Un país de detalls

30.04.2008
Un país de detalls

(Publicat al diari Avui)

A Figueres l'ajuntament està fent moltes obres als carrers. D'acord amb els nous temps, d'alentiment i de possible recessió econòmica, són obres petites. Les expansions econòmiques es presten més a la construcció de grans infraestructures mentre que les recessions, amb les restriccions pressupostàries que imposen, només deixen marge per a les obres menors. Més encara si es tracta d'un ajuntament català, amb uns ingressos condicionats pel sector immobiliari local i per les transferències estatals (que passen, només per unes hores, pel pressupost de la Generalitat per així inflar el seu pressupost total consolidat). És en aquest context que el jove alcalde convergent de la capital de l'Alt Empordà ha fet bandera d'un lema molt més important del que sembla: "Figueres, la ciutat dels detalls".

Figueres és la ciutat de Dalí, un dels mestres del surrealisme. Un surrealisme que, parlant amb empresaris gironins, es troba avui en la vida econòmica catalana. En un municipi del Gironès hi ha una empresa de logística que fa vuit anys va pagar la construcció d'un polígon local, però que no rep el permís per poder-hi construir una nova nau: l'ajuntament encara no hi ha fet un carrer que hi havia de fer. Sense la nova nau, l'empresa no pot créixer i, al lloc on cal construir el moll per als camions, bàsic per augmentar la productivitat, l'ajuntament encara rumia si "allà hi han d'anar uns quants arbres". La culpa d'aquests entrebancs és dels secretaris municipals i dels funcionaris locals, que imposen als alcaldes la seva peculiar visió del món ("qui no viu del pressupost viu en l'error"). L'administració local catalana massa sovint no es defineix i ja és un llast per a la competitivitat del país. I això no és culpa de Madrid.

Les restriccions de molts ajuntaments gironins per descarregar mercaderies als supermercats són creixents: en un poble només es pot fer de 8 a 9 del matí, mentre que al poble veí només es pot de fer de 13 a 14 hores. Si les zones de càrrega i descàrrega estan plenes de cotxes aparcats, la multa és, òbviament, per al camió que talla uns quants minuts el carrer. Les restriccions de velocitat i el col·lapse creixent de les carreteres redueixen el nombre de serveis que un transportista pot fer en un dia. També s'acusa la competència de les agències de transport sense vehicles, que subcontracten les seves càrregues als autònoms, no sempre legals: a Europa les empreses de transport amb vehicles són també agències de transport i només passa a l'Estat espanyol que un 80% de les empreses de transport siguin autònoms amb menys de tres vehicles. Tot plegat, amb el petroli pels núvols, dispara els costos de transport, però ja se sap que la inflació en els aliments sempre és culpa dels transportistes.

Un empresari empordanès vol entrar els minerals que importa de la Xina pel port de Palamós, atès que serveix empreses gironines. Tot i haver-hi espai i calat suficient, a Palamós el turisme de creuers és sempre prioritari, i molt sovint ha d'anar a Tarragona i portar la càrrega en camions fins a Girona. Un altre empresari empordanès present als països de l'Europa de l'Est m'explica que enveja les mirades dels joves d'aquells països i els seus ulls disposats a menjar-se el món: diu que aquelles mirades també les tenien els joves catalans de la Transició i de la integració a Europa. Li dic que ja vindran temps millors, ja que les empreses familiars tenen també els seus cicles. Catalunya, com altres regions europees industrialitzades fa més de cent anys, és una país madur que té moltes pimes familiars de tercera i quarta generació, en contrast amb algunes regions espanyoles i europees emergents que ara tenen pimes de primera generació. Aquestes empreses familiars solen tenir una mortalitat molt alta, d'un 30% a un 40%, a la tercera generació (l'avi crea l'empresa, el fill la fa créixer i el net tranquil·lament se la ven: d'això se'n diu biologia empresarial). La logística és l'organització eficient de tràfics creixents. En els darrers quinze anys la diferència del cost salarial ha estat la variable clau de la competitivitat i de la localització industrial entre països. En els propers quinze anys la variable clau serà, davant de l'harmonització cada cop més global del tipus d'interès, de la formació i dels costos de la mà d'obra i de la tecnologia, el cost del metre quadrat de sòl industrial i logístic. I també serà determinant per a la competitivitat el temps que es triga a descarregar un contenidor en un port i el temps que es triga a portar-lo fins a un polígon. El col·lapse de la construcció fa que cada cop més ajuntaments vegin en la indústria i la logística la base futura de l'economia i de les finances locals.

Es parla molt de la internacionalització de l'empresa catalana. Seria interessant conèixer fins a quin punt aquest procés és també el procés de la seva expulsió fora de Catalunya, per manca de desgravacions fiscals del govern català i per manca de complicitat dels governs locals catalans. Cal tenir cura dels petits detalls, si més no per evitar més deslocalitzacions de les estrictament necessàries: les que marca la macroeconomia global i el dèficit d'infraestructures de l'Estat espanyol a casa nostra. La Catalunya optimista, el respecte per Catalunya i un país de primera passen necessàriament per ser un país de detalls.

Ramon Tremosa, economista i professor de la Universitat de Barcelona