29.8.08

Finançament? Sobirania!

foto
29.08.2008
Finançament? Sobirania!

(Publicat al diari Crònica)

El proper dissabte passarà una cosa que ens hauria de fer reflexionar i mirar enrere per, finalment, mirar també endavant. Aquest és un país en què el debat de les relacions Catalunya-Espanya no acaba de desaparèixer del tot per molt que pesi a alguns que ja voldrien donar l'assimilació per acabada. Que s'asseguin. Hi ha un sector, en contínua expansió, que no hi veu més sortida que la formació d'un nou estat. N'hi ha un altre, realment minoritari, que si pogués eliminaria la collonada aquesta de l'autonomia i faria de Catalunya, finalment, una província més d'Espanya. I hi ha un tercer sector, el més ampli per ara, que es mou i fa equilibris entre el discurs catalanista-federalista-nacionalista i les polítiques regionalistes (per acció o per omissió).

Si encara no tenim un estat propi és perquè aquests sectors han cregut (i potser creuen encara, pobres de nosaltres) que existeix alguna altra possibilitat. L'any 2003 es va tancar l'etapa del pujolisme i es va enterrar l'estratègia del peix al cove aprofitant les majories relatives i patint les majories absolutes. Uns van pensar que amb un nou Estatut es podria deixar la qüestió resolta i desactivar l'independentisme per una bona temporada. Encara recordo quan Pasqual Maragall deia allò que amb el nou Estatut la Generalitat ja era estat. Qui l'ha vist i qui el veu. Altres no tenien més obsessió que recuperar el govern per gestionar l'autonomia d'una altra manera.



Uns i altres faran un acte unitari de rebuig a l'incompliment el dia mateix que expira el termini que la llei va establir per resoldre el problema del finançament. Perquè és un problema; suposo que ara ja ho veuen i no surten a dir allò que caldria administrar millor els recursos de què es disposa abans que demanar-ne més. Com a problema que és, i gros, s'imposa una certa unitat. Ignoro en quins termes s'expressarà i es desenvoluparà aquesta estratègia unitària que es vol donar a conèixer. Com a mínim, hauria de recollir unes quantes evidències.

La primera, que l'Estat incompleix una llei i que això genera una crisi de legitimitat institucional. És molt important remarcar el significat i les implicacions d'aquest incompliment. En la lògica del nacionalisme espanyol, és normal que es tregui importància al tema, però ara més que mai cal que la nostra classe política actuï amb el màxim sentit comú possible. El codi de circulació diu que a l'hora de regular el trànsit un agent està per damunt d'un senyal lluminós. Quan l'agent es retira, el trànsit deixa d'estar pendent de les seves indicacions. Ningú no el persegueix pels carrers esperant a saber si pot o no pot travessar. La gent té autonomia suficient per reaccionar i tornar a seguir les indicacions dels semàfors; i si no n'hi ha, dels senyals pintats a terra o en discos; i si no n'hi ha, la gent sap que s'ha de regir per les normes bàsiques de cedir el pas a la dreta. Tot està previst i pensat perquè, de trànsit, fa temps que n'hi ha. No s'entendria, doncs, que els nostres representants polítics comencessin a improvisar. Perquè de política també fa temps que n'hi ha; i més que de trànsit.

Si l'Estat no té voluntat política de resoldre els problemes de finançament de la Generalitat, els catalans i catalanes tenim un problema gros. Dos anys han estat més que suficients perquè l'Estat fes una proposta assumible. Ara ja no es tracta de triar un sistema o un altre. Qualsevol sistema, en el marc legal vigent, comportaria tornar a començar un camí que ja hem fet i que ens ha dut a aquest final. El que cal és anar a l'arrel del probema, reconèixer la crisi de legitimitat i començar el procés cap a la recuperació de la sobirania. L'agent del trànsit ha marxat. Passa de nosaltres. Si ens quedem aturats esperant el senyal que ens digui que podem continuar, se'ns hi farà de nit.

El finançament públic és només un aspecte del govern. Si aquells amb qui teníem un pacte l'incompleixen, n'hem de prescindir i recórrer a un arbitratge internacional que doni validesa i legitimitat al procés. Fem-ho bé. Reconeguem que hi ha una crisi. Donem la paraula al poble. Preguntem a la ciutadania si els sembla bé que resolguem el problema del finançament iniciant un procés de recuperació de la sobirania política.

Xavier Mir, blocaire en vaga

28.8.08

Finançament: El perfil del mapa

foto
28.08.2008
Finançament: El perfil del mapa

(Publicat al diari Crònica)

Els Països Catalans, sense gaires dubtes, constitueixen una unitat de l’espoli en l’estat espanyol. Vull dir que, certament, una part del nostre territori és més o manco lliure i podria ser una petita república platònica pirinenca, i una part pren la forma de departament francès (per voluntat aliena, almenys inicialment), i una altra és banyada per les aigües mediterrànies, però a l’oest de Sardenya. Però la major part del nostre territori es troba emmarcat dins un perímetre claríssim: el perímetre dels que paguen a l’estat més del que en reben en forma d’inversions. Els Països Catalans són dibuixats per l’Espanya espoliadora, que ha de xuclar d’una part, indefinidament, perquè l’altra pugui continuar dins la seua atonia.

La nostra solidaritat no compta amb cap dels elements fonamentals per a l’exercici de la solidaritat interterritorial (almenys com s’entén dins la Unió Europea): el País Valencià, les illes Balears i Catalunya no participen en el disseny de quant s’hi ha de destinar, ni on ha d’anar a parar ni com es fa el seguiment del rendiment d’aquestes “donacions”. Al contrari, és l’Estat qui fa de repartidora i les nostres respectives institucions no hi poden dir gall ni gallina.

La segona condició que no es compleix és que els diners han d’anar a parar al desenvolupament (no a augmentar les plantilles de funcionaris, posem per cas; i el mapa dels funcionaris també és significatiu, i torna a marcar, via Espanya, els Països Catalans). I, encara, la tercera condició fonamental és que aquesta solidaritat ha de tenir data de caducitat. En el nostre cas, tampoc no en té. No podem establir la quantitat, ni fer un seguiment del bon ús dels fons, ni intervenir en aquesta monitorització, ni posar data de caducitat. No es tracta, per tant, de solidaritat interterritorial, sinó d’una altra cosa del tot diferent.

És ben trist, certament, que l’adversari ens dibuixi tan diàfanament, en dos àmbits ben diferents (finançament i funcionariat), el mapa de la Nació, i que a nosaltres ens costi tant de dibuixar-lo. Segurament si nosaltres el dibuixàssim i al mateix temps l’entenguéssim com a nació, els problemes que tenim amb el finançament no existirien. O serien totalment diferents. Veurem si ells aconsegueixen que nosaltres n’aprenguem!

Bernat Joan, Secretari de Política Lingüístíca de la Generalitat de Catalunya

27.8.08

La prova del nou

foto
27.08.2008
La prova del nou

(Publicat al diari Avui el 9 d'agost)

Avui, dissabte 9 d’agost, és la data que l’Estatut marca perquè els preceptes del títol de finançament s’hagin concretat, i també perquè s’hagi constituït un consorci entre l’Agència Tributària de Catalunya i la de l’Estat. La realitat és que avui no hi haurà ni concreció del finançament ni consorci. Solbes va presentar fa unes setmanes una proposta genèrica que deixa clar, però, que la població ponderada seguirà sent la principal variable de determinació de les necessitats de despesa, com ho és en l’actualitat.

La situació recorda molt la negociació de l’Estatut al Congrés. Solbes va presentar també aleshores un document que fou acollit amb grans escarafalls per tots els partits catalans, però que un mes després constituïa l’esquelet bàsic del model de finançament de l’Estatut.

Des que l’Estatut fou aprovat en referèndum, el govern de l’Estat ha actuat amb un menyspreu intolerable i en molts casos innecessari cap a Catalunya. De fet, tant en el model de finançament com en la constitució del consorci, l’Estatut dóna la darrera paraula a l’Estat. Així, l’Estatut inclou uns principis genèrics en la determinació dels mecanismes d’anivellament que són més favorables a Catalunya, però també especifica que aquests mecanismes els fixa l’Estat. Pel que fa al consorci, aquest només podrà dur a terme les funcions que l’Estat li delegui.

Quin sentit té incomplir de manera flagrant aquells articles de l’Estatut de caràcter imperatiu com els terminis si no és fer palès que l’Estatut és paper mullat per a l’Estat? El 9 d’agost pot acabar sent la prova del nou de l’esgotament definitiu de l’autonomisme.

Elisenda Paluzie, economista i professora a la Universitat de Barcelona

26.8.08

Què passarà amb l'Estatut?

foto
26.08.2008
Què passarà amb l'Estatut?

(Publicat al diari El Periódico)

El 9 d'agost venç el termini fixat en la disposició addicional primera de l'Estatut de Catalunya per concretar les aplicacions dels preceptes del Títol VI, o sigui, el nou sistema de finançament. Immersos en aquesta negociació, que no està sent gens fàcil, podríem perdre de vista l'amenaça més important que encara penja sobre el nostre Estatut. El futur de l'Estatut és un misteri. Depèn de si falta un membre determinat del Tribunal Constitucional el dia que es reuneixi per debatre el tema, si és que es reuneix. Un constipat oportú pot ser decisiu. Va d'un pèl. Rubalcaba és mestre en solucions: ja ho arreglarà.

¡Que lluny que queda el federalisme lleonès de Zapatero! El que ens va unir tots els socialistes en els congressos dels primers anys del segle XXI, tan llunyans ja que em semblen del segle passat o d'en fa dos. Ja saben que hi ha malalties que alteren la memòria i fan present allò que és remot mentre s'oblida el més recent. A mi em passa. Pot ser que a altres també els passi i no ho sàpiguen. Perquè, si no recordo malament, quan vaig anar amb l'Estatut sota el braç a Madrid –un text aprovat aquí amb el 90% dels vots del Parlament de Catalunya– em vaig trobar Zapatero amb una llista de retallades. Al cap de poc, va aparèixer Artur Mas per la porta lateral i va resultar que ja havia pactat les retallades amb el president, retallades i acords en virtut dels quals Catalunya ja no era una nació en l'articulat, sinó només en el preàmbul, que no té efectes jurídics positius (i s'hi advertia que eren els catalans els que es consideraven nació, menys encara, nacionalitat). Els mateixos protagonistes havien fet saber al president de la Generalitat, uns mesos abans, la conveniència que abandonés la presidència passat el referèndum.

I així va ser,quin remei. Entre altres coses perquè ERC era evident que no podia acceptar les retallades i es perdia la majoria al Parlament de Catalunya. Es tornaria així al mateix de sempre, a la conllevància: els autèntics representants de les essències respectives, els nacionalistes espanyols i els nacionalistes catalans, pactarien per sota la taula i educadament les seves discrepàncies sense pretendre el miracle de convèncer-se mútuament de res. Tot resolt. La legislatura es quedaria en tres anys, eleccions i fora. CiU altra vegada a manar, com ha de ser.

Quan li vaig preguntar a Zapatero en qui pensava per encapçalar la candidatura socialista en les immediates eleccions, em va dir que evidentment en l'exsecretari d'organització del PSC, Montilla. El que no sé si va preveure és que Montilla se les arreglaria per convèncer els d'Esquerra Republicana perquè tornessin al Govern després d'haver-ne estat apartats pel seu no a l'Estatut i que, per tant, CiU es tornaria a quedar fora de joc. ¿I l'Estatut? L'Estatut aniria a referèndum com estava previst. I així va ser. El dia 18 de juny va superar l'aval popular, amb més abstenció de la desitjable (segurament com a conseqüència dels avatars del procés). Després, el dia 1 de novembre, després de votar en les inevitables eleccions, Maragall se'n va anar al Puigsacalm com cada any en tal data i vet aquí un gat, vet aquí un gos, el conte s'havia d'haver fos.

Però no: ara resulta que no és el poble català, ni tan sols en referèndum, qui decideix sobre el seu estatut. Són els jutges. Jutges que el poble, via Congrés i Senat, ha nomenat. Perquè el poble, en la seva infinita innocència i la millor de les voluntats, es pot equivocar. Els jutges nomenats pel poble, no. I si es dóna la casualitat que en falta un i se'n va en orris tot el que s'ha fet, doncs fet està. I vet aquí un gat... la desafecció (de molts catalans) haurà arribat.

Pasqual Maragall, 127è President de la Generalitat

25.8.08

Un llibre saludable

foto
25.08.2008
Un llibre saludable

(Ressenya del llibre Escac al rei d'Hèctor López Bofill publicada al diari Avui)

En aquests articles, acabo parlant de llibres menys del que voldria (circumstància, tot sigui dit, que és només culpa meva), i encara menys dels llibres que escriuen els meus amics (per evitar acusacions de parcialitat i altres coses lletges de part dels lectors perspicaços). Però què hi farem, si els meus amics escriuen bons llibres, que de tant en tant obliguen a trencar tal escrúpol? És el cas d'Escac al rei. Una reflexió sobre la monarquia espanyola, que ha escrit Hèctor López Bofill i que ha sortit publicat, fa unes poques setmanes, a la col·lecció L'Arquer de l'editorial Mina, que -ja que parlem d'amics- des de fa cosa d'un any dirigeix Pere Tió amb encert ben demostrat. A Escac al rei, l'alter ego polític del poeta Hèctor Bofill tornar a manifestar un talent envejable per articular anàlisis de teoria política i dret constitucional que, en mans de segons quins autors, resultarien segurament abstrusos i soporífers, o aptes només per als molt iniciats. Tractats per López Bofill, en canvi, resulten interessants i accessibles per a públics amplis, sense que l'autor renunciï a apel·lar a la intel·ligència dels seus lectors ni, sobretot, a escriure des del rigor tant com des de l'audàcia. Aquesta combinació d'habilitat pedagògica, solvència jurídica i valentia en els plantejaments ja era la que sustentava d'altres assajos d'Hèctor López Bofill com La independència i la realitat (que en el seu moment vaig tenir el plaer d'editar, dins el catàleg de l'editorial Moll) o La democràcia cuirassada, tan recomanables com el nou títol que ens ocupa avui.

Com se suposa, 'Escac al Rei' ofereix una interpretació crítica (molt crítica, fins i tot: però no sentimental ni biliosa, sinó ben meditada i argumentada) de la monarquia espanyola, de la figura de Joan Carles I de Borbó i dels seus anys -més de trenta, ja- de regnat. Són certament impagables els capítols dedicats als anys de joventut de l'encara príncep Joan Carles (els "fets obscurs" i els "fets molt obscurs", d'acord amb la taxonomia de López Bofill), sobre els quals s'estén encara avui una xarxa de silencis tan espessa que resulta francament sospitosa en un Estat de dret, al qual se pressuposen uns mínims de transparència en relació amb les seves institucions. Però resulten igualment aclaridores les pàgines en què l'autor analitza els diversos blindatges (jurídics, polítics, institucionals, financers i mediàtics) que preserven la figura del monarca de qualsevol tipus de discurs crític, i que han construït entorn del rei un búnquer tan obsessivament refractari a la més mínima dissidència que ha acabat per ensenyar els peus de l'excés i de l'anacronisme: recordem les recents persecucions judicials contra la revista satírica El Jueves i contra els joves independentistes que van promoure la crema de fotos de Joan Carles I. Especialment memorables resulten les observacions de López Bofill a propòsit del grup Prisa i la seva relació amb la Casa Reial, així com sobre el silenci acomodatici de la suposada intel·lectualitat progressista espanyola enfront d'una institució que, d'entrada, representa la consagració d'un principi de desigualtat en el marc d'una soidisant democràcia. Sobre el paper de les esquerres en relació amb la monarquia, López Bofill és especialment minuciós a l'hora de documentar noms, textos i dades que li permeten d'arribar a conclusions difícilment rebatibles, com ara que "el silenci sota la coartada de la moderació és una bombona d'oxigen que ajuda a perpetuar el postfranquisme coronat".

Naturalment, el llibre també conté una revisió dels fets del 23-F, que tanta legitimitat democràtica (i durant tants anys, i alimentada per tants i tants corifeus de tota mena i condició) va conferir al monarca, així com a la mena de concepte de lleialtat que va demostrar en relació amb el seu propi pare, Joan de Borbó, o al mateix general Franco, que el va nomenar successor. Per les pàgines d'Escac al rei, en resum, hi desfilen gairebé tots els moments més significatius del regnat i de la trajectòria personal del Borbó, per descomptat des d'un plantejament de completa impugnació de la institució monàrquica i del que representa, però, com ja hem dit, defugint la visceralitat i l'acarnissament gratuïts: tal com es promet des del subtítol, Escac al rei és una reflexió, no un pamflet ni una diatriba.

Tot i així, és dóna el cas curiós que ningú ha dit ni ase ni bèstia en relació amb el llibre, i és per això que modestament ho fa un servidor ara. Com es pot llegir a la contracoberta del volum, "després de més de trenta anys de monarquia comença a ser el moment de parlar-ne en un debat obert, serè i, per descomptat, sense coaccions". Aquest "per descomptat", a la vista del panorama, no se sap si és càndid o càustic. Per descomptat? Per descomptat que persisteix el tabú i que els poders de l'Estat tenen l'encàrrec de vetllar perquè així sigui, per descomptat que aquí ningú està disposat a obrir aquest debat, i per descomptat que el rei és protagonista, figura nuclear i emblema de la molt trompetejada Transició, que continua essent l'ensopegada de la qual ens vénen moltes de les coixeses nacionals que arrosseguem de trenta anys ençà. A tots els que en alguna ocasió hem dit que el rei al cap i a la fi no es troba entre els nostres problemes principals, serà recomanable que llegim aquest Escac al rei: no és allò que se'n diu una lectura refrescant -més aviat un tendeix a escalfar-s'hi-, però sí que és saludable.

Sebastià Alzamora, escriptor

Juan Carlos Moreno Cabrera, catedràtic de Lingüística: "El nacionalisme espanyol és el més excloent"

foto
25.08.2008
Juan Carlos Moreno Cabrera, catedràtic de Lingüística: "El nacionalisme espanyol és el més excloent"

(Entrevista publicada al diari El Periódico)

- ¿Els firmants del Manifiesto por la lengua común s'equivoquen?

- No. Són coherents amb una ideologia nacionalista: el nacionalisme lingüístic espanyol. Però no diuen cap novetat...

- ¿Què vol dir?
- El manifest té uns fonaments similars als exposats per la Real Academia Española en un escrit que va elevar al president de les Corts el 1978. Demanava que, en l'article segon de la Constitució, el que parla de les llengües espanyoles, hi cons- tés que el castellà és la llengua espanyola per antonomàsia.

- La petició no va ser acceptada.

- ¡Però s'actua com si ho hagués sigut! Les altres llengües espanyoles estan en un segon pla. Se les considera menys útils, regionals, minoritàries. Ara això es repeteix en el manifest, que comença dient que existeixen llengües espanyoles, però que n'hi ha una que està per sobre, que és la llengua de la comunicació, la democràcia, la ciència. En la nova versió fins i tot se li dóna un enfocament economicista, se l'associa a una "inversió en capital cultural".

- El castellà guanya en parlants.
- Quan una llengua s'expandeix es deu a qüestions polítiques, no a raons lingüístiques. No és més apta ni més rica ni millor. ¿I com s'emmascara això? Dient que la llengua espanyola té una sèrie de valors intrínsecs superiors a les altres. El manifest insisteix en això.

- Al darrere hi ha Vargas Llosa, Pombo, Savater... ¡Iker Casillas!
- No s'adonen que estan de part d'una ideologia ferotgement nacionalista. El gran problema d'aquesta ideologia nacionalista és que no és concebuda com a nacionalista. Se la concep com a ideologia cívica. No té valors ètnics, ni identitaris i, per ai- xò, s'associa l'espanyol amb "llibertat" i "democràcia", cosa que desposseeix automàticament les altres llen- gües d'aquests valors. La manipulació és terrible, però el pitjor de tot és que la gent no és conscient d'aquesta manipulació. El nacionalisme espanyol és el més radical i excloent.

- Ells diuen que els drets pertanyen als ciutadans, no als territoris.
- Són els mateixos que veuen natural que l'espanyol sigui oficial a tot el territori. En la ideologia nacionalista espanyola, el castellà és l'espanyol. I als que parlem espanyol ens sembla molt bé, però el suport que li dóna el Govern no té com a objectiu recolzar els espanyols sinó arraconar les altres llengües.

- Vostè, madrileny sense màcula, admet haver tingut prejudicis.
- En vaig tenir, però un coneixement més gran de la realitat lingüística em va ajudar a eliminar-los. Em dol que els meus col.legues, que saben el mateix que jo, no lluitin en aquesta direcció. La ciència no és una disciplina immune a les relacions de poder.

- Doni un argument inapel.lable.
- La llengua correcta, la de la RAE, la del diccionari i la gramàtica, no és una llengua real. La gent pensa que la llengua col.loquial no és més que una realització imprecisa d'aquest model. I no és així. És el model el que es basa en la llengua parlada.

- Segueixi.
- Es diu que l'espanyol té 450 milions de parlants. ¿Dominen tots la llengua estàndard culta? No. Té moltíssimes varietats.

- D'acord.

- No es pot dir que el català o el basc són un conjunt de parles, perquè l'espanyol també ho és. Passa que, de totes les varietats, es va seleccionar el que se'n diu un dialecte, el castellà, i se'l va associar amb la construcció d'un Estat supranacional, central i fort. Per tant, l'espanyol és una espècie d'idea de caràcter polític que es va establir basant- se en el dialecte castellà.

- ¿Quan va començar tot?

- Al segle XIII, el castellà va començar a utilitzar-se a la cort d'Alfons X per a qüestions administratives. Així que es van anar unint els regnes i Castella va adquirir poder, el dialecte castellà, que no tenia valor literari, es va imposar com a model, associat al poder central.

- Ha passat massa temps. ¿Hi veu alguna solució?

- Espanya és un Estat multinacional i és evident que hi ha un dret d'autodeterminació que és absolutament necessari respectar. La situació millorarà quan els pobles basc, català i gallec decideixin com volen ser. El que no és acceptable és que el Parlament català estigui segrestat per l'espanyol. Cada vegada que pren una decisió, el Parlament espanyol s'inventa articles d'inconstitucionalitat.

- ¿Algun avantpassat català?
- No. Només vull defensar la meva llengua, que no se l'associï a cap imposició ni cap tipus d'imperialisme.

- Assenyali un error dels catalans al plantejar la defensa de la seva llengua.
- Els retrec que no hagin sigut més intransigents en el seu ús. Haurien de parlar-lo a Madrid. Al Congrés. En les entrevistes.

Núria Navarro

22.8.08

Sobirania i Progrés convoca una manifestació sobiranista per l'Onze de Setembre

foto
22.08.2008
Sobirania i Progrés convoca una manifestació sobiranista per l'Onze de Setembre

Sobirania i Progrés convoca a tots els seus adherits i adherides, simpatitzants i en general a tota la ciutadania dels Països Catalans, a manifestar-se l’11 de setembre amb el lema “Som una nació, volem un estat propi” a les 17:00 a la Plaça Urquinaona de Barcelona.

La convocatòria és oberta a totes les entitats i persones que comparteixin el lema, “Som una nació, volem un estat propi”, que parteix del convenciment que l’autonomisme està esgotat, que el marc jurídic i polític espanyol no permet avançar en l’autogovern ni assegurar el benestar dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya, i que l’exercici del dret d’autodeterminació per a constituir-nos en un nou Estat Europeu és inajornable. Recordeu, doncs, que la vostra participació és imprescindible per l'èxit de la convocatòria.

20.8.08

Boadella tenia raó

foto
20.08.2008
Boadella tenia raó

(Publicat al diari Avui)

Fa cosa de quatre setmanes, Fernando Savater i la resta van declarar: "El catalán, como el vasco [...] son lenguas vernáculas y [...] literarias [...] Pero sobre todos ellos el castellano [...] ha de ser la obligatoria base de formación [...] ciudadana de toda relación positiva entre españoles". El 1928, el dictador feixista Primo de Rivera va declarar: "Todas las lenguas oficiales en el Estado son igualmente españolas [...] pero sólo una de ellas es común a todos y por tanto sólo una de ellas -el castellano- goza del deber constitucional de ser conocida". Perdoneu, és a l'inrevés: com es pot comprovar a Banderes al vent! La Barcelona de les utopies 1914-1916 -excel·lent obra pòstuma del poeta i traductor David H. Rosenthal (1945-1992)-, la primera cita, efectivament, és la de Primo. El qual de seguida va convertir els seus mots en fets: el 1923 va prohibir el català fins al punt que els mateixos vigilants nocturns van haver de cantar les hores en la llengua comuna a tots. Tot d'una, però, els intel·lectuals castellans hi van reaccionar en contra: Ortega y Gasset, Menéndez Pidal i molts altres van signar un manifest en defensa del català i fins i tot van elogiar, Rosenthal dixit, "els assoliments impressionants de les lletres catalanes". El contrast entre la generositat d'aquells espanyols i la pompa capciosa dels seus homòlegs actuals és una raó de més per estar d'acord amb Albert Boadella quan -tot fent veure que abandonava el seu país- va declarar: "La secessió és inevitable".

Matthew Tree, escriptor i periodista

19.8.08

Presentació de SiP a la Universitat Catalana d'Estiu

foto
19.08.2008
Presentació de SiP a la Universitat Catalana d'Estiu

Recordem els nostres lectors que l'associació d'Amics i amigues de la Universitat Catalana d'Estiu organitza avui un acte de presentació de Sobirania i Progrés amb Joel Joan i l'Elisenda Paluzie com a ponents. L'acte es durà a terme a les 18:00 i tindrà lloc a l'espai de la UCE El Tendal, a l'aire lliure. Les persones assistents podran participar del debat posterior a la xerrada o fer preguntes als ponents.

A més, hi haurà un punt de recollida de signatures pel Dret de Decidir, de manera que si encara no has signat, aprofita l'ocasió! També podràs comprar samarretes de Sobirania i Progrés o algun dels llibres d'actualitat publicats per membres de la plataforma.

18.8.08

El gol del Barça a Air Berlin

foto
18.08.2008
El gol del Barça a Air Berlin

(Publicat al diari e-noticies)

Esplèndida la decisió del F.C. Barcelona de rebutjar la companyia Air Berlin per viatjar als Estats Units. Air Berlin és una empresa que no sols menysprea la llengua pròpia dels Països Catalans, sinó que, a través del seu director general, Joachim Hunold, s'ha permès menysprear Catalunya i les Illes, fer-ne befa dels seus drets nacionals i mentir descaradament presentant l'espanyol com a llengua perseguida i a prop de la desaparició. Tot això, a més, amb el silenci còmplice dels governs català i balear, que, en lloc de prendre mesures institucionals contra la companyia, han fet el que s'espera sempre que faci un català quan ataquen el seu país: res de res. Per això el gest nacionalment desacomplexat de Joan Laporta, com a president del F.C. Barcelona, ha cridat tant l'atenció, perquè en un país governat per la covardia l'anomalia és la dignitat.

El problema és no adonar-nos que quan la dignitat s'ajunta amb la fermesa la victòria és gairebé segura, i aquests són uns valors que en el cas d'Air Berlin s'haurien de traduir en un rebuig frontal a la companyia mentre no transmuti el seu menyspreu en respecte. És el que farien Suècia, Dinamarca o Holanda, per exemple, amb una companyia que menyspreés el seu país i la seva llengua. I és això, ni més ni menys, el que ha fet el F.C. Barcelona quan s'ha insultat Catalunya. Com és lògic, el nacionalisme espanyol i l'autoodi català s'han enfurismat força, amb aquesta mesura, però no cal fer-los cas. El primer està experimentant la revifalla de la mort i el segon ja té prou pena amb la seva patologia. De fet, no hi ha millor indicador dels nostres encerts que les irades reaccions d'aquesta gent. Com més bramen i més intenten desacreditar-nos més es palesa l'eficàcia del nostre antídot.

Frases com ara "Laporta està polititzant el club" o "el que ha de fer el Barça és obtenir bons resultats i deixar-se de política", són la màxima expressió de la impotència intel·lectual. D'entrada, té gràcia que aquells a qui brillen els ulls amb les victòries de la selecció espanyola o de Fernando Alonso pretenguin donar lliçons sobre la separació entre política i esport. Però és que, tanmateix, les seves crítiques a Laporta no poden ser més galdoses, ja que si hi ha una cosa per la qual el Barça és més que un club és justament per la seva dimensió política. Com em deia Txiki Begiristain, "El Barça és una entitat molt lligada a la història de Catalunya i l'objectiu de Laporta és mantenir la imatge del club associada a aquesta història". Sobretot, podríem afegir, mentre els polítics no facin de polítics i esperin que sigui la societat qui els faci la feina.

Finalment, els qui, definint-se com a liberals, defensen la llibertat d'Air Berlin de rebutjar la llengua catalana en virtut de les lleis del mercat, queden atrapats en les seves pròpies paraules, ja que si aquestes lleis són vàlides per a empresaris també ho són per a consumidors. Per tant, si Air Berlin pot rebutjar la llengua catalana, els catalans poden fer el mateix amb Air Berlin. No hi ha català, no hi ha diners. Així de senzill.

Víctor Alexandre, escriptor i periodista

15.8.08

L’espectador davant els indicis d’unitat

foto
15.08.2008
L’espectador davant els indicis d’unitat

(Publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Unitat. Us en recordeu? Era el 30 de setembre de 2005. Hi havia en joc un simple Estatut, no pas la constitució d’un nou estat, però es va aconseguir la unitat d’acció. Només l’habitual radicalitat i marginalitat dels marcians del PP feia impossible la unanimitat (resultat de ficar ànim enmig de la un-itat, per cert). Abans hi havia hagut una proposta d’un govern de concentració format per tots els partits de tradició democràtica a Catalunya, una idea de Josep-Lluís Carod-Rovira pensant en clau de país davant del període constitutiu que s’estava a punt d’encetar. El PSC, amb Pasqual Maragall al capdavant, no ho va voler. Devia voler convertir-se, en exclusiva, en el president de l’Estatut. Ara ja sabem en què ha quedat tot plegat, inclosa la relació de Maragall amb el PSC i amb Zapatero.

En qualsevol cas, la unitat es va començar a esmicolar l’endemà mateix amb les esmenes que Montilla va anunciar tan aviat com va poder posar-se la camisa del PSOE. Mas la va rematar amb el aquell acord tan traïdor com inútil amb Zapatero. I les eleccions s’han encarregat de mantenir-la ben esmicolada. Ara, però, tornen a bufar aquells vents. Bufen, senzillament, perquè és imprescindible que així sigui. Perquè si no hi ha unitat en les qüestions fonamentals, no hi ha fonaments nacionals, no hi ha país. L’amenaça més immediata, la que afecta tota la ciutadania i tots els partits, és l’econòmica, el risc de col·lapse imminent de la Generalitat. La batalla pot ser i ha de ser a mort (política, és clar!), i si ha de petar Solbes, que està fent el cim de la fatxenderia, la prepotència i el cinisme, que peti. I si ha de petar Zapatero, que peti. O algú es pensa que no el farà petar igualment el PP tard o d’hora si provoca la bancarrota de la Generalitat. Tant els fa com ens vagin les coses, però no dubtaran a utilitzar-ho contra el PSOE.

Bufen vents d’unitat, doncs, però ja som gats escaldats que fugim de l’aigua. La demanem, però patim per un nou desengany que ens puguin ventar uns o altres. I davant d’una tal incertesa, posats a demanar, ho demanem tot; és a dir, que la unitat no es redueixi a la qüestió del finançament. Amb unes balances fiscals que no ho diuen tot, amb una llei que el 9 d’agost s’hauria de complir i que Solbes ja ens prepara perquè sapiguem que no es complirà, amb un TC que posa en qüestió la vigència del pacte Estat-Generalitat i obre una crisi de legitimitat, suposo que ara el PSC ja veu una situació d’emergència nacional que el 2003 no volia veure. Per què no, doncs, tornar a la idea d’un govern de concentració nacional que doni força i legitimitat a la confrontació amb l’Estat que som a punt d’iniciar?

A la tardor, el conseller Ausàs portarà al Parlament la Llei de Consultes Populars, una eina que ens ha de proporcionar una sortida democràtica per al conflicte. Tindrem la unitat que ens cal? Podrem comptar amb Montilla per a aquest exercici democràtic o ens tornarà a esmenar la plana? I Mas? Sabrà esperar el seu moment o tornarà a fer moviments ocults on no toca? La història potser es repeteix, però ara hi ha coses que no poden tornar a passar de cap de les maneres. La unitat ens enfortiria a tots com a país. Apostem-hi de debò i que no sigui per anar enrere o per fer el préssec.

Xavier Mir, blocaire en vaga

13.8.08

Posició de Sobirania i Progrés sobre el finançament

foto
13.08.2008
Posició de Sobirania i Progrés sobre el finançament

Aquest mes de juliol la Generalitat de Catalunya va donar a conèixer la balança fiscal de Catalunya i poc després el govern de l’Estat, després de molts incompliments, va publicar les balances fiscals de totes les comunitats autònomes.

Les dades confirmen que els Països Catalans estan sotmesos a un dèficit fiscal excessiu, que dobla el de territoris similars en l’àmbit europeu i que no té cap justificació en termes redistributius. L’any 2005, al Principat de Catalunya, el dèficit fiscal assolia la xifra rècord del 10% del PIB (17.000 milions d’euros) amb una dada esfereïdora: un de cada dos euros pagats en impostos no torna mai en forma de serveis públics. En el cas del País Valencià amb un PIB per càpita inferior a la mitjana de l’Estat, l’existència de dèficit fiscal no té cap justificació redistributiva. I finalment les Illes, amb un dèficit fiscal que supera el 14% del seu PIB, és el territori més maltractat de l’Estat. En definitiva, els Països Catalans estan sotmesos a un veritable espoli fiscal, a un tracte de colònia.

L’Estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005 pretenia acabar amb aquesta injustícia establint un sistema de concert que mantenia una quota de solidaritat però que donava el poder de negociació a una Generalitat que passava a recaptar tots els impostos. Malauradament el ribot de les Corts Espanyoles va escapçar aquesta possibilitat, mantenint la recaptació dels principals impostos i la fixació de la solidaritat en mans de l’Estat.

Tot i així, l’Estatut que finalment aprovà el poble de Catalunya en referèndum incorporava principis més favorables a Catalunya en el finançament així com uns terminis clars per a la reforma. El 9 d’agost aquest sistema havia d’estar aprovat però el govern de l’Estat ha actuat amb un clar menyspreu per les institucions de Catalunya i l’autogovern, menystenint l’Estatut i les reiterades promeses de millorar el finançament de Catalunya amb una proposta que no garanteix més recursos per a Catalunya.

Per a la societat catalana és insostenible, a més de intolerable, que el sistema polític, jurídic i econòmic espanyol permeti que prop d’un milió i mig de catalans i catalanes (1 de cada 5) visquin en el llindar de la pobresa, que els serveis públics essencials com l’educació i la sanitat no disposin de recursos suficients per prestar un servei de qualitat; que les persones amb problemes de dependència no puguin ser ateses i que les empreses no disposin de les infrastructures que els permetin ser competitives en un món globalitzat.

És imprescindible que els representants polítics de la ciutadania catalana emprin tots els mitjans
necessaris per millorar de manera substancial el finançament de la Generalitat de Catalunya, reduint clarament el dèficit fiscal. Cal unitat però també fermesa, cal ser valents i arriscar.

Sobirania i Progrés insta per tant als grups polítics amb representació al Congrés a no aprovar cap llei, especialment els pressupostos de l’Estat, fins que no s’aconsegueixi una reducció substancial del dèficit fiscal. Si aquest acord no és possible, els partits catalans no poden enganyar a la ciutadania amb escenificacions de falses millores. Cal parlar clar, i reconèixer que l’autonomisme està esgotat, que el marc jurídic i polític espanyol no permet avançar en l’autogovern ni assegurar el benestar dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya, i que l’exercici del dret d’autodeterminació per a constituir-nos en un nou Estat Europeu és inajornable.

Sobirania i Progrés

Notes sobre el finançament

foto
13.08.2008
Notes sobre el finançament

(Publicat al bloc de l'Elisenda Paluzie)

Davant l’allau d’informacions, declaracions creuades, tergiversacions vàries i contradiccions que s’estan donant en el debat polític d’aquest estiu sobre la negociació del finançament, i que tant recorden al tediós i tactista debat de l’Estatut, he decidit fer un post que intentarà ordenar els elements del debat.

Molta d’aquesta informació la trobareu més detallada, incloent el títol íntegre de finançament de l’Estatut al web de l’Observatori del Finançament de Catalunya. Es tracta d’una iniciativa que va sorgir com a continuació de la Plataforma Economistes pel No.

1. Amb el nou Estatut no va canviar el model de finançament.


L’article 201.1 estableix que les finances de la Generalitat es regulen per la Constitució, l’Estatut i la LOFCA.

L’article 206.1 detalla el funcionament del sistema. És el mateix que l’actual model de la LOFCA del 2001. El sistema de finançament fixa les necessitats de despesa de la Generalitat de Catalunya. Aquestes necessitats es cobreixen amb els tributs cedits i la participació en impostos estatals. Aquests recursos s’ajustaran en més o en menys pels mecanismes d’anivellament i solidaritat. Aquest ajustament actualment és el Fons de Suficiència, que tant pot ser positiu (es rep una transferència de l’Estat) com negatiu (es fa una aportació a l’Estat).

Per tant, la clau de volta del sistema és la fixació d’aquestes necessitats de despesa i no la participació en impostos. Aquesta és la xifra que ens tocarà cada any.

L’article 206.3 acaba amb una afirmació especialment aclaridora: “Els nivells esmentats (d’anivellament i solidaritat) són fixats per l’Estat"

2. L’Estatut fixa els següents percentatges de participació en impostos estatals: 50% IRPF, 50% IVA i 58% Impostos Especials.

Si l’any 2008 s’haguessin aplicat aquests percentatges, l’increment de recursos tributaris per a la Generalitat hagués estat de 5.229,6 milions d’euros (la xifra que va posar sobre la taula CiU). Però això no significa que els recursos de la Generalitat millorin en aquest import.

Millorar en aquesta xifra implicaria mantenir l’actual fons de suficiència (2.944,2 milions d’euros). Això només seria possible si la millora en la formula de les necessitats de despesa fos de 5.229,6 milions d’euros de manera que es mantingués igual el fons de suficiència.

Si el fons de suficiència fos zero, la millora seria de 2.285,4 milions d’euros. En el límit si no canvien les necessitats de despesa, la millora pot ser zero i el fons de suficiència seria negatiu (hauríem de fer una aportació a l’Estat de 2.285,4 milions d’euros).

3. El que s’està discutint ara és quina és la nova formula per determinar les necessitats de despesa.

Actualment els serveis de les CCAA es separen en tres: Serveis comuns, Sanitat i Serveis Socials. Per cada un d’aquests serveis, es fixen unes variables per fer el càlcul de necessitats.

En el cas dels serveis comuns (tots excepte sanitat i serveis socials), la principal variable és la població (amb una ponderació del 94%). Les altres variables són superfície (4,2%), dispersió (1,2%), insularitat (0,6%). A més hi ha tot una sèrie de fons addicionals i regles de modulació que beneficien a CCAA com Andalusia, Extremadura, Castella-Lleó, Galícia, Aragó…

Per fer el càlcul es pren com a referència la població del 1999. Això ha perjudicat a les CCAA que han augmentat en major proporció la població com Catalunya o el País Valencià.

4. Any a any, augmenten els recursos de les CCAA per dos mitjans:

- l’increment de la recaptació impositiva.

– l’increment del fons de suficiència. Aquest darrer s’incrementa en funció del que s’hagin incrementat els ITE (ingressos tributaris mitjans espanyols). Si a Catalunya, els ingressos tributaris augmenten en més que la mitjana espanyola, això no es reflecteix en el fons de suficiència.

5. L’Estatut inclou una sèrie de principis que han d’inspirar el càlcul de les necessitats de despesa i que són més favorables per a Catalunya:

“Els recursos financers de què disposi la Generalitat es poden ajustar perquè el sistema estatal de finançament disposi de recursos suficients per a garantir l’anivellament i la solidaritat a les altres comunitats autònomes, a fi que els serveis d’educació, de sanitat i altres serveis socials essencials de l’estat del benestar prestats pels diferents governs autonòmics puguin assolir nivells similars al conjunt de l’Estat, sempre que portin a terme un esforç fiscal també similar.” (article 206.3)

“L’Estat ha de garantir que l’aplicació dels mecanismes d’anivellament no alteri en cap cas la posició de Catalunya en l’ordenació de rendes per càpita entre les comunitats autònomes abans de l’anivellament.” (article 206.5)

“S’ha de tenir en compte, com a variable bàsica per a determinar les necessitats de despesa, la població, rectificada pels costos diferencials i per variables demogràfiques, en particular per un factor de correcció establert en funció del percentatge de població immigrant. Així mateix, s’han de tenir en compte la densitat de població, la dimensió dels nuclis urbans i la població en situació d’exclusió social" (article 206.6) Aquests principis són genèrics i interpretables. - Per exemple, el de l’anivellament es pot interpretar en el sentit que només s’ha d’igualar la prestació de serveis socials essencials, i en la resta de serveis, Catalunya ha de rebre més, en funció del seu esforç fiscal superior. També hi ha el problema de definició dels “serveis socials essencials”: des d’Andalusia i des del govern de l’Estat es defensa que la justícia també ho és per exemple.

- El principi dels rànkings afecta a Catalunya si les rendes per càpita s’ajusten pels nivells de preu (en paritat del poder adquisitiu), sinó rarament hi ha hagut alteració dels rànkings. L’Estatut no especifica quines rendes per càpita s’han de considerar.

- Algunes de les variables que inclou l’estatut com la densitat de població o la dimensió dels nuclis urbans no afavoreixen a Catalunya si s’apliquen com s’ha fet en el passat (per afavorir els territoris amb menor densitat i major dispersió). També es podria complir l’Estatut ponderant amb un percentatge ínfim variables que clarament ens afavoreixen com la immigració, etc…

Des de Catalunya, se n’ha de fer la interpretació més ambiciosa possible, però és evident que afirmacions com “el que cal és complir l’Estatut i punt” no tenen cap sentit. L’Estatut no estableix una formula precisa, no garanteix cap xifra. Només estableix uns principis i deixa en mans de l’Estat el més important (la caixa i els mecanismes d’anivellament).

6. La Cambra de Comerç ha quantificat dos d’aquests principis (els que defensa el Conseller Castells en la negociació): - L’anivellament horitzontal parcial (article 206.3): Entre el 65% i el 75% dels recursos totals es destinen a finançar els serveis socials essencials.

- L’anivellament vertical (principi de suficiència, article 201.2). El sistema de finançament ha de proveir a les CCAA de recursos suficients per atendre les seves necessitats. Aquestes han crescut més ràpidament que les de l’Estat mentre que els ingressos de les CCAA han crescut per sota dels ingressos de l’Estat. Per restablir l’equilibri de 1999, l’Estat hauria d’aportar 12.000 milions d’euros. La distribució es fa suposant que cap CA perd recursos.

L’aplicació que fa la Cambra d’aquests principis significaria una millora del finançament de la Generalitat entre 3.500 i 3.800 milions d’euros de 2006.

Això no és cap màxim possible, ni és cap aplicació directa de l’Estatut, és la quantificació de dos dels seus principis.

Es podrien fer càlculs més ambiciosos, introduint amb una ponderació gran variables com la immigració o els nivells de preus (més elevats a Catalunya) en el càlcul de les necessitats de despesa en serveis comuns o variables com els malalts de llarga durada en el càlcul de la sanitat.

7. La proposta Solbes tot i ser molt genèrica, deixa clares algunes de les intencions de l’Estat:

La principal variable de càlcul de les necessitats de despesa seguirà sent la població ponderada.

Caldrà el consens entre totes les CCAA per canviar les variables de càlcul i les seves ponderacions. Si no hi ha aquest consens es continuarà amb el sistema de variables i ponderacions actual.

No hi haurà cap perdedor. Per tant, si hi ha algun guany, vindrà dels recursos addicionals que aportarà l’Estat al sistema, i per a la distribució dels quals es tindrà en compte la població i l’evolució de la població. Si es té en compte la població a Catalunya li tocaria un 17% d’aquests recursos addicionals. Si es té en compte l’evolució de la població en el període 1999-2006, a Catalunya li tocaria un 21%.

8. La bilateralitat i la multilateralitat. Malauradament, i així ho vam denúnciar des d’Economistes pel No, la bilateralitat va quedar molt tocada en el pas de l’Estatut pel Congrés dels Diputats. Articles com el 201.1 (que fa referència a la LOFCA) o el 206.3 que acaba amb la frase demolidora: “Els nivells esmentats (d’anivellament i solidaritat) són fixats per l’Estat” són clars i donen molt poc poder de negociació a la Generalitat.

Hi ha altres articles que fan referència a les funcions de la Comissió Mixta d’Assumptes Econòmics i Fiscals on hi hauria una relació bilateral (201.3; 210.2, disposició final primera que estableix el termini del 9 d’agost), però alguns són contradictoris amb el 206.3. A més, aquest tipus de bilateralitat sempre ha existit per totes les CCAA.

Elisenda Paluzie, economista i professora a la Universitat de Barcelona

11.8.08

Dimarts 19 d'agost presentació de Sobirania i Progrés a la UCE

foto
11.08.2008
Dimarts 19 d'agost presentació de Sobirania i Progrés a la UCE

L'associació d'Amics i amigues de la Universitat Catalana d'Estiu organitza properament un acte de presentació de Sobirania i Progrés amb Joel Joan i l'Elisenda Paluzie com a ponents. L'acte es durà a terme dimarts dia 19 d'agost a les 18:00 i tindrà lloc a l'espai de la UCE El Tendal, a l'aire lliure. Les persones assistents podran participar del debat posterior a la xerrada o fer preguntes als ponents.

A més, hi haurà un punt de recollida de signatures pel Dret de Decidir, de manera que si encara no has signat, aprofita l'ocasió! També podràs comprar samarretes de Sobirania i Progrés o algun dels llibres d'actualitat publicats per membres de la plataforma.

T'esperem a Prada de Conflent!

8.8.08

Els blocs i l'11 de setembre

foto
08.08.2008
Els blocs i l'11 de setembre

(Publicat al diari Crònica)

El 18 de febrer de 2006 la PDD va aconseguir fer miques el tòpic que vivim en un país de conformistes i adormits. Molts pensaven que els vint-i-tres anys de pujolisme havien deixat el país estabornit i acomodat, però aquell dia una munió de gent que ningú no s'esperava va demostrar que hi havia país, que allò que alguns partits i la majoria de mitjans ens intentaven vendre no casava del tot amb la realitat. El 18-F CiU no va donar suport a aquella manifestació però es va haver d'empassar l'evidència que la immensa majoria dels seus votants, simpatitzants i fins militants sí que hi eren. Mas va pactar amb Zapatero i encara avui la cúpula de CDC, amb Quico Homs al capdavant, intenta justificar-ho amb argúcies tan enrevessades com inútils, perquè el missatge de les masses aquell 18-F era clar: cap rebaixa al text que s'havia aprovat al Parlament. CiU devia esperar resoldre el tema de manera definitiva amb el resultat de les eleccions de l'1 de novembre, però les coses no van anar com s'esperaven i això va complicar encara més la gestió del tema de l'Estatut. De fet, l'estigma encara cueja.

L'1 de desembre de 2007, quan alguns ja pretenien que la PDD havia estat un bolet i que tot plegat era una flor que no faria estiu, torna a esclatar la primavera del dret de decidir i una nova gernació surt al carrer farta del desastre de les infraestructures ferroviàries que depenen de l'Estat. En aquesta ocasió, CiU sí que hi és. Han après la lliçó. Malgrat les reticències, la gent els ha empès en la direcció adequada. Perquè diguin que les manifestacions no serveixen per a res. La PDD planta una estaca que esberla moltes coses. Alguns socialistes contraataquen a la desesperada i comencen una lluita desbocada pel control dels mitjans que no fa més que evidenciar la seva naturalesa sectària i els seus procediments maquiavèl·lics. L'1-D deixa en evidència els sindicats i el PSC, que giren l'esquena al país, a les classes treballadores que diuen que defensen. El PSC encara creu que li resulta més rendible continuar encobrint la gestió de Zapatero.

Nou mesos després, com si d'un procés de gestació es tractés, al PSC li ha crescut una panxa enorme. El doctor Castells està amoïnat perquè sap que allargar aquesta situació només complicarà el part. I no hi ha marxa enrere: la criatura ha de néixer. Té el quiròfan a punt, però la direcció de l'Hospital no li vol subministrar corrent elèctric i ell així no pot treballar. Mare i criatura corren perill. I si els passa alguna cosa, a qui tallaran el coll és a ell, perquè va ser ell qui va recomanar aquest hospital quan els pares volien tenir la criatura a casa, de part natural. Si ara les coses es compliquen, tots els ulls es giraran cap a ell. Tan bé que s'estava a l'oposició criticant el nacionalisme de Jordi Pujol i mirant-se les envestides de PSOE i PP!

I arriba el cop de gràcia. El 9 d'agost (el 9 un altre cop, per alegrar els numeròlegs) s'acaba el termini. I per al novè mes de l'any, el setembre, algú apunta la conveniència d'una gran manifestació d'afirmació nacional contra un estat que dos anys després continua prenent-nos el pèl, amagant informació de les balances fiscals, fent el ronso en matèria d'infraestructures; i a més, no compleix les lleis que aprova. Existeix la possibilitat que el proper 11 de setembre es convoqui una nova manifestació. La tercera. A cada dia que passa hi som més a prop. Si es convoca, si ERC, CiU, ICV-EUiA i CUP hi donen suport, si tota la societat civil en pes hi dóna suport, el PSC no tindrà més remei que afegir-s'hi. Vulgui o no vulgui. Hores d'ara, importa ben poc allò que ells vulguin. El país té una necessitat que pesa com cent camions de gran tonatge sense frens. O es posen al volant amb els altres o no en quedarà ni rastre.

Potser us pregunteu quin paper hi tenen els blocs en tot això. Molt senzill: hi posarem el coll i farem que l'11 de setembre el món sencer giri els ulls cap a Barcelona. Per nosaltres, blocaires, no serà.

Xavier Mir, blocaire en vaga

7.8.08

Entrevista a Elisenda Paluzie

foto
07.08.2008
Entrevista a Elisenda Paluzie

(Publicat al setmanari El Temps)

Ha existit mai, la voluntat per part de l’Estat de negociar bilateralment el finançament amb Catalunya?


No ha existit mai, i de fet, el govern de l’Estat i en concret Solbes, sempre ha deixat clar que la qüestió del finançament és multilateral perquè es plasma en la Lofca, i a la vegada bilateral perquè es tenen converses amb totes les comunitats autònomes.

Per què aleshores des de Catalunya se segueix insistint en la bilateralitat, si està tot tan clar sobre el paper?

Els partits que van defensar el sí a l’Estatut tal com va quedar després dels acords de La Moncloa ens van assegurar que s’havia aconseguit un finançament bilateral. El seu discurs no ha canviat, però la realitat, i així ho vàrem denunciar des de la plataforma Economistes pel No, és que amb el nou Estatut Catalunya perdia tot el poder de negociació en articles com el 201.1, que estableix que les relacions financeres entre Estat i Generalitat es regularan per la Lofca, o el 206.3, on diu que els mecanismes d’anivellament i solidaritat els fixa l’Estat.

Així doncs, l’Estatut no contempla cap escletxa que permeti la bilateralitat en la negociació del finançament?


És cert que a l’Estatut hi ha algun article que fa referència a una relació de tipus bilateral. És el cas de la disposició final primera, que especifica que la comissió mixta d’afers Econòmics i Fiscals Estat-Generalitat ha de concretar abans del 9 d’agost del 2008 l’aplicació dels preceptes del títol del finançament.

Però no és pas una novetat, l’Estatut del 79 ja contemplava les comissions mixtes.

Efectivament. I a més, altres comunitats autònomes també les tenen. Amb els pactes de finançament del Majestic PP-CiU, inicialment algunes comunitats governades pel PSOE no van acceptar l’acord bilateral amb l’Estat.

Quines possibilitats de negociació bilateral queden ara?

Amb l’Estatut es va perdre el poder de negociació que hagués significat que la Generalitat recaptés els impostos i després acordés de manera bilateral la contribució a la solidaritat. Els mecanismes de solidaritat els fixarà l’Estat, l’Estatut ho deixa clar. Per tant, l’única força real que ens queda és que els partits catalans facin servir els seus diputats al Congrés espanyol per vetar els pressupostos, començant pels 25 diputats del PSC.

Què han de fer ara els partits?


Concentrar-se a determinar que els principis que inspirin aquesta nova Lofca representin un canvi substancial amb la llei anterior i una millora substancial del nou finançament.

És viable, tenint en compte les bases que ha presentat Pedro Solbes?

No, en absolut. Per començar, en el document de bases s’afirma clarament que no hi haurà perdedors, per tant, la millora per a Catalunya només vindrà dels recursos addicionals que aporti l’Estat al sistema, que en el context de crisi actual, és probable que siguin molt pocs.

Quin pes tindrà la variable de la població en el repartiment dels recursos?

El document diu que es tindrà en compte la població i la seva evolució. Si aquests diners addicionals es repartissin només en funció del percentatge de població de cada comunitat autònoma, a Catalunya li correspondrien el 17% d’aquests recursos, mentre que si el que es té en compte és el creixement de la població en el període 1999-2006, li correspondria el 21%. Però aquest criteri faria que comunitats com Astúries, que han perdut població, no rebessin res. Per tant, no s’aplicarà aquest segon criteri més favorable per a Catalunya.

Vostè no preveu avenços significatius?

No. De fet, la proposta d’Antoni Castells, que implicava que només s’anivellessin els serveis socials essencials bàsics de l’estat del benestar, i que en altres serveis Catalunya pogués rebre més diners, ja sembla descartada. Pel que fa al model en sí, tot i que el document és molt genèric, tot sembla indicar que es continuarà amb el mateix tipus de sistema, on a partir d’una sèrie de variables, la principal de les quals segueix essent la població, es determinen les necessitats de despesa.

En canvi, sembla que s’accepta la proposta andalusa de separar, com ja es feia amb la sanitat, l’educació dels serveis comuns.


Amb aquesta estratègia, Andalusia vol introduir variables que li són favorables, com el percentatge de població en edat escolar, i aconseguir més recursos dels que li garanteix el sistema actual.

El document tampoc no concreta com s’actualitzarà anualment la xifra de necessitats de despesa de cada territori. Què li convindria més a Catalunya en aquest sentit?


Fins ara s’han actualitzat en funció del creixement dels ingressos tributaris mitjans espanyols, mentre que en el cas de Catalunya resultaria més favorable que s’actualitzessin en funció del creixement de la població catalana o dels ingressos tributaris catalans.

El 9 d’agost ja no serà possible concretar els principis sobre finançament, tal com estableix l’Estatut. Quina importància té saltar-se aquesta data?

Políticament és simbòlic, saltar-se el 9 d’agost és la prova que la bilateralitat és paper mullat. L’executiu espanyol diu que ha complert en el sentit que ja ha presentat uns principis, i que si no s’arriba a un acord abans del 9 d’agost és perquè la part catalana no els accepta.

També ha complert amb la presentació de les balances fiscals, tot i que deixant clar que són paper mullat… A Catalunya li valia la pena, conèixer-les?

Sí, perquè tot i que ja teníem altres balances fiscals, com les de la Generalitat i la Fundació Josep Irla, és important que per primera vegada l’Estat en presenti unes, on queda palesa la solidaritat dels Països Catalans. En tot cas, és una informació valuosa que ha de servir de referència per avaluar la millora, si és que hi és, del nou finançament. Per exemple, si només millorem en 1.000 milions d’euros i el dèficit fiscal és de 15.000 milions d’euros segons l’Estat a Catalunya el 2005, la millora és insignificant. I el 2009, el dèficit serà molt més elevat.

Quina seria una millora acceptable en aquest sentit?


Arribar a tenir un dèficit del 4,5% del PIB, és a dir, reduir-lo a la meitat. Seria una millora d’uns 7.500 milions sobre la referència del 2005, de manera que el 2009 la xifra absoluta serà més gran.

Pensa que es tornaran a publicar amb regularitat?

El que s’hauria de fer és posar les dades a disposició de tota la comunitat científica, i que aquestes es vagin publicant anualment perquè tots els investigadors puguem fer estimacions de balances fiscals, que tenen un alt component subjectiu perquè s’han de fer diferents supòsits de distribució de despesa pública. No sé si ho faran o no, però és el que caldria fer si realment l’estat vol ser transparent.

Gemma Aguilera

6.8.08

Illes incertes

foto
06.08.2008
Illes incertes

(Publicat al diari Crònica)

Assistesc al debat sobre la crisi econòmica que ha convocat al parlament de les illes Balears el president Francesc Antich. Ja és cosa que el president convoqui el debat (els del PP no ho solien fer), però pens que les bones intencions no són suficients per solucionar els problemes. Les illes Balears són al capdavant del decalatge fiscal a l’estat espanyol: això ens posa en el mapa d’Europa de l’espoli fiscal, en una primera posició clara. Això requeriria gairebé una rebel.lió a bord, per part del govern dit “autonòmic”. Els mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers, emperò, ens solem prendre les coses amb calma (amb excessiva calma, sovint).

En el debat destaquen les diferències entre els que tenen un plantejament estatista i els que presenten un plantejament que posa les Balears per davant, i que reclama millores reals en el finançament autonòmic. Esperança Marí (Esquerra), Josep Melià (Unió Mallorquina) i Biel Barceló (PSM) posen per davant la necessitat d’uns mínims de justícia fiscal per poder tenir eines per combatre la crisi a les Balears, no només amb mesures conjunturals, sinó també (i fonamentalment) amb mesures estructurals. Des dels renglers del Partit Socialista (en una etèria mitja tinta entre PSIB i PSOE) i des del Partit Popular (sense afegitons de cap tipus), s’oblida la qüestió fonamental, i es perden en una discussió entre comptables.

Potser això és el que volen els dirigents estatals per als seus respectius partits : comptables perifèrics en comptes de líders, que no hi hagi ningú que pugui entelar l’esplendor dels líders altiplaners.

Bernat Joan, Secretari de Política Lingüística

5.8.08

Obres son amors

foto
05.08.2008
Obres son amors

(Publicat al diari Público)

Com caps de banda que es reparteixen el territori, Zapatero i Rajoy han acordat els cromos que a cada un corresponen al CGPJ i al Tribunal Constitucional, amb l'habitual promesa que tant ells com els caps que els van precedir no han cessat d'enunciar i incomplir: nomenar juristes de prestigi, imparcials i independents, que no siguin corretges de transmissió dels partits. Que ho diguin els caps dels partits no deixa de tenir la seva gràcia, però l'escepticisme escaldat aconsella desconfiar i vigilar, atès que res s'ha acordat sobre la compareixença pública i transparent dels candidats, i l'examen exhaustiu de la seva trajectòria, mèrits (d'haver-los), i propòsits. Res de 'hearings' a l'americana, seguiran decidint els caps dels grups parlamentaris del PP i del PSOE, amb el vistiplau dels grans caps, en un procés opac i clientelar, que per art de màgia prometen ara, com sempre ho han fet, que exerciran decentment. Podrien començar no acordant el nom del President del CGPJ, i que efectivament ho triïn, com ordena la Constitució, els Vocals del CGPJ. En cas contrari, els nous Vocals tindran una primera i definitiva mostra de la seva independència, no nomenar al President acordat entre el PP i el PSOE sinó un altre jurista, com el primer TC es va atrevir a fer, assegurant-se així un marge d'independència avui absolutament perdut. Si accepten ratificar el que se'ls mani, s'acabarà la independència abans de començar. Com sempre.

Alfons López Tena, vocal del CGPJ i membre del Cercle d'Estudis Sobiranistes

4.8.08

Ramon Tremosa.: «El dèficit fiscal perjudica les classes baixes perquè els serveis públics estan col·lapsats»

foto
04.08.2008
Ramon Tremosa.: «El dèficit fiscal perjudica les classes baixes perquè els serveis públics estan col·lapsats»

(Publicat a El Punt)

Ramon Tremosa alerta que el manteniment crònic del dèficit és «una bomba de rellotgeria» que dispararà les diferències de renda entre els catalans. Per contra argumenta que, si es fes una aplicació òptima de l'Estatut, el nou finançament el podria reduir a la meitat

-El dèficit fiscal de Catalunya, del 8,7% del PIB el 2005 segons l'Estat, és sostenible?
-«No té cap comparació amb cap estat federal. Els territoris dels Estats Units, el Canadà, Alemanya o Austràlia tenen un dèficit d'entre el 2% i 3% del PIB. No n'hi ha cap que el tingui del 15% del PIB com les Balears cada any. Són impostos extrets d'un territori que no tornen en proporcions gaire altes. Poschmann, un economista canadenc, diu que quan l'Estat transfereix molts recursos entre territoris els pobres de les regions riques financen els rics de les zones pobres.»

-Què passarà si el dèficit es manté crònic?
-«Un creixement espectacular de les diferències de renda entre els ciutadans de Catalunya. Perquè a qui perjudica essencialment el dèficit fiscal no és a les classes altes o mitjanes-altes, sinó a les més baixes. Les altes poden anar a l'escola privada, mútua privada, fer servir autopistes de peatge... I en canvi, els serveis públics catalans estan cada vegada més col·lapsats. Avui hi ha ambulatoris, com el de Singuerlín de Santa Coloma de Gramenet, en què tens mal de queixal i et donen hora a deu dies de vista. En canvi, la Junta d'Andalusia regalarà medicaments als nadons de zero a un any. Catalunya no pot: té més immigrants, el cost de vida és molt alt... Això és el que genera l'actual finançament, i si el nou és igual assistirem a un empitjorament, més encara en un context de crisi econòmica. Perpetuar el dèficit a aquells nivells és una bomba de rellotgeria.»

-En quina mesura hauria de reduir el dèficit el nou finançament?
-«Una solució sostenible per a Catalunya seria ajustar-lo a la meitat, als nivells de Califòrnia, Baden-Würtemberg o Baviera. Seria possible si s'apliqués la nova cistella d'impostos –el 50% de l'IVA i de l'IRPF i el 58% dels especials suposen 5.500 milions d'euros addicionals per a la Generalitat amb dades del 2007– i es mantingués constant el fons de suficiència, positiu per a Catalunya en 3.000 milions. Però un cop aprovat l'Estatut, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, secretari d'estat d'Hisenda, ja va alertar que Catalunya podia augmentar els recursos amb la cistella d'impostos i deixar de rebre el fons de suficiència o ser contribuent net.»

-O sigui, que es podria arribar a l'extrem que el nou finançament no donés més recursos...
-«Sí, ens podríem quedar amb els mateixos euros per habitant, i seria legal. Per això, ja em semblava que l'Estatut deixava el model obert i no prou blindat en finançament. Tornem a estar com amb el peix al cove: les autonomies escombren cap a casa i no hi ha un criteri clar, ni específic ni diferenciat. Les comunitats són diverses en dimensió, estructura i especialització productiva, immigració..., i si s'opta pel cafè per a tothom es perjudiquen les més dinàmiques i s'afavoreix l'Espanya subsidiada.»

-El govern espanyol ha prioritzat la negociació en el Consell de Política Fiscal i Financera.
-«Aquest és un marc hostil, històricament parlant, i d'aparença teòricament federal. Catalunya s'hi ha trobat sola, amb poques complicitats a l'hora de fer valer els seus interessos en la inflació diferencial, immigració, activitat econòmica, tràfic de vehicles i de mercaderies... Aquests criteris no es tenen en compte i, en canvi, sí que se'n tenen en compte d'altres, com ara la dispersió territorial o la insularitat, que perjudiquen Catalunya. Per això l'Estatut pretenia sortir del context multilateral.»

-El text no garanteix, doncs, la bilateralitat?
-«Ara ho veurem. Tindrem un primer exercici pràctic per comprovar si l'Estatut era tan bo com deien els que el defensaven com un clar salt endavant i si blindava el finançament, independentment de si a Madrid hi ha un govern amb majoria absoluta, sigui amic o no.»

- Com veu la proposta de bases de Solbes?
-«Defineix principis genèrics i no en podem treure l'aigua clara. No diu què s'entén per esforç fiscal, ni capacitats fiscals similars, serveis semblants... És una nebulosa per guanyar temps i a veure si els catalans aproven el pressupost a Zapatero.»

-Les balances fiscals haurien d'influir?
-«La balança dóna un detall de quina és l'actuació del govern central per territoris, i el finançament autonòmic és una part molt important de la balança, tot i que també hi ha les inversions. Per tant, si hi ha dèficits o superàvits molts grans a les regions, això indica que el govern espanyol no reparteix equitativament els recursos per habitant. Si s'han ocultat les balances durant tants anys és perquè interessava mantenir l'statu quo. La informació és poder i la tributària, la més important. Perquè encara que es digui que no, la balança pressiona moltíssim en la negociació. Si algú té mal de genoll i l'han d'operar en un hospital, la radiografia pot ajudar molt a definir el diagnòstic i a encertar la intervenció quirúrgica. Un metge et pot dir que no tindrà en compte la radiografia, obrir el genoll i operar a la seva manera. Fins ara els catalans hem negociat models de finançament sense tenir en compte la balança fiscal i tots els models s'han demostrat molt insuficients en pocs anys.»

-Quin seria el millor finançament per al país?
- «Entenc que l'única solució és que la Generalitat recapti tots els seus grans impostos. Un govern regional només té força quan té la recaptació a la butxaca, com passa al País Basc i Navarra, a Alemanya, els Estats Units i els estats federals. Federalisme vol dir impostos pagats a diferents administracions, no només al govern central com passa a l'Espanya unitària. El govern espanyol no té competències, les ha transferides a les autonomies, però recapta el 90% dels impostos i es vol reservar el 50% de la despesa pública. Això fa que es barallin com gallines les diferents autonomies i així justifica el seu paper d'àrbitre. En canvi, quan els governs regionals recapten els impostos tenen més força negociadora i les transferències entre territoris són menors, hi ha límits.»

ODEI A.-ETXEARTE