Els silencis i les intencions de Felip Puig
Llegia aquest dimarts passat un apunt de Pau Comes, un d'aquells blocaires que no escriuen gaire sovint però que quan ho fan la claven, i pensava que la seva reflexió-denúncia toca un punt central en el sistema neurològic de la simbiosi nacionalista-independentista, un punt que segurament tindrà un gran pes a la catosfera sobiranista els propers mesos; i si no és així, malament rai.
Felip Puig va acabar la seva intervenció al recent congrés de CDC amb aquella frase que tant li agrada i que resa que en la independència s'hi ha de pensar sempre però no se n'ha de parlar mai. Comes gira la /boutade/ com un mitjó i l'estampa a la cara de Puig: si aquesta és la millor estratègia per aconseguir un objectiu polític, com és que no la segueixen per fer fora en Montilla de la Generalitat i col·locar-hi en Mas? Com és que dia sí i dia també ens expliquen quins són els defectes de l'actual president de la Generalitat? No seria millor combatre aquests defectes en silenci?
Aparentment, Felip Puig i el silenci no són tan amics com sembla. El número dos de CiU s'ha ficat tot solet en una polèmica per la baixa competència lingüística en català del Molt Honorable. Que el català de Montilla no és perfecte ho sabem tots, i que l'home no s'ha cregut del tot la conveniència de l'esforç fins que l'han fet president, també. Però Puig s'equivoca, i molt, quan transmet una idea de rebuig, d'intolerància i de prepotència. És allò tan típic de “per parlar-lo malament, val més que no el parli”. Tan típic com allò altre de “háblame en cristiano”. Tan típica i tan errònia una cosa com l'altra. Puig no ha fet mai classes d'anglès? No ha començat parlant malament una llengua amb l'esperança d'anar-la perfeccionant amb la pràctica?
Però encara s'equivoca en una altra cosa. Aquest no és el defecte més important de Montilla. És un altre. És el motiu pel qual un servidor porta més de cinquanta dies fent vaga de bloc. Montilla té una falta de respecte total per la voluntat democràtica de les majories. Ja ho va demostrar quan l'endemà mateix de l'acord assolit al Parlament de Catalunya per l'Estatut va anunciar que hi faria esmenes. I això sí que fan bé de recordar-ho des de CDC, ni que sigui amb la boca petita, perquè després en Mas també en va fer de les seves amb Zapatero. Una persona que demostra tan poc respecte per les institucions parlamentàries no és el millor candidat per presidir la Generalitat, però si el PSC no va trobar ningú més, problema seu, que potser ja els està bé haver passat de 42 a 37 diputats.
Avui aquesta greu mancança democràtica del Molt Honorable es manifesta d'una altra manera: fent veure que no sent les veus que arriben del poble (que majoritàriament vol deixar de ser una comunitat autònoma segons les enquestes del CEO) i allargant tant com pugui el moment de la ineludible consulta popular. Modèstia? Covardia? Sordesa? M'és igual: democràcia, democràcia, democràcia.
Així de senzill els ho posa a Artur Mas i a Felip Puig. Però d'això Puig no en diu res. Un militant independentista de CDC em confessava l'altre dia amb certa preocupació la gran troballa que havia fet Puig amb aquesta mena d'eslògan que és com un monument renovat a la clàssica ambigüitat de CiU. Ell vol dir una cosa però aconsegueix que els militants independentistes de CiU n'entenguin una altra. I qui congrés salva, candidatura empeny.
Encara que ell no vulgui, doncs, n'haurem de parlar, i molt. Treballar-hi també, és clar; però que no ens digui que és millor no parlar-ne. L'apunt de Pau Comes, tot solet, li esberla la consigna i obre el debat. Perquè això és el que cal: debat i diàleg entre els partits compromesos amb el dret d'autodeterminació. Ensenyar les cartes i dir clarament on es vol anar. La centralitat política s'està desplaçant cap aquí. Desconec les intencions ocultes de Felip Puig (o no), però si manté l'aposta pel silenci estic segur que des del PSC li ho agrairan.
Xavier Mir, blocaire en vaga
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada