29.2.08

A nation

foto
29.02.2008
A nation

(Publicat al bloc d'en Xavier Solano a indirecte!cat)

Ara fa poc llegia a un dels blocs del ministeri d'Afers Exteriors britànic que per a l'ambaixadora britànica al Líban havia estat un plaer organitzar una recepció amb motiu del Dia Nacional d'Escòcia. L'ambaixadora va tenir la gentilesa d'oferir al seu centenar de convidats una vetllada tradicional escocesa, amb balls típics inclosos.

Sobta, oi?, que ambaixadors britànics celebrin la diada nacional escocesa com a pròpia? Doncs potser el govern britànic encara us sorprendrà més si recordem allò que l'any 2004 el ministre d'Afers Europeus, Denis MacShane, va dir a la Universitat d'Oxford que Escòcia i [no s'ho perdin] Catalunya són nacions dins d'Estats (discurs).

Impacta veure com allò que costa tant d'assumir per alguns és plenament acceptat, de manera natural, per d'altres. I és que el Regne Unit és un Estat que treu les seves pròpies conclusions. I no s'equivoquin, saben de què parlen. Catalunya no els és un país estrany. Això ho demostren els dossiers sobre Catalunya que el govern va fer públics el 2006, els estudis realitzats pels ministeris de Salut, Indústria i Interior que analitzaven iniciatives catalanes, o els gairebé 300 resultats de la cerca del mot Catalonia a la pàgina web del Parlament de Westminster.

L'Estat britànic ha estudiat Catalunya de dalt a baix. Des de l'autogovern fins a iniciatives sanitàries, des de l'economia fins a les mesures d'estalvi energètic del RACC. El Regne Unit és un Estat que ens mira sense prejudicis i no és pas l'únic. És per això que Catalunya ha de continuar mirant cap enfora, perquè és allí on es juga una part cabdal del nostre futur.

Xavier Solano, politòleg i assesor de l'Scottish National Party

28.2.08

Madrid, ciutat nació

foto
28.02.2008
Madrid, ciutat nació

(Publicat al diari Avui)

La literatura econòmica de la globalització parla de ciutats regió. Al segle XXI la ciutat econòmica supera els límits estrictes de la ciutat política. La ciutat regió global té unes noves fronteres funcionals que s'estenen fins on arriben les relacions laborals i residencials que la ciutat política és capaç d'articular. L'AVE radial de Madrid ja ha convertit diferents ciutats en simples barris: Antoni Serra Ramoneda em deia fa poc que Toledo i Guadalajara han desaparegut des del punt de vista empresarial d'ençà que hi arriba l'AVE (Toledo té molt pocs hotels: per què dormir-hi si es pot dormir a Madrid?), i ara és el torn de Valladolid. I quan es parla de la cohesió nacional que els nous cables d'acer de l'AVE estendran per la perifèria, el projecte de Madrid ciutat regió econòmica esdevé el projecte, més identitari que econòmic, de Madrid ciutat nació: la nació espanyola comprimida, però compactada sense fissures, en forma de gran megalòpoli global.

París és el model de Madrid i la França centralitzada és l'estació final de l'Espanya autonòmica del règim comú. Només dues mostres: 1) A www.worldairportawards.com han valorat Barajas l'any 2007 com el desè aeroport del món, quan al 2006 era el 22; en una escala de 0 a 5 estrelles, de qualitat d'instal·lacions i de serveis, Barajas ja n'ha assolit tres mentre que el Prat no en té cap. 2) Madrid ha adjudicat el projecte de nou Campus de la Justícia per a 118 jutjats; segons Expansión, seran els jutjats més grans del món. Madrid té un projecte ambiciós de ciutat global: figurar entre les deu primeres ciutats del món. I com que encara són a mig camí, Madrid està disposada a seguir xuclant recursos humans i econòmics i a seguir sucursalitzant ciutats i regions. Que el ministeri de Foment ja tingui dibuixades, i fetes reserves de sòl, per a les futures rondes M-60 (de 170 quilòmetres) i M-70 (que supera els límits de la província) informen que Madrid aspira als deu milions d'habitants.

Tot observant l'evolució dels mapes lumínics nocturns de la UE en els darrers anys es veu com Madrid avui és ja quasi tan gran com París i Moscou, encara que sigui al preu d'estar envoltada d'una superfície fosca i desèrtica creixent, que arriba fins a les perifèries costaneres. El PP va començar a desplegar el projecte de Madrid ciutat nació sense complexos i el PSOE no ha fet res per contrarestar els seus efectes centrípets creixents, ja desencadenats en forma d'imparable bola de neu: hauria pogut impulsar, però no ho ha fet, les infraestructures de l'arc mediterrani, de l'eix de l'Ebre, de la cornisa cantàbrica o els corredors orientals i occidentals d'Andalusia, per passar de l'Espanya radial irreversible a l'Espanya en xarxa que ja no serà. I ara el PSOE vol impulsar el tren de mercaderies de Madrid a Europa per Canfranc (Osca), tot i els seus 53 quilòmetres de túnel, alhora que endarrereix l'eix ferroviari mediterrani! Fa temps que el Gran Madrid ha fet irreversible la seva desafecció amb Catalunya.

El geògraf Richard Florida, però, sosté que en el segle XXI seran els corredors urbans (urban corridors), i no les grans ciutats megalòpoli, els motors del creixement econòmic; seran agrupacions de ciutats i regions, i no una immensa capital, les unitats econòmiques reals que organitzaran el món i en protagonitzaran el desenvolupament. Florida ha dibuixat un mapa amb els vint corredors urbans més importants del món, un dels quals és l'Eurosunbelt: perfectament delimitat i unificat, aquest corredor va d'Alacant a Lió passant per València, Barcelona i Marsella. Amb 20 milions d'habitants, és potència turística i industrial i té capacitat d'atracció d'empreses per alguns costos competitius i pel seu estil de vida mediterrani, cada cop més valorat com a factor de localització econòmica i humana.

En el mapa de Florida no hi surt Madrid, que no pertany a cap corredor, mentre a la Península se'n dibuixa un altre entre La Corunya i Lisboa, passant per Porto i Vigo, de deu milions d'habitants. Un operador logístic m'explica que quan una gran empresa global vol instal·lar-se a Madrid, allà només hi veu els seus sis milions d'habitants; a Barcelona, en canvi, hi veu la capitalitat geogràfica, demogràfica i econòmica del corredor urbà abans esmentat, així com també una porta d'entrada privilegiada per al comerç asiàtic amb destinació a Europa. Barcelona, Tarragona i València tenen un gran actiu que no té Marsella: una àrea industrial al seu darrere molt diversificada, capaç d'afegir valor i d'acabar els productes semielaborats importats d'Àsia per exportar-los cap a Europa. Talment com fa Flandes.

Mentrestant, l'Estat a Catalunya construeix infraestructures només per anar més de pressa a Madrid: l'AVE s'emporta els recursos que es neguen a Rodalies (fonament de la productivitat de tota ciutat regió) i al tren de mercaderies cap a Europa, i la nova terminal del Prat és per a les companyies que volen a la T-4, i es redueixen les opcions intercontinentals de Barcelona. Tanta obsessió centralista identitària contra la lògica econòmica (deixar aprofitar oportunitats globals als diferents territoris) està reduint la nació espanyola a una simple ciutat regió mesetària; tan immensa, però tan inhòspita, com Los Angeles, i tan lluny de la xarxa de ciutats mitjanes i amb qualitat de vida que articulen els països més avançats d'Europa.

Ramon Tremosa, economista i professor a la Universitat de Barcelona

27.2.08

Unitat d’acció de l’esport català

foto
27.02.2008
Unitat d’acció de l’esport català

(Publicat al bloc d'en Xavier Vinyals a indirecte!cat)

En el camí del reconeixement internacional de l’esport català ens cal una mica de tot. Ens cal la voluntat de l’afecció esportiva, i aquí ens hi trobem quasi bé tots i les enquestes són optimistes; ens cal la voluntat i il·lusió dels esportistes, la predisposició dels clubs i la decisió, fermesa i bona gestió de les federacions per avançar sense desfer res. Ens cal també el compromís dels ajuntaments i el de la Generalitat per incloure, motivar i premiar totes les accions en aquest sentit. En definitiva, ens cal actuar de forma conjunta, vigilant entre els uns i els altres que les passes i els esforços que s’hi esmercen siguin coherents, engrescadors i efectius.

Portat al camp de les coses pràctiques, ens cal que quan jugui una selecció catalana, de l’esport que sigui, l’afecció respongui i prioritzi aquell partit davant altres opcions culturals o lúdiques possiblement molt menys extraordinàries per habituals. Ens cal que els esportistes mostrin el seu interès per la selecció amb motivació extra i no només en el terreny esportiu sinó també en el seu entorn familiar, ens cal que els clubs ajudin als seus jugadors a poder entrenar-se i jugar amb les seleccions quan se’ls convoca. Ens cal, que quan un ajuntament projecta, inaugura o planifica l’activitat física d’una nova instal·lació tingui sempre present tots els esports on es juga o vol jugar amb selecció pròpia. Ens cal que les federacions catalanes apostin clarament per promoure la seva selecció, amb l’equip tècnic, els mitjans i la planificació i programació necessàries perquè formar-ne part formi, motivi, enorgulleixi i satisfaci plenament als esportistes i als seguidors. Ens cal que la Generalitat vetlli i ajudi perquè tot això es compleixi amb harmonia amb tots els altres aspectes educatius i de millora de la salut que l’esport comporta, a fi que l’esport català sigui un referent no només en el camp competitiu.

Però en l’aspecte competitiu cal ser molt exigents, perquè a la competició s’hi arriba amb preparació i diners, i la coherència amb el país, les competències en esport i el reconeixement internacional de l’esport català demanen que es tingui molta cura que l’esforç inversor dels catalans no serveixi per enfortir un esport espanyol que no dubta a vetar tots els nostres intents per existir amb normalitat en el context internacional. Algú ha de vetllar per això i perquè no passi mai més, per exemple, que sigui el president del Tribunal Català de l’Esport, qui defensi els interessos de la federació espanyola de rugbi per impedir la readmissió de la federació catalana a la federació internacional de la qual n’havia estat fundadora.

I és que només junts, amb coherència i sense por, l’acabarem portant!

Xavier Vinyals, president de la Plataforma ProSeleccions Esportives Catalanes

26.2.08

Sobirania i Progrés, a l'Aplec Independentista de dissabte

foto
26.02.2008
Sobirania i Progrés, a l'Aplec Independentista de dissabte

Des de Sobirania i Progrés us convidem a assistir a l'Aplec Independentista organitzat per l'Associació Cultural EspaiCat pel proper dissabte, dia 1 de març, a l'ermita de Sant Sebastià (terme municipal de Vic - parròquia de Santa Eulàlia de Riuprimer), on participarà l'economista i impulsora de la nostra plataforma, l'Elisenda Paluzie.

La jornada començarà a partir de 2/4 d'11 del matí i a les 12 del migdia es faran els parlaments:

1er.- A càrrec de Joan Marc, membre de la Comissió que enguany organitza el centenari de l'Estelada.

2on.- A càrrec de Xevi Rovira, regidor de Santa Eulàlia de Riuprimer, el qual demanarà en un manifest que l'ermita de Sant Sebastià sigui declarada Monument Històric d'Interès Nacional i n'explicarà els motius de tal reivindicació.

3er.- A càrrec de l'Elisenda Paluzie, membre impulsora de Sobirania i Progrés, la qual explicarà tot allò referent a la recollida de signatures del proper diumenge dia 9 de març de 2008.

Posteriorment, a partir de les 2 del migdia, els assistents podran gaudir d'un dinar de germanor a la mateixa ermita. Com que l'aforament de les instal·lacions és limitat, és imprescindible que reserveu abans de dimecres 27 de febrer al migdia. Cal tenir en compte que les places son, com diem, limitades, i que podrien cobrir-se abans d'aquesta data, cas en el qual no podrien fer-se més reserves. El preu serà de 15 Euros pels adults i 5 euros per a la canalla.

Per reservar pel dinar podeu dirigir-vos al correu electrònic aleix.andreu(ARROBA)gmail(PUNT)com.

25.2.08

La immigració com a excusa

foto
25.02.2008
La immigració com a excusa

(Publicat al diari e-noticies)

La proximitat de les eleccions espanyoles està afavorint que alguns polítics sense escrúpols utilitzin la immigració per intentar esgarrapar vots entre els sectors més reaccionaris de la societat catalana. El missatge xenòfob de Josep Antoni Duran i Lleida –“Respectaran Catalunya”, és el seu lema de campanya- està en aquesta línia. Es veu que tot s’hi val per fer realitat els deliris de grandesa d’aquest autoanomenat catalanista la màxima aspiració del qual és ser ministre d’Espanya.

No es tracta pas d’alinear-se amb el discurs dels socialistes, que disfressats de bones paraules, utilitzen la immigració amb objectius electorals. Es tracta de no fer demagògia amb la immigració, i encara menys de satanitzar-la com si ella fos la causa de l’estat de prostració política en què ens trobem. És cert que la immigració pot ser un problema per a Catalunya, i Espanya ho sap com ho saben tots els pobles amb un passat imperial. La immigració sempre s’ha utilitzat per minoritzar els pobles conquerits i subordinar-los a la voluntat del vencedor. Però els problemes que es puguin derivar de la suposada no integració de persones foranes a Catalunya no són culpa seva, sinó nostra. Que fàcil que és carregar els neulers als marroquins, als peruans o als senegalesos. “No hi ha manera que parlin català”, diuen alguns. I, ves per on, la majoria dels qui ho diuen són els primers a abandonar el català cada cop que algú els parla en espanyol. És curiós que certs abrandats catalanistes no s’adonin de l’espanyolisme subjacent del seu discurs. Hi ha res més espanyolista que defugir les pròpies responsabilitats com a catalans? Els immigrants que arriben avui a Catalunya no sols no tenen cap animadversió contra nosaltres, sinó que no en saben pràcticament res. I és lògic que sigui així perquè nosaltres, els catalans, no hem estat capaços de segar les cadenes espanyoles i convertir-nos en un Estat independent. Aquesta gent nouvinguda no té cap culpa de la nostra incapacitat per resoldre el conflicte polític que mantenim amb Espanya. És injust –i covard, profundament covard-, per tant, exigir-los uns deures amb el país que tants catalans incompleixen.

És clar que hi ha molta gent de l’antiga immigració espanyola que no s’identifica amb el país, ja ho sabem. Però, per què haurien de creure ells en allò que no creiem nosaltres? Per què haurien de defensar una llengua, una cultura i uns drets que els autòctons no estimen? Els amants de les essències haurien de parar atenció en els cognoms dels independentistes d’avui, se sorprendrien dels López, Martínez i Guitiérrez que defensen allò que els Piqué i Camps, Borrell i Fontelles o Boadella i Oncins menyspreen. Potser així s’adonarien que el debat que cal obrir no és el de la immigració sinó el de la independència, la clau mestra que obre totes les portes, inclosa la del respecte.

Víctor Alexandre, periodista i escriptor

21.2.08

"Als polítics els fa por fer política"

foto
21.02.2008
"Als polítics els fa por fer política"

El president de Sobirania i Progrés, Joel Joan, participà el passat dilluns 18 a una taula rodona organitzada per l'Ateneu Terrassenc amb la intenció de debatre sobre la relació entre els partits polítics i les plataformes cíviques. L'acte fou presentat per Cèlia Ros, Secretària de l'Ateneu. Joel Joan, va capturar l'atenció de la quarentena de persones que omplien la sala, la majoria d'elles de més de 50 anys, començant la seva intervenció afirmant sense embuts que la democràcia espanyola és molt minvada i que els partits polítics funcionen sota la dictadura dels seus aparells

Joan afirmà així mateix que “la democràcia catalana és una paròdia de la democràcia espanyola, és vanitosa i fa el ridícul perquè els polítics catalans no tenen el poder, només surten als mitjans de comunicació”. Per a Joel Joan, els partits polítics “funcionen com empreses” i trien els seu liders a dit, com va fer el PSC de Barcelona amb l'actual alcalde Hereu. També criticà que hi ha partits que “diuen una cosa al Parlament i després en diuen una altra de diferent al Congrés de Diputats, com el PSC”.

“Després de 300 anys de colonització creiem que és així, però molts no volem seguir acceptant el tracte indigne que ens dóna Espanya”, digué Joan.; “als polítics els fa por fer política, fan una ball de saló a La Vanguardia”. Aquí Joel Joan va criticar la pressió que s'autoimposen els polítics alhora de parlar per tal que els titulars no reflecteixin en negatiu les seves intervencions, quan encara “tenim pendent un procés d'alliberació nacional”. Per a Joan, les plataformes han de fer el paper de “posar la pastanaga” davant els polítics per a que se sumin a manifestacions multitudinàries i els animin així a poder parlar dels temes que d'altra manera els acomplexen.

Pel que fa al programa de 'Polònia', Joan digué que si no agrada és perquè diu la veritat: “els polítics són patètics”; “el programa és necessari ja que el sentit de l'humor ens salva de ser més patètics encara”. Joel Joan acabà la intervenció dient “Jo, de vida, només en tinc una i vull veure la independència; veuré la independència”.

A l'acte també intervingueren, d'altra banda, Mònica Sabata (portaveu de la Plataforma pel Dret de Decidir), Josep Coromines (PSC), Raimon Escudé (ERC) i Joaquim Ferrer (CiU).

20.2.08

"Poder participar en un referèndum, això seria la democràcia"

foto
20.02.2008
"Poder participar en un referèndum, això seria la democràcia"

“Poder participar en un referèndum, això és el que demanem i això és el que seria democràcia”. Eren paraules de la coordinadora de Sobirania i Progrés, la Roser Gaitano, en la presentació de les taules que s'instal·laran al Camp de Tarragona i a les Terres de l'Ebre per recollir signatures durant la jornada electoral, emmarcades en la campanya Decideixo decidir!, que aquesta plataforma està duent a terme juntament amb la PDD des de Sant Jordi de l'any passat.

A la roda de premsa també va intervenir Francesc Marco Palau, que assegurà que hi hauria una taula a la ciutat el 9 de març. “Malgrat que hi haurà més, volem que Tarragona sigui bàsica en la construcció nacional”, afirmà Marco Palau. D'altra banda, explicà així mateix que no es tracta d'interferir en la jornada electoral, sinó simplement de deixar constància de la voluntat del poble català en un dia tan senyalat.

19.2.08

SiP presenta a Tarragona la recollida de signatures del 9-M

foto
19.02.2008
SiP presenta a Tarragona la recollida de signatures del 9-M

Des de la Plataforma Sobirania i Progrés us informem que avui al migdia oferirem, a Tarragona, una roda de premsa conjuntament amb la Plataforma pel Dret de Decidir on exposarem la campanya que venim preparant per al 9 de març, que com ja sabeu consistirà en una recollida de signatures emmarcada en la campanya Decideixo decidir!, que la nostra plataforma ve impulsant conjuntament amb la PDD des de la Diada de Sant Jordi de l'any passat. La roda premsa es durà a terme al Col·legi de Periodistes de Tarragona (c/August número 5), a les 12:00h.

18.2.08

Avui, Joel Joan a Terrassa

foto
18.02.2008
Avui, Joel Joan a Terrassa

Avui, el president de Sobirania i Progrés, Joel Joan, serà present avui dilluns 18 de febrer a una taula rodona organitzada a Terrassa amb la intenció de debatre a propòsit de la relació i la interacció entre plataformes cíviques i partits polítics. L'acte tindrà lloc a a les 19:00h a l'Ateneu Terrassenc (carrer Antoninus Pius, 79).

Atenent l'ordre alfabètic, la taula rodona estarà formada per Joel Joan i Mònica Sabata (portaveu de la PDD), vinculats al mon del sobiranisme cívic, i per Josep Coromines, Raimon Escudé i Joaquim Ferrer, vinculats al PSC, ERC i CiU, respectivament. En Raimon Escudé farà de moderador de l'acte.

15.2.08

Articular la desobediència

foto
15.02.2008
Articular la desobediència

(Publicat al bloc d'en Xavier Mir a MésVilaweb)

Ara fa quatre anys, l'Estat espanyol va viure un moviment de rebuig contra l'intent de manipulació informativa perpetrat pel govern del PP. Aquell moviment es va poder articular perquè una gran majoria de persones veien en una alternança de govern una sortida al problema. En qüestió d'hores, una onada d'indignació va mobilitzar la ciutadania en clau de rebuig, i la celeritat d'aquell procés va esdevenir notícia. El proper 9 de març torna a haver-hi eleccions. Els qui aleshores van promoure la mobilització o els qui no van dubtar a afegir-s'hi, ara no senten cap necessitat de fer res. En tot cas, i per inèrcia, es fomenta el record d'aquella situació per advertir del gran perill que seria que el PP recuperés el poder. Aquests, però, passen de puntetes sobre tot allò que ha passat i està passant a l'Estat espanyol durant la legislatura del PSOE. Per què? Doncs únicament perquè creuen que criticar el PSOE pot beneficiar el PP. I abans que assumir aquest risc, prefereixen envilir-se amb el silenci còmplice.

Quatre anys després d'aquells fets, és sota el govern de Zapatero que s'estan violant els drets humans més fonamentals al País Basc i a Catalunya, jutjant persones per suposades vinculacions amb el terrorisme o per suposades injúries al rei o per qualsevol altra cosa que cap democràcia europea del segle XXI hauria de permetre. La persistència d'aquestes actituds abusives ha arribat a extrems intolerables que deslegitimen absolutament l'Estat. I els qui ho haurien de denunciar, els progressistes que ara fa quatre anys ens mobilitzaven contra aquells conservadors tan dolents, no ho fan perquè no veuen cap alternativa, perquè es resisteixen a reconèixer una situació de crisi, de carreró sense sortida.

Mentre una part de l'electorat segueix aquest comportament de mal menor i ja té decidit que tornarà a votar PSOE el 9 de març únicament perquè no governi el PP, i no pas perquè estigui entusiasmat amb el balanç de la legislatura, per primer cop es percep de manera claríssima que la ciutadania busca comportaments electorals alternatius per canalitzar aquest malestar, i d'aquí el debat sobre el vot en blanc. A un mes de la data dels comicis, moltes persones estan fartes de la política a l'Estat i no pensen seguir la solució del mal menor. El fet que l'expresident Maragall promogui el vot en blanc n'és un símptoma més.

S'està articulant la desobediència a l'Estat espanyol. Ja no és desafecció, sinó desobediència, rebuig frontal a determinats abusos comparables als que en el seu moment van cometre els governants del PP. Encara no se sap, però, com s'articularà definitivament. Perquè la solució més fàcil és la que es va donar al 2004: que un partit vehiculés aquell malestar. I això, ara i des de Catalunya o els Països Catalans, no és fàcil. Algunes persones votaran en blanc, i això sempre serà millor que no pas quedar-se a casa des del meu punt de vista, però també som conscients que si el vot recalcitrant del PP es mobilitza (com és habitual) i el vot acrític i còmplice del PSOE es mobilitza (com el discurs de la por al PP fa preveure), el resultat serà una reducció de la representativitat al parlament espanyol d'aquelles formacions que en podrien assegurar la diversitat i trencar el bipartidisme.

Quina lectura ha de tenir això? Evidentment, a alguns els faltarà temps per assegurar que els nacionalismes perifèrics van a la baixa, però és ben clar que el missatge va més enllà d'això. La ciutadania està dient a alguns d'aquests partits que no vol que segueixin practicant aquest joc, que volen trencar aquesta dinàmica miserable. Els demanen que comenci la desobediència, que l'articulin. I potser aquests partits no estan preparats per articular aquest moviment a curt termini, abans del 9 de març, però algú pot negar que s'està obrint una crisi política que tard o d'hora comportarà canvis? Algú pot dubtar que, tard o d'hora, aquesta desobediència trobarà la manera d'articular-se i fins i tot d'institucionalitzar-se?

Xavier Mir

14.2.08

Eleccions?... Seleccions

foto
14.02.2008
Eleccions?... Seleccions

(Publicat al bloc d'en Xavier Vinyals a indirecte!cat)

M’ha fet gràcia sentir, darrerament, gent argumentant en defensa del posicionament en clau electoral de la Conferència Episcopal Espanyola. M’ha fet gràcia sentir dir que és lògic i normal que la COPE defensi els seus interessos i demani el vot per un partit...perquè ai las! quan alguna entitat cívica basca o catalana es posiciona al costat del nacionalisme que no toca........aleshores se’ls acusa fàcilment de polititzar-se, com si això fós sinònim de degradació, d’interessos obscurs i d’altres males arts que, com sempre ha passat al llarg de la història, ells especialment han dominat amb excel·lència.

Suposo que els senyors de la COPE i els del PP no s’estranyaran doncs, que com a President de la Plataforma ProSeleccions Esportives Catalanes, convidi als ciutadans a votar aquells partits polítics que inclouen als seus programes electorals la defensa del reconeixement internacional de les seleccions catalanes. Sobretot perquè no fer-ho seria tant incoherent, per part meva, com que el senyor Laporta hagués defensat en el seu moment l’altre candidat a la presidència de la federació espanyola, madridista declarat, i no al Sr. Villar, mal que ens pesi.

No només demano a la gent d’aquest país el seu vot sinó que animo a tots els polítics a entrar en la discussió pública sobre el tema. Tan criticable és la no cessió de la gestió de les infraestructures relatives al transport a Catalunya com que el govern de l’Estat espanyol negui i actuï sempre en contra dels interessos esportius d’una part importantíssima dels seus administrats, encara que ho siguin per força.

Tothom reconeix a Catalunya que hi ha una majoria social a favor del reconeixement internacional de les seleccions catalanes. Enquestes diverses ho han reflectit i el Parlament de Catalunya s’ha pronunciat clarament a favor del tema en més d’una ocasió. Però a Madrid és com si sentissin ploure, i la demanda majoritària d’un poble té com a resposta no la indiferència sinó el bloqueig i el veto de l’Estat a totes les gestions de les federacions esportives catalanes dirigides en aquest sentit.

Aquesta pràctica de l’Estat és legalment denunciable i unes eleccions on es decidirà el govern de l’Estat que així actua haurien de ser un bon motiu per discutir i denunciar amb contundència aquesta situació. Frenar l’actuació a la contra de la maquinària de l’Estat ha de ser l’objectiu. I no d’un partit català, sinó de tots.

I ara és, no hi ha dubte, el moment adient i més coherent si el pragmatisme ens obliga a haver de ser presents a Madrid.

Només junts l’acabarem portant!

Xavier Vinyals, president de la Plataforma ProSeleccions Esportives Catalanes

13.2.08

Erabaki es presenta públicament a Sant Sebastià

foto
13.02.2008
Erabaki es presenta públicament a Sant Sebastià

Un miler de persones va assistir a la presentació pública de la plataforma sobiranista basca Erabaki al Kursaal de Sant Sebastià el passat diumenge 10 de febrer. En un acte sobri presentat pel bertsolari Xabier Euskitze, els promotors de l’entitat que agrupa intel·lectuals bascos i ex-càrrecs polítics de PNB, EA, EB i Aralar es van comprometre a treballar per mobilitzar a la societat basca en pro de l’exercici del dret de decidir. El manifest inicial d’Erabaki al qual s’han adherit ja mil persones va ser llegit per Paul Ríos, coordinador de Lokarri. El manifest defensa el dret del poble basc a decidir el marc de relacions amb l’Estat espanyol i els altres pobles d’Europa i del món, la pau basada en la justícia, el final dialogat de la violència i el respecte de tots els drets humans, la derogació de la Llei de Partits i la restitució dels drets civils polítics a tota la ciutadania basca.

Entre d’altres van intervenir Juan María Atutxa, Begoña Errazti, el professor universitari Pedro Ibarra, l’ex directora d’Emakunde, Txaro Arteaga, i la cantant Amaia Zubiria. La representació catalana estava formada per Diego Arcos i Elisenda Paluzie, de Sobirania i Progrés, Mònica Sabata de la PDD i Alfons López Tena del Cercle d’Estudis Sobiranistes. Els dos darrers van fer un breu parlament de salutació a Erabaki. Des de Sobirania i Progrés desitgem a Erabaki èxit en la tasca mobilitzadora i al poble basc que ben aviat pugui exercir el seu dret a decidir.

12.2.08

SiP i la PDD parlaran a Girona sobre la recollida de signatures pel 9 de març

foto
12.02.2008
SiP i la PDD parlaran a Girona sobre la recollida de signatures pel 9 de març

La Plataforma pel Dret de Decidir i Sobirania i Progrés duran a terme, demà dia 13 de febrer, una roda de premsa als locals de l’ADAC (Pujada de Sant Domènec 2, Girona) prevista per a les a les 18:00. Hi explicarem com es desenvoluparà la recollida de signatures prevista pel 9 de març, mostrarem el material que s'hi emprarà, anunciarem el nombre de poblacions i de taules que ja hi ha confirmades fins ara i exposarem un llistat de persones conegudes que donaran suport a l’acció.

Participaran a la roda de premsa, entre d’altres, els actors Roger Coma de Banyoles i Martí Peraferrer de Girona, Eric Bertran de Lloret de Mar, representants de diverses poblacions i comarques, Elisenda Romeu (portaveu de la PDD) i Elisenda Paluzie (membre impulsora de SiP).

11.2.08

Jaume I: "Vergonya, cavallers, vergonya!"

foto
11.02.2008
Jaume I: "Vergonya, cavallers, vergonya!"

(Publicat al bloc d'en Xavier Solano a indirecte!cat)

Vergonya, cavallers, vergonya!” va ser –diuen– el crit de Jaume I quan, a la batalla de Portopí, el Conqueridor va voler avançar i va veure que ningú no gosava fer ni un pas: un crit exigint dignitat. La revista 'El Temps' ha estat molt encertat a l'hora de recuperar aquest crit tan necessari 8 segles després.

Comença l'any 800 del naixement del qui és un dels nostres més grans herois nacionals. El seu equivalent a Escòcia, el Rei Bruce (1274 - 1329) és celebrat, estudiat i estimat pels escocesos. Fem-nos dignes del nostre Rei Jaume i del que va simbolitzar pel nostre país. És, juntament amb la llengua, l'element que més ens uneix als catalans, valencians i ciutadans de les Illes. Aprofundim, doncs, en allò que ens uneix tot estrenyent lligams lingüístics, culturals, econòmics, socials i polítics. Tornem a recordar que en el passat tots vam anar plegats. Estic segur que en aquest sentit el futur no serà tan diferent. La viabilitat d'un projecte comú és evident, i més en l'Europa unida del segle XXI. Ara més que mai, cal tornar a recordar el crit del nostre Rei Jaume: Vergonya, cavallers, vergonya!

Fragment del 'Llibre dels Feits': 65. E en tant uench en Jacpert de Barbera, e dix a don Nuno que anas enant. E dix el Faray ho557. E dixem nos: Pus en Jaçpert hi ua, irey yo. E con uos, dis don Nuno, iaus ha hom fet leo aqui darmes? ben porets ueer que tam bo ho meylor ne trobarets con uos. E enans que en Jaçpert fos ab aquels ·LXX· cauallers, los moros escridaren se, e anaren gitan peres, en faeren se ·I· poch a enant. E la senyera de don Nuno e aquels qui eren ab ela giraren la testa. E aytal faen bel semblant deualaren be ·I· git de pedra punyal558 contra nos, e alguns cridaren: Vergonya559. E els serrains nols seguiren: e aquests nostres aturaren se, e en tant uench la senyera e la maynada nostra ab ·C· cauallers be que la guardauen o pus. E dixeren: Ueus aqui la senyera del Rey. E nos deualam pel pug en jos, e mesclam nos ab la mota de la senyera. E pujam lessus tot en V560 E els sarrains fugiren, e trobam be ·II· milia de sarrahins que anauen denant nos a peu, e fugien, e noy podiem aconseguir, tant era vjat lo nostre caual ni jo nils altres cauallers. E quan fo la batayla uençuda, e fom sus, acostas a nos don Nuno, e dix: Bon dia es uengut a uos e a nos que tot es nostre pus aquesta batayla hauets uençuda.

Xavier Solano, politòleg i assesor de l'Scottish National Party

8.2.08

Sobirania i Progrés saluda amb afecte el naixement de Erabaki

foto
08.02.2008
Sobirania i Progrés saluda amb afecte el naixement de Erabaki

Erabaki és un plataforma cívica que ha nascut recentment al País Basc impulsada per 100 personalitats del món acadèmic, cultural i esportiu, entre les quals hi ha el periodista Julio Ibarra, l’ex-directora de Emakunde Txaro Arteaga, el coodinador general de Lokarri, Paul Rios, el professor de la UPV, Ramón Zallo, l’escultor Néstor Basterretxea, el bertsolari Andoni Egaña, l’aixecador de pedres Iñaki Perurena i l’escriptora Toti Martínez de Lezea. Erabaki, que recull adhesions des del seu web, defensa el dret del poble basc a decidir el marc polític de relacions amb l’Estat espanyol i amb altres pobles d’Europa i del món, la derogació de la Llei de Partits i la restitució dels drets civils polítics a tota la ciutadania basca, així com la Pau basada en un final dialogat de la violència.

Sobirania i Progrés
comparteix aquests objectius i vol mostrar la seva solidaritat en la lluita del poble basc per la pau, la justícia, la democràcia i el dret a decidir o dret d’autodeterminació. Des de Sobirania i Progrés pensem que el poble basc i el poble català necessiten estructurar àmbits propis de la societat civil sobiranista, àmbits transversals on una gran majoria de sobiranistes se senti còmoda exercint una participació activa que en els propis partits polítics, i que alhora permetin establir ponts entre sensibilitats pròximes a diferents opcions polítiques.

Per tot això, Sobirania i Progrés serà present a la presentació pública d'Erabaki diumenge 10 de febrer a les 12:00 al Kursaal de Donosti, representada per Elisenda Paluzie, impulsora de Sobirania i Progrés i Diego Arcos, president de Immi.cat i membre de la fila zero de suports a Sobirania i Progrés. Us convidem, a tots i a totes les que tingueu la oportunitat, a assistir-hi.

7.2.08

La història. Punt de partida

foto
07.02.2008
La història. Punt de partida

(Publicat al bloc d'en Xavier Solano a indirecte!cat)

La Cabinet Secretary (màxim rang entre els ministres del govern escocès) d'Educació, la Sra. Fiona Hyslop, ha escrit un article al diari The Scotsman on destaca els resultats d'una enquesta feta a 3.000 alumnes escocesos de 16 anys: la majoria només coneix els tòpics històrics en comptes de la veritable història del seu país. Per posar un exemple, el 37% creu que Escòcia forma part del Regne Unit perquè els anglesos la van conquerir. Només el 24% sap la resposta correcte, és a dir, que el Parlament escocès va votar la unió política amb Anglaterra. La ministra independentista escocesa que, per cert, ha nascut i ha estat educada a Anglaterra, ja ha dit que això no pot ser. Que per mirar el futur, també cal saber el passat (el de debò). Per tant, ja ha dit que aquest govern aprofitarà la reforma del currículum escolar per a garantir una millor educació d'història per als nens i nenes escocesos.

És interessant veure com el govern escocès treballa al 120% en el front educatiu tot i ser el 5è sistema educatiu amb millors resultats de l'OECD (PISA 2006). L'objectiu: superar Finlàndia, l'actual numero 1 (trobareu dades comparatives entre Catalunya i Escòcia a sota). Això però, és pal d'un altre paller.

Tornem a l'article de la ministra de l'SNP sobre el desconeixement de la història pròpia. Ara fa pocs dies comentava a uns col·legues catalans a Edimburg que a casa nostra hi ha molta desconeixença de la història pròpia i que, a més, els nivells de confusió son impactants.

Quan sorgeix Catalunya oficialment? Amb Guifre el Pilós? Però ell no era el Comte de Barcelona? I la Corona d' Aragó no va ser una unió entre el Regne d' Aragó i el comtat de Barcelona? Així doncs, oficialment, quan sorgeix Catalunya? Catalunya era independent abans del 1714? Però no era part de la confederació de la Corona d' Aragó? Llavors potser era sobirana, però independent? I el País Valencià? Ha estat Catalunya algun cop? I el Regne de Mallorca?, etc.

La ministra d'educació escocesa veu molt clar que a Escòcia la història ha de jugar un paper clau en el sistema educatiu. Tothom té dret a saber d'on ve i a més a tenir prous coneixements per a desfer els tòpics falsos (que tot i ser més agradables, no deixen de ser falsedats). Jo estic totalment d'acord. Només quan coneguem la nostra història veritable, l'allunyada dels tòpics, la de debò, només llavors potser ens començarem a conèixer millor a nosaltres mateixos i serà mes fàcil veure cap a on hauríem d'anar.

Dades comparatives entre la mitjana de l'OECD, Catalunya i Escòcia (PISA 2006 - publicat al desembre 2007)

Ciències: mitjana OECD - 500 / SCO - 515 / CAT - 491
Capacitat lectora: mitjana OECD - 492 / SCO - 499 / CAT - 477
Matematiques: mitjana OECD - 498 / SCOT - 506 / CAT - 488

Xavier Solano és analista polític i assessor de l'Scottish National Party

6.2.08

A favor del bilingüisme

foto
06.02.2008
A favor del bilingüisme

(Publicat al bloc de la Plataforma per la Llengua a indirecte!cat)

La Plataforma per la Llengua, amb la voluntat d’enriquir i fer aportacions al discurs del bilingüisme com a equiparació d’oportunitats i drets de les dues llengües, volem preguntar als partits que defensen el bilingüisme si han pensat a incloure en els seus programes electorals tota una sèrie d’actuacions bàsiques en matèria lingüística que caldria impulsar per tal d’equiparar català i castellà, com per exemple:

* fer el català obligatori en l’etiquetatge i instruccions de tots els productes.
* que els cossos de seguretat de l’Estat i la justícia atenguin i s’adrecin en català als ciutadans quan aquests així ho desitgin;
* que l’administració estatal atengui i s’adreci en català als ciutadans quan calgui.
* que les comunicacions, retolació de llocs públics i noms oficials de les empreses públiques i organismes oficials incloguin en igualtat de condicions el català, a qualsevol lloc de l’Estat;
* fer del català una llengua oficial de l’Estat i de la Unió Europea;
* fer del català una llengua de treball del Parlament i d'altres cambres de representació estatals;
* que el DNI, passaport, monedes, segells i qualsevol documentació oficial inclogui també el català;
* que el sistema educatiu espanyol garanteixi l’ensenyament del català per a tots els ciutadans de Catalunya residents en altres territoris de l’Estat;
* que el sistema educatiu espanyol faci obligatori l’idioma català a tot l’Estat, o bé que sigui optatiu aprendre català en el domini lingüístic castellà i al mateix temps que també sigui optatiu aprendre castellà en el domini lingüístic català;
* que les més de 170 normatives que obliguen a utilitzar el castellà a l’Estat Espanyol també obliguin a utilitzar el català;
* que les delegacions internacionals de l’Instituto Cervantes ofereixin classes de català i el material didàctic necessari.

Amb aquestes actuacions i moltes d’altres, equipararíem a nivell de drets lingüístics el català amb el castellà, de la mateixa manera com ho fan la resta d’Estats multilingües d’Europa amb llengües oficialment reconegudes. Per coherència democràtica, demanem als partits polítics catalans que defensen el bilingüisme que incloguin tota aquesta sèrie d’actuacions en els seus programes electorals.

5.2.08

El joc de la borsa

foto
05.02.2008
El joc de la borsa

(Publicat al bloc d'en Xavier Vinyals a indirecte!cat)

Ara que la borsa avisa que pot petar i ara que s’apunten possibles canvis en la situació econòmica del país, al marge del fet que s’apropen unes eleccions i cal mirar-s’ho tot amb lupa, no és mal moment per recordar que ja fa anys que en els ambients esportius catalans, la principal preocupació són els diners amb els que fer front a pressupostos de por, tant si l’entitat és petita com gran. La pressió i la necessitat d’augmentar els pressupostos creades per les competicions existents han xocat amb l’augment del cost de la vida i un cert desinterès, no perquè sí, de les empreses catalanes, a esponsoritzar clubs i entitats amb necessitats creixents.

En general, els clubs no han viscut un augment notable dels associats, però en canvi, la competició s’ha tornat més exigent i el nombre de possibles espònsors ha disminuït. Un panorama difícil per a moltes juntes directives. Però les ganes i la imaginació i l’ajut de les institucions via les federacions esportives han ajudat a passar la tempesta o, millor dit, les tempestes successives. L’angoixa i les hores forçoses de dedicació extra de molts dirigents, però, no les esborra ningú. El futur, fins i tot el més immediat de tantes entitats esportives catalanes es viu amb un constant ai al cor.

I és que el fet que s’aguanti el tipus no treu que la realitat és crítica. El dèficit fiscal reconegut per tothom, per això l’Estat no publica les balances fiscals, entre Catalunya i Espanya, és evident que es nota en el dia a dia de l’esport català....i sense entrar en més detalls, l’exemple de clubs privats, com és el cas d’alguns de la lliga espanyola de handbol, alimentats molt directament pels ajuntaments respectius, Valladolid, Ciudad Real, i, en general, el bon viure de les entitats esportives espanyoles, es contradiu amb el patiment constant de les catalanes.

Veient com va tot, a ningú no se li escapa que el fet que la majoria de federacions espanyoles tinguin seu a Madrid, no ajuda a equilibrar la clara diferència quant a salut econòmica entre ells i nosaltres. Les aspiracions catalanes, fins i tot les més petites, són vistes amb un recel que els polítics espanyols no s’amaguen de transmetre als seus electors. I així es va fent la pilota més grossa: equilibrar la balança amb Catalunya pot estar mal vist i en sintonia el capital privat mesura molt l’esponsorització específica d’entitats catalanes, per més que s’hi reconeguin bones maneres i possibilitats esportives.

Davant de tot això, i si res no canvia, cal adonar-se que fora dels grans esports, la salut econòmica de les entitats esportives catalanes passarà cada cop més per no entrar i per no crear-se la necessitat de competir en lligues espanyoles que les discriminen, i per buscar camins més independents i per tant sostenibles. L’esport català, en sí mateix és prou ampli i fort per satisfer la necessitat de salut esportiva dels ciutadans, que això ha de ser l’esport essencialment, i per alimentar de passada unes seleccions pròpies que amb el reconeixement internacional a la butxaca, ben segur que atraurien un major interès, mai serà enorme, del capital que aquests dies descobreix al joc de la borsa els riscos d’allunyar-se de les realitats més properes.

Amb confiança, l’acabarem portant!

Xavier Vinyals, president de la Plataforma ProSeleccions Catalanes

4.2.08

Sobirania i Progrés i la PDD presenten la seva campanya pel 9 de març

foto
04.02.2008
Sobirania i Progrés i la PDD presenten la seva campanya pel 9 de març

La Plataforma Sobirania i Progrés i la Plataforma pel Dret de Decidir vam presentar, el passat dimarts 29 de gener, la recollida de signatures que durem a terme el 9 de març, dia de les eleccions espanyoles, per demanar la transferència a la Generalitat de la competència de convocatòria de referèndums, sense la necessitat d'autorització per part del govern espanyol. L'acció està emmarcada en la campanya Decideixo decidir!, impulsada per ambdues plataformes i que tingué el seu inici duranta la Diada de Sant Jordi del 2007. La intenció, ara, és aprofitar la jornada del 9-M per a donar un nou impuls a la campanya. Tot plegat, però, amb la voluntat de no interferir en la jornada electoral. En aquests moments ja hi han unes 50 taules confirmades arreu del territori i des de l'organització de la jornada es confia que, a aquest ritme, no serà difícil arribar a tenir-ne entre 400 i 500.

La campanya Decideixo decidir! ha tingut punts àlgids en dies assenyalats, com l'11 de setembre o la manifestació de l'1 de desembre, moment en el qual es van recollir unes 6.000 signatures. Les plataformes, però, no han volgut donar encara una xifra del nombre de signatures total que porten recollides. En l'inici, es van editar 100.000 butlletes, repartides entre les diferents entitats col·laborades, i pel 9 de març se n'han editat 100.000 més. La voluntat és que la campanya duri entre dotze i quinze mesos.

L'objectiu és portar les signatures a la comissió de peticions del Parlament per a què aquest plantegi a Madrid la reivindicació de la competència de convocar referèndums. Això s'hauria de fer a través d'una llei orgànica per la qual s'estableix la transferència per la via de l'article 150.2 de la Constitució espanyola, el mateix que es va fer servir per traspassar la competència de trànsit als Mossos d'Esquadra. A més de Catalunya, les plataformes han assegurat que, si hi ha un gruix suficient, la voluntat és portar la iniciativa a tots els parlaments dels Països Catalans.
Des de Sobirania i Progrés us convidem a posar-vos en contacte amb nosaltres per a col·laborar en aquesta recollida de signatures a favor del dret de decidir del nostre país.

2.2.08

Crònica de la conferència sobiranista al Fòrum Social Català

foto
02.02.2008
Crònica de la conferència sobiranista al Fòrum Social Català

Com ja sabeu, dissabte passat la Fundació Josep Irla, el CIEMEN i Sobirania i Progrés van organitzar, en el marc del Fòrum Social Català, un seminari amb l'objectiu d'aportar diferents punts de vista al voltant del concepte de l'autodeterminació i el dret de decidir dels pobles. La presentació va anar a càrrec d'Aureli Argemí, president del CIEMEN, Josep Vall, president de la Fundació Irla, i Isabel Pallarès, en nom de la nostra plataforma. Pallarès va explicar que el projecte de Sobirania i Progrés té com a objectiu impulsar la creació, al si de la societat catalana, d'una majoria social favorable a l'exercici del dret de decidir. Per aconseguir aquesta majoria política cal, segons Pallarès, anar incorporant el projecte sobiranista a l'espai socioeconòmic i dotar-lo de contingut social per tal d'atraure una ampla majoria treballadora. La clau de volta d'aquesta introducció del sobiranisme dins l'eix social és la idea força que a més competències més poder tindrem els i les catalanes per a definir quin model social volem pel país.

També intervingué al seminari, entre d'altres, la també membre promotora de la nostra plataforma Elisenda Paluzie, professora de teoria econòmica de la UB, que explicà com, des d'una perspectiva econòmica, la globalització està creant un escenari favorable a la independència de Catalunya. En l’àmbit de l’Economia Política, autors com Alesina i Spaolare argumenten que existeix un conflicte entre unes forces centrípetes que afavoreixen la creació d’estats grans per aprofitar les economies d’escala i unes forces centrífugues que tendeixen a separar les regions i nacions. Per una banda, els Estats grans poden aprofitar millor les economies d’escala, importants en la provisió d’alguns béns públics com la defensa, i necessàries, quan existeixen barreres al comerç en la producció dels béns privats. D’altra banda, però, la grandària comporta també uns costos derivats de l’heterogeneïtat. Per exemple, els ciutadans que han de compartir els béns públics són més nombrosos i més diversos i és més difícil que les polítiques públiques els satisfacin.

En un context de proteccionisme comercial, les forces centrípetes són més importants que les centrífugues perquè cal aprofitar la dimensió del mercat nacional donat que l’accés al mercat internacional es veu restringit. En canvi, en un context d’obertura internacional, les regions petites poden permetre’s el luxe de convertir-se en estats independents. No cal que les seves empreses pertanyin a un Estat més gran per aprofitar-ne el mercat atès que poden accedir més enllà de les seves fronteres sense límits. D’altra banda recordà que la globalització també té efectes negatius, per exemple fa que augmentin les desigualtats socials. En aquest sentit, Paluzie afirmà que un Estat gran i compost de diverses nacions té més dificultats de cohesió ja que la política pública es fa des d'una distància major que en un estat petit.

Paluzie també aclarí que en el cas de la secessió de Catalunya de l'Estat Espanyol els arguments de mercat que sovint s’utilitzen per afavorir la unitat d'Espanya no són certs, ja que Catalunya romandria com a part de la UE un cop independitzada, fins al punt que podria adoptar, per decisió unilateral, l’euro com a moneda de canvi. Paluzie va recordar igualment que Catalunya és el primer client de moltes comunitats autònomes espanyoles, que difícilment voldrien perdre-la com a mercat: les vendes de les empreses catalanes el 2005 es van distribuir en un 40% al mercat dels Països Catalans, un 29% a l'Estat Espanyol i el 31 % a la resta del món.

Per a cloure el seminari, es va comptar amb Verena Graff, assessora jurista de les Nacions Unides en temes dels drets col·lectius del pobles (especialment els indígenes), que ressaltà la necessitat d'actualització del concepte de dret d'autodeterminació, que ara està lligat a la definició de “poble” sota situació de colonització o en procés de descolonització, per tal que esdevingui també un dret individual dels qui pertanyen a minories, o lligat a conflictes interns en un estat compost.