Aquí treballem, aquí decidim

31.07.2008
Aquí treballem, aquí decidim

(Publicat al bloc d'en Lluís Pérez)

Des del sindicalisme d'obediència estatal, sovint es contesten les demandes de creació d'un Marc Català de Relacions Laborals tot afirmant que només contribuiria a dividir la classe treballadora i, per tant, a fer més ineficient la seva lluita. En realitat, però, la classe treballadora a la que es refereix aquest sindicalisme és aquella que concep com a espanyola, perquè el cas és que aquest mateix sindicalisme abandona el seu internacionalisme proletari així que arriba a la frontera dels Pirineus. La veritat és que és normal: poc a veure té la situació de la classe obrera de l'Estat francés amb la de l'Espanyol, i per tant és normal que cadascuna lluiti des d'un marc de relacions propi sense que això suposi que no pugui col·laborar amb altres classes obreres inserides en marcs laborals propis.

Però, pel mateix, caldria reconèixer que la situació de la classe obrera dels Països Catalans sota administració espanyola no és, ni de bon tros, la mateixa que la dels treballadors i treballadores d'Extremadura, Andalusia o Madrid. En primer lloc, aquí el món del treball viu problemàtiques nacionals específiques (la integració lingüística dels treballadors immigrats, la impossibilitat d'emprar el català en nombrosos àmbits laborals) que no tenen correlat en altres realitats laborals de l'Estat espanyol. En segon lloc, els costos de vida i la tradició econòmica dels Països Catalans tenen poc a veure amb el que es pot trobar a Espanya. I en tercer lloc, un aspecte conjuntural però no menor: enlloc de l'Estat espanyol es viu l'espoli fiscal que patim els catalans, i que com recordava Ramon Tremosa en una entrevista recent, afecta sobretot a la qualitat de vida de les classes populars.

Una bona mostra de fins a quin punt necessitem aquest Marc propi de relacions laborals és la miopia dels sindicats laborals pel que fa a la desastrosa situació de les infrastructures a Catalunya. Un tema que afecta de ple al creixement econòmic (per tant, a la creació de llocs de treball) al país va rebre una atenció deficient per part de sindicats com UGT i CCOO, que van ser incapaços d'incorporar-se a l'enorme mobilització social unitària que va desembocar en la manifestació de l'1 de desembre, amb l'excusa que es barrejaven dos temes segons ells desconnectats: la situació de les infrastructures i el dret a decidir. Res més lluny de la realitat: la primera és una conseqüència directa de la manca del segon. La prova és que les infrastructures que funcionen malament a Catalunya són precisament aquelles que porten la “E” d'Espanya: les que mantenen la Renfe, Endesa, Red Eléctrica Española i altres peces de l'entramat empresarial (públic o privat, tant és) espanyol.

Avui dia, la lluita per la igualtat, per la justícia social i per un Estat del Benestar robust als Països Catalans requereix no només d'un major autogovern (de fet, de l'assoliment de la sobirania), sinó també del bastiment d'una societat civil pròpia, aliena a tota obediència estatal. I el cas del sindicalisme aquí no és una excepció sinó que n'és la prova més flagrant d'aquesta necessitat. Sens dubte, hi ha molts sobiranistes a UGT i CCOO, en uns casos per trajectòria personal i laboral, en altres per una determinada manera d'entendre el pragmatisme. Però fora bo que fossin conscients, si no ho són ja, que la seva opció, si és que és correcta, no pot ser sinó provisional, i que és el seu deure treballar perquè algun dia puguem veure els Països Catalans dotats d'una força sindical nacional equiparable al que són LAB o ELA al País Basc. Al cap i a la fi, entre l'apologia i el mal menor hi ha una important diferència: davant el mal menor hem d'estar, al menys en teoria, en condicions de saber quan ha deixat de servir-nos i per tant quan podem deixar-lo enrere sense més problemes i, fins i tot, amb satisfacció.

Lluís Pérez Lozano, estudiant de Sociologia