Vergonyes constitucionals

20.11.2008
Vergonyes constitucionals

(Publicat al diari Avui)

Ara que s'acosta el trentè aniversari de l'aprovació de la Constitució Espanyola de 1978 i ens tornaran a refregar les bondats del sistema constitucional espanyol i la modèlica Transició, de la qual la norma suprema fou la màxima fita, volia aprofitar l'avinentesa per remarcar un dels punts més foscos que embolcallen el text constitucional. No pretenia dirigir en aquest article una crítica a aspectes de fons sobre la regulació constitucional en què es palesen els ecos del franquisme i d'un procés de transformació que no va acabar de fer net, com ara la regulació sobre el paper de l'exèrcit de l'article 8 o la pomposa declaració de l'article 2 per la qual "la Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols", sinó que em volia limitar a subratllar una nota més modesta, purament formal i, a la vegada, profundament il·lustrativa dels temors que assetgen l'ordre constitucional espanyol i els agents polítics que vetllen infatigablement per la preservació de la unitat de l'Estat, a saber: la inoperància de la reforma constitucional.

Allò que és vergonyós per al sistema constitucional espanyol i diu molt poc de la seva capacitat per ajustar-se als debats democràtics de cada moment és que, en trenta anys de vigència del text de 1978, aquest només s'hagi reformat un sol cop (l'any 1992) i per introduir dues tristes paraules ("i passiu", article 13.2 en relació al dret del sufragi dels estrangers a les eleccions municipals), com si en tota aquesta colla d'anys no haguessin aparegut qüestions que meresquessin conèixer la voluntat majoritària actual, aspectes que no es van poder o no es van voler discutir l'any 1978. Sense entrar en el tema nacional, només cal dir que la Constitució espanyola és l'única del continent en la qual la paraula "Europa" no apareix en cap moment. En un altre sentit, podem comparar el caràcter petri de la reforma constitucional espanyola amb el dinamisme d'altres sistemes constitucionals: més de seixanta reformes de la Llei Fonamental de Bonn en gairebé seixanta anys (una per any), i canvis freqüents en la Constitució italiana o en la Constitució francesa durant la dècada dels noranta i la present (l'última reforma de la Constitució francesa, aprovada l'estiu d'enguany).

L'estratègia espanyola consisteix a sacralitzar (i congelar) aquell moment en què es va estar d'acord majoritàriament en un estat de coses per evitar que es destapi l'absència de consens sobre temes que ara no estarien en absolut tancats (votaríem a Catalunya ara de forma majoritària un text que proclamés "la indissoluble unitat de la nació espanyola?"). Sense oblidar que aquell acord majoritari de l'any 1978 estava tutelat per l'espasa de Dàmocles de l'exèrcit (ja en vam tenir la prova l'any 1981) i el record encara fresc de la guerra i de la dictadura. Altrament dit, o hi havia acord o, en l'imaginari de la gent, es percebia que hi podia haver garrotada. Si la por a la garrotada era l'essència del consens de la Transició, el blindatge en la reforma constitucional és la mostra d'aquella herència perversa. Per això esdevé cínic que el Tribunal Constitucional li respongui a Ibarretxe que sempre li queda la possibilitat de sol·licitar la reforma constitucional si vol realitzar la seva consulta (de la qual, segons el TC, semblava derivar-se el reconeixement d'atributs de sobirania del poble basc; per cert: encara és hora de saber per què es reconeixen atributs de sobirania al poble basc i se'ls nega al poble espanyol pel fet de preguntar). És cínic perquè no hi haurà mai reforma sense el consens dels partits polítics amb representació parlamentària majoritaris espanyols (el PSOE i el PP) i aquests, com es va veure la legislatura passada, ni tan sols estan disposats a obrir el meló per temes tan secundaris com impedir la discriminació per raó de sexe en l'ordre de successió de la Corona. Si el TC actua amb cinisme, les propostes dels partits catalans per federalitzar Espanya pateixen de candidesa (o d'impotència). Deixant al marge que tampoc mai no hi hagut un projecte de reforma constitucional concret en aquest sentit que parteixi del PSC o d'ICV, com pensen convèncer 233 diputats al Congrés (els que calen per reformar la Constitució sota el procediment del 168 CE) i la majoria del poble espanyol per a un neguit que només afecta una minoria a Catalunya? Com pensen abordar el canvi d'una norma que a la pràctica es demostra immutable?

El resultat de les obsessions i els tabús és que al final s'esvaneixen amb el mateix misteri amb què es van imposar. Quan un text constitucional és tan rígid el resultat és que es trenca just per la direcció contrària a la qual es volia cenyir. Aquesta és la història constitucional espanyola: un Estat que (tret de dues excepcions menors, una la de 1992) en dos-cents anys ha estat incapaç de canviar la seva norma fonamental pels mitjans constitucionalment establerts. Si la Constitució de la primera restauració borbònica (la de 1876) es va liquidar amb uns comicis i la proclamació d'una República, potser podem començar a pensar que la Constitució de la segona restauració borbònica (la del 1978) patirà un destí similar. Un ruptura que només podrà ser democràtica i que, en qualsevol cas, evidenciarà, tot parafrasejant Jefferson, que el món, a cada moment, només és responsabilitat de les generacions vives.

Hèctor López Bofill, professor de Dret Constitucional a la UPF