27.6.08

Air Berlin i la discriminació del seus clients

foto
27.06.2008
Air Berlin i la discriminació del seus clients

(Publicat al diari Crònica)

En el marc europeu, la llengua catalana ocupa lloc novè d’entre les 25 llengües oficials de la Unió Europea. El seu ús és important a Internet, i també en l’àmbit dels webs de les companyies aèries. Així doncs, tenen el web en català companyies com Click Air (web en 5 llengües), Ryanair (web en 23 llengües), Easyjet (web en 18 llengües) i Spanair (web en 6 llengües). També opera a Alemanya i a Catalunya, Illes Balears i País Valencià, però sense vols directes, American Airlines, que també té la web en català. Podríem citar més companyies que inclouen el català a la pàgina web i que tenen altres destins que no són Alemanya, com ara Vueling (web en 9 llengües, entre les quals català, basc i gallec), Air Europa o Bmibaby.

Air Berlin en canvi té el lloc web en 13 idiomes, quatre dels quals amb igual o inferior nombre de parlants que el català (danès, finès, suec i txec), però en canvi obvia el català. A més, cal tenir en compte que Air Berlin té 3 hubs, dos a Alemanya i un a l’aeroport de Son Sant Joan de Palma (Mallorca), que serveix per enllaçar vols procedents d’Alemanya i l’Estat espanyol. Per tant, és evident que el català hauria de ser una de les llengües importants de la companyia, ja que opera a Alacant, Barcelona, Eivissa, Maó, Palma i València. Air Berlin és la primera companyia de l’aeroport de Palma en número de vols (supera Iberia).

No entenem pas la reacció d’Air Berlin després que el Govern Balear fes la petició a la companyia que introduís la llengua catalana en el seu web. La petició era absolutament lògica, en la línia que els consumidors catalans siguin tractats en peu d’igualtat amb la resta de consumidors europeus. La resposta d’Air Berlín no tan sols és una negativa, si no també una immersió en temes polítics que teòricament no són de la seva competencia. Air Berlin, amb les seves actuacions, considera que els seus clients o possibles clients són desiguals, que no tenen ni el mateixos drets, ni se’ls ha de respectar de la mateixa manera, que hi ha clients “superiors” i altres “inferiors”. Air Berlin adopta postures ideològiques extremistes que poden ser fruit d’uns prejudicis de la delegació espanyola de la companyia, que a Alemanya poden trobar el seu caldo de cultiu, perquè encara que actualment Alemanya és democràtica, actuacions com les del directrius d’Air Berlín demostren que encara resten vestigis del passat negre de la intolerància.

La societat catalana ha reaccionat, i d’aquí la polèmica generada a casa nostra. Calia reaccionar, per fer-nos respectar per tal de construir l’Europa de la tolerància, del respecte i de la llibertat. Per tot això, des de la Plataforma per la Llengua hem començat una campanya alguns dels paràmetres de la qual trobareu al web www.plataforma-llengua.cat/airberlin.


Martí Gasull, vocal de la Plataforma per la Llengua

26.6.08

Ara és el moment!

foto
26.06.2008
Ara és el moment!

(Publicat al diari Crònica)

Veure les cares de la selecció basca guanyant la I Copa de les Nacions de bàsquet en el III Dia de les Seleccions Catalanes celebrat a Girona em va fer adonar que anem pel bon camí. Llàstima que no guanyés Catalunya, però no cal lamentar-se, ja ho farà quan competim oficialment. Competir, lluitar per un trofeu, és evident que fa molta més il·lusió que un simple partit de costellada. I aquest és el camí que s'ha de seguir. Les diferents Copes de les Nacions que farem ens permetran assolir la normalitat que molts ens neguen.

L'oficialitat caurà, mica en mica, pel seu propi pes. Sóc més optimista que mai. És més, crec que vivim el moment més important per a l'esport català des dels Jocs Olímpics de 1992. I un fet n'és la clau: l'última sentència del Tribunal d'Arbitratge de l'Esport de Lausana rebutjant el recurs de la Federación Española de Bolos contra l'ingrés de la Federació Catalana de Bitlles i Bowling al màxim organisme internacional. Per primer cop, la máxima autoritat mundial en legislació esportiva ha entrat en la forma i en el fons, sentenciant que les federacions esportives són entitats privades i com a tals han d'actuar, sense deixar-se condicionar per la legislació dels estats. Ara ja no poden dir allò que el reconeixement de les Seleccions Catalanes "va contra la Ley del Deporte Español". La pròpia sentència acaba amb qualsevol tràmit legal, ha creat una jurisprudència importantíssima al respecte.

És cert que cada federació és un món, però totes se sotmeten al tribunal de Lausana. Cada federació catalana inicia o continua el tràmit per a ser reconeguda internacionalment, però sabent ara que la llei està del seu costat. El govern espanyol hi posarà traves, evidentment, però ja no en podrà discutir la legalitat de futurs reconeixements, aquest tema està tancat. Això és un cop dur per alguns, com veure que el Dia de les Seleccions Catalanes es segueix consolidant any rera any. A Girona, 27.000 persones van fer costat a les nostres Seleccions tot i la pluja.

El gran centre neuràlgic va ser, a banda del Pavelló de Fontajau, la Plaça Constitució, on s'hi van aplagar més de 4.000 persones per gaudir d'un cartell de luxe. Es va viure el comiat definitiu del 12 cops campió del món de biketrial Ot Pi, que va tancar la seva carrera esportiva amb un salt des de 3 metres i mig d'altura. I per si fos poc els 3 millors pilots de trial del moment, Raga, Bou i Fujinami, van fer vibrar el públic assistent amb els seus malabarismes. I si algú dubtava de la implicació dels nostres esportistes al camp de rugbi del GEiEG la Selecció Catalana de rugbi XIII no va tenir problemes a l'hora de cantar enèrgicament Els Segadors ''a capella'' per una errada a la megafonia.

Bon cop de falç! Junts, l'acabarem portant!

Xavier Vinyals, president de la Plataforma ProSeleccions Catalanes

25.6.08

Conferència sobre l'espoli fiscal balear

foto
25.06.2008
Conferència sobre l'espoli fiscal balear

Elisenda Paluzie, economista, professora a la Universitat de Barcelona i membre fundadora de Sobirania i Progrés, oferirà demà dijous 26 una conferència sobre l'espoli fiscal balear. La conferència portarà per títol "Entre l'espoli i la sobirania fiscal", i tindrà per objectiu mostrar la magnitud de l'espoli fiscal de què són víctimes els ciutadans balears i com l'accés a la sobirania és la única via en la que poden confiar per a desfer-se'n. La conferència es durà a terme al Centre de Cultura de Sa Nostra (C/ de la Concepció, 12, Palma de Mallorca).

24.6.08

Conferència sobiranista i acte "Junts per Catalunya"

foto
24.06.2008
Conferència sobiranista i acte "Junts per Catalunya"

Demà dimecres 25 de juny es duran a terme dos importants actes sobiranistes recolzats per Sobirania i Progrés. En primer lloc, se celebrarà una conferència titulada La generació de la independència, impartida pel professor de Dret Constitucional Marcel Mateu. La conferència està emmarcada dins el cicle Camins de sobirania organitzat per Som 10 Milions i pel Centre Excursionista de Catalunya, i es durà a terme a les 19:30 la Sala d'Actes del CEC. En segon lloc, a les 20:00 es durà a terme al Teatre Nacional de Catalunya l'acte Junts per Catalunya organitzat per Òmnium Cultural. Junts per Catalunya està concebut com un acte d'unitat ciutadana enfront la intervenció del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, per considerar-la "il·legítima". L'acte comptarà amb les intervencions de Jordi Porta i Vicent Sanchis, president i vicepresident d'Òmnium Cultural. Sobirania i Progrés us recomana l'assistència a qualsevol dels dos actes, segons la vostra preferència.

23.6.08

Acte al Fossar de les Moreres en reivindicació del dret a l'autodeterminació

foto
23.06.2008
Acte al Fossar de les Moreres en reivindicació del dret a l'autodeterminació

Avui dilluns 23 de juny, a les 20:30, es durà a terme al Fossar de les Moreres de Barcelona un acte en reivindicació del dret a l'autodeterminació del poble català. L'acte consistirà en la crema del Decret de Nova Planta, símbol històric de la pèrdua de les nostres llibertats nacionals. La intenció d’aquesta iniciativa és que s’estengui arreu dels Països Catalans, de manera que per Sant Joan el Decret de Nova Planta es cremi a totes les fogueres i simultàniament es reivindiqui el dret a decidir.

L’acte començarà a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, on es rebrà la flama del Canigó. Després d’haver rebut la flama es marxarà en comitiva fins al Fossar de les Moreres amb l'acompanyament d'un grup d’animació. La flama del Canigó és la que servirà per encendre el foc que cremarà el Decret de Nova Planta. L’acte es completarà amb la presentació per un historiador dels fets històrics relacionats amb el Decret, la lectura d’un Manifest reivindicant per al poble català d’avui el dret a l’autodeterminació i la crida a l’extensió de la iniciativa.

20.6.08

Què faríem els catalans sense Internet?

foto
20.06.2008
Què faríem els catalans sense Internet?

(Publicat al bloc d'en Saül Gordillo)

M'arriben diversos correus per sumar-me al boicot a Air Berlin per l'animalada anticatalana d'aquell editorial escrit per Joachim Hunold [who is], director general de la companyia aèria. Si us voleu afegir a la prostesta, entreu-hi: Air Belin: que respectin la nostra llengua!. Quan es produeix una reacció col·lectiva d'aquestes característiques, el boicot i la protesta és imparable. La taca d'oli de la xarxa és demolidora, i que es prepari el personatge aquest per rebre milers i milers de queixes per la seva ficada de pota. I que prepari la rectificació perquè l'impacte sobre el compte de resultats de la companyia pot ser també notable. La grandesa de la Internet catalana és aquesta: la capacitat de reacció, la frescor i la militància que ajuda a canalitzar cada dia, cada hora, cada minut. Què faríem els catalans sense Internet? No m'ho puc ni imaginar.

Saül Gordillo, periodista i director de l'Agència Catalana de Notícies

19.6.08

La llei de l'embut

foto
19.06.2008
La llei de l'embut

(Publicat al diari Avui)

Hi ha notícies que et deixen garratibat: els luxes pressupostaris de l’Instituto Cervantes, al costat del qual el Ramon Llull és d’una modèstia franciscana (el Llull té 13 milions d’euros i el Cervantes en té 90), són deguts al generós i unilateral ajut de l’Estat. Però l’Estat es desentén del Llull, perquè això de la llengua és “cosa de ellos”, ignorant les obligacions constitucionals. Quan algun escriptor, artista o pintor ha de marxar a algun país a mostrar la seva obra (cosa que qualsevol Estat del món recolza d’immediat), si aquest és català, el ric Instituto Cervantes demana els diners al modest Ramon Llull; l’aportació del Cervantes al Llull és de zero euros, i la del Llull al Cervantes és de més de 100.000 euros, ha declarat un responsable del Llull.

I és que l’Estat espanyol creu que només té obligacions amb una cultura, i es desentén de totes les altres; diu que se’n preocupi la Generalitat, que hi té les competències, com si Catalunya no formés part de l’Estat. Ara bé, també tenim les competències en ensenyament i volen imposar més hores de castellà, i si ens inviten a Frankfurt diuen que els invitats “somos todos”, car la literatura catalana no és més que un apèndix de la castellana. La resistència a entendre la pluriculturalitat no va a menys sinó a més. Es tracta d’una paradoxa molt estranya, que si no hi estiguéssim acostumats qualsevol trobaria insòlita: “vosaltres” (els catalans) sou espanyols i teniu totes les obligacions espanyoles, sobretot les contributives, però alhora “vosaltres” (els catalans) no sou espanyols com “nosaltres” i us heu d’apanyar amb els vostres propis recursos, excepte aquells que us usurpa l’Estat, que és l’amo. Ho heu entès?

Isabel- Clara Simó, escriptora

18.6.08

On són avui els pobres?

foto
18.06.2008
On són avui els pobres?

(Publicat al diari Avui)

Ara toca tornar a revisar el model de finançament de les comunitats autònomes del règim comú. Els temps canvien i els segles passen, però a l'Espanya dita democràtica es manté la dialèctica secular de rics i de pobres. Els temps són nous i els canvis són trepidants, però els defensors de l'statu quo fan servir paraules velles: ¿tan fàcil els ho tornarem a posar els catalans que ni tan sols hauran de fer un esforç per innovar en el seu llenguatge?

La comparació internacional permet visualitzar fins a quin punt l'Espanya autonòmica imita formats de països federals, però manté el vell centralisme de sempre. El Fons de Cohesió de la UE és un exemple de com hauria de ser la solidaritat: 1) Transparent, per mitja de la publicació anual de les balances fiscals; a la UE només es calculen, per cert, amb el criteri de càlcul del flux monetari. 2) Explicant qui paga i qui rep: Alemanya va imposar un canvi de format a la balança de pagaments per tal d'explicitar també a la balança de les transferències de capital les seves contribucions. 3) Vinculada a objectius clars, com és ara dotar d'infraestructures les regions situades per sota d'un determinat llindar (un 75% del PIB per càpita mitjà de la UE-15) i no finançar despesa corrent. 4) Revisable i limitada en el temps: les regions espanyoles que durant anys s'han beneficiat del Fons de Cohesió, i ara que les autovies ja estan fetes, n'accepten l'eliminació i que ara toca el torn als països de l'Est. 5) I amb contrapartides implícites per als Estats contribuents nets: Alemanya no és un país governat per germanes de la caritat i per això la majoria de contractes per construir les infraestructures abans esmentades van a empreses alemanyes; així es garanteix un retorn al país contribuent i es fa sostenible la solidaritat. L'Espanya autonòmica està a anys llum d'aquest funcionament i per això segueix figurant com a Estat unitari en les classificacions internacionals: la qualitat del federalisme fiscal es mesura no per qui executa la despesa pública (50% govern central, 50% governs autonòmics i locals) sinó per qui recapta els impostos (80% govern central, 20% governs autonòmics i locals).

Ara es torna a dir que no hi haurà "guanyadors ni perdedors" en la revisió del model de finançament. Si el govern central no posa més diners sobre la taula, tal com ja ha dit, perquè no vol renunciar a una part de la despesa pública que executa, algunes autonomies seguiran sobrefinançades a costa d'unes altres. L'Espanya del règim comú és un cas únic: després de l'intens procés redistribuïdor que fa el govern central, cobrant impostos i concedint transferències, els territoris més productius queden per sota dels territoris que ho són menys. Catalunya és quarta en PIB per habitant, però cau fins al novè lloc en renda familiar bruta disponible en poder de compra.

Per què el govern central s'ha de seguir reservant el 50% de la despesa pública total si pràcticament ja no té competències? Aquest 50% de la despesa que es reserva en qualitat és molt millor que la que executen els governs autonòmics: aquests governs bàsicament fan de gestors, ja que la major part del seu pressupost ve condicionada en origen (pagament de mestres i metges, manteniment d'escoles i hospitals, compres de béns i serveis...;). Qui es baralla amb els funcionaris i amb els proveïdors són els governs autonòmics, mentre que el govern central es reserva el gruix de la gran inversió pública: la que permet inaugurar grans infraestructures i seguir vertebrant els diferents territoris, encara avui massa escàpols, cap al quilòmetre zero de la Puerta del Sol.

Més greu em sembla la retòrica de rics i pobres. El PIB és un indicador de la creació de riquesa, però si l'Estat imposa una elevada pressió fiscal (37% del PIB el 2007) i realitza grans transferències entre regions, la riquesa que creen els treballadors dels territoris més productius no arriba pas sencera a la seva butxaca, en forma de renda disponible, la renda després d'impostos i de transferències. Segons Funcas, el 2006 només 2/3 de la riquesa creada pels catalans va arribar finalment a la seva butxaca, mesurada en paritat de poder de compra. La riquesa és el resultat d'acumular successius fluxos anuals de renda disponible no consumida, no fluxos de producció bruta abans d'impostos. I així, segons el Banc d'Espanya, Catalunya l'any 2007 va generar el 15,9% dels dipòsits bancaris a l'Estat espanyol, una de les maneres principals de tenir la riquesa, quan el 1987 en generava el 19,3% (Madrid passa del 18,7% al 29,7%).

L'any 2008, on són els pobres: a l'Espanya meridional subvencionada, als seus pobles i a les ciutats regades per generoses transferències corrents de diferents governs? Cal explicitar clarament en el nou finançament el cost de la vida: 1.000 euros no compren els mateixos béns a l'Hospitalet que a Mèrida i els preus a Catalunya, partint de nivells més alts, creixen més que en altres llocs. Això explica per què les famílies de Castella i Lleó i l'Aragó tenen més poder de compra que les famílies catalanes, després d'impostos i transferències. Si això no es resol bé, la cohesió social a Catalunya estarà amenaçada: avui la pobresa és als barris de les nostres grans ciutats.

Ramon Tremosa
, economista i professor de la Universitat de Barcelona

17.6.08

El retorn de "El més petit de tots"

foto
17.06.2008
El retorn de "El més petit de tots"

El Més Petit de Tots, nascut el 1937 de la mà de la il•lustradora Lola Anglada, molt vinculada al municipi de Tiana, forma part per dret propi del patrimoni iconogràfic del del catalanisme popular. Utilitzat en els seus inicis pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat republicana en unes circumstàncies històriques particularment adverses (les de la Guerra Civil), esdevingué ràpidament un dels símbols de la resistència republicana del poble català. Ara, gràcies a la Comissió de la Dignitat, en podeu aconseguir una reproducció en miniatura. Aquells que estigueu interessats podeu entrar a aquesta web o enviar un mail aquí.

16.6.08

L'hispanocentrisme de Catalunya Ràdio

foto
16.06.2008
L'hispanocentrisme de Catalunya Ràdio

(Publicat al diari El Singular Digital)

La deriva hispanocèntrica que ha emprès Catalunya Ràdio des de fa uns anys només és comparable a la de TV3. Ja és trist que el vint-i-cinquè aniversari d'aquestes emissores coincideixi amb el període més baix de la seva història, tant pel que fa a audiència com a visió catalanocèntrica de la vida, però és comprensible atesa la idea de país que palesen els criteris que hi regeixen. En aquest sentit, el programa l'Informatiu matí del diumenge 1 de juny va ser tota una exhibició d'hispanocentrisme. Va obrir amb la notícia de l'explosió d'un artefacte a Zarautz (pronunciat en espanyol), com si aquest fos el fet informatiu més important que s'hagués produït a tot el planeta, va referir-se a Rodríguez Zapatero com a "president del govern central" –el govern de Catalunya, consegüentment, seria un "govern perifèric"– i, més endavant, després d'un parell de notícies relatives a altres estats i de dir-nos "tornem al nostre país", ens va situar a la població espanyola de Figueruelas, província de Saragossa, on un autocar que tornava a Àlaba, havia patit un accident. Per a la Ràdio nacional de Catalunya, per tant, Figueruelas és "el nostre país". Com és lògic, ningú no va explicar què hi feia aquesta notícia en l'informatiu malgrat que els fets no tenien cap relació ni geogràfica ni personal amb els Països Catalans. ¿No s'havia produït cap accident més important a les carreteres europees? La veritat és que si no fos per la llengua i per la informació del temps no hi hauria cap diferència entre l'esmentat Informatiu matí de Catalunya Ràdio i l'Informativo de la mañana de Radio Toledo.

Però això només és una petítissima mostra d'una rentada de cervell que abasta diversos programes i que es repeteix dia rere dia. Quan jo feia programes a Ràdio 4 i els meus col·laboradors deien un barbarisme, els anotava la paraula correcta en un paper i, sense que l'oient se n'adonés, els donava l'oportunitat d'autocorregir-se. No era la meva feina, és cert, però algú que dirigeix i presenta un programa ha de sentir respecte per l'audiència i recordar als seus col·laboradors que cobren per parlar i que, per tant, tenen el deure de parlar bé. Sense anar més lluny, és una llàstima que el programa estrella de Catalunya Ràdio no comparteixi aquest criteri i que alguns dels seus tertulians i col·laboradors no sols tinguin un nivell lingüístic escardelenc, sinó que incorrin setmana rere setmana, any rere any, en les mateixes faltes sense que ningú no els ho faci notar: "una compte corrent", "un muntonet de papers", "donar uns cachetes a un desconegut", "un govern derrochador", "posar tota la carn a l'asador", "canyeria", "m'adelanto"..., són algunes de les paraules o expressions amb què les persones contractades martellegen els oients. Això sense oblidar determinat tertulià –força arrogant, per cert– que, protegint-se amb un "com diuen els castellans..." –també ho diuen els andalusos o els extremenys, però mai no diu "espanyols" per no semblar independentista–, no hi ha dia que no ens "col·loqui" una o dues frases fetes espanyoles com ara "donde dije digo digo Diego" (on va dir blanc ara diu negre), "una merienda de negros" (una olla de grills) o "muerto el perro se acabó la rabia" (morta la cuca mort el verí). Fa anys que les diu, però mai no s'ha preocupat de saber-ne l'equivalent. Per què ho hauria de fer, deu pensar, si li paguen igual? L'astorament, però, arriba al súmmum quan escoltes que és el mateix presentador qui diu "donem acús de rebut" o "acusarem rebut dels missatges dels oients".

Tenint en compte que la llengua articula el pensament, pocs indicadors hi ha tan efectius com ella per assabentar-nos del grau d'espanyolització a què ha arribat el nostre pensament.

Víctor Alexandre
, escriptor i periodista

12.6.08

Dret i deure de decidir

foto
12.06.2008
Dret i deure de decidir

(Publicat al diari Crònica)

La majoria d’edat de les societats també es demostra (d’alguna manera com la dels individus concrets que les formen) a través de la seua capacitat de decidir per si mateixes. Deixar que els altres ens governin o ens marquin les pautes per on ens hem de desenvolupar no constitueix precisament una demostració de maduresa de la societat catalana. En aquest sentit, efectivament, podem parlar de dret de decidir, però hauríem de començar a plantejar-nos, des d’una altra perspectiva, el deure de decidir.

A les Espanyes hi ha hagut rasgament de vestidures després que el lehendakari Juan José Ibarretxe hagi decidit tirar pel dret i plantejar als bascos un parell de preguntes (sobre el final de la violència al País Basc i sobre quina relació ha de tenir el País Basc amb l’estat espanyol). Ibarretxe, senzillament, posarà dues qüestions, primer al Parlament basc, i, si té llum verda d’aquesta cambra parlamentària, a la societat de les tres províncies de la comunitat autònoma basca (evidentment, no té potestat per plantejar-ho a la resta d’Euskal Herria, per tot s’anirà fent). Segons ja han comentat diversos mandataris espanyols, el plantejament d’Ibarretxe (i del govern basc) xoca frontalment amb l’entramat constitucional espanyol, que es basa en l’existència d’un única “poble espanyol” sobre el qual recau el pes de tota la sobirania nacional. El govern basc, emperò, ha considerat que no ha de dependre de la voluntat del govern espanyol, ni de les seues disposicions, allò que hagi de guiar l’acció dels bascos. I, en un acte de responsabilitat que l’honora, inicia els tràmits per dur a terme una consulta sobre aquestes qüestions al conjunt de la societat basca.

El plantejament dels bascos, com el plantejament dels escocesos (amb el primer ministre d’Escòcia, Alex Salmond, al capdavant), es basa fonamentalment en la voluntat de decidir (que palesa un dret, però que també inclou un deure per part dels governants). Des d’un punt de vista democràtic, aquesta actuació resulta impecable. És, de fet, l’única impecable. Per això aprofitaré que l’ALE tenim una jornada a Iruña, capital de Nafarroa, el dia 26, per ser al Parlament basc el dia 27, i poder seguir tot el debat en directe. Un luxe que s’agraeix.

Bernat Joan, escriptor i polític

11.6.08

Xavier Vinyals: "Estem en el moment més important per a l'esport català des de les Olimpíades del 92"

foto
11.06.2008
Xavier Vinyals: "Estem en el moment més important per a l'esport català des de les Olimpíades del 92"

(Entrevista publicada al diari Crònica)

Xavier Vinyals ocupa la presidència de la Plataforma ProSeleccions Esportives Catalanes, que aquest passat cap de setmana ha celebrat el tercer Dia de les Seleccions a Girona. Vinyals, membre de les plataformes pel Dret a Decidir i Sobirania i Progrés, creu que el recent reconeixement internacional de la Federació Catalana de Bitlles i Bowling ha obert de bat a bat les portes de cara al futur


Quina valoració fa del Dia de les Seleccions Catalanes celebrat aquest cap de setmana a Girona?

L'experiència ha estat altament positiva tot i el handicap de la pluja caiguda. 27.000 persones sota l'aigua, 5.000 d'elles amb un paraigua al concert de La Devesa, jo crec que ha estat un gran èxit. Des de la Plataforma estem molt satisfets de com ha anat tot, i de cara a la quarta edició ja tenim quatre propostes de quatre municipis per a acollir la jornada.

En quin moment es troba el reconeixement de les seleccions catalanes? Podem ser optimistes?


El moment és especialment dolç. El recent reconeixement de la Federació Catalana de Bitlles i Bowling per la Federació Internacional, on també hi és l'espanyola, ha estat molt important. I a més tenint en compte que des d'Espanya es va recórrer la decisió al Tribunal de Lausanne, que és el que té la jurisdicció sobre la matèria, i la sentència va ser enormement positiva per a nosaltres. Per primer cop, el tribunal ha entrat en la forma i en el fons, sentenciant que les activitats esportives són privades i com a tal han d'actuar. Aquesta és una sentència sense precedents, diria que el moment més important per a l'esport català des dels Jocs Olímpics del 92, i obre de bat a bat les portes al reconeixement de la major part de les seleccions catalanes.

Sempre amb el permís del govern espanyol.


Però és que ara ja no poden dir allò de que el reconeixement de les seleccions catalanes va contra la Llei de l'Esport. La pròpia sentència acaba amb qualsevol tràmit legal, ha creat una jurisprudència al respecte. Cert que cada federació és un món, però totes es sotmeten al tribunal de Lausanne.

Així quin és ara el següent pas?


El que seguim sempre. Cada federació catalana inicia o continua el tràmit per a ser reconeguda internacionalment, però sabent ara que la llei està del seu costat. El govern espanyol hi posarà traves, evidentment, però ja no en podrà discutir la seva legalitat, aquest tema està tancat. Si creuen que encara és il·legal, hauran de denunciar-ho als tribunals ordinaris.

Suposa algun canvi a aquest efecte que l'administració sigui del PP o del PSOE?


A veure, no és exactament el mateix. Però sí que hi ha coses en les quals PP i PSOE es posen d'acord molt ràpid i aquesta és una d'elles. Les diferències que hi pot haver són bàsicament de formes, però no de fons. La mostra és que en aquesta última legislatura socialista – i socialista del sector moderat, no del sector Bono – no hi ha hagut, en el fons, diferències notables.

Segueix sent prioritari unir forces amb les federacions d'Euskadi i Galícia?


Aquest és un procés que ha iniciat la Generalitat i que és positiu. Des de la Plataforma Proseleccions tenim bones relacions amb Euskadi i Galícia, però nosaltres treballem per les seleccions d'aquí. A més, en aquest tema estem a anys llum. Ja tenim 14 seleccions reconegudes, mentre que Euskadi, per exemple, no en té cap.

Com influeix l'actual crisi econòmica en els pressupostos dels clubs catalans?


La recessió afecta a tothom, i les primeres afectades són aquelles inversions de les quals se'n pot prescindir més ràpid. A nivell esportiu això vol dir els mecenatges i les subvencions. Però els clubs catalans ja han vist altres temps difícils i se'n han sortit.

A nivell d'economia, com pot influir la recessió en les empreses catalanes?


No en sóc un expert, però crec que el pitjor encara està per venir, encara no s'ha tocat fons. L'efecte dominó iniciat a Estats Units amb la crisi immobiliària tot just està iniciat. I a això se li ha de sumar la crisi energètica i altres condicionants que provoquen que l'administració no sàpiga com reaccionar.

Forma part de la Plataforma Sobirania i Progrés i de la Plataforma pel Dret a Decidir. Quins objectius tenen i en què estan treballant ara mateix?

Bé, totes dues es dediquen a una activitat semblant però la primera d'elles ho fa a nivell particular i la segona a nivell d'entitats i associacions. Hem fet ja diverses campanyes com la del Estatut i la de les infraestructures catalanes, un dels grans dèficits del Principat, i ara estem realitzant una recollida de signatures per aconseguir una legislació on hi tingui cabuda una Llei de Referèndums, amb l'objectiu que els catalans puguin decidir el seu futur. A aquest efecte valorem molt positivament la consulta popular que vol realitzar el lehendakari Ibarretxe al mes d'octubre. És la essència de la democràcia.

Un estudi recent de la UOC apunta que una majoria de catalans votaria per la independència en un referèndum.


Conec l'estudi i penso que això es deu al sentiment creixent que hi ha d'assolir espais majors de sobiranisme. És una cosa palpable.

10.6.08

27000 persones assisteixen al Dia de les Seleccions Catalanes a Girona

foto
10.06.2008
27000 persones assisteixen al Dia de les Seleccions Catalanes a Girona

(Publicat a sms25)

La Plataforma Proseleccions Esportives Catalanes ha celebrat durant aquest cap de setmana el III Dia de les Seleccions Catalanes, que enguany s'ha dut a terme a Girona. 27000 persones s'hi han apropat durant aquests dies per a participar d'aquesta jornada esportiva, lúdica i reivindicativa. La Plataforma ha fet un balanç positiu d'aquesta xifra d'assistència, “tenint en compte que la pluja en moments puntuals ha estat un element determinant que ha fet reduir en gran part l'afluència de públic”.

Les activitats més seguides d'aquest III Dia de les Seleccions han estat les destinades a nens de dissabte al matí a Fontajau, l'handbol amb el Catalunya-Tunísia al Palau Sacosta i les actuacions de Toni Bou, Adam Raga i Ot Pi a la Plaça Constitució. Els concerts de Els Pets i Antònia Font van tancar la mateixa jornada de dissabte amb més de 5.000 persones presents a la Devesa. Cal destacar que dins del mateix Dia de les Seleccions es va celebrar la I Copa de les Nacions, que va enfrontar per primera vegada les seleccions de bàsquet de Galícia, Portugal, País Basc i Catalunya.

En definitiva, un any més la Plataforma Proseleccions tanca les seves jornades més reivindicatives amb un èxit que esperem que es revalidi en el futur. I que el temps sigui una miqueta més clement i hi col·labori, per molta sequera que hi hagi!

9.6.08

Dependència o independència de Catalunya

foto
09.06.2008
Dependència o independència de Catalunya

(Publicat al diari Público)

Després de trenta anys de democràcia estable, sòlidament ancorats a la Unió Europea i l'euro, impensables els cops d'estat, integrats en la globalització i pròspers, és hora de fer balanç sobre si li convé a Catalunya seguir a Espanya.

Excepte efusions líriques, amenaces gonadals i acusacions de deliri psiquiàtric (idèntiques a les practicades per la dictadura soviètica), no s'escolta a Espanya cap argument que justifiqui la dependència de Catalunya. Els unionistes catalans, excepte una certa apel·lació a la resignació i la rutina, tampoc raonen, fins i tot recorren creixentment a l'escarni i l'amenaça, aquí més pròxims als usos de la dictadura maoísta.

És normal aquesta afàsia, que s'intenta ocultar sota abundants brams, atès que el fonament econòmic de la conveniència de pertànyer a Espanya ha desaparegut. Ja no és l'Estat espanyol qui té moneda i determina els tipus de canvi, els tipus d'interès i els aranzels d'importació i exportació. Ja no hi ha mercat espanyol, ho ha absorbit l'únic europeu, i és Brussel·les qui pren aquestes decisions i s'obre a la globalització, amb el resultat inevitable de la disminució de la importància relativa de l'antic mercat protegit: avui Catalunya ven a la resta de l'Estat menys del 40% de la seva producció, i importa d'allí menys del 35%. A Catalunya la dependència ja no li és compensada per l'accés privilegiat al mercat espanyol, que a més s'ha convertit en arriscat per ser l'únic que els productes catalans són boicotejats pel fet de ser-lo (pràctica del 21% dels madrilenys, segons ABC).

Només li queda a Espanya un mecanisme d'actuació econòmica, la inversió pública, i les dades i fets són eloqüents: després de dècades de detraure cada any el 10% del PIB català sense invertir a Catalunya (19.200 milions d'euros el 2005), es desplomen els serveis públics que gestiona Espanya i porten la seva E: RENFE, AENA, REE, ENDESA, etc. Què reben els catalans en canvi de l'espoli fiscal? Ni tan sols la transparència, atès que les balances fiscals, públics en la Unió Europea, Alemanya o Regne Unit, els oculten a Espanya tant els governs del PP com els del PSOE. Què amaguen?

Tampoc a l'hora de comprar empreses espanyoles és un avantatge estar a Espanya, doncs la presa de control catalana és bloquejada d'una o altra manera, i contra ella s'esgrimeix la Constitució i la xenofòbia, que no s'invoca enfront d'OPAs alemanyes o italianes.

A l'espoli de l'Estat i l'explotació monopolística dels serveis públics privatitzats s'afegeix la penúria de la Generalitat. N'hi ha prou amb una dada: després de trenta anys d'autonomia, i per a 7,5 milions d'habitants, el pressupost català és de 32.000 milions d'euros. Després de vuit anys d'autonomia, i per a 5 milions d'habitants, el pressupost escocès és de 46.000 milions d'euros. Escòcia en vuit anys ha aconseguit el doble per habitant de l'aconseguit per Catalunya en trenta.

Mal negoci és avui Espanya per a Catalunya: privada de política fiscal, crònicament objecte de desinversió pública, discriminada fins i tot en tractats internacionals (aquests que signa l'Estat espanyol prohibint que utilitzin l'aeroport de Barcelona els avions des de o cap a Toronto, Miami, Mèxic, Bangkok, Kuala Lumpur, etc.), boicotejats els seus productes, rebutjats els seus compradors com estrangers hostils, a qui li interessa continuar la dependència? Algú podria explicar algun avantatge comparatiu de la dependència respecte a la independència? (si pot ser, sense insultar).

El problema de Catalunya es diu Espanya, que es dedica, mitjançant l'aparell de l'Estat que els catalans paguen, a bloquejar tots els seus projectes: ni connexió ferroviària del port amb Europa, ni serveis públics que funcionin, ni inversions en infraestructures, ni TGV a Europa, ni presa de control d'empreses espanyoles, ni aeroport intercontinental, ni res de res.

Ja estan aconseguits els objectius modernitzadors comuns a catalans i espanyols, Espanya ja és democràtica i europea, però tan adversa a la diversitat com sempre, no es concep com plurinacional sinó com unitària, i percep els ‘diferents’ no com un actiu a promoure sinó com una molèstia a eliminar. Proclama que Catalunya és Espanya, però pensa i actua que Catalunya és d'Espanya. Una possessió.

Intentem de bona fe una correcció de l'espoli fiscal, el domini polític i la discriminació econòmica i cultural. Vam tendir la mà per a només rebre insults, boicots i enganys, i un Estatut que no s'aplica ni es compleix, doncs aquest Govern espanyol, com els anteriors, no té per què complir la llei quan afecta a Catalunya. No passa res, ja ho avalaran com sempre els Tribunals Suprem i Constitucional, que para això els nomenen el PP i el PSOE.

S'equivoquen: bloquejada sota Espanya, maltractada a Espanya, insultada per Espanya, farta d'Espanya, a Catalunya només li queda un camí: la independència.

Espanya té molt a guanyar amb un Estat català, perdria un membre descontent i problemàtic però guanyaria un bon veí i amic, i podria superar els bloquejos que sofreixen les llibertats i la democràcia per causa d'una estructura institucional concebuda i practicada per a assegurar el domini d'una majoria nacional espanyola sobre les minories nacionals. Com ja va advertir Burke, és aquest domini la causa de les majors corrupcions de l'ordre constitucional.

Va dir Azaña que per a mantenir Espanya unida calia bombardejar Barcelona cada cinquanta anys, mètode que qualificava de bàrbar però efectiu. Els bombardejos ja no són possibles, i Espanya no ha après en el seu lloc el mètode de guanyar l'adhesió cordial i interessada dels catalans. En el fons, tant és. Es posi com es posi, la independència de Catalunya és ineluctable i inevitable. Mene Tequel Parsin. Ha començat el compte enrere.


Alfons López Tena, vocal del Consell General del Poder Judicial

5.6.08

Finançament i tergiversacions

foto
05.06.2008
Finançament i tergiversacions

(Publicat al diari Avui)

Aquesta setmana s’han visualitzat les posicions dels partits catalans en la negociació del finançament. Per una banda, s’ha vist la poca alçada de l’ambició del PSC amb la resposta del Martí Carnicer, Secretari General d’Economia, a la proposta presentada per CiU. Aquesta proposta estava presentada de manera poc rigorosa, però ni està fora de l’Estatut ni, en cap cas, és insolidària.

El fons de suficiència no es fixa directament, com proposava CiU, sinó que sorgeix com a diferència entre les necessitats de despesa que fixa la LOFCA i la participació de les comunitats en els tributs. La clau és la fixació de les necessitats de despesa i l’Estatut no impedeix que es fixi una fórmula de càlcul d’aquestes necessitats ambiciosa, que asseguri una millora del finançament de 5.230 milions o de més de 7.000 milions, com proposava ERC en el seu programa electoral. L’Estatut no garanteix res (se segueix a la LOFCA) però cal negociar amb ambició.

La resposta de Carnicer afirmant que el fons de suficiència és la solidaritat és incorrecta i extremadament perillosa. Aquest fons pot ser zero, positiu o negatiu i Catalunya seguirà sent solidària. La solidaritat amb la resta de l’Estat la mesura el dèficit fiscal, la diferència entre els impostos que paguem i els serveis públics que rebem i que el 2005 va ser de 18.595 milions d’euros, mentre que el fons de suficiència només és una variable de tancament del model. Aquesta resposta ens indica que el PSC pot estar escenificant una postura negociadora dura amb el PSOE però que no té cap intenció de portar fins al final.

Elisenda Paluzie, economista i professora a la Universitat de Barcelona

4.6.08

Recull de fotos de la recollida de signatures del Camp Nou

foto
04.06.2008
Recull de fotos de la recollida de signatures del Camp Nou

En motiu del partit amistós entre les seleccions catalana i argentina, la Plataforma Sobirania i Progrés i la Plataforma pel Dret de Decidir impulsaren una nova recollida de signatures en defensa del dret de decidir del poble català. La recollida, emmarcada en la campanya Decideixo Decidir! (que impulsen conjuntament ambdues plataformes) esdevingué un nou èxit, tot assolint prop de 2500 signatures. D'aquesta manera, el sobiranisme torna a dur a terme una nova demostració de força. I podeu estar segurs i segures que no serà la darrera.


Us oferim tot seguit un recull de fotos de la jornada.









3.6.08

Una altra selecció catalana és possible

foto
03.06.2008
Una altra selecció catalana és possible

(Publicat al diari Crònica)

Ja està. Ja està fet. Ja hem jugat la nostra costellada anual i ja podem estar contents. Almenys, m''hi jugo un braç, que això o alguna cosa semblant és el que pensen a la Federación Española de Futbol del cacic Villar. "Ya tienen su partido y no nos volverán a molestar hasta dentro de un año", deuen comentar entre mossegada i mossegada del cabrit al forn, pagat amb la visa federación, que endrapen cada setmana en una d'aquestes malanomenades reunions de treball. És el café para todos del futbol.

La nostra federació, amb tota la bona voluntat del món, any rere any fa el que pot per intentar buscar al·licients a un partit que tots sabem el que realment és: una piruleta per posar content el nen. El que no saben és que quan s'acaba la piruleta el nen sempre en vol més. El caramel no dura sempre i si dura es torna ranci. En Jordi Roche i companyia intenten que la costellada sigui com a mínim de qualitat, però desafortunadament no ho aconsegueixen. Que la selecció invitada (l'argentina, en aquest cas) no porti els millors jugadors es pot entendre, segur que no deuen ni saber què és Catalunya. Cobren la morterada de diners acordada i ens porten el carro de peix. Ara bé, el que ni es pot entendre ni tolerar és que per un cop l'any que tenim partit no juguin els nostres jugadors franquícia. Bojan, té excusa, el noi està cansat i saturat física i psicològicament, cap problema i, evidentment, li disculpem. Una altra cosa és que ni Puyol, que només ha disputat un dels últims set partits, o Xavi, o, inclús, Tamudo ja ni es plantegin de venir. No sé si és per por a les represàlies que podrien venir des de les espanyes o perquè no tenen interès en la causa, però que els nostres millors jugadors no mostrin interès per jugar-hi és el que més mal fa en el camí del reconeixement oficial.

És hora de fer un pas endavant i imitar el camí que ens van mostrar els dirigents de la selecció d'hoquei patins. Cal buscar noves estratègies. Ara per ara la situació de la selecció catalana de futbol està estancada, i té seriosos símptomes d'anar encara a pitjor. Els poc més de 40.000 seguidors (10.000 dels quals argentins) denoten el poc interès per la catalana, segurament una conseqüència del desànim que provoca la via actual i recorrent de sempre. Una altra selecció catalana és possible.

Albert Sas, periodista

2.6.08

El PP, artífex dels Països Catalans

foto
02.06.2008
El PP, artífex dels Països Catalans

(Publicat al diari Avui)

Em passa com a Desclot ahir: que estic estupefacta. Perquè els peperos valencià i català s'han fet pancatalanistes, i no sols això, sinó que han detectat que si Catalunya va malament, el País Valencià anirà malament (recordeu allò tan genial que deia que si Catalunya va bé, Espanya va bé, cosa certíssima, però incerta a l'inrevés). Reunits Daniel Sirera, president del PP de Catalunya, i Ricardo Costa, portaveu parlamentari dels populars valencians, van fer un acte d'amor mutu i van declarar-se "unidos para siempre". I això té mèrit, perquè el PP del País Valencià va sobrado, sobretot de vots, i el PP català va esquifit i alacaigut. Doncs quan ara el sud es podia venjar dels bàrbars del nord que els han furtat la paella, es declaren el seu amor etern. És fàcil endevinar que no hi ha res que no faria el PP valencià per denigrar, humiliar, denunciar i fer la llesca a Zapatero, però a mi tant se me'n dóna, quan sento que la dreta més cavernícola de la terra (diuen que hi ha algun país africà on també es gastarien el deute públic a rebre el Papa o algú de semblant) diu que la façana mediterrània és "l'eix vertebrador" del que sigui (aquí poseu Espanya, o Països Catalans, o Euràsia), em tremolen els fonaments dels meus esquemes mentals. I no sols això, sinó que diuen, ofesos, que el PSOE està fent una lletja labor de "vetar el front Catalunya-València". Jesusmariaijosep! Hi ha qui diu que han dit que si ells, "els catalans", aconsegueixen recursos, nosaltres també volem sucar, i que si hi ha una nova política financera, l'odi anticatalà haurà d'esperar, i si s'ha de ser independentista, doncs, bé; total, per quatre dies que hem de viure, almenys que hi hagi llagosta per sopar, no?

Isabel-Clara Simó, escriptora