15.8.08

L’espectador davant els indicis d’unitat

foto
15.08.2008
L’espectador davant els indicis d’unitat

(Publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Unitat. Us en recordeu? Era el 30 de setembre de 2005. Hi havia en joc un simple Estatut, no pas la constitució d’un nou estat, però es va aconseguir la unitat d’acció. Només l’habitual radicalitat i marginalitat dels marcians del PP feia impossible la unanimitat (resultat de ficar ànim enmig de la un-itat, per cert). Abans hi havia hagut una proposta d’un govern de concentració format per tots els partits de tradició democràtica a Catalunya, una idea de Josep-Lluís Carod-Rovira pensant en clau de país davant del període constitutiu que s’estava a punt d’encetar. El PSC, amb Pasqual Maragall al capdavant, no ho va voler. Devia voler convertir-se, en exclusiva, en el president de l’Estatut. Ara ja sabem en què ha quedat tot plegat, inclosa la relació de Maragall amb el PSC i amb Zapatero.

En qualsevol cas, la unitat es va començar a esmicolar l’endemà mateix amb les esmenes que Montilla va anunciar tan aviat com va poder posar-se la camisa del PSOE. Mas la va rematar amb el aquell acord tan traïdor com inútil amb Zapatero. I les eleccions s’han encarregat de mantenir-la ben esmicolada. Ara, però, tornen a bufar aquells vents. Bufen, senzillament, perquè és imprescindible que així sigui. Perquè si no hi ha unitat en les qüestions fonamentals, no hi ha fonaments nacionals, no hi ha país. L’amenaça més immediata, la que afecta tota la ciutadania i tots els partits, és l’econòmica, el risc de col·lapse imminent de la Generalitat. La batalla pot ser i ha de ser a mort (política, és clar!), i si ha de petar Solbes, que està fent el cim de la fatxenderia, la prepotència i el cinisme, que peti. I si ha de petar Zapatero, que peti. O algú es pensa que no el farà petar igualment el PP tard o d’hora si provoca la bancarrota de la Generalitat. Tant els fa com ens vagin les coses, però no dubtaran a utilitzar-ho contra el PSOE.

Bufen vents d’unitat, doncs, però ja som gats escaldats que fugim de l’aigua. La demanem, però patim per un nou desengany que ens puguin ventar uns o altres. I davant d’una tal incertesa, posats a demanar, ho demanem tot; és a dir, que la unitat no es redueixi a la qüestió del finançament. Amb unes balances fiscals que no ho diuen tot, amb una llei que el 9 d’agost s’hauria de complir i que Solbes ja ens prepara perquè sapiguem que no es complirà, amb un TC que posa en qüestió la vigència del pacte Estat-Generalitat i obre una crisi de legitimitat, suposo que ara el PSC ja veu una situació d’emergència nacional que el 2003 no volia veure. Per què no, doncs, tornar a la idea d’un govern de concentració nacional que doni força i legitimitat a la confrontació amb l’Estat que som a punt d’iniciar?

A la tardor, el conseller Ausàs portarà al Parlament la Llei de Consultes Populars, una eina que ens ha de proporcionar una sortida democràtica per al conflicte. Tindrem la unitat que ens cal? Podrem comptar amb Montilla per a aquest exercici democràtic o ens tornarà a esmenar la plana? I Mas? Sabrà esperar el seu moment o tornarà a fer moviments ocults on no toca? La història potser es repeteix, però ara hi ha coses que no poden tornar a passar de cap de les maneres. La unitat ens enfortiria a tots com a país. Apostem-hi de debò i que no sigui per anar enrere o per fer el préssec.

Xavier Mir, blocaire en vaga

Cap comentari: