Esquivar l'escomesa

03.11.2008
Esquivar l'escomesa

(Publicat al diari Avui)

El lector em perdonarà si exposo un quadre tenyit de pessimisme, però em fa l'efecte que, de vegades, un bon camí per dissipar els temors consisteix a verbalitzar-los. M'esborrona que en la crisi política i econòmica que es rematarà amb el fracàs en l'acord de finançament i en la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut organitzem una gran manifestació per esbravar-nos, cridem massivament "independència" (com ja succeí el desembre de l'any passat), l'estimat Joel Joan llegeixi algun manifest, tornem a casa tots cofois, i en paus. És inquietant que, enmig del vendaval, la majoria d'actors polítics, econòmics i socials es limitin a mirar cap a una altra banda i que es consagri la pau del cementiri. Just el contrari de la resposta contundent que el país necessita. Si en l'inici del procés estatutari, allà cap al llunyà 2003, la pregunta era sobre el grau de fortalesa de la societat catalana per fer un pas nacionalment endavant, ara es tracta d'esperar que la decadència no sigui massa intensa i que l'estavellament ens cogui tan poc com es pugui. L'ambient que es respira és salvar els mobles, amb l'afegitó degradant que aquesta vocació és especialment intensa entre aquells que, en l'ordre actual, tenen alguna cosa que poden salvar (o almenys que es pensen que poden salvar).

En el curs d'aquesta tardor ja hem percebut alguna escletxa d'aquest comportament, que s'entrelluca entre els mateixos cercles de poder que al gener del 2006 van avisar que ja n'hi havia prou de tibar la corda. En l'estrèpit de la crisi que es produirà els propers mesos, sigui amb la sentència de la jurisdicció constitucional o sigui amb el daltabaix finançament de la Generalitat, em temo que veurem com ressorgiran aquestes veus que reclamaran una frenada en sec de la reivindicació i que la pilota no es faci grossa. El senyal el vam copsar al final de l'estiu, quan el president de la Cambra de Comerç, Miquel Valls, amb la boca petita, va rebaixar a la meitat la xifra del finançament que havia de rebre Catalunya, i va passar de 3.500 milions d'euros a 1.750 milions al·legant que, en una situació de turbulència econòmica, no es podia demanar més.

Aquestes declaracions reflectien l'estat d'ànim del que en podríem dir els empresaris que viuen dels mercats captius vinculats a Espanya, que malauradament han proliferat entre un empresariat català que, tot i que convisquin amb una classe empresarial autènticament emprenedora i dinàmica, fan sentir la seva influència política de forma molt més intensa i probablement desproporcionada al valor del que aporten en la creació de riquesa. Evidentment, són aquests "empresaris del BOE", que ara mateix, en el ram de la construcció, per exemple, s'arrepapen als subcontractes d'obra pública espanyola, els que pressionaran perquè els neguits secessionistes no es desboquin, amb un sistema de comunicació que col·locarà al centre de l'àgora les seves pors i les seves crides a una falsa prudència més associada als seus privilegis econòmics que als interessos del país. El més agònic de tot plegat és que en el curs del procés viscut els darrers anys s'ha evidenciat que també aquest sector de l'empresa catalana que ha estat dòcil davant de Madrid ha patit la humiliació d'un poder central que pot fer i desfer prescindint d'ells. No sols això, sinó que aquest mercat espanyol a defensar que justifica les actituds unitaristes és justament l'únic mercat en què els productes d'aquests empresaris es poden boicotejar per raó de la seva catalanitat. No cal dir que la translació política d'aquesta confusa (i suïcida) màquia d'interessos fou formulada per Josep Antoni Duran i Lleida en el congrés de la formació que presideix: la sociovergència com a fórmula de coalició al govern a la Generalitat. Repugna la idea que el govern de "concentració nacional" que caldria per plantar cara a l'Estat davant dels seus incompliments es transformi en el govern de salvació d'aquests sectors que, insisteixo, també són discriminats i ni tan sols tenen res a protegir més enllà de la inèrcia mental i del servilisme que s'expressa amb un grapat de privilegis amb data de caducitat.

La paradoxa podria ser que sentència desfavorable sobre l'Estatut i un mal finançament acabessin amb el tripartit però no per substituir-lo per una fórmula política més forta capaç de reclamar un nou marc de relacions amb l'Estat, sinó per investir un govern amb els apòstols de l'"aquí no tremola res". Si això passa serà, en part, perquè els que ara estan encara en condicions de plantejar des del catalanisme una resposta enèrgica han caigut també en el parany de creure que més val conservar la quota que jugar-se totes les cartes a un futur incert. La mateixa filosofia a una altra escala: el zel en la defensa de la minúcia t'acaba portant a perdre-ho tot.

Doncs bé, si hi ha algun moment en què caldrà posar tota la carn a la graella, serà aviat, perquè o s'arrisca o perdrem fins i tot les poques engrunes que l'autonomisme ens ha deixat arreplegar. I aquesta és la circumstància que, per encegament, per manca de sentit comú o per confiança en promeses que Espanya mai no complirà però que satisfeien la cobdícia a curt termini, no han sabut veure els poders econòmics als que abans hem fet al·lusió: que el blindatge al voltant de l'ordre ens acabarà enfonsant a tots, i a ells els primers.

Hèctor López Bofill, professor de Dret Constitucional a la UPF i membre fundador de Sobirania i Progrés