25 d’octubre sense referèndum

27.10.2008
25 d’octubre sense referèndum

(Publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Per dissabte 25 d’octubre estava previst que al País Basc es dugués a terme una consulta popular. Ibarretxe va ser valent quan va plantejar-la, sabent com sabia que l’Estat no la hi deixaria fer. Un lehendakari ha de poder consultar la ciutadania de la mateixa manera que ho ha de poder fer un president de Generalitat o un alcalde de Barcelona. És democràcia en estat pur. I no s’entén que Zapatero bloquegi aquesta possibilitat. És clar que sovint les coses no pinten pel que són sinó pel que semblen. I tot plegat recordava massa un referèndum de secessió perquè Zapatero hi pogués donar el vistiplau. Quan no hi ha voluntat de fer una cosa, malament rai perquè qualsevol excusa és bona; i la primera, la il·legalitat. Si el referèndum és il·legal, tema tancat. En podem treure conclusions, però, de cara al nostre procés, que no ha de seguir necessàriament els mateixos viaranys que el procés basc.

Alfons López Tena explica a les seves conferències i actes que va publicar el seu llibre Catalunya sota Espanya un cop es va haver aprovat l’Estatut i s’hi van presentar les alegacions sobre les quals ara s’ha de pronunciar el TC. Ho va fer així perquè explica que l’articulat que faria possible una consulta popular no està recorregut. Per tant, aquesta seria una primera diferència respecte del cas basc. La resposta que Zapatero dóna a Ibarretxe no la podria donar a Montilla si aquest darrer volgués fer una consulta popular. Només caldria, això sí, una llei de consultes populars que, evidentment, s’hauria d’ajustar a la constitució espanyola i, per tant, hauria de recollir la necessitat de l’autorització. Si les coses evolucionessin d’aquesta manera (presentar la llei, aprovar-la, que la sentència del TC no l’afectés i que es plantegés una primera consuta), podríem pensar que la mateixa sentència del TC donaria peu a estrenar la llei.

Al capdavall, però, ens trobaríem novament en un joc en què intervé més la seducció que no pas la llei. La jugada faria que Zapatero, davant la impossibilitat d’esgrimir la il·legalitat, hagués de decidir-se entre autoritzar una consulta que es podria entendre en clau secessionista encara que no ho fos, o no autoritzar-la, i arribaríem al mateix punt que Ibarretxe. Certament cal recordar que les batalles no es guanyen només amb arguments. Sovint qui té el poder i l’autoritat aconsegueix trobar la manera d’enganyar l’opinió pública i Zapatero podria perfectament no autoritzar cap consulta i quedar-se tan ample. No hem d’oblidar que un 45 % de la població és contrari a la independència, i que aquest 45 % és capaç de saltar-se els seus principis com a demòcrates (els qui en tinguin, que no en són tants) per mantenir la situació actual.

En definitiva, la llei de consultes és una eina més per deixar en evidència el dependentisme, per guanyar més suport i legitimitat en el pols amb l’Estat. Un suport i una legitimitat que ja ha donat certs indicis en manifestacions com les de 18 de febrer de 2006 i 1 de desembre de 2007, però que s’ha d’enfortir. Per això és fonamental, imprescindible, vital i bàsic no deixar desatès el front principal en què es lliura la batalla del pols amb l’Estat: el Parlament de Catalunya (que és la part de la nació on tenim més opcions d’aconseguir el suport necessari per tenir estat propi). Cal ser al carrer i cal que ens mantinguem desperts en molts àmbits, però si desatenem el Parlament, no podrem afrontar amb garanties el pols amb l’Estat. Per això, en les properes eleccions, cal votar independència. Que cadascú ho interpreti en la clau partidista que li sembli, però que cap independentista no es quedi a casa. Cap ni un. No hi ha alternativa.

Xavier Mir, blocaire en vaga