De 21 a 21

28.12.2007
De 21 a 21

Si Zapatero hagués de passar a la Història amb un número, aquest seria el 21. Com a mínim, si de la Història de la que parlem és la del poble català. Zapatero va despertar amples simpaties i esperances entre no pocs catalans i catalanes. Catalans i catalanes que creien que, per fi, arribava a la presidència del Govern espanyol algú disposat, si més no, a escoltar les seves reivindicacions nacionals. Reivindicacions que anaven des d'aspectes simbòlics i culturals (com el ple reconeixement de l'oficialitat de les seleccions esportives catalanes) fins a afers de caràcter econòmic (com la publicació de les balances fiscals i la creació d'un model de finançament similar al concert econòmic). Reivindicacions que, mal que bé, es van condensar en l'Estatut aprovat el 30 de setembre de 2005 pel Parlament de Catalunya, Estatut que Zapatero, en campanya electoral, havia promès recolzar. Ja des d'un primer moment, va quedar clar que la voluntat de Zapatero era ben diferent, i que no estava disposat a acceptar un Estatut que definia Catalunya com a nació i li atorgava un ample grau d'autonomia fiscal. Amb la funesta complicitat de Convergència i davant la inacció d'ERC, el 21 de gener de 2006 Zapatero, juntament amb Artur Mas, segellava la mort de l'Estatut del 30 de setembre, que quedà mutilat i convertit en un text que, políticament, amb prou feines anava més lluny del de l'any 79. Un enorme desgast polític patit pel catalanisme, per a res. I un bon torrent d'il·lusions abocades a les escombraries. El 21 de gener de 2006 es produí, doncs, el més gran incompliment de paraula de Zapatero vers el poble català. I no ha sigut l'únic.

Sense anar més lluny, aquest 21 de desembre hem pogut comprovar dos nous incompliments que afecten al que ara és possiblement el problema econòmic més visible del país: el patètic estat de les infrastructures catalanes. Segons Zapatero, el 21 de desembre arribaria el TGV a Barcelona. Un TGV que no era el que Catalunya realment necessitava, ja que el TGV òptim per a nosaltres serà aquell que ens uneixi amb València i ens connecti directament amb Europa, no aquell que ens faci passar primer per Madrid. Però un TGV, malgrat tot. Doncs bé: el 21 de desembre ja ha passat i el TGV encara està lluny d'arribar a Barcelona. Un altre exemple: Zapatero va prometre posar sobre la taula una proposta de consens per a la gestió de l'aeroport del Prat abans que acabés la tardor. La tardor va acabar el 21 de desembre i sobre la taula només hi ha les darreres gotes de la paciència dels i les catalanes.

La precampanya del PSC per a les eleccions espanyoles, certament ben trobada des d'un punt de vista estètic, porta per lema “La Catalunya optimista”. El problema, i és un problema que sens dubte el ciutadà d'a peu percebrà sense necessitat que li expliquin, és que una cosa és ser optimista i una altra autoenganyar-se. I és una diferència que no només té implicacions terminològiques sinó, sobretot, pràctiques. Creure que les coses van bé quan difícilment poden anar pitjor és la via més segura i efectiva al fracàs. L'”optimisme” de creure'ns excepcionalment sans quan en realitat estem malalts no ens porta a viure millor, sinó a no medicar-nos. Exactament el mateix passarà si insistim en veure amb “optimisme” la política seguida per Zapatero envers el poble català. Una política caracteritzada per la covardia i la decepció de gairebé totes les expectatives, per les mitges tintes, per voler-li caure bé a tothom (és a dir, per voler caure-li bé a la dreta nacionalista espanyola). Una política que s'ha dut a terme mirant a la dreta abans de donar un sol pas. Una política que, en fi, queda exemplificada en els incompliments de dos dies 21: el 21 de gener de 2006 i el 21 de desembre de 2007. De 21 a 21, Zapatero incompleix perquè li toca. I és això el que ens ha de fer ser optimistes?

Podem insistir en no veure la realitat, com ja fa molt de temps que fan els que encara busquen l'encaix dins Espanya. Podem ignorar que els trens no arriben a la hora, que l'habitatge segueix sent inaccessible, que les desigualtats no es corregeixen (perquè no hi ha diners ni poder polític per a fer-ho), que els alumnes estudien a barracons, que els preus pugen i els salaris reals no, que la llengua catalana és menyspreada, que les sentències franquistes continuen vigents i que els papers de la vergonya segueixen a Salamanca. Podem insistir en l'”optimisme” de l'autoengany, de que leibnizianament vivim en la millor de les Catalunyes possibles. Però la realitat, bé que ho sabem, sempre acaba trucant a la porta. Només és qüestió de temps. Potser que sigui, de nou, un dia 21. La Història és molt aficionada a aquesta mena de bromes. Aviam si aleshores fins i tot el PSC la capta.

Lluís Pérez, estudiant de Sociologia