(Publicat al diari Crònica)
Diferents veus diuen que la sentència del Tribunal Constitucional (TC) espanyol, sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, es va acostant. La rumorologia s’ha disparat en les darreres setmanes tant sobre la possible data de la seva publicació, com sobre el contingut material del text.
El que em sembla meridianament clar és que la sentència serà de caràcter polític. Les posicions de bona part dels magistrats (si no tots) semblen molt propers a les dels partits que els varen proposar per ocupar els càrrecs que han tingut fins ara i que, per cert, haurien d’haver deixat en alguns casos, per ser substituïts en haver acabat, ja fa mesos, els seus mandats. Si no han estat substituïts, és també per raons polítiques.
I més que haver de declarar-se respecte d’un text jurídic, considero que se’ls ha demanat de fer una intervenció també política: afrontar-se de ple a una decisió presa sobiranament pel poble de Catalunya mitjançant un referèndum. No entraré aquí (no és el lloc) en la meva posició respecte del text sotmès a votació: només diré que les Corts Espanyoles hi varen fer anar el ribot de forma despietada (i potser humiliant) i tot. No només en allò que deia l’Estatut emanat en aquella sessió d’eufòria i catarsi del Parlament de Catalunya del 29 de setembre de 2005, amb el vot del 89% dels diputats, i que concernia la relació entre Catalunya i Espanya, sinó fins i tot en allò de caràcter intern, que ens competeix estrictament a nosaltres mateixos de definir sense interferències.
Us ho dic sense embuts: allò que ha votat, legítimament, el poble de Catalunya, encara que no sigui per a mi, personalment, el text que voldria, ningú, repeteixo ningú, té dret a tocar, si no és exclusivament per una qüestió de drets humans continguts en la Declaració Universal. Per tant, estic obert a ser mobilitzat per a tota mena de respostes i reaccions col·lectives, si el TC s’atreveix a tocar-hi una sola coma del text. Que en prenguin nota ells, i qui vulgui.
El que quedarà clar serà que sense aquella coma, no serà vigent l’Estatut restant, perquè no haurà estat refrendat. De tota manera, conec molta gent que tenen ganes que la cosa peti d’una vegada. Que la població de Catalunya, cansada, perplexa, desorientada, es trobi un bon dia amb un lideratge social clar, que ens encamini cap a la sortida d’aquests cíclics maldecaps del ditxós “encaix”. Cap cop més gent veu que d’encaix no n’hi pot haver mai.
Miquel Strubell, sociolingüista i cofundador de Sobirania i Progrés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada