F de finançament i de feblesa nacional

01.09.2008
F de finançament i de feblesa nacional

(Publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

El 9 d’agost ja és una data històrica més a afegir al secular memorial de greuges d’un país que col·lecciona derrotes com les formigues col·leccionen fulles fresques. Potser sembli una contradicció, atès que les formigues viuen dels fongs que les fulles produeixen, mentre que la derrota sembla més un verí que no pas un aliment. Però no, no és una contradicció. La prova és que fa tres segles que vivim immersos en un plany permanent sense mostrar la més mínima voluntat de capgirar-lo i, malgrat això, encara som vius; la qual cosa ens converteix, per dret científic, en la constatació empírica del poder nutritiu de la derrota. Som com la mare de l’Estevet, de L’auca del senyor Esteve, de Santiago Rusiñol, que es passava la vida sospirant i dient: “Estic tan acostumada a trobar-me malament, que si un dia em trobés bé crec que em moriria”. Només una personalitat així, capaç d’experimentar un plaer morbós amb el patiment, pot trobar una font d’alimentació tan singular.

És cert que Espanya no ha complert la llei que l’obligava a concretar el finançament i constituir el consorci tributari que marca l’Estatut. Però, per què l’hauria de complir si la llei és ella i qui fa la llei fa la trampa? On és la notícia? La notícia és que després de tres segles de menyspreu sistemàtic i d’engany rere engany encara hi hagi una classe política catalana capaç de creure que Espanya ha canviat. No és possible tanta ingenuïtat, no és possible tanta bona fe després dels incompliments reiterats de tres-cents anys. Espanya va conquerir Catalunya perquè necessitava diners i va decidir que era molt més fàcil agafar els dels catalans que mirar de guanyar-los per ella mateixa. Així de senzill. I mai no ho ha deixat de fer. ¿Algú ha oblidat que els decrets de Nova Planta del 1716 no han estat mai derogats? Mai.

No és estrany, per tant, que hi hagi coincidències entre Espanya i Catalunya a l’hora de valorar l’incompliment de la llei amb relació a la data del 9 d’agost. Segons la vicepresidenta espanyola, María Teresa Fernández de la Vega, “el 9 d’agost no és més que una data”, i segons el conseller d’Indústria, Josep Huguet, l’incompliment del termini del 9 d’agost és “secundari”. Tanta compenetració mereix un casament de primera. Tanmateix, l’asfíxia catalana persisteix perquè hi ha un petit detall que els polítics catalans ometen: l’Estatut, certament, parla del 9 d’agost, però cedeix a Espanya la decisió final. És a dir, que no hi haurà sobirania fiscal, ni Agència Tributària pròpia, ni concert econòmic, ni res de res, perquè estem parlant d’un dels fraus més espectaculars que s’han fet mai a la societat catalana. Josep Benet ho expressava així: “No ens enganyem, l’ofensiva actual té un objectiu clar: aprofitar la globalització per anihilar la nació catalana en un termini relativament breu”.

Tanmateix, el problema més greu no és Espanya sinó el baix nivell d’autoestima que ens caracteritza. Que els polítics catalans hagin de recórrer a convocar una manifestació l’Onze de Setembre per fer pessigolles a Madrid ja ens diu fins a quin punt és escandalosa la seva feblesa. La veritat, però, és que van negociar cadascun pel seu costat i malament i ara no disposen d’un pla B per contrarestar el menyspreu espanyol. Per això, quan arribi el moment, no trigaran a dir-nos que el finançament que han esgarrapat “no satisfà les aspiracions de Catalunya, però és millor que l’anterior”. Ni més ni menys que la mateixa frase buida que repeteix el Comitè Olímpic Internacional cada quatre anys: “Aquests són els millors Jocs de la història”. I mentrestant, van passant els anys, l’espoli persisteix i la mare de l’Estevet continua sospirant.

Víctor Alexandre, escriptor i periodista