La llei de l'embut
Hi ha notícies que et deixen garratibat: els luxes pressupostaris de l’Instituto Cervantes, al costat del qual el Ramon Llull és d’una modèstia franciscana (el Llull té 13 milions d’euros i el Cervantes en té 90), són deguts al generós i unilateral ajut de l’Estat. Però l’Estat es desentén del Llull, perquè això de la llengua és “cosa de ellos”, ignorant les obligacions constitucionals. Quan algun escriptor, artista o pintor ha de marxar a algun país a mostrar la seva obra (cosa que qualsevol Estat del món recolza d’immediat), si aquest és català, el ric Instituto Cervantes demana els diners al modest Ramon Llull; l’aportació del Cervantes al Llull és de zero euros, i la del Llull al Cervantes és de més de 100.000 euros, ha declarat un responsable del Llull.
I és que l’Estat espanyol creu que només té obligacions amb una cultura, i es desentén de totes les altres; diu que se’n preocupi la Generalitat, que hi té les competències, com si Catalunya no formés part de l’Estat. Ara bé, també tenim les competències en ensenyament i volen imposar més hores de castellà, i si ens inviten a Frankfurt diuen que els invitats “somos todos”, car la literatura catalana no és més que un apèndix de la castellana. La resistència a entendre la pluriculturalitat no va a menys sinó a més. Es tracta d’una paradoxa molt estranya, que si no hi estiguéssim acostumats qualsevol trobaria insòlita: “vosaltres” (els catalans) sou espanyols i teniu totes les obligacions espanyoles, sobretot les contributives, però alhora “vosaltres” (els catalans) no sou espanyols com “nosaltres” i us heu d’apanyar amb els vostres propis recursos, excepte aquells que us usurpa l’Estat, que és l’amo. Ho heu entès?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada