27.11.08

L'endemà


27.11.2008
L'endemà

(Publicat al diari Avui)

Un dia d'aquests, fatalment, arribaran notícies de Madrid relacionades amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya. La resolució encara no s'ha fet publica i, en conseqüència, qualsevol anàlisi resulta improcedent. Moltes veus acreditades, però, han insistit que l'esmentada sentència apunta a la mateixa línia de flotació de l'Estatut, en temes com el de la bilateralitat i la llengua. Jo tots aquests detalls no els conec, i, per tant, prefereixo tractar-los ex suppositione, per dir-ho escolàsticament. Una cosa és explicar què passarà, i l'altra, què podria passar si. Aquí optem per la segona opció, i considerem que és important subratllar-ho. Així doncs, què podria passar l'endemà mateix de conèixer el text que argumenta la constitucionalitat o inconstitucionalitat de determinats articles de l'Estatut català?.

La pregunta anterior mereix un aclariment previ. En circumstàncies normals, les sentències s'acaten i prou, perquè en cas contrari només acabaríem assumint com a legítimes aquelles que encaixen amb els nostres propis interessos o expectatives. Aquest és un dels principis de l'Estat de dret i, al cap i a la fi, una de les pedres angulars de la convivència democràtica. En contradicció amb allò que alguns polítics una mica irresponsables van voler fer creure a la ciutadania al seu moment, resulta que l'Estatut de Catalunya no és res més una llei orgànica espanyola i, per tant, passa pel mateix adreçador que altres textos similars. Això ens pot agradar o no, però és així. Fet aquest aclariment, ens hem de preguntar si existeix alguna diferència substancial entre les vicissituds que han marcat l'existència d'aquesta llei (les lleis no són etèries: neixen, viuen i moren en circumstàncies concretíssimes) i les que han condicionat la naturalesa d'altres textos.

I tant que existeix, aquesta diferència! En primer lloc, existeix l'aval democràtic del referèndum. En segon lloc -i aquesta és, al meu entendre, la dada fonamental- la qüestió de l'Estatut va provocar una crisi (política) sense precedents... a la mateixa institució que ara ha d'avaluar-la. No és improbable, en aquest sentit, que molts ciutadans puguin arribar a tenir la sensació que aquí algú està fent alhora de jutge i de part, amb independència de quina sigui la resolució final. Una cosa és estar en contra o a favor d'una resolució, i una altra, albergar la sospita que allò no és ben bé una sentència. Si aquesta fos la percepció majoritària, estaríem assistint a un canvi qualitatiu: les expressions habituals del tipus sentència injusta, interpretació forçada, etc. podrien ser substituïdes directament per d'altres que fessin referència a la mateixa legitimitat democràtica de l'actuació. En aquest cas, es passaria a una altra esfera de debat, que ja no tindria res a veure amb l'actual.

L'altra possibilitat és la desactivació de facto de l'Estatut fos llegida majoritàriament com una simple correcció tècnica, no pas política, d'allò que els catalans van aprovar en referèndum al seu moment. Aquesta lectura desplaçaria el tema a l'àmbit del simple tacticisme en l'esfera dels partits (aliances oportunistes i circumstancials), i a la del testimonialisme en la de la societat civil (manifestacions catàrtiques). Tot plegat podria arribar a fer la sensació de resposta a un problema; però, en realitat, aquest problema continuaria sent exactament el mateix. Seríem davant de l'escenificació d'un malestar. Evidentment, n'hi ha encara un tercer, d'escenari: la pura indiferència. Que ningú no el descarti.

Què farem, doncs, l'endemà? Ni idea. Però, si la pregunta fos Què no podrem fer l'endemà?, arribaríem a conclusions molt més fonamentades. Doncs bé, hi ha una cosa que ja no podrem fer de cap manera, l'endemà: mostrar una posició de força, que és la clau per tenir la paella pel mànec en qualsevol negociació. El procés estatutari va evidenciar d'una manera gairebé impúdica les greus incongruències del govern que l'auspiciava, fins al punt insòlit d'acabar amb l'expulsió d'una part d'aquest govern. Tot es va fer en precari, tot va anar justet. La imatge és aquesta. Corregir-la a aquestes alçades és pràcticament impossible: a nivell polític, les preocupants dimensions de la crisi econòmica permeten un marge de maniobra molt escàs. Les prioritats s'han desplaçat.

Tenint en compte tot això, podríem arribar a concloure que l'única sortida honorable a la situació que estem plantejant en termes hipotètics és fer veure que el cop no ens ha fet mal. Només caldria despolititzar la sentència i ubicar-la en el context neutre dels arcans jurídics. Molta gent se l'empassaria ben a gust, aquest esquer. És saborós i de fàcil digestió. És el recurs fàcil. És la cosa de sempre. ¿Ens la podem permetre, ara, aquesta actitud? Esclar que sí. Ara: convindria explicar honestament als ciutadans que llavors ja no estarien acatant una sentència, sinó fent efectiva una renúncia. El missatge és dur. Un es pot preguntar primer per a què serveix un referèndum i, immediatament després, per a què serveix la democràcia. Les preguntes posteriors són previsiblement més inquietants.

Ferran Sáez Mateu, escriptor i professor a la URL

Cap comentari: