Quina política industrial?
Aquesta setmana s'ha presentat el prestigiós informe CESifo sobre l'economia europea, on es fan diverses recomanacions. Un aspecte que ha passat desapercebut és el de la política industrial. Els temors de la globalització i la competència amb la Xina i l'Índia fan que en molts països, entre els quals destaca França, hi hagi pressions a favor d'una política industrial amb objectius estratègics que defensi els "campions nacionals".
Els experts del CESifo, però, recorden que, tot i que existeixen arguments favorables a una política industrial activa, a la pràctica aquestes intervencions restringeixen la competència, perjudiquen els consumidors i l'eficiència productiva, i sovint generen conductes de captura de rendes per part de lobbies que són contràries a l'interès col·lectiu.
La política industrial que defensa l'informe és horitzontal, és a dir, la que afecta els diferents sectors de manera igualitària: suport a la R+D, formació del capital humà, provisió d'infraestructures, promoció de la internacionalització i ajuda a les pimes. I, a més, ha de fer-se a nivell regional i no estatal, perquè els lobbies tendeixen a actuar a nivell estatal i, en canvi, la competència entre regions per atraure empreses produeix resultats eficients. També es defensa un paper clau per a la UE a l'hora de distribuir fons de recerca i de dissenyar polítiques industrials horitzontals.
En definitiva, la política industrial que afecti Catalunya, segons aquest informe, ha d'estar en mans de la Generalitat i de la UE. Quin sentit té, doncs, el macroministeri d'Innovació i Empresa que prepara Zapatero?
Elisenda Paluzie, economista i professora a la Universitat de Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada