estil va ser aliè tant de l'avantguardisme com de la pintura comercial. El 1957 es traslladà a Paris. El 1966 va fer algunes exposicions a Tòquio i el 1979 tornà a Barcelona. Enguany, el seu últim any de vida, Espriu fou un dels convidats a parlar a la presentació pública de la Comissió del centenari de la bandera estelada que es feu a la seu nacional d'Òmnium Cultural de Barcelona el passat 14 d'abril. Espriu ha sigut acomiadat avui a les 12 del migdia al tanatori de Collserola.

Fa falta una altra Crida?

28.10.2008
Fa falta una altra Crida?

(Publicat al diariCrònica)

Com a bon excridàire (per als més joves: Crida a la Solidaritat en defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalana), vaig anar al sopar que es va fer el passat 18 d'octubre al Pati Manning de Barcelona. Va ser una bona ocasió per saludar antics col·legues amb qui havíem compartit debats, reunions, accions i detencions. També vaig comprovar que la majoria no pretenia fer gaire cosa més que allò. Res de refundacions. També vaig poder prendre el pols a un perfil de gent compromesa, catalanista i que, si més no, en altres èpoques, va estar disposada a arriscar per defensar la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra nació. Em dol dir que els ànims que vaig copsar, en general, no eren gaire optimistes. Em va sembla trobar, entre els meus vells companys, cert desànim, certa desorientació i una manca de referents clars.

He de dir, en canvi, que vista amb els ulls d'un mallorquí que ha mantingut un contacte molt viu amb ella, la societat del Principat em sembla més catalana que fa una vintena d'anys. Menys espanyola si ho voleu dir així. La famosa desafecció, em sembla, es concreta en moltíssims catalans en un allunyament espiritual de l'espanyolitat. Probablement s'està configurant una catalanitat diferent a allò que pogués significar aquest terme fa vint anys, però que no encaixa (ni ho pretén) amb l'espanyolitat.

Sí que crec que aquest nou sentiment no té un reflex clar en la política. No se si fa falta una nova Crida, però estic segur que fa falta un nou lideratge polític i social prou hàbil i ferm per no deixar-se ni integrar ni destruir per la poderosissima maquinaria de l'estat espanyol. Un nou lideratge fort, robust, audaç i disposat a arriscar tant com ho feren en el seu moment els cridaires.

També seria necessari que no ens carregàssim els nostres líders tant aviat com ho solem fer.

Tomeu Martí - Vicepresident de l'OCB

25 d’octubre sense referèndum

27.10.2008
25 d’octubre sense referèndum

(Publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Per dissabte 25 d’octubre estava previst que al País Basc es dugués a terme una consulta popular. Ibarretxe va ser valent quan va plantejar-la, sabent com sabia que l’Estat no la hi deixaria fer. Un lehendakari ha de poder consultar la ciutadania de la mateixa manera que ho ha de poder fer un president de Generalitat o un alcalde de Barcelona. És democràcia en estat pur. I no s’entén que Zapatero bloquegi aquesta possibilitat. És clar que sovint les coses no pinten pel que són sinó pel que semblen. I tot plegat recordava massa un referèndum de secessió perquè Zapatero hi pogués donar el vistiplau. Quan no hi ha voluntat de fer una cosa, malament rai perquè qualsevol excusa és bona; i la primera, la il·legalitat. Si el referèndum és il·legal, tema tancat. En podem treure conclusions, però, de cara al nostre procés, que no ha de seguir necessàriament els mateixos viaranys que el procés basc.

Alfons López Tena explica a les seves conferències i actes que va publicar el seu llibre Catalunya sota Espanya un cop es va haver aprovat l’Estatut i s’hi van presentar les alegacions sobre les quals ara s’ha de pronunciar el TC. Ho va fer així perquè explica que l’articulat que faria possible una consulta popular no està recorregut. Per tant, aquesta seria una primera diferència respecte del cas basc. La resposta que Zapatero dóna a Ibarretxe no la podria donar a Montilla si aquest darrer volgués fer una consulta popular. Només caldria, això sí, una llei de consultes populars que, evidentment, s’hauria d’ajustar a la constitució espanyola i, per tant, hauria de recollir la necessitat de l’autorització. Si les coses evolucionessin d’aquesta manera (presentar la llei, aprovar-la, que la sentència del TC no l’afectés i que es plantegés una primera consuta), podríem pensar que la mateixa sentència del TC donaria peu a estrenar la llei.

Al capdavall, però, ens trobaríem novament en un joc en què intervé més la seducció que no pas la llei. La jugada faria que Zapatero, davant la impossibilitat d’esgrimir la il·legalitat, hagués de decidir-se entre autoritzar una consulta que es podria entendre en clau secessionista encara que no ho fos, o no autoritzar-la, i arribaríem al mateix punt que Ibarretxe. Certament cal recordar que les batalles no es guanyen només amb arguments. Sovint qui té el poder i l’autoritat aconsegueix trobar la manera d’enganyar l’opinió pública i Zapatero podria perfectament no autoritzar cap consulta i quedar-se tan ample. No hem d’oblidar que un 45 % de la població és contrari a la independència, i que aquest 45 % és capaç de saltar-se els seus principis com a demòcrates (els qui en tinguin, que no en són tants) per mantenir la situació actual.

En definitiva, la llei de consultes és una eina més per deixar en evidència el dependentisme, per guanyar més suport i legitimitat en el pols amb l’Estat. Un suport i una legitimitat que ja ha donat certs indicis en manifestacions com les de 18 de febrer de 2006 i 1 de desembre de 2007, però que s’ha d’enfortir. Per això és fonamental, imprescindible, vital i bàsic no deixar desatès el front principal en què es lliura la batalla del pols amb l’Estat: el Parlament de Catalunya (que és la part de la nació on tenim més opcions d’aconseguir el suport necessari per tenir estat propi). Cal ser al carrer i cal que ens mantinguem desperts en molts àmbits, però si desatenem el Parlament, no podrem afrontar amb garanties el pols amb l’Estat. Per això, en les properes eleccions, cal votar independència. Que cadascú ho interpreti en la clau partidista que li sembli, però que cap independentista no es quedi a casa. Cap ni un. No hi ha alternativa.

Xavier Mir, blocaire en vaga

Sobirania i Progrés es pronuncia contra les deficiències del procés de recuperació de la memòria històrica

25.10.2008
Sobirania i Progrés es pronuncia contra les deficiències del procés de recuperació de la memòria històrica

Des de Sobirania i Progrés volem expressar el nostre descontentament amb l'actitud que les autoritats espanyoles han mostrat durant els dies que han rodejat la commemoració de l'assassinat del president Lluís Companys. Considerem indigne d'un Estat que es diu democràtic la negativa a procedir a l'anul·lació dels judicis que, com el de Lluís Companys, foren emesos per raons purament polítiques per part d'un règim feixista sorgit d'un cop d'Estat. Així mateix, trobem vergonyosa l'actitud d'Espanya respecte del seu passat dictatorial, en contrast amb els casos d'Itàlia i Alemanya: mentre que les democràcies alemanya i italiana, sorgides d'autèntiques ruptures amb els règims dictatorials que les precediren, no han dubtat a demanar disculpes pels crims comesos per aquests, la democràcia espanyola, sorgida de la reforma del franquisme, no ha tingut mai el mateix gest.

Tot plegat és un resultat lògic d'una Llei, la de la memòria històrica, feta per a no molestar la dreta nacionalista espanyola al temps que s'intenta acontentar els qui reclamen la recuperació de la memòria de les víctimes del franquisme. Aquesta Llei ni condemna ni deslegitima explícitament l'estat franquista, ni assegura el retorn dels arxius espoliats pels franquistes als ajuntaments, ni preveu l'anul·lació o la revisió dels processos franquistes com el de Lluís Companys. Per tot plegat, des de Sobirania i Progrés cridem a continuar el combat per una autèntica recuperació de la memòria històrica que serveixi, entre d'altres coses, per aconseguir-la plena restitució de la memòria de Lluís Companys i la denúncia pública del seu afusellament com a crim d'Estat

El llegat de Xirinacs

22.10.2008 El llegat de Xirinacs (Publicat al diari Avui) Vaig assistir, entre una gentada impressionant, a l'homenatge a Xirinacs, que es va celebrar el dia 13 al Palau de la Música a Barcelona, amb projeccions a Berga, la Seu d'Urgell, Lleida, Mollerussa, Palamós i Tàrrega. Ho dirigia Joel Joan. Va ser bellíssim. Hi va haver cantants (Maria del Mar Bonet, Feliu Ventura, Obrint Pas, la Coral Sant Jordi, Joan Reig, Aramateix, At Versaris, Manel Camp), hi va haver intervencions en directe (Arcadi Oliveras, Oriol Junqueras, Víctor Alexandre, mossèn Dalmau, Josep Guia, Rosa Calafat, Lluís Planes, Lluís Soler), i hi va haver més d'una vintena llarga d'intervencions per vídeo. L'acte va tenir un bon ritme i sobretot va aconseguir una intensa comunió amb un públic entusiasta. El mèrit, esclar, és dels organitzadors. Però sobretot és de Lluís Maria Xirinacs, tan oblidat, tan insultat, tan bescantat, l'adalil del pacifisme, l'intel·lectual d'intel·ligència esmolada i de cultura immensa, el patriota incansable, el que és capaç del sacrifici suprem, la mort, pel seu país. No és estrany que uns el menystinguin i d'altres l'insultin. Era el Gandhi català, el de les vagues de fam, el de les hores i hores al peu de la Model, per l'amnistia dels presos polítics, el senador que deia no el que li convenia sinó el que pensava, l'esperit lliure, l'home solidari, el presoner que va acabar amic dels policies, l'oblidat i menyspreat, el que, com deien de Gandhi, devia estar boig (quan un és tan íntegre, la comparació amb un mateix és esfereïdora). L'acte va comptar amb una Elèctrica Dharma, si em permeteu la redundància, en plena forma, que ens va fer aixecar a tots del seient. Ai, quant en sabem de posar el cor i que poc que en sabem de governar! Isabel Clara-Simó, escriptora

Èxit de la primera trobada de la iniciativa "Deu Mil a Brussel·les per

21.10.2008
Èxit de la primera trobada de la iniciativa "Deu Mil a Brussel·les per l'Autodeterminació"

La iniciativa Deu Mil a Brussel·les per l’Autodeterminació, de caràcter transversal, nascuda de la societat civil i fonamentada en la participació activa de totes les persones coordinades a nivell local i comarcal, va sorgir com a resposta a l'article Perplex, jo? publicat per Enric Canela, i als comentaris dels seus lectors, a partir dels quals es va iniciar immediatament la seva difusió a través d’un grup del Facebook i del web deumil.cat. Per tal de fer un primer contacte off-line, els organitzadors de la campanya van convocar una primera trobada presencial a Torroella de Montgrí, on hi va assistir l'economista i membre fundadora de Sobirania i ProgrésElisenda Paluzie. La trobada, tot un èxit, es repetirà en els propers mesos a altres indrets, sobretot a mida que es vagi apropant el 7 de març, data de la manifestació sobiranista que aquesta iniciativa ciutadana té per objectiu dur a terme a Brussel·le

A l'inici de l'expedició

20.10.2008 A l'inici de l'expedició (Publicat al diari Avui) Em telefona un bon amic de Solsona i em demana com veig el futur país. La pregunta és més directa que altres vegades que n'hem parlat, i té aquell dramatisme propi de qui, davant el metge, sospita un diagnòstic fatal: "Ens en sortirem o no hi ha res a fer?". El meu amic no em truca pas per passar l'estona. Ell i jo som gent enfeinada. De manera que entenc molt bé que no es tracta d'un parlar per parlar: l'interrogant neix d'una inquietud fonda i que, en un home que ha estat radicalment fidel al país, és gairebé una pregunta pel sentit de tota una vida, la seva i la de tants altres patriotes. "¿Ens en sortirem, de fer de Catalunya un país emancipat, lliure, una nació completa, o tot haurà estat en va?" No queda gens content del que li responc. He estat tan evasiu que em temo haver-lo deixat més preocupat que no estava. O, encara pitjor, que hagi entès que penso que no hi ha res a fer, però que no tinc el coratge de dir-ho en veu alta. Hi ha molta gent que es demana si no som al final d'un camí que no ha dut enlloc i si l'espanyolització no és definitiva. Però que la pregunta me la faci un incansable lluitador pel país és alarmant. ¿Que no hem estat tan o més malament, nacionalment parlant, en altres moments de la nostra història? Què es va sentir des del catalanisme quan es va perdre la Guerra Civil? Com s'ho van prendre quan passaven els anys i s'adonaven que la voluntat genocida de la dictadura no era cosa de quatre dies? Quina vida s'augurava a la llengua del país quan havia quedat relegada a l'espai privat, i la "majoria silenciosa" s'avenia a votar sí als referèndums del dictador? Com ens vam empassar que les il·lusions d'una ruptura democràtica es fonguessin com un bolado en els pactes als que va portar una gran precipitació política? Hi segueixo donant voltes i arribo a la conclusió que el que és nou no són pas les dificultats actuals. Cap mirada enrere, per poc documentada que estigui, no ens portarà a la conclusió que els temps passats hagin estat nacionalment millors! El que és nou és la pregunta. Vull dir que, mentre s'avançava sense un horitzó clar, en la resistència, en la lluita per la supervivència, la pregunta per al final del camí era ociosa. En realitat, la pregunta per com acabarà tot plegat no ens l'hem començat a fer de manera raonable fins fa poc. No és que em refiï gaire de les voluntats d'independència declarades en una enquesta inofensiva. Però, ni que sigui com a aspiració expressada irresponsablement -vull dir, sense haver-se de preocupar per les conseqüències-, l'emancipació nacional mai no havia tingut tants adeptes. Sí: el nou, l'extraordinari, és que estiguem parlant de com cal acabar el trajecte de la reconstrucció nacional. La raó de la inquietud, però, és justificada. Ara que ja veiem l'horitzó, temem no arribar-hi. Fa basarda pensar que no l'encertarem sobre la decisió final. Per això desconfio d'això del "dret a decidir", perquè no deixa de ser una altra manera d'ajornar el debat sobre què cal decidir exactament. Però també penso que el desassossec, cada vegada més estès i que ens podria arribar a paralitzar, el causen els que ens asseguren un final de trajecte precipitat, per gairebé demà passat. La simplificació de la realitat política catalana actual -de fet, de qualsevol realitat- porta inevitablement a l'exasperació. I preguntar-se per la destinació final no és el mateix que tenir-la a prop. Ni vol dir ser capaços d'aconseguir-la. Fa poques setmanes, vaig tenir el goig de participar en una reunió plena de gent culta en què es va parlar amb emoció de la figura de l'explorador de l'Antàrtida Ernest Shackleton (1874-1922) i la seva capacitat per liderar el rescat de tota la tripulació de l'Endurance durant vint-i-dos mesos. Jo, ignorant, no n'havia sentit parlar mai. Es diu que Shackleton va convocar més de cinc mil voluntaris per a una expedició que havia anunciat al The Times amb aquest anunci: "Es busquen homes: per a viatge perillós. Sou baix, fred intens, llargs mesos de foscor completa, perill constant, retorn segur dubtós. Honor i reconeixement en cas d'èxit". L'empresa, travessar a peu l'Antàrtida, va fracassar. Però el reconeixement el va aconseguir per la capacitat de salvar tots els homes de l'Endurance. M'hi ha fet pensar perquè és cert que necessitem Shackletons capaços de convocar-nos sense falses promeses de paradisos fàcils. Si el perill és constant i el destí dubtós, cal advertir-ho. I si una expedició fracassa, cal assegurar que ningú no hi perdi la vida. Caldrà tornar-hi. La precipitació no ens convé. Amic: la bona notícia és que cada dia són més els que s'apunten a una expedició en què l'honor i el reconeixement només queda garantit per l'èxit. Que ara ens fem la pregunta d'on volem arribar exactament ja és molt més que haver de conformar-nos amb una supervivència sense destinació. Ja hem deixat la resistència, de condicions més dures però psicològicament més càlida, i hem començat l'expedició, potser menys dura, però molt més incerta: sou baix, fred intens, foscor completa... Que cap il·luminat no ens faci precipitar al buit, perquè l'honor només el donarà l'èxit. I l'èxit el donarà una expedició que sàpiga on vol i pot anar. Salvador Cardús, sociòleg

El "signe dels temps" i la independència

17.10.2008
El "signe dels temps" i la independència

(Publicat al bloc d'en Lluís Pérez)

Els independentistes catalans estem acostumats a que se'ns critiqui per reivindicar una cosa que, segons se'ns diu, està en contra del "signe dels temps", a saber: la creació d'un nou Estat. La globalització, se'ns diu, ha diluït la sobirania dels Estats en un sistema polític mundial on la tendència és a que els Estats cedeixin poder a entitats superiors i a que, en definitiva, la creació d'Estats es converteixi en un anacronisme. Que te de vàlida aquesta crítica?

Per començar, val a dir que hi han seriosos dubtes de que aquest sigui realment el "signe dels temps". En principi, algunes de les característiques del sistema mundial no son tan noves com anuncien els crítics de l'independentisme: des de la formació del capitalisme industrial, els Estats han estat inserits dins un sistema mundial on cap d'ells ha sigut plenament independent. Que la seva interdependència hagi augmentat és dubtós; més aviat, ha augmentat la seva dependència vers una única potència, Estats Units, mentre que al segle XIX n'hi havien varies que pugnaven pel control del mon. Però això no vol dir que els Estats perdin poder en favor d'una hipotètic regim global, sino que el perden en favor d'un Estat imperialista que ha sabut sotmetre'ls. D'altres característiques del suposat "signe dels temps" no és que no siguin noves: és que son inexistents. No és cert que la "tendència" sigui a la desaparició dels Estats. Ans el contrari: ara mateix hi han molts mes Estats al mon que fa 10 anys i que fa 20.

Tanmateix, aquesta no és la principal objecció que se li pot plantejar a aquesta crítica a l'independentisme. Suposem per un moment que sigui cert el que diuen els nostres crítics. Suposem, doncs, que cada cop hi han menys Estats, i que els que queden caminen cap a la unificació o en tot cas cap a la dissolució de la seva sobirania. La qüestió és: i? Que te a veure l'existència d'una tendència mundial amb l'acceptació d'aquesta tendència? Als anys 30, la tendència era que les lànguides "democràcies" liberals post-Gran Guerra fossin substituïdes per règims totalitaris, però a ningú no se li hauria acudit criticar els resistents antifeixistes per "anar contra el signe dels temps". El signe dels temps pot ser autènticament dolent, i si és així no només no tenim perquè acceptar-lo, sinó que la nostra obligació moral és combatre'l. En realitat, argumentar que una cosa és bona perquè està d'acord amb el "signe dels temps" és una fal·làcia molt coneguda: la fal·lacia naturalista, que consisteix en dir que "X existeix, per tant, X és bo". Que existeixi una tendència històrica a la desaparició de l'Estat-nació (cosa discutible, insisteixo) no significa que aquesta tendència sigui bona.

Convé, doncs, no posar-se a delirar sobre el "signe dels temps" i la seva importància a l'hora de prendre partit per una causa política. El "signe del temps" és que proliferi la SIDA, que augmentin els maltractaments a dones, que prosperin i s'estenguin els fanatismes religiosos, que el medi ambient es deteriori, que les mes variades supersticions colonitzin les ments de milions de persones, que els drets civils es retallin, que la cultura es mercantilitzi... però cap d'aquestes coses es justifica per ser part del "signe dels temps". Per tant, farien be els nostres crítics en reflexionar sobre si realment significa alguna cosa dir que l'independentisme és criticable per tenir un programa polític que no s'adequa al "signe dels temps".

Lluís Pérez Lozano, estudiant de Sociologia

De peus a terra

16.10.2008 De peus a terra (Publicat al diari Avui) Un estrany silenci ressona a Catalunya, l'absència d'arguments favorables a la pertinença a l'Estat espanyol. Hi ha qui diu que a Espanya li convé, o que Catalunya no té res a decidir, o que Catalunya no existeix, però ningú ha dit ni una paraula sobre què guanyen Catalunya i els catalans amb la dependència. La submissió només és sostenible si el dependent rep protecció a canvi, com Catalunya en rebia fins a l'entrada a la Unió Europea i l'euro, perquè la pertinença a l'Estat dels espanyols li permetia un accés lliure al seu mercat, i l'espoli fiscal només s'acarnissava contra els catalans al petit nivell possible amb una pressió fiscal del 10% del PIB (ara és el 40%). Subsumits els mercats espanyol i català en el mercat únic europeu, i perdudes pels governants espanyols la moneda, la fixació dels tipus d'interès i dels tipus de canvi, i els aranzels i permisos d'importació i exportació, els catalans ja no guanyen res comercialment per pertànyer a l'Estat dels espanyols, i el resultat inevitable és la disminució constant de la importància relativa del seu mercat, on ara Catalunya hi ven menys del 40% de la seva producció, menys del que ven fora, i en compra menys del 35% de les seves importacions. La dependència ja no té la contrapartida de l'accés privilegiat al mercat espanyol, que és de risc per ser l'únic on els productes catalans són boicotejats per ser-ho (pràctica confessada pel 21% dels madrilenys, segons Abc). Sovint es xiuxiueja que la independència no és possible perquè no ens deixaran i treuran els tancs, tot projectant al present els fantasmes sagnants del passat. No hi ha, però, cap perill, els espanyols no estan disposats a pagar el preu de tornar a ser la Birmània d'Europa com a la dictadura, un Estat pària, pobre, aïllat i autoritari, i perdre la prosperitat i la democràcia. Els partidaris de la intervenció de l'exèrcit per impedir les independències d'Euskadi i Catalunya no arriben ni al 40%, segons enquesta d'El Mundo. Contra la nostra voluntat democràtica, majoritària i pacífica, la seva violència i Exèrcit són un tigre de paper. Fracassat amb l'Estatut l'intent d'assolir, ja que no un Estat propi, un Estat propici, la viabilitat de Catalunya no és sostenible amb l'Estat a la contra. Només la fi de l'espoli fiscal, que ens deixessin de robar els 20.000 milions d'euros de cada any, multiplicaria per 2 la despesa en sanitat, per 4 la d'ensenyament, i per 16 la d'obres públiques. L'any 2007 vam creuar un llindar, tenir menys professors i ordinadors per aula i per alumne, i menys personal sanitari i llits hospitalaris per habitant, que la mitjana de l'Estat. L'any 2006 vam perdre 13.200 llocs de treball de titulació superior (universitària o professional de 3r grau), mentre que Madrid en guanyava 46.490 i tot l'Estat 201.050. El resultat és que Catalunya està ja per sota de la mitjana, mentre els nostres estudiants només reben de l'Estat el 4,8% de les beques, quan són el 14,8%, i els titulats de les universitats catalanes només són l'11% del total estatal. És l'èxit del secular projecte espanyol d'anorrear Catalunya que passa dels dirigents de Franco ("A estos catalanes hay que ahogarlos económicamente") als de González ("El futuro económico de Cataluña es un país de albañiles y camareros") i Zapatero ("Esto es la prueba de que el sistema funciona", referint-se al volum de l'espoli fiscal català). Això és el que hi ha, perquè a la frase d'en Pujol sobre el procés estatutari ("Ens hem vist al mirall i no els hem agradat, no ens hem agradat, i no ens han agradat") li manca que ells també s'han vist al mirall, i s'han agradat. Després de trenta anys de catalanisme autonomista, és l'hora del balanç, encallats una dècada en la frustració repetitiva del fracàs de tota pretensió catalana que depengui de la voluntat d'Espanya. Sense guanys ni objectius, no és ara l'autonomisme sinó el sospir de la criatura oprimida, el cor d'un món sense cor, l'opi del poble, impotent per concebre cap més futur que la dependència perpètua, i de contestar unes simples preguntes: quines són ara les raons favorables a la continuïtat de Catalunya dins i sota l'Estat dels espanyols, què en guanyem els catalans; i quines són les contràries, què perdem els catalans per ser-hi. Tot just ha començat una crisi que despullarà encara més la irrellevància de les nostres institucions i representants, que parlaran i proposaran sense decidir res, perquè no tenen res a decidir. Diran i es creuran que s'ocupen dels problemes de la gent, però només en parlaran, perquè és l'únic que poden fer, a més d'intentar convèncer els governants espanyols, amb l'èxit acreditat que no cal recordar: crueltat, la justa. Segons Rajoy, "la Generalidad está para hacer carreteras y poca cosa más". No és un desig, descriu la realitat. Si del balanç resulta que a Espanya no hi ha res a fer, que només ens volen per pagar i obeir, que cada any perdem diners i oportunitats, que ens duen a la ruïna en benefici d'ells, que ens manen i ens menyspreen, només queda definir i executar el business plan d'escissió de la branca ruïnosa de l'empresa Catalunya que s'anomena Espanya, perquè ha resultat un mal negoci no redreçable. O llanguir fins a l'extinció. Alfons López Tena, president del Cercle d'Estudis Sobiranistes

1a Trobada de Joves d'Òmnium

15.10.2008
1a Trobada de Joves d'Òmnium

El cap de setmana del 8 i 9 de novembre, Òmnium Cultural organitza la seva primera trobada per a joves d’entre 18 i 25 anys amb l’objectiu d’oferir un espai de formació i reflexió i, alhora, de crear xarxa entre els socis d’Òmnium més joves i altres persones de la mateixa edat que encara no ho són però que simpatitzen amb els principis de llengua, cultura i país pels quals treballa l’entitat.

La trobada ha estat impulsada per un grup de socis joves d’Òmnium, interessats en generar una dinàmica de treball que animi a la participació dels membres més joves de l’entitat i sigui un punt de referència per al jovent del país.

Amb aquesta finalitat, s’ha preparat una programació que contempla espais de formació, d’intercanvi de coneixements i de lleure. Així, entre les activitats programades, s’hi troben diverses taules per reflexionar sobre temes d’actualitat, com ara els reptes del catalanisme, la cohesió social, l’activisme a la xarxa, o la cultura i els mitjans de comunicació.

També s’han preparat altres activitats per afavorir la coneixença i l’intercanvi d’experiències entre els participants durant els diferents moments de convivència del cap de setmana. Més informació sobre el programa i els preus de la Trobada, aquí.

Més de 1.600 persones omplen el Palau de la Música per homenatjar a Xirinacs

14.10.2008
Més de 1.600 persones omplen el Palau de la Música per homenatjar a Xirinacs

(Publicat al diari Crònica)

Més de 1.600 persones van retre ahir homenatge a l'exsacerdot i polític català Lluís Maria Xirinacs. Poc després d'un any de la seva mort, un Palau de la Música Catalana ple va recordar la seva figura, definida per tots els presents com a un 'patriota coherent', un defensor de la independència del país i una bona persona. Diferents personalitats de la societat civil dels Països Catalans van lloar Xirinacs i la seva defensa per les llibertats.

L'acte va començar amb les paraules 'Comença a caminar poble català!'. Mossèn Dalmau, qui va ser amic de Xirinacs, va explicar durant la seva intervenció que la figura i la personalitat del homenatjat era 'complexa' i va assegurar que 'no va morir d'odi ni de gelosia ni d'accident, sinó d'amor com Jesús', al temps que afegia que 'ningú ha dit mai que Jesús es va suïcidar, però els fets canten'.

Més dur en els seus termes es va mostrar Josep Guia, membre del Comitè executiu del PSAN, qui va declarar que el d'ahir no era un acte 'fet pels partits, sinó per persones generoses i honestes del poble català'. Per la seva banda, Lluís Planes, de la Fundació Xirinacs, va manifestar que 'ja s'havia acabat el temps de la queixa, del nacionalisme i l'independentisme il·lusori' i que havia arribat el moment 'de vertebrar els Països Catalans'.

A l'acte hi van assistir el conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras, el líder d'Esquerra a l'Ajuntament de Barcelona, Jordi Portabella, i el jurista, Hèctor López Bofill. El toc musical el van posar Maria del Mar Bonet, Feliu Ventura, Elèctrica Dharma, Obrint Pas, La Coral Sant Jordi, Joan Reig amb Refugi, Aramateix, At versaris i Manel Camp

De la Catalunya perplexa a la Catalunya activa

10.10.2008
De la Catalunya perplexa a la Catalunya activa

(Publicat al diari Crònica)

Per aquest dijous a les set de la tarda, Òmnium Cultural ha programat un d'aquells actes que omplen (aneu-hi amb temps, doncs, si voleu veure'ls la cara). Alfons López Tena, Vicent Sanchis i Roger Buch parlaran de la situació del país davant els incompliments en matèria de finançament per part de l'Estat i de la futura sentència del TC. Passat recent i futur imminent. Com sabeu, des del 9 d'agost ens trobem en una situació de crisi de legitimitat. L'Estat ha incomplert allò que diu l'Estatut després de dos anys de poder-ho solucionar i anar donant allargues. És cert que han presentat una proposta, però tant el govern com l'oposició l'han qualificada d'insuficient. Per tant, el que tenim al davant des del 9 d'agost és la manifesta manca de voluntat per part de l'Estat i una pretesa normalitat en forma de negociacions. És per això que va sorgir la iniciativa de concentrar-se cada dia 9 a les 9 davant de tots els ajuntaments dels Països Catalans, per reclamar una solució democràtica basada en el dret de decidir. Dijous vinent, doncs, torna a ser dia 9.

Els tres ponents són persones vinculades a Òmnium, una entitat que, com no podia ser altrament, ha comprès el problema polític que ens fa de coll d'ampolla i que afecta els tres punts del seu lema: la llengua, la cultura i el país. Amb López Tena i amb Vicent Sanchis vaig tenir ocasió de coincidir-hi a les Primeres Jornades Comunicació i Independència que es van fer a la UAB el passat 14 de maig. Un parell de videos (1 i 2 ) ho recullen. Roger Buch, d'altra banda, és una d'aquelles persones que, sense ser tan mediàtica com els altres dos, val la pena escoltar sempre (i sempre hi és encara que potser no es noti tant). En aquella ocasió, finançament i TC eren futur. Ara un d'aquests dos temes ja és passat i no hi ha hagut cap daltabaix. Poques persones parlen obertament de crisi de legitimitat arran de l'incompliment del 9 d'agost. Suposo que totes les energies es concentren en el TC, de la sentència negativa del qual López Tena està convençut.

Valdrà la pena treure-hi el cap, doncs, i que amb una mica de sort hi hagi debat. En un article al Bloc Gran del Sobiranisme que ja comença a ser famós perquè ha desembocat en la proposta de portar 10.000 catalans a Brussel·les, Enric Canela (CiU) deia “Perplex jo?” Des d'un punt de vista ben diferent, el Molt Honorable José Montilla ha dit reiteradament que no comparteix aquest diagnòstic (no li deu anar bé). Certament, hem de sortir d'aquesta perplexitat. I no cal que ens hi trenquem gaire les banyes. López Tena ho té clar i qualsevol que l'escolti se n'encomana, de tanta energia i tanta clarividència. Per això tinc l'esperança que, ara que comença a remenar les cireres a CDC, també a ells els convenci. Ens mobilitzarem i ens activarem tant com calgui, però que no hàgim de lamentar que, després de cinc anys a l'oposició i d'unes quantes males experiències nacionals, no ens hem mogut d'on érem. D'un partit nacionalista se'n pot esperar alguna cosa més que la lluita legítima per l'alternança en el poder, se n'ha d'esperar que impulsi el procés d'autodeterminació. La Catalunya activa passa per aconseguir que a les properes eleccions hi hagi dos, tres o quatre partits que es presentin amb la proposta de declarar unilateralment la independència. Ens demanaran suport per no fer un salt en el buit. Ens hi trobaran, però que no triguin gaire, que tenim pressa.

Xavier Mir, blocaire en vaga

Finançament sense xifres

09.10.2008 Finançament sense xifres (Publicat pel diari Avui) Parlar de finançament sense xifres és com pretendre fer una truita sense ous. Els criteris que es discuteixen tenen com a objectiu incrementar el finançament, i, per tant, el que s'està discutint és una xifra: la xifra que li tocarà a Catalunya per finançar les seves necessitats de despesa. L'Estatut, però, no en garanteix cap, de xifra. La famosa cistella d'impostos que tantes anades i vingudes ha provocat aquests dies està inclosa a l'Estatut, i el govern espanyol la complirà estrictament, però això no garanteix cap millora en el finançament. L'article 206.1 de l'Estatut diu textualment: "Els recursos de la Generalitat són, entre d'altres, els que deriven dels seus ingressos tributaris, ajustats a l'alça o a la baixa en funció de la seva participació en els mecanismes d'anivellament i de solidaritat". Per tant, la cistella d'impostos ens vindrà íntegra o completa, el nom no fa la cosa, però, si no millora la fórmula que determina les necessitats de despesa de la Generalitat, el fons de suficiència serà negatiu (els nostres recursos seran ajustats a la baixa). S'ha perdut una oportunitat d'establir una xifra mínima a aconseguir, pactant una fórmula ambiciosa per calcular les necessitats de despesa de la Generalitat. Cal recordar que al final del procés la millora (si hi és) en el finançament es podrà quantificar, i hauria de servir per reduir el dèficit fiscal de Catalunya. Recordem que la darrera estimació del dèficit feta per la conselleria d'Economia el situava en un 9,8% del PIB de Catalunya per a l'any 2005. Si es manté igual, l'any 2009 el dèficit fiscal estarà al voltant de 22.500 milions d'euros. Elisenda Paluzie, economista i professora a la Universitat de Barcelona

'El moment de dir prou': Ara?

08.10.2008
'El moment de dir prou': Ara?

(Publicat al diari Crònica)

El darrer llibre del Toni Strubell, “El moment de dir prou”, va ser presentat a la llibreria Ona de Barcelona, dimarts 30 de setembre, en un acte on no hi cabia més públic, l’autor parla amb convicció de “la manifesta incompatibilitat amb Espanya”. Gran coneixedor de les entranyes de l’Estat per la seva feina, al costat de l'advocat i historiador Josep Cruanyes –que també va intervenir en l’acte– Strubell il·lustra la flagrant anormalitat en què viu la nació catalana, i els molts motius que demostren que el projecte d’Espanya no passa per acceptar els catalans tals com som i volem ser.

En el pròleg, l’expresident d’Itàlia Francesco Cossiga escriu. “La història és sempre la reescriptura del passat [i] Strubell no s’acovardeix davant aquest difícil objectiu”. Després de repassar múltiples episodis vergonyosos (hi ha capítol en què demana: “Franco encara?”), en Toni corona el llibre amb un suggerent apèndix intitulat “Cap on portem Catalunya? Idees” on el lector “Cal fer popular el catalanisme”, “Una nació sostenible”, “Afavorir la unitat del catalanisme”, “La batalla de l’emotivitat”, “Fer capital Barcelona”, Explotar internacionalment el 2014”, “Fer visible les raons de la sociolingüística”, i “Catalunya a Europa”.

De cap a cap, el llibre és d’una lectura apassionant (com ho ha estat -em consta!- l’exercici d’escriure’l) i obligada si hom vol entendre molts dels motius pels quals el poble català, sobirà, viurà amb tota certesa més tranquil i més segur. Qui no ho tingui clar ara mateix, ho tindrà després de llegir el llibre: es deixarà convèncer que “El moment de dir prou” és ... ara!

Miquel Strubell, sociolingüista i membre fundador de Sobirania i Progrés

Il·lusió fracassada

07.10.2008 Il·lusió fracassada (Publicat al diari Avui.cat) El 23 de setembre passat ens emplaçava Ferran Mascarell a “tractar d’aconseguir una quota més gran de poder de l’Estat i a obtenir un marc constitucional més permeable als legítims interessos dels ciutadans de Catalunya” i “reclamar més i més Estat per a Catalunya”. Com a il·lusió és plenament legítima, però també és legítim reclamar als ideòlegs de l’autonomisme que apostin per una pràctica política menys fantasiosa i que no defugi la veritable qüestió de la sobirania i el poder ara i avui, com pensen assolir sense ser Estat que Catalunya tingui el que al món només tenen els Estats. Defineixen un legítim horitzó estratègic, però no proposen cap tàctica política eficaç, i no diuen quines són les raons favorables a la continuïtat de Catalunya a l’Estat espanyol, què hi guanyen els catalans amb la dependència. “Ellos son autónomos, pero nosotros somos soberanos”, ens deia la vicepresidenta espanyola. Sense sobirania, la il·lusió de l’autogovern dins i sota l’Estat espanyol per aconseguir “més i més Estat” es pot assolir reformant l’Estatut o la Constitució. La de l’Estatut ja s’ha fet: tant és que l’aprovi el Parlament amb un 89%, són els espanyols qui el fan al seu gust “cepillado”, i tant és el referèndum, el Tribunal Constitucional l’arranarà entre nul·litats i declaracions d’ineficàcia, convertint l’Estatut en un catàleg d’intencions sense força jurídica ni vinculant. És una opció fracassada. La reforma constitucional requereix 234 diputats espanyols favorables, noves eleccions, de nou 234 diputats favorables, i referèndum a tot l’Estat. Els que no van saber, poder o voler obtenir el vot de 176 diputats per aprovar al Congrés l’Estatut que aprovà el nostre Parlament, cal que diguin com pensen aconseguir el vot de 234 diputats i el suport espanyol perquè Catalunya tingui “més i més Estat”. Per canviar Espanya cal que els espanyols estiguin d’acord a perdre poder i riquesa en benefici dels catalans, i ja s’ha vist prou que no ho volen ni ho voldran. És una il·lusió fracassada. L’autonomisme ha prestat grans serveis a la nació, l’ha feta avançar, però s’ha exhaurit i no és ja sinó una font contínua de frustracions, perquè les competències són d’un Estat que ens va a la contra: no podem decidir sobre subministrament d’aigua ni d’electricitat, ni sobre aeroports i ports, ni sobre autopistes, carreteres ni trens, ni el català és oficial ni tenim representació ni presència a la UE. No podem decidir sobre pensions, les nostres seleccions esportives no poden competir internacionalment, a les nostres empreses se’ls impedeix comprar empreses espanyoles importants, i tot l’èxit de l’autonomisme dels darrers 10 anys ha estat que l’espoli fiscal només s’hagi multiplicat per dos, més del 10% del PIB català, més de 20.000 milions d’euros que cada any els catalans paguen en impostos, van a Espanya, i no tornen. Un balanç de perdedors que repeteix una i altra vegada un ritual sado-maso: Catalunya reclama quelcom, Espanya diu (o escup) que no, i és que no. Mentrestant, Catalunya s’enfonsa: la renda dels catalans cau, després de “l’anivellament solidari”, de la posició 3a a la 11a, sota Melilla; cau sis posicions al món entre el 2003 i el 2006 en Índex de Competitivitat; cau en l’Índex de Desenvolupament Humà de les Nacions Unides entre el 2000 i el 2007 de la posició 14 a la 18, mentre Espanya puja de la 21 a la 13. Superem encara (104,6%) la mitjana de renda, en un parell d’anys caurem per sota, inevitable quan en 20 anys hem estat el 16% dels habitants i el 20% del PIB, hem pagat el 24% dels impostos, i rebut el 12% de la despesa pública. Aquesta és la realitat de l’atzucac autonomista. Prou d’enganyar la gent fent creure que d’Espanya aconseguirem més poder, que no ens robin tant, “més i més Estat”. O volem allò que tenim, resignant-nos al destí de província arraconada i marginal a què ens condemna Espanya, o tenim allò que volem, i l’única manera és l’Estat independent, que només necessita la majoria dels votants catalans a favor, no la dels espanyols. L’estratègia, la democràcia; la tàctica, la dels espanyols “paso corto, vista larga, mala leche”. Ens consideren un problema: siguem-ho, sigu, siguem el seu problema i la nostra solució. Som-hi. Alfons López Tena, president del Centre d'Estudis Sobiranistes

Xirinacs al Palau, l'últim homenatge a un insubornable independentista

06.10.2008
Xirinacs al Palau, l'últim homenatge a un insubornable independentista

El proper dilluns 13 d'octubre es durà a terme l'acte "Xirinacs al Palau", un homenatge al polític independentista que ens va deixar l'any 2007. L'acte, que es realitzarà a Palau de la Música a les 21:00, comptarà amb parlaments de personalitats del món cultural, social, civil i polític català; seran Víctor Alexandre, Montserrat Carulla, Oriol Junqueras, Josep Guia, Rosa Calafat, Mossèn Dalmau, Lluís Planes i Arcadi Oliveres. A més a més hi actuaran també els grups Obrint Pas, Elèctrica Dharma, At Versaris o Aramateix, i els cantautors Jaume Arnella, Feliu Ventura o Maria de Mar Bonet, entre d'altres. Hi haurà també intervencions de diversos representants de la societat catalana, com Alfons López Tena, Miquel Calçada "Mikimoto", Isabel-Clara Simó, Jordi Porta, Vicent Sanchis, Antoni Bassas, Oleguer Presas o Josep Maria Terricabras, entre molts d'altres. A més, l'acte podrà ser seguit en directe als següents cinemes: Cinemes Catalunya (C/Ciutat 33, Berga, el Berguedà), Cinemes Guiu (Av. Celoria 54, La seu d'Urgell, l'Alt Urgell), Cinemes Rambia (C/Anselm Clavé 11, Lleida, el Segrià), Cinemes Urgell (C/Navarra 7, Mollerussa, el Plà de l'Urgell), Cinemes Kyton (Av. 11 de setembre 18, Palamós, el Baix Empordà) i el Cinema Majèstic (Av. Catalunya 56, Tàrrega, Urgell). No us el perdeu!

Suecs, suïssos i la independència

03.10.2008
Suecs, suïssos i la independència

(Publicat al bloc d'en Lluís Pérez)

No m'agrada massa parlar de referents internacionals per a il·lustrar els projectes polítics sobre el nostre país, però si ho hagués de fer, trobaria una sèrie de símils molt clars per explicar els diferents projectes independentistes pel que fa al model social que propugnen. Uns, minoritaris però no tant, voldrien que els Països Catalans fossin una cosa així com la Veneçuela de la Mediterrània. Uns altres, per sort molt més minoritaris, pensen en el nostre país com la futura Cuba de la conca del Mare Nostrum. I uns altres, per sort més minoritaris encara, situats a l'altre extrem de l'espectre polític, sembla que tenen més aviat al cap Croàcia o Sèrbia, amb els seus processos d'expurgació ètnica i tot això.

Però totes aquestes són opcions minoritàries, sobretot les darreres dues (per sort, insisteixo). Jo diria que la majoria dels independentistes d'aquest país es poden dividir, pel que fa al seu model social, entre "suïssos" i "suecs". No parlo del model polític de cada país, sinó del seu model socioeconòmic. Comencem pels "suïssos". Aquests voldrien que els Països Catalans fossin la Suïssa del Mediterrani. Un país petit, amb una economia mínimament intervinguda per l'Estat, un model liberal-conservador d'Estat del Benestar on la família i el mercat són els principals proveïdors de serveis, i una baixa pressió fiscal.

D'altres, en canvi, voldrien veure els Països Catalans convertits no en la Suïssa, sinó en la Suècia del Mediterrani. Un país amb eficient i pròspera economia basada en la innovació tecnològica, amb un model d'economia mixta on tant la iniciativa privada com l'Estat tenen un pes important, amb un sistema impositiu progressiu i amb un potent Estat del Benestar on la gestió del risc vital es desmercantilitza tant com es desfamiliaritza. L'Estat proveeix els individus de sanitat i educació públiques universals, gratuïtes i de qualitat; de subsidis contra les penalitats imprevistes o degudes a l'atzar; i de polítiques que afavoreixen la igualtat d'oportunitats, tot ajudant els sectors més vulnerables a la discriminació (senyaladament, les dones) a protegir-se d'ella.

Ambdós grups coincideixen en un mateix diagnòstic: per a aplicar els seus respectius models als Països Catalans, aquests necessiten d'Estat propi. I tenen raó, per més a que a primera vista pugui semblar contradictori. Avui dia, la riquesa que es crea als Països Catalans no es queda íntegrament a la butxaca dels individus que la generen amb el treball assalariat o la iniciativa empresarial, com voldrien els "suïssos"; ni serveix per finançar un potent Estat del Benestar que asseguri la independència personal dels individus i la igualtat d'oportunitats, com voldrien els "suecs". Enlloc d'això, la riquesa creada pels catalans va destinada a finançar el projecte econòmic pseudoimperial d'un Estat obsessionat amb la idea de reconquerir amb les empreses el que a Amèrica Llatina no va poder mantenir per les armes, i no menys obsessionat amb la idea de fer de Madrid la florent capital d'aquest imperi. "Suïssos" i "suecs" als Països Catalans tenen un enemic comú, que són (per seguir amb els referents) els qui des de Madrid volen convertir Espanya en la França del sud d'Europa. I no cal dir, en aquesta nova França hispana, qui serà París (qui, doncs, sortirà guanyant) i qui Occitània (qui, per tant, sortirà perdent).

L'evolució política de les relacions Espanya - Països Catalans ha arribat a un punt en que cada cop està més estesa la consciència que el centreesquerra i el centredreta catalans, si seriosament volen dur a terme els seus respectius projectes polítics, només poden fer-ho aconseguint la creació d'un Estat català independent. Significa això que "suecs" i "suïssos" tenim en els "francesos" un enemic comú? Sí. Significa que hem de col·laborar per guanyar-li la mà? Sí. Significa que, com volen alguns, hem de postposar les nostres diferències quant al model social fins el dia de la independència? Que hem de conformar un partit polític que ens agrupi a tots tot posant per davant de tot la independència i deixant en segon terme l'eix esquerra/dreta (com qui diu, l'eix Suècia/Suïssa)? No crec. L'independentisme, i més en el cas d'un poble senzill i pragmàtic com el nostre, només convenç i esdevé majoritari quan la gent rep una resposta a la pregunta "i la independència, per a fer què?". I aquí, les respostes de "suïssos" i "suecs" són massa diferents com per a que ens passem tot el camí cap a la independència responent "això ja es veurà".

"Suecs" i "suïssos" necessitem, cadascú, una força política que ens representi als Parlaments i les institucions que mal que bé ens serveixen per autogovernar-nos. Dues forces, doncs, una de les quals aplegui el sobiranisme de centreesquerra i l'altra el sobiranisme de centredreta. I un cop plegades formin un bloc político-electoral majoritari, aleshores sí que haurà arribat el moment de caminar plegats (cadascú des de les seves sigles, però plegats) el camí del referèndum d'autodeterminació i del procés constituent vers un Estat propi. El problema, és clar, és que si mal que bé existeix una força parlamentària "sueca" (per més que sovint els seus dirigents es facin els suecs, si se'm permet la broma), no hi ha actualment cap força "suïssa". I la que podria aspirar-ho a ser (si més no a Catalunya), que no és sinó Convergència Democràtica, actualment té, crec jo, pocs López Tena que puguin forçar-la a emprendre el tan esperat, i mai esdevingut, gir sobiranista.

Lluís Pérez, estudiant de Sociologia

Sobre Rafael Casanova

02.10.2008
Sobre Rafael Casanova

Quan s’acosta l’Onze de Setembre sempre sentim la cançó de l’enfadós, que qüestiona la figura històrica del nostre heroi i Conseller en Cap, Rafael Casanova.

La lletania pre-Diada, any rere any repetida, més o menys rondineja així:

a/ Que si “només” va ser ferit i va poder sobreviure. (Vet ací tot un acte de traïció!)

b/ Que si va morir al 1743 amb més de 80 anys de forma natural. (Potser s’havia de suïcidar?)

c/ Que si el 1719, tot aprofitant una amnistia, va tornar a exercir d’advocat. (Com tothom. O és que el ferrer no va fer de ferrer i el fuster de fuster, des del 12 de setembre de 1714?)

d/ Que si havia d’haver capitulat sense resistir. (Jutjar una decisió transcendentalment històrica, tot descontextualitzant-la i mistificant-la, amb la mentalitat hedonista i covarda imperant avui en dia és, com a mínim, absurd).

e/ Que si la ofrena floral al peu del seu monument no té massa sentit. (Té molt més sentit, posem per cas, que la ofrena al monument del soldat desconegut que Gran Bretanya fa cada any a Whitehall)

f/ Que si el General Moragues es mereix l’homenatge i Rafael Casanova no.

No són gens incompatibles ni comparables. Moragues era un militar que operava fora ciutat i Casanova el màxim responsable polític de Barcelona. El problema és que el General Moragues és una figura històrica incòmode i, per tant, marginada pel titellam-col·laboracionista, els mitjans de manipulació i la intel·lectualitat de cul llogat. Però per a restituir i enaltir com es mereix al gran heroi i màrtir de Sant Hilari Sacalm, no cal minimitzar ni treure mèrit al Conseller en Cap.

L’historiador igualadí Joan Mercader i Riba ens ho relata així: “Casanova havia suggerit l’acceptació d’un armistici d’uns 12 dies, que hauria permès de reorganitzar les tropes i d’esperar l’anunciat comboi de Mallorca. Predominà, però, el parer contrari, que Casanova acceptà sense reserves, i treballà intensament davant la imminència de l’atac final. Aquest es produí la matinada de l’Onze de Setembre. Casanova s’adreçà al Portal Nou i, enarborant la bandera de Santa Eulàlia i voltat dels prohoms de l’escorta, arrossegà al contraatac diverses companyies de la coronela i durant una hora i mitja hom disputà una terrible batalla cos a cos. Rafael Casanova rebé una bala a la cuixa i hagué de cedir la bandera al comte de Lanuça, protector del braç militar. Fou hospitalitzat al col·legi de la Mercè, on el visitaren el conseller segon Salvador Feliu de la Penya, i diversos militars, que li sotmeteren un projecte de capitulació, el qual es veié forçat a aprovar.”

Què més havia de fer? Coneixeu gaires presidents o caps suprems del segle XVIII – polítics o militars- que s’hagin jugat la vida a primera línia de foc, tot lluitant fins al final? Creieu que sense aquest acte heroic, avui servaríem la memòria del “Onze de Setembre” i la voluntat de restablir la Llibertat de Catalunya?

Els titelles-col·laboracionistes que ens representen des de fa 31 anys no són dignes de fer-li cap ofrena floral, ni cap homenatge; aquesta és la qüestió.

Cal afegir també que la resistència a ultrança, no fou solament una gesta de valor, dignitat i honor, sinó que les possibilitats de que Anglaterra es reincorporés a la guerra al costat dels catalans, eren molt fonamentades. El canvi de monarca (Jordi I per Anna I) feia de la lluita una oportunitat nova i gens desestimable. El sacrifici, per tant, era fins i tot políticament i pragmàticament aconsellable.

Segueix Mercader i Riba: “Temorosos de la repressió felipista, alguns familiars i amics seus decidiren de fer-lo passar per mort. Més tard fou dut en secret a la casa del seu difunt sogre, heretada pel seu fill Rafael”.

Val a dir també que la obligació de qualsevol lluitador patriota, més enllà del instint de supervivència lògic i humà, és escapolir-se de l’invasor per a resistir o esperar una nova oportunitat, tal i com pretenia fer el General Moragues, fugint a Mallorca, quan fou capturat per l’enemic.

Sobreviure uns anys més a la gran gesta no li resta gens de mèrit, i pocs pobles poden vantar-se i sentir-se tant orgullosos com nosaltres, de tenir en la seva galeria de persones il·lustres un ferm patriota i gran dirigent, tant valent, digne i honorable com el nostre Conseller en Cap: Rafael Casanova.

Antoni Gomis, president de Catalunya Estat Propi

El català i la ciència

01.10.2008 El català i la ciència (Publicat al diari Avui) Poden respirar tranquils tant els nostres dirigents polítics com els dirigents empresarials com els directius esportius, de mitjans de comunicació, d'activitats de lleure... perquè aquest article no va per ells, tot i que a gairebé tots els encaixaria. Em vull referir (encara que no és exclusiu d'ells) als dirigents d'institucions científiques, de centres d'investigació, que, ah!, encara que no surtin gairebé mai als mitjans, també existeixen. A Catalunya tenim 12 universitats, 33 centres de recerca amb participació de la Generalitat (CERCA) i 15 instituts del Consell Superior d'Investigacions Científiques. Això fa un total de seixanta directius al més alt nivell -amb els diferents noms de rector, director, president- i possiblement tres-cents o quatre-cents alts càrrecs de direcció i de gestió. No és menyspreable, doncs. La meva pregunta és: quin grau de catalanitat hi ha entre la classe dirigent de centres científics? Em refereixo no a les paraules, no a les manifestacions, sinó als fets reals, a la gestió de cada dia, però també als aspectes menors, que no es noten però que van traspuant. Quants d'aquests dirigents creuen en Catalunya com a país, que volem que sigui científicament desenvolupat però que també volem que sigui un país no subsidiari d'altres ni de les decisions de gent de fora? Certament, la ciència no té fronteres, la recerca s'ha de basar en l'excel·lència, no podem renunciar a res que ens enriqueixi científicament, hem d'ésser competitius amb els països científicament i tecnològicament avançats... Gairebé com els clubs de futbol de primera línia (però amb menys recursos). Tant de bo poguéssim contractar alguns dels millors investigadors del món, però poques vegades és el cas. Però sí que seguim camins paral·lels amb l'ús de la llengua. És clar, em diran, la ciència es transmet en anglès, a Dinamarca o a Noruega ho fan tot en anglès (sic). I és clar que sí, els respondré, perquè ells no han de competir amb altres llegües amb privilegis jurídics, polítics i demogràfics colossals en el seu propi país. No els amenaça ningú. Però aquí, a Catalunya, no cal amagar l'existència del català. No sols no cal amagar-la, sinó que faríem bé d'exhibir-la, encara que només sigui perquè el món científic, un col·lectiu de ments d'alt nivell, se suposa, tingui coneixement de la seva existència. O potser s'acabi interessant per l'estat de la llengua, per la seva problemàtica, pels problemes del país... Així és com tindríem bons ambaixadors arreu. Ja tenim l'anglès per comunicar-nos científicament, però quin mal hi fa el català en una web? O quin mal hi fa el català en una memòria d'activitats? O en la vida quotidiana? Amb l'argument de l'anglès, de la internacionalització, de l'obertura al món, de tot el que vulguin, el que es camufla és una eliminació del català o la substitució del català pel castellà. Perquè, esclar, què diran a Espanya si fem un report d'activitats en anglès i català i no en castellà? Potser els caurà malament aquesta omissió, potser no ens subvencionaran el projecte, potser ens miraran amb recel, potser no ens invitaran, potser... Aquesta és la veritable mare dels ous, la dependència dels organismes de l'Estat, tot un procés d'espanyolització. El diccionari de l'IEC defineix mesell com: "Que no se sent dels cops", i figuradament, "d'una insensibilitat absoluta". Si us plau, doncs, que ningú no s'escandalitzi per l'ús d'aquest adjectiu, no és un insult. Crec que hauria de ser política del comissionat i de la conselleria que el català fos present en les webs i en les memòries d'activitats de tots els centres del CERCA, no d'uns quants ni de molts, sinó de tots. Així ningú ens podria dir mesells. Enhorabona a aquells dirigents que ja ho practiquen. I als altres, que pensin si realment la ciència ha d'estar per damunt del país. Manuel Castellet, catedràtic de Matemàtiques de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB)

Un comentari a la Sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre la consulta popular basca

30.09.2008 Un comentari a la Sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre la consulta popular basca Tot seguit us oferim un comentari, escrit pel membre fundador de la nostra plataforma Hèctor López Bofill, a l'entorn de la sentència que el Tribunal Constitucional declarant il·legal la consulta popular que el lehendakari Ibarretxe vol convocar al País Basc. Us en recomanem vivament la lectura. Així mateix, us animem a que sentiu l'entrevista que Euskal Irratia li realitzà sobre el mateix tema al també membre fundador deSobirania i Progrés, Antoni Abad, professor de Dret Constitucional a Estats Units. –- La sentència del Tribunal Constitucional espanyol per la qual es declara inconstitucional i nul·la la llei de la consulta popular al País Basc per obrir un procés de negociació i assolir la normalització política no té, en principi, efecte ni rellevància per a Catalunya ni per al projecte de consultes populars que el Govern català prepara. Certament, la Comunitat Autònoma de Catalunya, a diferència de la Comunitat d’Euskadi, té reconeguda la competència per regular les consultes populars per via de referèndum d’acord amb l’article 122 del nou Estatut, una competència que, en aquest aspecte, no ha estat recorreguda davant de la jurisdicció constitucional espanyola i, per tant, no podria ser declarada inconstitucional en la futura sentència que es prepara sobre la norma institucional bàsica de Catalunya. Una altra cosa és que, d’acord amb la configuració de l’article 122 de l’Estatut i de les propostes legislatives que es perfilen sobre la llei de consultes catalanes, per organitzar una consulta popular a Catalunya calgui l’autorització de l’Estat. No pot ser altrament, si és vol impedir que la llei catalana i les consultes que reguli excedeixin l’àmbit de la constitucionalitat. Tal com estableix l’article 149.1.32 CE, només correspon a l’Estat, sigui l’àmbit que sigui (estatal, autonòmic o municipal), l’autorització de la convocatòria de consultes populars per via de referèndum, punt en el què el Tribunal Constitucional espanyol es va basar, justament, per declarar la manca de competència i de constitucionalitat de la llei basca. En principi, doncs, no hi hauria cap problema de constitucionalitat per a que a Catalunya disposéssim d’una llei de consultes populars per via de referèndum, sempre que es respectés el requisit de l’autorització estatal per a cada convocatòria. Un altre problema és si, amb aquesta llei catalana, es podria organitzar una referèndum de sobirania, és a dir, sobre un tema que desbordi el marc de la Constitució. I aquesta és la circumstància sobre la que la sentència que declara invàlida la consulta basca marca un precedent preocupant: el Tribunal Constitucional deixa clar que una consulta d’aquesta naturalesa contradiu frontalment la Constitució, la qual només reconeix al poble espanyol, constituït en nació espanyola, com a únic titular de la sobirania, sense que hagi cap altre subjecte ni poble diferenciat (el poble basc, el poble català) que gaudeixi d’un suposat dret a decidir. Una consulta sobre la independència de Catalunya (ni que es comptés amb l’autorització de l’Estat, cosa políticament gairebé impossible) només es pot organitzar, doncs, trencant amb el marc constitucional actual. Això no és estrany, si tenim en compte que, tret de comptades excepcions (com el del cas de Montenegro) la independència i la creació d’un nou Estat sempre s’ha produït contradient les regles constitucionals del règim estatal anterior. Una altra cosa és que la legitimitat política (la voluntat democràtica majoritària) permeti, com ha succeït en ocasions, exceptuar la legitimitat constitucional i superar la cotilla normativa. De tota manera, el Tribunal Constitucional deixa una escletxa perquè pogués haver una consulta relativa a la sobirania sense fer trontollar les regles de la Constitució Espanyola. En la mesura que el Tribunal sosté que l’única via de reconèixer un altre titular de sobirania seria una reforma constitucional de l’article 168 no seria forassenyat pensar en la celebració d’una consulta popular per via de referèndum a Catalunya, degudament autoritzada per l’Estat (i, per tant, respectuosa amb la Constitució i amb la normativa vigent) que demanés als ciutadans de Catalunya si estan d’acord amb que les institucions de la Generalitat plantegin una reforma constitucional per la via del 168 CE per modificar l’article 2 CE i reconèixer altres subjectes de sobirania. Això, que al final podria desembocar en un resultat igualment inconstitucional (previsiblement perquè la majoria nacional espanyola de l’Estat mai no s’avindrà a modificar la Constitució en aquest punt ni que ho demani una aclaparadora majoria catalana) almenys seria normativament més escrupolós i, en qualsevol cas, evidenciaria i potenciaria un conflicte democràtic que s’hauria de resoldre fora de la Constitució: a través de la decisió de la majoria catalana i, probablement, amb l’arbitratge d’altres Estats i de la Unió Europea. Hèctor López Bofill, professor de Dret Constitucional UPF

Presentació de "És el moment de dir prou", d'en Toni Strubell

29.09.2008
Presentació de "És el moment de dir prou", d'en Toni Strubell

Toni Strubell, periodista i membre de la Fila 0 de Sobirania i Progrés, ha publicat un nou llibre el títol del qual sens dubte està en sintonia amb l'esperit que es respira a bona part de la nació. El moment de dir prou, en efecte pretén recollir un sentiment compartit per molts catalans però que pocs gosen expressar obertament. El llibre està prologat per Francesco Cossiga i compta així mateix amb l'epíleg de Henry Ettinghausen, i ens complau convidar-vos a la presentació que se'n farà demà dimarts 30 de setembre a les 19:00 a laLlibreria Ona de Barcelona (Gran Via de les Corts Catalanes, 654). La presentació correrà a càrrec del propi autor, del membre de la Comissió de la Dignitat Josep Cruanyes i d'enLluís Pagès, director de Pagès editors.

Manifest del 25 de juliol

27.09.2008 Manifest del 25 de juliol El passat 25 de juliol, a Santiago de Compostela, un grup d'historiadors catalans, gallecs i bascos van publicar un manifest amb la intenció de recuperar i reivindicar. l'esperit de Galeusca (l'aliança formada durant la primeria del segle XX pels nacionalismes català, gallec i basc). Tot seguit reproduïm el manifest, així com un llistat d'adhesions al mateix. –––––– Fa 85 anys Galiza, Euskadi i Catalunya (Països Catalans) eren tres realitats puixants que avançaven amb pas ferm en la reivindicació de les seves respectives identitats. L’augment de consciència nacional en els tres països féu que moltes experiències de signe autodeterminista poguessin desenvolupar-se amb plena normalitat fins a l’aixe-cament militar reaccionari de 1936. Una realitat que s’enquadra en la persecució de cotes de benestar social i dignitat col·lectiva en tots tres països. En aquest ordre d’e-xigències, les historiadores i historiadors que signem el present manifest ens marquem el propòsit ferm de contribuir a l’acostament de les cultures i societats gallega, basca i catalana a través del coneixement recíproc del passat i la trajectòria cultural de totes tres realitats, imprescindible en la cerca de solucions als problemes comuns. Les historiadores i historiadors gallecs, bascos i catalans sotasignats, investigadors i ensenyants vinculats a diferents institucions de reconeguda trajectòria, Afirmem la nostra voluntat de reprendre l’esperit de la Triple Aliança de 1923, el Galeuzca de 1933 i els posteriors projectes »galeuzcans» de l’exili duts a terme entre 1941-46 i 1958-59, interpretats amb criteri inequívocament progressista a la llum dels corrents d’avenç social del nostre temps, i així mateix de projectar la història i la cultura dels nostres tres països dins una Europa en construcció en un món en procés creixent de globalització. Ens refermem en la defensa incondicional de les nostres respectives cultures i llengües i en la procura de llur plena normalització malgrat les constants escomeses provinents de sectors antidemocràtics del nostre entorn social. —Exigim des de Galícia, Euskadi i els Països Catalans el respecte necessari per a l’ensenyament gallec, basc i catalano-valencià-balear, respectivament, i que la his-tòria hi ocupi, com en tota societat normal, aquell espai fonamental i suficient per a conèixer-nos, per a saber-nos explicar el present i encaminar-nos assenyadament vers el futur. En el camp educacional, denunciem la reducció horària que amenaça les aules d’història associada a la tendència curricular unidireccional del vigent ordre escolar. —Denunciem els intents uniformistes promoguts per l’aparell estatal espanyol, en complicitat amb determinades instàncies culturals d’inspiració espanyolista, en què preval una visió elitista de la història denegatòria de qualsevol testimoni obrer, republicà i popular del nostre passat. —ENS PROPOSEM amb fermesa eliminar en els nostres territoris la menor presència de simbologia o tendència feixista i treballar per la democràcia participativa i recu-perativa de la memòria històrica col·lectiva. —Denunciem la persecució que pateixen alguns investigadors per desplegar la feina professional dins el rigor més absolut. Doncs, combatrem conjuntament qual-sevol atac que pugui donar-se en aquesta línia. Per últim, fem una crida a tots els professionals de la història perquè aprofundeixin en el coneixement del nostre pretèrit i facin seu el compromís social actiu en favor de la normalització de les nostres respectives realitats nacionals. Santiago de Compostel·la, 25 de juliol de 2008. ADHERITS/DES -Fernando Acuña Castroviejo, catedrático de Arqueoloxía da USC -Joaquim Albareda (Director de l'Institut universitari d'Història Jaume Vicens Vives) -Joan Alcaraz, periodista -Ramon Alquézar (titular d'història a la UAB) -Agustí Alcoberro, director del Museu d'Història de Catalunya -Bieito Alonso, profesor de Historia e membro do Consello da Memoria -David Agustí, investigador e profesor de Historia -Pere Anguera (professor Universitat Rovira i Virgili) -Elisa Badosa i Coll (titular d'Història moderna a la UB) -Beleren Bakaikoa, investigador e profesor de Historia do Dereito da EHU -Albert Balcells, catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona -Xusto Beramendi González, catedrático de Historia Contemporánea da USC -Francesc Bonamusa, catedràtic de la UAB -Antoni Cabrol i Saladrigues, investigador -Jordi Casassas Ymbert, catedràtic de la UB -Ramon Casalé (historiador, museòleg i crític d'art) -Giovanni Cattini (investigador i professor UB) -José Manuel Castells, investigador e profesor de Historia do dereito da EHU -Víctor Castells, investigador -Josu Chueca, contemporaneísta e docente da EHU -Jaume Comas Gras (investigador del CEHCI) -Montserrat Comas (historiadora i bibliotecària. Biblioteca-Museu Víctor Balaguer) -Manuel Costa-Pau, investigador e editor -Jordi Creus (director de la revista “Sàpiens”) -Xavier Díez (investigador e periodista) -Uxío-Breogán Diéguez, director do CEDAB e membro do Consello da Memoria -Matilde Duque Oliart, historiadora de l'art -Jaume Espinagosa Marsà (Museu de Tàrrega) -Antonio Espino, professor UAB -Xosé Estévez, modernista e contemporaneísta, profesor da UD -Lourenzo Fernández Prieto, catedrático de Historia Contemporánea da USC -Marc Ferran, director del Museu d'Art i Històira de Reus -Xavier Ferré Trill, investigador i professor -Josep Maria Figueres, historiador e profesor da UAB -Francesc Foguet (professor UAB, escriptor i editor) -Josep Fontana (Universitat Pompeu Fabra) -Antoni Furió, director de publicacións da UV -Pere Gabriel (professor UAB) -Xoán Carlos Garrido Couceiro, investigador e membro do Consello da Memoria -Paquita Gomez, historiadora i professora de secundària -Ramon Gual (investigador i editor. Catalunya del Nord) -Antoni Guirao Motis (investigador i professor de secundària) -Francesc Xavier Hernàndez (historiador, arqueòleg i museòleg) -Oscar Jané (historiador i editor. Grup “Manuscrits”, Codirector de “Mirmanda”) -Antonieta Jarné (titular d'història contemporània. Universitat de Lleida) -Oriol Junqueres, professor de la UAB -Francisco Letamendia, contemporaneísta e profesor da EHU -Jordi Llorenç, historiador i catedràtic de secundària -Anselmo López Carreira, medievalista e catedrático de Historia -Felipe-Senén López Gómez, Arqueólogo e Museólogo -Jose Mari Lorenzo, contemporaneísta e profesor da UD -Bernardo Máiz, investigador e catedrático de Historia -Josep Massot i Muntaner, historiador i dir. Publicacions de l'Abadia de Montserrat -Bernat Muniesa Brito (professor història contemporània UB) -José M. Murià (Membre numerari de l'Acadèmia Mexciana de la Història) -Jon Gurutz Olaskoaga, investigador e profesor de Historia do dereito da EHU -Oriol Olesti Vila (titular d'història antiga de la UAB) -Jordi Oliva (investigador Centre d'Història Contemporània) -José Luis Orella Unzué, medievalista e modernista, profesor da UD -Pelai Pagès (Història Contemporània. UB) -Dionísio Pereira, investigador e membro do Consello da Memoria -Miquel Perez Latre, historiador i arxiver -Manuel Pérez Nespereira (historiador Grup d'Hª Cultura i dels Intel.lectuals. UB) -Joan Peytaví (professor de la Universitat de Perpinyà) -Josep Pich i Mitjana (professor Universitat Pompeu Fabra) -Francesc Poble i Feijoo (historiador i cap de redacció de la revista “Lletres”) -Eduard Puigventós (ivestigador) -Enric Pujol, investigador e profesor de UAB -Angel Ramos (redactor de la revista “Eines”) -Hilari Raguer, historiador -Carolina Ribera Esplugues (conservadora del Museu d'Història de Catalunya) -Sebastià Riera i Viader (professor UAB) -Frances Roca, economista e historiador -Xavier Rocas (investigador i director del Terracota Museu de La Bisbal) -Jordi Roig i Ferrer, investigador i professor de secundària -Josep M. Roig i Rossich, director del Centre d'Història Contemporània de Catalunya -Gemma Rubí (profesora UAB) -Fermí Rubiralta, investigador e docente de Historia -Antoni Segura (professor UB i director del Centre Estudis Històrics Internacionals) -Marcos Seixo Pastor, investigador e docente de Historia -Eva Serra Universitat Pompeu Fabra -Francesc Serra,investigador i professor de secundària -Joan Serrallonga, professor UAB -Antoni Simon (catedrático UAB) -Jaume Sobrequés i Callicó, Catedrático de Historia de Catalunya da UAB -Eva Solanes Potrony (arqueòloga i museòloga) -Queralt Solé, investigadora i professora UB -Josep M. Solé i Sabaté (historiador i professor de la UAB) -Virginia Tamayo, investigadora e profesora da Historia do Dereito da EHU -Josep Termes (professor Universitat de Barcelona) -Joan M. Thomàs (Universitat Rovira i Virgili) -Lluís Ferran Toledano González, profesor de Història Contemporánea da UAB -Josep M. Torras Ribé, historiador -Xosé Ramón Veiga Alonso, profesor titular de Historia Contemporánea USC -Carlos Velasco Souto, profesor titular de Historia Contemporánea da UdC -Jona Villaroya (catedràtic història contemporània UB

Espanya s'ha d'aprimar

26.09.2008 Espanya s'ha d'aprimar (Publicat al diari Crònica) La publicació de les balances fiscals per part del Ministeri d’Economia i Hisenda va suposar, de fet, el reconeixement de l’espoli que patim els Països Catalans, i que afecta el nostre benestar i la nostra capacitat productiva. Per això demanem que l’estat inverteixi més a Catalunya, no com una petició d’ajuda sinó com una reclamació de justícia, ja que generem prou recursos en forma d’impostos per tal de cobrir les nostres necessitats. Però tant important com reclamar un augment de la inversió estatal a Catalunya és decidir en què s’inverteix. La Fundació Josep Irla ha fet públic un estudi que revela que el 36% de les inversions de l’estat a Catalunya són impròpies, és a dir, que afecten àmbits de fora de les seves competències. Per tant, a més de suportar un dèficit fiscal del 9% del PIB, una part dels diners que l’estat inverteix es destinen a envair les competències de la Generalitat. Estem parlant d’inversions i subvencions de l’àmbit de la cultura o de les universitats, per exemple. Diners que Espanya utilitza per fer polítiques paral·leles al govern de Catalunya i, molt sovint, en contra d’aquest govern. I si a això hi sumem la quantitat de funcionaris i estructures estatals que hi ha a Madrid que treballen en competències transferides a les Comunitats Autònomes, trobem on són els diners espoliats a Catalunya: dilapidats en envair el minso poder polític que tenim. Conclusió: Espanya s’ha d’aprimar. En moments de crisi, diuen que hom s’ha d’estrènyer el cinturó. I Espanya i el seu govern tenen, en relació als Països Catalans, un sobrepes absolutament desmesurat. Pere Aragonès, diputat al Parlament de Catalunya

Galeria de fotos de la Diada

25.09.2008 Galeria de fotos de la Diada La passada Diada de l'Onze de Setembre va ser, perSobirania i Progrés, molt especial, ja que vam encapçalar la convocatòria de la primera manifestació civil sobiranista que es porta a terme en aquesta jornada. Així mateix, durant la resta del dia vam dur a terme la tradicional ofrena floral al monument a Rafael de Casanova, i vam ser presents així mateix a la Fira d'Entitats de la Festa per la Llibertat. Totes les activitats que vam dur a terme, i en especial la manifestació, van comptar amb un gran suport popular. D'aquesta manera, Sobirania i Progrés surt reforçada d'una Diada marcada per la incertesa respecte del futur de l'Estatut de Catalunya i del finançament. Tot seguit us oferim un recull de fotos de la jornada.

Criteris pel dret a decidir

24.09.2008 Criteris pel dret a decidir (Publicat al diari Crònica) La Unió Europea, que en qüestions nacionals solia pixar fora de test, últimament ha fet dues coses clarament ben fetes i una altra que, en qualsevol cas, no és directament una pífia. Discutible, però no una pífia. Per tant, podem dir que no és ja que hi hagi canvis a la vista, sinó que alguns canvis importantíssims ja s’han produït. Les coses que la UE ha fet com tocava i que tenen a veure amb la qüestió nacional han estat, en primer lloc, posar unes condicions i, per tant, reconèixer la possibilitat (i la legitimitat) de la independència en el cas de Montenegro. Ja vàrem dir, en el seu moment, que no estàvem a favor d’unes condicions tan dures (per exemple, pel que fa a que més d’un 55% dels votants haguessin de votar a favor), però que es podien acceptar, perquè per a la UE era un pas de gegant. També fou correcta la posició de la majoria dels estats membres de la Unió Europea de donar suport a la independència de Kosova (que l’Estat espanyol, Bulgària o Eslovàquia se’n desmarcassin, francament, només és una anècdota). El que es podria discutir –particularment pens que existeixen raons en més d’una direcció, que poden ben ser tengudes en compte- és la posició de no reconèixer Ossètia i Abkhàsia, secessionades de Geòrgia, amb el suport de Rússia. El cas, evidentment, és molt més dubtós que no el de Montenegro o fins i tot que el de Kosova. De fet, allà on hi ha més substància nacional (Ossètia del Nord) ningú no s’ha separat de ningú. La diferència entre les dues Ossèties és que la del nord es troba sota domini rus, i la del sud, en canvi, fa (o feia) part de Geòrgia, república independitzada de Rússia en produir-se el desmembrament de la Unió Soviètica. En qualsevol cas, s’ha de reconèixer que hi pot haver desgavell a l’hora de destriar el gra de la palla quant als processos d’autodeterminació. S’ha de poder establir en quins casos és un procés real d’establiment d’un estat per voluntat d’un poble, i en quins casos es tracta d’una maniobra entre grans potències. Per això, l’Aliança Lliure Europea establirà un grup de treball per marcar aquests criteris. Així ho hem acordat a Brussel.les, a l’executiva celebrada el dia 17 de setembre. Es tractaria que aquest exercici que farem a l’ALE es fes al conjunt de la Unió Europea. I que la Unió, com a tal, tengués consensuades les condicions sota les quals l’autodeterminació (amb la possibilitat d’independència) sigui acceptable. Bernat Joan, Secretari de Política Lingüística

Pau o paciència?

23.09.2008 Pau o paciència? (Publicat al diari Avui) Suposo que deveu saber que el representant de la Comissió Europea pel Multilingüisme, senyor Leonard Orban, va fer un informe que diu que no hi ha cap discriminació del castellà a Catalunya i que la convivència pacífica de castellà i català és magnífica. Moltes gràcies, senyor Orban, per dir una evidència, que ens és útil, perquè el soroll mediàtic que fan els espanyolistes és tan irracional com insultant. El que m'ha cridat l'atenció és que tots aquests furibunds guardians del castellà no han denunciat mai la, segons ells, terrible situació del castellà a Catalunya. Brussel·les no ha rebut ni una denúncia. Allò de la imposició nazi-feixista, allò d'igual que Franco però a l'inrevés (sí senyor: ben a l'inrevés) no ha estat mai denunciat per ningú a Brussel·les. Sabeu per què? És fàcil d'entendre: perquè Catalunya compleix escrupolosament la llei. I no sols la llei pròpia (¿n'hi ha, de llei pròpia?), sinó la controlada i votada pel Parlament espanyol. Que el català és la llengua pròpia de Catalunya ho diu l'Estatut, i el Parlament espanyol ho va aprovar amb una enorme majoria. Una altra cosa és que el comissari vegi aquesta "pax" lingüística com un fet meravellós. La pau es produeix perquè els catalanoparlants passem al castellà abans i tot que ens ho demanin. Som els catalans els qui ens hem cregut allò que el català és una llengua prescindible, simpàtica i prou. El mateix Orban es fa creus de la facilitat amb què canviem de llengua. Vull dir que la famosa "pau" és deguda a la feblesa del català i a l'excessiva bona educació dels catalanoparlants. I d'això, quan una llengua està ferida de mort, jo no en diria pau: en diria retrocés i senyal d'extinció. Que és molt diferent. Isabel-Clara Simó, escriptora

La sentència

22.09.2008 La sentència (Publicat al diari Avui) Que el Tribunal Constitucional rebutjaria la consulta popular impulsada pel lehendakari Ibarretxe era, com s'ha repetit, previsible. De la sentència, que resulta rotundament aclaridora, molts se n'alegren, però, tanmateix, no crec que se'ls escapi que, de fet, es tracta d'una prohibició, i d'una prohibició antipàtica, com ho són força prohibicions: a Euskadi se li prohibeix no sols exercir el dret a decidir, sinó també que el seu lehendakari pugui dirigir-se als ciutadans i preguntar-los, encara que sigui de forma no vinculant, sobre el futur polític que desitjarien per al seu país. Els partidaris del dret a l'autodeterminació, per la seva banda, eren perfectament conscients que el TC prendria una decisió de l'estil de la que ha pres. No obstant això, la sentència té, des de la seva òptica, una positiva dimensió demostrativa, pedagògica, si se'm permet, en el sentit que il·lustra a ulls de tothom -i en especial dels ciutadans bascos- quins són els límits de l'artefacte constitucional espanyol, en el qual s'ha d'incloure, naturalment, el mateix tribunal. És a dir, que allò que per a molts dels que han aplaudit la sentència és una prohibició antipàtica, segons com fins i tot incòmoda, per als que hi estan en desacord l'expressió d'aquesta prohibició és una virtut, no debades un dels objectius d'Ibarretxe era justament denunciar l'estretor de la faixa constitucional. El lehendakari, doncs, ha sortit derrotat del Tribunal Constitucional, sí, però no tant, o no del tot. I no solament perquè el rebuig a la seva consulta pugui afavorir-lo políticament i electoralment. Molts haurien preferit, estiguin-ne ben segurs, evitar una sentència de les característiques de la que ens ocupa. Marçal Sintes

Estat de perplexitat permanent

19.09.2008
Estat de perplexitat permanent

(Publicat al diari e-notícies)

Em sembla molt encertat l'adjectiu amb què l'Associació Catalana de Sociologia, filial de l'Institut d'Estudis Catalans, ha definit l'estat anímic del país com a conclusió del seu estudi sobre la salut de la societat catalana. L'adjectiu és "perplexa". Catalunya se sent perplexa perquè està prenent consciència que ja no és el motor de l'economia i de la modernitat de l'Estat espanyol, ha dit l'IEC. Doncs sí, aquesta és la realitat. Abans estàvem tan subordinats a Espanya com ara, però els cofoistes -que sempre miren enrere, mai endavant, i que sempre tenen Espanya com a referent nacional- podien dir que "Europa començava a Catalunya". "Som els més avançats, som els més moderns, som els que tenim més poder adquisitiu...", eren frases habituals que se sentien pel carrer i amb les quals molts catalans hi trobaven un premi de consolació o senzillament una coartada per justificar la seva por a retornar a Catalunya allò que dóna sentit a un poble: la seva llibertat. Creien, aquestes persones -i encara n'hi ha moltes que ho creuen-, que els catalans hem vingut a aquest món a complir una missió divina: a modernitzar Espanya, a democratitzar Espanya, a mantenir Espanya. I és així com, a poc a poc, gairebé sense adonar-nos-en, ens hem convertit en unes simples províncies de l'est peninsular. Posats a perdre-hi, fins i tot hem perdut el distintiu de Comunitat Històrica. Ara ja no som res més que un simple tall de kiwi en la macedònia de fruites espanyola.

És clar que la societat catalana està perplexa. I doncs, què es pensava aquesta societat nostra? És trist despertar un dia del son dels infants i descobrir que el teu patrimoni s'ha esvaït. I encara et deixa més perplex veure com aquell que ha engrandit el seu patrimoni gràcies a tu et diu insolidari, avar i mesquí. Però caldria que ens preguntéssim quina utilitat té la perplexitat? De què serveix? La perplexitat és humana i té sentit com a reacció momentània, però és altament perillosa quan arrela i esdevé permanent. És perillosa perquè és sinònim d'indecisió, d'incertesa, de vacil·lació i de confusió; és a dir, just el contrari de seguretat, de confiança, de responsabilitat i de resolució. La perplexitat, en definitiva, és immobilisme i l'immobilisme no permet avançar. Per això és tan important que superem aquesta estupefacció, perquè ja ha estat a bastament demostrat que Espanya no és la solució als nostres problemes. Espanya és el nostre problema. I ho continuarà essent mentre la perplexitat ens tenalli la gola, ens enteli la vista i ens afluixi les cames. Aquell que no creu en ell mateix està condemnat a viure sempre subordinat a un altre. És aquest, el nostre projecte? És aquest, el nostre horitzó? És aquesta, l'herència que pensem deixar als nostres fills? Un país captiu? Una Catalunya econòmicament enfonsada, lingüísticament malmesa, físicament paralitzada i psicològicament atemorida?

Diuen que les persones necessitem dates significatives per prendre decisions que afecten la nostra vida. Molt bé, doncs aprofitem l'Onze de Setembre d'enguany per concloure que Catalunya no té futur dintre d'un Estat que no sigui el seu i per interioritzar que no hi ha cap manament diví que ens condemni a viure per sempre més subordinats a Espanya. El nostre destí no està escrit enlloc. El destí l'escrivim cada dia nosaltres mateixos, amb els nostres actes. Abandonem, per tant, el posat de poble astorat i fem de la paraula prou un signe de reafirmació col·lectiva. Només aquell que sap dir prou a un present advers es fa mereixedor d'un futur en dignitat.

Víctor Alexandre, escriptor i periodista

El 35% dels catalans està a favor de la independència, segons el CES

17.09.2008 El 35% dels catalans està a favor de la independència, segons el CES (Publicat al diari Crònica) El president de la fundació Cercle d’Estudis Sobiranistes i encara vocal del CGPJ Alfons López Tena, l’investigador del CSIC (Consell Superior d’Investigacions Científiques) Marc Belzunces, i la diputada sobiranista a l’Assemblea Nacional del Quebec Lisette Lapointe i el director del Cercle Roger Albinyana han presentat aquesta tarda les conclusions de l’estudi. Aquest estudi recull totes les enquestes sociològiques i polítiques fetes a Catalunya en els darrers trenta anys, i que contenen almenys una pregunta directa sobre la independència de Catalunya. Les conclusions principals que es poden extreure de l’estudi són les següents: En primer lloc, segons aquest estudi, el suport social a la independència és d’un 35% i l’oposició d’un 45%, mentre que els indecisos se situen en un significatiu 20%. Al mateix temps, com més gran és una població menys independentista és. En canvi, en els pobles de menys de 10.000 habitants l’opció independentista és majoritària. L’estudi constata que la majoria de persones nascudes a la resta de l’Estat espanyol i les persones provinents de la immigració – exceptuant els països de l’Est – són majoritàriament contraris a la independència. D’altra banda, crida l’antenció la dada que com més nivell d’estudis es té, més a favor s’està de la independència, i viceversa. Els nivells més favorables a la independència són els de l’ensenyament superior (universitari grau mig i grau superior) amb un 40% i els menys favorables són els de sense estudis i només ensenyament elemental amb un 57% en contra. Finalment, recolzant aquesta última dada: com més freqüentment es llegeix la premsa escrita més favorable s’és a la independència amb un percentatge del 39%. Per contra, aquells que no llegeixen mai la premsa són els més contraris a la independència amb un 56%.

Desconcert i indignació

16.09.2008
Desconcert i indignació

(Publicat al diari Avui)

Afirmen els sociòlegs que els catalans estan desconcertats. Potser aquest desconcert va provocar que una pila de columnistes i animadors de tertúlies radiofòniques es preguntessin els dies previs a l’Onze de Setembre si paga la pena encara mantenir-ne el caràcter reivindicatiu o si amb els actes institucionals ja n’hi ha prou. Potser aquest desconcert podria explicar que l’endemà dels actes reivindicatius una pila de mitjans de comunicació menystinguessin la xifra d’assistents a la manifestació de la tarda convocada per les plataformes sobiranistes o centressin l’atenció en una o dues baralles que no van anar més enllà.

Potser aquest desconcert podria explicar també que l’Audiència Nacional, instada pel diari del tambor, hagi reclamat “de manera urgent” les actuacions dels Mossos al Fossar de les Moreres, on alguns encaputxats van cremar retrats i banderes. Potser el desconcert explica que la reivindicació acabi o bé qüestionada, o bé estigmatitzada o bé fins i tot criminalitzada. Però els organitzadors de la manifestació de la tarda afirmen que no n’estan gens, de desconcertats, i que més aviat se senten indignats amb el tractament informatiu que els van perpetrar. Potser sí, que tant de desconcert no hauria de suposar deixar d’explicar els fets sense prejudicis ni pressions. Perquè, a còpia de desconcert, arribarà un Onze de Setembre en què ningú no reivindiqui res. Perquè tothom s’hagi cregut que ja no paga la pena, per evitar que les cròniques dels mitjans de comunicació els facin sentir-se inútils o fins i tot per estalviar-se el tràngol que l’Audiència, gens desconcertada, reclami actuacions contra tothom.

Desclot

Video reportatge de l'Avui sobre la manifestació "Som una nació, volem Estat propi"

15.09.2008
Video reportatge de l'Avui sobre la manifestació "Som una nació, volem Estat propi"

Us oferim tot seguit un videoreportatge elaborat pel diari Avui, on podreu veure imatges de la manifestació del passat Onze de Setembre que aplegà el sobiranisme civil sota el lema Som una nació, volem Estat propi. La manifestació, convocada i organitzada per Sobirania i Progrés i desenes d'entitats sobiranistes, va ser la més nombrosa de la jornada, amb una assistència xifrada en unes 20.000 persones. Amb aquesta manifestació, el sobiranisme civil ha aconseguit un protagonisme dins les jornades reivindicatives de la tarda que fins ara només havia tingut l'independentisme polític. Al reportatge podreu sentir declaracions de diversos dirigents d'aquest sobiranisme civi i, entre ells, dels membres fundadors de SiP Elisenda Paluzie i Joel Joan, president aquest últim de l'entitat.

Èxit total de la manifestació “Som una nació, volem Estat propi”

12.09.2008
Èxit total de la manifestació “Som una nació, volem Estat propi”

La manifestació “Som una nació, volem Estat propi”, convocada per Sobirania i Progrés i per desenes d'entitats sobiranistes per commemorar l'Onze de Setembre d'enguany, va esdevenir la més nombrosa de tota la jornada i una de les més concorregudes dels últims anys de totes les que s'han anat celebrant en motiu de la Diada Nacional de Catalunya. Prop de 20.000 persones van secundar la manifestació sobiranista, la primera d'aquest estil organitzada no des dels partits sinó des de la societat civil, i van convertir-la en un èxit.

La manifestació, que va sortir a les cinc de la tarda de la Plaça Urquinaona i va acabar a l’Avinguda dels Til·lers, es va desenvolupar amb un caire festiu i sense incidents remarcables. Al final, el poeta Feliu Formosa – Premi Nacional de les Lletres Catalanes – va llegir el manifest de la convocatòria, on es donava per ‘conclosa l’etapa autonomista’ i es reclamava un ‘Estat propi el més aviat possible’. En representació de la nostra plataforma hi assistiren en Joel Joan, actor i president de la plataforma, a més de membres fundadors de la mateixa com ara l'economista Elisenda Paluzie, el sociolingüista Miquel Strubell o el professor de Dret Constitucional Hèctor López Bofill. També hi van assistir altres dirigents de la societat civil sobiranista, com ara Àngel Colom (ex-dirigent de La Crida), Elisenda Romeu (Plataforma pel Dret de Decidir) o Alfons López Tena (Cercle d'Estudis Sobiranistes).

Des de Sobirania i Progrés volem agrair el suport de totes les entitats que van recolzar i organitzar conjuntament la manifestació, així com l'assistència de tots aquells hi vau anar i la bona feina de tots els que vau col·laborar amb les tasques de preparació de la convocatòria. Tot seguit us oferim un recull de premsa que fa palès l'èxit del treball de tots i totes.

Milers de persones demanen un estat propi pel centre de Barcelona (Crònica)

20.000 persones reclamen un estat propi per a Catalunya en un Onze de Setembre festiu i sense incidents (Avui)

20.000 catalans es manifesten reclamant un Estat propi (sms25)

La Diada, marcada per la gran presència de l'independentisme i la polèmica del finançament (Vilaweb)

“Necessitem un Estat propi per sobreviure” (Vilaweb TV)

Unitat, finançament, estat propi! (Tribuna.cat)

Milers de persones celebren la Diada demanant la independència (Racó Català)

Més de 20.000 persones reclamen un Estat propi (Directe!cat)

Milers de catalans surten al carrer per la independència (El Punt)

Els sobiranistes superen ERC en la marxa independentista (El Periódico)

Encara queden places lliures a l'autocar de Girona

10.09.2008
Encara queden places lliures a l'autocar de Girona

Si tens pensat venir des de Girona a la manifestació "Som una nació, volem Estat propi" (11 de setembre, a les 17:00 a la Plaça Urquinaona de Barcelona), t'interessarà saber que encara queden places a l'autocar de Girona per venir a la manifestació.

Lloc de sortida: Al costat del Restaurant Núria
Hora: 14:30
Preu: 10 euros
Per reservar truqueu al telèfon 661 008 330

Crònica de la roda de premsa de la manifestació "Som una nació, volem Estat propi"

10.09.2008
Crònica de la roda de premsa de la manifestació "Som una nació, volem Estat propi"

A dia d'avui ja són una seixantena les adhesions d'entitats que ha rebut la manifestació "Som una nació, volem Estat propi", que començarà demà a les 17:00 a la Plaça Urquinaona, a la qual s'han adherit també diverses personalitats del món de la cultura com ara la cantant Marina Rossell. Ahir, en roda de premsa, es conegueren vàries d'aquestes adhesions. Així, presentats per Elisenda Paluzie, membre de Sobirania i Progrés, entitat que va impulsar la convocatòria de la manifestació, diverses personalitats del món acadèmic i cultural han fet públic el manifest que serà llegit pel poeta, traductor, dramaturg, assagista, actor i director escènic, a més de Premi Sant Jordi (entre d'altres) Feliu Formosa, al termini de la manifestació, al Pg. Pujades, davant l'entrada al parc de la Ciutadella.

Alfons López-Tena, que fins ara ha estat vocal del Consejo General del Poder Judicial i és President del Cercle d'Estudis Sobiranistes, a més de llegir les adhesions de persones com l'actor Sergi López i el catedràtic Josep-Maria Terricabras, ha definit aquesta convocatòria com un “tret de sortida” a d'altres esdeveniments que persegueixen el mateix horitzó: l'assoliment d'un Estat propi. López tena ha acusat la “part espanyola” d'haver fet fracassar la via estatutària “i això ens obliga a anar endavant”.

Àngel Colom, ex-dirigent de la Crida, ha denunciat l'ofensiva espanyolista desacomplexada contra Catalunya i per això ha demanat que “no hem de ser tímids en la resposta”, al·ludint a una massiva assistència a la manifestació. Per a Colom “aquesta Diada marca un objectiu: l'assoliment de l'Estat propi dins la Unió Europea” al qual hem d'arribar a partir d'un “full de ruta que cal definir” per assolir aquest nou horitzó, amb “la complicitat del milió de noves persones que viuen a Catalunya”, en referència clara a la nova immigració.

L'escriptor Víctor Alexandre ha manifestat que “mantenir una relació de dependència és malaltís i perjudicial” referint-se a la relació de Catalunya amb Espanya. Alexandre ha afegit que “mentre acceptem que som propietat d'un altre no tenim futur” i “Catalunya no té cap possibilitat de sobreviure en el sí d'un Estat que no és el se”. En un altre torn de paraules Alexandre ha afirmat que “la classe política catalana no escolta el pols del país. Té por i se'ls ha d'empènyer per a que estiguin a l'alçada dels qui van morir per Catalunya.” Alexandre també ha dit que si els que defensen l'unitat d'u n territori (el català o l'espanyol) són nacionalistes (catalans o espanyols), el PSC és nacionalista espanyol perquè defensa la unitat d'Espanya.

Finalment, Èric Bertran, el jove impulsor del portal El Fènix, ha fet una reflexió de perquè els joves cada vegada més, volen decidir per ells mateixos ja que “no hem estat a l'alçada a l'hora de negociar les grans decisions de país” i aquestes decisions no afavoreixen el dia a dia dels joves, que també són usuaris dels trens i altres serveis públics que veuen col·lapsats, desfasats i no responen a les seves necessitats.

La roda de premsa també ha comptat amb la presència de Feliu Formosa, l'economista i President de l'associació de tècnics tributaris de Catalunya, Xavier Fernàndez, del psiquiatre Jordi Vila-Abadal i l'historiador i investigador Jordi Bilbeny.

Vens en tren a la mani? Esbrina quina és la millor combinació!

10.09.2008
Vens en tren a la mani? Esbrina quina és la millor combinació!

Tens pensat venir a la manifestació Som una nació, volem Estat propi? Vindràs en tren? Si és així, no dubtis a consultar aquesta guia, cortesia dels companys d'EstatPropi.cat, en que figuren les combinacions de tren més adients per venir des de diversos punts del país a la manifestació. Recorda que Som una nació, volem Estat propi està convocada per demà Onze de Setembre a les 17:00 a la Plaça Urquinaona de Barcelona. No hi faltis!

Manifest: "Som una nació, volem Estat propi!"

09.09.2008
Manifest: "Som una nació, volem Estat propi!"

Avui, Onze de Setembre de 2008, fa 294 anys que els Països Catalans vam perdre les nostres estructures d’Estat, la nostra capacitat legislativa, el control econòmic dels nostres recursos i l’oficialitat de la nostra llengua. Avui, malgrat que hem recuperat una part de les nostres institucions seculars, el marc jurídic i polític espanyol continua limitant el nostre benestar i el nostre desenvolupament cultural.

Així, la llengua catalana perd força i prestigi i veu reduït el seu ús social mentre que les institucions espanyoles enceten una ofensiva cultural d’homogeneïtzació al voltant d’una llengua única, considerada superior. La diferència entre els impostos que la nostra ciutadania ha de pagar i els serveis públics que rep representa un veritable espoli, sense parangó en el món occidental. Aquest espoli afecta diàriament a la vida de les persones. Així, centenars de milers de persones viuen per sota del llindar de la pobresa, la classe mitjana es veu obligada a un sobreesforç de finançament privat dels serveis bàsics, les empreses han d’afrontar els reptes de la globalització sense les infraestructures imprescindibles, i es dificulta el procés d’integració de la immigració.

En definitiva, avui ja és ben evident que l’autonomisme està esgotat i no permet resoldre els problemes bàsics ni bastir projectes col·lectius de futur il·lusionadors. Ens cal definir un objectiu ambiciós, engrescador, i clar: l’Estat propi.

Avui som doncs aquí per proclamar que l’exercici del dret d’autodeterminació és inajornable i que l’objectiu comú del catalanisme ha de ser l’Estat propi per a la nostra nació.

Perquè volem infraestructures eficients i competitives.

Perquè volem serveis de qualitat que no estiguin eternament saturats.

Perquè no volem pagar com a primer món i que una part de la nostra ciutadania visqui en el quart món.

Perquè volem competir internacionalment sense que ningú no ens veti.

Perquè volem que el català sigui la llengua comuna, la llengua que uneixi tots els ciutadans i ciutadanes del nostre país, vinguts d’arreu del món.

Perquè volem tenir la nostra pròpia veu en el concert de les nacions.

Perquè volem una nació lliure, moderna, desenvolupada, justa, responsable, respectuosa, culta, oberta al món i orgullosa d’ella mateixa.

Perquè no hi ha vent favorable per a qui no sap on vol anar.

Avui som aquí per proclamar ben fort als quatre vents:

SOM UNA NACIÓ! VOLEM ESTAT PROP!

ADHESIONS INDIVIDUALS

Assistents a la roda de premsa:

ALFONS LÓPEZ TENA, President del Cercle d'Estudis Sobiranistes

ÀNGEL COLOM I COLOM, Ex-Dirigent de la Crida

JORDI BILBENY, Escriptor i investigador

VICTOR ALEXANDRE, Escriptor

XAVIER MARTÍNEZ GIL, Economista

ERIC BERTRAN, Creador portal EL FÈNIX

JORDI VILA-ABADAL, psiquiatre

FELIU FORMOSA, poeta, traductor, dramaturg, actor i Premi Sant Jordi

Altres personalitats que també s'han adherit a la convocatòria són:

JOSEP MARIA TERRICABRAS, catedràtic de filosofia de la Universitat de Girona i Director de la Càtedra Ferrater Mora

MATHEW TREE, Escriptor

SERGI LÓPEZ, Actor

PATRICIA GABANCHO, Escriptora

ENRIC PUJOL CASADEMUNT, Historiador

ORIOL JUNQUERAS, Historiador

ISABEL-CLARA SIMÓ, Escriptora

TONI ALBÀ, Actor

JOAN REIG, Músic

ORIOL CREIXELLS, Promotor restaurants Via Fora!

MAWA NDIAYE, Coordinadora d'Entitats Senegaleses

MOHAMED IQBAL

JOSEP-ANTON FERNANDEZ, Professor de literatura catalana, UOC

MERCÈ MARTÍNEZ, Actriu

JOAN BOTAM, pare caputxí, President del Centre Ecumènic de Catalunya

RAIMON MIRANDA, Guionista de cinema

MIQUEL PUJADÓ, cantant i escriptor

XAVIER DEULONDER I CAMINS, historiador i documentalista

JOSEP M. VALL I COMAPOSADA, Editor

FÈLIX RABASSA I MARTÍ, llicenciat en història

FERRAN MARGARIT, jubilat

CARLES MÓRA, alcalde d’Arenys de Munt

LLUÍS ALÒS I MARTÍ

NÚRIA FELIU i MESTRES, cantant

ADHESIONS D'ENTITATS

Sobirania i Progrés

Cercle d'Estudis Sobiranistes

Plataforma pel Dret de Decidir

Plataforma pro-Seleccions Catalanes

Intersindical-CSC

La Xarxa d'Entitats

CIEMEN

Catalunya Acció

Catalonia Acord

Casa d'Andalusia de Sant Boi

Associació Josep-Narcís Roca i Ferreras

Casal Argentí a Barcelona

Col·lectiu Immi.Cat

Comissió Centenari Estelada

Estatpropi.cat

FNEC (Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya)

Club FNEC

Associació Cultural Espai-Cat

Associació Catalana per la senyera més gran del món

Plataforma per la Sobirania

ADAC (Girona)

Fundació Societat i Cultura

Estudiants en Acció

Revista El Timbal (Baix Gaià)

Comissió de la Dignitat

MAPA (Moviment Arenyenc per a l'Autodeterminació)

Col·lectiu Joan Baptista Basset (Vilanova del Vallès)

Federació d'Entitats Senegaleses

Memorial 1714

Comitè Català de Solidaritat Internacionalista (CCSI)

Independents per Mollet (IxM)

Amics de Josep Sunyol

Associació Lluís Companys Batzordea

La Golfa, associació de joves (Constantí)

Cercle Català de Negocis

Fundació Randa Lluís Maria Xirinacs

Germanies

CAL

A. Festa Nacional Països Catalans (Badalona)

COMISSIÓ 11 de SETEMBRE del PENEDÈS

Catalunya Enginyerat SL

Col·lectiu CAPBREU (Castellbisbal)

Plataforma per la Llengua (secció territorial de La Selva i secció local de Blanes)

Fòrum Faustí Llaverias (Puig-reig)

Horitzó Nacional (Girona)

Xarxa de Blocs Sobiranistes

Sobirania i República

Fundació Manuel de Pedrolo

El BIC, destacament de Catalunya Acció al Berguedà

Casal Independentista Bac de Roda (Roda de Ter, Osona)

Som 10 milions

Col·lectiu 1714

Fundació humanitària Dr. Trueta

Fundació Nova Història

Fundació Catalunya

Consum Català

Institució Cultural de la Franja de Ponent

LA XECNA (Xarxa d'Establiments amb Consciència Nacional)

L'Assemblea Nord-Catalana (A.N-C)

40 entitats convoquen la manifestació per l'Estat propi

07.09.2008
Ja són més de 50 les entitats que convoquen la manifestació per l'Estat propi

La manifestació civil convocada per la Diada ja compta amb el suport de 59 entitats.

