Dependència o independència de Catalunya
Després de trenta anys de democràcia estable, sòlidament ancorats a la Unió Europea i l'euro, impensables els cops d'estat, integrats en la globalització i pròspers, és hora de fer balanç sobre si li convé a Catalunya seguir a Espanya.
Excepte efusions líriques, amenaces gonadals i acusacions de deliri psiquiàtric (idèntiques a les practicades per la dictadura soviètica), no s'escolta a Espanya cap argument que justifiqui la dependència de Catalunya. Els unionistes catalans, excepte una certa apel·lació a la resignació i la rutina, tampoc raonen, fins i tot recorren creixentment a l'escarni i l'amenaça, aquí més pròxims als usos de la dictadura maoísta.
És normal aquesta afàsia, que s'intenta ocultar sota abundants brams, atès que el fonament econòmic de la conveniència de pertànyer a Espanya ha desaparegut. Ja no és l'Estat espanyol qui té moneda i determina els tipus de canvi, els tipus d'interès i els aranzels d'importació i exportació. Ja no hi ha mercat espanyol, ho ha absorbit l'únic europeu, i és Brussel·les qui pren aquestes decisions i s'obre a la globalització, amb el resultat inevitable de la disminució de la importància relativa de l'antic mercat protegit: avui Catalunya ven a la resta de l'Estat menys del 40% de la seva producció, i importa d'allí menys del 35%. A Catalunya la dependència ja no li és compensada per l'accés privilegiat al mercat espanyol, que a més s'ha convertit en arriscat per ser l'únic que els productes catalans són boicotejats pel fet de ser-lo (pràctica del 21% dels madrilenys, segons ABC).
Només li queda a Espanya un mecanisme d'actuació econòmica, la inversió pública, i les dades i fets són eloqüents: després de dècades de detraure cada any el 10% del PIB català sense invertir a Catalunya (19.200 milions d'euros el 2005), es desplomen els serveis públics que gestiona Espanya i porten la seva E: RENFE, AENA, REE, ENDESA, etc. Què reben els catalans en canvi de l'espoli fiscal? Ni tan sols la transparència, atès que les balances fiscals, públics en la Unió Europea, Alemanya o Regne Unit, els oculten a Espanya tant els governs del PP com els del PSOE. Què amaguen?
Tampoc a l'hora de comprar empreses espanyoles és un avantatge estar a Espanya, doncs la presa de control catalana és bloquejada d'una o altra manera, i contra ella s'esgrimeix la Constitució i la xenofòbia, que no s'invoca enfront d'OPAs alemanyes o italianes.
A l'espoli de l'Estat i l'explotació monopolística dels serveis públics privatitzats s'afegeix la penúria de la Generalitat. N'hi ha prou amb una dada: després de trenta anys d'autonomia, i per a 7,5 milions d'habitants, el pressupost català és de 32.000 milions d'euros. Després de vuit anys d'autonomia, i per a 5 milions d'habitants, el pressupost escocès és de 46.000 milions d'euros. Escòcia en vuit anys ha aconseguit el doble per habitant de l'aconseguit per Catalunya en trenta.
Mal negoci és avui Espanya per a Catalunya: privada de política fiscal, crònicament objecte de desinversió pública, discriminada fins i tot en tractats internacionals (aquests que signa l'Estat espanyol prohibint que utilitzin l'aeroport de Barcelona els avions des de o cap a Toronto, Miami, Mèxic, Bangkok, Kuala Lumpur, etc.), boicotejats els seus productes, rebutjats els seus compradors com estrangers hostils, a qui li interessa continuar la dependència? Algú podria explicar algun avantatge comparatiu de la dependència respecte a la independència? (si pot ser, sense insultar).
El problema de Catalunya es diu Espanya, que es dedica, mitjançant l'aparell de l'Estat que els catalans paguen, a bloquejar tots els seus projectes: ni connexió ferroviària del port amb Europa, ni serveis públics que funcionin, ni inversions en infraestructures, ni TGV a Europa, ni presa de control d'empreses espanyoles, ni aeroport intercontinental, ni res de res.
Ja estan aconseguits els objectius modernitzadors comuns a catalans i espanyols, Espanya ja és democràtica i europea, però tan adversa a la diversitat com sempre, no es concep com plurinacional sinó com unitària, i percep els ‘diferents’ no com un actiu a promoure sinó com una molèstia a eliminar. Proclama que Catalunya és Espanya, però pensa i actua que Catalunya és d'Espanya. Una possessió.
Intentem de bona fe una correcció de l'espoli fiscal, el domini polític i la discriminació econòmica i cultural. Vam tendir la mà per a només rebre insults, boicots i enganys, i un Estatut que no s'aplica ni es compleix, doncs aquest Govern espanyol, com els anteriors, no té per què complir la llei quan afecta a Catalunya. No passa res, ja ho avalaran com sempre els Tribunals Suprem i Constitucional, que para això els nomenen el PP i el PSOE.
S'equivoquen: bloquejada sota Espanya, maltractada a Espanya, insultada per Espanya, farta d'Espanya, a Catalunya només li queda un camí: la independència.
Espanya té molt a guanyar amb un Estat català, perdria un membre descontent i problemàtic però guanyaria un bon veí i amic, i podria superar els bloquejos que sofreixen les llibertats i la democràcia per causa d'una estructura institucional concebuda i practicada per a assegurar el domini d'una majoria nacional espanyola sobre les minories nacionals. Com ja va advertir Burke, és aquest domini la causa de les majors corrupcions de l'ordre constitucional.
Va dir Azaña que per a mantenir Espanya unida calia bombardejar Barcelona cada cinquanta anys, mètode que qualificava de bàrbar però efectiu. Els bombardejos ja no són possibles, i Espanya no ha après en el seu lloc el mètode de guanyar l'adhesió cordial i interessada dels catalans. En el fons, tant és. Es posi com es posi, la independència de Catalunya és ineluctable i inevitable. Mene Tequel Parsin. Ha començat el compte enrere.
Alfons López Tena, vocal del Consell General del Poder Judicial
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada