Què passarà amb l'Estatut?

26.08.2008
Què passarà amb l'Estatut?

(Publicat al diari El Periódico)

El 9 d'agost venç el termini fixat en la disposició addicional primera de l'Estatut de Catalunya per concretar les aplicacions dels preceptes del Títol VI, o sigui, el nou sistema de finançament. Immersos en aquesta negociació, que no està sent gens fàcil, podríem perdre de vista l'amenaça més important que encara penja sobre el nostre Estatut. El futur de l'Estatut és un misteri. Depèn de si falta un membre determinat del Tribunal Constitucional el dia que es reuneixi per debatre el tema, si és que es reuneix. Un constipat oportú pot ser decisiu. Va d'un pèl. Rubalcaba és mestre en solucions: ja ho arreglarà.

¡Que lluny que queda el federalisme lleonès de Zapatero! El que ens va unir tots els socialistes en els congressos dels primers anys del segle XXI, tan llunyans ja que em semblen del segle passat o d'en fa dos. Ja saben que hi ha malalties que alteren la memòria i fan present allò que és remot mentre s'oblida el més recent. A mi em passa. Pot ser que a altres també els passi i no ho sàpiguen. Perquè, si no recordo malament, quan vaig anar amb l'Estatut sota el braç a Madrid –un text aprovat aquí amb el 90% dels vots del Parlament de Catalunya– em vaig trobar Zapatero amb una llista de retallades. Al cap de poc, va aparèixer Artur Mas per la porta lateral i va resultar que ja havia pactat les retallades amb el president, retallades i acords en virtut dels quals Catalunya ja no era una nació en l'articulat, sinó només en el preàmbul, que no té efectes jurídics positius (i s'hi advertia que eren els catalans els que es consideraven nació, menys encara, nacionalitat). Els mateixos protagonistes havien fet saber al president de la Generalitat, uns mesos abans, la conveniència que abandonés la presidència passat el referèndum.

I així va ser,quin remei. Entre altres coses perquè ERC era evident que no podia acceptar les retallades i es perdia la majoria al Parlament de Catalunya. Es tornaria així al mateix de sempre, a la conllevància: els autèntics representants de les essències respectives, els nacionalistes espanyols i els nacionalistes catalans, pactarien per sota la taula i educadament les seves discrepàncies sense pretendre el miracle de convèncer-se mútuament de res. Tot resolt. La legislatura es quedaria en tres anys, eleccions i fora. CiU altra vegada a manar, com ha de ser.

Quan li vaig preguntar a Zapatero en qui pensava per encapçalar la candidatura socialista en les immediates eleccions, em va dir que evidentment en l'exsecretari d'organització del PSC, Montilla. El que no sé si va preveure és que Montilla se les arreglaria per convèncer els d'Esquerra Republicana perquè tornessin al Govern després d'haver-ne estat apartats pel seu no a l'Estatut i que, per tant, CiU es tornaria a quedar fora de joc. ¿I l'Estatut? L'Estatut aniria a referèndum com estava previst. I així va ser. El dia 18 de juny va superar l'aval popular, amb més abstenció de la desitjable (segurament com a conseqüència dels avatars del procés). Després, el dia 1 de novembre, després de votar en les inevitables eleccions, Maragall se'n va anar al Puigsacalm com cada any en tal data i vet aquí un gat, vet aquí un gos, el conte s'havia d'haver fos.

Però no: ara resulta que no és el poble català, ni tan sols en referèndum, qui decideix sobre el seu estatut. Són els jutges. Jutges que el poble, via Congrés i Senat, ha nomenat. Perquè el poble, en la seva infinita innocència i la millor de les voluntats, es pot equivocar. Els jutges nomenats pel poble, no. I si es dóna la casualitat que en falta un i se'n va en orris tot el que s'ha fet, doncs fet està. I vet aquí un gat... la desafecció (de molts catalans) haurà arribat.

Pasqual Maragall, 127è President de la Generalitat