Notes sobre el finançament

13.08.2008
Notes sobre el finançament

(Publicat al bloc de l'Elisenda Paluzie)

Davant l’allau d’informacions, declaracions creuades, tergiversacions vàries i contradiccions que s’estan donant en el debat polític d’aquest estiu sobre la negociació del finançament, i que tant recorden al tediós i tactista debat de l’Estatut, he decidit fer un post que intentarà ordenar els elements del debat.

Molta d’aquesta informació la trobareu més detallada, incloent el títol íntegre de finançament de l’Estatut al web de l’Observatori del Finançament de Catalunya. Es tracta d’una iniciativa que va sorgir com a continuació de la Plataforma Economistes pel No.

1. Amb el nou Estatut no va canviar el model de finançament.

L’article 201.1 estableix que les finances de la Generalitat es regulen per la Constitució, l’Estatut i la LOFCA.

L’article 206.1 detalla el funcionament del sistema. És el mateix que l’actual model de la LOFCA del 2001. El sistema de finançament fixa les necessitats de despesa de la Generalitat de Catalunya. Aquestes necessitats es cobreixen amb els tributs cedits i la participació en impostos estatals. Aquests recursos s’ajustaran en més o en menys pels mecanismes d’anivellament i solidaritat. Aquest ajustament actualment és el Fons de Suficiència, que tant pot ser positiu (es rep una transferència de l’Estat) com negatiu (es fa una aportació a l’Estat).

Per tant, la clau de volta del sistema és la fixació d’aquestes necessitats de despesa i no la participació en impostos. Aquesta és la xifra que ens tocarà cada any.

L’article 206.3 acaba amb una afirmació especialment aclaridora: “Els nivells esmentats (d’anivellament i solidaritat) són fixats per l’Estat"

2. L’Estatut fixa els següents percentatges de participació en impostos estatals: 50% IRPF, 50% IVA i 58% Impostos Especials.

Si l’any 2008 s’haguessin aplicat aquests percentatges, l’increment de recursos tributaris per a la Generalitat hagués estat de 5.229,6 milions d’euros (la xifra que va posar sobre la taula CiU). Però això no significa que els recursos de la Generalitat millorin en aquest import.

Millorar en aquesta xifra implicaria mantenir l’actual fons de suficiència (2.944,2 milions d’euros). Això només seria possible si la millora en la formula de les necessitats de despesa fos de 5.229,6 milions d’euros de manera que es mantingués igual el fons de suficiència.

Si el fons de suficiència fos zero, la millora seria de 2.285,4 milions d’euros. En el límit si no canvien les necessitats de despesa, la millora pot ser zero i el fons de suficiència seria negatiu (hauríem de fer una aportació a l’Estat de 2.285,4 milions d’euros).

3. El que s’està discutint ara és quina és la nova formula per determinar les necessitats de despesa.

Actualment els serveis de les CCAA es separen en tres: Serveis comuns, Sanitat i Serveis Socials. Per cada un d’aquests serveis, es fixen unes variables per fer el càlcul de necessitats.

En el cas dels serveis comuns (tots excepte sanitat i serveis socials), la principal variable és la població (amb una ponderació del 94%). Les altres variables són superfície (4,2%), dispersió (1,2%), insularitat (0,6%). A més hi ha tot una sèrie de fons addicionals i regles de modulació que beneficien a CCAA com Andalusia, Extremadura, Castella-Lleó, Galícia, Aragó…

Per fer el càlcul es pren com a referència la població del 1999. Això ha perjudicat a les CCAA que han augmentat en major proporció la població com Catalunya o el País Valencià.

4. Any a any, augmenten els recursos de les CCAA per dos mitjans:

- l’increment de la recaptació impositiva.

– l’increment del fons de suficiència. Aquest darrer s’incrementa en funció del que s’hagin incrementat els ITE (ingressos tributaris mitjans espanyols). Si a Catalunya, els ingressos tributaris augmenten en més que la mitjana espanyola, això no es reflecteix en el fons de suficiència.

5. L’Estatut inclou una sèrie de principis que han d’inspirar el càlcul de les necessitats de despesa i que són més favorables per a Catalunya:

“Els recursos financers de què disposi la Generalitat es poden ajustar perquè el sistema estatal de finançament disposi de recursos suficients per a garantir l’anivellament i la solidaritat a les altres comunitats autònomes, a fi que els serveis d’educació, de sanitat i altres serveis socials essencials de l’estat del benestar prestats pels diferents governs autonòmics puguin assolir nivells similars al conjunt de l’Estat, sempre que portin a terme un esforç fiscal també similar.” (article 206.3)

“L’Estat ha de garantir que l’aplicació dels mecanismes d’anivellament no alteri en cap cas la posició de Catalunya en l’ordenació de rendes per càpita entre les comunitats autònomes abans de l’anivellament.” (article 206.5)

“S’ha de tenir en compte, com a variable bàsica per a determinar les necessitats de despesa, la població, rectificada pels costos diferencials i per variables demogràfiques, en particular per un factor de correcció establert en funció del percentatge de població immigrant. Així mateix, s’han de tenir en compte la densitat de població, la dimensió dels nuclis urbans i la població en situació d’exclusió social" (article 206.6) Aquests principis són genèrics i interpretables. - Per exemple, el de l’anivellament es pot interpretar en el sentit que només s’ha d’igualar la prestació de serveis socials essencials, i en la resta de serveis, Catalunya ha de rebre més, en funció del seu esforç fiscal superior. També hi ha el problema de definició dels “serveis socials essencials”: des d’Andalusia i des del govern de l’Estat es defensa que la justícia també ho és per exemple.

- El principi dels rànkings afecta a Catalunya si les rendes per càpita s’ajusten pels nivells de preu (en paritat del poder adquisitiu), sinó rarament hi ha hagut alteració dels rànkings. L’Estatut no especifica quines rendes per càpita s’han de considerar.

- Algunes de les variables que inclou l’estatut com la densitat de població o la dimensió dels nuclis urbans no afavoreixen a Catalunya si s’apliquen com s’ha fet en el passat (per afavorir els territoris amb menor densitat i major dispersió). També es podria complir l’Estatut ponderant amb un percentatge ínfim variables que clarament ens afavoreixen com la immigració, etc…

Des de Catalunya, se n’ha de fer la interpretació més ambiciosa possible, però és evident que afirmacions com “el que cal és complir l’Estatut i punt” no tenen cap sentit. L’Estatut no estableix una formula precisa, no garanteix cap xifra. Només estableix uns principis i deixa en mans de l’Estat el més important (la caixa i els mecanismes d’anivellament).

6. La Cambra de Comerç ha quantificat dos d’aquests principis (els que defensa el Conseller Castells en la negociació): - L’anivellament horitzontal parcial (article 206.3): Entre el 65% i el 75% dels recursos totals es destinen a finançar els serveis socials essencials.

- L’anivellament vertical (principi de suficiència, article 201.2). El sistema de finançament ha de proveir a les CCAA de recursos suficients per atendre les seves necessitats. Aquestes han crescut més ràpidament que les de l’Estat mentre que els ingressos de les CCAA han crescut per sota dels ingressos de l’Estat. Per restablir l’equilibri de 1999, l’Estat hauria d’aportar 12.000 milions d’euros. La distribució es fa suposant que cap CA perd recursos.

L’aplicació que fa la Cambra d’aquests principis significaria una millora del finançament de la Generalitat entre 3.500 i 3.800 milions d’euros de 2006.

Això no és cap màxim possible, ni és cap aplicació directa de l’Estatut, és la quantificació de dos dels seus principis.

Es podrien fer càlculs més ambiciosos, introduint amb una ponderació gran variables com la immigració o els nivells de preus (més elevats a Catalunya) en el càlcul de les necessitats de despesa en serveis comuns o variables com els malalts de llarga durada en el càlcul de la sanitat.

7. La proposta Solbes tot i ser molt genèrica, deixa clares algunes de les intencions de l’Estat:

La principal variable de càlcul de les necessitats de despesa seguirà sent la població ponderada.

Caldrà el consens entre totes les CCAA per canviar les variables de càlcul i les seves ponderacions. Si no hi ha aquest consens es continuarà amb el sistema de variables i ponderacions actual.

No hi haurà cap perdedor. Per tant, si hi ha algun guany, vindrà dels recursos addicionals que aportarà l’Estat al sistema, i per a la distribució dels quals es tindrà en compte la població i l’evolució de la població. Si es té en compte la població a Catalunya li tocaria un 17% d’aquests recursos addicionals. Si es té en compte l’evolució de la població en el període 1999-2006, a Catalunya li tocaria un 21%.

8. La bilateralitat i la multilateralitat. Malauradament, i així ho vam denúnciar des d’Economistes pel No, la bilateralitat va quedar molt tocada en el pas de l’Estatut pel Congrés dels Diputats. Articles com el 201.1 (que fa referència a la LOFCA) o el 206.3 que acaba amb la frase demolidora: “Els nivells esmentats (d’anivellament i solidaritat) són fixats per l’Estat” són clars i donen molt poc poder de negociació a la Generalitat.

Hi ha altres articles que fan referència a les funcions de la Comissió Mixta d’Assumptes Econòmics i Fiscals on hi hauria una relació bilateral (201.3; 210.2, disposició final primera que estableix el termini del 9 d’agost), però alguns són contradictoris amb el 206.3. A més, aquest tipus de bilateralitat sempre ha existit per totes les CCAA.

Elisenda Paluzie, economista i professora a la Universitat de Barcelona