20.3.07

OPINIÓ (COL.LABORADORS SOBIRANIA I PROGRÉS)

Del que vull, del que veig, del que cal per al meu petit país. Reflexions des de Tòquio

Diuen que una formiga no sap mai què és un elefant. L’elefant és tan gran que la formiga és incapaç d’imaginar-se que allò gris és part d’un animal, com ella. Sóc una formiga enmig de Tòquio. Hi ha moltes coses que no sé, moltes que no entenc. No obstant això, des d’aquí també entenc més coses. El meu país és petit, ara el veig molt petit.

A vegades penso que si un país és petit tot és més fàcil, però no sé ben bé per què tot continua essent difícil.

Tòquio no és un model, és una altra cosa. Però a Tòquio els trens arriben a l’hora. Els passadissos dels metros són nets. Els pisos sempre tenen una finestra per poder respirar i veure el sol. Potser n’hi ha algun que no.. no els he vist tots.

Però, sobretot, a Tòquio les persones poden anar al metge quan es troben malament, i són ateses quan ho necessiten. Les nenes i els nens escolten els seus professors i professores. A les botigues et tracten amb educació.

A vegades sembla difícil que els carrers puguin ser tan nets. Però, en realitat, els carrers són nets perquè les persones fan servir les papereres. Pots deixar la bossa en un bar i ningú no la tocarà. Perquè les persones no agafen les coses que no són seves.

I per què? Perquè quan les persones són ben petites, els diuen que no poden agafar les coses que no són seves, perquè si ho fan, farien mal a una altra persona. També els diuen que si embruten el carrer, la ciutat serà molt lletja.
Els pisos tenen finestra perquè els constructors n’hi fan una. Potser perquè no està permès que hi hagi pisos sense finestra? No ho sé. Tant de bo…

Jo no vull que el meu país sigui com Tòquio, que, evidentment, també té molts inconvenients.

No penso que Tòquio sigui millor que el meu país. El meu país és petit, però és bonic; és un país de bona gent, però de gent que ha de recordar que la societat som persones, una, més una, més una altra. I que som tots el que compta. Encara que no vulgui un Tòquio sí que vull carrers nets, pisos amb finestres, trens que arribin a l’hora, beques perquè els estudiants es puguin formar. Vull els arbres que hi havia al meu Empordà. I vull, sobretot, que les persones puguin ser ateses per professionals quan estiguin malaltes. Vull que les àvies puguin viure, i no pas sobreviure amb 300 euros al mes.

I no sé ben bé com es fa tot això. Però des d’aquí penso que si, en lloc d’intentar canviar el món, intentéssim millorar nosaltres, com a persones, i intentéssim educar els nostres fills, potser els carrers de Catalunya també farien goig.

Minerva Terrades (Sobirania i Progrés), Tòquio

La venda de Chupa Chups, sense dramatismes

Davant l’anunci de la venda de l’empresa catalana Chupa Chups a l’empresa italianoholandesa Perfetti Van Melle, cal evitar dramatismes innecessaris. Si vam trobar intolerable que una empresa espanyola com Endesa no acceptés ser comprada per una de catalana per motius identitaris; sí que trobem natural i ens alegrem que l’empresa catalana Abertis vulgui comprar la italiana Autoestrade, no tenim dret a fer escarafalls perquè una empresa catalana sigui la que es vengui ara a capital estranger. No podem voler jugar en un mercat global quan els resultats del joc ens afavoreixen i queixar-nos quan pensem que ens perjudiquen. Si ens creiem el mercat comú europeu ens hauria de ser completament indiferent que el propietari de Chupa Chups sigui català o italià.

Dit això, és cert que la venda de Chupa Chups pot ser el reflex d’alguns problemes que sí que ens haurien de preocupar. El primer és la dificultat que sembla que té Catalunya per mantenir empreses grans, veritables multinacionals. Així, la majoria de multinacionals industrials catalanes són pimes, o en la terminologia anglosaxona pocket multinationals, com han comprovat en Jordi Fontrodona i en Joan Miquel Hernández en diversos estudis publicats pel Departament d’Indústria de la Generalitat de Catalunya. Però aquests estudis, i en particular el darrer, del 2001, també ens donen motius per a l’optimisme. Així, del 1997 al 2001 es va passar de comptar amb 106 multinacionals catalanes a 164 i el nombre d’establiments a l’estranger va augmentar de 199 a 368. Aquestes multinacionals també s’han fet més grans: facturen un 80% més i han passat d’ocupar en mitjana 500 treballadors per empresa, a ocupar-ne més de 600 el 2001.

El perfil de la gran empresa catalana amb vocació multinacional segueix sent el d’una empresa bàsicament familiar. I aquestes empreses tenen els reptes de la professionalització de la seva gestió i de la transmissió de l’empresa a noves generacions de la família. Aquests dos reptes són molt complexos i afrontar-los amb èxit és clau per a la seva continuïtat. En el cas de Chupa Chups sembla que en els darrers anys s’han pres decisions en aquests àmbits que no han tingut l’èxit que es buscava. Els hereus d’Enric Bernat van fer una aposta per abandonar la gestió de l’empresa deixant-la en mans de professionals externs durant cinc anys que no va tenir l’èxit esperat, i van retornar a la gestió directa de l’empresa el 2005. Ara han pres la decisió de vendre-la. Aquesta decisió es pren en un context de caiguda de la facturació de l’empresa i de fracàs de la seva estratègia de diversificació. Són aquests els elements que s’han de valorar i evitar les generalitzacions a vegades injustes, i els comentaris frívols sobre empresaris catalans que prefereixen jugar al golf i viure de rendes a portar les seves empreses i tenir maldecaps.

Això no vol dir, però, que no ens hagi de preocupar la pèrdua d’esperit emprenedor de la societat catalana, exemplificada en les aspiracions dels estudiants de les facultats d’economia i empresa, on és molt difícil trobar-hi vocacions orientades a la creació d’empreses. Tampoc no vol dir que en aquest mercat global, on està inserida l’economia catalana, no ens hagi d’interessar que les nostres empreses siguin competitives, creixin i tinguin establiments fora. Però hem d’evitar caure en un pessimisme excessiu i intentar parlar també de les empreses catalanes quan tenen èxits i no només quan es venen a l’estranger.


Elisenda Paluzie - Professora d'Economia de la UB

El rei va nu

El flamant nou Estatut tenia a penes unes setmanes de vida quan va mostrar les seves primeres mancances en l'àmbit de les competències de la Generalitat. L'episodi de la vaga al Prat va mostrar un Govern de la Generalitat impotent i sense cap mena de competència per fer front a un caos que afectà les vacances de milers de ciutadans i ciutadanes.

La setmana passada s'ha vist una mancança més important, perquè afecta un dels elements que es va vendre a tort i a dret com un dels grans assoliments de l’Estatut: les inversions de l’Estat a Catalunya havien d’augmentar durant set anys de tal manera que fossin cada any equivalents al pes econòmic de Catalunya. Això significava que el 18,8% del total d’inversions estatals s’havia d’invertir a Catalunya.

El redactat de l’Estatut, però, especificava que de la inversió s’havia d’excloure el fons de compensació interterterritorial, l'FCI (fons al qual Catalunya no hi té dret), i que es tractava exclusivament d’inversions en infraestructures. Per tant, deixava un marge a l’Estat per jugar amb l'FCI i amb la definició d’infraestructures. Cal tenir present, a més, que no tota la inversió de l'Estat és regionalitzable. Per exemple, les inversions en defensa o en ambaixades no ho són. Els signants del manifest Economistes pel NO (www.economistespelno.com) ja vam advertir que el redactat d’aquesta disposició deixava massa marge a l’Estat i no garantia un augment de la inversió a Catalunya.

La Cambra de Comerç va publicar a finals de juliol una estimació de les inversions de l’Estat a Catalunya per al 2007 en què, tot i advertir d’aquests riscos, feia els càlculs suposant que l’Estat aplicaria aquests conceptes tal com ho havia fet en el passat. La inversió de l’Estat a Catalunya prevista per la Cambra era de 3.795 milions d’euros, 917 milions més que l’any 2006. Però, el ministre Solbes acaba d’anunciar que la inversió a Catalunya serà de 3.100 milions d’euros, exactament 695 milions d’euros menys dels previstos per la Cambra.

El govern de l’Estat encara no ha explicat amb detall l’origen d’aquesta discrepància. Sembla que no està en l’augment de l'FCI, sinó en la definició del que entén per inversió que enguany es limitaria a les inversions de foment i medi ambient i exclouria inversions en recerca i altres conceptes.

En qualsevol cas, l’episodi, que no se sap com acabarà, posa de manifest que el nou Estatut no ens assegura més diners, ni en finançament, ni en inversions de l’Estat. En finançament tot està pendent de la nova LOFCA, per la qual ni tan sols no es disposa de calendari. En inversions de l’Estat, qui té la competència és òbviament l’Estat. La Generalitat no ha assolit sobirania fiscal amb el nou Estatut i no han calgut ni tres mesos per veure que qui ha mantingut el poder no l’aplicarà en benefici de Catalunya. El rei va nu i els partits que van votar SÍ a l’Estatut, tot destacant els seus guanys en finançament, no tindran cap legitimitat moral per queixar-se si aquests són inexistents o menyspreables. Sempre els quedarà el recurs d’intentar enganyar la ciutadania, però algun dia aquest recurs també s’esgotarà.

Elisenda Paluzie - Professora d'Economia de la UB