Envia la teva adhesió a coordinacio@sobiraniaiprogres.cat

El llistat complert d'entitats que convoquen la manifestació civil per reclamar l'Estat propi són:

Sobirania i Progrés
Cercle d'Estudis Sobiranistes
Plataforma pel Dret de Decidir
Plataforma pro-Seleccions Catalanes
Intersindical-CSC
La Xarxa d'Entitats
CIEMEN
Catalunya Acció
Catalonia Acord
Casa d'Andalusia de Sant Boi
Associació Roca i Farreras
Casal Argentí a Barcelona
Col·lectiu Immi.Cat
Comissió Centenari Estelada
Estatpropi.cat
FNEC (Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya)
Club FNEC
Associació Cultural Espai-Cat
Associació Catalana per la senyera més gran del món
Plataforma per la Sobirania
ADAC (Girona)
Fundació Societat i Cultura
Estudiants en Acció
Revista El Timbal (Baix Gaià)
Comissió de la Dignitat
MAPA (Moviment Arenyenc per a l'Autodeterminació)
Col·lectiu Joan Baptista Basset (Vilanova del Vallès)
Federació d'Entitats Senegaleses
Memorial 1714
Comitè Català de Solidaritat Internacionalista (CCSI)
Independents per Mollet (IxM)
Amics de Josep Sunyol
Associació Lluís Companys Batzordea
La Golfa, associació de joves (Constantí)
Cercle Català de Negocis
CAL
Fundació Randa Lluís Maria Xirinacs
Germanies
A. Festa Nacional Països Catalans (Badalona)
COMISSIÓ 11 de SETEMBRE del PENEDÈS
Catalunya Enginyerat SL
Col·lectiu CAPBREU (Castellbisbal)
Plataforma per la Llengua (secció territorial de La Selva i secció local de Blanes)
Fòrum Faustí Llaverias (Puig-reig)
Horitzó Nacional (Girona)
Xarxa de Blocs Sobiranistes
Sobirania i República
Fundació Manuel de Pedrolo
El BIC, destacament de Catalunya Acció al Berguedà
Casal Independentista Bac de Roda, (Roda de Ter, Osona)
Som 10 milions
Col·lectiu 1714
Fundació humanitària Dr. Trueta
Fundació Nova Història
Fundació Catalunya
Consum Català
Institució Cultural de la Franja de Ponent
LA XECNA (Xarxa d'Establiments amb Consciència Nacional)
L'Assemblea Nord-Catalana (A.N-C)
Col·lectiu l'Armari-Associació de Joves per l'Alliberament Sexual
Congrés per la Sobirania dels PPCC
Cercle XXI

Sobirania i Progrés, a la 3ra Diada per l'autodeterminació a Blanes

06.09.2008
Sobirania i Progrés, a la 3ra Diada per l'autodeterminació a Blanes

La Diada per l'Autodeterminació és una jornada en defensa d'aquest dret que annualment organitzen a Blanes diferents col·lectius i organitzacions de caire independentista durant els dies previs a l'Onze de Setembre i a les primeres hores d'aquesta mateixa Diada. Enguany, els organitzadors de la jornada han tingut l'amabilitat de convidar Sobirania i Progrés a donar una xerrada, que portarà per nom La Construcció Nacional des de la Societat Civil i que anirà a càrrec d'en Joel Joan i l'Elisenda Paluzie, president i membre fundadora de l'entitat respectivament. L'acte es durà a terme a l'Espai República de la Diada, situat a la Casa del Poble de Blanes, a les 19:00.

Actes de Sobirania i Progrés per l'Onze de Setembre

05.09.2008
Actes de Sobirania i Progrés per l'Onze de Setembre

Amb motiu de la commemoració de la Diada Nacional de Catalunya, Sobirania i Progrés té previst els següents actes i activitats:

TOT EL DIA (de 9h a 20h)
Parada a la Mostra d'entitats al Pg. Lluís Companys (Arc de Triomf - Barcelona).
A la parada podreu signar pel Dret a decidir, comprar llibres, el joc de catrtes català o samarretes de Sobirania i Progrés.

11'30 hores - OFRENA FLORAL a RAFAEL CASANOVA.
Punt de trobada a Pg. Lluís Companys, a la carpa de Sobirania i Progrés (hi haurà un globus vermell identificatiu)

17'00 hores - MANIFESTACIÓ d'entitats civils amb el lema "SOM UNA NACIÓ, VOLEM ESTAT PROPI"
Inici a la Plaça Urquinaona - Barcelona. També aquí hi haurà un globus vermell identificatiu.

La manifestació serà l'acte més important de tota la Diada dut a terme pel sobiranisme civil, de manera que us convidem a assistir-hi. D'altra banda, el llistat (actualitzat) d'entiats adherides a la manifestació és el següent:

Sobirania i Progrés
Cercle d'Estudis Sobiranistes
Plataforma pel Dret de Decidir
Plataforma pro-Seleccions Catalanes
Intersindical-CSC
La Xarxa d'Entitats
CIEMEN
Catalunya Acció
Catalonia Acord
Casa d'Andalusia de Sant Boi
Associació Roca i Farreras
Casal Argentí a Barcelona
Col·lectiu Immi.Cat
Comissió Centenari Estelada
Estatpropi.cat
FNEC (Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya)
Club FNEC
Associació Cultural Espai-Cat
Associació Catalana per la senyera més gran del món
Plataforma per la Sobirania
ADAC (Girona)
Fundació Societat i Cultura
Estudiants en Acció
Revista El Timbal (Baix Gaià)
Comissió de la Dignitat
MAPA (Moviment Arenyenc per a l'Autodeterminació)
Col·lectiu Joan Baptista Basset de Vilanova del Vallès
Federació d'Entitats Senegaleses
Memorial 1714
Comitè Català de Solidaritat Internacionalista (CCSI)
Independents per Mollet (IxM)
Cercle Català de Negocis
Fundació Randa Lluís Maria Xirinacs
Germanies

Presentació a Barcelona de la manifestació "Som una nació, volem Estat propi"

04.09.2008
Presentació a Barcelona de la manifestació "Som una nació, volem Estat propi"

Sota el lema Som una nació, volem Estat propi, diferents representants de les principals entitats civils de Catalunya han exposat a la premsa i al país, els seus arguments per convocar la societat a manifestar-se per un Estat propi el proper 11 de setembre, a les 5 de la tarda, a la Plaça Urquinaona de Barcelona. La roda de premsa, celebrada ahir dimarts al Centre Internacional de Premsa de Barcelona, va començar amb les intervencions del sobiranisme civil. Així, Joel Joan, president de la Plataforma Sobirania i Progrés ha declarat l'esgotament de la via autonomista (“la via estatutària està morta” ha expressat Joan), mentre que Elisenda Romeu, de la Plataforma pel Dret de Decidir, ha manifestat la necessitat d'exercir el dret a l'autodeterminació com a única via per a assolir la independència.

Al seu torn, Pedro Morón de la Fuente, president de Catalonia Acord i de la Casa d'Andalusia de Sant Boi, ha posat de manifest les discriminacions en infraestructures que Catalunya pateix respecte altres comunitats autònomes, posant per exemple l'arribada del AVE a Granada (on ell va néixer), o la construcció d'un metro en una ciutat que no arriba als 500.0000 habitants (xifra que determina la necessitat d'aquest tipus d'infraestructura), o l'autovia que s'està construint cap a la població de Motril. Per a Morón, un ciutadà del Baix Llobregat (on ell viu), també hauria de poder gaudir d'una inversió en infraestructures adequades, per això creu que “Catalunya necessita Estat propi”. Per la seva banda, Diego Arcos, en representació del Casal Argentí a Barcelona i del Col·lectiu Immi.Cat ha manifestat que “qualsevol llei d'immigració catalana seria millor que la llei d'immigració espanyola”. En relació a l'Estat, Arcos ha expressat que preferiria que la seva filla “fos ciutadana de Catalunya i no súbdita del Regne d'Espanya”.

També el món del sindicalisme hi serà present: Isabel Pallarès, Secretària Confederal de la Intersindical-CSC, ha esmentat la necessitat de tenir una marc laboral català, que pugui determinar les eines per fer front als problemes laborals de Catalunya, objectiu que només es podrà assegurar amb propietat des d'un Estat propi. Des del camp de l'esport Sergi Blàzquez, vice-president de la Plataforma pro-Seleccions Catalanes ha evidenciat la conveniència de tenir Estat propi per a poder competir amb seleccions pròpies, tal i com han pogut fer les nacions amb Estat en els darrers Jocs Olímpics a Beijin.

Finalment, han manifestat l'adhesió de les seves entitats a la convocatòria Joan Marc Passada, de la Comissió del centenari de la senyera estelada, “perquè l'Estat propi és la millor manera de visibilizar l'esperit de la Comissió” i Josep Castany, representant l'entitat Catalunya Acció “perquè serà una manifestació de la societat civil i no hi haurà partits polítics”, i “el lema és inequívoc, no està subjecte a interpretacions ni eufemismes”.

Roda de premsa sobre la manifestació de l'Onze de Setembre

03.09.2008
Roda de premsa sobre la manifestació de l'Onze de Setembre

Amb motiu de la manifestació prevista per la Diada Nacional de Catalunya, les següents entitats us presentaran en roda de premsa els detalls i arguments de la convocatòria. La roda de premsa es dura a terme avui a les 17:00 a Barcelona, al Centre Internacional de Premsa (Rambla de Catalunya, 10).

Els representants d'algunes de les entitats que assistiran a la roda de premsa són:

Joel Joan - Sobirania i Progrés
Alfons López Tena - Cercle d'Estudis Sobiranistes
Elisenda Romeu - Plataforma pel Dret de Decidir
Isabel Pallarès - Intersindical-CSC
Sergi Blàzquez - Plataforma pro-Seleccions Catalanes
Rafael Castellanos - La Xarxa d'Entitats
Arnau Flores – CIEMEN
Josep Castany - Catalunya Acció
Pedro Morón de la Fuente – Catalonia Acord
Enric Padrosa - Associació Roca i Farreras
Diego Arcos - Casal Argentí a Barcelona i Col.lectiu Immi.Cat

Altres de les entitats que també s'han adherit a la convocatòria són:
Comissió Centenari Estelada
Estatpropi.cat
FNEC (Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya)
Club FNEC
Associació Cultural Espai-Cat
Associació Catalana per la senyera més gran del món
Plataforma per la Sobirania (de CDC)
ADAC (Girona)
Fundació Societat i Cultura
Associació Cultural EspaiCat
Estudiants en Acció
Revista El Timbal (Baix Gaià)
Pep Cruanyes (Comissió de la Dignitat)
MAPA (Moviment Arenyenc per a l'Autodeterminació)
Col.lectiu Joan Baptista Basset de Vilanova del Vallès

Per qualsevol ampliació de la informació podeu posar-vos en contacte a coordinacio(arroba)sobiraniaiprogres(punt)cat.

Enfrontament interregional o dignitat nacional

02.09.2008
Enfrontament interregional o dignitat nacional

(Publicat al diari Crònica)

D’una mala mirada i vist d’enfora, podria semblar que tota la qüestió del finançament es juga en l’arena d’una mena d’enfrontament interregional, en el qual unes “comunitats autònomes” més riques intenten no contribuir tant al desenvolupament d’unes altres “comunitats autònomes” que són “més pobres”. En fi, en un terreny de joc d’aquestes característiques, la relació de Catalunya, les Balears o el País Valencià amb l’estat seria equiparable a la que hi puguin tenir Castella-La Manxa, La Rioja, Extremadura o Andalusia. Des d’una perspectiva nacional, si allò que s’aconseguia era una batussa en aquest terreny de joc, les conseqüències serien desastroses.

A l’Estat espanyol, de moment, totes les comunitats “autònomes » són « de cupo », excepte el País Basc i Navarra (o sigui les dues comunitats autònomes d’Euskal Herria ubicades dins territori de l’Estat espanyol). L’única autonomia real, des d’un punt de vista econòmic, doncs, és la basca. L’autonomia econòmica constitueix, evidentment, un tipus d’autonomia, i posa qui la posseeix al mapa, i el distingeix de tota la resta, que apareixen dibuixats sota un prisma monocolor.

Als Països Catalans (sota el nom que sigui, perquè la cosa sembla que sí que comença a configurar-se, almenys a partir dels interessos materials), allò que no ens interessa de cap de les maneres és que la qüestió del finançament –ara que coneixem les balances fiscals i que sabem que el govern de l’Estat no està diposat a fer-hi canvis substancials- esdevingui una confrontació entre comunitats autònomes diverses dins l’estat, és a dir, una confrontació interterritorial dins Espanya. A nosaltres, el que ens interessa és avançar en dignitat nacional (i en autonomia de la real, de l’autèntica; i, per tant, també en autonomia fiscal). Per això hem de marcar clarament que els Països Catalans volem un finançament just –per mi, només s’hi acostaria la fórmula del concert econòmic- i que, en definitiva, això només constitueix un maó en l’edifici imprescindible del dret a decidir. Catalunya, les Balears i el País Valencià hem de decidir què volem ser de grans, quin tipus de relacions volem amb els nostres veïns i quines característiques ha de tenir el nostre encaix a Europa i al món.

Tota la resta són paranys que ens paren pel camí, per veure si aconsegueixen que hi caiem. I existeix, òbviament, el perill de caure-hi. Per això hem d’anar molt alerta.

Bernat Joan - Secretari de Política Lingüística

F de finançament i de feblesa nacional

01.09.2008
F de finançament i de feblesa nacional

(Publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

El 9 d’agost ja és una data històrica més a afegir al secular memorial de greuges d’un país que col·lecciona derrotes com les formigues col·leccionen fulles fresques. Potser sembli una contradicció, atès que les formigues viuen dels fongs que les fulles produeixen, mentre que la derrota sembla més un verí que no pas un aliment. Però no, no és una contradicció. La prova és que fa tres segles que vivim immersos en un plany permanent sense mostrar la més mínima voluntat de capgirar-lo i, malgrat això, encara som vius; la qual cosa ens converteix, per dret científic, en la constatació empírica del poder nutritiu de la derrota. Som com la mare de l’Estevet, de L’auca del senyor Esteve, de Santiago Rusiñol, que es passava la vida sospirant i dient: “Estic tan acostumada a trobar-me malament, que si un dia em trobés bé crec que em moriria”. Només una personalitat així, capaç d’experimentar un plaer morbós amb el patiment, pot trobar una font d’alimentació tan singular.

És cert que Espanya no ha complert la llei que l’obligava a concretar el finançament i constituir el consorci tributari que marca l’Estatut. Però, per què l’hauria de complir si la llei és ella i qui fa la llei fa la trampa? On és la notícia? La notícia és que després de tres segles de menyspreu sistemàtic i d’engany rere engany encara hi hagi una classe política catalana capaç de creure que Espanya ha canviat. No és possible tanta ingenuïtat, no és possible tanta bona fe després dels incompliments reiterats de tres-cents anys. Espanya va conquerir Catalunya perquè necessitava diners i va decidir que era molt més fàcil agafar els dels catalans que mirar de guanyar-los per ella mateixa. Així de senzill. I mai no ho ha deixat de fer. ¿Algú ha oblidat que els decrets de Nova Planta del 1716 no han estat mai derogats? Mai.

No és estrany, per tant, que hi hagi coincidències entre Espanya i Catalunya a l’hora de valorar l’incompliment de la llei amb relació a la data del 9 d’agost. Segons la vicepresidenta espanyola, María Teresa Fernández de la Vega, “el 9 d’agost no és més que una data”, i segons el conseller d’Indústria, Josep Huguet, l’incompliment del termini del 9 d’agost és “secundari”. Tanta compenetració mereix un casament de primera. Tanmateix, l’asfíxia catalana persisteix perquè hi ha un petit detall que els polítics catalans ometen: l’Estatut, certament, parla del 9 d’agost, però cedeix a Espanya la decisió final. És a dir, que no hi haurà sobirania fiscal, ni Agència Tributària pròpia, ni concert econòmic, ni res de res, perquè estem parlant d’un dels fraus més espectaculars que s’han fet mai a la societat catalana. Josep Benet ho expressava així: “No ens enganyem, l’ofensiva actual té un objectiu clar: aprofitar la globalització per anihilar la nació catalana en un termini relativament breu”.

Tanmateix, el problema més greu no és Espanya sinó el baix nivell d’autoestima que ens caracteritza. Que els polítics catalans hagin de recórrer a convocar una manifestació l’Onze de Setembre per fer pessigolles a Madrid ja ens diu fins a quin punt és escandalosa la seva feblesa. La veritat, però, és que van negociar cadascun pel seu costat i malament i ara no disposen d’un pla B per contrarestar el menyspreu espanyol. Per això, quan arribi el moment, no trigaran a dir-nos que el finançament que han esgarrapat “no satisfà les aspiracions de Catalunya, però és millor que l’anterior”. Ni més ni menys que la mateixa frase buida que repeteix el Comitè Olímpic Internacional cada quatre anys: “Aquests són els millors Jocs de la història”. I mentrestant, van passant els anys, l’espoli persisteix i la mare de l’Estevet continua sospirant.

Víctor Alexandre, escriptor i periodista

Finançament? Sobirania!

29.08.2008
Finançament? Sobirania!

(Publicat al diari Crònica)

El proper dissabte passarà una cosa que ens hauria de fer reflexionar i mirar enrere per, finalment, mirar també endavant. Aquest és un país en què el debat de les relacions Catalunya-Espanya no acaba de desaparèixer del tot per molt que pesi a alguns que ja voldrien donar l'assimilació per acabada. Que s'asseguin. Hi ha un sector, en contínua expansió, que no hi veu més sortida que la formació d'un nou estat. N'hi ha un altre, realment minoritari, que si pogués eliminaria la collonada aquesta de l'autonomia i faria de Catalunya, finalment, una província més d'Espanya. I hi ha un tercer sector, el més ampli per ara, que es mou i fa equilibris entre el discurs catalanista-federalista-nacionalista i les polítiques regionalistes (per acció o per omissió).

Si encara no tenim un estat propi és perquè aquests sectors han cregut (i potser creuen encara, pobres de nosaltres) que existeix alguna altra possibilitat. L'any 2003 es va tancar l'etapa del pujolisme i es va enterrar l'estratègia del peix al cove aprofitant les majories relatives i patint les majories absolutes. Uns van pensar que amb un nou Estatut es podria deixar la qüestió resolta i desactivar l'independentisme per una bona temporada. Encara recordo quan Pasqual Maragall deia allò que amb el nou Estatut la Generalitat ja era estat. Qui l'ha vist i qui el veu. Altres no tenien més obsessió que recuperar el govern per gestionar l'autonomia d'una altra manera.

Uns i altres faran un acte unitari de rebuig a l'incompliment el dia mateix que expira el termini que la llei va establir per resoldre el problema del finançament. Perquè és un problema; suposo que ara ja ho veuen i no surten a dir allò que caldria administrar millor els recursos de què es disposa abans que demanar-ne més. Com a problema que és, i gros, s'imposa una certa unitat. Ignoro en quins termes s'expressarà i es desenvoluparà aquesta estratègia unitària que es vol donar a conèixer. Com a mínim, hauria de recollir unes quantes evidències.

La primera, que l'Estat incompleix una llei i que això genera una crisi de legitimitat institucional. És molt important remarcar el significat i les implicacions d'aquest incompliment. En la lògica del nacionalisme espanyol, és normal que es tregui importància al tema, però ara més que mai cal que la nostra classe política actuï amb el màxim sentit comú possible. El codi de circulació diu que a l'hora de regular el trànsit un agent està per damunt d'un senyal lluminós. Quan l'agent es retira, el trànsit deixa d'estar pendent de les seves indicacions. Ningú no el persegueix pels carrers esperant a saber si pot o no pot travessar. La gent té autonomia suficient per reaccionar i tornar a seguir les indicacions dels semàfors; i si no n'hi ha, dels senyals pintats a terra o en discos; i si no n'hi ha, la gent sap que s'ha de regir per les normes bàsiques de cedir el pas a la dreta. Tot està previst i pensat perquè, de trànsit, fa temps que n'hi ha. No s'entendria, doncs, que els nostres representants polítics comencessin a improvisar. Perquè de política també fa temps que n'hi ha; i més que de trànsit.

Si l'Estat no té voluntat política de resoldre els problemes de finançament de la Generalitat, els catalans i catalanes tenim un problema gros. Dos anys han estat més que suficients perquè l'Estat fes una proposta assumible. Ara ja no es tracta de triar un sistema o un altre. Qualsevol sistema, en el marc legal vigent, comportaria tornar a començar un camí que ja hem fet i que ens ha dut a aquest final. El que cal és anar a l'arrel del probema, reconèixer la crisi de legitimitat i començar el procés cap a la recuperació de la sobirania. L'agent del trànsit ha marxat. Passa de nosaltres. Si ens quedem aturats esperant el senyal que ens digui que podem continuar, se'ns hi farà de nit.

El finançament públic és només un aspecte del govern. Si aquells amb qui teníem un pacte l'incompleixen, n'hem de prescindir i recórrer a un arbitratge internacional que doni validesa i legitimitat al procés. Fem-ho bé. Reconeguem que hi ha una crisi. Donem la paraula al poble. Preguntem a la ciutadania si els sembla bé que resolguem el problema del finançament iniciant un procés de recuperació de la sobirania política.

Xavier Mir, blocaire en vaga

Finançament: El perfil del mapa

28.08.2008
Finançament: El perfil del mapa

(Publicat al diari Crònica)

Els Països Catalans, sense gaires dubtes, constitueixen una unitat de l’espoli en l’estat espanyol. Vull dir que, certament, una part del nostre territori és més o manco lliure i podria ser una petita república platònica pirinenca, i una part pren la forma de departament francès (per voluntat aliena, almenys inicialment), i una altra és banyada per les aigües mediterrànies, però a l’oest de Sardenya. Però la major part del nostre territori es troba emmarcat dins un perímetre claríssim: el perímetre dels que paguen a l’estat més del que en reben en forma d’inversions. Els Països Catalans són dibuixats per l’Espanya espoliadora, que ha de xuclar d’una part, indefinidament, perquè l’altra pugui continuar dins la seua atonia.

La nostra solidaritat no compta amb cap dels elements fonamentals per a l’exercici de la solidaritat interterritorial (almenys com s’entén dins la Unió Europea): el País Valencià, les illes Balears i Catalunya no participen en el disseny de quant s’hi ha de destinar, ni on ha d’anar a parar ni com es fa el seguiment del rendiment d’aquestes “donacions”. Al contrari, és l’Estat qui fa de repartidora i les nostres respectives institucions no hi poden dir gall ni gallina.

La segona condició que no es compleix és que els diners han d’anar a parar al desenvolupament (no a augmentar les plantilles de funcionaris, posem per cas; i el mapa dels funcionaris també és significatiu, i torna a marcar, via Espanya, els Països Catalans). I, encara, la tercera condició fonamental és que aquesta solidaritat ha de tenir data de caducitat. En el nostre cas, tampoc no en té. No podem establir la quantitat, ni fer un seguiment del bon ús dels fons, ni intervenir en aquesta monitorització, ni posar data de caducitat. No es tracta, per tant, de solidaritat interterritorial, sinó d’una altra cosa del tot diferent.

És ben trist, certament, que l’adversari ens dibuixi tan diàfanament, en dos àmbits ben diferents (finançament i funcionariat), el mapa de la Nació, i que a nosaltres ens costi tant de dibuixar-lo. Segurament si nosaltres el dibuixàssim i al mateix temps l’entenguéssim com a nació, els problemes que tenim amb el finançament no existirien. O serien totalment diferents. Veurem si ells aconsegueixen que nosaltres n’aprenguem!

Bernat Joan, Secretari de Política Lingüístíca de la Generalitat de Catalunya

La prova del nou

27.08.2008
La prova del nou

(Publicat al diari Avui el 9 d'agost)

Avui, dissabte 9 d’agost, és la data que l’Estatut marca perquè els preceptes del títol de finançament s’hagin concretat, i també perquè s’hagi constituït un consorci entre l’Agència Tributària de Catalunya i la de l’Estat. La realitat és que avui no hi haurà ni concreció del finançament ni consorci. Solbes va presentar fa unes setmanes una proposta genèrica que deixa clar, però, que la població ponderada seguirà sent la principal variable de determinació de les necessitats de despesa, com ho és en l’actualitat.

La situació recorda molt la negociació de l’Estatut al Congrés. Solbes va presentar també aleshores un document que fou acollit amb grans escarafalls per tots els partits catalans, però que un mes després constituïa l’esquelet bàsic del model de finançament de l’Estatut.

Des que l’Estatut fou aprovat en referèndum, el govern de l’Estat ha actuat amb un menyspreu intolerable i en molts casos innecessari cap a Catalunya. De fet, tant en el model de finançament com en la constitució del consorci, l’Estatut dóna la darrera paraula a l’Estat. Així, l’Estatut inclou uns principis genèrics en la determinació dels mecanismes d’anivellament que són més favorables a Catalunya, però també especifica que aquests mecanismes els fixa l’Estat. Pel que fa al consorci, aquest només podrà dur a terme les funcions que l’Estat li delegui.

Quin sentit té incomplir de manera flagrant aquells articles de l’Estatut de caràcter imperatiu com els terminis si no és fer palès que l’Estatut és paper mullat per a l’Estat? El 9 d’agost pot acabar sent la prova del nou de l’esgotament definitiu de l’autonomisme.

Elisenda Paluzie, economista i professora a la Universitat de Barcelona

Què passarà amb l'Estatut?

26.08.2008
Què passarà amb l'Estatut?

(Publicat al diari El Periódico)

El 9 d'agost venç el termini fixat en la disposició addicional primera de l'Estatut de Catalunya per concretar les aplicacions dels preceptes del Títol VI, o sigui, el nou sistema de finançament. Immersos en aquesta negociació, que no està sent gens fàcil, podríem perdre de vista l'amenaça més important que encara penja sobre el nostre Estatut. El futur de l'Estatut és un misteri. Depèn de si falta un membre determinat del Tribunal Constitucional el dia que es reuneixi per debatre el tema, si és que es reuneix. Un constipat oportú pot ser decisiu. Va d'un pèl. Rubalcaba és mestre en solucions: ja ho arreglarà.

¡Que lluny que queda el federalisme lleonès de Zapatero! El que ens va unir tots els socialistes en els congressos dels primers anys del segle XXI, tan llunyans ja que em semblen del segle passat o d'en fa dos. Ja saben que hi ha malalties que alteren la memòria i fan present allò que és remot mentre s'oblida el més recent. A mi em passa. Pot ser que a altres també els passi i no ho sàpiguen. Perquè, si no recordo malament, quan vaig anar amb l'Estatut sota el braç a Madrid –un text aprovat aquí amb el 90% dels vots del Parlament de Catalunya– em vaig trobar Zapatero amb una llista de retallades. Al cap de poc, va aparèixer Artur Mas per la porta lateral i va resultar que ja havia pactat les retallades amb el president, retallades i acords en virtut dels quals Catalunya ja no era una nació en l'articulat, sinó només en el preàmbul, que no té efectes jurídics positius (i s'hi advertia que eren els catalans els que es consideraven nació, menys encara, nacionalitat). Els mateixos protagonistes havien fet saber al president de la Generalitat, uns mesos abans, la conveniència que abandonés la presidència passat el referèndum.

I així va ser,quin remei. Entre altres coses perquè ERC era evident que no podia acceptar les retallades i es perdia la majoria al Parlament de Catalunya. Es tornaria així al mateix de sempre, a la conllevància: els autèntics representants de les essències respectives, els nacionalistes espanyols i els nacionalistes catalans, pactarien per sota la taula i educadament les seves discrepàncies sense pretendre el miracle de convèncer-se mútuament de res. Tot resolt. La legislatura es quedaria en tres anys, eleccions i fora. CiU altra vegada a manar, com ha de ser.

Quan li vaig preguntar a Zapatero en qui pensava per encapçalar la candidatura socialista en les immediates eleccions, em va dir que evidentment en l'exsecretari d'organització del PSC, Montilla. El que no sé si va preveure és que Montilla se les arreglaria per convèncer els d'Esquerra Republicana perquè tornessin al Govern després d'haver-ne estat apartats pel seu no a l'Estatut i que, per tant, CiU es tornaria a quedar fora de joc. ¿I l'Estatut? L'Estatut aniria a referèndum com estava previst. I així va ser. El dia 18 de juny va superar l'aval popular, amb més abstenció de la desitjable (segurament com a conseqüència dels avatars del procés). Després, el dia 1 de novembre, després de votar en les inevitables eleccions, Maragall se'n va anar al Puigsacalm com cada any en tal data i vet aquí un gat, vet aquí un gos, el conte s'havia d'haver fos.

Però no: ara resulta que no és el poble català, ni tan sols en referèndum, qui decideix sobre el seu estatut. Són els jutges. Jutges que el poble, via Congrés i Senat, ha nomenat. Perquè el poble, en la seva infinita innocència i la millor de les voluntats, es pot equivocar. Els jutges nomenats pel poble, no. I si es dóna la casualitat que en falta un i se'n va en orris tot el que s'ha fet, doncs fet està. I vet aquí un gat... la desafecció (de molts catalans) haurà arribat.

Pasqual Maragall, 127è President de la Generalitat

Un llibre saludable

25.08.2008
Un llibre saludable

(Ressenya del llibre Escac al rei d'Hèctor López Bofill publicada al diari Avui)

En aquests articles, acabo parlant de llibres menys del que voldria (circumstància, tot sigui dit, que és només culpa meva), i encara menys dels llibres que escriuen els meus amics (per evitar acusacions de parcialitat i altres coses lletges de part dels lectors perspicaços). Però què hi farem, si els meus amics escriuen bons llibres, que de tant en tant obliguen a trencar tal escrúpol? És el cas d'Escac al rei. Una reflexió sobre la monarquia espanyola, que ha escrit Hèctor López Bofill i que ha sortit publicat, fa unes poques setmanes, a la col·lecció L'Arquer de l'editorial Mina, que -ja que parlem d'amics- des de fa cosa d'un any dirigeix Pere Tió amb encert ben demostrat. A Escac al rei, l'alter ego polític del poeta Hèctor Bofill tornar a manifestar un talent envejable per articular anàlisis de teoria política i dret constitucional que, en mans de segons quins autors, resultarien segurament abstrusos i soporífers, o aptes només per als molt iniciats. Tractats per López Bofill, en canvi, resulten interessants i accessibles per a públics amplis, sense que l'autor renunciï a apel·lar a la intel·ligència dels seus lectors ni, sobretot, a escriure des del rigor tant com des de l'audàcia. Aquesta combinació d'habilitat pedagògica, solvència jurídica i valentia en els plantejaments ja era la que sustentava d'altres assajos d'Hèctor López Bofill com La independència i la realitat (que en el seu moment vaig tenir el plaer d'editar, dins el catàleg de l'editorial Moll) o La democràcia cuirassada, tan recomanables com el nou títol que ens ocupa avui.

Com se suposa, 'Escac al Rei' ofereix una interpretació crítica (molt crítica, fins i tot: però no sentimental ni biliosa, sinó ben meditada i argumentada) de la monarquia espanyola, de la figura de Joan Carles I de Borbó i dels seus anys -més de trenta, ja- de regnat. Són certament impagables els capítols dedicats als anys de joventut de l'encara príncep Joan Carles (els "fets obscurs" i els "fets molt obscurs", d'acord amb la taxonomia de López Bofill), sobre els quals s'estén encara avui una xarxa de silencis tan espessa que resulta francament sospitosa en un Estat de dret, al qual se pressuposen uns mínims de transparència en relació amb les seves institucions. Però resulten igualment aclaridores les pàgines en què l'autor analitza els diversos blindatges (jurídics, polítics, institucionals, financers i mediàtics) que preserven la figura del monarca de qualsevol tipus de discurs crític, i que han construït entorn del rei un búnquer tan obsessivament refractari a la més mínima dissidència que ha acabat per ensenyar els peus de l'excés i de l'anacronisme: recordem les recents persecucions judicials contra la revista satírica El Jueves i contra els joves independentistes que van promoure la crema de fotos de Joan Carles I. Especialment memorables resulten les observacions de López Bofill a propòsit del grup Prisa i la seva relació amb la Casa Reial, així com sobre el silenci acomodatici de la suposada intel·lectualitat progressista espanyola enfront d'una institució que, d'entrada, representa la consagració d'un principi de desigualtat en el marc d'una soidisant democràcia. Sobre el paper de les esquerres en relació amb la monarquia, López Bofill és especialment minuciós a l'hora de documentar noms, textos i dades que li permeten d'arribar a conclusions difícilment rebatibles, com ara que "el silenci sota la coartada de la moderació és una bombona d'oxigen que ajuda a perpetuar el postfranquisme coronat".

Naturalment, el llibre també conté una revisió dels fets del 23-F, que tanta legitimitat democràtica (i durant tants anys, i alimentada per tants i tants corifeus de tota mena i condició) va conferir al monarca, així com a la mena de concepte de lleialtat que va demostrar en relació amb el seu propi pare, Joan de Borbó, o al mateix general Franco, que el va nomenar successor. Per les pàgines d'Escac al rei, en resum, hi desfilen gairebé tots els moments més significatius del regnat i de la trajectòria personal del Borbó, per descomptat des d'un plantejament de completa impugnació de la institució monàrquica i del que representa, però, com ja hem dit, defugint la visceralitat i l'acarnissament gratuïts: tal com