19.09.2008
Estat de perplexitat permanent
Em sembla molt encertat l'adjectiu amb què l'Associació Catalana de Sociologia, filial de l'Institut d'Estudis Catalans, ha definit l'estat anímic del país com a conclusió del seu estudi sobre la salut de la societat catalana. L'adjectiu és "perplexa". Catalunya se sent perplexa perquè està prenent consciència que ja no és el motor de l'economia i de la modernitat de l'Estat espanyol, ha dit l'IEC. Doncs sí, aquesta és la realitat. Abans estàvem tan subordinats a Espanya com ara, però els cofoistes -que sempre miren enrere, mai endavant, i que sempre tenen Espanya com a referent nacional- podien dir que "Europa començava a Catalunya". "Som els més avançats, som els més moderns, som els que tenim més poder adquisitiu...", eren frases habituals que se sentien pel carrer i amb les quals molts catalans hi trobaven un premi de consolació o senzillament una coartada per justificar la seva por a retornar a Catalunya allò que dóna sentit a un poble: la seva llibertat. Creien, aquestes persones -i encara n'hi ha moltes que ho creuen-, que els catalans hem vingut a aquest món a complir una missió divina: a modernitzar Espanya, a democratitzar Espanya, a mantenir Espanya. I és així com, a poc a poc, gairebé sense adonar-nos-en, ens hem convertit en unes simples províncies de l'est peninsular. Posats a perdre-hi, fins i tot hem perdut el distintiu de Comunitat Històrica. Ara ja no som res més que un simple tall de kiwi en la macedònia de fruites espanyola.
És clar que la societat catalana està perplexa. I doncs, què es pensava aquesta societat nostra? És trist despertar un dia del son dels infants i descobrir que el teu patrimoni s'ha esvaït. I encara et deixa més perplex veure com aquell que ha engrandit el seu patrimoni gràcies a tu et diu insolidari, avar i mesquí. Però caldria que ens preguntéssim quina utilitat té la perplexitat? De què serveix? La perplexitat és humana i té sentit com a reacció momentània, però és altament perillosa quan arrela i esdevé permanent. És perillosa perquè és sinònim d'indecisió, d'incertesa, de vacil·lació i de confusió; és a dir, just el contrari de seguretat, de confiança, de responsabilitat i de resolució. La perplexitat, en definitiva, és immobilisme i l'immobilisme no permet avançar. Per això és tan important que superem aquesta estupefacció, perquè ja ha estat a bastament demostrat que Espanya no és la solució als nostres problemes. Espanya és el nostre problema. I ho continuarà essent mentre la perplexitat ens tenalli la gola, ens enteli la vista i ens afluixi les cames. Aquell que no creu en ell mateix està condemnat a viure sempre subordinat a un altre. És aquest, el nostre projecte? És aquest, el nostre horitzó? És aquesta, l'herència que pensem deixar als nostres fills? Un país captiu? Una Catalunya econòmicament enfonsada, lingüísticament malmesa, físicament paralitzada i psicològicament atemorida?
Diuen que les persones necessitem dates significatives per prendre decisions que afecten la nostra vida. Molt bé, doncs aprofitem l'Onze de Setembre d'enguany per concloure que Catalunya no té futur dintre d'un Estat que no sigui el seu i per interioritzar que no hi ha cap manament diví que ens condemni a viure per sempre més subordinats a Espanya. El nostre destí no està escrit enlloc. El destí l'escrivim cada dia nosaltres mateixos, amb els nostres actes. Abandonem, per tant, el posat de poble astorat i fem de la paraula prou un signe de reafirmació col·lectiva. Només aquell que sap dir prou a un present advers es fa mereixedor d'un futur en dignitat.
Víctor Alexandre, escriptor i periodista
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada