Independence Day

08.07.2008
Independence Day

(Publicat al bloc d'en Lluís Pérez)

Avui, 4 de juliol és l'Independence Day, l'aniversari de la independència dels Estats Units d'Amèrica. Una nació fundada sobre valors progressistes que avui malauradament hi estan de capa caiguda, però que tinc la intuïció que no trigaran gaire a ressorgir de les seves cendres. Valors que quedaven consignats en la Declaració d'Independència que Thomas Jefferson, futur president de la jove república nord-americana, redactà conjuntament amb altres notables independentistes i feu pública un dia com avui de fa més de dos-cents anys, el 1776. La Declaració començava així:

Quan en el decurs dels esdeveniments humans es fa necessari per a un poble dissoldre els vincles polítics que l'uneixen a un altre (...) un just respecte al judici de la Humanitat exigeix que declari els motius que l'impulsen a la separació.

I quins eren aquests motius?

Sostenim com a evidents en sí mateixes aquestes veritats: que tots els homes són creats iguals; que són dotats pel seu Creador de certs drets inalienables; que entre aquests estan la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat; que per a garantir aquests drets s'institueixen entre els homes els governs, que deriven els seus poders legítims del consentiment dels governats (...). La prudència, per descomptat, exigirà que no es canviïn per motius lleus i transitoris governs d'antic establerts (...). Però quan una llarga sèrie d'abusos i usurpacions, dirigida invariablement al mateix objectiu, evidencia el designi de sotmetre el poble a un despotisme absolut, és el seu dret, és el seu deure, derrocar aquest govern i proveir-se de noves garanties per a la seva futura seguretat i felicitat. Tal ha sigut el pacient patiment d'aquestes colonies (...). La història del present Rei de la Gran Bretanya és una història de repetides injuries i usurpacions (...).

A continuació s'esmentava una llista d'aquestes injuries contra els nord-americans, i arribava al punt clau que justificava la opció independentista:

Tampoc hem faltat a la consideració deguda als nostres germans, els habitants de la Gran Bretanya: els hem advertit de temps en temps (...); hem apel·lat a la seva natural justícia i magnanimitat (...). Ells han sigut també sords a la veu de la justícia (...). Nosaltres devem per tant sotmetre'ns a la necessitat que anuncia la nostra separació, i mirar-los com a la resta del gènere humà: enemics en guerra i en pau amics.

I acte seguit es proclamava la independència dels Estats Units d'Amèrica. Així de simple. Cap apel·lació a la tradició, a unes essències simbòliques que justificarien la independència dels EUA, a una abstracta identitat cultural "pura" que separaria quirúrgicament els nord-americans dels altres pobles de la Humanitat i que hauria de quedar salvaguardada per un Estat propi. No. La declaració parteix de l'individu, dels seus drets (la vida, la llibertat, la recerca de la felicitat), i xifra en l'associació entre individus l'origen de la legitimitat dels governs. És la nació la que es troba al servei de l'individu, i no l'individu al servei de la nació.

No sé vosaltres, però jo trobo que aquesta Declaració d'Independència és enormement inspiradora des del punt de vista de l'independentisme català, particularment pels independentistes d'esquerres i pels independentistes liberals. Uns i altres no poden, des de les seves respectives tradicions polítiques, justificar la opció independentista si no és apel·lant a que la independència dels Països Catalans assegurarà i promourà els drets dels individus dels Països Catalans. Jo, persona d'esquerres, veig més reflectit els meus ideals en la Declaració d'Independència dels EUA que no pas en La Nacionalitat Catalana de Prat de la Riba, tan propera a l'essencialisme germànic. Si aspiro a la independència del meu país no és perquè aspiri a coses tals com "salvaguardar la personalitat nacional catalana", sinó perquè aspiro a la vida, a la llibertat, a la recerca de la felicitat. Aspiro a aquests drets i vull que els que m'envolten també els gaudeixin. I, com els nord-americans de 1776, estic cansat d'haver d'anar a la metròpoli a reclamar, sense èxit, solidaritat dels ciutadans de la mateixa amb les justes reivindicacions que sostenen des de fa segles els catalans. Estic cansat de la sordera dels que es proclamen compatriotes meus. Bàsicament, perquè la sordera demostra que no en són, de compatriotes. La vida, la llibertat, la recerca de la felicitat. Per a això vull la independència.

Lluís Pérez Lozano, estudiant de Sociologia