(Publicat al diari Avui)
Vaig assistir, entre una gentada impressionant, a l'homenatge a Xirinacs, que es va celebrar el dia 13 al Palau de la Música a Barcelona, amb projeccions a Berga, la Seu d'Urgell, Lleida, Mollerussa, Palamós i Tàrrega. Ho dirigia Joel Joan. Va ser bellíssim.
Hi va haver cantants (Maria del Mar Bonet, Feliu Ventura, Obrint Pas, la Coral Sant Jordi, Joan Reig, Aramateix, At Versaris, Manel Camp), hi va haver intervencions en directe (Arcadi Oliveras, Oriol Junqueras, Víctor Alexandre, mossèn Dalmau, Josep Guia, Rosa Calafat, Lluís Planes, Lluís Soler), i hi va haver més d'una vintena llarga d'intervencions per vídeo. L'acte va tenir un bon ritme i sobretot va aconseguir una intensa comunió amb un públic entusiasta. El mèrit, esclar, és dels organitzadors. Però sobretot és de Lluís Maria Xirinacs, tan oblidat, tan insultat, tan bescantat, l'adalil del pacifisme, l'intel·lectual d'intel·ligència esmolada i de cultura immensa, el patriota incansable, el que és capaç del sacrifici suprem, la mort, pel seu país.
No és estrany que uns el menystinguin i d'altres l'insultin. Era el Gandhi català, el de les vagues de fam, el de les hores i hores al peu de la Model, per l'amnistia dels presos polítics, el senador que deia no el que li convenia sinó el que pensava, l'esperit lliure, l'home solidari, el presoner que va acabar amic dels policies, l'oblidat i menyspreat, el que, com deien de Gandhi, devia estar boig (quan un és tan íntegre, la comparació amb un mateix és esfereïdora).
L'acte va comptar amb una Elèctrica Dharma, si em permeteu la redundància, en plena forma, que ens va fer aixecar a tots del seient. Ai, quant en sabem de posar el cor i que poc que en sabem de governar!
Isabel Clara-Simó, escriptora
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada