7.10.08

Il·lusió fracassada


07.10.2008
Il·lusió fracassada

(Publicat al diari Avui.cat)

El 23 de setembre passat ens emplaçava Ferran Mascarell a “tractar d’aconseguir una quota més gran de poder de l’Estat i a obtenir un marc constitucional més permeable als legítims interessos dels ciutadans de Catalunya” i “reclamar més i més Estat per a Catalunya”. Com a il·lusió és plenament legítima, però també és legítim reclamar als ideòlegs de l’autonomisme que apostin per una pràctica política menys fantasiosa i que no defugi la veritable qüestió de la sobirania i el poder ara i avui, com pensen assolir sense ser Estat que Catalunya tingui el que al món només tenen els Estats. Defineixen un legítim horitzó estratègic, però no proposen cap tàctica política eficaç, i no diuen quines són les raons favorables a la continuïtat de Catalunya a l’Estat espanyol, què hi guanyen els catalans amb la dependència. “Ellos son autónomos, pero nosotros somos soberanos”, ens deia la vicepresidenta espanyola. Sense sobirania, la il·lusió de l’autogovern dins i sota l’Estat espanyol per aconseguir “més i més Estat” es pot assolir reformant l’Estatut o la Constitució. La de l’Estatut ja s’ha fet: tant és que l’aprovi el Parlament amb un 89%, són els espanyols qui el fan al seu gust “cepillado”, i tant és el referèndum, el Tribunal Constitucional l’arranarà entre nul·litats i declaracions d’ineficàcia, convertint l’Estatut en un catàleg d’intencions sense força jurídica ni vinculant. És una opció fracassada.

La reforma constitucional requereix 234 diputats espanyols favorables, noves eleccions, de nou 234 diputats favorables, i referèndum a tot l’Estat. Els que no van saber, poder o voler obtenir el vot de 176 diputats per aprovar al Congrés l’Estatut que aprovà el nostre Parlament, cal que diguin com pensen aconseguir el vot de 234 diputats i el suport espanyol perquè Catalunya tingui “més i més Estat”. Per canviar Espanya cal que els espanyols estiguin d’acord a perdre poder i riquesa en benefici dels catalans, i ja s’ha vist prou que no ho volen ni ho voldran. És una il·lusió fracassada. L’autonomisme ha prestat grans serveis a la nació, l’ha feta avançar, però s’ha exhaurit i no és ja sinó una font contínua de frustracions, perquè les competències són d’un Estat que ens va a la contra: no podem decidir sobre subministrament d’aigua ni d’electricitat, ni sobre aeroports i ports, ni sobre autopistes, carreteres ni trens, ni el català és oficial ni tenim representació ni presència a la UE. No podem decidir sobre pensions, les nostres seleccions esportives no poden competir internacionalment, a les nostres empreses se’ls impedeix comprar empreses espanyoles importants, i tot l’èxit de l’autonomisme dels darrers 10 anys ha estat que l’espoli fiscal només s’hagi multiplicat per dos, més del 10% del PIB català, més de 20.000 milions d’euros que cada any els catalans paguen en impostos, van a Espanya, i no tornen. Un balanç de perdedors que repeteix una i altra vegada un ritual sado-maso: Catalunya reclama quelcom, Espanya diu (o escup) que no, i és que no.

Mentrestant, Catalunya s’enfonsa: la renda dels catalans cau, després de “l’anivellament solidari”, de la posició 3a a la 11a, sota Melilla; cau sis posicions al món entre el 2003 i el 2006 en Índex de Competitivitat; cau en l’Índex de Desenvolupament Humà de les Nacions Unides entre el 2000 i el 2007 de la posició 14 a la 18, mentre Espanya puja de la 21 a la 13. Superem encara (104,6%) la mitjana de renda, en un parell d’anys caurem per sota, inevitable quan en 20 anys hem estat el 16% dels habitants i el 20% del PIB, hem pagat el 24% dels impostos, i rebut el 12% de la despesa pública. Aquesta és la realitat de l’atzucac autonomista. Prou d’enganyar la gent fent creure que d’Espanya aconseguirem més poder, que no ens robin tant, “més i més Estat”. O volem allò que tenim, resignant-nos al destí de província arraconada i marginal a què ens condemna Espanya, o tenim allò que volem, i l’única manera és l’Estat independent, que només necessita la majoria dels votants catalans a favor, no la dels espanyols. L’estratègia, la democràcia; la tàctica, la dels espanyols “paso corto, vista larga, mala leche”. Ens consideren un problema: siguem-ho, sigu, siguem el seu problema i la nostra solució. Som-hi.

Alfons López Tena, president del Centre d'Estudis Sobiranistes