Finançament: El perfil del mapa
(Publicat al diari Crònica)
Els Països Catalans, sense gaires dubtes, constitueixen una unitat de l’espoli en l’estat espanyol. Vull dir que, certament, una part del nostre territori és més o manco lliure i podria ser una petita república platònica pirinenca, i una part pren la forma de departament francès (per voluntat aliena, almenys inicialment), i una altra és banyada per les aigües mediterrànies, però a l’oest de Sardenya. Però la major part del nostre territori es troba emmarcat dins un perímetre claríssim: el perímetre dels que paguen a l’estat més del que en reben en forma d’inversions. Els Països Catalans són dibuixats per l’Espanya espoliadora, que ha de xuclar d’una part, indefinidament, perquè l’altra pugui continuar dins la seua atonia.
La nostra solidaritat no compta amb cap dels elements fonamentals per a l’exercici de la solidaritat interterritorial (almenys com s’entén dins la Unió Europea): el País Valencià, les illes Balears i Catalunya no participen en el disseny de quant s’hi ha de destinar, ni on ha d’anar a parar ni com es fa el seguiment del rendiment d’aquestes “donacions”. Al contrari, és l’Estat qui fa de repartidora i les nostres respectives institucions no hi poden dir gall ni gallina.
La segona condició que no es compleix és que els diners han d’anar a parar al desenvolupament (no a augmentar les plantilles de funcionaris, posem per cas; i el mapa dels funcionaris també és significatiu, i torna a marcar, via Espanya, els Països Catalans). I, encara, la tercera condició fonamental és que aquesta solidaritat ha de tenir data de caducitat. En el nostre cas, tampoc no en té. No podem establir la quantitat, ni fer un seguiment del bon ús dels fons, ni intervenir en aquesta monitorització, ni posar data de caducitat. No es tracta, per tant, de solidaritat interterritorial, sinó d’una altra cosa del tot diferent.
És ben trist, certament, que l’adversari ens dibuixi tan diàfanament, en dos àmbits ben diferents (finançament i funcionariat), el mapa de la Nació, i que a nosaltres ens costi tant de dibuixar-lo. Segurament si nosaltres el dibuixàssim i al mateix temps l’entenguéssim com a nació, els problemes que tenim amb el finançament no existirien. O serien totalment diferents. Veurem si ells aconsegueixen que nosaltres n’aprenguem!
Bernat Joan, Secretari de Política Lingüístíca de la Generalitat de Catalunya
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada