(Publicat al diari Crònica)
El mes de maig ha estat el mes del Barça. L'equip de Pep Guardiola ha aconseguit tots els seus objectius, ha creat una mena de cercle virtuós capaç d'esborrar tot mal record. Qui pensa ara en una moció de censura contra un president que penjava d'un fil? Les coses són així. A vegades tot ens va en contra i resistir ja és un gran què, de manera que quan el vent comença a bufar a favor val més hissar la vela i fotre-li canya.
L'Estat espanyol ens ha anat conduint cap a un cercle viciós. De fet, portem molts anys que no ens en deixa sortir. Però ara comencem a aixecar el cap. Els símptomes són cada cop més evidents. Les veus que es decideixen a donar la cara per la causa són cada dia més i de més notorietat. Els continguts de les opinions esbandeixen cada cop més clarament les ambigüitats i van directes a barraca.
Tot això hauria estat impensable sense haver posat a l'agenda la necessitat d'un nou Estatut. No el volíem pas, és clar, però era una etapa que havíem de cremar per guanyar temps. Els hem donat l'oportunitat de demostrar que l'Espanya plural és una presa de pèl absoluta. Els independentistes de tota la vida ja ho sabien, és clar. Però Pasqual Maragall, per exemple, no.
Aquests darrers anys el PSC ha ostentat tot el poder possible. Ha fet el cim. I tot plegat li ha servit de ben poc. Han perdut la credibilitat, han perdut vots i han estat tan poc intel·ligents que s'han dedicat a fer la punyeta als seus dos socis de govern, potser pensant, pobres ingenus, que algun dia podrien governar solets.
Aquests darrers anys, el pas de CiU a l'oposició ha comportat una sacsejada interna brutal que és a punt de donar els seus fruits. L'entrada en escena d'Alfons López Tena, el fitxatge d'Àngel Colom, etc. Avui el candidat és Tremosa (tot i que hauria estat molt millor Tena); ahir era Guardans.
I a Espanya, mentrestant, necessitàvem que hi manessin “els bons”, és a dir, els que es venen com a bons dient que els altres són el diable, tallant-los el coll i penjant-los en cartells vermells. Necessitàvem que fos així perquè, ara que tot començarà, no hi hagués “discurs de l'esperança”. Si hi hagués el PP al govern amb l'actitud hostil i descarada d'altres temps, els socialistes catalans podrien demanar el vot apel·lant a la moderació, situant-se entre els “dos extrems”. Ara, però, el desgast el pateixen ells i l'alternativa és molt pitjor. Just el que necessitàvem.
Recapitulant, doncs, si maig ha estat el mes del cercle virtuós futbolístic, al juny començarem a fer el cercle virtuós polític. Fins ara hem estat rebutjant: no a l'Estatut, no als incompliments, no al menyspreu, no a tot. A partir d'ara prenem les regnes. Enterrem aquest cadàver pudent anomenat Estatut d'una punyetera vegada i preguntem als nostres polítics què tenen intenció de fer amb el país, ja que han volgut assumir aquesta responsabilitat.
La història comença un 11 de juny, Corpus, a la plaça Sant Jaume de Barcelona. Qui vulgui esperar a veure què passa amb la sentència del Tribunal Constitucional, que s'esperi assegut. Qui vulgui desfullar la margarida de si ens deixaran o no ens deixaran ser independents, que surti a passejar pel jardí. Qui tingui vocació de forense, que es miri i remiri el cadàver. Però qui vulgui trencar aquest cercle viciós promogut i sostingut per Espanya i convertir-lo en el cercle virtuós que ens porti irreversiblement cap a l'estat propi, que vingui el dia 11 de juny a la plaça de Sant Jaume de Barcelona. M'encantarà saludar-lo o saludar-la personalment. Si puc, és clar.
Xavier Martínez, blocaire per la sobirania
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada