El "signe dels temps" i la independència

17.10.2008
El "signe dels temps" i la independència

(Publicat al bloc d'en Lluís Pérez)

Els independentistes catalans estem acostumats a que se'ns critiqui per reivindicar una cosa que, segons se'ns diu, està en contra del "signe dels temps", a saber: la creació d'un nou Estat. La globalització, se'ns diu, ha diluït la sobirania dels Estats en un sistema polític mundial on la tendència és a que els Estats cedeixin poder a entitats superiors i a que, en definitiva, la creació d'Estats es converteixi en un anacronisme. Que te de vàlida aquesta crítica?

Per començar, val a dir que hi han seriosos dubtes de que aquest sigui realment el "signe dels temps". En principi, algunes de les característiques del sistema mundial no son tan noves com anuncien els crítics de l'independentisme: des de la formació del capitalisme industrial, els Estats han estat inserits dins un sistema mundial on cap d'ells ha sigut plenament independent. Que la seva interdependència hagi augmentat és dubtós; més aviat, ha augmentat la seva dependència vers una única potència, Estats Units, mentre que al segle XIX n'hi havien varies que pugnaven pel control del mon. Però això no vol dir que els Estats perdin poder en favor d'una hipotètic regim global, sino que el perden en favor d'un Estat imperialista que ha sabut sotmetre'ls. D'altres característiques del suposat "signe dels temps" no és que no siguin noves: és que son inexistents. No és cert que la "tendència" sigui a la desaparició dels Estats. Ans el contrari: ara mateix hi han molts mes Estats al mon que fa 10 anys i que fa 20.

Tanmateix, aquesta no és la principal objecció que se li pot plantejar a aquesta crítica a l'independentisme. Suposem per un moment que sigui cert el que diuen els nostres crítics. Suposem, doncs, que cada cop hi han menys Estats, i que els que queden caminen cap a la unificació o en tot cas cap a la dissolució de la seva sobirania. La qüestió és: i? Que te a veure l'existència d'una tendència mundial amb l'acceptació d'aquesta tendència? Als anys 30, la tendència era que les lànguides "democràcies" liberals post-Gran Guerra fossin substituïdes per règims totalitaris, però a ningú no se li hauria acudit criticar els resistents antifeixistes per "anar contra el signe dels temps". El signe dels temps pot ser autènticament dolent, i si és així no només no tenim perquè acceptar-lo, sinó que la nostra obligació moral és combatre'l. En realitat, argumentar que una cosa és bona perquè està d'acord amb el "signe dels temps" és una fal·làcia molt coneguda: la fal·lacia naturalista, que consisteix en dir que "X existeix, per tant, X és bo". Que existeixi una tendència històrica a la desaparició de l'Estat-nació (cosa discutible, insisteixo) no significa que aquesta tendència sigui bona.

Convé, doncs, no posar-se a delirar sobre el "signe dels temps" i la seva importància a l'hora de prendre partit per una causa política. El "signe del temps" és que proliferi la SIDA, que augmentin els maltractaments a dones, que prosperin i s'estenguin els fanatismes religiosos, que el medi ambient es deteriori, que les mes variades supersticions colonitzin les ments de milions de persones, que els drets civils es retallin, que la cultura es mercantilitzi... però cap d'aquestes coses es justifica per ser part del "signe dels temps". Per tant, farien be els nostres crítics en reflexionar sobre si realment significa alguna cosa dir que l'independentisme és criticable per tenir un programa polític que no s'adequa al "signe dels temps".

Lluís Pérez Lozano, estudiant de Sociologia