Fantasmes de Franco

17.04.2008
Fantasmes de Franco

(Article publicat al diari Avui)

Fins que no es retiri de l'espai públic la generació que es va formar sota el franquisme, no farem res nacionalment parlant. I val a dir que determinats gestos dels darrers dies han ratificat aquesta impressió. No parlo de l'obert franquisme sociològic que continua present en bona part de la dreta espanyola, sinó de les actituds d'autolimitació que després de trenta anys de democràcia encara continuen reduint la visió d'amplis sectors del catalanisme. És la mena d'actituds que es podrien il·lustrar amb la idea de no reclamar pas massa no sigui que prenguéssim mal, de no protestar no sigui que l'amo s'enfadi. Una constant que també es projecta en la voluntat de justificar la reacció d'alguns que en algun moment van mostrar la seva adhesió a un règim que volia destruir Catalunya amb la idea que, en aquelles circumstàncies, no es podia fer res més que sobreviure.

Les restes del franquisme es perceben, precisament, en el fet que encara continuem amoïnats per sobreviure com a nació quan la llibertat ens permet fer salts de més envergadura. Així, més inquietant que el discurs furibund d'algun dirigent del PP és el discurs d'algun sobiranista quan em comenta que sempre és millor parlar del "dret de decidir" que d'"independència" perquè "els radicalismes no agraden a la gent". Sens dubte forma part d'aquest llegat franquista el que pot ajudar a entendre per què allò que tota comunitat nacional considera normal, l'existència d'un Estat propi, sigui qualificat de "radical" pels mateixos catalanistes. No és aliè a aquest estat de coses que el "separatisme" fos el pitjor mal per a l'univers mental del franquisme, que bona part de la seva acció militar estigués destinada a tallar de soca-rel el que Franco considerava la pitjor amenaça i que la seva acció genocida tingués molt més èxit del que acceptem, començant pel fet que no reconeixem en els seus crims una voluntat d'extermini de la pitjor mena, ni la fissura mental que tenalla els que la van viure i que els inunda de complexos de dona maltractada reflectits en la deferència cap als agressors.

Josep Benet també ens ha regalat una última anhelada de lucidesa quan en les seves tot just aparegudes memòries insinua que tal vegada és en la barbàrie franquista on trobem les arrels dels greus dèficits que ara ens aclaparen com a país, i no és estrany que en ocasió del seu traspàs, alguns comentaristes recuperessin aquesta idea i l'apliquessin a l'anàlisi del seguit de crisis que ara patim en tots els àmbits. Certament, ¿com es pot explicar, com afirmava Benet, que de la Renaixença a la Guerra Civil sorgís un impuls extraordinari de modernitat per a Catalunya amb l'aparició de primeres figures en tots els ordres, i que en els trenta i escaig anys que van de la mort de Franco fins a l'actualitat no haguem topat amb res més que amb mediocritat? ¿Com es pot explicar que la il·lusió, l'esforç, la convulsió, l'ambició i la creativitat que caracteritza el catalanisme de les darreres dècades del segle XIX i les primeres del XX s'hagi traduït en la resignació, la invocació gairebé religiosa del valor de la seguretat i l'estatalització de la vida pública? Algun lapse important hi ha d'haver a l'entremig que comporti aquest canvi substancial de tendència col·lectiva. Com ja va indicar el mateix Benet, una acció repressiva massiva, un canvi demogràfic políticament dirigit amb finalitats assimilacionistes i una voluntat reincident de liquidació cultural i lingüística hi van tenir alguna cosa a veure.

I acabarem amb l'esment de dos exemples de personatges que reflecteixen algunes d'aquestes actituds condescendents amb el franquisme. El primer, les declaracions de Pasqual Maragall en el curs del lliurament del Premi al Català de l'Any que fou concedit a l'esmentat president. En l'entrevista prèvia a la concessió del guardó Maragall no va tenir cap problema a reconèixer que ell havia tingut en estima Porcioles, en l'administració del qual havia treballat, i va recordar com l'any 1982 va accedir a l'alcaldia després que Narcís Serra fos nomenat ministre de Defensa com a premi a l'èxit d'organització del Día de las Fuerzas Armadas celebrat aquell mateix any a Barcelona. Sens dubte deu voler dir alguna cosa que un futur president de la Generalitat hagués estat treballant en l'administració de Porcioles mentre Franco declarava estats d'excepció el 1969.

El segon exemple és el seguit d'homenatges que ha rebut el filòleg Martí de Riquer, de qui els mèrits com a estudiós de la literatura medieval i moderna no ens poden distreure de la seva condició de falangista. Malgrat els seus esforços en el camp de la llengua i de la literatura catalanes, en el moment de la veritat es va arrenglerar amb els que haurien volgut veure la nostra cultura extingida i oblidada. L'exemple de Martí de Riquer també em serveix per rebatre una impugnació sospitosament freqüent en aquells que abjuren de qualsevol tendència sobiranista per al futur de Catalunya: que l'existència de franquistes catalans, com ho fou bona part de la dreta del país, demostra la indissoluble integració de Catalunya en el marc espanyol. Ara bé, que en el passat haguéssim de carregar amb els nostres judes no desvirtua que també en aquella època hi hagués el projecte col·lectiu de situar Catalunya en la normalitat, un projecte que el franquisme va estroncar, i esperem que no fos definitivament.

Hèctor López Bofill, jurista i professor a la UPF