Un país en negatiu

17.12.2007
Un país en negatiu

(Publicat al diari Avui)

Ara fa una setmana, dilluns 29 d'octubre, vaig participar en l'esquifida manifestació en protesta pel desgavell ferroviari causat per les obres del tren d'alta velocitat, la suspensió dels serveis de Rodalies i, en general, pel col·lapse sense precedents dels serveis públics a Catalunya que es manifesten amb una intensitat exasperant des de l'estiu. Més enllà de les raons polítiques globals que em van impulsar a sortir al carrer, en el meu cas, com a persona resident al sud de la capital que no disposa de vehicle propi, hi havia la condició d'afectat directe per l'esvoranc físic i mental que travessa els responsables de la gestió del servei ferroviari i d'una bona colla de prestacions bàsiques al nostre país. No obstant això, si una mena de regust amarg va planar sobre l'aplec concentrat a la plaça Sant Jaume, fou perquè es va constatar de manera fefaent l'absència del gruix de persones afectades pel dèficit d'infraestructures. Hi havia la gent que s'oposa al pas del TGV per l'Eixample, els representants habituals del catalanisme de xoc, algun oportunista regidor del PP, però de residents a Gavà o a Viladecans usuaris dels Rodalies no n'hi havia gaires. Les condicions socials han de ser molt deplorables (alguns prou feina tenien en aquella hora per tornar a casa seva) perquè l'agressió constant al benestar d'una bona part de la comunitat no susciti cap mena de reacció organitzada. Però el més inquietant des de l'òptica del catalanisme és que, a diferència dels moviments socials de finals del XIX i de principis del XX, hem fracassat a l'hora d'aconseguir que els sectors més vulnerables de la societat identifiquin la seva precarietat amb una situació de dominació política.

Al meu parer, aquesta és la conseqüència encoberta i perversa de l'actual Govern d'Entesa constituït per una força majoritària (el PSC) que vertebra l'eix de la seva acció política en la negació del conflicte nacional: que s'ensordeixen els instruments que permeten associar la crisi a una situació de dependència. Amb el drama afegit que aquells, com ERC, que haurien de col·locar altaveus per tal de transmetre a la ciutadania les raons de la crisi (la dominació econòmica derivada de la pertinença a Espanya i expressada en el dèficit fiscal i l'erosió del sistema d'infraestructures) són arrossegats per les servituds del pacte de coalició. Aquesta conjuntura ni els permet reparar els greuges en camps que no són competència de la Generalitat, ni els proporciona les condicions per desplegar, malgrat els recursos que tinguin com a organització, una activitat de denúncia i propaganda que atregui la majoria social trinxada pels dèficits en els serveis. Ara més que mai cal fer pedagogia, però no la pedagogia mel·líflua perquè Espanya comprengui les raons de la víctima apallissada, sinó "pedagogia de l'enfrontament" que convenci els nostres, utilitzar els ressorts públics i privats per fer palesa la situació de discriminació que pateix la nostra comunitat, tota la nostra comunitat amb independència del seus orígens i dels seus sentiments d'identitat, una iniciativa que esborrona prendre a gran part dels actors polítics per bé que alguns haguessin estat anys teoritzant sobre com dur a terme aquesta empresa abans que tinguessin responsabilitats de govern. Si busquem una majoria sobiranista val a dir que la primera oportunitat d'aconseguir-la, atiant una estratègia que canalitzi el descontentament social i que el presenti com a problema nacional, està fent aigües per tot arreu i, cosa més trista, està naufragant amb independentistes al consell executiu.

L'espervent del TGV, de les Rodalies i de l'escanyament de la mobilitat a Catalunya és responsabilitat del govern espanyol tant en l'època del PP com en època socialista, però la desmobilització social, l'apatia, la insolidaritat, la indiferència i, per dir-ho en termes clàssics, l'alienació, és una responsabilitat exclusiva de la societat catalana amb la classe política al capdamunt que l'ha adobada i l'ha ensinistrada tant sota el pujolisme com sota la saga tripartida, un esperit de resignació extremadament greu quan es tracta d'un país sense prou capacitat de decisió política i de disposició dels propis recursos, sotmès a un sabotatge constant i que, si no té prou empenta per resoldre d'una vegada els problemes pendents, es trobarà ben bé al caire de la desintegració. Perquè totes les sirenes d'alarma se'm disparen quan, malgrat els vaticinis sinistres que s'han confirmat aquests darrers mesos i les perspectives ombrívoles que s'estenen davant nostre, des de la classe política, amb alguns apòstols de l'esquerra estètica al capdavant, encara s'esforcen per donar una imatge autocomplaent de les nostres possibilitats cada cop més malmeses, encara tenen la barra de provar de convèncer-nos que al nostre país "es viu molt bé", cosa que per a algú que s'ha de llevar a quarts de sis per guanyar poc més de mil euros al mes i restar una bona part del dia atrapat dins un autobús en algun punt del Baix Llobregat, voreja la indecència. Quan es proclamarà d'una maleïda vegada que a Catalunya cada cop vivim pitjor, que una gran part de la societat suporta condicions laborals i socials que fa temps que han estat superades fins i tot en alguns països de l'Europa de l'Est, i que això només s'arreglarà amb una batzegada de coratge polític que, en la generació actual de dirigents, ningú no està en condicions de precipitar?

Hèctor López Bofill, escriptor i professor de Dret Constitucional a la Universitat Pompeu Fabra