Abandonant les essències en pro dels individus: llengua catalana, igualtat, inserció i excel·lència

27.07.2008
Abandonant les essències en pro dels individus: llengua catalana, igualtat, inserció i excel·lència

La defensa de les polítiques de normalització lingüística s'ha tendit a recolzar en una estratègia argumental que podríem anomenar “de la preservació de la identitat”. Segons aquesta defensa, les polítiques de normalització lingüística tenen sentit en tant que ajuden a preservar un element definitori de la identitat nacional catalana com és la llengua d'Ausiàs March. És a aquesta defensa a la que s'oposen els promotor de documents del Manifiesto por una lengua común quan afirmen que els drets no els tenen ni les llengües ni les nacions, sinó els individus.

Resulta difícil rebatre la idea que tots els drets són, en darrera instància, drets individuals. Els drets importen perquè importen les persones. Els Països Catalans, la seva identitat o la llengua catalana no pateixen, busquen la felicitat ni tenen somnis i projectes de vida. Aquests trets només els posseeixen els individus. És per això que fins i tot aquells drets que habitualment es consideren “col·lectius” (per exemple, els drets dels treballadors o de les dones) tenen, en realitat, un basament individual. Si considerem que “la dona” o “la classe treballadora” tenen drets, o estem dient que els tenen els seus membres en tant que individus amb una problemàtica especial que requereix de mesures especials, o no estem dient res. Al menys, res que pugui assumir-se des d'una perspectiva progressista.

Ara bé, és molt discutible que les polítiques de normalització lingüística siguin només justificables des d'un punt de vista essencialista. Al meu parer, hi ha tres arguments que, plegats, donen una base sòlida a la justificació d'aquestes polítiques; tres arguments que, tots ells, remeten als drets de les persones. El primer, l'argument de la disponibilitat lingüística. El segon, el de la inserció social. I el tercer, el de la protecció de la diversitat. El primer argument vindria a dir que en aquell territori on històricament s'ha desenvolupat una comunitat lingüística més o menys autòctona, els seus membres han de tenir el dret a, si ho volen, desenvolupar una part raonablement ampla les seves vida en la llengua d'aquesta comunitat. Aquest argument s'aferma sobre la convicció que la llengua és més que un instrument de comunicació, igual com la roba serveix per a alguna cosa més que per a protegir-se del fred: ambdues constitueixen, es vulgui o no, una determinada manera de presentar-se al món.

A diferència del que passa amb la roba, però, la llengua no pot ser utilitzada en l'estricta individualitat. Per a garantir el meu dret a portar una jaqueta de cuir o una samarreta amb la foto d'un cantant, no tinc necessitat que la resta de la gent en porti. En canvi, per a poder desenvolupar la meva vida en una llengua determinada necessito que el meu entorn, si més no, l'entengui, i si pot ser que la parli habitualment. I necessito, també, que una proporció raonablement extensa de la producció cultural que consumeixo (teatre, televisió, cinema, llibres...) estigui disponible en la llengua que empro. Si deixem que l'ús social de les diferents llengües el determini la dinàmica dels mercats (i, per cert, no és tampoc el cas de l'Estat espanyol, que aplica una legislació fortament proteccionista pel que fa al castellà), estem aleshores atorgant premiant els parlants de les llengües majoritàries i penalitzant aquells que voldrien fer la seva vida en altres llengües que, pel motiu que sigui, estan vinculades a la seva identitat personal, tot saltant-nos així un precepte bàsic de tot ideari progressista: “cap desigualtat sense responsabilitat”. L'atzar que ha determinat que la meva identitat personal estigui lligada a la llengua castellana en comptes d'a la catalana, sent majoritària la primera i minoritzada la segona, no em dóna més dret a a mi que a un catalanoparlant (de bressol o d'elecció, tant és) a viure en la llengua amb la que m'identifico.

L'ideal, doncs, seria que tot individu pogués caminar pel món parlant en la llengua amb la que sent identificada la seva pròpia biografia.. El problema, naturalment, és que al món hi ha milers de llengües, i no és possible aconseguir que tothom les conegui totes, ni tan sols una majoria. D'aquí es deriva, com a second best, l'ideal de la disponibilitat lingüística: si no és factible que tothom, a tot arreu, pugui parlar en la llengua que esculli per a presentar-se al món, com a mínim que sigui possible fer vida en aquesta llengua en aquell territori on històricament s'hagi parlat.

El segon argument és el de la inserció social. Als Països Catalans del sud hi ha dues llengües que són socialment reconegudes com a llengües que assenyalen la integració d'una persona a la societat. Una d'elles és el castellà; l'altra, el català. Atès que l'aprenentatge del castellà per part de tots els residents al país està garantit, degut a l'abassegadora presència del castellà als mitjans de comunicació, a la indústria cultural i, en bona part del país, al carrer; i degut també, cal dir-ho, a la legislació espanyola, que ja hem dit que en matèria lingüística és molt proteccionista amb el castellà; atès tot això, dic, cal que les autoritats intervinguin per a aconseguir que els nouvinguts no arribin a inserir-se socialment degut al seu desconeixement del català. Això només pot assolir-se per dues vies: o bé intervenint activament per fer perdre al català la seva condició de llengua que, juntament amb el castellà, exerceix la funció de llengua d'inserció social; o bé assegurant que els nouvinguts aprendran català i l'utilitzaran en un o més àmbits de la vida social, fites clàssiques de les polítiques de normalització lingüística. El primer objectiu quedaria prohibit per l'argument de la disponibilitat lingüística; per tant, només quedaria justificada la via pròpia de les polítiques de normalització.

El tercer i últim argument seria el de la preservació de la diversitat. Parteix d'un axioma bàsic: la diversitat de productes culturals és, a priori, bona. Dic a priori perquè determinats productes culturals, com ara la mutilació genital femenina o la tele-porqueria, són impossibles de justificar apel·lant a la defensa de la diversitat. La diversitat que ens interessa és la diversitat cultural d'allò bo, d'allò que fomenta l'excel·lència entre els éssers humans. I existeixen bones raons per pensar que la diversitat lingüística fomenta l'excel·lència: intuïtivament, tots associem el coneixement de diverses llengües al fet de disposar d'una mentalitat oberta, a la curiositat per la diferència i a la seva celebració. Llegant a les noves generacions un món amb menys llengües populars (és a dir, no inventades a un laboratori sinó forjades per les persones al llarg dels segles) els hi estem fent heretar un món cultural ment més pobre que el que ens vam trobar.

Des del punt de vista dels drets individuals, doncs, la normalització lingüística del català pot ser justificada sobre la base d'arguments que condemnen la discriminació dels individus en raó de la seva identitat lingüística, que recorden la importància de les llengües en el procés d'inserció social a que tot individu té dret quan canvia d'emplaçament, i que apel·len a la bondat de la diversitat lingüística en el camí de les persones vers l'excel·lència cultural.

Lluís Pérez Lozano, estudiant de Sociologia