30.4.08

Un país de detalls

foto
30.04.2008
Un país de detalls

(Publicat al diari Avui)

A Figueres l'ajuntament està fent moltes obres als carrers. D'acord amb els nous temps, d'alentiment i de possible recessió econòmica, són obres petites. Les expansions econòmiques es presten més a la construcció de grans infraestructures mentre que les recessions, amb les restriccions pressupostàries que imposen, només deixen marge per a les obres menors. Més encara si es tracta d'un ajuntament català, amb uns ingressos condicionats pel sector immobiliari local i per les transferències estatals (que passen, només per unes hores, pel pressupost de la Generalitat per així inflar el seu pressupost total consolidat). És en aquest context que el jove alcalde convergent de la capital de l'Alt Empordà ha fet bandera d'un lema molt més important del que sembla: "Figueres, la ciutat dels detalls".

Figueres és la ciutat de Dalí, un dels mestres del surrealisme. Un surrealisme que, parlant amb empresaris gironins, es troba avui en la vida econòmica catalana. En un municipi del Gironès hi ha una empresa de logística que fa vuit anys va pagar la construcció d'un polígon local, però que no rep el permís per poder-hi construir una nova nau: l'ajuntament encara no hi ha fet un carrer que hi havia de fer. Sense la nova nau, l'empresa no pot créixer i, al lloc on cal construir el moll per als camions, bàsic per augmentar la productivitat, l'ajuntament encara rumia si "allà hi han d'anar uns quants arbres". La culpa d'aquests entrebancs és dels secretaris municipals i dels funcionaris locals, que imposen als alcaldes la seva peculiar visió del món ("qui no viu del pressupost viu en l'error"). L'administració local catalana massa sovint no es defineix i ja és un llast per a la competitivitat del país. I això no és culpa de Madrid.

Les restriccions de molts ajuntaments gironins per descarregar mercaderies als supermercats són creixents: en un poble només es pot fer de 8 a 9 del matí, mentre que al poble veí només es pot de fer de 13 a 14 hores. Si les zones de càrrega i descàrrega estan plenes de cotxes aparcats, la multa és, òbviament, per al camió que talla uns quants minuts el carrer. Les restriccions de velocitat i el col·lapse creixent de les carreteres redueixen el nombre de serveis que un transportista pot fer en un dia. També s'acusa la competència de les agències de transport sense vehicles, que subcontracten les seves càrregues als autònoms, no sempre legals: a Europa les empreses de transport amb vehicles són també agències de transport i només passa a l'Estat espanyol que un 80% de les empreses de transport siguin autònoms amb menys de tres vehicles. Tot plegat, amb el petroli pels núvols, dispara els costos de transport, però ja se sap que la inflació en els aliments sempre és culpa dels transportistes.

Un empresari empordanès vol entrar els minerals que importa de la Xina pel port de Palamós, atès que serveix empreses gironines. Tot i haver-hi espai i calat suficient, a Palamós el turisme de creuers és sempre prioritari, i molt sovint ha d'anar a Tarragona i portar la càrrega en camions fins a Girona. Un altre empresari empordanès present als països de l'Europa de l'Est m'explica que enveja les mirades dels joves d'aquells països i els seus ulls disposats a menjar-se el món: diu que aquelles mirades també les tenien els joves catalans de la Transició i de la integració a Europa. Li dic que ja vindran temps millors, ja que les empreses familiars tenen també els seus cicles. Catalunya, com altres regions europees industrialitzades fa més de cent anys, és una país madur que té moltes pimes familiars de tercera i quarta generació, en contrast amb algunes regions espanyoles i europees emergents que ara tenen pimes de primera generació. Aquestes empreses familiars solen tenir una mortalitat molt alta, d'un 30% a un 40%, a la tercera generació (l'avi crea l'empresa, el fill la fa créixer i el net tranquil·lament se la ven: d'això se'n diu biologia empresarial). La logística és l'organització eficient de tràfics creixents. En els darrers quinze anys la diferència del cost salarial ha estat la variable clau de la competitivitat i de la localització industrial entre països. En els propers quinze anys la variable clau serà, davant de l'harmonització cada cop més global del tipus d'interès, de la formació i dels costos de la mà d'obra i de la tecnologia, el cost del metre quadrat de sòl industrial i logístic. I també serà determinant per a la competitivitat el temps que es triga a descarregar un contenidor en un port i el temps que es triga a portar-lo fins a un polígon. El col·lapse de la construcció fa que cada cop més ajuntaments vegin en la indústria i la logística la base futura de l'economia i de les finances locals.

Es parla molt de la internacionalització de l'empresa catalana. Seria interessant conèixer fins a quin punt aquest procés és també el procés de la seva expulsió fora de Catalunya, per manca de desgravacions fiscals del govern català i per manca de complicitat dels governs locals catalans. Cal tenir cura dels petits detalls, si més no per evitar més deslocalitzacions de les estrictament necessàries: les que marca la macroeconomia global i el dèficit d'infraestructures de l'Estat espanyol a casa nostra. La Catalunya optimista, el respecte per Catalunya i un país de primera passen necessàriament per ser un país de detalls.

Ramon Tremosa, economista i professor de la Universitat de Barcelona

28.4.08

Recull de fotos de Sant Jordi

foto
28.04.2008
Recull de fotos de Sant Jordi

Com ja sabeu, el passat 23 d'abril es va complir un any de l'inici de la campanya Decideixo Decidir!, impulsada conjuntament per les plataformes Sobirania i Progrés i Pel Dret de Decidir. En motiu d'aquest aniversari, ambdues plataformes van impulsar durant la diada de Sant Jordi una nova recollida de signatures emmarcada dins aquesta campanya. En la recollida van participar membres destacats de SiP com ara l'Elisenda Paluzie o en Miquel Strubell. Us oferim aquí, tot seguir, algunes fotos de la jornada.







26.4.08

Avui, el poble valencià dempeus

foto
26.04.2008
Avui, el poble valencià dempeus

Ahir 25 d'abril es van complir més de 300 anys de la Batalla d'Almansa, que suposà la pèrdua de les llibertats nacionals valencianes. Un any més, aquesta importantísima diada de la història dels Països Catalans és ignorada per les autoritats, tot forçant a que les commemoracions es desplacin al cap de setmana. Avui, dissabte 26 d'abril, el País Valencià s'ha omplert d'actes i mobilitzacions; el més important, sens dubte, la manifestació que sota el nom de Alacant sí ha recorregut els carrers de la capital del sud del País Valencià. Des de Sobirania i Progrés encoratgem el poble valencià a continuar amb la seva lluita per la plena recuperació de les llibertats perdudes fa 300 anys. Pel País Valencià, pels Països Catalans, per la Llibertat!

24.4.08

Aquí es pot viure millor?

foto
24.04.2008
Aquí es pot viure millor?

Avui, dijous dia 24 d'abril, dins el marc del actes de commemoració del 1r de maig al nostre país, Sindicalistes per la Sobirania organitza una conferència-debat sota el títol Aquí es pot viure millor? Dret al treball, dret a la sobirania. La conferència comptarà amb la participació de les economistes Muriel Casals i Elisenda Paluzie, i es durà a terme a les 19:00 a Barcelona, concretament a l'edifici del CIEMEN (C/Rocafort 242, bis). La parada més propera per a aquells qui vulgueu anar en metro és la de la L5 a Entença. No hi falteu!

23.4.08

Apropa't i signa pel dret de decidir!

foto
23.04.2008
Apropa't i signa pel dret de decidir!

Us recordem, lectors i lectores, que durant tota la Diada de Sant Jordi s'estaran duent a terme recollides de signatures emmarcades dins la campanya Decideixo Decidir!; en particular, Sobirania i Progrés i la Plataforma pel Dret de Decidir mantindrem durant la jornada d'avui 5 taules de recollida de signatures. Aquestes taules es distribuiran al llarg de la Rambla i Rambla de Catalunya, des de l’estàtua de Colom fins a la Rambla de Catalunya cantonada amb el carrer Diputació. De manera que si teniu un moment, no ho dubteu: apropeu-vos i signeu pel dret de decidir!

Feliç Diada de Sant Jordi!

22.4.08

Arreu del país amb el tren Jaume I

foto
22.04.2008
Arreu del país amb el tren Jaume I

Un any més, el País Valencià celebra la commemoració de la Batalla d'Almansa, que tingué lloc el 25 d'abril de 1707, amb una manifestació i un concert que aquest any tindran lloc a Alacant, la segona ciutat més important del País Valencià. Enguany, la Federació Llull (integrada per Òmnium Cultural, Acció Cultural del País Valencià, Obra Cultural Balear) ens proposa celebrar-ho d'una manera ben original: amb el Tren Jaume I. Un tren que viatjarà de Barcelona fins a Alacant fent parades a Tarragona, Castelló de la Plana i València.

D’aquesta manera, convertiran el propi viatge en festa i reivindicació per tal de donar suport als companys del País Valencià. Un cop allà, els passatgers del tren s'endinsaran en la manifestació sota el lema Alacant sí. La jornada amb les actuacions de Betagarri, Antònia Font, La Gossa Sorda i Mugroman. Una manera original, alegre i combativa de reivindicar els drets nacionals del poble valencià i la unitat dels Països Catalans. Apunta't al Tren Jaume I!


Més informació, aquí.

21.4.08

Per Sant Jordi tothom al carrer!

foto
21.04.2008
Per Sant Jordi tothom al carrer!

El dia de Sant Jordi la Plataforma pel Dret de Decidir i Sobirania i Progrés sortiran al carrer per continuar la recollida de signatures pel Dret de Decidir. Es tracta que totes les persones que ho vulguin, puguin participar en la recollida de signatures per aconseguir que el Govern de Catalunya pugui convocar referèndums.

En especial fem una crida als voluntaris i voluntàries que tenen material pendent de la jornada del 9 de març perquè surtin al carrer el dia de Sant Jordi. També els animem a participar en els actes que la PDD i SiP faran arreu del territori i on es farà una lectura del manifest en diversos actes oficials.

També volem informar que la PDD i SiP, durant la diada de Sant Jordi, posarà a Barcelona 5 taules de recollida de signatures. Aquestes taules es distribuiran al llarg de la Rambla i Rambla de Catalunya, des de l’estàtua de Colom fins a la Rambla de Catalunya cantonada amb el carrer Diputació.

A les 11 del matí s’iniciarà un cercavila, a càrrec de la companyia Xarop de Canya que, des de Colom pujarà per la Rambla i finalitzarà a les 12, 30 a la Rambla Catalunya cruïlla Diputació. Aquest mateix cercavila s’iniciarà en direcció contrària, des de la Rambla de Catalunya fins a Colom a les 4 de la tarda.

La PDD i SiP agraïm la bona acollida i el suport que han tingut aquestes iniciatives entre els voluntaris i voluntàries i esperem que, com sempre, els ciutadans i ciutadanes del nostre país estiguin amb nosaltres, vagin a signar a les taules i participin en tots els actes. Esperem que la diada de Sant Jordi serveixi per apropar-nos més al nostre objectiu: aconseguir que Catalunya pugui decidir sobre els temes que ens afecten.

Moltes gràcies pel vostre suport

Endavant per un Sant Jordi lúdic i reivindicatiu.

Comissió de comunicació

Plataforma pel Dret de Decidir Sobirania i Progrés

19.4.08

70 anys espoliats

foto
19.04.2008
70 anys espoliats

(Publicat al diari e-noticies)

El cas del no retorn dels més de dos milions de documents catalans que es troben a Salamanca, fruit de l’espoli de què va ser víctima Catalunya l’any 1938, va adquirint cada dia que passa tons més esperpèntics. De fet, la nocturnitat amb què es va produir el retorn dels primers papers la matinada del 31 de gener de 2006, talment com si ens fessin una concessió gairebé secreta que convingués ocultar a ulls dels espanyols, ja permetia intuir les enormes dificultats que tindria la Comissió de la Dignitat per aconseguir la recuperació de la resta de documents. A hores d’ara, però, ja no hi ha res a discutir. El Govern espanyol s’ha de limitar a complir la llei -i també la interlocutòria de l’Audiència Nacional del 2006, ratificant-ne el retorn- que l’obliga a restituir els papers als seus propietaris legítims. Malgrat això, el retorn no es produeix. I no es produeix perquè hi ha interessos polítics que hi estan visceralment en contra. La prova és que setanta anys després de l’espoli, els diferents governs espanyols s’han negat sistemàticament a retornar a Catalunya allò que li van robar a punta de fusell. No hi ha cap motiu que n’impedeixi la restitució, cap ni un, i, tot i així, el ministre espanyol de Cultura, César Antonio Molina, continua dilatant el temps amb l’esperança que els catalans renunciem a la recuperació d’allò que és nostre.

Ens coneixen poc, però, perquè la Comissió de la Dignitat recorrerà als tribunals de justícia per tal que la llei es compleixi i la restitució finalment es produeixi. Podran, per tant, alentir-ne el procés, però no pas la devolució definitiva. Una altra cosa és que en l’arrel d’aquest comportament espanyol hi hagi la síndrome del colonitzador. És a dir, la sensació que hom li arrenca un dit cada cop que es veu obligat a restituir un bé anteriorment arrabassat al colonitzat. Que això passi quan el partit polític que governa Espanya és el mateix que governa Catalunya demostra fins a quin punt el respecte a la diferència és aliè a la naturalesa de l’anomenada nació espanyola.

Víctor Alexandre, escriptor i periodista

17.4.08

Fantasmes de Franco

foto
17.04.2008
Fantasmes de Franco

(Article publicat al diari Avui)

Fins que no es retiri de l'espai públic la generació que es va formar sota el franquisme, no farem res nacionalment parlant. I val a dir que determinats gestos dels darrers dies han ratificat aquesta impressió. No parlo de l'obert franquisme sociològic que continua present en bona part de la dreta espanyola, sinó de les actituds d'autolimitació que després de trenta anys de democràcia encara continuen reduint la visió d'amplis sectors del catalanisme. És la mena d'actituds que es podrien il·lustrar amb la idea de no reclamar pas massa no sigui que prenguéssim mal, de no protestar no sigui que l'amo s'enfadi. Una constant que també es projecta en la voluntat de justificar la reacció d'alguns que en algun moment van mostrar la seva adhesió a un règim que volia destruir Catalunya amb la idea que, en aquelles circumstàncies, no es podia fer res més que sobreviure.

Les restes del franquisme es perceben, precisament, en el fet que encara continuem amoïnats per sobreviure com a nació quan la llibertat ens permet fer salts de més envergadura. Així, més inquietant que el discurs furibund d'algun dirigent del PP és el discurs d'algun sobiranista quan em comenta que sempre és millor parlar del "dret de decidir" que d'"independència" perquè "els radicalismes no agraden a la gent". Sens dubte forma part d'aquest llegat franquista el que pot ajudar a entendre per què allò que tota comunitat nacional considera normal, l'existència d'un Estat propi, sigui qualificat de "radical" pels mateixos catalanistes. No és aliè a aquest estat de coses que el "separatisme" fos el pitjor mal per a l'univers mental del franquisme, que bona part de la seva acció militar estigués destinada a tallar de soca-rel el que Franco considerava la pitjor amenaça i que la seva acció genocida tingués molt més èxit del que acceptem, començant pel fet que no reconeixem en els seus crims una voluntat d'extermini de la pitjor mena, ni la fissura mental que tenalla els que la van viure i que els inunda de complexos de dona maltractada reflectits en la deferència cap als agressors.

Josep Benet també ens ha regalat una última anhelada de lucidesa quan en les seves tot just aparegudes memòries insinua que tal vegada és en la barbàrie franquista on trobem les arrels dels greus dèficits que ara ens aclaparen com a país, i no és estrany que en ocasió del seu traspàs, alguns comentaristes recuperessin aquesta idea i l'apliquessin a l'anàlisi del seguit de crisis que ara patim en tots els àmbits. Certament, ¿com es pot explicar, com afirmava Benet, que de la Renaixença a la Guerra Civil sorgís un impuls extraordinari de modernitat per a Catalunya amb l'aparició de primeres figures en tots els ordres, i que en els trenta i escaig anys que van de la mort de Franco fins a l'actualitat no haguem topat amb res més que amb mediocritat? ¿Com es pot explicar que la il·lusió, l'esforç, la convulsió, l'ambició i la creativitat que caracteritza el catalanisme de les darreres dècades del segle XIX i les primeres del XX s'hagi traduït en la resignació, la invocació gairebé religiosa del valor de la seguretat i l'estatalització de la vida pública? Algun lapse important hi ha d'haver a l'entremig que comporti aquest canvi substancial de tendència col·lectiva. Com ja va indicar el mateix Benet, una acció repressiva massiva, un canvi demogràfic políticament dirigit amb finalitats assimilacionistes i una voluntat reincident de liquidació cultural i lingüística hi van tenir alguna cosa a veure.

I acabarem amb l'esment de dos exemples de personatges que reflecteixen algunes d'aquestes actituds condescendents amb el franquisme. El primer, les declaracions de Pasqual Maragall en el curs del lliurament del Premi al Català de l'Any que fou concedit a l'esmentat president. En l'entrevista prèvia a la concessió del guardó Maragall no va tenir cap problema a reconèixer que ell havia tingut en estima Porcioles, en l'administració del qual havia treballat, i va recordar com l'any 1982 va accedir a l'alcaldia després que Narcís Serra fos nomenat ministre de Defensa com a premi a l'èxit d'organització del Día de las Fuerzas Armadas celebrat aquell mateix any a Barcelona. Sens dubte deu voler dir alguna cosa que un futur president de la Generalitat hagués estat treballant en l'administració de Porcioles mentre Franco declarava estats d'excepció el 1969.

El segon exemple és el seguit d'homenatges que ha rebut el filòleg Martí de Riquer, de qui els mèrits com a estudiós de la literatura medieval i moderna no ens poden distreure de la seva condició de falangista. Malgrat els seus esforços en el camp de la llengua i de la literatura catalanes, en el moment de la veritat es va arrenglerar amb els que haurien volgut veure la nostra cultura extingida i oblidada. L'exemple de Martí de Riquer també em serveix per rebatre una impugnació sospitosament freqüent en aquells que abjuren de qualsevol tendència sobiranista per al futur de Catalunya: que l'existència de franquistes catalans, com ho fou bona part de la dreta del país, demostra la indissoluble integració de Catalunya en el marc espanyol. Ara bé, que en el passat haguéssim de carregar amb els nostres judes no desvirtua que també en aquella època hi hagués el projecte col·lectiu de situar Catalunya en la normalitat, un projecte que el franquisme va estroncar, i esperem que no fos definitivament.

Hèctor López Bofill, jurista i professor a la UPF

16.4.08

És l'hora del pragmatisme, és l'hora de la independència

foto
16.04.2008
És l'hora del pragmatisme, és l'hora de la independència

La plataforma Catalunya Empresa Oberta, que agrupa empresaris i professionals catalans, acaba de fer públic el manifest És l'hora del pragmatisme, és l'hora de la independència, en què els emprenedors asseguren que "l’única via possible" perquè el país disposi d’una "economia potent i una societat de qualitat" és que es doti d’un estat propi dins de la Unió Europea. El manifest és molt clar en quant a l'aportació (negativa) que l'Estat espanyol fa a l'economia catalana. Pels impulsors d'aquest manifest l'Estat espanyol no només sotmet Catalunya a un escandalós dèficit fiscal i d'infrastructures que escanya la seva economia, sinó que li fa perdre temps en negociacions i pedagogies estèrils. Segons el manifest, Catalunya ha d'apostar per ser una petita economia capdavantera en l'economia del coneixement, i aquest objectiu passa per aconseguir un Estat català independent dins la Unió Europea. Sobirania i Progrés ja s'ha adherit al manifest, i us convida a vosaltres a fer el mateix.

Avui, presentació del llibre "Catalunya: estat de la nació"

foto
16.04.2008
Avui, presentació del llibre "Catalunya: estat de la nació"

Avui dimecres 16 d'abril es presentarà, a la Llibreria Catalònia, l'ambiciós volum col·lectiu Catalunya: estat de la nació. Es tracta d'un llibre escrit amb l'objectiu de dur a terme un repàs a l'actualitat de Catalunya i del catalanisme, tot palesant els reptes de futur que tant la una com l'altre tenen, i plantejant solucions i camins pels mateixos sempre en clau sobiranista. Dins el llibre han col·laborat diversos autors vinculats a la nostra plataforma com ara l'Elisenda Paluzie o l'Hèctor López Bofill. Per això, i per la qualitat i oportunitat del llibre en si, des de Sobirania i Progrés uns encoratgem a que us apropeu avui a les 19:30 a la Llibreria Catalònia (Ronda de Sant Pere, 3, Barcelona) per tal d'assistir a la presentació i, si us agrada, de comprar el llibre.

14.4.08

Aniversari de la proclamació de la República Catalana

foto
14.04.2008
Aniversari de la proclamació de la República Catalana

El 14 d'abril de 1931, Francesc Macià proclamava "la República Catalana com a Estat integrant de la Federació Ibèrica". La pressió espanyola i la situació d'indefensió política del govern provisional de la República Catalana obligaren aquest a rebaixar el to independentista inicial fins a acceptar un règim autonòmic encapçalat per una restaurada Generalitat de Catalunya. Tanmateix, aquell dia roman a la memòria com la primera gran proclama sobiranista del catalanisme modern i del republicanisme català de tots els temps, i és encara avui recordat, de manera no oficial, com el Dia de la República. Des de Sobirania i Progrés commemorem també aquest dia i estem convençuts que, més d'hora que tard, el poble català tornarà a omplir la Plaça Sant Jaume per a sentir la proclamació de la seva República.

11.4.08

Commemoració dels cent anys de l'estelada

foto
11.04.2008
Commemoració dels cent anys de l'estelada

Aquest any 2008 se celebren els cent anys de l'aparició de l'emblema per excel·lència de l'independentisme català: la senyera estelada. És per això que des de Sobirania i Progrés us convidem a que conegueu de la mà de la Comissió del centenari de la senyera estelada les activitats que es realitzaran en motiu d'aquesta commemoració i us agrairem que ens confirmeu la vostra assistència. L'acte se celebrarà el dia 14 d'abril, aniversari de la proclamació de la República Catalana, a les 12:00 al carrer Diputació número 276 de Barcelona.

L'acte, que comptarà amb coneguts representants de la societat civil, vol posar èmfasi en la voluntat de pervivència d'aquesta popular icona catalana.

Els presents a l’acte seran, entre molts altres:

Joel Joan, Actor, director i president de Sobirania i Progrés

Elisenda Paluzie, Professora de Teoria Econòmica de la UB i portaveu de Sobirania i Progrés

Alfons López Tena, Vocal del Consell General del Poder Judicial i president del Cercle d´Estudis Sobiranistes

Sergi Blàzquez
, Vicepresident de la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes.

Miquel Calçada, Llicenciat en Periodisme i fundador del Grup Flaix.

Jaume Renyer Alimbau
, Jurista, escriptor i professor associat a la Universitat Rovira i Virgili.

Eric Bertran, Creador i administrador general del portal El Fènix (Exèrcit del Fènix, Bon dia Països Catalans i elfènixTV).

Mònica Sabata i Gerard Fernàndez, Portaveus de la Plataforma Dret a Decidir.

Armand de Fluvià
, Heraldista.

Víctor Alexandre
, Escriptor.

Pedro Morón de la Fuente, Escriptor, periodista i president de l´Associació Catalònia Acord i de La Casa de Andalucía de Sant Boi.

Núria Cadenas, Periodista i militant del PSAN Partit Socialista d’Alliberament Nacional.

No hi falteu!

10.4.08

Quina política industrial?

foto
10.04.2008
Quina política industrial?

(Publicat al diari Avui)

Aquesta setmana s'ha presentat el prestigiós informe CESifo sobre l'economia europea, on es fan diverses recomanacions. Un aspecte que ha passat desapercebut és el de la política industrial. Els temors de la globalització i la competència amb la Xina i l'Índia fan que en molts països, entre els quals destaca França, hi hagi pressions a favor d'una política industrial amb objectius estratègics que defensi els "campions nacionals".

Els experts del CESifo, però, recorden que, tot i que existeixen arguments favorables a una política industrial activa, a la pràctica aquestes intervencions restringeixen la competència, perjudiquen els consumidors i l'eficiència productiva, i sovint generen conductes de captura de rendes per part de lobbies que són contràries a l'interès col·lectiu.

La política industrial que defensa l'informe és horitzontal, és a dir, la que afecta els diferents sectors de manera igualitària: suport a la R+D, formació del capital humà, provisió d'infraestructures, promoció de la internacionalització i ajuda a les pimes. I, a més, ha de fer-se a nivell regional i no estatal, perquè els lobbies tendeixen a actuar a nivell estatal i, en canvi, la competència entre regions per atraure empreses produeix resultats eficients. També es defensa un paper clau per a la UE a l'hora de distribuir fons de recerca i de dissenyar polítiques industrials horitzontals.

En definitiva, la política industrial que afecti Catalunya, segons aquest informe, ha d'estar en mans de la Generalitat i de la UE. Quin sentit té, doncs, el macroministeri d'Innovació i Empresa que prepara Zapatero?

Elisenda Paluzie, economista i professora a la Universitat de Barcelona

8.4.08

Fràgil

foto
08.04.2008
Fràgil

(Publicat al bloc de l'Albert Medran a indirecte!cat)

Una comunitat autònoma d'Espanya anuncia la creació d'una xarxa d'ambaixades arreu del món per aconseguir nous inversors i fer conèixer a altres països aquesta zona espanyola.

Simultàniament, l'escàndol és màxim per a un grup de la ciutadania, uns nacionalistes, perquè als carnets d'una cambra legislativa no s'ha posat la bandera del territori ni s'ha fet cap menció a la zona sobre la qual la cambra té jurisdicció. Aquest grup de nacionalistes ha afirmat que això és una ofensa a les institucions i que la manca d'aquestes apreciacions provoquen problemes d'identitat: els representants d'aquesta institució no podran acreditar d'on són!

La comunitat autònoma és Madrid, la cambra legislativa, el Senat.

Algú de vosaltres ha escoltat aquesta setmana a la brunete mediàtica de la dreta interrogar-se sobre la unitat d'Espanya per la decisió de la comunitat de Madrid de crear una xarxa d'ambaixades? On estan ara els arguments que la representació a l'exterior correspon només a l'Estat espanyol? Això no trenca la unitat d'acció? Això no és inconstitucional? No suposa un repte sobre el què Zapatero no sap fer front? Això no remou els pilars bàsics de la convivència?

No, tot això és exempt de polèmica. I encara que tindrà funcions similars a les oficines de la Generalitat, ningú, absolutament ningú, posa en dubte aquesta acció de la superpresidenta madrilenya.

El Senat ha lliurat aquesta setmana els carnets identificatius als senadors i senadores per aquesta legislatura. És tracta de la típica targeta magnètica per poder entrar i sortir a l'edifici i a les seves sales. A més, és un carnet acreditatiu. El disseny elegit duu imprès a sang l'escut de la cambra i imprès "Senado IX Legislatura". Els més puristes de l'honor patri, com La Razón, s'han esmerçat en publicar aquesta greu ofensa a la pàtria incorruptible, que segurament deu haver passat per culpa de que Rojo es un "rojo". I segons assenyala el diari, la targeta va ser supervisada per Moncloa... No podem oblidar que a la II Conferència de presidents autonòmics la bandera espanyola va desaparèixer dels plafons realitzats per l'ocasió. I a l'acte del 11M d'enguany no va sonar l'himne espanyol. Espanya, amics, està en crisi.

Com sempre, una mostra més de la lectura de doble mirada. Canviïn, si els plau, els noms que els he dit per Govern de la Generalitat i Parlament de Catalunya. La lectura seria ben diferent... El problema d'Espanya, afirma la dreta, és el nacionalisme. Caldria afegir espanyol, el nacionalisme espanyol. Com el d'aquest president del Congrés que és un bon ciutadà i posa, com ha de ser, l'escut i la bandera d'Espanya a la targeta del Congrés. I ciutadans com cal, els que pensen que Espanya guanyarà l'Eurocopa i Eurovisió.

Albert Medran, politòleg

7.4.08

El català de l'any?

foto
07.04.2008
El català de l'any?

(Publicat al bloc de l'Èric Bertran a indirecte!cat)

Fa uns dies en un programa de ràdio tres companys vam estar discutint sobre la pluralitat del programa presentat per Josep Cuní; Els matins. Alguns deien que el programa donava veu a tothom i informava sobre qualsevol qüestió. Jo hi vaig discrepar. Els Matins, certament, és un programa seriós i professional fins a cert punt: no ho nego pas! Però per mi va perdre tota pluralitat i objectivitat informativa el dia en que va començar a produir entrevistes que consisteixen en que el presentador pregunti i respongui ell mateix el que li sembla mentre no deixa que els entrevistats s'expressin obertament. De fet, sobre Els Matins podria explicar varies anècdotes viscudes en primera persona, o una de telefónica on em van dir que no trepitjaria mai més el seu plató. Però això només serien anècdotes.

Per parlar de la subjectivitat del programa el millor és fixar-se en la col·laboració que va començar l'any passat amb el diari El Periódico per organitzar conjuntament i de forma anual el concurs 'El català de l'any'. Primer de tot trobo lamentable que un programa de TV3 col·labori amb un diari radical i tancat que no permet publicar als seus periodistes 'certs temes incòmodes'. I en segon lloc, no trobo correcte que una televisió pública participi en un concurs que consisteix en que els teleespectadors i lectors proposen i voten als candidats de l'any mentre el diari es dedica a esborrar de la final als candidats 'molestos', o almenys aquest sembla ser el funcionament.

I és que aquest concurs ja va portar queixes l'any passat quan tots vam poder observar les manipulacions que feien per tal d'assegurar-se que no arribés segons quin candidat a la final. Això va sortir en alguns mitjans de comunicació i ho trobareu en algunes hemeroteques, encara que sembla ser que no es va difondre suficientment perquè aquest any hi han tornat i més descaradament. Ho explico. Fa unes setmanes i abans d'arribar a trobar els deu finalistes vam poder veure com curiosament quan el nom d'Alfons López Tena, vocal del CGPJ, se situava a prop dels deu més votats –i per tant, entre els finalistes- baixava una quinzena de posicions de cop. Sí, sí. D'un instant a l'altra passava d'anar en onzena posició a col·locar-se vora la trenta.

En fi, que objectiu del tot no deu ser el programa. Un diari privat i sense cap tipus de moralitat com és El Periódico pot fer el que vulgui, pot donar premis a qui cregui i sense donar explicacions, però la nostra televisió pública?

Aquest cap de setmana he sabut que el guanyador d'aquesta edició ha estat en Pasqual Maragall, i no m'ha sorprès. Només calia fer un càlcul de probabilitats mirant els guanyadors d'altres anys per saber que guanyaria un del PSC. I és que és cert que aquest partit ha apunyalat per l'esquena a Maragall, però també és cert que a en Maragall això no sembla que li hagi molestat massa.

Èric Bertran

3.4.08

Ebre navegable

foto
03.04.2008
Ebre navegable

(Publicat al diari Avui)

Jesús Moncada va retratar a Camí de Sirga un món fascinant de relacions humanes, socials i comercials de les Terres de l'Ebre. El gran escriptor de Mequinensa (i també excel·lent traductor: entre altres novel·les, d'El comte de Montecristo) vivia al barri de Gràcia, passejava amb el seu gos pel Torrent de l'Olla i s'emportava a casa els seus llibres dels lectors que li demanaven que els hi dediqués: feia a cada llibre un bellíssim dibuix, acolorit per ell mateix, que sempre evocava la navegació pel riu Ebre. Històricament l'home hi ha navegat amb embarcacions adaptades com els llaguts o llaüts, les pontones, les muletes i els passos de barca, dels quals avui només resta com a original el pas de Miravet. El riu Ebre permetia baixar riu avall, des d'Euskal Herria i l'alt Aragó fins a la Mediterrània, un flux continuat de persones i mercaderies que feien prosperar les Terres de l'Ebre.

Emili Rosales evoca a la novel·la La ciutat invisible un somni del rei Carles III. Aquesta novel·la, premi Sant Jordi el 2004 i traduïda a diferents idiomes, ens fa saltar del present més candent al segle XVIII, rere la pista dels plans avui oblidats i quasi secrets del rei Carles III de crear una gran ciutat al delta de l'Ebre: a imatge de Sant Petersburg, la ciutat ideal erigida a la desembocadura del Neva, la nova ciutat tenia també els referents de navegabilitat dels canals de Venècia i de la gran badia de Nàpols. D'aquella ciutat faraònica que no va poder ser en va quedar un canal, una església inacabada i la trama urbanística a partir de la qual va créixer Sant Carles de la Ràpita.

El riu Ebre és un dels actius potencials més importants de Catalunya. Degudament aprofitat, i alhora degudament protegit, podria generar riquesa com ho fan els grans rius europeus. L'aprofitament i la protecció del riu no són aspectes contradictoris, ans al contrari: la millor manera de protegir un riu és mitjançant el seu aprofitament econòmic, que al mateix temps faci indispensable gaudir d'un riu impecable. Un excés de prohibicions de fer ús del riu, basades en una suposada protecció, desnaturalitzen aquesta protecció i donen com a resultat un riu degradat i sense accessos. Si es garantís un cabal d'aigua estable, l'aprofitament del riu Ebre permetria el manteniment i la neteja de la seva ribera i la construcció dels camins i dels vials adients per accedir-hi.

Els ports de Barcelona i Tarragona tenen endegats plans ambiciosos d'expansió; però, si les previsions de creixement del tràfic marítim intercontinental es mantenen en la seva banda alta en el futur, en quinze anys les seves ampliacions poden quedar saturades. La solució en altres països europeus, en un context semblant de ports que no poden créixer més, passa per l'aprofitament dels grans rius, donant joc a ports, ciutats i territoris situats terra endins: Anvers o Gant a Flandes i Porto Rovigo al Veneto serien dos possibles models a imitar, salvant totes les distàncies, per Amposta i Tortosa. Entre aquestes dues ciutats de les Terres de l'Ebre hi passa un dels corredors econòmics i comercials més importants del món, el que uneix València i Barcelona amb Marsella i Lió, amb un gran potencial de creixement al segle XXI. Si s'hi disposés d'alguns terrenys per a activitats logístiques, barcasses com les que solquen els grans rius europeus podrien també pujar pel riu Ebre fins a arribar a la línia fèrria que, a prop de l'actual autopista AP-7 i del futur aeròdrom de Tortosa, podrien distribuir mercaderies cap a Europa i cap a la península Ibèrica.

La navegació fluvial exigeix assuts i rescloses, que també produeixen energia neta. L'estabilitat del cabal i el manteniment d'una làmina d'aigua estable en el decurs del riu, també més amunt de Tortosa i fins a Flix, es podria obtenir mitjançant la construcció de tres assuts. A Xerta l'aprofitament hidroelèctric del seu assut manté aquesta làmina d'aigua que garanteix la navegabilitat. La construcció de petits assuts, rescloses i escales de peixos es pot finançar amb la construcció de minicentrals elèctriques. Aprofitades hidroelèctricament, les centrals costarien zero euros al sector públic si la iniciativa privada que les financés en tingués la concessió de l'aprofitament.

Un riu és un bé de domini públic i el primer pas per fer realitat un projecte consisteix a fer entendre i convèncer la societat i el poder públic de les seves bondats i dels seus beneficis econòmics, socials i mediambientals. L'aprofitament del riu Ebre pot ser rendible si es construeixen alguns petits ports esportius: segons la Cambra de Comerç de Tortosa, els costos d'aquestes infraestructures s'amortitzarien en només cinc anys, gràcies a l'augment de la producció, del turisme i del comerç que es podria generar. ICV, però, s'oposa a la navegabilitat comercial i esportiva del riu Ebre ("la canya del riu és un vegetal a protegir") mentre PSC i ERC callen. ¿L'ecologia tornarà a ser un enemic interior que es fa servir en contra del creixement econòmic català, tal com va passar amb la construcció de les pistes segona i tercera de l'aeroport del Prat ara farà vint anys? La navegabilitat del riu Ebre pot ser el gran estímul econòmic que necessiten les seves terres i un pas més en la necessària internacionalització de l'economia catalana. Com més logístics, més lliures.

Ramon Tremosa
, economista i professor de la Universitat de Barcelona

2.4.08

De l'1-D al 9-M

foto
02.04.2008
De l'1-D al 9-M

(Publicat al bloc d'en Saül Gordillo a MésVilaweb)

De la mani a l'urna hi ha un abisme. Alguna lliçò autocrítica hauria de treure el sobiranisme de la patacada del 9-M, venint d'on veníem: de la marxa de l'1-D. Entre CiU, ERC i ICV-EUiA, formacions que participaven d'aquella expressió popular de rebuig al menyspreu de l'Estat especialment en matèria d'infraestructures, la pèrdua de vots supera el mig milió als comicis d'aquest març en relació amb els de fa quatre anys. Mig milió de vots perduts que podrien atribuir-se a formacions d'això que s'anomena "obediència estrictament catalana". Mig milió no són cap broma, i qui ha pagat la factura més cara és ERC, i així van les coses aquests dies: consellers que abandonen el Govern per fer partit, presidents de partit que decideixen atrinxerar-se únicament en el Govern, i crítics —uns i altres— que apareixen amb més ressò que mai per l'avançament del congrés intern al juny. Mig milió, 350.000 dels quals corresponen als independentistes. Però a CDC també apareixen veus autoritzades que demanen autocrítica —perquè conservar els 10 escons no és per llençar coets—, a la federació nacionalista augmenta la tensió interna ja prevista abans dels comicis —l'estratègia del líder de CDC i la del líder d'UDC van per bandes diferents, i els interessos segurament també—, els sobiranistes de CDC es multipliquen en plataformes... I a ICV-EUiA l'alegria tampoc caracteritza aquests dies l'estat d'ànim d'unes cúpules que acceleren la renovació (també prevista) al consistori de Barcelona i d'unes bases desconcertades per la davallada, encara més preocupant, del seu referent estatal que és IU, en el cas d'EUiA.

Ni una campanya desacomplexadament independentista, ni una campanya que pretenia arrencar la dignitat nacional ni una campanya pensada per aturar el vot útil als socialistes han fet possible, en el cas de republicans, nacionalistes i ecosocialistes, respectivament, que l'únic partit catalanista absent en la jornada de l'1-D —em refereixo al PSC, sí al PSC— s'hagi endut el gat a l'aigua, amb 25 diputats i més d'un milió i mig de vots, que tampoc no és cap broma. Més enllà de la bipolarització d'una campanya més televisiva i internàutica que mai centrada amb la cara dels dos únics aspirants a ocupar La Moncloa i més enllà de la normalitat respecte l'agitació ciutadana del 2004, inclús al marge de la professionalitat i mestratge dels socialistes amb el seu "Si tu no hi vas, ells tornen", aquí ha passat alguna cosa.

Per què milers i milers de joves catalans es queden a casa, tot i ser crítics amb el president espanyol? Per què els sobiranistes es queden a casa? Per què les fuites de vot dels perdedors han anat en una única direcció, la dels socialistes? Per què cap força —al govern o a l'oposició a Catalunya— ha capitalitzat un desgast inexistent per als socialistes malgrat les crisis ferroviàries, de subministrament elèctric, o els nombrosos incompliments del govern amic de Madrid? És un problema exclusivament de lideratges polítics i electorals del catalanisme o potser és que estem a les portes de la desaparició definitiva de l'eix nacional (Catalunya-Espanya) en uns comicis estatals? En definitiva: per què els 700.000 —posem 700.000, 500.000 o els que fóssim— de la riuada de Via Laietana en avall vam deixar en mans de la por al PP el designi de les eleccions més decisives per al futur del país?

Saül Gordillo, periodista i director de l'Agència Catalana de Noticies

1.4.08

"Nosaltres, els catalans", d'en Víctor Alexandre

foto
04.04.2008
"Nosaltres, els catalans", d'en Víctor Alexandre

(Publicat a la web d'en Víctor Alexandre)

Víctor Alexandre conversa amb vint nous catalans dels cinc continents: Patrícia Gabancho, Najat El Hachmi, Sam Abrams, Matthew Tree, Asha Miró i Txiki Begiristain, entre d'altres.

Procedents dels cinc continents, els vint personatges d'aquest llibre ens demostren que no cal néixer en un país per estimar-lo. Cap d'ells no ha nascut als Països Catalans i, això no obstant, sense renunciar als seus orígens, tots vint hi han fet arrels, ja sigui al Principat, a la Catalunya del Nord, al País Valencià o a les Illes. El cas del senegalès Mbaye Gaye, per exemple, agredit per la policia per mantenir-se ferm parlant català, és corprenedor. A través de l'amor amb què parlen de la seva terra materna i del coneixement que tenen de la nostra, tots ells ens fan comprendre que la limitació no és mai geogràfica, sinó mental. Les pàgines d'aquest llibre parlen del dret a viure a qualsevol lloc del planeta i del deure de respectar la llengua i la cultura de la societat d'acollida.

Joan Ferran, l'histrió

foto
01.04.2008
Joan Ferran, l'histrió

(Publicat al diari El Singular Digital)

Tot Parlament nacional ha de tenir un histrió, un burleta que amb la seva hilaritat rebaixi les tensions de la Cambra i faci menys feixuga la quotidianitat no sols dels diputats sinó també dels periodistes obligats a informar-ne'n. L'histrió del Parlament de Catalunya és Joan Ferran, el portaveu del PSC. Tot sol, ja sigui per mitjà de declaracions o amb articles al diari El Mundo, provoca sovint les riallades d'aquells catalans que, a diferència d'ell, no pateixen la síndrome de la hispanoaddicció. Ferran, talment com una vella glòria del cinema mut que malda galdosament per fer-se un lloc en el sonor, gesticula i gesticula convençut que la història li té reservat un lloc d'honor. L'última actuació que ens ha ofert, en aquesta línia, ha estat la seva particular interpretació de les eleccions del passat 9 de març. Quina carrera més brillant que hauria fet en les comèdies burlesques de Mack Sennett, si hagués nascut mig segle abans.

Diu el senyor Ferran que "Espanya –'Espanya' és seva la paraula predilecta– interessa, i interessa molt més que el discurs, o els vols gallinacis, de quatre analistes alimentats en el rebost de l'star system nacionalista i els seus mitjans de comunicació. [...] Els brindis al sol i la venda d'impol·luts paradisos patriòtics s'han trencat. La patacada republicana i la corba descendent per la qual llisca el món convergent en donen fe. Als catalans els interessa Espanya –tornem-hi–. [...] Els grans derrotats d'aquests comicis són els qui desitgen obviar la Catalunya real i pretenien curtcircuitar l'encaix harmònic dels pobles d'Espanya". Espanya, Espanya, Espanya... La conclusió de l'histrió, en definitiva, és que el sobiranisme "està de dol". És a dir, que la nació catalana és morta i enterrada i que de les seves cendres n'ha nascut una regió vocacionalment espanyola que marca la fi d'una visió catalanocèntrica de la vida i dels partits polítics que s'hi identificaven. Està bé. Com a bufonada està bé. Fa riure, que és del que es tracta. L'únic perill és que l'histrió se la cregui i acabi com l'actor Bela Lugosi, que es va identificar tant amb el comte Dràcula, que se'n va anar d'aquest món convençut que era ell. Fins i tot va ser incinerat amb la seva roba.

Per sort, pel que fa a Catalunya, la veritat és una altra. És un greu error confondre el vot de càstig que ha rebut Esquerra Republicana en forma d'abstenció amb la fi de l'independentisme. I cal viure molt allunyat de la realitat per no adonar-se que el paradís patriòtic espanyol que propugnen Joan Ferran i el PSC té la mateixa consistència que els efectes especials de les pel·lícules d'Ed Wood. De debò creuen l'histrió i el seu partit que les passades eleccions han cantat les absoltes d'ERC i de CiU? Home, és cert que aquestes dues formacions es troben immerses en un profund debat intern, però d'aquí a pensar que els ha arribat l'hora suprema hi ha un bon tros. Per començar no hi ha hagut victòria del PSC, sinó de Rodríguez Zapatero confrontat amb Mariano Rajoy. És a dir, que entre les brases i el foc molts catalans han triat les brases. Això és tot. Les eleccions catalanes són una altra cosa. El problema de Joan Ferran és que com a bon nacionalista espanyol confon les autèntiques eleccions dels catalans –les del Parlament de Catalunya– amb les del país del PSC. D'aquí la seva tendència a oblidar que el PSC no ha guanyat mai les eleccions nacionals i que, per tant, si hi ha algú que desitja obviar la Catalunya real són Joan Ferran i el Partit Socialista com a grans derrotats de tots els comicis dels darrers trenta anys. Pel que fa a la seva vocació enterradora, l'histrió aviat tindrà ocasió de practicar-la perquè allò que veritablement ha mort és el tripartit.

Víctor Alexandre, escriptor i periodista