11.6.09

Freude und Freihert (Alegria i llibertat)


11.06.2009
Freude und Freihert (Alegria i llibertat)

(Publicat al diari Crònica)

Són dies d’alegria, certament.

Divendres passat, al final de la memorable interpretació per part de l’OBC i de l’Orfeó Català, de la Novena Simfonia de Beethoven, coneguda com a “Oda a l’Alegria” el director Eiji Oue va sortir a rebre els aplaudiments del públic agraït, vestit amb una samarreta del Messi!

Conta Josep Pascual en la programa de mà que Beethoven es va sentir atret, a l’hora de compondre l’obra, per un poema de Schiller, escrit uns anys abans. El poema es deia An die Freihert (A la llibertat), però el títol no va agradar gaire a la censura i per això Schiller li va haver de canviar-lo per An die Freude (A l’alegria, o Cant de Joia, en la versió de Joan Maragall). No és el mateix. A més, la paraula Freihert no apareix enlloc en el text del poema que ha arribat als nostres dies.

La partitura de la Novena de Beethoven no devia poder fer altra cosa que reproduir, en el text que canten solistes i cor, el títol i el text del poema publicat. Wikipedia i arreu d’internet hom reprodueix el poema en la seva versió censurada, sense fins i tot parlar de l’esmena.

Qui fou Friedrich Schiller? Un gran amant de l’alegria, de la joia? Més aviat d’una altra cosa. Com s’explica a la pàgina web de l’Institut Schiller, ningú va unir de manera més efectiva la concepció de la llibertat republicana amb el principi de la bellesa poètica que Friedrich Schiller. A més, es defensa que les seves idees varen

inspirar les guerres d’alliberament contra Napoleó. Poca broma.

Sembla que no va ser fins 1989 que, al costat d’un mur de Berlin acabat de caure, Leonard Bernstein va canviar el títol (no va ser, com proposava Carme-Laura Gil, un gest al·legòric, sinó una recuperació) i va interpretar l’obra com a “Oda a la Llibertat” en un memorable concert de celebració de la reunificació de les dues Alemanyes.

Senyores i senyors, en una Europa on la llibertat és un gran valor, els catalans hem de reivindicar –com Bernstein- l’autèntic títol i sentit del poema i de la simfonia el quart moviment de la qual, per altra banda, s’ha convertit en l’himne d’Europa.

I sense arribar a associacions massa fàcils com ha fet algun actiu promotor de la nostra sobirania fa pocs dies (jo mai fins la festa al camp del Barça de dijous no havia seguit les indicacions del “Boti, boti, boti...” per proclamar que no sóc seguidor d’un equip de la meseta!), sí que hi ha un missatge en tot això.

Podem perseguir la llibertat (nacional, s’entén!) necessitem el català emprenyat, no ho nego: el que es queixa de la marginació i humiliació a què ens sotmeten constantment els òrgans de l’Estat a la qual la gran majoria de catalans pertanyem actualment, als tripijocs amb el finançament fins que l’escanyament ens perjudica la qualitat dels nostres serveis públics més elementals i essencials, el joc d’escacs entre jutges del tribunal constitucional designats pel PSIE i pel PP, per fer saltar pels aires l’Estatut, ja molt rebaixat, de 2006. No ho nego.

Però també guanyarem abans la nostra independència comptant amb una població segura de si mateixa, convençuda que no hi ha obstacle que ens pugui deturar.

O Freunde, nicht diese Töne! Germans: a fora tristeses!

Amb alegria també arribarem, els catalans, a la llibertat. I si ho tens clar, aixeca't un moment de la cadira davant de la pantalla i fes amb mi, com vàrem fer milers de catalans a Brussel·les el passat 7 de març en aquella històrica manifestació: Boti, boti boti...!
I fins el dia 11 de juny, que ja ens trobarem...

Miquel Strubell, sociolingüista i membre promotor de Sobirania i Progrés