(Publicat al diari Avui)
Em telefona un bon amic de Solsona i em demana com veig el futur país. La pregunta és més directa que altres vegades que n'hem parlat, i té aquell dramatisme propi de qui, davant el metge, sospita un diagnòstic fatal: "Ens en sortirem o no hi ha res a fer?". El meu amic no em truca pas per passar l'estona. Ell i jo som gent enfeinada. De manera que entenc molt bé que no es tracta d'un parlar per parlar: l'interrogant neix d'una inquietud fonda i que, en un home que ha estat radicalment fidel al país, és gairebé una pregunta pel sentit de tota una vida, la seva i la de tants altres patriotes. "¿Ens en sortirem, de fer de Catalunya un país emancipat, lliure, una nació completa, o tot haurà estat en va?"
No queda gens content del que li responc. He estat tan evasiu que em temo haver-lo deixat més preocupat que no estava. O, encara pitjor, que hagi entès que penso que no hi ha res a fer, però que no tinc el coratge de dir-ho en veu alta. Hi ha molta gent que es demana si no som al final d'un camí que no ha dut enlloc i si l'espanyolització no és definitiva. Però que la pregunta me la faci un incansable lluitador pel país és alarmant. ¿Que no hem estat tan o més malament, nacionalment parlant, en altres moments de la nostra història? Què es va sentir des del catalanisme quan es va perdre la Guerra Civil? Com s'ho van prendre quan passaven els anys i s'adonaven que la voluntat genocida de la dictadura no era cosa de quatre dies? Quina vida s'augurava a la llengua del país quan havia quedat relegada a l'espai privat, i la "majoria silenciosa" s'avenia a votar sí als referèndums del dictador? Com ens vam empassar que les il·lusions d'una ruptura democràtica es fonguessin com un bolado en els pactes als que va portar una gran precipitació política?
Hi segueixo donant voltes i arribo a la conclusió que el que és nou no són pas les dificultats actuals. Cap mirada enrere, per poc documentada que estigui, no ens portarà a la conclusió que els temps passats hagin estat nacionalment millors! El que és nou és la pregunta. Vull dir que, mentre s'avançava sense un horitzó clar, en la resistència, en la lluita per la supervivència, la pregunta per al final del camí era ociosa. En realitat, la pregunta per com acabarà tot plegat no ens l'hem començat a fer de manera raonable fins fa poc. No és que em refiï gaire de les voluntats d'independència declarades en una enquesta inofensiva. Però, ni que sigui com a aspiració expressada irresponsablement -vull dir, sense haver-se de preocupar per les conseqüències-, l'emancipació nacional mai no havia tingut tants adeptes. Sí: el nou, l'extraordinari, és que estiguem parlant de com cal acabar el trajecte de la reconstrucció nacional.
La raó de la inquietud, però, és justificada. Ara que ja veiem l'horitzó, temem no arribar-hi. Fa basarda pensar que no l'encertarem sobre la decisió final. Per això desconfio d'això del "dret a decidir", perquè no deixa de ser una altra manera d'ajornar el debat sobre què cal decidir exactament. Però també penso que el desassossec, cada vegada més estès i que ens podria arribar a paralitzar, el causen els que ens asseguren un final de trajecte precipitat, per gairebé demà passat. La simplificació de la realitat política catalana actual -de fet, de qualsevol realitat- porta inevitablement a l'exasperació. I preguntar-se per la destinació final no és el mateix que tenir-la a prop. Ni vol dir ser capaços d'aconseguir-la.
Fa poques setmanes, vaig tenir el goig de participar en una reunió plena de gent culta en què es va parlar amb emoció de la figura de l'explorador de l'Antàrtida Ernest Shackleton (1874-1922) i la seva capacitat per liderar el rescat de tota la tripulació de l'Endurance durant vint-i-dos mesos. Jo, ignorant, no n'havia sentit parlar mai. Es diu que Shackleton va convocar més de cinc mil voluntaris per a una expedició que havia anunciat al The Times amb aquest anunci: "Es busquen homes: per a viatge perillós. Sou baix, fred intens, llargs mesos de foscor completa, perill constant, retorn segur dubtós. Honor i reconeixement en cas d'èxit". L'empresa, travessar a peu l'Antàrtida, va fracassar. Però el reconeixement el va aconseguir per la capacitat de salvar tots els homes de l'Endurance. M'hi ha fet pensar perquè és cert que necessitem Shackletons capaços de convocar-nos sense falses promeses de paradisos fàcils. Si el perill és constant i el destí dubtós, cal advertir-ho. I si una expedició fracassa, cal assegurar que ningú no hi perdi la vida. Caldrà tornar-hi. La precipitació no ens convé.
Amic: la bona notícia és que cada dia són més els que s'apunten a una expedició en què l'honor i el reconeixement només queda garantit per l'èxit. Que ara ens fem la pregunta d'on volem arribar exactament ja és molt més que haver de conformar-nos amb una supervivència sense destinació. Ja hem deixat la resistència, de condicions més dures però psicològicament més càlida, i hem començat l'expedició, potser menys dura, però molt més incerta: sou baix, fred intens, foscor completa... Que cap il·luminat no ens faci precipitar al buit, perquè l'honor només el donarà l'èxit. I l'èxit el donarà una expedició que sàpiga on vol i pot anar.
Salvador Cardús, sociòleg
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada