Un llibre saludable

25.08.2008
Un llibre saludable

(Ressenya del llibre Escac al rei d'Hèctor López Bofill publicada al diari Avui)

En aquests articles, acabo parlant de llibres menys del que voldria (circumstància, tot sigui dit, que és només culpa meva), i encara menys dels llibres que escriuen els meus amics (per evitar acusacions de parcialitat i altres coses lletges de part dels lectors perspicaços). Però què hi farem, si els meus amics escriuen bons llibres, que de tant en tant obliguen a trencar tal escrúpol? És el cas d'Escac al rei. Una reflexió sobre la monarquia espanyola, que ha escrit Hèctor López Bofill i que ha sortit publicat, fa unes poques setmanes, a la col·lecció L'Arquer de l'editorial Mina, que -ja que parlem d'amics- des de fa cosa d'un any dirigeix Pere Tió amb encert ben demostrat. A Escac al rei, l'alter ego polític del poeta Hèctor Bofill tornar a manifestar un talent envejable per articular anàlisis de teoria política i dret constitucional que, en mans de segons quins autors, resultarien segurament abstrusos i soporífers, o aptes només per als molt iniciats. Tractats per López Bofill, en canvi, resulten interessants i accessibles per a públics amplis, sense que l'autor renunciï a apel·lar a la intel·ligència dels seus lectors ni, sobretot, a escriure des del rigor tant com des de l'audàcia. Aquesta combinació d'habilitat pedagògica, solvència jurídica i valentia en els plantejaments ja era la que sustentava d'altres assajos d'Hèctor López Bofill com La independència i la realitat (que en el seu moment vaig tenir el plaer d'editar, dins el catàleg de l'editorial Moll) o La democràcia cuirassada, tan recomanables com el nou títol que ens ocupa avui.

Com se suposa, 'Escac al Rei' ofereix una interpretació crítica (molt crítica, fins i tot: però no sentimental ni biliosa, sinó ben meditada i argumentada) de la monarquia espanyola, de la figura de Joan Carles I de Borbó i dels seus anys -més de trenta, ja- de regnat. Són certament impagables els capítols dedicats als anys de joventut de l'encara príncep Joan Carles (els "fets obscurs" i els "fets molt obscurs", d'acord amb la taxonomia de López Bofill), sobre els quals s'estén encara avui una xarxa de silencis tan espessa que resulta francament sospitosa en un Estat de dret, al qual se pressuposen uns mínims de transparència en relació amb les seves institucions. Però resulten igualment aclaridores les pàgines en què l'autor analitza els diversos blindatges (jurídics, polítics, institucionals, financers i mediàtics) que preserven la figura del monarca de qualsevol tipus de discurs crític, i que han construït entorn del rei un búnquer tan obsessivament refractari a la més mínima dissidència que ha acabat per ensenyar els peus de l'excés i de l'anacronisme: recordem les recents persecucions judicials contra la revista satírica El Jueves i contra els joves independentistes que van promoure la crema de fotos de Joan Carles I. Especialment memorables resulten les observacions de López Bofill a propòsit del grup Prisa i la seva relació amb la Casa Reial, així com sobre el silenci acomodatici de la suposada intel·lectualitat progressista espanyola enfront d'una institució que, d'entrada, representa la consagració d'un principi de desigualtat en el marc d'una soidisant democràcia. Sobre el paper de les esquerres en relació amb la monarquia, López Bofill és especialment minuciós a l'hora de documentar noms, textos i dades que li permeten d'arribar a conclusions difícilment rebatibles, com ara que "el silenci sota la coartada de la moderació és una bombona d'oxigen que ajuda a perpetuar el postfranquisme coronat".

Naturalment, el llibre també conté una revisió dels fets del 23-F, que tanta legitimitat democràtica (i durant tants anys, i alimentada per tants i tants corifeus de tota mena i condició) va conferir al monarca, així com a la mena de concepte de lleialtat que va demostrar en relació amb el seu propi pare, Joan de Borbó, o al mateix general Franco, que el va nomenar successor. Per les pàgines d'Escac al rei, en resum, hi desfilen gairebé tots els moments més significatius del regnat i de la trajectòria personal del Borbó, per descomptat des d'un plantejament de completa impugnació de la institució monàrquica i del que representa, però, com ja hem dit, defugint la visceralitat i l'acarnissament gratuïts: tal com es promet des del subtítol, Escac al rei és una reflexió, no un pamflet ni una diatriba.

Tot i així, és dóna el cas curiós que ningú ha dit ni ase ni bèstia en relació amb el llibre, i és per això que modestament ho fa un servidor ara. Com es pot llegir a la contracoberta del volum, "després de més de trenta anys de monarquia comença a ser el moment de parlar-ne en un debat obert, serè i, per descomptat, sense coaccions". Aquest "per descomptat", a la vista del panorama, no se sap si és càndid o càustic. Per descomptat? Per descomptat que persisteix el tabú i que els poders de l'Estat tenen l'encàrrec de vetllar perquè així sigui, per descomptat que aquí ningú està disposat a obrir aquest debat, i per descomptat que el rei és protagonista, figura nuclear i emblema de la molt trompetejada Transició, que continua essent l'ensopegada de la qual ens vénen moltes de les coixeses nacionals que arrosseguem de trenta anys ençà. A tots els que en alguna ocasió hem dit que el rei al cap i a la fi no es troba entre els nostres problemes principals, serà recomanable que llegim aquest Escac al rei: no és allò que se'n diu una lectura refrescant -més aviat un tendeix a escalfar-s'hi-, però sí que és saludable.

Sebastià Alzamora, escriptor