Tot seguit us oferim un comentari, escrit pel membre fundador de la nostra plataforma Hèctor López Bofill, a l'entorn de la sentència que el Tribunal Constitucional declarant il·legal la consulta popular que el lehendakari Ibarretxe vol convocar al País Basc. Us en recomanem vivament la lectura. Així mateix, us animem a que sentiu l'entrevista que Euskal Irratia li realitzà sobre el mateix tema al també membre fundador deSobirania i Progrés, Antoni Abad, professor de Dret Constitucional a Estats Units.
–-
La sentència del Tribunal Constitucional espanyol per la qual es declara inconstitucional i nul·la la llei de la consulta popular al País Basc per obrir un procés de negociació i assolir la normalització política no té, en principi, efecte ni rellevància per a Catalunya ni per al projecte de consultes populars que el Govern català prepara.
Certament, la Comunitat Autònoma de Catalunya, a diferència de la Comunitat d’Euskadi, té reconeguda la competència per regular les consultes populars per via de referèndum d’acord amb l’article 122 del nou Estatut, una competència que, en aquest aspecte, no ha estat recorreguda davant de la jurisdicció constitucional espanyola i, per tant, no podria ser declarada inconstitucional en la futura sentència que es prepara sobre la norma institucional bàsica de Catalunya.
Una altra cosa és que, d’acord amb la configuració de l’article 122 de l’Estatut i de les propostes legislatives que es perfilen sobre la llei de consultes catalanes, per organitzar una consulta popular a Catalunya calgui l’autorització de l’Estat. No pot ser altrament, si és vol impedir que la llei catalana i les consultes que reguli excedeixin l’àmbit de la constitucionalitat. Tal com estableix l’article 149.1.32 CE, només correspon a l’Estat, sigui l’àmbit que sigui (estatal, autonòmic o municipal), l’autorització de la convocatòria de consultes populars per via de referèndum, punt en el què el Tribunal Constitucional espanyol es va basar, justament, per declarar la manca de competència i de constitucionalitat de la llei basca.
En principi, doncs, no hi hauria cap problema de constitucionalitat per a que a Catalunya disposéssim d’una llei de consultes populars per via de referèndum, sempre que es respectés el requisit de l’autorització estatal per a cada convocatòria.
Un altre problema és si, amb aquesta llei catalana, es podria organitzar una referèndum de sobirania, és a dir, sobre un tema que desbordi el marc de la Constitució. I aquesta és la circumstància sobre la que la sentència que declara invàlida la consulta basca marca un precedent preocupant: el Tribunal Constitucional deixa clar que una consulta d’aquesta naturalesa contradiu frontalment la Constitució, la qual només reconeix al poble espanyol, constituït en nació espanyola, com a únic titular de la sobirania, sense que hagi cap altre subjecte ni poble diferenciat (el poble basc, el poble català) que gaudeixi d’un suposat dret a decidir.
Una consulta sobre la independència de Catalunya (ni que es comptés amb l’autorització de l’Estat, cosa políticament gairebé impossible) només es pot organitzar, doncs, trencant amb el marc constitucional actual. Això no és estrany, si tenim en compte que, tret de comptades excepcions (com el del cas de Montenegro) la independència i la creació d’un nou Estat sempre s’ha produït contradient les regles constitucionals del règim estatal anterior. Una altra cosa és que la legitimitat política (la voluntat democràtica majoritària) permeti, com ha succeït en ocasions, exceptuar la legitimitat constitucional i superar la cotilla normativa.
De tota manera, el Tribunal Constitucional deixa una escletxa perquè pogués haver una consulta relativa a la sobirania sense fer trontollar les regles de la Constitució Espanyola. En la mesura que el Tribunal sosté que l’única via de reconèixer un altre titular de sobirania seria una reforma constitucional de l’article 168 no seria forassenyat pensar en la celebració d’una consulta popular per via de referèndum a Catalunya, degudament autoritzada per l’Estat (i, per tant, respectuosa amb la Constitució i amb la normativa vigent) que demanés als ciutadans de Catalunya si estan d’acord amb que les institucions de la Generalitat plantegin una reforma constitucional per la via del 168 CE per modificar l’article 2 CE i reconèixer altres subjectes de sobirania. Això, que al final podria desembocar en un resultat igualment inconstitucional (previsiblement perquè la majoria nacional espanyola de l’Estat mai no s’avindrà a modificar la Constitució en aquest punt ni que ho demani una aclaparadora majoria catalana) almenys seria normativament més escrupolós i, en qualsevol cas, evidenciaria i potenciaria un conflicte democràtic que s’hauria de resoldre fora de la Constitució: a través de la decisió de la majoria catalana i, probablement, amb l’arbitratge d’altres Estats i de la Unió Europea.
Hèctor López Bofill, professor de Dret Constitucional UPF
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada