Enfrontament interregional o dignitat nacional
(Publicat al diari Crònica)
D’una mala mirada i vist d’enfora, podria semblar que tota la qüestió del finançament es juga en l’arena d’una mena d’enfrontament interregional, en el qual unes “comunitats autònomes” més riques intenten no contribuir tant al desenvolupament d’unes altres “comunitats autònomes” que són “més pobres”. En fi, en un terreny de joc d’aquestes característiques, la relació de Catalunya, les Balears o el País Valencià amb l’estat seria equiparable a la que hi puguin tenir Castella-La Manxa, La Rioja, Extremadura o Andalusia. Des d’una perspectiva nacional, si allò que s’aconseguia era una batussa en aquest terreny de joc, les conseqüències serien desastroses.
A l’Estat espanyol, de moment, totes les comunitats “autònomes » són « de cupo », excepte el País Basc i Navarra (o sigui les dues comunitats autònomes d’Euskal Herria ubicades dins territori de l’Estat espanyol). L’única autonomia real, des d’un punt de vista econòmic, doncs, és la basca. L’autonomia econòmica constitueix, evidentment, un tipus d’autonomia, i posa qui la posseeix al mapa, i el distingeix de tota la resta, que apareixen dibuixats sota un prisma monocolor.
Als Països Catalans (sota el nom que sigui, perquè la cosa sembla que sí que comença a configurar-se, almenys a partir dels interessos materials), allò que no ens interessa de cap de les maneres és que la qüestió del finançament –ara que coneixem les balances fiscals i que sabem que el govern de l’Estat no està diposat a fer-hi canvis substancials- esdevingui una confrontació entre comunitats autònomes diverses dins l’estat, és a dir, una confrontació interterritorial dins Espanya. A nosaltres, el que ens interessa és avançar en dignitat nacional (i en autonomia de la real, de l’autèntica; i, per tant, també en autonomia fiscal). Per això hem de marcar clarament que els Països Catalans volem un finançament just –per mi, només s’hi acostaria la fórmula del concert econòmic- i que, en definitiva, això només constitueix un maó en l’edifici imprescindible del dret a decidir. Catalunya, les Balears i el País Valencià hem de decidir què volem ser de grans, quin tipus de relacions volem amb els nostres veïns i quines característiques ha de tenir el nostre encaix a Europa i al món.
Tota la resta són paranys que ens paren pel camí, per veure si aconsegueixen que hi caiem. I existeix, òbviament, el perill de caure-hi. Per això hem d’anar molt alerta.
Bernat Joan - Secretari de Política Lingüística
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada