Decideixo decidir exigeix als polítics catalans un gest de sobirania davant el TC

01.12.2008
Decideixo decidir exigeix als polítics catalans un gest de sobirania davant el TC

(Publicat al diariAvui.cat)

L’abril de 2007, la Plataforma pel Dret de Decidir i la Plataforma Sobirania i Progrés van iniciar la campanya Decideixo Decidir, amb el propòsit d’emplaçar els parlamentaris catalans a "recuperar per al poble català el poder d’ expressar-se i decidir en referèndum popular sobre tot allò que és fonamental per a la vida col·lectiva del país". Un equip de voluntaris va anar recollint signatures dels ciutadans perquè l'estat transfereixi al Parlament la capacitat de convocar referèndums, tal com preveu l'article 150.2 de la Constitució espanyola.

Avui, un any i mig després, més de 50.000 persones han participat a la campanya, i de manera simbòlica, perquè el registre del Parlament avui és tancat, es fa l'entrega de les signatures davant la cambra catalana. "Aquestes signatures certifiquen que volem decidir per nosaltres mateixos, sense la llosa i la imposició que representa la Constitució espanyola, la qual ens impedeix un dret essencialment democràtic com és el dret i la llibertat de convocar referèndums", ha apuntat l'organització en el discurs d'agraïment als voluntaris de la campanya.

Els voluntaris han fet una crida als polítics catalans perquè aprofitin l'oportunitat de fer un acte de sobirania davant la previsible retallada de l'Estatut per part del Tribunal Constitucional i que convoquin un referèndum. "Si el poble va votar un Estatut i ara en serà un altre, ha de ser consultat de nou. I ho ha expressat clarament un polític que no és sobiranista, l'expresident Pasqual Maragall", ha recordat Elisenda Paluzie, de la Plataforma Sobirania i Progrés.

Més notícies sobre l'acte a la premsa

Les plataformes sobiranistes exploren les vies per respondre al TC amb un referèndum (El Punt)

O Estatut o referèndum (E-notícies)

50.000 signatures demanen el dret a decidir (El Singular Digital)

L'endemà

27.11.2008
L'endemà

(Publicat al diari Avui)

Un dia d'aquests, fatalment, arribaran notícies de Madrid relacionades amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya. La resolució encara no s'ha fet publica i, en conseqüència, qualsevol anàlisi resulta improcedent. Moltes veus acreditades, però, han insistit que l'esmentada sentència apunta a la mateixa línia de flotació de l'Estatut, en temes com el de la bilateralitat i la llengua. Jo tots aquests detalls no els conec, i, per tant, prefereixo tractar-los ex suppositione, per dir-ho escolàsticament. Una cosa és explicar què passarà, i l'altra, què podria passar si. Aquí optem per la segona opció, i considerem que és important subratllar-ho. Així doncs, què podria passar l'endemà mateix de conèixer el text que argumenta la constitucionalitat o inconstitucionalitat de determinats articles de l'Estatut català?.

La pregunta anterior mereix un aclariment previ. En circumstàncies normals, les sentències s'acaten i prou, perquè en cas contrari només acabaríem assumint com a legítimes aquelles que encaixen amb els nostres propis interessos o expectatives. Aquest és un dels principis de l'Estat de dret i, al cap i a la fi, una de les pedres angulars de la convivència democràtica. En contradicció amb allò que alguns polítics una mica irresponsables van voler fer creure a la ciutadania al seu moment, resulta que l'Estatut de Catalunya no és res més una llei orgànica espanyola i, per tant, passa pel mateix adreçador que altres textos similars. Això ens pot agradar o no, però és així. Fet aquest aclariment, ens hem de preguntar si existeix alguna diferència substancial entre les vicissituds que han marcat l'existència d'aquesta llei (les lleis no són etèries: neixen, viuen i moren en circumstàncies concretíssimes) i les que han condicionat la naturalesa d'altres textos.

I tant que existeix, aquesta diferència! En primer lloc, existeix l'aval democràtic del referèndum. En segon lloc -i aquesta és, al meu entendre, la dada fonamental- la qüestió de l'Estatut va provocar una crisi (política) sense precedents... a la mateixa institució que ara ha d'avaluar-la. No és improbable, en aquest sentit, que molts ciutadans puguin arribar a tenir la sensació que aquí algú està fent alhora de jutge i de part, amb independència de quina sigui la resolució final. Una cosa és estar en contra o a favor d'una resolució, i una altra, albergar la sospita que allò no és ben bé una sentència. Si aquesta fos la percepció majoritària, estaríem assistint a un canvi qualitatiu: les expressions habituals del tipus sentència injusta, interpretació forçada, etc. podrien ser substituïdes directament per d'altres que fessin referència a la mateixa legitimitat democràtica de l'actuació. En aquest cas, es passaria a una altra esfera de debat, que ja no tindria res a veure amb l'actual.

L'altra possibilitat és la desactivació de facto de l'Estatut fos llegida majoritàriament com una simple correcció tècnica, no pas política, d'allò que els catalans van aprovar en referèndum al seu moment. Aquesta lectura desplaçaria el tema a l'àmbit del simple tacticisme en l'esfera dels partits (aliances oportunistes i circumstancials), i a la del testimonialisme en la de la societat civil (manifestacions catàrtiques). Tot plegat podria arribar a fer la sensació de resposta a un problema; però, en realitat, aquest problema continuaria sent exactament el mateix. Seríem davant de l'escenificació d'un malestar. Evidentment, n'hi ha encara un tercer, d'escenari: la pura indiferència. Que ningú no el descarti.

Què farem, doncs, l'endemà? Ni idea. Però, si la pregunta fos Què no podrem fer l'endemà?, arribaríem a conclusions molt més fonamentades. Doncs bé, hi ha una cosa que ja no podrem fer de cap manera, l'endemà: mostrar una posició de força, que és la clau per tenir la paella pel mànec en qualsevol negociació. El procés estatutari va evidenciar d'una manera gairebé impúdica les greus incongruències del govern que l'auspiciava, fins al punt insòlit d'acabar amb l'expulsió d'una part d'aquest govern. Tot es va fer en precari, tot va anar justet. La imatge és aquesta. Corregir-la a aquestes alçades és pràcticament impossible: a nivell polític, les preocupants dimensions de la crisi econòmica permeten un marge de maniobra molt escàs. Les prioritats s'han desplaçat.

Tenint en compte tot això, podríem arribar a concloure que l'única sortida honorable a la situació que estem plantejant en termes hipotètics és fer veure que el cop no ens ha fet mal. Només caldria despolititzar la sentència i ubicar-la en el context neutre dels arcans jurídics. Molta gent se l'empassaria ben a gust, aquest esquer. És saborós i de fàcil digestió. És el recurs fàcil. És la cosa de sempre. ¿Ens la podem permetre, ara, aquesta actitud? Esclar que sí. Ara: convindria explicar honestament als ciutadans que llavors ja no estarien acatant una sentència, sinó fent efectiva una renúncia. El missatge és dur. Un es pot preguntar primer per a què serveix un referèndum i, immediatament després, per a què serveix la democràcia. Les preguntes posteriors són previsiblement més inquietants.

Ferran Sáez Mateu, escriptor i professor a la URL

El gos, la cua i la lluna

26.11.2008
El gos, la cua i la lluna

(Publicat al diari Avui)

Darrerament, la política catalana és com un gos que s'empaita la cua i que, si pot, se la mossega. És a dir, que està atrapada en un cercle viciós, del qual no tan sols no sap sortir, sinó que, a més, hi pren mal. No és que amb aquesta imatge del gos i la cua vulgui fer broma d'un àmbit tan rellevant com és el de la gestió política del nostre present i futur, però sí que em serveix per assenyalar la dimensió tragicòmica de la situació. D'altra banda, la reiteració de fets que entren perfectament en aquesta dinàmica fa pensar que els mateixos protagonistes no s'adonen de les energies que perden empaitant-se la pròpia cua, ni que se la mosseguen ells mateixos, per a riallada general dels qui els volen mal i per a vergonya dels qui lamentem l'espectacle.

Certament, això és el que fan pensar casos com els del conseller Joan Saura que, com un passerell, primer es deixa enganyar per una falsa promesa sobre la data per al finançament i després, quan queda en evidència, se'n vol revenjar amb el gest inútil de no votar els pressupostos de l'Estat al Senat. És a dir, que corregeix un error amb un altre error. No calia ser un expert per saber que el govern del PSOE no faria propostes de finançament abans d'aprovar els pressupostos a les Corts. Per tant, per què Saura es va empaitar i mossegar la pròpia cua en lloc de queixalar la de la vicepresidenta Fernández de la Vega?

També és el cas de Josep Antoni Duran i Lleida, que -al contrari que Saura- guiat i confós per un excés d'astúcia, ha acceptat l'envit del PSC en forma de llagoteria cap a ell i de menyspreu cap al líder de la coalició, Artur Mas. La murrieria de Duran impedeix pensar que no fos conscient de les intencions i conseqüències de tot l'afer. I llavors ens tornem a preguntar: ¿per posar UDC al mapa, per augmentar-ne la cotització -com explicava tan clarament Vicenç Villatoro dimecres passat a la seva columna-, realment calia mossegar-se la pròpia cua? Esclar que, per completar aquesta incapacitat general per deixar d'empaitar-se el propi apèndix, Artur Mas pica l'ham del PSC, i facilita que es posi en evidència la feblesa del seu lideratge a la pròpia coalició. Tan fàcil que li hauria estat prendre-s'ho amb humor i dir que, per tractar amb l'adversari, preferia enviar-hi la segona marca del negoci, deixant que els altres dos es queixalessin la cua mútuament!

Aquesta lògica del cercle viciós, d'altra banda, es va reproduint a tots els nivells del debat polític. El cas del The Economist, del qual parlàvem la setmana passada, també ho ha posat de manifest, en la mesura que la provocació exterior ens ha abocat a un pim-pam-pum interior en el qual hem acabat rebent nosaltres mateixos: garrotada al govern per no haver atès el periodista amb intel·ligència, garrotada als que troben que cal respectar la feina del corresponsal, garrotada als que s'han sentit exageradament ofesos per The Economist però callen davant de tota la cartellera mediàtica madrilenya que cada dia programa la mateixa cantarella, i garrotada per l'equivocada reacció del delegat del govern, com ahir assenyalava Xavier Sala i Martín a l'AVUI, amb tant d'encert com contundència. Tot, garrotades plenes de raó. Però totes sobre les nostres pròpies costelles. Atrapats com estem en aquesta dinàmica perversa que ens erosiona i ens paralitza, no és estrany que faci patir imaginar com es reaccionarà políticament davant d'un possible acord de finançament manifestament insuficient o d'una probable sentència del Tribunal Constitucional que acabi d'aigualir l'Estatut. En el cas ben probable que siguin decisions negatives per al país, el més fàcil és que els partits s'estossinin entre ells i que, començant per mossegar-se la pròpia cua, hi deixin les orelles i tot.

Per què som en aquest pedregar? La resposta és ben senzilla: en posar totes les expectatives de futur -crec que es va dir que per als propers vint-i-cinc anys- en la discussió i aprovació del nou Estatut, ens vam quedar sense cap horitzó polític raonable i, per tant, sense possibilitat d'estratègia. En el nou Estatut hi vam esmerçar tot el capital polític que teníem i encara vam quedar hipotecats. En el nou Estatut, s'acabava el món. I, ara, gairebé dos anys i mig després d'aprovar-lo, l'Estatut no serveix ni per tancar com Déu mana el pressupost de l'any vinent.

Afortunadament, la solució és al cap i al cor, a la butxaca i a l'agenda, d'una gran majoria de catalans, per bé que de moment no trobi un lideratge polític de confiança per ser expressada de manera clara, oberta, madura, organitzada i eficaç. L'horitzó que ens permetria sortir del cercle viciós on ha quedat atrapada la nostra política regional és el de l'emancipació i la plenitud nacionals, el de l'ambició i la dignitat nacionals. Un horitzó gens radical i que senzillament volem compartir amb la resta de pobles del món que ja tenen la capacitat d'expressar-se sobiranament. La solució és tan elemental i tan òbvia que espanta. Molts la saben, però alguns no gosen mirar-la de cara, perquè intueixen quines responsabilitats i quins compromisos se'n deriven. N'hi ha que encara s'excusen dient que és la solució, sí, però que és voler la lluna. I es resignen a empaitar-se la cua i mossegar-se-la. Però aquest país té horitzó, i el sabem. I, a més, l'hem de voler.

Salvador Cardús i Ros, professor de Sociologia a la UAB

Sobirania nacional contra la crisi

21.11.2008 Sobirania nacional contra la crisi (Publicat al diari Crònica) Ja fa molt de temps que sabem que, si no s’és estat, no es compta en el món. I, tanmateix, encara ens ho han de recordar de tant en tant i ens sorprenem de la poca sensibilitat d’alguns membres de l’executiu central. I és que, qui va anar a negociar a París amb els responsables de Renault-Nissan la producció de vehicles a l’Estat espanyol per als propers anys no fou el conseller del govern autonòmic català, sinó que ho va fer el ministre espanyol d’Indústria, Turisme i Comerç, Miguel Sebastián. I, encara que l’ERO que estava a punt de presentar la Nissan, per tal de reduir 1.680 llocs de treball a Catalunya (el 38% de la plantilla), es trobava a les portades de molts diaris, el ministre no en va parlar amb els directius de l’empresa. En canvi, va sortir amb el compromís d’augmentar un 15% la producció de les fàbriques de Valladolid i Palència. Lògic: va anar a París a defensar els treballadors i les treballadores del seu país. I algunes persones encara es posen les mans al cap, oblidant que som més colònia que nació. De la mateixa manera, tampoc és casualitat que l’atur hagi augmentat als Països Catalans un 50% anual, mentre que la mitjana estatal és del 37,56%. Són coses que passen quan no es disposa d’eines suficients per crear un marc laboral propi. D’igual manera, no hauríem d’estranyar-nos que el pla del govern per tal d’oferir una moratòria al pagament de les hipoteques fixi el límit en crèdits de fins a 170.000 €, quan la hipoteca mitjana és de 174.000 €, a Catalunya. És el que passa quan no se’t té en compte a l’hora de planificar les mesures socials que s’impulsen des de la cèntrica Madrid. Així mateix, no hauríem d’estar tan perplexos i perplexes davant la manca d’infraestructures, serveis i capacitat productiva del nostre país. No deixa de ser una conseqüència lògica d’un espoli fiscal del 10% anual. Tampoc és un misteri el motiu pel qual la meitat de persones dependents de Catalunya no reben la prestació que els pertocaria per llei. Quan l’Estat espanyol només aporta un terç dels diners als que s’havia compromès, després d’endur-se els mèrits de la llei, no es pot esperar massa més. El llistat d’exemples podria ser molt més llarg, però la conclusió és la mateixa, i és que, quan no es disposa de les eines adequades per fer front a les necessitats del país, estàs exposat a la bona voluntat de l’estat del qual “depens”. I l’Estat espanyol fa moltes dècades que sap el que vol fer amb els Països Catalans: ofegar-nos econòmicament, per tal de fer-nos encara més dependents i submisos. I, de fet, en part ja ho ha aconseguit, ja que hem deixat de ser el motor de l’estat i el teixit econòmic i productiu i el benestar social es veu minvat any rere any, mentre la sagnia econòmica ens ofega i la manca de sobirania es perpetua. Ara, en temps de crisi, ho patirem més que mai; però també cal tenir en compte que els temps de crisi són temps de canvis i, per tant, ara més que mai, cal esperonar un sobiranisme que esdevingui majoritari i que ens permeti conquerir els drets i les llibertats que ens són negades. No (només) per motius identitaris o culturals, sinó per poder anar a treballar, arribar a final de mes i disposar de serveis públics de qualitat. I perquè la Nissan augmenti també un 15% la seva producció a Catalunya. Isabel Pallarès, Secretària General de la Intersindical - CSC

Vergonyes constitucionals

20.11.2008
Vergonyes constitucionals

(Publicat al diari Avui)

Ara que s'acosta el trentè aniversari de l'aprovació de la Constitució Espanyola de 1978 i ens tornaran a refregar les bondats del sistema constitucional espanyol i la modèlica Transició, de la qual la norma suprema fou la màxima fita, volia aprofitar l'avinentesa per remarcar un dels punts més foscos que embolcallen el text constitucional. No pretenia dirigir en aquest article una crítica a aspectes de fons sobre la regulació constitucional en què es palesen els ecos del franquisme i d'un procés de transformació que no va acabar de fer net, com ara la regulació sobre el paper de l'exèrcit de l'article 8 o la pomposa declaració de l'article 2 per la qual "la Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols", sinó que em volia limitar a subratllar una nota més modesta, purament formal i, a la vegada, profundament il·lustrativa dels temors que assetgen l'ordre constitucional espanyol i els agents polítics que vetllen infatigablement per la preservació de la unitat de l'Estat, a saber: la inoperància de la reforma constitucional.

Allò que és vergonyós per al sistema constitucional espanyol i diu molt poc de la seva capacitat per ajustar-se als debats democràtics de cada moment és que, en trenta anys de vigència del text de 1978, aquest només s'hagi reformat un sol cop (l'any 1992) i per introduir dues tristes paraules ("i passiu", article 13.2 en relació al dret del sufragi dels estrangers a les eleccions municipals), com si en tota aquesta colla d'anys no haguessin aparegut qüestions que meresquessin conèixer la voluntat majoritària actual, aspectes que no es van poder o no es van voler discutir l'any 1978. Sense entrar en el tema nacional, només cal dir que la Constitució espanyola és l'única del continent en la qual la paraula "Europa" no apareix en cap moment. En un altre sentit, podem comparar el caràcter petri de la reforma constitucional espanyola amb el dinamisme d'altres sistemes constitucionals: més de seixanta reformes de la Llei Fonamental de Bonn en gairebé seixanta anys (una per any), i canvis freqüents en la Constitució italiana o en la Constitució francesa durant la dècada dels noranta i la present (l'última reforma de la Constitució francesa, aprovada l'estiu d'enguany).

L'estratègia espanyola consisteix a sacralitzar (i congelar) aquell moment en què es va estar d'acord majoritàriament en un estat de coses per evitar que es destapi l'absència de consens sobre temes que ara no estarien en absolut tancats (votaríem a Catalunya ara de forma majoritària un text que proclamés "la indissoluble unitat de la nació espanyola?"). Sense oblidar que aquell acord majoritari de l'any 1978 estava tutelat per l'espasa de Dàmocles de l'exèrcit (ja en vam tenir la prova l'any 1981) i el record encara fresc de la guerra i de la dictadura. Altrament dit, o hi havia acord o, en l'imaginari de la gent, es percebia que hi podia haver garrotada. Si la por a la garrotada era l'essència del consens de la Transició, el blindatge en la reforma constitucional és la mostra d'aquella herència perversa. Per això esdevé cínic que el Tribunal Constitucional li respongui a Ibarretxe que sempre li queda la possibilitat de sol·licitar la reforma constitucional si vol realitzar la seva consulta (de la qual, segons el TC, semblava derivar-se el reconeixement d'atributs de sobirania del poble basc; per cert: encara és hora de saber per què es reconeixen atributs de sobirania al poble basc i se'ls nega al poble espanyol pel fet de preguntar). És cínic perquè no hi haurà mai reforma sense el consens dels partits polítics amb representació parlamentària majoritaris espanyols (el PSOE i el PP) i aquests, com es va veure la legislatura passada, ni tan sols estan disposats a obrir el meló per temes tan secundaris com impedir la discriminació per raó de sexe en l'ordre de successió de la Corona. Si el TC actua amb cinisme, les propostes dels partits catalans per federalitzar Espanya pateixen de candidesa (o d'impotència). Deixant al marge que tampoc mai no hi hagut un projecte de reforma constitucional concret en aquest sentit que parteixi del PSC o d'ICV, com pensen convèncer 233 diputats al Congrés (els que calen per reformar la Constitució sota el procediment del 168 CE) i la majoria del poble espanyol per a un neguit que només afecta una minoria a Catalunya? Com pensen abordar el canvi d'una norma que a la pràctica es demostra immutable?

El resultat de les obsessions i els tabús és que al final s'esvaneixen amb el mateix misteri amb què es van imposar. Quan un text constitucional és tan rígid el resultat és que es trenca just per la direcció contrària a la qual es volia cenyir. Aquesta és la història constitucional espanyola: un Estat que (tret de dues excepcions menors, una la de 1992) en dos-cents anys ha estat incapaç de canviar la seva norma fonamental pels mitjans constitucionalment establerts. Si la Constitució de la primera restauració borbònica (la de 1876) es va liquidar amb uns comicis i la proclamació d'una República, potser podem començar a pensar que la Constitució de la segona restauració borbònica (la del 1978) patirà un destí similar. Un ruptura que només podrà ser democràtica i que, en qualsevol cas, evidenciarà, tot parafrasejant Jefferson, que el món, a cada moment, només és responsabilitat de les generacions vives.

Hèctor López Bofill, professor de Dret Constitucional a la UPF

10.000 a Brussel·les per l’Autodeterminació de la Nació Catalana

14.11.2008 10.000 a Brussel·les per l’Autodeterminació de la Nació Catalana Sobirania i Progrés us recorda que en suport a la marxa de catalans i catalanes a Brussel•les per l'autodeterminació de la Nació Catalana, s’ha organitzat una primera trobada territorial a Girona, demà dissabte 15 de novembre. Demanem la teva implicació en aquest projecte, tant si pots assistir-hi personalment com si no t’és possible. En aquest sentit l'acció o col·laboració pot ser múltiple i diversa: difusió de la marxa en diferents mitjans, preparació d'actes públics a totes les comarques i municipis, organització d'activitats o assistència trobades de voluntaris. Qualsevol acció ajudarà a aconseguir ressò popular i a despertar la consciència nacional de molts. Cal que demostrem a Europa, i al món, la nostra voluntat de ser un Estat membre de la Unió Europea. Difondre i publicitar la marxa a Brussel·les és una bona ocasió per manifestar-ho. Per això, et convoquem a la reunió que tindrà lloc a la Casa de Cultura de GIRONA demà dissabte 15 de novembre a les 11 del matí. Si vols contactar i trobar més informació: Web: deumil.cat E-mail: territori@deumil.cat Delegació territorial de Girona: E- mail ( pddgirona@gmail.com, xarxamail@yahoo.es) i telèfons (678165020 / 609660765).

Gràcies, senyora Abelló

12.11.2008
Gràcies, senyora Abelló

(Publicat al diari Vilaweb)

Dissabte passat. Assaig del lliurament dels Premis Nacionals de Cultura. 'Nacionals' i de 'Cultura' en la mateixa definició, ep! El qui porta el sarau, vés a saber per què, demana si cap dels premiats o dels presents no entén el català. Un, un de tots, diu que no l'entén, i des d'aquell instant l'assaig passa a la llengua del país veí. Tot d'una, emperò, la senyora Abelló, Premi Nacional, alça la mà i diu: 'Jo no entenc el castellà'.

Sorpresa evident. Estem acostumats a no protestar, a callar com si res, com si la nostra dignitat no fóra important, sinó accessòria. Sorprèn, sembla, que algú es comporte, simplement, amb dignitat, sense escarafalls, però també sense deixar-se aixecar la camisa ni assumint el paper de colonitzat sense drets. Potser per això l'assaig continua en espanyol amb la flor i nata de la cultura catalana, com si no hagueren oït la senyora Abelló. Amb un detall afegit: cap dels premiats de la cultura nacional no se suma a la protesta.

I malgrat tot, malgrat el silenci i la mala educació evident, aquella dona de cabells blancs i de mirada espurnejant, la senyora Abelló, poetessa, amb la força i la raó que li dóna haver aguantat dècades de misèria i d'opressió torna a dir amb tanta senzillesa com rotunditat: 'He dit que jo no entenia el castellà'. I, ara sí, ara aconsegueix que els organitzadors tornen a parlar com parlen tots els presents a la sala menys un.

Em lleve el barret, senyora.

Vicent Partal, periodista i director de Vilaweb

Espanya ataca amb Nissan

10.11.2008
Espanya ataca amb Nissan

(Publicat al diari Avui)

Advertia Hayek que quan l'Estat controla la vida econòmica és possible seguir una política de despietada discriminació contra les minories nacionals mitjançant instruments de política econòmica, sense infringir mai la lletra de protecció estatutària des seus drets. Després d'anunciar Nissan-Renault la supressió de 1.680 llocs de treball a les fàbriques de Catalunya, el 38% de la plantilla, per reduir la producció un 43%, i mentre els treballadors es manifestaven a Barcelona, el ministre espanyol d'Indústria es va reunir a París amb el director de l'empresa, però no per tractar dels acomiadaments i de la continuïtat de les fàbriques a Catalunya, sinó d'augmentar un 15% la producció de les fàbriques a Valladolid i Palència. Fóra normal l'actuació del ministre espanyol, encara que bruta, si Catalunya no formés part del seu Estat i tingués un Estat propi i uns ministres que defensessin els interessos dels treballadors catalans, com el ministre espanyol defensa els interessos dels treballadors espanyols.

No és així i els treballadors catalans es troben en la pitjor situació possible, no ja sense Estat que els protegeixi, sinó amb un Estat depredador a la contra. El missatge espanyol a Nissan-Renault, i a totes les empreses, és diàfan: si voleu tancar fàbriques i acomiadar treballadors, feu-ho a Catalunya; no en direm res si a canvi amplieu i creeu ocupació a Espanya, si destruïu teixit industrial i despatxeu treballadors a Catalunya per nodrir d'indústria i ocupació Espanya. Qualsevol reducció i acomiadament de treballadors que hagi de fer una multinacional al món compta amb un país al mapa, Catalunya, que no importa a l'Estat del qual forma part, que no ofereix cap resistència al seu desmantellament, i és per tant el candidat propici.

Josep María Álvarez, secretari general d'UGT-Catalunya s'ha exclamat: "¡Somos tan españoles como el que más!". Però ja s'ha vist que, per a l'Estat, d'espanyols, com d'animals a la granja d'Orwell, hi ha de dues menes: tots són iguals però uns són més iguals que els altres. No falla mai: a l'hora de pagar els catalans són espanyols, però a l'hora de rebre només són catalans, i els ministres espanyols tenen avui el mateix propòsit que fa 50 anys, "ahogarlos económicamente".

Més antiga encara és la sobtada sorpresa de Josep Maria Álvarez. Fa 150 anys s'exclamava el general Prim a les Corts espanyoles: "¿Ha podido creer que los catalanes tienen la condición del perro que lame la mano que le castiga? Si tal ha creído, se equivoca; la condición de los catalanes es la del tigre que despedaza al que le maltrata. ¿Hasta cuándo hemos de morder el freno?, decían unos. ¿Hasta cuándo hemos de ser tratados como esclavos?, decían otros. ¿Somos o no somos españoles?, decían todos. Ministros de Isabel II: los catalanes ¿son o no son españoles? ¿Son nuestros colonos o son nuestros esclavos? Si no los queréis como españoles, levantad de allá vuestros reales, dejadlos, que para nada os necesitan; pero si siendo españoles los queréis esclavos, sea en buena hora, y sea por completo; sea Cataluña talada y destruida y sembrada de sal como la ciudad maldita; porque así, y solo así, doblaréis nuestra cerviz, porque así y solo así venceréis nuestra altivez; así, y solamente así, domaréis nuestra fiereza".

La mateixa lliçño van aprendre a costa seva des de l'atònit Cambó, a qui el rei oferí la presidència del govern a canvi d'abandonar Catalunya, al fracassat Roca, quan la seva "altra manera de fer Espanya" no obtingué ni un diputat a Espanya, i recentment el Rossell que veu blocada la seva pretensió de presidir la CEOE perquè "un catalán no puede presidir a los empresarios españoles" i La Caixa que no pot ni presentar una oferta de compra als accionistes d'Endesa: abans alemanya, italiana o trencada que catalana. Tant és que, com J.M. Àlvarez, facin protestes d'espanyolitat: l'Estat té molt clar els darrers 300 anys qui són els espanyols veritables a protegir, i qui són els que no. No és rellevant quina sigui la llengua o els sentiments nacionals dels treballadors de Nissan; els toca patir perquè viuen i treballen a Catalunya, com els toca benefici als de Valladolid i Palència. La present crisi donarà als ministres espanyols noves oportunitats per escanyar Catalunya i fer mal als interessos dels catalans, de totes les classes socials. Ja ha començat un nou assalt, treure les caixes d'estalvis de l'àmbit regulador de la Generalitat i fusionar caixes entre autonomies, és a dir, que els espanyols es quedin amb les caixes catalanes.

Els compatriotes de Nissan no obtindran res res manifestant-se a Barcelona, ni de la impotent Generalitat; tot allò que siguin problemes a Catalunya i per a les seves institucions afavoreix l'estratègia de l'Estat que els escanya. La protesta i la pressió l'han de fer on cou als ministres espanyols, a Madrid. Allà és on han de mostrar als que prenen les decisions, a Zapatero i a Sebastián, si són com deia el general Prim "un tigre que despedaza al que le maltrata o un perro que lame la mano que le castiga". Mentrestant, l'usuari de la plaça de Sant Jaume, costat muntanya, fa bona la dita de Chaudhuri: la manca de poder corromp, la manca absoluta de poder corromp absolutament.

Alfons López Tena, president del Cercle d'Estudis Sobiranistes

Nissan, Valladolid i prioritats espanyoles

07.11.2008 Nissan, Valladolid i prioritats espanyoles (Publicat al bloc d'en Salvador García) El govern espanyol discrimina als treballadors de la Zona Franca de Barcelona: no només els espolia econòmicament i els discrimina amb infraestructures insuficients com a la resta dels catalans, sinó que no els ajuda quan tenen dificultats mentre que sí ho fa amb els treballadors de la resta de l’estat espanyol. El darrer exemple, fa uns dies: El Ministre Sebastián ha anat a França a veure la cúpula directiva de Renault per parlar del futur de la seva planta de Valladolid. La marca Nissan està gestionada per Renault i per això el govern català va demanar al ministre que també tractés el futur de Nissan a Catalunya, que ha anunciat que vol acomiadar a 1.680 treballadors. Sebastián va parlar de Renault i Valladolid, però va obviar Nissan i Catalunya. Acostumats al maltractament sistemàtic del govern espanyol a Catalunya en temes econòmics (finançament, espoli fiscal, inversions i traspàs d’infraestructures, etc.) aquest fet no sorprèn, però no per això s’ha de deixar de denunciar. Ara és un cas públic i publicitat, la visita de Sebastián a Renault, però aquests contactes amb empreses estrangeres per part del Ministeri d’Indústria i d’altres ministeris són comuns i freqüents. Si no ens ajuden en casos com aquest que inclòs el govern (amic) de Catalunya li ho ha demanat i ha preparat documentació per la reunió, amb menys raó ho fan quan ningú els ho demana. Aquests 1.680 treballadors de Nissan (i les empreses auxiliars i tots els treballadors subcontractats afectats per aquest ajust) es mereixen com a mínim la mateixa defensa que els treballadors (i les empreses) de Valladolid per part del govern espanyol. Es mereixen, ens mereixem, un estat que ens defensi i no ens discrimini. L’estat espanyol no ho fa. Valladolid sí, Catalunya no. Una vegada més. Prioritats espanyoles? Pel govern espanyol no som una prioritat. Ni prioritat ni espanyols, suposo. Ens ho demostren ells, amb fets i omissions, no calen paraules. Adéu Espanya. Salvador García, economista

Ni una coma

06.11.2008 Ni una coma (Publicat al diari Crònica) Diferents veus diuen que la sentència del Tribunal Constitucional (TC) espanyol, sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, es va acostant. La rumorologia s’ha disparat en les darreres setmanes tant sobre la possible data de la seva publicació, com sobre el contingut material del text. El que em sembla meridianament clar és que la sentència serà de caràcter polític. Les posicions de bona part dels magistrats (si no tots) semblen molt propers a les dels partits que els varen proposar per ocupar els càrrecs que han tingut fins ara i que, per cert, haurien d’haver deixat en alguns casos, per ser substituïts en haver acabat, ja fa mesos, els seus mandats. Si no han estat substituïts, és també per raons polítiques. I més que haver de declarar-se respecte d’un text jurídic, considero que se’ls ha demanat de fer una intervenció també política: afrontar-se de ple a una decisió presa sobiranament pel poble de Catalunya mitjançant un referèndum. No entraré aquí (no és el lloc) en la meva posició respecte del text sotmès a votació: només diré que les Corts Espanyoles hi varen fer anar el ribot de forma despietada (i potser humiliant) i tot. No només en allò que deia l’Estatut emanat en aquella sessió d’eufòria i catarsi del Parlament de Catalunya del 29 de setembre de 2005, amb el vot del 89% dels diputats, i que concernia la relació entre Catalunya i Espanya, sinó fins i tot en allò de caràcter intern, que ens competeix estrictament a nosaltres mateixos de definir sense interferències. Us ho dic sense embuts: allò que ha votat, legítimament, el poble de Catalunya, encara que no sigui per a mi, personalment, el text que voldria, ningú, repeteixo ningú, té dret a tocar, si no és exclusivament per una qüestió de drets humans continguts en la Declaració Universal. Per tant, estic obert a ser mobilitzat per a tota mena de respostes i reaccions col·lectives, si el TC s’atreveix a tocar-hi una sola coma del text. Que en prenguin nota ells, i qui vulgui. El que quedarà clar serà que sense aquella coma, no serà vigent l’Estatut restant, perquè no haurà estat refrendat. De tota manera, conec molta gent que tenen ganes que la cosa peti d’una vegada. Que la població de Catalunya, cansada, perplexa, desorientada, es trobi un bon dia amb un lideratge social clar, que ens encamini cap a la sortida d’aquests cíclics maldecaps del ditxós “encaix”. Cap cop més gent veu que d’encaix no n’hi pot haver mai. Miquel Strubell, sociolingüista i cofundador de Sobirania i Progrés

Esperant els tancs

04.11.2008 Esperant els tancs (Publicat al diari Avui) Dies enrere Ferran Mascarell llençava, des d'aquesta mateixa secció, una proposta i un desafiament. La proposta: bescanviar nació per Estat. El desafiament: que els partidaris de la independència expliquin com pensen aconseguir-la. La proposta sorprèn. Abans de morir a Stanford l'any passat, el filòsof Richard Rorty va escriure que els Estats Units, un país que no es pot dir que vagi curt d'Estat, encara havia d'aconseguir "la nostra nació". Es veu que Catalunya, en canvi, de nació en va sobrada i la pot dilapidar. En realitat el que voldria Mascarell té tot l'aspecte d'un dúmping de valors: vendre nació per comprar Estat. I com que opina que la independència és una quimera, hem de concloure que l'Estat en alça és l'espanyol. Els sona? Són valors PSC de tota la vida. 25 diputats a Madrid fent Estat, o, per dir-ho com Miquel Iceta, fent-se responsables del govern espanyol. El PSC governa a Espanya amb conseqüències dramàtiques per a Catalunya i per a la democràcia -llei antiterrorista, GAL, tancament de diaris i il·legalització de partits, espoli fiscal, mutilació estatutària, infradotació de serveis, supeditació de l'espai informatiu i cultural català, tercera i quarta i cinquena hora de castellà-. I encara vol més Estat. La gràcia del negoci és que sembla raonable. La nació és un sentiment, l'Estat poder. Imaginem que el catalanisme accedís a despendre's de tota reivindicació nacional. Es trobaria amb l'Estat a les mans? O es trobaria a les mans de l'Estat? El taló d'Aquil·les de la pensada és que no hi ha Estat sense comunitat política, i la qüestió és: qui en controla els valors? El nivell d'Estat de què es disposa és rigorosament proporcional a la força i extensió del sentiment nacional. Si Catalunya encara té una ombra d'autogovern és perquè fa trenta anys va convèncer que era una nació. A mesura que aquesta convicció es dissipa, s'intensifiquen els intents d'anorrear l'autogovern. Demanar el full de ruta de la independència és ingenu. Qui serà tan innocent d'assenyalar el gual per on passarem a peu sec? La llibertat és un afer de la voluntat. Els espanyols ho saben i s'esveren per qualsevol fotesa que els la manifesti. Com galls estarrufats, alcen la cresta amb l'argument de la violència. Enviarien els tancs? Encara no enfilarien la Diagonal que Espanya ja hauria perdut la partida. Però no ens faran aquest favor. La solució militar a una determinació pacífica del poble ja no està a les seves mans, com tampoc poden devaluar la moneda per superar la crisi. Ens hem d'acostumar a prendre-li la mida a l'Estat. Si la caserna del Bruc li reca tant a la ministra Chacón, no és per garantir que l'exèrcit pugui esclafar la Generalitat, sinó per apuntalar simbòlicament el terror que ens lliga la voluntat i ens sega les cames. Arribat el moment, no veurem tancs sinó campanyes de desprestigi com no s'han vist mai. Es multiplicaran els crims d'opinió, s'il·legalitzaran partits i es tancaran diaris, es boicotejarà tot allò que és català i, en un acte de desesperació, es podria conculcar l'autogovern. Però tot això, si ens troba lúcids, acabarà sumant a favor de la independència. I Europa? Europa és com sant Tomàs: ha de tocar per creure. No cal esperar-ne gaire, però tampoc tolerarà una descomposició de la democràcia al seu interior. Si es convenç que Catalunya hi va de debò, no li tancarà pas la porta. M'adono que aquesta perspectiva té massa condicionals i que a Catalunya li manca la voluntat que ha emancipat pobles més petits i en aparença més febles. Capitalitzar voluntat sols es pot fer treballant sobre estructures de sentiment compartides i enfortint una xarxa de lleialtats que suportin una comunitat de valors. Amb altres paraules, sols ho pot fer un poble amb consciència de nació. El camí cap a la independència és recte, però amb això no està dit que sigui curt. S'hi ha d'anar sense dubtar ni mirar enrere. Les olles d'Egipte estan buides. Joan Ramon Resina, catedràtic i director del Departament d'Estudis Ibèrics i Llatinoamericans de la Universitat de Stanford (EUA)

Esquivar l'escomesa

03.11.2008
Esquivar l'escomesa

(Publicat al diari Avui)

El lector em perdonarà si exposo un quadre tenyit de pessimisme, però em fa l'efecte que, de vegades, un bon camí per dissipar els temors consisteix a verbalitzar-los. M'esborrona que en la crisi política i econòmica que es rematarà amb el fracàs en l'acord de finançament i en la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut organitzem una gran manifestació per esbravar-nos, cridem massivament "independència" (com ja succeí el desembre de l'any passat), l'estimat Joel Joan llegeixi algun manifest, tornem a casa tots cofois, i en paus. És inquietant que, enmig del vendaval, la majoria d'actors polítics, econòmics i socials es limitin a mirar cap a una altra banda i que es consagri la pau del cementiri. Just el contrari de la resposta contundent que el país necessita. Si en l'inici del procés estatutari, allà cap al llunyà 2003, la pregunta era sobre el grau de fortalesa de la societat catalana per fer un pas nacionalment endavant, ara es tracta d'esperar que la decadència no sigui massa intensa i que l'estavellament ens cogui tan poc com es pugui. L'ambient que es respira és salvar els mobles, amb l'afegitó degradant que aquesta vocació és especialment intensa entre aquells que, en l'ordre actual, tenen alguna cosa que poden salvar (o almenys que es pensen que poden salvar).

En el curs d'aquesta tardor ja hem percebut alguna escletxa d'aquest comportament, que s'entrelluca entre els mateixos cercles de poder que al gener del 2006 van avisar que ja n'hi havia prou de tibar la corda. En l'estrèpit de la crisi que es produirà els propers mesos, sigui amb la sentència de la jurisdicció constitucional o sigui amb el daltabaix finançament de la Generalitat, em temo que veurem com ressorgiran aquestes veus que reclamaran una frenada en sec de la reivindicació i que la pilota no es faci grossa. El senyal el vam copsar al final de l'estiu, quan el president de la Cambra de Comerç, Miquel Valls, amb la boca petita, va rebaixar a la meitat la xifra del finançament que havia de rebre Catalunya, i va passar de 3.500 milions d'euros a 1.750 milions al·legant que, en una situació de turbulència econòmica, no es podia demanar més.

Aquestes declaracions reflectien l'estat d'ànim del que en podríem dir els empresaris que viuen dels mercats captius vinculats a Espanya, que malauradament han proliferat entre un empresariat català que, tot i que convisquin amb una classe empresarial autènticament emprenedora i dinàmica, fan sentir la seva influència política de forma molt més intensa i probablement desproporcionada al valor del que aporten en la creació de riquesa. Evidentment, són aquests "empresaris del BOE", que ara mateix, en el ram de la construcció, per exemple, s'arrepapen als subcontractes d'obra pública espanyola, els que pressionaran perquè els neguits secessionistes no es desboquin, amb un sistema de comunicació que col·locarà al centre de l'àgora les seves pors i les seves crides a una falsa prudència més associada als seus privilegis econòmics que als interessos del país. El més agònic de tot plegat és que en el curs del procés viscut els darrers anys s'ha evidenciat que també aquest sector de l'empresa catalana que ha estat dòcil davant de Madrid ha patit la humiliació d'un poder central que pot fer i desfer prescindint d'ells. No sols això, sinó que aquest mercat espanyol a defensar que justifica les actituds unitaristes és justament l'únic mercat en què els productes d'aquests empresaris es poden boicotejar per raó de la seva catalanitat. No cal dir que la translació política d'aquesta confusa (i suïcida) màquia d'interessos fou formulada per Josep Antoni Duran i Lleida en el congrés de la formació que presideix: la sociovergència com a fórmula de coalició al govern a la Generalitat. Repugna la idea que el govern de "concentració nacional" que caldria per plantar cara a l'Estat davant dels seus incompliments es transformi en el govern de salvació d'aquests sectors que, insisteixo, també són discriminats i ni tan sols tenen res a protegir més enllà de la inèrcia mental i del servilisme que s'expressa amb un grapat de privilegis amb data de caducitat.

La paradoxa podria ser que sentència desfavorable sobre l'Estatut i un mal finançament acabessin amb el tripartit però no per substituir-lo per una fórmula política més forta capaç de reclamar un nou marc de relacions amb l'Estat, sinó per investir un govern amb els apòstols de l'"aquí no tremola res". Si això passa serà, en part, perquè els que ara estan encara en condicions de plantejar des del catalanisme una resposta enèrgica han caigut també en el parany de creure que més val conservar la quota que jugar-se totes les cartes a un futur incert. La mateixa filosofia a una altra escala: el zel en la defensa de la minúcia t'acaba portant a perdre-ho tot.

Doncs bé, si hi ha algun moment en què caldrà posar tota la carn a la graella, serà aviat, perquè o s'arrisca o perdrem fins i tot les poques engrunes que l'autonomisme ens ha deixat arreplegar. I aquesta és la circumstància que, per encegament, per manca de sentit comú o per confiança en promeses que Espanya mai no complirà però que satisfeien la cobdícia a curt termini, no han sabut veure els poders econòmics als que abans hem fet al·lusió: que el blindatge al voltant de l'ordre ens acabarà enfonsant a tots, i a ells els primers.

Hèctor López Bofill, professor de Dret Constitucional a la UPF i membre fundador de Sobirania i Progrés

Utopia amb corbata

31.10.2008 Utopia amb corbata (Publicat al diari Avui) L'eslògan fets i no paraules és un dels pitjors que s'han fet mai per portar algú a guanyar unes eleccions, però és un lema ple de veritat. Un servidor és un professional de les paraules, en efecte, però ja fa temps que em va arribar el remordiment de consciència que hores d'ara ja s'hauria d'haver escampat més o menys arreu: més fets. La independència de Catalunya, posem per cas, ha estat fa poc titllada d'utopia irrealitzable per alguns articulistes i defensada per altres com a possibilitat propera (o com a única opció possible). Al capdavall totes dues postures tenen raó. En efecte les previsions sobre la sentència del TC envers l'Estatut, i del resultat de la negociació sobre el finançament, no és que convidin a formular el som-hi d'Alfons López Tena, sinó que quasi hi obliguen. Però, d'altra banda, aquest som-hi no pot ser formulat amb presses ni amb excessiva impetuositat. Guardin els sobiranistes dins del seu cervell aquest lema: com que tenia pressa, sabia esperar. Al principi semblarà una paradoxa, però aquesta extracció de novel·la és en veritat un dels millors resums sobre l'actitud necessària quan es desitja alguna cosa. L'agosarament és necessari, l'idealisme és imprescindible i la valentia és l'eina bàsica: però la pressa, la precipitació maldestra, pot ensorrar (per sempre) una legítima utopia. Els ideals fan herois fugaços, però requereixen astuts estrategs. Com que Catalunya no és un lleó, haurà d'aprendre de la serp. I hi haurà un abans i un després de la sentència, sí, i cada dia està més clara la renaixença d'un nou catalanisme. Però és justament quan el camí s'omple de revolts i penya-segats, que cal dominar bé l'accelerador. Hem de fer-ho bé. Seriosament. I amb corbata. Jordi Cabré

Advocats i catedràtics subscriuen un manifest per la despenalització del delicte d'injúries a la Corona

30.10.2008 Advocats i catedràtics subscriuen un manifest per la despenalització del delicte d'injúries a la Corona (Publicat a 3cat24.cat) Una setantena d'advocats, cinc catedràtics de dret i associacions de juristes han subscrit un manifest en el qual demanen la despenalització del delicte d'injúries a la Corona, recollit als articles 490 i 491 del Codi Penal. Segons publica "El Punt", el manifest ha sorgit arran dels processos judicials que l'Audiència Nacional va començar l'any passat en els quals es va jutjar com a delicte la crema de diverses fotografies dels reis en manifestacions contràries a la monarquia, la primera de les quals va tenir lloc el setembre del 2007 a Girona. Els advocats signants consideren que la "sobreprotecció" de la família reial és "difícilment compatible amb el dret fonamental a la igualtat" i que la Corona, com a institució hereditària i no sotmesa a referèndum, hauria d'estar exposada a la crítica política pública. Els articles 490 i 491 del Codi Penal constitueixen "una limitació directa a l'exercici dels drets fonamentals a la llibertat ideològica i a la llibertat d'expressió dels ciutadans", exposa el manifest. Entre els signants del document, que va ser lliurat divendres als col·legis professionals de Barcelona, Palma, Alzira i València, hi ha el president de l'Associació Catalana de Drets Humans, Rafael Calderon, i el catedràtic de dret constitucional de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona i membre del Consell Consultiu de la Generalitat Jaume Vernet, entre d'altres. La Comissió de Defensa dels Drets de la Persona del Col·legi d'Advocats de Barcelona i l'Associació Catalana de Juristes de Lleida també s'han adherit al manifest.

Mor Francesc Espriu

29.10.2008
Mor Francesc Espriu

Ahir dimarts 28 d'octubre morí als 92 anys d'edat Francesc Espriu, un dels primers integrants del Front Nacional de Catalunya i membre històric de la FNEC. Pintor i polític, Espriu estudià a l'Escola de la Llotja de Barcelona, i es va afiliar a la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya (FNEC). El setembre del 1936, durant la guerra, marxà voluntari i fou ferit a la batalla de Belchite; després li diagnosticaren una malaltia greu i fou alliberat de tornar al front.

El 1937, com a President del Consell Local de Barcelona, l'organisme que ajuntava tot l'ensenyament de les comarques barcelonines, amb uns 8.000 afiliats, i 25 vots a la Cambra Federal de la FNEC, va tenir una intervenció decisiva aturant l'intent dels comunistes de la JSU de fer-se amb el control de la FNEC.

En acabar la guerra marxà a l'exili i fou internat al camp d'Argelers. A Perpinyà es retrobà amb Alexandre Cirici Pellicer i altres antics membres del FNEC i reberen un ajut del Comitè Britànic d'Ajuda als Refugiats per a que puguessin estudiar a Montpeller, amb Ernest Fouard i Camille Descony. Allà hi troba, entre altres, Josep Pallach, Heribert Barrera, Antoni Rovira i Virgili, Manuel Cruells i Pompeu Fabra.

El 1940 fou un dels fundadors del nou Front Nacional de Catalunya (FNC), i el 25 de gener de 1941 amb company tornà a Barcelona amb papers falsos, on formà part d'un grup que inicià un servei d'informació en col·laboració amb els aliats. El 25 de novembre de 1943 Espriu fou detingut i condemnat a dos anys de presó a la Model, d'on sortí el 4 de novembre de 1945.

Un cop alliberat, es dedicà plenament a la pintura i a fer estatuetes de terracota, i començà a exposar el 1948. El seu estil va ser aliè tant de l'avantguardisme com de la pintura comercial. El 1957 es traslladà a Paris. El 1966 va fer algunes exposicions a Tòquio i el 1979 tornà a Barcelona. Enguany, el seu últim any de vida, Espriu fou un dels convidats a parlar a la presentació pública de la Comissió del centenari de la bandera estelada que es feu a la seu nacional d'Òmnium Cultural de Barcelona el passat 14 d'abril. Espriu ha sigut acomiadat avui a les 12 del migdia al tanatori de Collserola.

Fa falta una altra Crida?

28.10.2008
Fa falta una altra Crida?

(Publicat al diariCrònica)

Com a bon excridàire (per als més joves: Crida a la Solidaritat en defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalana), vaig anar al sopar que es va fer el passat 18 d'octubre al Pati Manning de Barcelona. Va ser una bona ocasió per saludar antics col·legues amb qui havíem compartit debats, reunions, accions i detencions. També vaig comprovar que la majoria no pretenia fer gaire cosa més que allò. Res de refundacions. També vaig poder prendre el pols a un perfil de gent compromesa, catalanista i que, si més no, en altres èpoques, va estar disposada a arriscar per defensar la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra nació. Em dol dir que els ànims que vaig copsar, en general, no eren gaire optimistes. Em va sembla trobar, entre els meus vells companys, cert desànim, certa desorientació i una manca de referents clars.

He de dir, en canvi, que vista amb els ulls d'un mallorquí que ha mantingut un contacte molt viu amb ella, la societat del Principat em sembla més catalana que fa una vintena d'anys. Menys espanyola si ho voleu dir així. La famosa desafecció, em sembla, es concreta en moltíssims catalans en un allunyament espiritual de l'espanyolitat. Probablement s'està configurant una catalanitat diferent a allò que pogués significar aquest terme fa vint anys, però que no encaixa (ni ho pretén) amb l'espanyolitat.

Sí que crec que aquest nou sentiment no té un reflex clar en la política. No se si fa falta una nova Crida, però estic segur que fa falta un nou lideratge polític i social prou hàbil i ferm per no deixar-se ni integrar ni destruir per la poderosissima maquinaria de l'estat espanyol. Un nou lideratge fort, robust, audaç i disposat a arriscar tant com ho feren en el seu moment els cridaires.

També seria necessari que no ens carregàssim els nostres líders tant aviat com ho solem fer.

Tomeu Martí - Vicepresident de l'OCB

25 d’octubre sense referèndum

27.10.2008
25 d’octubre sense referèndum

(Publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Per dissabte 25 d’octubre estava previst que al País Basc es dugués a terme una consulta popular. Ibarretxe va ser valent quan va plantejar-la, sabent com sabia que l’Estat no la hi deixaria fer. Un lehendakari ha de poder consultar la ciutadania de la mateixa manera que ho ha de poder fer un president de Generalitat o un alcalde de Barcelona. És democràcia en estat pur. I no s’entén que Zapatero bloquegi aquesta possibilitat. És clar que sovint les coses no pinten pel que són sinó pel que semblen. I tot plegat recordava massa un referèndum de secessió perquè Zapatero hi pogués donar el vistiplau. Quan no hi ha voluntat de fer una cosa, malament rai perquè qualsevol excusa és bona; i la primera, la il·legalitat. Si el referèndum és il·legal, tema tancat. En podem treure conclusions, però, de cara al nostre procés, que no ha de seguir necessàriament els mateixos viaranys que el procés basc.

Alfons López Tena explica a les seves conferències i actes que va publicar el seu llibre Catalunya sota Espanya un cop es va haver aprovat l’Estatut i s’hi van presentar les alegacions sobre les quals ara s’ha de pronunciar el TC. Ho va fer així perquè explica que l’articulat que faria possible una consulta popular no està recorregut. Per tant, aquesta seria una primera diferència respecte del cas basc. La resposta que Zapatero dóna a Ibarretxe no la podria donar a Montilla si aquest darrer volgués fer una consulta popular. Només caldria, això sí, una llei de consultes populars que, evidentment, s’hauria d’ajustar a la constitució espanyola i, per tant, hauria de recollir la necessitat de l’autorització. Si les coses evolucionessin d’aquesta manera (presentar la llei, aprovar-la, que la sentència del TC no l’afectés i que es plantegés una primera consuta), podríem pensar que la mateixa sentència del TC donaria peu a estrenar la llei.

Al capdavall, però, ens trobaríem novament en un joc en què intervé més la seducció que no pas la llei. La jugada faria que Zapatero, davant la impossibilitat d’esgrimir la il·legalitat, hagués de decidir-se entre autoritzar una consulta que es podria entendre en clau secessionista encara que no ho fos, o no autoritzar-la, i arribaríem al mateix punt que Ibarretxe. Certament cal recordar que les batalles no es guanyen només amb arguments. Sovint qui té el poder i l’autoritat aconsegueix trobar la manera d’enganyar l’opinió pública i Zapatero podria perfectament no autoritzar cap consulta i quedar-se tan ample. No hem d’oblidar que un 45 % de la població és contrari a la independència, i que aquest 45 % és capaç de saltar-se els seus principis com a demòcrates (els qui en tinguin, que no en són tants) per mantenir la situació actual.

En definitiva, la llei de consultes és una eina més per deixar en evidència el dependentisme, per guanyar més suport i legitimitat en el pols amb l’Estat. Un suport i una legitimitat que ja ha donat certs indicis en manifestacions com les de 18 de febrer de 2006 i 1 de desembre de 2007, però que s’ha d’enfortir. Per això és fonamental, imprescindible, vital i bàsic no deixar desatès el front principal en què es lliura la batalla del pols amb l’Estat: el Parlament de Catalunya (que és la part de la nació on tenim més opcions d’aconseguir el suport necessari per tenir estat propi). Cal ser al carrer i cal que ens mantinguem desperts en molts àmbits, però si desatenem el Parlament, no podrem afrontar amb garanties el pols amb l’Estat. Per això, en les properes eleccions, cal votar independència. Que cadascú ho interpreti en la clau partidista que li sembli, però que cap independentista no es quedi a casa. Cap ni un. No hi ha alternativa.

Xavier Mir, blocaire en vaga

Sobirania i Progrés es pronuncia contra les deficiències del procés de recuperació de la memòria històrica

25.10.2008
Sobirania i Progrés es pronuncia contra les deficiències del procés de recuperació de la memòria històrica

Des de Sobirania i Progrés volem expressar el nostre descontentament amb l'actitud que les autoritats espanyoles han mostrat durant els dies que han rodejat la commemoració de l'assassinat del president Lluís Companys. Considerem indigne d'un Estat que es diu democràtic la negativa a procedir a l'anul·lació dels judicis que, com el de Lluís Companys, foren emesos per raons purament polítiques per part d'un règim feixista sorgit d'un cop d'Estat. Així mateix, trobem vergonyosa l'actitud d'Espanya respecte del seu passat dictatorial, en contrast amb els casos d'Itàlia i Alemanya: mentre que les democràcies alemanya i italiana, sorgides d'autèntiques ruptures amb els règims dictatorials que les precediren, no han dubtat a demanar disculpes pels crims comesos per aquests, la democràcia espanyola, sorgida de la reforma del franquisme, no ha tingut mai el mateix gest.

Tot plegat és un resultat lògic d'una Llei, la de la memòria històrica, feta per a no molestar la dreta nacionalista espanyola al temps que s'intenta acontentar els qui reclamen la recuperació de la memòria de les víctimes del franquisme. Aquesta Llei ni condemna ni deslegitima explícitament l'estat franquista, ni assegura el retorn dels arxius espoliats pels franquistes als ajuntaments, ni preveu l'anul·lació o la revisió dels processos franquistes com el de Lluís Companys. Per tot plegat, des de Sobirania i Progrés cridem a continuar el combat per una autèntica recuperació de la memòria històrica que serveixi, entre d'altres coses, per aconseguir-la plena restitució de la memòria de Lluís Companys i la denúncia pública del seu afusellament com a crim d'Estat

El llegat de Xirinacs

22.10.2008 El llegat de Xirinacs (Publicat al diari Avui) Vaig assistir, entre una gentada impressionant, a l'homenatge a Xirinacs, que es va celebrar el dia 13 al Palau de la Música a Barcelona, amb projeccions a Berga, la Seu d'Urgell, Lleida, Mollerussa, Palamós i Tàrrega. Ho dirigia Joel Joan. Va ser bellíssim. Hi va haver cantants (Maria del Mar Bonet, Feliu Ventura, Obrint Pas, la Coral Sant Jordi, Joan Reig, Aramateix, At Versaris, Manel Camp), hi va haver intervencions en directe (Arcadi Oliveras, Oriol Junqueras, Víctor Alexandre, mossèn Dalmau, Josep Guia, Rosa Calafat, Lluís Planes, Lluís Soler), i hi va haver més d'una vintena llarga d'intervencions per vídeo. L'acte va tenir un bon ritme i sobretot va aconseguir una intensa comunió amb un públic entusiasta. El mèrit, esclar, és dels organitzadors. Però sobretot és de Lluís Maria Xirinacs, tan oblidat, tan insultat, tan bescantat, l'adalil del pacifisme, l'intel·lectual d'intel·ligència esmolada i de cultura immensa, el patriota incansable, el que és capaç del sacrifici suprem, la mort, pel seu país. No és estrany que uns el menystinguin i d'altres l'insultin. Era el Gandhi català, el de les vagues de fam, el de les hores i hores al peu de la Model, per l'amnistia dels presos polítics, el senador que deia no el que li convenia sinó el que pensava, l'esperit lliure, l'home solidari, el presoner que va acabar amic dels policies, l'oblidat i menyspreat, el que, com deien de Gandhi, devia estar boig (quan un és tan íntegre, la comparació amb un mateix és esfereïdora). L'acte va comptar amb una Elèctrica Dharma, si em permeteu la redundància, en plena forma, que ens va fer aixecar a tots del seient. Ai, quant en sabem de posar el cor i que poc que en sabem de governar! Isabel Clara-Simó, escriptora

Èxit de la primera trobada de la iniciativa "Deu Mil a Brussel·les per

21.10.2008
Èxit de la primera trobada de la iniciativa "Deu Mil a Brussel·les per l'Autodeterminació"

La iniciativa Deu Mil a Brussel·les per l’Autodeterminació, de caràcter transversal, nascuda de la societat civil i fonamentada en la participació activa de totes les persones coordinades a nivell local i comarcal, va sorgir com a resposta a l'article Perplex, jo? publicat per Enric Canela, i als comentaris dels seus lectors, a partir dels quals es va iniciar immediatament la seva difusió a través d’un grup del Facebook i del web deumil.cat. Per tal de fer un primer contacte off-line, els organitzadors de la campanya van convocar una primera trobada presencial a Torroella de Montgrí, on hi va assistir l'economista i membre fundadora de Sobirania i ProgrésElisenda Paluzie. La trobada, tot un èxit, es repetirà en els propers mesos a altres indrets, sobretot a mida que es vagi apropant el 7 de març, data de la manifestació sobiranista que aquesta iniciativa ciutadana té per objectiu dur a terme a Brussel·le

A l'inici de l'expedició

20.10.2008 A l'inici de l'expedició (Publicat al diari Avui) Em telefona un bon amic de Solsona i em demana com veig el futur país. La pregunta és més directa que altres vegades que n'hem parlat, i té aquell dramatisme propi de qui, davant el metge, sospita un diagnòstic fatal: "Ens en sortirem o no hi ha res a fer?". El meu amic no em truca pas per passar l'estona. Ell i jo som gent enfeinada. De manera que entenc molt bé que no es tracta d'un parlar per parlar: l'interrogant neix d'una inquietud fonda i que, en un home que ha estat radicalment fidel al país, és gairebé una pregunta pel sentit de tota una vida, la seva i la de tants altres patriotes. "¿Ens en sortirem, de fer de Catalunya un país emancipat, lliure, una nació completa, o tot haurà estat en va?" No queda gens content del que li responc. He estat tan evasiu que em temo haver-lo deixat més preocupat que no estava. O, encara pitjor, que hagi entès que penso que no hi ha res a fer, però que no tinc el coratge de dir-ho en veu alta. Hi ha molta gent que es demana si no som al final d'un camí que no ha dut enlloc i si l'espanyolització no és definitiva. Però que la pregunta me la faci un incansable lluitador pel país és alarmant. ¿Que no hem estat tan o més malament, nacionalment parlant, en altres moments de la nostra història? Què es va sentir des del catalanisme quan es va perdre la Guerra Civil? Com s'ho van prendre quan passaven els anys i s'adonaven que la voluntat genocida de la dictadura no era cosa de quatre dies? Quina vida s'augurava a la llengua del país quan havia quedat relegada a l'espai privat, i la "majoria silenciosa" s'avenia a votar sí als referèndums del dictador? Com ens vam empassar que les il·lusions d'una ruptura democràtica es fonguessin com un bolado en els pactes als que va portar una gran precipitació política? Hi segueixo donant voltes i arribo a la conclusió que el que és nou no són pas les dificultats actuals. Cap mirada enrere, per poc documentada que estigui, no ens portarà a la conclusió que els temps passats hagin estat nacionalment millors! El que és nou és la pregunta. Vull dir que, mentre s'avançava sense un horitzó clar, en la resistència, en la lluita per la supervivència, la pregunta per al final del camí era ociosa. En realitat, la pregunta per com acabarà tot plegat no ens l'hem començat a fer de manera raonable fins fa poc. No és que em refiï gaire de les voluntats d'independència declarades en una enquesta inofensiva. Però, ni que sigui com a aspiració expressada irresponsablement -vull dir, sense haver-se de preocupar per les conseqüències-, l'emancipació nacional mai no havia tingut tants adeptes. Sí: el nou, l'extraordinari, és que estiguem parlant de com cal acabar el trajecte de la reconstrucció nacional. La raó de la inquietud, però, és justificada. Ara que ja veiem l'horitzó, temem no arribar-hi. Fa basarda pensar que no l'encertarem sobre la decisió final. Per això desconfio d'això del "dret a decidir", perquè no deixa de ser una altra manera d'ajornar el debat sobre què cal decidir exactament. Però també penso que el desassossec, cada vegada més estès i que ens podria arribar a paralitzar, el causen els que ens asseguren un final de trajecte precipitat, per gairebé demà passat. La simplificació de la realitat política catalana actual -de fet, de qualsevol realitat- porta inevitablement a l'exasperació. I preguntar-se per la destinació final no és el mateix que tenir-la a prop. Ni vol dir ser capaços d'aconseguir-la. Fa poques setmanes, vaig tenir el goig de participar en una reunió plena de gent culta en què es va parlar amb emoció de la figura de l'explorador de l'Antàrtida Ernest Shackleton (1874-1922) i la seva capacitat per liderar el rescat de tota la tripulació de l'Endurance durant vint-i-dos mesos. Jo, ignorant, no n'havia sentit parlar mai. Es diu que Shackleton va convocar més de cinc mil voluntaris per a una expedició que havia anunciat al The Times amb aquest anunci: "Es busquen homes: per a viatge perillós. Sou baix, fred intens, llargs mesos de foscor completa, perill constant, retorn segur dubtós. Honor i reconeixement en cas d'èxit". L'empresa, travessar a peu l'Antàrtida, va fracassar. Però el reconeixement el va aconseguir per la capacitat de salvar tots els homes de l'Endurance. M'hi ha fet pensar perquè és cert que necessitem Shackletons capaços de convocar-nos sense falses promeses de paradisos fàcils. Si el perill és constant i el destí dubtós, cal advertir-ho. I si una expedició fracassa, cal assegurar que ningú no hi perdi la vida. Caldrà tornar-hi. La precipitació no ens convé. Amic: la bona notícia és que cada dia són més els que s'apunten a una expedició en què l'honor i el reconeixement només queda garantit per l'èxit. Que ara ens fem la pregunta d'on volem arribar exactament ja és molt més que haver de conformar-nos amb una supervivència sense destinació. Ja hem deixat la resistència, de condicions més dures però psicològicament més càlida, i hem començat l'expedició, potser menys dura, però molt més incerta: sou baix, fred intens, foscor completa... Que cap il·luminat no ens faci precipitar al buit, perquè l'honor només el donarà l'èxit. I l'èxit el donarà una expedició que sàpiga on vol i pot anar. Salvador Cardús, sociòleg