Aquí treballem, aquí decidim

31.07.2008
Aquí treballem, aquí decidim

(Publicat al bloc d'en Lluís Pérez)

Des del sindicalisme d'obediència estatal, sovint es contesten les demandes de creació d'un Marc Català de Relacions Laborals tot afirmant que només contribuiria a dividir la classe treballadora i, per tant, a fer més ineficient la seva lluita. En realitat, però, la classe treballadora a la que es refereix aquest sindicalisme és aquella que concep com a espanyola, perquè el cas és que aquest mateix sindicalisme abandona el seu internacionalisme proletari així que arriba a la frontera dels Pirineus. La veritat és que és normal: poc a veure té la situació de la classe obrera de l'Estat francés amb la de l'Espanyol, i per tant és normal que cadascuna lluiti des d'un marc de relacions propi sense que això suposi que no pugui col·laborar amb altres classes obreres inserides en marcs laborals propis.

Però, pel mateix, caldria reconèixer que la situació de la classe obrera dels Països Catalans sota administració espanyola no és, ni de bon tros, la mateixa que la dels treballadors i treballadores d'Extremadura, Andalusia o Madrid. En primer lloc, aquí el món del treball viu problemàtiques nacionals específiques (la integració lingüística dels treballadors immigrats, la impossibilitat d'emprar el català en nombrosos àmbits laborals) que no tenen correlat en altres realitats laborals de l'Estat espanyol. En segon lloc, els costos de vida i la tradició econòmica dels Països Catalans tenen poc a veure amb el que es pot trobar a Espanya. I en tercer lloc, un aspecte conjuntural però no menor: enlloc de l'Estat espanyol es viu l'espoli fiscal que patim els catalans, i que com recordava Ramon Tremosa en una entrevista recent, afecta sobretot a la qualitat de vida de les classes populars.

Una bona mostra de fins a quin punt necessitem aquest Marc propi de relacions laborals és la miopia dels sindicats laborals pel que fa a la desastrosa situació de les infrastructures a Catalunya. Un tema que afecta de ple al creixement econòmic (per tant, a la creació de llocs de treball) al país va rebre una atenció deficient per part de sindicats com UGT i CCOO, que van ser incapaços d'incorporar-se a l'enorme mobilització social unitària que va desembocar en la manifestació de l'1 de desembre, amb l'excusa que es barrejaven dos temes segons ells desconnectats: la situació de les infrastructures i el dret a decidir. Res més lluny de la realitat: la primera és una conseqüència directa de la manca del segon. La prova és que les infrastructures que funcionen malament a Catalunya són precisament aquelles que porten la “E” d'Espanya: les que mantenen la Renfe, Endesa, Red Eléctrica Española i altres peces de l'entramat empresarial (públic o privat, tant és) espanyol.

Avui dia, la lluita per la igualtat, per la justícia social i per un Estat del Benestar robust als Països Catalans requereix no només d'un major autogovern (de fet, de l'assoliment de la sobirania), sinó també del bastiment d'una societat civil pròpia, aliena a tota obediència estatal. I el cas del sindicalisme aquí no és una excepció sinó que n'és la prova més flagrant d'aquesta necessitat. Sens dubte, hi ha molts sobiranistes a UGT i CCOO, en uns casos per trajectòria personal i laboral, en altres per una determinada manera d'entendre el pragmatisme. Però fora bo que fossin conscients, si no ho són ja, que la seva opció, si és que és correcta, no pot ser sinó provisional, i que és el seu deure treballar perquè algun dia puguem veure els Països Catalans dotats d'una força sindical nacional equiparable al que són LAB o ELA al País Basc. Al cap i a la fi, entre l'apologia i el mal menor hi ha una important diferència: davant el mal menor hem d'estar, al menys en teoria, en condicions de saber quan ha deixat de servir-nos i per tant quan podem deixar-lo enrere sense més problemes i, fins i tot, amb satisfacció.

Lluís Pérez Lozano, estudiant de Sociologia

Estatut, paper mullat

30.07.2008
Estatut, paper mullat

(Publicat al diari Avui)

Les discussions sobre la proposta Solbes de finançament s’han centrat al voltant de la qüestió de la bilateralitat i l’incompliment de l’Estatut. El document de bases de Solbes és efectivament molt negatiu per a Catalunya, però la discussió sobre la bilateralitat desenfoca el problema. Aquesta va quedar anul·lada pel Congrés amb articles com el 201.1, que estableix que les finances de la Generalitat es regulen per la LOFCA, i el 206.3, que diu que els mecanismes d’anivellament i solidaritat els fixa l’Estat.

Cal recordar, a més, que és la fixació d’aquests mecanismes el més rellevant del sistema i no l’increment de percentatges de cessió dels impostos estatals previst en l’Estatut. Caldria, doncs, centrar-se, com fa Andalusia, en la discussió de les variables de distribució dels recursos. Solbes ha anunciat que es buscarà un consens entre totes les comunitats sobre aquestes variables, la principal de les quals seguirà sent la població ponderada. A Catalunya li interessa ponderar-la amb el nivell de preus (superior a Catalunya) o la immigració. Al front del nord, amb la dispersió o la superfície, i així successivament. Si no hi ha consens, es continuarà amb el sistema actual. També s’ha anunciat que no hi haurà perdedors. Per tant, si hi ha algun guany, vindrà dels recursos addicionals que aportarà l’Estat al sistema, i per a la distribució dels quals es tindrà en compte la població i l’evolució de la població.

En definitiva, tot fa preveure guanys molt minsos en els recursos de la Generalitat. L’única possibilitat és que tots els diputats catalans, inclosos els del PSC vetin els pressupostos. Permeteu-me dubtar de la credibilitat d’aquesta amenaça.

Elisenda Paluzie, economista i professora de la Universitat de Barcelona

Els silencis i les intencions de Felip Puig

29.07.2008
Els silencis i les intencions de Felip Puig

(Publicat al diari Crònica)

Llegia aquest dimarts passat un apunt de Pau Comes, un d'aquells blocaires que no escriuen gaire sovint però que quan ho fan la claven, i pensava que la seva reflexió-denúncia toca un punt central en el sistema neurològic de la simbiosi nacionalista-independentista, un punt que segurament tindrà un gran pes a la catosfera sobiranista els propers mesos; i si no és així, malament rai.

Felip Puig va acabar la seva intervenció al recent congrés de CDC amb aquella frase que tant li agrada i que resa que en la independència s'hi ha de pensar sempre però no se n'ha de parlar mai. Comes gira la /boutade/ com un mitjó i l'estampa a la cara de Puig: si aquesta és la millor estratègia per aconseguir un objectiu polític, com és que no la segueixen per fer fora en Montilla de la Generalitat i col·locar-hi en Mas? Com és que dia sí i dia també ens expliquen quins són els defectes de l'actual president de la Generalitat? No seria millor combatre aquests defectes en silenci?

Aparentment, Felip Puig i el silenci no són tan amics com sembla. El número dos de CiU s'ha ficat tot solet en una polèmica per la baixa competència lingüística en català del Molt Honorable. Que el català de Montilla no és perfecte ho sabem tots, i que l'home no s'ha cregut del tot la conveniència de l'esforç fins que l'han fet president, també. Però Puig s'equivoca, i molt, quan transmet una idea de rebuig, d'intolerància i de prepotència. És allò tan típic de “per parlar-lo malament, val més que no el parli”. Tan típic com allò altre de “háblame en cristiano”. Tan típica i tan errònia una cosa com l'altra. Puig no ha fet mai classes d'anglès? No ha començat parlant malament una llengua amb l'esperança d'anar-la perfeccionant amb la pràctica?

Però encara s'equivoca en una altra cosa. Aquest no és el defecte més important de Montilla. És un altre. És el motiu pel qual un servidor porta més de cinquanta dies fent vaga de bloc. Montilla té una falta de respecte total per la voluntat democràtica de les majories. Ja ho va demostrar quan l'endemà mateix de l'acord assolit al Parlament de Catalunya per l'Estatut va anunciar que hi faria esmenes. I això sí que fan bé de recordar-ho des de CDC, ni que sigui amb la boca petita, perquè després en Mas també en va fer de les seves amb Zapatero. Una persona que demostra tan poc respecte per les institucions parlamentàries no és el millor candidat per presidir la Generalitat, però si el PSC no va trobar ningú més, problema seu, que potser ja els està bé haver passat de 42 a 37 diputats.

Avui aquesta greu mancança democràtica del Molt Honorable es manifesta d'una altra manera: fent veure que no sent les veus que arriben del poble (que majoritàriament vol deixar de ser una comunitat autònoma segons les enquestes del CEO) i allargant tant com pugui el moment de la ineludible consulta popular. Modèstia? Covardia? Sordesa? M'és igual: democràcia, democràcia, democràcia.

Així de senzill els ho posa a Artur Mas i a Felip Puig. Però d'això Puig no en diu res. Un militant independentista de CDC em confessava l'altre dia amb certa preocupació la gran troballa que havia fet Puig amb aquesta mena d'eslògan que és com un monument renovat a la clàssica ambigüitat de CiU. Ell vol dir una cosa però aconsegueix que els militants independentistes de CiU n'entenguin una altra. I qui congrés salva, candidatura empeny.

Encara que ell no vulgui, doncs, n'haurem de parlar, i molt. Treballar-hi també, és clar; però que no ens digui que és millor no parlar-ne. L'apunt de Pau Comes, tot solet, li esberla la consigna i obre el debat. Perquè això és el que cal: debat i diàleg entre els partits compromesos amb el dret d'autodeterminació. Ensenyar les cartes i dir clarament on es vol anar. La centralitat política s'està desplaçant cap aquí. Desconec les intencions ocultes de Felip Puig (o no), però si manté l'aposta pel silenci estic segur que des del PSC li ho agrairan.

Xavier Mir, blocaire en vaga

Tots units fem força (i no parlo de futbol)

28.07.2008
Tots units fem força (i no parlo de futbol)

(Publicat al diari Crònica)

Un cop transcorreguts els congressos dels dos partits més votats de Catalunya es respira un clima de complaença i unitat en totes dues formacions. Tot i així, en breu s’entreveu moviment, que té més a veure amb el país que amb els dos grans partits: la reforma del finançament autonòmic que s’haurà de negociar amb el govern de Madrid i del que depèn en bona mesura el futur de Catalunya i de la seva economia i estat del benestar.

L’estatut, tot i que retallat, fixa uns criteris clars sobre finançament que el govern de Rodríguez Zapatero (de la mà del seu ministre d’economia) està obviant. Però s’ha de recordar que l’estatut és una llei orgànica aprovada a les corts espanyoles, i que per tant (o així s’hauria de suposar en un país democràtic) s’ha de respectar, i des de Catalunya s’ha de fer respectar.

Aquest respecte s’aconsegueix pel compliment de les paraules que Jose Montilla va adreçar als militants socialistes en el darrer congrés, on, davant del president espanyol, va defensar el que diu l’estatut i que el benestar de Catalunya està primer que el de la federació PSC-PSOE. Però el respecte també s’aconsegueix amb el recolzament que CiU, ERC i IC-V estan donant al govern català en la negociació del finançament.

És amb la unitat dels partits que el finançament que s’estableix a l’estatut per a Catalunya es durà a terme, i és únicament amb la unitat de tots en les grans qüestions com el país tirarà endavant.

Entre els partits hi ha controvèrsies en molts temes: ideològics, de visió del futur del país o fins i tot de model de gestió econòmica, però en qüestions obvies i vitals com aquesta hem de lluitar plegats sense partidismes.

Molt sovint a Catalunya s’ha complert la frase de Harrington que deia que si es posen uns quants gossos a un sac i es sacsegen, els gossos es mossegaran entre ells però mai no mossegaran a la mà que els sacseja. Ja és hora de mossegar la mà, de fer-los veure tots plegats, encara que sigui aquesta vegada, que no poden seguir sacsejant sempre a un país sense una resposta clara i unitària.

Xavier Peytibi, politòleg i blocaire

Abandonant les essències en pro dels individus: llengua catalana, igualtat, inserció i excel·lència

27.07.2008
Abandonant les essències en pro dels individus: llengua catalana, igualtat, inserció i excel·lència

La defensa de les polítiques de normalització lingüística s'ha tendit a recolzar en una estratègia argumental que podríem anomenar “de la preservació de la identitat”. Segons aquesta defensa, les polítiques de normalització lingüística tenen sentit en tant que ajuden a preservar un element definitori de la identitat nacional catalana com és la llengua d'Ausiàs March. És a aquesta defensa a la que s'oposen els promotor de documents del Manifiesto por una lengua común quan afirmen que els drets no els tenen ni les llengües ni les nacions, sinó els individus.

Resulta difícil rebatre la idea que tots els drets són, en darrera instància, drets individuals. Els drets importen perquè importen les persones. Els Països Catalans, la seva identitat o la llengua catalana no pateixen, busquen la felicitat ni tenen somnis i projectes de vida. Aquests trets només els posseeixen els individus. És per això que fins i tot aquells drets que habitualment es consideren “col·lectius” (per exemple, els drets dels treballadors o de les dones) tenen, en realitat, un basament individual. Si considerem que “la dona” o “la classe treballadora” tenen drets, o estem dient que els tenen els seus membres en tant que individus amb una problemàtica especial que requereix de mesures especials, o no estem dient res. Al menys, res que pugui assumir-se des d'una perspectiva progressista.

Ara bé, és molt discutible que les polítiques de normalització lingüística siguin només justificables des d'un punt de vista essencialista. Al meu parer, hi ha tres arguments que, plegats, donen una base sòlida a la justificació d'aquestes polítiques; tres arguments que, tots ells, remeten als drets de les persones. El primer, l'argument de la disponibilitat lingüística. El segon, el de la inserció social. I el tercer, el de la protecció de la diversitat. El primer argument vindria a dir que en aquell territori on històricament s'ha desenvolupat una comunitat lingüística més o menys autòctona, els seus membres han de tenir el dret a, si ho volen, desenvolupar una part raonablement ampla les seves vida en la llengua d'aquesta comunitat. Aquest argument s'aferma sobre la convicció que la llengua és més que un instrument de comunicació, igual com la roba serveix per a alguna cosa més que per a protegir-se del fred: ambdues constitueixen, es vulgui o no, una determinada manera de presentar-se al món.

A diferència del que passa amb la roba, però, la llengua no pot ser utilitzada en l'estricta individualitat. Per a garantir el meu dret a portar una jaqueta de cuir o una samarreta amb la foto d'un cantant, no tinc necessitat que la resta de la gent en porti. En canvi, per a poder desenvolupar la meva vida en una llengua determinada necessito que el meu entorn, si més no, l'entengui, i si pot ser que la parli habitualment. I necessito, també, que una proporció raonablement extensa de la producció cultural que consumeixo (teatre, televisió, cinema, llibres...) estigui disponible en la llengua que empro. Si deixem que l'ús social de les diferents llengües el determini la dinàmica dels mercats (i, per cert, no és tampoc el cas de l'Estat espanyol, que aplica una legislació fortament proteccionista pel que fa al castellà), estem aleshores atorgant premiant els parlants de les llengües majoritàries i penalitzant aquells que voldrien fer la seva vida en altres llengües que, pel motiu que sigui, estan vinculades a la seva identitat personal, tot saltant-nos així un precepte bàsic de tot ideari progressista: “cap desigualtat sense responsabilitat”. L'atzar que ha determinat que la meva identitat personal estigui lligada a la llengua castellana en comptes d'a la catalana, sent majoritària la primera i minoritzada la segona, no em dóna més dret a a mi que a un catalanoparlant (de bressol o d'elecció, tant és) a viure en la llengua amb la que m'identifico.

L'ideal, doncs, seria que tot individu pogués caminar pel món parlant en la llengua amb la que sent identificada la seva pròpia biografia.. El problema, naturalment, és que al món hi ha milers de llengües, i no és possible aconseguir que tothom les conegui totes, ni tan sols una majoria. D'aquí es deriva, com a second best, l'ideal de la disponibilitat lingüística: si no és factible que tothom, a tot arreu, pugui parlar en la llengua que esculli per a presentar-se al món, com a mínim que sigui possible fer vida en aquesta llengua en aquell territori on històricament s'hagi parlat.

El segon argument és el de la inserció social. Als Països Catalans del sud hi ha dues llengües que són socialment reconegudes com a llengües que assenyalen la integració d'una persona a la societat. Una d'elles és el castellà; l'altra, el català. Atès que l'aprenentatge del castellà per part de tots els residents al país està garantit, degut a l'abassegadora presència del castellà als mitjans de comunicació, a la indústria cultural i, en bona part del país, al carrer; i degut també, cal dir-ho, a la legislació espanyola, que ja hem dit que en matèria lingüística és molt proteccionista amb el castellà; atès tot això, dic, cal que les autoritats intervinguin per a aconseguir que els nouvinguts no arribin a inserir-se socialment degut al seu desconeixement del català. Això només pot assolir-se per dues vies: o bé intervenint activament per fer perdre al català la seva condició de llengua que, juntament amb el castellà, exerceix la funció de llengua d'inserció social; o bé assegurant que els nouvinguts aprendran català i l'utilitzaran en un o més àmbits de la vida social, fites clàssiques de les polítiques de normalització lingüística. El primer objectiu quedaria prohibit per l'argument de la disponibilitat lingüística; per tant, només quedaria justificada la via pròpia de les polítiques de normalització.

El tercer i últim argument seria el de la preservació de la diversitat. Parteix d'un axioma bàsic: la diversitat de productes culturals és, a priori, bona. Dic a priori perquè determinats productes culturals, com ara la mutilació genital femenina o la tele-porqueria, són impossibles de justificar apel·lant a la defensa de la diversitat. La diversitat que ens interessa és la diversitat cultural d'allò bo, d'allò que fomenta l'excel·lència entre els éssers humans. I existeixen bones raons per pensar que la diversitat lingüística fomenta l'excel·lència: intuïtivament, tots associem el coneixement de diverses llengües al fet de disposar d'una mentalitat oberta, a la curiositat per la diferència i a la seva celebració. Llegant a les noves generacions un món amb menys llengües populars (és a dir, no inventades a un laboratori sinó forjades per les persones al llarg dels segles) els hi estem fent heretar un món cultural ment més pobre que el que ens vam trobar.

Des del punt de vista dels drets individuals, doncs, la normalització lingüística del català pot ser justificada sobre la base d'arguments que condemnen la discriminació dels individus en raó de la seva identitat lingüística, que recorden la importància de les llengües en el procés d'inserció social a que tot individu té dret quan canvia d'emplaçament, i que apel·len a la bondat de la diversitat lingüística en el camí de les persones vers l'excel·lència cultural.

Lluís Pérez Lozano, estudiant de Sociologia

Ball de balances

24.07.2008
Ball de balances

(Publicat al diari Avui)

Aquest dimarts el govern central ha reconegut explícitament el dèficit fiscal català i l'ha publicat segons el mètode del flux monetari amb el segell "Gobierno de España". Si la informació és poder, la informació tributària és la més poderosa. Hem guanyat un bri de qualitat democràtica: si el govern central ho sap tot de nosaltres fiscalment parlant, nosaltres hem de poder saber on recapta i on gasta per territoris aquest govern. El govern català va avançar-se dijous passat publicant el dèficit fiscal català entre els anys 2002 i 2005. El gol final, però, sempre el marquen els alts funcionaris de l'Estat. La Generalitat va acceptar un canvi notable en el mètode de càlcul del dèficit fiscal, forçat per l'Institut d'Estudis Fiscals: el capítol 3 de les despeses de l'Estat, que registra el pagament d'interessos del deute públic de l'Estat, havia de computar-se també com a despesa a repartir territorialment. Mai abans s'havia fet això: fins i tot els acadèmics de diferents universitats de l'Estat espanyol, que van calcular i publicar Las balanzas fiscales de las CCAA, 1991-1996 (publicades finalment per Ariel i no pel govern espanyol, que n'havia facilitat les dades: Antoni Castells, Jesús Ruiz Huerta, Ramón Barberán...;), els havien exclòs.

A diferència dels altres capítols de despesa pública de l'Estat, el pagament d'interessos no respon a la discrecionalitat d'un govern: el nombre de funcionaris (capítol 1), les compres de béns i serveis (cap. 2), les transferències corrents i de capital (cap. 4 i 7) i les inversions reals (cap. 6) són decidides pel govern de torn, mentre que els interessos del deute públic es paguen invariablement als seus compradors. En el cas espanyol cada any entre un 25% i un 30% d'aquests interessos se'n van a la resta del món, atès que una part del deute públic és comprat per no residents. Això explica l'elevat dèficit en la balança de rendes de la balança de pagaments espanyola, que registra anualment aquest pagament d'interessos a l'exterior. Als EUA els japonesos són els principals compradors del seu deute públic i per això el superàvit de la balança de rendes japonesa ja és més gran que el superàvit comercial japonès.

Una part dels interessos del deute públic espanyol (18.500 milions d'euros l'any 2005) van ser gastats en altres països, però ara el govern espanyol, per tal de conciliar els saldos fiscals calculats per la Generalitat i per l'Estat, havia exigit que fossin inclosos en els càlculs. La Generalitat ho ha fet i ha considerat que d'aquests 18.500 milions només un 12% havien d'imputar-se a Catalunya (percentatge de la despesa pública estatal a Catalunya en els darrers anys) i això va suposar rebaixar el dèficit fiscal català l'any 2005 en uns 2.000 milions d'euros, reduint-lo de l'11% del PIB català de 2005 fins al 9,8%. El govern central, però, ha decidit que aquests interessos es reparteixin segons el pes de l'estalvi (Catalunya en genera un 18% del total), supòsit que redueix en 4.000 milions d'euros el dèficit fiscal català l'any 2005: d'aquí surt el 8,7% del govern central. Aquests dos punts de dèficit fiscal en % del PIB són molt importants: si el govern català no millora, pel cap baix, en 4.000 milions el finançament català, s'haurà fracassat estrepitosament en la negociació (que serà, per cert, multilateral i ensenyant les dents: euro per euro).

Tot i això, però, ni així es pot dissimular que és amb un govern del PSOE a Madrid i amb un govern del PSC a Catalunya quan s'assoleix el dèficit fiscal més alt en percentatge de PIB des del 1986. I això que el govern central no ha facilitat totes les dades de l'any 2006! Ja havia lliurat els impostos recaptats per l'Estat a Catalunya, que van créixer el 2006 un 14%, però no han gosat donar-ne les despeses: ja teníem servit un nou dèficit fiscal històric màxim, ara sí, de dos dígits en % del PIB, per a més glòria de Castells i del seu govern amic!

Més enllà de l'Ebre diuen que les balances fiscals no serviran per a res i només parlen de saldos fiscals segons criteri de benefici, que presenten Madrid com la campiona de la solidaritat i rebaixen notablement els superàvits fiscals de l'Espanya subsidiada: com a la comptabilitat, però, els saldos fiscals han de representar la imatge fidel, en aquest cas de l'actuació del govern central en un territori. És cert que el paper ho aguanta tot (Enron presentava beneficis fins que la realitat de les pèrdues camuflades es va imposar), però si el nou finançament no redueix el dèficit fiscal català tornarem a fracassar.

És lacerant la frivolització i el descrèdit que el govern espanyol ha fet dels seus propis càlculs (per a què tants milers d'hores esmerçades si no han de servir per a res: els hospitals fan costoses radiografies perquè després no afinin i millorin les operacions quirúrgiques?), així com també que s'hagin publicat fins a sis estimacions diferents de les balances fiscals. Però el camí català cap a la sobirania tributària, que això evoca el saldo del flux monetari, ha començat. Ara esperem els comprovants per verificar aquests saldos fiscals del 2005 (450 pàgines lliurades fa 10 anys de despesa pública detallada per territoris: a veure d'on surt, per exemple, el 6% de dèficit fiscal de Madrid l'any de la T-4). I, òbviament, esperem tots els altres anys.

Ramon Tremosa, economista i professor a la Universitat de Barcelona

La destrucció de Catalunya Ràdio

23.07.2008
La destrucció de Catalunya Ràdio

(Publicat al diari e-notícies)

La setmana passada, en un article anterior sobre la desaparició del programa de TV3 La nit al dia i la neteja ideològica que el Partit Socialista està portant a terme a Catalunya Ràdio, esmentava els noms d'alguns dels professionals que han estat foragitats o marginats d'aquesta emissora i citava Jordi Basté, Toni Clapés, Toni Arbonès, Josep Maria Solé i Sabaté i Rita Marzoa. Doncs bé, fa pocs dies vaig coincidir amb un d'ells, un dels noms masculins, i em va transmetre les inquietants informacions que li arriben dels seus excompanys, unes informacions que parlen del règim de terror que regna en aquests moments a Catalunya Ràdio entre els treballadors desafectes al partit de José Montilla i Rodríguez Zapatero. "La por a ser descoberts i posats en una llista negra fa que aquests treballadors només gosin fer comentaris amb algun company d'absoluta confiança, però sempre en veu baixa per si de cas". Sembla que estiguem parlant de l'època franquista, oi? Doncs no, estem parlant del 2008 i de la situació que es viu al número 614 de l'avinguda Diagonal de Barcelona, seu de la ràdio nacional de Catalunya. Miquel Calçada, en un article al diari Avui, s'hi referia recentment dient que Catalunya Ràdio "va cap a l'abisme" i denunciava que hi ha "una voluntat explícita de destruir".

Aquesta és la intenció: destruir. Destruir la fidelitat de la seva audiència, destruir el vincle entre el país i l'emissora, destruir tot allò que obstaculitza el projecte socialista de la definitiva espanyolització de Catalunya. L'espanyolització que Franco no va aconseguir vol fer-la realitat el PSC. I és que amb l'increment de l'independentisme, aquest partit necessita com l'aire que respira que els seus altaveus mediàtics neutralitzin la creixent consciència nacional catalana. D'aquí que concentri tota la seva energia en l'assoliment d'aquest objectiu. El més escandalós de tot, però, és que el projecte compta amb el vist-i-plau d'Esquerra Republicana. De fet, ERC s'ha convertit en l'aval d'aquesta política a través d'Albert Sáez, president del consell de govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, que el passat 11 de juliol, en una compareixença al Parlament, va justificar la substitució d'Antoni Bassas afirmant que respon a la voluntat de "mantenir el lideratge". I, ves per on, per aconseguir-ho, fa fora la persona que liderava el lideratge. Sembla clar que no és només Catalunya Ràdio qui va cap a l'abisme, també hi va Esquerra Republicana.

Víctor Alexandre, escriptor i periodista

Carta a un amic del PSOE

22.07.2008
Carta a un amic del PSOE

(Publicat al diari Crònica)

Benvolgut Pepe,

En l'Expansión d'avui, es pot llegir que la recaptació de l'IRPF a Madrid és de 82.000 milions d'euros i a Catalunya de 15.500. Ja que la població de Madrid, segons El País d'avui, és de 6'25 milions i la de Catalunya de 7'35, resulta que l'IRPF per capita de Madrid és de 13.120 euros i a Catalunya de 2.100 euros.

Podria semblar que, fent servir una terminologia “envellida”, a Madrid hi ha la classe dominant i a Catalunya el proletariat, i que per tant tot aquell que es reivindiqui d'una mínima tradició d'esquerres hauria de ser partidari de transferir recursos de Madrid a Catalunya, no?

Ja sé que aquestes coses de comparar no t'agraden, però les xifres són les xifres i alguna explicació i alguna conseqüència haurien de tenir, suposo.

T'he de dir que és encara més greu del que sembla, ja que una part de l'IRPF madrileny (i per tant de l'aportació madrilenya segons les balances fiscals) es fictícia ja que s'ho paga el mateix Estat a si mateix i per tant s'hauria de fer el càlcul net. És a dir, l'IRPF que paguen tots els funcionaris estatals (en la seva majoria residents a Madrid) no és una contribució a l'Estat sinó un simple canvi d'apunts entre diferents comptes estatals, mentre que el que es paga a Catalunya si que és real en tant que prové majoritàriament del valor afegit empresarial.

El mateix es podria dir de l'impost de societats (15.400 a Madrid contra 9.200 a Catalunya). Si ens creiem aquestes xifres, podria semblar que Madrid està gairebé el doble d'industrialitzada que Catalunya, i em sembla que no és el cas. Simplement es tracta de “l'efecte seu” que assigna tot l'impost liquidat per les empreses a la comunitat on tributen per activitats que realitzen a tot l'Estat.

És per això que la suposada “solidaritat” màxima de Madrid és un “conte xino”. A Madrid resideix i tributa la flor i nata de l'Estat, la classe empresarial, política i militar dominant, i a Catalunya resideixen en gran part els treballadors que amb l'esquema actual a més a més de ser “explotats” localment també ho són globalment, contribuint no només a sostenir la seva pròpia classe dominant sinó també a la d'altres territoris.

A aquest concepte abans li dèiem colonialisme, recordes?

Marcel Coderch, doctor pel Massachusetts Institute of Technology

Primers comentaris a les balances de Solbes

21.07.2008
Primers comentaris a les balances de Solbes

(Publicat al bloc de l'Elisenda Paluzie)

1. Confirmen el que ja sabíem: el dèficit fiscal de Catalunya és excessiu (gairebé el 9% del PIB de Catalunya i 15.000 milions d’euros el 2005) i els Països Catalans són els més solidaris de l’Estat.

2. Sigui quin sigui el criteri que s’utilitza, els Països Catalans estan en els quatre primers llocs del rànking de solidaritat.

3. Quan el criteri que s’utilitza és el de càrrega-benefici, Madrid és la comunitat que té el dèficit fiscal més elevat. Això era d’esperar donat que aquest criteri beneficia a les capitals d’estat, a l’imputar la despesa pública efectuada pels ministeris centrals a tots els ciutadans independentment del territori on estan localitzats aquests serveis.

4. Quan el criteri que s’utilitza és el del flux monetari, Madrid passa a ocupar el quart lloc en el rànking de dèficit fiscal en % del PIB, per darrere de les Illes Balears, Catalunya i el País Valencià.

5. El secretari d’Estat, Sr. Ocaña, ha justificat les dades amb l’argument que les comunitats amb major dèficit fiscal són les de major renda per càpita. Això és manifestament fals. Catalunya és la quarta comunitat autònoma en PIB per càpita, les Illes Balears la setena i el País Valencià la tretzena i en canvi ocupen els tres primers llocs del rànking de dèficit fiscal. Hi ha comunitats autònomes amb un PIB per càpita superior a la mitjana espanyola com Aragó, Cantàbria o La Rioja que són receptores netes de fons de solidaritat (tenen superàvit fiscal). El sistema no segueix cap pauta racional i és manifestament injust. El cas del País Valencià és flagrant. No té cap justificació redistributiva que el País Valencià tingui dèficit fiscal, amb un PIB per càpita inferior a la mitjana espanyola (el 89% de la mitjana).

6. Si realment es vol actuar amb transparència, caldria que les dades que s’han utilitzat es fessin públiques, fossin de lliure accès per a tots els investigadors i es publiquessin anualment.

Elisenda Paluzie, economista i professora de la Universitat de Barcelona

Catalanisme i realitat

20.07.2008
Catalanisme i realitat

(Publicat al diari El Punt)

Veus catalanes, algunes de bona fe, reclamen ocupar-se dels problemes de la gent i invoquen la realitat i el pragmatisme contra el que anomenen «discussions essencialistes», com ara la independència de Catalunya. Fem-ho, doncs, i no crec equivocar-me si entre aitals problemes incloc tenir aigua, electricitat, transport, sanitat, pensions, ensenyament, o feina. L'autonomisme ens vol fer creure que els pot resoldre i defensar els interessos de la gent, però el seu balanç, positiu al segle passat, és ara una font contínua de frustracions, perquè només el govern espanyol pot decidir si tenim aigua i com els catalans; si hi ha interconnexió elèctrica amb França o no i si inverteix en xarxa elèctrica o no (7% per a Catalunya el 2006, 2,4% la prevista pel 2008-2011); si traspassa els ferrocarrils o no, o hi inverteix (el doble a Madrid que a Barcelona); si hi ha TGV amb Europa o no; si els aeroports els traspassen, si hi inverteix o no (6 vegades més a Madrid que a Barcelona), i si els dediquen a traslladar els catalans a Madrid o a la resta del món; quines són les pensions; si els estudiants catalans reben o no beques (4,8% els darrers 10 anys); i quins són els impostos i les cotitzacions socials.

L'autonomisme no resol res L'autonomisme pot parlar a la gent dels seus problemes i d'un projecte de país engrescador, que doni respostes modernes, però no pot resoldre res perquè tot allò que importa depèn del govern espanyol. Tant és que vulguem seleccions esportives internacionals (52,7%), català oficial a la Unió Europea (74,4%), gestionar tots els transports (79,1%), o recaptar i decidir sobre tots els impostos (68,6%), perquè ni als catalans ni als nostres representants ens correspon la decisió.

Mentrestant, la realitat és que el nostre espoli fiscal s'ha duplicat els darrers 10 anys, i més d'un 10% del PIB català se'n va cada any a Espanya i no torna, 20.000 milions d'euros i 2.622 euros per càpita; l'obra pública estatal a Catalunya els darrers 5 anys està un 40% per sota de la mitjana; els dipòsits bancaris a Madrid eren fa 10 anys com els de Barcelona i ara els dupliquen; el poder adquisitiu dels catalans, el més alt fa 30 anys, s'esfondra al 104,6% del conjunt i és el 9è per comunitat autònoma, per sota de Melilla; Madrid té el 50% de la facturació de les 5.000 més grans empreses, Catalunya el 18%; Catalunya perd 6 posicions entre 2003 i 2006 en competitivitat mundial, i en l'índex de desenvolupament humà de Nacions Unides baixa entre 2000 i 2007 de la posició 14 a la 18, mentre que Espanya puja de la 21 a la 13. Entre 2006 i 2008 Catalunya és la 12a en creixement entre les comunitats autònomes, i del 2005 al 2006 va perdre 13.200 llocs de treball qualificats, mentre que Madrid en guanyava 46.490 i Espanya, 201.050. Entre 1986 i 2006 els catalans, que som el 16% de la població i el 20% del PIB, hem pagat el 24% dels impostos i rebut el 12% de la despesa pública, i ara ja som per sota de la mitjana de l'Estat en alumnes per aula, per professor i per ordinador, en llits i personal sanitari per habitant, i en feines d'alta qualificació.

La realitat és que l'autonomisme ja no obté res, perquè les competències de la Generalitat s'han reduït, per obra dels governs espanyols i del Tribunal Constitucional que nomenen el PP i el PSOE, a la gestió administrativa de les decisions espanyoles, sense competències decisòries ni diners per finançar-les; perquè els governs espanyols no compleixen l'Estatut ni canviaran la Constitució; i perquè l'objectiu espanyol d'arraconar Catalunya com a província marginal no té aturador i se'n surt.

És l'hora de la realitat i el pragmatisme: o volem allò que tenim o tenim allò que volem, o fem real el necessari o necessari el real, però prou d'enganyar la gent i fer veure que aconseguirem dintre l'Estat espanyol, i pel bon voler dels seus governs, allò que decidim els catalans. Prou de mentides i de fer volar coloms autonomistes, federals o confederals: res que depengui de la voluntat dels espanyols és al nostre abast, només ho és allò que depèn de la nostra voluntat majoritària, la independència, que és possible, necessària i real. Cert que és difícil, però resol els problemes de la gent, mentre que l'autonomisme impotent només en parla.

Alfons López Tena, vocal del CGPJ i membre del Cercle d'Estudis Sobiranistes

El 50%, per a Espanya

18.07.2008
El 50%, per a Espanya

(Publicat al diari Avui)

El grup d’experts nomenat pel departament d’Economia i Finances ha actualitzat per al període 2002-2005 els càlculs de la balança fiscal de Catalunya amb l’Estat. Els resultats confirmen el que ja havien avançat altres estimacions, com les de la Fundació Irla. Així, el dèficit fiscal de Catalunya l’any 2005 s’apropa al 10% del PIB de Catalunya (9,8% del PIB segons el grup d’experts, 10,2% del PIB segons la Fundació Irla). En la mitjana del període 2002-2005, les dues estimacions coincideixen totalment: el dèficit fiscal de Catalunya ha estat en mitjana del 9% del PIB.

El dèficit fiscal està doncs desbocat i assoleix xifres rècord. Cal recordar que el mateix grup d’experts va estimar en un 7,6% del PIB el dèficit fiscal de Catalunya en mitjana del període 1986-2001. El model de finançament pactat el 2001 no només no va pal·liar el problema del dèficit fiscal sinó que l’ha accentuat. A diferència del que afirma el ministre Solbes, caldrà avaluar la millora de finançament de la Generalitat que impliqui el nou model en funció de la reducció del dèficit fiscal que comporti.

Les xifres del dèficit per al període 2002-2005 signifiquen que de cada deu euros que es produeixen cada any a Catalunya, un euro és una aportació neta sense contrapartides al finançament d’Espanya. De cada tres euros que es paguen en impostos i cotitzacions socials, un no torna en forma de despesa, inversió pública o pensions. I quan se n’exclou la Seguretat Social, la situació és encara més escandalosa: de cada dos euros que es paguen en impostos, un no torna mai.

Elisenda Paluzie, economista i professora de la Universitat de Barcelona

Presentació de l'edició del manifest i del vídeo "El català, llengua comuna"

17.07.2008
Presentació de l'edició del manifest i del vídeo "El català, llengua comuna"

Vint-i-tres associacions de persones immigrades i organitzacions de suport presentaran avui dijous 17 de juliol a les 19.30 hores a la sala d’actes de l’Ateneu Barcelonès (C/ Canuda, 6, de Barcelona) l’edició del Manifest «El català, llengua comuna» i un vídeo de sensibilització que es difondrà per Internet. El Manifest, consta de 10 punts “als quals la societat catalana no pot renunciar si pretenem construir una societat justa i cohesionada”, segons diuen les associacions. El pròleg del Manifest, signat per la darrera guanyadora del Premi Ramon Llull de novel·la, Najat El Hachmi, destaca la importància d'utilitzar la llengua del país amb les persones nouvingudes com a forma de reconeixment mutu i de no exclusió.

El vídeo que es presentarà de la campanya «El català, llengua comuna», és un reportatge dels actes celebrats a la diada de Sant Jordi del 2008 a Barcelona, per part de les 23 associacions de persones immigrades i organitzacions de suport a aquestes. El vídeo mostra petits talls d’actuacions com la de Miquel Gil i la Orquestra Àrab de Barcelona i declaracions dels representants de les entitats i del President del Parlament de Catalunya, Ernest Benach. La Presentació anirà a càrrec d'en Miquel Strubell, sociolingüista i membre fundador de Sobirania i Progrés, i representants de les entitats signants del manifest; es comptarà amb la presència de l'ex-president de la Generalitat de Catalunya Jordi Pujol, el president del Parlament de Catalunya Ernest Benach, membres del Consell Consultiu de la Plataforma per la Llengua i altres personalitats de la societat catalana. Després de la presentació se servirà un refrigeri a l’entrada de Carruatges de l’Ateneu Barcelonès.

osicionament de Sindicalistes per la Sobirania sobre la jornada laboral de 65 hores

16.07.2008
Posicionament de Sindicalistes per la Sobirania sobre la jornada laboral de 65 hores

• El passat 9 de juny els ministres de Treball dels 27 països de la Unió Europea van aprovar un text de Directiva europea que autoritza als Estats membres a canviar la seva legislació i permetre acords individuals per allargar la jornada setmanal de treball fins a les 60 hores (65 en el cas dels col•lectius que fan guàrdies, com el personal sanitari i altres). L'única garantia que li quedaria al treballador és el descans obligatori d'11 hores. D'aquesta forma, com el límit de 60 hores s'estableix com una mitjana de tres mesos, les hores treballades a la setmana podrien arribar fins 78 (13 hores de treball i 11 de descans diàries). Aquesta Directiva indigna ha de passar ara pel Parlament Europeu per a la seva aprovació definitiva.

• La Directiva representa un retrocés històric de drets. El 1917 els governs es van veure obligats a acceptar una jornada setmanal màxima legal de 48 hores com a conseqüència d'una llarga lluita del moviment obrer internacional per les 8 hores. Ara, gairebé un segle després, volen ampliar el màxim legal a 60 hores setmanals. I no és només la brutal prolongació de la jornada, sinó la seva imposició a través de l'acord individual entre l'empresari i el treballador, trencant els convenis i passant per sobre de la representació col•lectiva dels treballadors.

• L'UE deixa en evidència el seu caràcter d'instrument del capitalisme europeu i el destí que aquest ens ofereix als treballadors. Aquest és el seu "model social europeu". El dels mateixos que volen allargar l'edat de jubilació als 70 anys i privatitzar les pensions; els mateixos que pretenen acabar amb les conquestes socials i privatitzar els serveis públics, els mateixos responsables d'altres directives com la que estableix els 18 mesos de tancament per ordre administrativa per als 'sense papers' fins a la seva expulsió, el tancament de menors i els cinc anys de prohibició per als expulsats abans de poder tornar a Europa.. Sota el capitalisme, l'avenç de la ciència i la tecnologia, lluny de servir al progrés social, serveix per fer-nos retrocedir el segle passat i portar la Humanitat a un atzucac.

• El Govern estatal de Zapatero, ni tan sols no ha votat en contra en la reunió de ministres de l'UE, sinó que s'ha abstingut, mostrant fins on arriba la seva oposició. Entre els promotors de la Directiva estan, al costat dels partits de la dreta europea, partits com el laborista o la socialdemocràcia alemanya, deixant en evidència la seva completa degeneració.

• Les lluites de França i altres llocs han portat a les 35 h setmanals en els anys 90, així com el sindicalisme i l'esquerra que no s'enfronta al capital ens portaran a les 65h. Des de Sindicalistes x la sobirania, instem a les Confederacions europees i mundials de sindicats que denunciïn i facin accions concretes en contra de la directiva Europea de les 65 hores setmanals (93/104/EC).Instem als representants sindicals a demanar a la classe treballadora de tota Europa que ens plantem d'una vegada i alcem la nostra veu, i així fer veure a aquests malnomenats "líders polítics europeus" tot lo mal encaminats que van amb aquestes polítiques laborals regressives.

• Davant de la Directiva proposada és urgent que tot el sindicalisme europeu, sense excepció, convoqui una vaga general de protesta a tota l'UE per impedir aquest brutal abús. Cridem a tota l'esquerra sindical a treballar des de ja de forma unitària, aquí i a escala europea, per impulsar una resposta i organitzar un moviment massiu en favor de les mesures necessàries per forçar el Parlament europeu la retirada de la Directiva.

• La Unió europea neoliberal vol imposar les 65 hores setmanals i eliminar la limitació de 8 hores. I ho ha començat a fer amb l’acord de 27 estats, a través del consell de Ministres de Treball de torn, i amb l’abstenció del govern espanyol, s’ha abstingut en un dels atacs més greus als treballadors/es d’aquest país esdevenint ,per passiva, còmplice de la situació actual al tenir oportunitat d’oposar-s’hi i no fer-ho, afectant els drets dels treballadors/es dels Països Catalans.

• La conquesta de les 8 hores, que en el cas català, fou a través de la vaga de la Canadenca el 1919, on un dels protagonistes en fou Salvador Seguí, té les hores comptades en ple segle XXI, obrint la porta a una total desestructuració de la vida laboral i familiar de més de 450 milions de ciutadans i treballadors/es de la Unió Europea , (13.4 milions d’ells als Països Catalans).

• Què suposarà aquesta directiva que ha d’aprovar properament el Parlament Europeu? En primer lloc, un major "dumping social" dins la UE. Les multinacionals pressionaran als governs per incrementar la setmana laboral per dos vies: l’amenaça de deslocalització, i la possibilitat d’implantació sempre i quan augmenti la jornada laboral.

• Per altra cantó, l'utilizació de la directiva Bolkenstein (que, tot i que encara no està aprovada plenament, s’aplica de facto), que suposa permetre a les empreses l’aplicació de la legislació laboral del país d’origen dels treballadors que contracti, encara que estiguin en un altre país. La Cort Europea de Justícia ha dictat tres sentencies favorables a subcontractes que exercien aquestes pràctiques a Alemanya, Suècia i Finlàndia (casos Laval i Viking).

• Si un país incrementa la setmana laboral fins les 65 hores podrà "exportar" treballadors/es a qualsevol punt de la UE. Aviat veurem diferències en la jornada laboral de més de 25 hores entre uns i altres treballadors/es. Els Estats membres podran modificar la seva legislació i permetre que els treballadors arribin a acords individuals amb el seus empresaris sobre la duració de la jornada, fins un màxim de 60 hores setmanals en casos generals i de 65 en els casos especials como els metges. Aquest temps es computa com promig durant tres mesos, el que significa que les jornades podran arribar fins les 78 hores.

• La directiva contempla a més que les hores que els metges dormin en l’hospital durant les seves guàrdies, seran comptabilitzades com temps de descans. En quant als treballadors/es d´ETTs perden tots els seus drets: estaran quatre mesos sense ésser considerats assalariats , per tant, sense cap protecció, ni possibilitat d’exigir el compliment de les lleis laborals.

• El capitalisme ha arribat a un punt d’expansió tal i laminació dels drets laborals que no sembla tenir aturador, i per això els grups transnacionals tenen eines institucionals com la Unió Europea que utilitzen a través dels ministres de treball de torn, per imposar mesures regressives . A l’estat espanyol és limitat a 40 hores setmanals fins ara, i la directiva, es pot endarrerir, però és d’aplicació als estats membres de la UE. I encara que no ho fos, com hem dit abans, la pressió dels lobbies patronals acabarà per imposar-se.

• Ens sobren els motius de reclamar un marc català de relacions laborals que articulin i garanteixin els drets laborals dels més de 5 milions de treballadors/es d’arreu dels Països Catalans, davant intents que ens pretenen laminar la nostra dignitat com a treballadors/es, davant d’un estat espanyol, que més enllà de la gesticulació per passiva, admet la laminació de conquestes laborals històriques, amb el vist-i-plau d’un ministre de l’Hospitalet, Celestino Corbacho. I alguns es fan dir encara "socialistes".

• Mentre s’especula amb preus d’aliments bàsics, el Banc Central Europeu sense control democràtic no para d’augmentar el preu del diner i de l'euribor de les hipoteques, i la gent no arriba a fi de mes, els treballadors/es catalans tindrem clar que una altra Europa és possible, sense aquesta Unió Europea liberal i que el que ens cal (en el terreny laboral també) és exercir el dret a decidir.

• Els adherits a aquesta causa ens comprometem a difondre les conseqüències d’aquesta Directiva de la UE i a denunciar el col•laboracionisme de la suposada "esquerra espanyolista" que s’equipara al liberalisme de Tony Blair, Angela Merkel i de Nicolas Sarkozy de la mà de José Luis Rodriguez Zapatero en contra de la dignitat dels treballadors catalans i el seu dret a decidir sobre el nostre marc sobirà de relacions laborals.

Espanya, la selecció no-nacionalista

15.07.2008
Espanya, la selecció no-nacionalista

(Publicat al diari e-noticies)

Els grans arguments que fan servir alguns catalans per justificar la seva adhesió a la selecció espanyola són dos: un, que hi juguen catalans; i dos, que no s'ha de barrejar política i esport. Són els arguments d'aquelles persones que experimenten una forta dissonància cognitiva pel fet d'haver celebrat la victòria espanyola a la final de l'Eurocopa i que, per neutralitzar-la, s'han fabricat una justificació a mida. Vénen a dir-nos que ells no senten la selecció espanyola com la seva selecció, però que la presència de catalans entre els jugadors és una raó per anar al seu favor. "Si més no", afirmen, "mentre no tinguem selecció catalana". Quina llàstima que no parin atenció en el fet elemental que si la selecció catalana no existeix és precisament perquè la selecció espanyola ho impedeix. Però això ni s'ho plantegen, és clar, perquè, si ho fessin, què se'n faria del seu argument? D'aquí que tampoc no s'adonin que la presència de catalans a la selecció espanyola respon a un objectiu netament polític: aconseguir que els catalans facin "seva" la selecció espanyola i que aquest sentiment d'identificació neutralitzi la seva consciència nacional catalana.

El segon argument, el que diu que no s'ha de barrejar política i esport, és complementari del primer, però encara més incongruent. Si l'Eurocopa no és política, algú ens hauria d'explicar per què juguen estats i no pas clubs i per què sonen els himnes nacionals abans del partit. Si l'Eurocopa no és política, ens agradaria saber què hi feien, els reis d'Espanya, Rodríguez Zapatero i Angela Merkel, a la llotja de l'estadi en lloc de seure entre el públic i pagant la seva entrada. Com és que els reis esmentats i el senyor Zapatero perdien les formes i saltaven com a hooligans cada cop que es produïa una jugada positiva de la seva selecció no-nacionalista? Si l'Eurocopa només és esport, per què es parla d'una victòria "d'Espanya" o d'una derrota "d'Alemanya"? I dues últimes preguntes: si l'esport i la política no s'han de barrejar, com és que els catalans afectes a la selecció espanyola justifiquen la seva adhesió basant-se en la "catalanitat" de Puyol, Xavi, Cesc i Capdevila? Com és que aquests afeccionats no-nacionalistes i apolítics concedeixen tanta importància a l'origen d'aquests jugadors? Potser que hi reflexionin una mica, francament, perquè és difícil trobar un àmbit més polititzat que l'esport. Aquesta és, de fet, la raó per la qual Espanya obstaculitza tant com pot la visibilitat internacional de Catalunya, perquè sap que hi ha molta gent en aquest món que creu que allò que no veu no existeix.

Víctor Alexandre, escriptor i periodista

Posició de Sobirania i Progrés sobre la tercera hora de castellà a les escoles

11.07.2008
Posició de Sobirania i Progrés sobre la tercera hora de castellà a les escoles

El passat divendres 4 de juliol de 2008 hem sabut que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha ordenat al Departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya que a partir del mes de setembre les escoles de primària apliquin la tercera hora d'espanyol, atenent un recurs presentat per Convivencia Cívica Catalana. La decisió judicial és una mesura cautelar, no pas un pronunciament sobre el fons de la qüestió.

El Tribunal exigeix, doncs, l’aplicació de la normativa estatal, i no la catalana, mentre no hi hagi una decisió en ferm sobre el recurs.

La decisió del Tribunal, d’admetre a tràmit el recurs de Convivencia Cívica Catalana i, a més, de deixar sense efecte l’Ordre de la Generalitat, publicada el 5 de juny al Diari Oficial de la Generalitat, pot crear un caos considerable. L’organització dels horaris dels docents en un centre escolar és una tasca lenta, difícil i complicada, que ara s’haurà de tornar a fer, justament a les portes de les vacances laborals dels ensenyants.

Encara que sigui notori que Sobirania i Progrés no combrega amb les tesis defensades (en aquest cas i en d’altres) per l’entitat recorrent, no podem ni volem qüestionar el dret de tota persona física o jurídica que se senti afectada per un acte administratiu de presentar-hi recurs. És un dels puntals d’un estat de dret.

Però justament l’Ordre impugnada el que fa és prorrogar el termini perquè les escoles formulin els seus projectes lingüístics, i l’administració els autoritzi, d’acord amb el Decret 142/2007. En vista que, segons l’Ordre, era clar que “alguns centres” no podrien complir amb el termini inicial (el 30 de juny de 2008), el Departament estableix en l’Ordre un nou termini perquè el projecte lingüístic pugui ser formulat i autoritzat, de forma improrrogable, durant el curs 2008-2009.

Que es deixi sense efecte una mesura que justament vol garantir el correcte funcionament dels centres, ni que sigui amb caràcter temporal, és, a parer nostre, una irresponsabilitat i una invitació al caos. És més: segons les nostres notícies, el tribunal requereix al Departament que adopti les mesures necessàries per garantir que a partir del curs vinent s'imparteixin 655 hores d'espanyol. És difícil d’imaginar-se quines mesures poden ser aquestes, en les dates que som.

Tot això ho diem sens perjudici del tema de fons: si l’Estat té potestat per intervenir en el sistema educatiu d’una comunitat autònoma fins al punt d’establir les hores mínimes que s’han de dedicar a l’ensenyament d’una llengua. Creiem fermament que això és una invasió intolerable de competències que són del nostre govern. Recordem, a més, que la mesura es va prendre després d’un hàbil campanya de desinformació a la premsa, (en la qual ha participat l’entitat abans esmentada) per fer creure que els alumnes catalans surten de l’ensenyament obligatori amb un coneixement defectuós del castellà (i inferior al que obtenen en regions monolingües castellanes). Ningú pot pretendre, per altra banda –ni tan sols la Generalitat- que els alumnes de llengua catalana hagin d’arribar a dominar tan bé la seva segona llengua com ho fan els que la tenen com a primera llengua.

No cal dir que quan el nostre país tingui el seu propi Estat, com pretén Sobirania i Progrés, els problemes com aquests desapareixeran de cop.

Presentació del llibre "El catalanisme ha mort. Visca Catalunya!"

10.07.2008
Presentació del llibre "El catalanisme ha mort. Visca Catalunya!"

Ignasi Planas, conseller nacional de Convergència Democràtica de Catalunya, ha assolit cert resó mediàtic en presentar una esmena a la totalitat de la ponència oficial que la direcció d'aquest partit ha redactat pel seu proper Congrés Nacional, amb la intenció de forçar la formació d'Artur Mas a adoptar la reivindicació d'un Estat propi per Catalunya. Dies abans que se celebri aquest, Planas ha publicat un llibre titulat El catalanisme ha mort. Visca Catalunya!, que presentarà avui a les 19:30 a a llibreria ONA (Gran Via de les Corts Catalanes, 654) . No hi falteu!

Els diners dels catalans

09.07.2008
Els diners dels catalans

(Publicat al diari El Periódico)

L’interès dels catalans per l’economia ha estat objecte de moltes bromes i acudits. Tothom sabia, però, que el tema era seriós. I ho continua essent. Per això molts ara diuen que el punt central del nou Estatut de Catalunya és el finançament. Vist com ha quedat de malament l’Estatut, segurament tenen raó. La crisi econòmica a Catalunya és greu no solament perquè ho és arreu, sinó també perquè el nostre govern no té ni recursos ni poder suficients per incentivar l’economia de les empreses, per millorar substancialment les infraestructures, per compensar amb més obra pública la reculada de la construcció privada, per apostar per grans projectes d’innovació tecnològica o per invertir decisivament en recerca universitària.

Això és el que fan tots els països, sobretot en moments de crisi. A Catalunya ja sabem que no ho podem fer. D’aquí a no gaire també sabrem -encara hi ha ànimes càndides- que no ho podrem fer en el futur. I és que les previsions de finançament de l’Estatut no es compliran, per moltes raons.

En primer lloc -i això ja és greu- perquè no se sap quines són aquestes previsions; la barreja d’un suposat acord bilateral amb l’Estat amb l’obligada participació a l’hora del cafè autonòmic, fa que ningú pugui saber què en sortirà i que cada expert proposi desigs i xifres diferents. En segon lloc, és clar que no en sortirà res en la data prevista, tot i que aquesta sí que està clarament fixada a l’Estatut: el proper 9 d’agost. Amb un president espanyol que no ha complert ni una data de les que ell mateix ha posat lliurement (arribada del TGV, traspàs de rodalies, publicació de balances fiscals), no es pot pas esperar el miracle d’un compliment sobtat en plenes vacances. En tercer lloc, el mateix president Montilla, tot i ser president de la Catalunya optimista, ja ha anunciat que no hi haurà encara nou model sinó només “el principi d’un model de finançament”. Jo penso que aquest serà el principi de la fi.

La Catalunya espoliada i marginada s’ho haurà de replantejar tot, si no vol passar de ser una nació a ser només una noció.

Josep-Maria Terricabras, catedràtic de Filosofia de la Universitat de Girona

Independence Day

08.07.2008
Independence Day

(Publicat al bloc d'en Lluís Pérez)

Avui, 4 de juliol és l'Independence Day, l'aniversari de la independència dels Estats Units d'Amèrica. Una nació fundada sobre valors progressistes que avui malauradament hi estan de capa caiguda, però que tinc la intuïció que no trigaran gaire a ressorgir de les seves cendres. Valors que quedaven consignats en la Declaració d'Independència que Thomas Jefferson, futur president de la jove república nord-americana, redactà conjuntament amb altres notables independentistes i feu pública un dia com avui de fa més de dos-cents anys, el 1776. La Declaració començava així:

Quan en el decurs dels esdeveniments humans es fa necessari per a un poble dissoldre els vincles polítics que l'uneixen a un altre (...) un just respecte al judici de la Humanitat exigeix que declari els motius que l'impulsen a la separació.

I quins eren aquests motius?

Sostenim com a evidents en sí mateixes aquestes veritats: que tots els homes són creats iguals; que són dotats pel seu Creador de certs drets inalienables; que entre aquests estan la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat; que per a garantir aquests drets s'institueixen entre els homes els governs, que deriven els seus poders legítims del consentiment dels governats (...). La prudència, per descomptat, exigirà que no es canviïn per motius lleus i transitoris governs d'antic establerts (...). Però quan una llarga sèrie d'abusos i usurpacions, dirigida invariablement al mateix objectiu, evidencia el designi de sotmetre el poble a un despotisme absolut, és el seu dret, és el seu deure, derrocar aquest govern i proveir-se de noves garanties per a la seva futura seguretat i felicitat. Tal ha sigut el pacient patiment d'aquestes colonies (...). La història del present Rei de la Gran Bretanya és una història de repetides injuries i usurpacions (...).

A continuació s'esmentava una llista d'aquestes injuries contra els nord-americans, i arribava al punt clau que justificava la opció independentista:

Tampoc hem faltat a la consideració deguda als nostres germans, els habitants de la Gran Bretanya: els hem advertit de temps en temps (...); hem apel·lat a la seva natural justícia i magnanimitat (...). Ells han sigut també sords a la veu de la justícia (...). Nosaltres devem per tant sotmetre'ns a la necessitat que anuncia la nostra separació, i mirar-los com a la resta del gènere humà: enemics en guerra i en pau amics.

I acte seguit es proclamava la independència dels Estats Units d'Amèrica. Així de simple. Cap apel·lació a la tradició, a unes essències simbòliques que justificarien la independència dels EUA, a una abstracta identitat cultural "pura" que separaria quirúrgicament els nord-americans dels altres pobles de la Humanitat i que hauria de quedar salvaguardada per un Estat propi. No. La declaració parteix de l'individu, dels seus drets (la vida, la llibertat, la recerca de la felicitat), i xifra en l'associació entre individus l'origen de la legitimitat dels governs. És la nació la que es troba al servei de l'individu, i no l'individu al servei de la nació.

No sé vosaltres, però jo trobo que aquesta Declaració d'Independència és enormement inspiradora des del punt de vista de l'independentisme català, particularment pels independentistes d'esquerres i pels independentistes liberals. Uns i altres no poden, des de les seves respectives tradicions polítiques, justificar la opció independentista si no és apel·lant a que la independència dels Països Catalans assegurarà i promourà els drets dels individus dels Països Catalans. Jo, persona d'esquerres, veig més reflectit els meus ideals en la Declaració d'Independència dels EUA que no pas en La Nacionalitat Catalana de Prat de la Riba, tan propera a l'essencialisme germànic. Si aspiro a la independència del meu país no és perquè aspiri a coses tals com "salvaguardar la personalitat nacional catalana", sinó perquè aspiro a la vida, a la llibertat, a la recerca de la felicitat. Aspiro a aquests drets i vull que els que m'envolten també els gaudeixin. I, com els nord-americans de 1776, estic cansat d'haver d'anar a la metròpoli a reclamar, sense èxit, solidaritat dels ciutadans de la mateixa amb les justes reivindicacions que sostenen des de fa segles els catalans. Estic cansat de la sordera dels que es proclamen compatriotes meus. Bàsicament, perquè la sordera demostra que no en són, de compatriotes. La vida, la llibertat, la recerca de la felicitat. Per a això vull la independència.

Lluís Pérez Lozano, estudiant de Sociologia

Air Berlin i la tebior catalana

07.07.2008
Air Berlin i la tebior catalana

(Publicat al diari e-noticies)

Potser sí que, tenint en compte la pusil·lànime defensa que fa dels nostres interessos, haurem de donar la raó a aquells que diuen que el cost de la Generalitat és massa elevat comparat amb la seva utilitat. L'afer recent d'Air Berlin abona aquesta tesi. Una companyia aèria alemanya, a través del seu director general, Joachim Hunold, es permet insultar i menysprear públicament el poble català i la seva llengua i resulta que a les nostres autoritats l'únic que se'ls acut és dir que "donen suport al govern balear" per haver demanat a l'esmentada companyia que tingués en compte l'ús de la llengua catalana en els seus vols a l'arxipèlag. Això és tot. Pusil·lanimitat catalana i pusil·lanimitat balear. Aquesta última amb un president, Francesc Antich, que diu sentir-se "sorprès" per la reacció d'Air Berlin i convençut que "hi ha hagut un malentès". Realment patètic.

"I què més podem fer?", es deuen preguntar aquells polítics independentistes que no es cansen de repetir que cal estar al govern a qualsevol preu. Ni els passa pel cap que podrien emprar el seu poder –si és que de debò en tenen– per aplicar un correctiu a Air Berlin fent-li tastar la fel de les pèrdues econòmiques i recomanant obertament als catalans l'ús de companyies més respectuoses amb el català. "El govern de Catalunya no pot fer una cosa així", diran els porucs. Ah, no? Aleshores, què pot fer aquest govern? Poden dir-nos, els nostres governants, en què consisteix la seva feina, més enllà de ser els gestors dels designis de Madrid? No s'adonen de fins a quin punt és ofensiva la seva tebior? No s'adonen que és aquesta inoperància –abans tan criticada en CiU– la raó per la qual el votant independentista es queda a casa? Quina llàstima que no esmercin la mateixa energia contra Air Berlin que la que esmerçarien contra una companyia catalana que hagués insultat i menyspreat públicament el poble espanyol i la seva llengua. Però no, com d'habitud esperen que sigui la societat qui els faci la feina. Per això ha hagut de ser la Plataforma per la Llengua qui actués oferint informació sobre vols alternatius als d'Air Berlin –com ara, Click Air, Ryanair, Spanair, American Airlines...– per tal que "els ciutadans que no estiguin d'acord amb la política d'aquesta aerolínia puguin agafar altres opcions de vol amb facilitat".

Si algú es pregunta per què hi ha a Catalunya tantes plataformes en defensa dels nostres drets –Plataforma per la Llengua, Plataforma pel Dret de Decidir, Sobirania i Progrés, Centre d'Estudis Sobiranistes...–, aquí en té la resposta. Quan els polítics es comporten com a súbdits, els qui no se'n senten han de fer la feina dels polítics.

Víctor Alexandre, escriptor i periodista

Espanya trenca el pacte

05.07.2008
Espanya trenca el pacte

(Publicat al diari Avui)

El 2003 s'inicia un procés per a la pràctica totalitat de les forces polítiques catalanes, amb la voluntat de plantejar un nou pacte Catalunya-Espanya en el repartiment del poder, i l'esperança que la cultura democràtica, després de trenta anys, ho permetés fer lliurement. Fou un procés llarg i traumàtic, que culminà fa dos anys amb el referèndum ratificatori català d'un Estatut que, després del cepillado del text aprovat al nostre Parlament, ja va ser una forta renúncia, perquè s'acceptava una vegada més un pacte amb l'altra part -Espanya- que rebaixava el que havíem aprovat per una majoria parlamentària del 89%. La majoria dels catalans, a pesar nostre, vàrem acceptar les regles del joc i tots els condicionants que les van determinar, perquè era això o res.

Aquest pacte Espanya l'està trencant, fent intervenir un Tribunal Constitucional sense presumpció d'imparcialitat, que funciona en blocs polítics, i nomenat íntegrament per una de les parts, l'espanyola, sense cap intervenció de la part catalana, cosa que li treu la legitimitat de l'àrbitre equidistant. Com diuen a Espanya, "Entre los que han sido nombrados para hacer lo que se espera, y los que hacen lo que se espera para ser nombrados, casi no hace falta dar instrucciones".

No volem suplantar des d'Òmnium Cultural la funció de les nostres institucions i dels nostres partits polítics, però cal des de la societat civil fer un crit d'atenció sobre el moment que estem vivint i l'impacte i el desànim que això té en la consciència ciutadana. Catalunya som tots, i el que s'està dirimint ens afecta a tots. Tenim l'obligació moral de fer sentir la nostra veu i demanar als partits polítics catalans que responguin als compromisos que van contreure amb el poble: el reconeixement públic de la voluntat catalana i l'esforç de tots els partits per forjar una majoria social que ens permeti ser respectats democràticament per la part espanyola.

Tot fa preveure que les sentències del Tribunal Constitucional arranaran l'Estatut, bé per anul·lar preceptes declarant-los inconstitucionals, tal com demanen el Partido Popular i el Defensor del Pueblo, bé per declarar-los sense força jurídica i subordinats a la normativa espanyola, tal com ho demana l'Abogado del Estado en representació del govern espanyol. Només cal llegir els seus documents.

Un Tribunal Constitucional nomenat per les dues parts nacionals, com al Canadà, de manera pública i contrastada, com als Estats Units, i que tingués una cultura d'imparcialitat arrelada, com a Anglaterra, no seria un problema que revisés la constitucionalitat de l'Estatut. No és legítim, però, que prevalgui sobre la voluntat del poble català la decisió política d'un Tribunal Constitucional que actua com a tercera cambra, on només hi ha el PP i el PSOE.

Que el compliment de l'Estatut depengui de la voluntat unilateral dels governs espanyols, que la seva aprovació i contingut depenguin de la voluntat unilateral de les Corts espanyoles, i que quedi sotmès a un Tribunal Constitucional parcial nomenat pel PP i el PSOE, redueix el referèndum del poble de Catalunya i la voluntat del seu Parlament a una closca de cartró pedra sense autogovern real, car decidim el que decidim no val res més que allò que vulguin els partits espanyols i les institucions que per torn o conjuntament controlen, entre elles un Tribunal Constitucional que no és sinó una eina més al servei del domini nacional dels espanyols sobre els catalans.

El 1895 deia el diari "La Discusión" de l'Havana: "Existen los derechos del individuo, pero la Colonia no tiene la libre disposición de sus intereses. Se publican periódicos. Se pronuncian discursos. Se forman asociaciones, pero los presupuestos no se hacen aquí. ¿De qué sirve la libertad de hablar sin el derecho de ejecutar?". Tres anys després, Cuba era independent.

Alfons López Tena, vocal del Consell General del Poder Judicial i d'Òmnium Cultural

Caçatalents i 'mobbing' lingüístic

04.07.2008
Caçatalents i 'mobbing' lingüístic

(Publicat al diari Crònica)

Després d’AirBerlin i de l’Académie Française, és el torn de les universitats catalanes. La companyia aèria ridiculitza les nostres aspiracions a l’ús del català als seus vols. Els acadèmics de la França rebutgen el català, perquè el seu sol esment a la Constitució posaria en perill la identitat nacional. Ara unes universitats catalanes rebutgen el requisit docent del català, perquè el consideren un obstacle per a captar talents.

El posicionament d’aquestes universitats no és gens original ni difereix gaire del d’AirBerlin o de l’Acadèmia Francesa. És un tic de bilingüisme atàvic. Un reflex condicionat que fa del català no només una llengua prescindible, sinó una llengua nosa per a obtenir el que en cada cas interessa, clients d’avió, francesos identitaris, universitaris espanyols. Canvien els mitjans, però l’argumentari repeteix els sofismes arxiconeguts del bilingüisme substitutori: una llengua es defineix A i es declara superior a una altra llengua definida B. I ja està. La resta ve sola: es pot ridiculitzar, estigmatitzar d’antipatriòtica, declarar antitalentosa. No ve d’aquí. El resultat és el que compta, fer mobbing a la llengua B per instal·lar-hi la llengua A.

La diferència és que la missió de les universitats no és fer negoci com AirBerlin ni fer ciutadans identitaris francesos com l’Académie, sinó que la missió de les universitats és fer Educació Superior i Recerca promovent el talent dels universitaris. Siguin estudiants siguin professors, que posen el seu talent al servei de la ciència i de la cultura del país. I del món, obvi. Siguin d’aquí siguin de fora, que vénen a les universitats catalanes a intercanviar talent, a més d’intercanviar turisme acadèmic. El mobbing a una llengua és un disbarat, però fer mobbing al català a les universitats catalanes i des de la direcció de les universitats catalanes és l’expressió del bilingüisme substitutori més pervers.

L’argumentari no cola, sinó que posa en evidència l’escàs talent dels caçadors de talent d’aquestes universitats. El seu mobbing ja no és només lingüístic sinó ideològic, doctrinari. Volent captar talents negant al català la condició de llengua primera, les universitats catalanes incorren en una perversitat fatal: obstruir l’ús del català en l’àmbit de la ciència i de l’educació superior. Com si el català s’hagués d’amagar de la seva condició de llengua que vertebra la nació cultural.

El pobre caçatalents a qui el català fa nosa ha quedat caçat a la pròpia trampa, convertint-se en un obstacle per al talent i en un aliat de les agències de mobbing lingüísticocultural. Les universitats catalanes necessiten millors captadors de talents.

Ricard Torrents, professor i escriptor

Dret a decidir per als turistes de Tarragona

03.07.2008
Dret a decidir per als turistes de Tarragona

Sobirania i Progrés, en col·laboració amb altres entitats sobiranistes, està impulsant al Camp de Tarragona una campanya d'informació als turistes sobre la realitat nacional del nostre país. Tot i les diferències ideològiques, les entitats, plataformes i joventuts polítiques tarragonines que tenen en comú la defensa del dret a decidir -d’autodeterminació- del nostre país col·laboraran plegades al llarg de l’estiu per explicar als turistes la realitat del lloc on es troben. Així doncs, cada entitat farà diverses accions per informar als visitants i fer-se notar entre els autòctons.

La campanya ha estat impulsada pels membres de la Plataforma pel Dret a Decidir-Camp (PDD-Camp) i ha estat objecte d’adhesions per part de les Joventuts d’Esquerra (JERC), Convergència (JNC) i Esquerra Verda (JEV). A més a més d’Òmnium Cultural (OC) i la Plataforma per la Llengua (PL) que se centrarà en la difusió de la llengua. Té el suport, com no podia ser d’una altra manera, de Sobirania i Progrés (SiP), que juntament amb la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC) es dedicaran als estudiants Erasmus a partir del setembre.

Des dels seus membres s’espera que accions sobiranistes coordinades entre diversos partits i entitats per explicar el nostre país al turisme siguin exemple a seguir per tots els territoris de parla catalana.

La presentació -que ha tingut lloc aquest mateix matí dia 26 de juny a la Plaça del Rei tarragonina- ha estat protagonitzada per Francesc Marco Palau (adherit a Sobirania i Progrés) i portaveu de la campanya. També ha gaudit de la intervenció del cap de comunicació de la campanya, Josep Maria Llauradó. Els diversos participants tenen llibertat de moviments dins de la campanya, sempre tenint present l’objectiu principal: “internacionalitzar el fet català aprofitant el turisme de Tarragona i les comarques del Camp, encara que la campanya serà coordinada”. Tot i així afirmen que “la repercussió mediàtica i els actes ajuden a mostrar de portes endins (als conciutadans) que hi ha quelcom per internacionalitzar i actius que treballen amb aquests objectius, com Sobirania i Progrés”.

L’espoli fiscal dels Països Catalans

02.07.2008
L’espoli fiscal dels Països Catalans

(Publicat al diari Avui)

Aquesta setmana he estat convidada per l'Obra Cultural Balear i el Grup Blanquerna a donar una conferència a Palma sobre el finançament i les balances fiscals. A poc a poc creix també a les Illes la consciència sobre les injustícies de l'actual model de finançament autonòmic. De fet, els Països Catalans són els més perjudicats per l'actual sistema. Així, segons les darreres estimacions de la Fundació Irla, les Illes van tenir un dèficit fiscal de 3.887 milions d'euros el 2005, el País Valencià de 2.168 milions i el Principat de Catalunya de 18.595 milions.

En el cas de les Illes, aquest dèficit representa un 16,9% del seu PIB, una xifra rècord, i 3.893 euros per habitant i any. En el cas del País Valencià, la magnitud del dèficit és menor (454 euros per habitant i el 2,3% del PIB), però la injustícia és que el País Valencià hagi estat aportador net de fons de solidaritat, mentre altres comunitats autònomes, amb una renda molt superior a la valenciana, han estat rebent fons de solidaritat. En el cas de Catalunya, el dèficit ha assolit el seu màxim històric i representa ja el 10,2% del PIB de Catalunya.

En la reforma del sistema de finançament, els Països Catalans tenen interessos comuns i fóra bo que actuessin coordinadament. Comparteixen una similitud més gran en estructura demogràfica i econòmica, i poden plantejar variables en la determinació de les necessitats de despesa que els afavoreixin. Malauradament, el model de finançament no va canviar amb el nou Estatut i segueix sent un model multilateral, general per totes les comunitats autònomes. Tenir aliats en aquesta taula de 15 pot ser important.

Elisenda Paluzie, economista i professora de la Universitat de Barcelona

No cal néixer a Catalunya per estimar-la

01.07.2008
No cal néixer a Catalunya per estimar-la

(Publicat a la revista Lletres)

El fet que la revista Lletres dediqui aquest número a la literatura de viatges, amb llibres que ens expliquen el món, és un bon motiu per reflexionar sobre aquelles persones provinents dels cinc continents que viuen als Països Catalans i a les quals definim genèricament com a immigració. Són elles les que han fet que la població del Principat, per exemple, hagi crescut en un milió de persones en molt poc temps, tot passant de sis a set milions d'habitants. Això ha dut molts catalans autòctons a veure la immigració amb recel o fins i tot amb hostilitat i ha empès alguns polítics a instrumentalitzar-la en benefici propi agitant les emocions de la gent, especialment d'aquells que veuen en el diferent un enemic en potència que ve aquí a xuclar-nos la identitat, la llengua, el benestar i la sang. Molts missatges electorals juguen subtilment amb aquests elements i fan insinuacions revestides de paraules de ressonàncies nobles, com ara drets humans, democràcia o llibertat. Al darrere, però, s'amaga sempre l'intent reaccionari i covard de captar els vots de la ignorància, de l'absolutisme i de la por.

Contràriament al que diuen aquests missatges, però, no és la immigració el problema de Catalunya, sinó determinats catalans. Aquells catalans capaços de vendre el país a canvi del seu benestar personal. La nostra història, com la de tots els pobles sense Estat, és plena de camaleons. Ells també usen paraules nobles, com ara progressisme, pluralisme o universalisme i es defineixen com a no nacionalistes, però Espanya, segons ells, ha de continuar essent Espanya i Catalunya ha de formar-ne part. Opinen, aquests superbs ciutadans del món, que els catalans només som universals si som espanyols. La catalanitat, per ella mateixa, deslligada de l'espanyolitat, és perniciosa, insolidària i moralment reprovable. I, per tal que tot continuï igual, ens canten les excel·lències del federalisme i ens el presenten com la gran panacea. Tan capficats estan en llur espanyolisme que obliden que el federalisme només té sentit si és lliure i no imposat, perquè només és lliure aquell que és veritablement independent i decideix per ell mateix.

No són els immigrants, per tant, allò que amenaça la nostra identitat i la nostra llengua, sinó l'actitud d'aquests catalans que conceptuen com a normal tota visió hispanocèntrica del món i com a radical tota visió catalanocèntrica. Són ells, no pas els palestins o els equatorians que arriben, els qui necessiten la subordinació de Catalunya a Espanya per poder mantenir el tren de vida de les seves misèries personals. Ells són l'autèntic perill per a la recuperació dels nostres drets nacionals. Parlen de Catalunya, sí, però ho fan com una part indestriable d'Espanya, i és en Espanya, no pas en Catalunya, en qui pensen cada cop que diuen "aquest país". Però no, la immigració no té cap culpa de l'ànima d'esclau d'aquests catalans. I és mentida, a més, que la immigració tingui animadversió contra Catalunya. Al contrari, són molts els catalans d'orígens llunyans que en reivindiquen la independència i Déu ens guardi de certs cognoms de soca-rel per assolir-la. La independència de Catalunya arribarà, podem estar-ne segurs, però no serà gràcies a aquests autòctons, sinó a l'esforç d'aquells cognoms que encara no hem après a pronunciar.

Caldria que interioritzéssim aquesta qüestió per dues raons: d'una banda, per foragitar l'ombra de sospita que projectem sobre les persones nouvingudes; i de l'altra, per demostrar la nostra maduresa admetent que som nosaltres els qui no hem estat capaços de resoldre el conflicte polític que mantenim amb Espanya. Després de tres segles d'incompetència i de pusil·lanimitat, és d'una covardia immensa responsabilitzar els immigrants de la desaparició de Catalunya. Més que res perquè si el que han trobat en arribar ha estat un territori subordinat a un altre, no ha estat pas per culpa seva sinó per culpa dels que ja hi érem. Cal, per tant, no fer demagògia amb la immigració, i encara menys satanitzar-la com si fos la causa de l'estat de prostració institucional en què ens trobem. És cert que la immigració pot ser un problema per al país; i Espanya ho sap, com ho saben tots els pobles amb passat imperial. La immigració sempre s'ha utilitzat per minoritzar els pobles conquerits i subordinar-los a la voluntat del vencedor. Però els problemes que es puguin derivar de la suposada no integració de persones foranes a Catalunya són responsabilitat nostra. Que fàcil que és carregar els neulers als marroquins, als peruans o als senegalesos. "No hi ha manera que parlin català", diuen alguns. I, ves per on, la majoria dels qui ho diuen són els primers a abandonar el català cada cop que algú els parla en espanyol. És curiós que certs abrandats catalanistes no s'adonin de l'espanyolisme subjacent del seu discurs. Hi ha res més espanyolista que defugir les pròpies responsabilitats com a catalans? Els immigrants que arriben avui a Catalunya no sols no tenen cap animadversió contra el nostre poble, sinó que no en saben pràcticament res. I és lògic que sigui així perquè nosaltres, els catalans, no hem estat capaços de segar les cadenes espanyoles i convertir-nos en un Estat independent. És injust –i covard, profundament covard-, per tant, exigir-los uns deures amb el país que tants catalans incomplim.

És clar que hi ha molta gent de l'antiga immigració espanyola que no s'identifica amb aquesta terra, ja ho sabem. Però, per què haurien de creure ells en allò que no creiem nosaltres? Per què haurien de defensar una llengua, una cultura i uns drets que els autòctons no estimem? Els amants de les essències haurien de parar atenció en els cognoms dels independentistes d'avui, se sorprendrien dels López, Martínez, Gutiérrez, Mahmud o N'Dour que defensen allò que els Piqué i Camps, Borrell i Fontelles o Boadella i Oncins menyspreen. Potser així s'adonarien que el debat que cal obrir no és el de la immigració sinó el de la independència, la clau mestra que obre totes les portes, inclosa la del respecte.

Víctor Alexandre, escriptor i periodista