26.11.08

El gos, la cua i la lluna


26.11.2008
El gos, la cua i la lluna

(Publicat al diari Avui)

Darrerament, la política catalana és com un gos que s'empaita la cua i que, si pot, se la mossega. És a dir, que està atrapada en un cercle viciós, del qual no tan sols no sap sortir, sinó que, a més, hi pren mal. No és que amb aquesta imatge del gos i la cua vulgui fer broma d'un àmbit tan rellevant com és el de la gestió política del nostre present i futur, però sí que em serveix per assenyalar la dimensió tragicòmica de la situació. D'altra banda, la reiteració de fets que entren perfectament en aquesta dinàmica fa pensar que els mateixos protagonistes no s'adonen de les energies que perden empaitant-se la pròpia cua, ni que se la mosseguen ells mateixos, per a riallada general dels qui els volen mal i per a vergonya dels qui lamentem l'espectacle.

Certament, això és el que fan pensar casos com els del conseller Joan Saura que, com un passerell, primer es deixa enganyar per una falsa promesa sobre la data per al finançament i després, quan queda en evidència, se'n vol revenjar amb el gest inútil de no votar els pressupostos de l'Estat al Senat. És a dir, que corregeix un error amb un altre error. No calia ser un expert per saber que el govern del PSOE no faria propostes de finançament abans d'aprovar els pressupostos a les Corts. Per tant, per què Saura es va empaitar i mossegar la pròpia cua en lloc de queixalar la de la vicepresidenta Fernández de la Vega?

També és el cas de Josep Antoni Duran i Lleida, que -al contrari que Saura- guiat i confós per un excés d'astúcia, ha acceptat l'envit del PSC en forma de llagoteria cap a ell i de menyspreu cap al líder de la coalició, Artur Mas. La murrieria de Duran impedeix pensar que no fos conscient de les intencions i conseqüències de tot l'afer. I llavors ens tornem a preguntar: ¿per posar UDC al mapa, per augmentar-ne la cotització -com explicava tan clarament Vicenç Villatoro dimecres passat a la seva columna-, realment calia mossegar-se la pròpia cua? Esclar que, per completar aquesta incapacitat general per deixar d'empaitar-se el propi apèndix, Artur Mas pica l'ham del PSC, i facilita que es posi en evidència la feblesa del seu lideratge a la pròpia coalició. Tan fàcil que li hauria estat prendre-s'ho amb humor i dir que, per tractar amb l'adversari, preferia enviar-hi la segona marca del negoci, deixant que els altres dos es queixalessin la cua mútuament!

Aquesta lògica del cercle viciós, d'altra banda, es va reproduint a tots els nivells del debat polític. El cas del The Economist, del qual parlàvem la setmana passada, també ho ha posat de manifest, en la mesura que la provocació exterior ens ha abocat a un pim-pam-pum interior en el qual hem acabat rebent nosaltres mateixos: garrotada al govern per no haver atès el periodista amb intel·ligència, garrotada als que troben que cal respectar la feina del corresponsal, garrotada als que s'han sentit exageradament ofesos per The Economist però callen davant de tota la cartellera mediàtica madrilenya que cada dia programa la mateixa cantarella, i garrotada per l'equivocada reacció del delegat del govern, com ahir assenyalava Xavier Sala i Martín a l'AVUI, amb tant d'encert com contundència. Tot, garrotades plenes de raó. Però totes sobre les nostres pròpies costelles. Atrapats com estem en aquesta dinàmica perversa que ens erosiona i ens paralitza, no és estrany que faci patir imaginar com es reaccionarà políticament davant d'un possible acord de finançament manifestament insuficient o d'una probable sentència del Tribunal Constitucional que acabi d'aigualir l'Estatut. En el cas ben probable que siguin decisions negatives per al país, el més fàcil és que els partits s'estossinin entre ells i que, començant per mossegar-se la pròpia cua, hi deixin les orelles i tot.

Per què som en aquest pedregar? La resposta és ben senzilla: en posar totes les expectatives de futur -crec que es va dir que per als propers vint-i-cinc anys- en la discussió i aprovació del nou Estatut, ens vam quedar sense cap horitzó polític raonable i, per tant, sense possibilitat d'estratègia. En el nou Estatut hi vam esmerçar tot el capital polític que teníem i encara vam quedar hipotecats. En el nou Estatut, s'acabava el món. I, ara, gairebé dos anys i mig després d'aprovar-lo, l'Estatut no serveix ni per tancar com Déu mana el pressupost de l'any vinent.

Afortunadament, la solució és al cap i al cor, a la butxaca i a l'agenda, d'una gran majoria de catalans, per bé que de moment no trobi un lideratge polític de confiança per ser expressada de manera clara, oberta, madura, organitzada i eficaç. L'horitzó que ens permetria sortir del cercle viciós on ha quedat atrapada la nostra política regional és el de l'emancipació i la plenitud nacionals, el de l'ambició i la dignitat nacionals. Un horitzó gens radical i que senzillament volem compartir amb la resta de pobles del món que ja tenen la capacitat d'expressar-se sobiranament. La solució és tan elemental i tan òbvia que espanta. Molts la saben, però alguns no gosen mirar-la de cara, perquè intueixen quines responsabilitats i quins compromisos se'n deriven. N'hi ha que encara s'excusen dient que és la solució, sí, però que és voler la lluna. I es resignen a empaitar-se la cua i mossegar-se-la. Però aquest país té horitzó, i el sabem. I, a més, l'hem de voler.

Salvador Cardús i Ros, professor de Sociologia a la UAB

Cap comentari: