Utopia amb corbata

31.10.2008 Utopia amb corbata (Publicat al diari Avui) L'eslògan fets i no paraules és un dels pitjors que s'han fet mai per portar algú a guanyar unes eleccions, però és un lema ple de veritat. Un servidor és un professional de les paraules, en efecte, però ja fa temps que em va arribar el remordiment de consciència que hores d'ara ja s'hauria d'haver escampat més o menys arreu: més fets. La independència de Catalunya, posem per cas, ha estat fa poc titllada d'utopia irrealitzable per alguns articulistes i defensada per altres com a possibilitat propera (o com a única opció possible). Al capdavall totes dues postures tenen raó. En efecte les previsions sobre la sentència del TC envers l'Estatut, i del resultat de la negociació sobre el finançament, no és que convidin a formular el som-hi d'Alfons López Tena, sinó que quasi hi obliguen. Però, d'altra banda, aquest som-hi no pot ser formulat amb presses ni amb excessiva impetuositat. Guardin els sobiranistes dins del seu cervell aquest lema: com que tenia pressa, sabia esperar. Al principi semblarà una paradoxa, però aquesta extracció de novel·la és en veritat un dels millors resums sobre l'actitud necessària quan es desitja alguna cosa. L'agosarament és necessari, l'idealisme és imprescindible i la valentia és l'eina bàsica: però la pressa, la precipitació maldestra, pot ensorrar (per sempre) una legítima utopia. Els ideals fan herois fugaços, però requereixen astuts estrategs. Com que Catalunya no és un lleó, haurà d'aprendre de la serp. I hi haurà un abans i un després de la sentència, sí, i cada dia està més clara la renaixença d'un nou catalanisme. Però és justament quan el camí s'omple de revolts i penya-segats, que cal dominar bé l'accelerador. Hem de fer-ho bé. Seriosament. I amb corbata. Jordi Cabré

Advocats i catedràtics subscriuen un manifest per la despenalització del delicte d'injúries a la Corona

30.10.2008 Advocats i catedràtics subscriuen un manifest per la despenalització del delicte d'injúries a la Corona (Publicat a 3cat24.cat) Una setantena d'advocats, cinc catedràtics de dret i associacions de juristes han subscrit un manifest en el qual demanen la despenalització del delicte d'injúries a la Corona, recollit als articles 490 i 491 del Codi Penal. Segons publica "El Punt", el manifest ha sorgit arran dels processos judicials que l'Audiència Nacional va començar l'any passat en els quals es va jutjar com a delicte la crema de diverses fotografies dels reis en manifestacions contràries a la monarquia, la primera de les quals va tenir lloc el setembre del 2007 a Girona. Els advocats signants consideren que la "sobreprotecció" de la família reial és "difícilment compatible amb el dret fonamental a la igualtat" i que la Corona, com a institució hereditària i no sotmesa a referèndum, hauria d'estar exposada a la crítica política pública. Els articles 490 i 491 del Codi Penal constitueixen "una limitació directa a l'exercici dels drets fonamentals a la llibertat ideològica i a la llibertat d'expressió dels ciutadans", exposa el manifest. Entre els signants del document, que va ser lliurat divendres als col·legis professionals de Barcelona, Palma, Alzira i València, hi ha el president de l'Associació Catalana de Drets Humans, Rafael Calderon, i el catedràtic de dret constitucional de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona i membre del Consell Consultiu de la Generalitat Jaume Vernet, entre d'altres. La Comissió de Defensa dels Drets de la Persona del Col·legi d'Advocats de Barcelona i l'Associació Catalana de Juristes de Lleida també s'han adherit al manifest.

Mor Francesc Espriu

29.10.2008
Mor Francesc Espriu

Ahir dimarts 28 d'octubre morí als 92 anys d'edat Francesc Espriu, un dels primers integrants del Front Nacional de Catalunya i membre històric de la FNEC. Pintor i polític, Espriu estudià a l'Escola de la Llotja de Barcelona, i es va afiliar a la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya (FNEC). El setembre del 1936, durant la guerra, marxà voluntari i fou ferit a la batalla de Belchite; després li diagnosticaren una malaltia greu i fou alliberat de tornar al front.

El 1937, com a President del Consell Local de Barcelona, l'organisme que ajuntava tot l'ensenyament de les comarques barcelonines, amb uns 8.000 afiliats, i 25 vots a la Cambra Federal de la FNEC, va tenir una intervenció decisiva aturant l'intent dels comunistes de la JSU de fer-se amb el control de la FNEC.

En acabar la guerra marxà a l'exili i fou internat al camp d'Argelers. A Perpinyà es retrobà amb Alexandre Cirici Pellicer i altres antics membres del FNEC i reberen un ajut del Comitè Britànic d'Ajuda als Refugiats per a que puguessin estudiar a Montpeller, amb Ernest Fouard i Camille Descony. Allà hi troba, entre altres, Josep Pallach, Heribert Barrera, Antoni Rovira i Virgili, Manuel Cruells i Pompeu Fabra.

El 1940 fou un dels fundadors del nou Front Nacional de Catalunya (FNC), i el 25 de gener de 1941 amb company tornà a Barcelona amb papers falsos, on formà part d'un grup que inicià un servei d'informació en col·laboració amb els aliats. El 25 de novembre de 1943 Espriu fou detingut i condemnat a dos anys de presó a la Model, d'on sortí el 4 de novembre de 1945.

Un cop alliberat, es dedicà plenament a la pintura i a fer estatuetes de terracota, i començà a exposar el 1948. El seu estil va ser aliè tant de l'avantguardisme com de la pintura comercial. El 1957 es traslladà a Paris. El 1966 va fer algunes exposicions a Tòquio i el 1979 tornà a Barcelona. Enguany, el seu últim any de vida, Espriu fou un dels convidats a parlar a la presentació pública de la Comissió del centenari de la bandera estelada que es feu a la seu nacional d'Òmnium Cultural de Barcelona el passat 14 d'abril. Espriu ha sigut acomiadat avui a les 12 del migdia al tanatori de Collserola.

Fa falta una altra Crida?

28.10.2008
Fa falta una altra Crida?

(Publicat al diariCrònica)

Com a bon excridàire (per als més joves: Crida a la Solidaritat en defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalana), vaig anar al sopar que es va fer el passat 18 d'octubre al Pati Manning de Barcelona. Va ser una bona ocasió per saludar antics col·legues amb qui havíem compartit debats, reunions, accions i detencions. També vaig comprovar que la majoria no pretenia fer gaire cosa més que allò. Res de refundacions. També vaig poder prendre el pols a un perfil de gent compromesa, catalanista i que, si més no, en altres èpoques, va estar disposada a arriscar per defensar la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra nació. Em dol dir que els ànims que vaig copsar, en general, no eren gaire optimistes. Em va sembla trobar, entre els meus vells companys, cert desànim, certa desorientació i una manca de referents clars.

He de dir, en canvi, que vista amb els ulls d'un mallorquí que ha mantingut un contacte molt viu amb ella, la societat del Principat em sembla més catalana que fa una vintena d'anys. Menys espanyola si ho voleu dir així. La famosa desafecció, em sembla, es concreta en moltíssims catalans en un allunyament espiritual de l'espanyolitat. Probablement s'està configurant una catalanitat diferent a allò que pogués significar aquest terme fa vint anys, però que no encaixa (ni ho pretén) amb l'espanyolitat.

Sí que crec que aquest nou sentiment no té un reflex clar en la política. No se si fa falta una nova Crida, però estic segur que fa falta un nou lideratge polític i social prou hàbil i ferm per no deixar-se ni integrar ni destruir per la poderosissima maquinaria de l'estat espanyol. Un nou lideratge fort, robust, audaç i disposat a arriscar tant com ho feren en el seu moment els cridaires.

També seria necessari que no ens carregàssim els nostres líders tant aviat com ho solem fer.

Tomeu Martí - Vicepresident de l'OCB

25 d’octubre sense referèndum

27.10.2008
25 d’octubre sense referèndum

(Publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Per dissabte 25 d’octubre estava previst que al País Basc es dugués a terme una consulta popular. Ibarretxe va ser valent quan va plantejar-la, sabent com sabia que l’Estat no la hi deixaria fer. Un lehendakari ha de poder consultar la ciutadania de la mateixa manera que ho ha de poder fer un president de Generalitat o un alcalde de Barcelona. És democràcia en estat pur. I no s’entén que Zapatero bloquegi aquesta possibilitat. És clar que sovint les coses no pinten pel que són sinó pel que semblen. I tot plegat recordava massa un referèndum de secessió perquè Zapatero hi pogués donar el vistiplau. Quan no hi ha voluntat de fer una cosa, malament rai perquè qualsevol excusa és bona; i la primera, la il·legalitat. Si el referèndum és il·legal, tema tancat. En podem treure conclusions, però, de cara al nostre procés, que no ha de seguir necessàriament els mateixos viaranys que el procés basc.

Alfons López Tena explica a les seves conferències i actes que va publicar el seu llibre Catalunya sota Espanya un cop es va haver aprovat l’Estatut i s’hi van presentar les alegacions sobre les quals ara s’ha de pronunciar el TC. Ho va fer així perquè explica que l’articulat que faria possible una consulta popular no està recorregut. Per tant, aquesta seria una primera diferència respecte del cas basc. La resposta que Zapatero dóna a Ibarretxe no la podria donar a Montilla si aquest darrer volgués fer una consulta popular. Només caldria, això sí, una llei de consultes populars que, evidentment, s’hauria d’ajustar a la constitució espanyola i, per tant, hauria de recollir la necessitat de l’autorització. Si les coses evolucionessin d’aquesta manera (presentar la llei, aprovar-la, que la sentència del TC no l’afectés i que es plantegés una primera consuta), podríem pensar que la mateixa sentència del TC donaria peu a estrenar la llei.

Al capdavall, però, ens trobaríem novament en un joc en què intervé més la seducció que no pas la llei. La jugada faria que Zapatero, davant la impossibilitat d’esgrimir la il·legalitat, hagués de decidir-se entre autoritzar una consulta que es podria entendre en clau secessionista encara que no ho fos, o no autoritzar-la, i arribaríem al mateix punt que Ibarretxe. Certament cal recordar que les batalles no es guanyen només amb arguments. Sovint qui té el poder i l’autoritat aconsegueix trobar la manera d’enganyar l’opinió pública i Zapatero podria perfectament no autoritzar cap consulta i quedar-se tan ample. No hem d’oblidar que un 45 % de la població és contrari a la independència, i que aquest 45 % és capaç de saltar-se els seus principis com a demòcrates (els qui en tinguin, que no en són tants) per mantenir la situació actual.

En definitiva, la llei de consultes és una eina més per deixar en evidència el dependentisme, per guanyar més suport i legitimitat en el pols amb l’Estat. Un suport i una legitimitat que ja ha donat certs indicis en manifestacions com les de 18 de febrer de 2006 i 1 de desembre de 2007, però que s’ha d’enfortir. Per això és fonamental, imprescindible, vital i bàsic no deixar desatès el front principal en què es lliura la batalla del pols amb l’Estat: el Parlament de Catalunya (que és la part de la nació on tenim més opcions d’aconseguir el suport necessari per tenir estat propi). Cal ser al carrer i cal que ens mantinguem desperts en molts àmbits, però si desatenem el Parlament, no podrem afrontar amb garanties el pols amb l’Estat. Per això, en les properes eleccions, cal votar independència. Que cadascú ho interpreti en la clau partidista que li sembli, però que cap independentista no es quedi a casa. Cap ni un. No hi ha alternativa.

Xavier Mir, blocaire en vaga

Sobirania i Progrés es pronuncia contra les deficiències del procés de recuperació de la memòria històrica

25.10.2008
Sobirania i Progrés es pronuncia contra les deficiències del procés de recuperació de la memòria històrica

Des de Sobirania i Progrés volem expressar el nostre descontentament amb l'actitud que les autoritats espanyoles han mostrat durant els dies que han rodejat la commemoració de l'assassinat del president Lluís Companys. Considerem indigne d'un Estat que es diu democràtic la negativa a procedir a l'anul·lació dels judicis que, com el de Lluís Companys, foren emesos per raons purament polítiques per part d'un règim feixista sorgit d'un cop d'Estat. Així mateix, trobem vergonyosa l'actitud d'Espanya respecte del seu passat dictatorial, en contrast amb els casos d'Itàlia i Alemanya: mentre que les democràcies alemanya i italiana, sorgides d'autèntiques ruptures amb els règims dictatorials que les precediren, no han dubtat a demanar disculpes pels crims comesos per aquests, la democràcia espanyola, sorgida de la reforma del franquisme, no ha tingut mai el mateix gest.

Tot plegat és un resultat lògic d'una Llei, la de la memòria històrica, feta per a no molestar la dreta nacionalista espanyola al temps que s'intenta acontentar els qui reclamen la recuperació de la memòria de les víctimes del franquisme. Aquesta Llei ni condemna ni deslegitima explícitament l'estat franquista, ni assegura el retorn dels arxius espoliats pels franquistes als ajuntaments, ni preveu l'anul·lació o la revisió dels processos franquistes com el de Lluís Companys. Per tot plegat, des de Sobirania i Progrés cridem a continuar el combat per una autèntica recuperació de la memòria històrica que serveixi, entre d'altres coses, per aconseguir-la plena restitució de la memòria de Lluís Companys i la denúncia pública del seu afusellament com a crim d'Estat

El llegat de Xirinacs

22.10.2008 El llegat de Xirinacs (Publicat al diari Avui) Vaig assistir, entre una gentada impressionant, a l'homenatge a Xirinacs, que es va celebrar el dia 13 al Palau de la Música a Barcelona, amb projeccions a Berga, la Seu d'Urgell, Lleida, Mollerussa, Palamós i Tàrrega. Ho dirigia Joel Joan. Va ser bellíssim. Hi va haver cantants (Maria del Mar Bonet, Feliu Ventura, Obrint Pas, la Coral Sant Jordi, Joan Reig, Aramateix, At Versaris, Manel Camp), hi va haver intervencions en directe (Arcadi Oliveras, Oriol Junqueras, Víctor Alexandre, mossèn Dalmau, Josep Guia, Rosa Calafat, Lluís Planes, Lluís Soler), i hi va haver més d'una vintena llarga d'intervencions per vídeo. L'acte va tenir un bon ritme i sobretot va aconseguir una intensa comunió amb un públic entusiasta. El mèrit, esclar, és dels organitzadors. Però sobretot és de Lluís Maria Xirinacs, tan oblidat, tan insultat, tan bescantat, l'adalil del pacifisme, l'intel·lectual d'intel·ligència esmolada i de cultura immensa, el patriota incansable, el que és capaç del sacrifici suprem, la mort, pel seu país. No és estrany que uns el menystinguin i d'altres l'insultin. Era el Gandhi català, el de les vagues de fam, el de les hores i hores al peu de la Model, per l'amnistia dels presos polítics, el senador que deia no el que li convenia sinó el que pensava, l'esperit lliure, l'home solidari, el presoner que va acabar amic dels policies, l'oblidat i menyspreat, el que, com deien de Gandhi, devia estar boig (quan un és tan íntegre, la comparació amb un mateix és esfereïdora). L'acte va comptar amb una Elèctrica Dharma, si em permeteu la redundància, en plena forma, que ens va fer aixecar a tots del seient. Ai, quant en sabem de posar el cor i que poc que en sabem de governar! Isabel Clara-Simó, escriptora

Èxit de la primera trobada de la iniciativa "Deu Mil a Brussel·les per

21.10.2008
Èxit de la primera trobada de la iniciativa "Deu Mil a Brussel·les per l'Autodeterminació"

La iniciativa Deu Mil a Brussel·les per l’Autodeterminació, de caràcter transversal, nascuda de la societat civil i fonamentada en la participació activa de totes les persones coordinades a nivell local i comarcal, va sorgir com a resposta a l'article Perplex, jo? publicat per Enric Canela, i als comentaris dels seus lectors, a partir dels quals es va iniciar immediatament la seva difusió a través d’un grup del Facebook i del web deumil.cat. Per tal de fer un primer contacte off-line, els organitzadors de la campanya van convocar una primera trobada presencial a Torroella de Montgrí, on hi va assistir l'economista i membre fundadora de Sobirania i ProgrésElisenda Paluzie. La trobada, tot un èxit, es repetirà en els propers mesos a altres indrets, sobretot a mida que es vagi apropant el 7 de març, data de la manifestació sobiranista que aquesta iniciativa ciutadana té per objectiu dur a terme a Brussel·le

A l'inici de l'expedició

20.10.2008 A l'inici de l'expedició (Publicat al diari Avui) Em telefona un bon amic de Solsona i em demana com veig el futur país. La pregunta és més directa que altres vegades que n'hem parlat, i té aquell dramatisme propi de qui, davant el metge, sospita un diagnòstic fatal: "Ens en sortirem o no hi ha res a fer?". El meu amic no em truca pas per passar l'estona. Ell i jo som gent enfeinada. De manera que entenc molt bé que no es tracta d'un parlar per parlar: l'interrogant neix d'una inquietud fonda i que, en un home que ha estat radicalment fidel al país, és gairebé una pregunta pel sentit de tota una vida, la seva i la de tants altres patriotes. "¿Ens en sortirem, de fer de Catalunya un país emancipat, lliure, una nació completa, o tot haurà estat en va?" No queda gens content del que li responc. He estat tan evasiu que em temo haver-lo deixat més preocupat que no estava. O, encara pitjor, que hagi entès que penso que no hi ha res a fer, però que no tinc el coratge de dir-ho en veu alta. Hi ha molta gent que es demana si no som al final d'un camí que no ha dut enlloc i si l'espanyolització no és definitiva. Però que la pregunta me la faci un incansable lluitador pel país és alarmant. ¿Que no hem estat tan o més malament, nacionalment parlant, en altres moments de la nostra història? Què es va sentir des del catalanisme quan es va perdre la Guerra Civil? Com s'ho van prendre quan passaven els anys i s'adonaven que la voluntat genocida de la dictadura no era cosa de quatre dies? Quina vida s'augurava a la llengua del país quan havia quedat relegada a l'espai privat, i la "majoria silenciosa" s'avenia a votar sí als referèndums del dictador? Com ens vam empassar que les il·lusions d'una ruptura democràtica es fonguessin com un bolado en els pactes als que va portar una gran precipitació política? Hi segueixo donant voltes i arribo a la conclusió que el que és nou no són pas les dificultats actuals. Cap mirada enrere, per poc documentada que estigui, no ens portarà a la conclusió que els temps passats hagin estat nacionalment millors! El que és nou és la pregunta. Vull dir que, mentre s'avançava sense un horitzó clar, en la resistència, en la lluita per la supervivència, la pregunta per al final del camí era ociosa. En realitat, la pregunta per com acabarà tot plegat no ens l'hem començat a fer de manera raonable fins fa poc. No és que em refiï gaire de les voluntats d'independència declarades en una enquesta inofensiva. Però, ni que sigui com a aspiració expressada irresponsablement -vull dir, sense haver-se de preocupar per les conseqüències-, l'emancipació nacional mai no havia tingut tants adeptes. Sí: el nou, l'extraordinari, és que estiguem parlant de com cal acabar el trajecte de la reconstrucció nacional. La raó de la inquietud, però, és justificada. Ara que ja veiem l'horitzó, temem no arribar-hi. Fa basarda pensar que no l'encertarem sobre la decisió final. Per això desconfio d'això del "dret a decidir", perquè no deixa de ser una altra manera d'ajornar el debat sobre què cal decidir exactament. Però també penso que el desassossec, cada vegada més estès i que ens podria arribar a paralitzar, el causen els que ens asseguren un final de trajecte precipitat, per gairebé demà passat. La simplificació de la realitat política catalana actual -de fet, de qualsevol realitat- porta inevitablement a l'exasperació. I preguntar-se per la destinació final no és el mateix que tenir-la a prop. Ni vol dir ser capaços d'aconseguir-la. Fa poques setmanes, vaig tenir el goig de participar en una reunió plena de gent culta en què es va parlar amb emoció de la figura de l'explorador de l'Antàrtida Ernest Shackleton (1874-1922) i la seva capacitat per liderar el rescat de tota la tripulació de l'Endurance durant vint-i-dos mesos. Jo, ignorant, no n'havia sentit parlar mai. Es diu que Shackleton va convocar més de cinc mil voluntaris per a una expedició que havia anunciat al The Times amb aquest anunci: "Es busquen homes: per a viatge perillós. Sou baix, fred intens, llargs mesos de foscor completa, perill constant, retorn segur dubtós. Honor i reconeixement en cas d'èxit". L'empresa, travessar a peu l'Antàrtida, va fracassar. Però el reconeixement el va aconseguir per la capacitat de salvar tots els homes de l'Endurance. M'hi ha fet pensar perquè és cert que necessitem Shackletons capaços de convocar-nos sense falses promeses de paradisos fàcils. Si el perill és constant i el destí dubtós, cal advertir-ho. I si una expedició fracassa, cal assegurar que ningú no hi perdi la vida. Caldrà tornar-hi. La precipitació no ens convé. Amic: la bona notícia és que cada dia són més els que s'apunten a una expedició en què l'honor i el reconeixement només queda garantit per l'èxit. Que ara ens fem la pregunta d'on volem arribar exactament ja és molt més que haver de conformar-nos amb una supervivència sense destinació. Ja hem deixat la resistència, de condicions més dures però psicològicament més càlida, i hem començat l'expedició, potser menys dura, però molt més incerta: sou baix, fred intens, foscor completa... Que cap il·luminat no ens faci precipitar al buit, perquè l'honor només el donarà l'èxit. I l'èxit el donarà una expedició que sàpiga on vol i pot anar. Salvador Cardús, sociòleg

El "signe dels temps" i la independència

17.10.2008
El "signe dels temps" i la independència

(Publicat al bloc d'en Lluís Pérez)

Els independentistes catalans estem acostumats a que se'ns critiqui per reivindicar una cosa que, segons se'ns diu, està en contra del "signe dels temps", a saber: la creació d'un nou Estat. La globalització, se'ns diu, ha diluït la sobirania dels Estats en un sistema polític mundial on la tendència és a que els Estats cedeixin poder a entitats superiors i a que, en definitiva, la creació d'Estats es converteixi en un anacronisme. Que te de vàlida aquesta crítica?

Per començar, val a dir que hi han seriosos dubtes de que aquest sigui realment el "signe dels temps". En principi, algunes de les característiques del sistema mundial no son tan noves com anuncien els crítics de l'independentisme: des de la formació del capitalisme industrial, els Estats han estat inserits dins un sistema mundial on cap d'ells ha sigut plenament independent. Que la seva interdependència hagi augmentat és dubtós; més aviat, ha augmentat la seva dependència vers una única potència, Estats Units, mentre que al segle XIX n'hi havien varies que pugnaven pel control del mon. Però això no vol dir que els Estats perdin poder en favor d'una hipotètic regim global, sino que el perden en favor d'un Estat imperialista que ha sabut sotmetre'ls. D'altres característiques del suposat "signe dels temps" no és que no siguin noves: és que son inexistents. No és cert que la "tendència" sigui a la desaparició dels Estats. Ans el contrari: ara mateix hi han molts mes Estats al mon que fa 10 anys i que fa 20.

Tanmateix, aquesta no és la principal objecció que se li pot plantejar a aquesta crítica a l'independentisme. Suposem per un moment que sigui cert el que diuen els nostres crítics. Suposem, doncs, que cada cop hi han menys Estats, i que els que queden caminen cap a la unificació o en tot cas cap a la dissolució de la seva sobirania. La qüestió és: i? Que te a veure l'existència d'una tendència mundial amb l'acceptació d'aquesta tendència? Als anys 30, la tendència era que les lànguides "democràcies" liberals post-Gran Guerra fossin substituïdes per règims totalitaris, però a ningú no se li hauria acudit criticar els resistents antifeixistes per "anar contra el signe dels temps". El signe dels temps pot ser autènticament dolent, i si és així no només no tenim perquè acceptar-lo, sinó que la nostra obligació moral és combatre'l. En realitat, argumentar que una cosa és bona perquè està d'acord amb el "signe dels temps" és una fal·làcia molt coneguda: la fal·lacia naturalista, que consisteix en dir que "X existeix, per tant, X és bo". Que existeixi una tendència històrica a la desaparició de l'Estat-nació (cosa discutible, insisteixo) no significa que aquesta tendència sigui bona.

Convé, doncs, no posar-se a delirar sobre el "signe dels temps" i la seva importància a l'hora de prendre partit per una causa política. El "signe del temps" és que proliferi la SIDA, que augmentin els maltractaments a dones, que prosperin i s'estenguin els fanatismes religiosos, que el medi ambient es deteriori, que les mes variades supersticions colonitzin les ments de milions de persones, que els drets civils es retallin, que la cultura es mercantilitzi... però cap d'aquestes coses es justifica per ser part del "signe dels temps". Per tant, farien be els nostres crítics en reflexionar sobre si realment significa alguna cosa dir que l'independentisme és criticable per tenir un programa polític que no s'adequa al "signe dels temps".

Lluís Pérez Lozano, estudiant de Sociologia

De peus a terra

16.10.2008 De peus a terra (Publicat al diari Avui) Un estrany silenci ressona a Catalunya, l'absència d'arguments favorables a la pertinença a l'Estat espanyol. Hi ha qui diu que a Espanya li convé, o que Catalunya no té res a decidir, o que Catalunya no existeix, però ningú ha dit ni una paraula sobre què guanyen Catalunya i els catalans amb la dependència. La submissió només és sostenible si el dependent rep protecció a canvi, com Catalunya en rebia fins a l'entrada a la Unió Europea i l'euro, perquè la pertinença a l'Estat dels espanyols li permetia un accés lliure al seu mercat, i l'espoli fiscal només s'acarnissava contra els catalans al petit nivell possible amb una pressió fiscal del 10% del PIB (ara és el 40%). Subsumits els mercats espanyol i català en el mercat únic europeu, i perdudes pels governants espanyols la moneda, la fixació dels tipus d'interès i dels tipus de canvi, i els aranzels i permisos d'importació i exportació, els catalans ja no guanyen res comercialment per pertànyer a l'Estat dels espanyols, i el resultat inevitable és la disminució constant de la importància relativa del seu mercat, on ara Catalunya hi ven menys del 40% de la seva producció, menys del que ven fora, i en compra menys del 35% de les seves importacions. La dependència ja no té la contrapartida de l'accés privilegiat al mercat espanyol, que és de risc per ser l'únic on els productes catalans són boicotejats per ser-ho (pràctica confessada pel 21% dels madrilenys, segons Abc). Sovint es xiuxiueja que la independència no és possible perquè no ens deixaran i treuran els tancs, tot projectant al present els fantasmes sagnants del passat. No hi ha, però, cap perill, els espanyols no estan disposats a pagar el preu de tornar a ser la Birmània d'Europa com a la dictadura, un Estat pària, pobre, aïllat i autoritari, i perdre la prosperitat i la democràcia. Els partidaris de la intervenció de l'exèrcit per impedir les independències d'Euskadi i Catalunya no arriben ni al 40%, segons enquesta d'El Mundo. Contra la nostra voluntat democràtica, majoritària i pacífica, la seva violència i Exèrcit són un tigre de paper. Fracassat amb l'Estatut l'intent d'assolir, ja que no un Estat propi, un Estat propici, la viabilitat de Catalunya no és sostenible amb l'Estat a la contra. Només la fi de l'espoli fiscal, que ens deixessin de robar els 20.000 milions d'euros de cada any, multiplicaria per 2 la despesa en sanitat, per 4 la d'ensenyament, i per 16 la d'obres públiques. L'any 2007 vam creuar un llindar, tenir menys professors i ordinadors per aula i per alumne, i menys personal sanitari i llits hospitalaris per habitant, que la mitjana de l'Estat. L'any 2006 vam perdre 13.200 llocs de treball de titulació superior (universitària o professional de 3r grau), mentre que Madrid en guanyava 46.490 i tot l'Estat 201.050. El resultat és que Catalunya està ja per sota de la mitjana, mentre els nostres estudiants només reben de l'Estat el 4,8% de les beques, quan són el 14,8%, i els titulats de les universitats catalanes només són l'11% del total estatal. És l'èxit del secular projecte espanyol d'anorrear Catalunya que passa dels dirigents de Franco ("A estos catalanes hay que ahogarlos económicamente") als de González ("El futuro económico de Cataluña es un país de albañiles y camareros") i Zapatero ("Esto es la prueba de que el sistema funciona", referint-se al volum de l'espoli fiscal català). Això és el que hi ha, perquè a la frase d'en Pujol sobre el procés estatutari ("Ens hem vist al mirall i no els hem agradat, no ens hem agradat, i no ens han agradat") li manca que ells també s'han vist al mirall, i s'han agradat. Després de trenta anys de catalanisme autonomista, és l'hora del balanç, encallats una dècada en la frustració repetitiva del fracàs de tota pretensió catalana que depengui de la voluntat d'Espanya. Sense guanys ni objectius, no és ara l'autonomisme sinó el sospir de la criatura oprimida, el cor d'un món sense cor, l'opi del poble, impotent per concebre cap més futur que la dependència perpètua, i de contestar unes simples preguntes: quines són ara les raons favorables a la continuïtat de Catalunya dins i sota l'Estat dels espanyols, què en guanyem els catalans; i quines són les contràries, què perdem els catalans per ser-hi. Tot just ha començat una crisi que despullarà encara més la irrellevància de les nostres institucions i representants, que parlaran i proposaran sense decidir res, perquè no tenen res a decidir. Diran i es creuran que s'ocupen dels problemes de la gent, però només en parlaran, perquè és l'únic que poden fer, a més d'intentar convèncer els governants espanyols, amb l'èxit acreditat que no cal recordar: crueltat, la justa. Segons Rajoy, "la Generalidad está para hacer carreteras y poca cosa más". No és un desig, descriu la realitat. Si del balanç resulta que a Espanya no hi ha res a fer, que només ens volen per pagar i obeir, que cada any perdem diners i oportunitats, que ens duen a la ruïna en benefici d'ells, que ens manen i ens menyspreen, només queda definir i executar el business plan d'escissió de la branca ruïnosa de l'empresa Catalunya que s'anomena Espanya, perquè ha resultat un mal negoci no redreçable. O llanguir fins a l'extinció. Alfons López Tena, president del Cercle d'Estudis Sobiranistes

1a Trobada de Joves d'Òmnium

15.10.2008
1a Trobada de Joves d'Òmnium

El cap de setmana del 8 i 9 de novembre, Òmnium Cultural organitza la seva primera trobada per a joves d’entre 18 i 25 anys amb l’objectiu d’oferir un espai de formació i reflexió i, alhora, de crear xarxa entre els socis d’Òmnium més joves i altres persones de la mateixa edat que encara no ho són però que simpatitzen amb els principis de llengua, cultura i país pels quals treballa l’entitat.

La trobada ha estat impulsada per un grup de socis joves d’Òmnium, interessats en generar una dinàmica de treball que animi a la participació dels membres més joves de l’entitat i sigui un punt de referència per al jovent del país.

Amb aquesta finalitat, s’ha preparat una programació que contempla espais de formació, d’intercanvi de coneixements i de lleure. Així, entre les activitats programades, s’hi troben diverses taules per reflexionar sobre temes d’actualitat, com ara els reptes del catalanisme, la cohesió social, l’activisme a la xarxa, o la cultura i els mitjans de comunicació.

També s’han preparat altres activitats per afavorir la coneixença i l’intercanvi d’experiències entre els participants durant els diferents moments de convivència del cap de setmana. Més informació sobre el programa i els preus de la Trobada, aquí.

Més de 1.600 persones omplen el Palau de la Música per homenatjar a Xirinacs

14.10.2008
Més de 1.600 persones omplen el Palau de la Música per homenatjar a Xirinacs

(Publicat al diari Crònica)

Més de 1.600 persones van retre ahir homenatge a l'exsacerdot i polític català Lluís Maria Xirinacs. Poc després d'un any de la seva mort, un Palau de la Música Catalana ple va recordar la seva figura, definida per tots els presents com a un 'patriota coherent', un defensor de la independència del país i una bona persona. Diferents personalitats de la societat civil dels Països Catalans van lloar Xirinacs i la seva defensa per les llibertats.

L'acte va començar amb les paraules 'Comença a caminar poble català!'. Mossèn Dalmau, qui va ser amic de Xirinacs, va explicar durant la seva intervenció que la figura i la personalitat del homenatjat era 'complexa' i va assegurar que 'no va morir d'odi ni de gelosia ni d'accident, sinó d'amor com Jesús', al temps que afegia que 'ningú ha dit mai que Jesús es va suïcidar, però els fets canten'.

Més dur en els seus termes es va mostrar Josep Guia, membre del Comitè executiu del PSAN, qui va declarar que el d'ahir no era un acte 'fet pels partits, sinó per persones generoses i honestes del poble català'. Per la seva banda, Lluís Planes, de la Fundació Xirinacs, va manifestar que 'ja s'havia acabat el temps de la queixa, del nacionalisme i l'independentisme il·lusori' i que havia arribat el moment 'de vertebrar els Països Catalans'.

A l'acte hi van assistir el conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras, el líder d'Esquerra a l'Ajuntament de Barcelona, Jordi Portabella, i el jurista, Hèctor López Bofill. El toc musical el van posar Maria del Mar Bonet, Feliu Ventura, Elèctrica Dharma, Obrint Pas, La Coral Sant Jordi, Joan Reig amb Refugi, Aramateix, At versaris i Manel Camp

De la Catalunya perplexa a la Catalunya activa

10.10.2008
De la Catalunya perplexa a la Catalunya activa

(Publicat al diari Crònica)

Per aquest dijous a les set de la tarda, Òmnium Cultural ha programat un d'aquells actes que omplen (aneu-hi amb temps, doncs, si voleu veure'ls la cara). Alfons López Tena, Vicent Sanchis i Roger Buch parlaran de la situació del país davant els incompliments en matèria de finançament per part de l'Estat i de la futura sentència del TC. Passat recent i futur imminent. Com sabeu, des del 9 d'agost ens trobem en una situació de crisi de legitimitat. L'Estat ha incomplert allò que diu l'Estatut després de dos anys de poder-ho solucionar i anar donant allargues. És cert que han presentat una proposta, però tant el govern com l'oposició l'han qualificada d'insuficient. Per tant, el que tenim al davant des del 9 d'agost és la manifesta manca de voluntat per part de l'Estat i una pretesa normalitat en forma de negociacions. És per això que va sorgir la iniciativa de concentrar-se cada dia 9 a les 9 davant de tots els ajuntaments dels Països Catalans, per reclamar una solució democràtica basada en el dret de decidir. Dijous vinent, doncs, torna a ser dia 9.

Els tres ponents són persones vinculades a Òmnium, una entitat que, com no podia ser altrament, ha comprès el problema polític que ens fa de coll d'ampolla i que afecta els tres punts del seu lema: la llengua, la cultura i el país. Amb López Tena i amb Vicent Sanchis vaig tenir ocasió de coincidir-hi a les Primeres Jornades Comunicació i Independència que es van fer a la UAB el passat 14 de maig. Un parell de videos (1 i 2 ) ho recullen. Roger Buch, d'altra banda, és una d'aquelles persones que, sense ser tan mediàtica com els altres dos, val la pena escoltar sempre (i sempre hi és encara que potser no es noti tant). En aquella ocasió, finançament i TC eren futur. Ara un d'aquests dos temes ja és passat i no hi ha hagut cap daltabaix. Poques persones parlen obertament de crisi de legitimitat arran de l'incompliment del 9 d'agost. Suposo que totes les energies es concentren en el TC, de la sentència negativa del qual López Tena està convençut.

Valdrà la pena treure-hi el cap, doncs, i que amb una mica de sort hi hagi debat. En un article al Bloc Gran del Sobiranisme que ja comença a ser famós perquè ha desembocat en la proposta de portar 10.000 catalans a Brussel·les, Enric Canela (CiU) deia “Perplex jo?” Des d'un punt de vista ben diferent, el Molt Honorable José Montilla ha dit reiteradament que no comparteix aquest diagnòstic (no li deu anar bé). Certament, hem de sortir d'aquesta perplexitat. I no cal que ens hi trenquem gaire les banyes. López Tena ho té clar i qualsevol que l'escolti se n'encomana, de tanta energia i tanta clarividència. Per això tinc l'esperança que, ara que comença a remenar les cireres a CDC, també a ells els convenci. Ens mobilitzarem i ens activarem tant com calgui, però que no hàgim de lamentar que, després de cinc anys a l'oposició i d'unes quantes males experiències nacionals, no ens hem mogut d'on érem. D'un partit nacionalista se'n pot esperar alguna cosa més que la lluita legítima per l'alternança en el poder, se n'ha d'esperar que impulsi el procés d'autodeterminació. La Catalunya activa passa per aconseguir que a les properes eleccions hi hagi dos, tres o quatre partits que es presentin amb la proposta de declarar unilateralment la independència. Ens demanaran suport per no fer un salt en el buit. Ens hi trobaran, però que no triguin gaire, que tenim pressa.

Xavier Mir, blocaire en vaga

Finançament sense xifres

09.10.2008 Finançament sense xifres (Publicat pel diari Avui) Parlar de finançament sense xifres és com pretendre fer una truita sense ous. Els criteris que es discuteixen tenen com a objectiu incrementar el finançament, i, per tant, el que s'està discutint és una xifra: la xifra que li tocarà a Catalunya per finançar les seves necessitats de despesa. L'Estatut, però, no en garanteix cap, de xifra. La famosa cistella d'impostos que tantes anades i vingudes ha provocat aquests dies està inclosa a l'Estatut, i el govern espanyol la complirà estrictament, però això no garanteix cap millora en el finançament. L'article 206.1 de l'Estatut diu textualment: "Els recursos de la Generalitat són, entre d'altres, els que deriven dels seus ingressos tributaris, ajustats a l'alça o a la baixa en funció de la seva participació en els mecanismes d'anivellament i de solidaritat". Per tant, la cistella d'impostos ens vindrà íntegra o completa, el nom no fa la cosa, però, si no millora la fórmula que determina les necessitats de despesa de la Generalitat, el fons de suficiència serà negatiu (els nostres recursos seran ajustats a la baixa). S'ha perdut una oportunitat d'establir una xifra mínima a aconseguir, pactant una fórmula ambiciosa per calcular les necessitats de despesa de la Generalitat. Cal recordar que al final del procés la millora (si hi és) en el finançament es podrà quantificar, i hauria de servir per reduir el dèficit fiscal de Catalunya. Recordem que la darrera estimació del dèficit feta per la conselleria d'Economia el situava en un 9,8% del PIB de Catalunya per a l'any 2005. Si es manté igual, l'any 2009 el dèficit fiscal estarà al voltant de 22.500 milions d'euros. Elisenda Paluzie, economista i professora a la Universitat de Barcelona

'El moment de dir prou': Ara?

08.10.2008
'El moment de dir prou': Ara?

(Publicat al diari Crònica)

El darrer llibre del Toni Strubell, “El moment de dir prou”, va ser presentat a la llibreria Ona de Barcelona, dimarts 30 de setembre, en un acte on no hi cabia més públic, l’autor parla amb convicció de “la manifesta incompatibilitat amb Espanya”. Gran coneixedor de les entranyes de l’Estat per la seva feina, al costat de l'advocat i historiador Josep Cruanyes –que també va intervenir en l’acte– Strubell il·lustra la flagrant anormalitat en què viu la nació catalana, i els molts motius que demostren que el projecte d’Espanya no passa per acceptar els catalans tals com som i volem ser.

En el pròleg, l’expresident d’Itàlia Francesco Cossiga escriu. “La història és sempre la reescriptura del passat [i] Strubell no s’acovardeix davant aquest difícil objectiu”. Després de repassar múltiples episodis vergonyosos (hi ha capítol en què demana: “Franco encara?”), en Toni corona el llibre amb un suggerent apèndix intitulat “Cap on portem Catalunya? Idees” on el lector “Cal fer popular el catalanisme”, “Una nació sostenible”, “Afavorir la unitat del catalanisme”, “La batalla de l’emotivitat”, “Fer capital Barcelona”, Explotar internacionalment el 2014”, “Fer visible les raons de la sociolingüística”, i “Catalunya a Europa”.

De cap a cap, el llibre és d’una lectura apassionant (com ho ha estat -em consta!- l’exercici d’escriure’l) i obligada si hom vol entendre molts dels motius pels quals el poble català, sobirà, viurà amb tota certesa més tranquil i més segur. Qui no ho tingui clar ara mateix, ho tindrà després de llegir el llibre: es deixarà convèncer que “El moment de dir prou” és ... ara!

Miquel Strubell, sociolingüista i membre fundador de Sobirania i Progrés

Il·lusió fracassada

07.10.2008 Il·lusió fracassada (Publicat al diari Avui.cat) El 23 de setembre passat ens emplaçava Ferran Mascarell a “tractar d’aconseguir una quota més gran de poder de l’Estat i a obtenir un marc constitucional més permeable als legítims interessos dels ciutadans de Catalunya” i “reclamar més i més Estat per a Catalunya”. Com a il·lusió és plenament legítima, però també és legítim reclamar als ideòlegs de l’autonomisme que apostin per una pràctica política menys fantasiosa i que no defugi la veritable qüestió de la sobirania i el poder ara i avui, com pensen assolir sense ser Estat que Catalunya tingui el que al món només tenen els Estats. Defineixen un legítim horitzó estratègic, però no proposen cap tàctica política eficaç, i no diuen quines són les raons favorables a la continuïtat de Catalunya a l’Estat espanyol, què hi guanyen els catalans amb la dependència. “Ellos son autónomos, pero nosotros somos soberanos”, ens deia la vicepresidenta espanyola. Sense sobirania, la il·lusió de l’autogovern dins i sota l’Estat espanyol per aconseguir “més i més Estat” es pot assolir reformant l’Estatut o la Constitució. La de l’Estatut ja s’ha fet: tant és que l’aprovi el Parlament amb un 89%, són els espanyols qui el fan al seu gust “cepillado”, i tant és el referèndum, el Tribunal Constitucional l’arranarà entre nul·litats i declaracions d’ineficàcia, convertint l’Estatut en un catàleg d’intencions sense força jurídica ni vinculant. És una opció fracassada. La reforma constitucional requereix 234 diputats espanyols favorables, noves eleccions, de nou 234 diputats favorables, i referèndum a tot l’Estat. Els que no van saber, poder o voler obtenir el vot de 176 diputats per aprovar al Congrés l’Estatut que aprovà el nostre Parlament, cal que diguin com pensen aconseguir el vot de 234 diputats i el suport espanyol perquè Catalunya tingui “més i més Estat”. Per canviar Espanya cal que els espanyols estiguin d’acord a perdre poder i riquesa en benefici dels catalans, i ja s’ha vist prou que no ho volen ni ho voldran. És una il·lusió fracassada. L’autonomisme ha prestat grans serveis a la nació, l’ha feta avançar, però s’ha exhaurit i no és ja sinó una font contínua de frustracions, perquè les competències són d’un Estat que ens va a la contra: no podem decidir sobre subministrament d’aigua ni d’electricitat, ni sobre aeroports i ports, ni sobre autopistes, carreteres ni trens, ni el català és oficial ni tenim representació ni presència a la UE. No podem decidir sobre pensions, les nostres seleccions esportives no poden competir internacionalment, a les nostres empreses se’ls impedeix comprar empreses espanyoles importants, i tot l’èxit de l’autonomisme dels darrers 10 anys ha estat que l’espoli fiscal només s’hagi multiplicat per dos, més del 10% del PIB català, més de 20.000 milions d’euros que cada any els catalans paguen en impostos, van a Espanya, i no tornen. Un balanç de perdedors que repeteix una i altra vegada un ritual sado-maso: Catalunya reclama quelcom, Espanya diu (o escup) que no, i és que no. Mentrestant, Catalunya s’enfonsa: la renda dels catalans cau, després de “l’anivellament solidari”, de la posició 3a a la 11a, sota Melilla; cau sis posicions al món entre el 2003 i el 2006 en Índex de Competitivitat; cau en l’Índex de Desenvolupament Humà de les Nacions Unides entre el 2000 i el 2007 de la posició 14 a la 18, mentre Espanya puja de la 21 a la 13. Superem encara (104,6%) la mitjana de renda, en un parell d’anys caurem per sota, inevitable quan en 20 anys hem estat el 16% dels habitants i el 20% del PIB, hem pagat el 24% dels impostos, i rebut el 12% de la despesa pública. Aquesta és la realitat de l’atzucac autonomista. Prou d’enganyar la gent fent creure que d’Espanya aconseguirem més poder, que no ens robin tant, “més i més Estat”. O volem allò que tenim, resignant-nos al destí de província arraconada i marginal a què ens condemna Espanya, o tenim allò que volem, i l’única manera és l’Estat independent, que només necessita la majoria dels votants catalans a favor, no la dels espanyols. L’estratègia, la democràcia; la tàctica, la dels espanyols “paso corto, vista larga, mala leche”. Ens consideren un problema: siguem-ho, sigu, siguem el seu problema i la nostra solució. Som-hi. Alfons López Tena, president del Centre d'Estudis Sobiranistes

Xirinacs al Palau, l'últim homenatge a un insubornable independentista

06.10.2008
Xirinacs al Palau, l'últim homenatge a un insubornable independentista

El proper dilluns 13 d'octubre es durà a terme l'acte "Xirinacs al Palau", un homenatge al polític independentista que ens va deixar l'any 2007. L'acte, que es realitzarà a Palau de la Música a les 21:00, comptarà amb parlaments de personalitats del món cultural, social, civil i polític català; seran Víctor Alexandre, Montserrat Carulla, Oriol Junqueras, Josep Guia, Rosa Calafat, Mossèn Dalmau, Lluís Planes i Arcadi Oliveres. A més a més hi actuaran també els grups Obrint Pas, Elèctrica Dharma, At Versaris o Aramateix, i els cantautors Jaume Arnella, Feliu Ventura o Maria de Mar Bonet, entre d'altres. Hi haurà també intervencions de diversos representants de la societat catalana, com Alfons López Tena, Miquel Calçada "Mikimoto", Isabel-Clara Simó, Jordi Porta, Vicent Sanchis, Antoni Bassas, Oleguer Presas o Josep Maria Terricabras, entre molts d'altres. A més, l'acte podrà ser seguit en directe als següents cinemes: Cinemes Catalunya (C/Ciutat 33, Berga, el Berguedà), Cinemes Guiu (Av. Celoria 54, La seu d'Urgell, l'Alt Urgell), Cinemes Rambia (C/Anselm Clavé 11, Lleida, el Segrià), Cinemes Urgell (C/Navarra 7, Mollerussa, el Plà de l'Urgell), Cinemes Kyton (Av. 11 de setembre 18, Palamós, el Baix Empordà) i el Cinema Majèstic (Av. Catalunya 56, Tàrrega, Urgell). No us el perdeu!

Suecs, suïssos i la independència

03.10.2008
Suecs, suïssos i la independència

(Publicat al bloc d'en Lluís Pérez)

No m'agrada massa parlar de referents internacionals per a il·lustrar els projectes polítics sobre el nostre país, però si ho hagués de fer, trobaria una sèrie de símils molt clars per explicar els diferents projectes independentistes pel que fa al model social que propugnen. Uns, minoritaris però no tant, voldrien que els Països Catalans fossin una cosa així com la Veneçuela de la Mediterrània. Uns altres, per sort molt més minoritaris, pensen en el nostre país com la futura Cuba de la conca del Mare Nostrum. I uns altres, per sort més minoritaris encara, situats a l'altre extrem de l'espectre polític, sembla que tenen més aviat al cap Croàcia o Sèrbia, amb els seus processos d'expurgació ètnica i tot això.

Però totes aquestes són opcions minoritàries, sobretot les darreres dues (per sort, insisteixo). Jo diria que la majoria dels independentistes d'aquest país es poden dividir, pel que fa al seu model social, entre "suïssos" i "suecs". No parlo del model polític de cada país, sinó del seu model socioeconòmic. Comencem pels "suïssos". Aquests voldrien que els Països Catalans fossin la Suïssa del Mediterrani. Un país petit, amb una economia mínimament intervinguda per l'Estat, un model liberal-conservador d'Estat del Benestar on la família i el mercat són els principals proveïdors de serveis, i una baixa pressió fiscal.

D'altres, en canvi, voldrien veure els Països Catalans convertits no en la Suïssa, sinó en la Suècia del Mediterrani. Un país amb eficient i pròspera economia basada en la innovació tecnològica, amb un model d'economia mixta on tant la iniciativa privada com l'Estat tenen un pes important, amb un sistema impositiu progressiu i amb un potent Estat del Benestar on la gestió del risc vital es desmercantilitza tant com es desfamiliaritza. L'Estat proveeix els individus de sanitat i educació públiques universals, gratuïtes i de qualitat; de subsidis contra les penalitats imprevistes o degudes a l'atzar; i de polítiques que afavoreixen la igualtat d'oportunitats, tot ajudant els sectors més vulnerables a la discriminació (senyaladament, les dones) a protegir-se d'ella.

Ambdós grups coincideixen en un mateix diagnòstic: per a aplicar els seus respectius models als Països Catalans, aquests necessiten d'Estat propi. I tenen raó, per més a que a primera vista pugui semblar contradictori. Avui dia, la riquesa que es crea als Països Catalans no es queda íntegrament a la butxaca dels individus que la generen amb el treball assalariat o la iniciativa empresarial, com voldrien els "suïssos"; ni serveix per finançar un potent Estat del Benestar que asseguri la independència personal dels individus i la igualtat d'oportunitats, com voldrien els "suecs". Enlloc d'això, la riquesa creada pels catalans va destinada a finançar el projecte econòmic pseudoimperial d'un Estat obsessionat amb la idea de reconquerir amb les empreses el que a Amèrica Llatina no va poder mantenir per les armes, i no menys obsessionat amb la idea de fer de Madrid la florent capital d'aquest imperi. "Suïssos" i "suecs" als Països Catalans tenen un enemic comú, que són (per seguir amb els referents) els qui des de Madrid volen convertir Espanya en la França del sud d'Europa. I no cal dir, en aquesta nova França hispana, qui serà París (qui, doncs, sortirà guanyant) i qui Occitània (qui, per tant, sortirà perdent).

L'evolució política de les relacions Espanya - Països Catalans ha arribat a un punt en que cada cop està més estesa la consciència que el centreesquerra i el centredreta catalans, si seriosament volen dur a terme els seus respectius projectes polítics, només poden fer-ho aconseguint la creació d'un Estat català independent. Significa això que "suecs" i "suïssos" tenim en els "francesos" un enemic comú? Sí. Significa que hem de col·laborar per guanyar-li la mà? Sí. Significa que, com volen alguns, hem de postposar les nostres diferències quant al model social fins el dia de la independència? Que hem de conformar un partit polític que ens agrupi a tots tot posant per davant de tot la independència i deixant en segon terme l'eix esquerra/dreta (com qui diu, l'eix Suècia/Suïssa)? No crec. L'independentisme, i més en el cas d'un poble senzill i pragmàtic com el nostre, només convenç i esdevé majoritari quan la gent rep una resposta a la pregunta "i la independència, per a fer què?". I aquí, les respostes de "suïssos" i "suecs" són massa diferents com per a que ens passem tot el camí cap a la independència responent "això ja es veurà".

"Suecs" i "suïssos" necessitem, cadascú, una força política que ens representi als Parlaments i les institucions que mal que bé ens serveixen per autogovernar-nos. Dues forces, doncs, una de les quals aplegui el sobiranisme de centreesquerra i l'altra el sobiranisme de centredreta. I un cop plegades formin un bloc político-electoral majoritari, aleshores sí que haurà arribat el moment de caminar plegats (cadascú des de les seves sigles, però plegats) el camí del referèndum d'autodeterminació i del procés constituent vers un Estat propi. El problema, és clar, és que si mal que bé existeix una força parlamentària "sueca" (per més que sovint els seus dirigents es facin els suecs, si se'm permet la broma), no hi ha actualment cap força "suïssa". I la que podria aspirar-ho a ser (si més no a Catalunya), que no és sinó Convergència Democràtica, actualment té, crec jo, pocs López Tena que puguin forçar-la a emprendre el tan esperat, i mai esdevingut, gir sobiranista.

Lluís Pérez, estudiant de Sociologia

Sobre Rafael Casanova

02.10.2008
Sobre Rafael Casanova

Quan s’acosta l’Onze de Setembre sempre sentim la cançó de l’enfadós, que qüestiona la figura històrica del nostre heroi i Conseller en Cap, Rafael Casanova.

La lletania pre-Diada, any rere any repetida, més o menys rondineja així:

a/ Que si “només” va ser ferit i va poder sobreviure. (Vet ací tot un acte de traïció!)

b/ Que si va morir al 1743 amb més de 80 anys de forma natural. (Potser s’havia de suïcidar?)

c/ Que si el 1719, tot aprofitant una amnistia, va tornar a exercir d’advocat. (Com tothom. O és que el ferrer no va fer de ferrer i el fuster de fuster, des del 12 de setembre de 1714?)

d/ Que si havia d’haver capitulat sense resistir. (Jutjar una decisió transcendentalment històrica, tot descontextualitzant-la i mistificant-la, amb la mentalitat hedonista i covarda imperant avui en dia és, com a mínim, absurd).

e/ Que si la ofrena floral al peu del seu monument no té massa sentit. (Té molt més sentit, posem per cas, que la ofrena al monument del soldat desconegut que Gran Bretanya fa cada any a Whitehall)

f/ Que si el General Moragues es mereix l’homenatge i Rafael Casanova no.

No són gens incompatibles ni comparables. Moragues era un militar que operava fora ciutat i Casanova el màxim responsable polític de Barcelona. El problema és que el General Moragues és una figura històrica incòmode i, per tant, marginada pel titellam-col·laboracionista, els mitjans de manipulació i la intel·lectualitat de cul llogat. Però per a restituir i enaltir com es mereix al gran heroi i màrtir de Sant Hilari Sacalm, no cal minimitzar ni treure mèrit al Conseller en Cap.

L’historiador igualadí Joan Mercader i Riba ens ho relata així: “Casanova havia suggerit l’acceptació d’un armistici d’uns 12 dies, que hauria permès de reorganitzar les tropes i d’esperar l’anunciat comboi de Mallorca. Predominà, però, el parer contrari, que Casanova acceptà sense reserves, i treballà intensament davant la imminència de l’atac final. Aquest es produí la matinada de l’Onze de Setembre. Casanova s’adreçà al Portal Nou i, enarborant la bandera de Santa Eulàlia i voltat dels prohoms de l’escorta, arrossegà al contraatac diverses companyies de la coronela i durant una hora i mitja hom disputà una terrible batalla cos a cos. Rafael Casanova rebé una bala a la cuixa i hagué de cedir la bandera al comte de Lanuça, protector del braç militar. Fou hospitalitzat al col·legi de la Mercè, on el visitaren el conseller segon Salvador Feliu de la Penya, i diversos militars, que li sotmeteren un projecte de capitulació, el qual es veié forçat a aprovar.”

Què més havia de fer? Coneixeu gaires presidents o caps suprems del segle XVIII – polítics o militars- que s’hagin jugat la vida a primera línia de foc, tot lluitant fins al final? Creieu que sense aquest acte heroic, avui servaríem la memòria del “Onze de Setembre” i la voluntat de restablir la Llibertat de Catalunya?

Els titelles-col·laboracionistes que ens representen des de fa 31 anys no són dignes de fer-li cap ofrena floral, ni cap homenatge; aquesta és la qüestió.

Cal afegir també que la resistència a ultrança, no fou solament una gesta de valor, dignitat i honor, sinó que les possibilitats de que Anglaterra es reincorporés a la guerra al costat dels catalans, eren molt fonamentades. El canvi de monarca (Jordi I per Anna I) feia de la lluita una oportunitat nova i gens desestimable. El sacrifici, per tant, era fins i tot políticament i pragmàticament aconsellable.

Segueix Mercader i Riba: “Temorosos de la repressió felipista, alguns familiars i amics seus decidiren de fer-lo passar per mort. Més tard fou dut en secret a la casa del seu difunt sogre, heretada pel seu fill Rafael”.

Val a dir també que la obligació de qualsevol lluitador patriota, més enllà del instint de supervivència lògic i humà, és escapolir-se de l’invasor per a resistir o esperar una nova oportunitat, tal i com pretenia fer el General Moragues, fugint a Mallorca, quan fou capturat per l’enemic.

Sobreviure uns anys més a la gran gesta no li resta gens de mèrit, i pocs pobles poden vantar-se i sentir-se tant orgullosos com nosaltres, de tenir en la seva galeria de persones il·lustres un ferm patriota i gran dirigent, tant valent, digne i honorable com el nostre Conseller en Cap: Rafael Casanova.

Antoni Gomis, president de Catalunya Estat Propi

El català i la ciència

01.10.2008 El català i la ciència (Publicat al diari Avui) Poden respirar tranquils tant els nostres dirigents polítics com els dirigents empresarials com els directius esportius, de mitjans de comunicació, d'activitats de lleure... perquè aquest article no va per ells, tot i que a gairebé tots els encaixaria. Em vull referir (encara que no és exclusiu d'ells) als dirigents d'institucions científiques, de centres d'investigació, que, ah!, encara que no surtin gairebé mai als mitjans, també existeixen. A Catalunya tenim 12 universitats, 33 centres de recerca amb participació de la Generalitat (CERCA) i 15 instituts del Consell Superior d'Investigacions Científiques. Això fa un total de seixanta directius al més alt nivell -amb els diferents noms de rector, director, president- i possiblement tres-cents o quatre-cents alts càrrecs de direcció i de gestió. No és menyspreable, doncs. La meva pregunta és: quin grau de catalanitat hi ha entre la classe dirigent de centres científics? Em refereixo no a les paraules, no a les manifestacions, sinó als fets reals, a la gestió de cada dia, però també als aspectes menors, que no es noten però que van traspuant. Quants d'aquests dirigents creuen en Catalunya com a país, que volem que sigui científicament desenvolupat però que també volem que sigui un país no subsidiari d'altres ni de les decisions de gent de fora? Certament, la ciència no té fronteres, la recerca s'ha de basar en l'excel·lència, no podem renunciar a res que ens enriqueixi científicament, hem d'ésser competitius amb els països científicament i tecnològicament avançats... Gairebé com els clubs de futbol de primera línia (però amb menys recursos). Tant de bo poguéssim contractar alguns dels millors investigadors del món, però poques vegades és el cas. Però sí que seguim camins paral·lels amb l'ús de la llengua. És clar, em diran, la ciència es transmet en anglès, a Dinamarca o a Noruega ho fan tot en anglès (sic). I és clar que sí, els respondré, perquè ells no han de competir amb altres llegües amb privilegis jurídics, polítics i demogràfics colossals en el seu propi país. No els amenaça ningú. Però aquí, a Catalunya, no cal amagar l'existència del català. No sols no cal amagar-la, sinó que faríem bé d'exhibir-la, encara que només sigui perquè el món científic, un col·lectiu de ments d'alt nivell, se suposa, tingui coneixement de la seva existència. O potser s'acabi interessant per l'estat de la llengua, per la seva problemàtica, pels problemes del país... Així és com tindríem bons ambaixadors arreu. Ja tenim l'anglès per comunicar-nos científicament, però quin mal hi fa el català en una web? O quin mal hi fa el català en una memòria d'activitats? O en la vida quotidiana? Amb l'argument de l'anglès, de la internacionalització, de l'obertura al món, de tot el que vulguin, el que es camufla és una eliminació del català o la substitució del català pel castellà. Perquè, esclar, què diran a Espanya si fem un report d'activitats en anglès i català i no en castellà? Potser els caurà malament aquesta omissió, potser no ens subvencionaran el projecte, potser ens miraran amb recel, potser no ens invitaran, potser... Aquesta és la veritable mare dels ous, la dependència dels organismes de l'Estat, tot un procés d'espanyolització. El diccionari de l'IEC defineix mesell com: "Que no se sent dels cops", i figuradament, "d'una insensibilitat absoluta". Si us plau, doncs, que ningú no s'escandalitzi per l'ús d'aquest adjectiu, no és un insult. Crec que hauria de ser política del comissionat i de la conselleria que el català fos present en les webs i en les memòries d'activitats de tots els centres del CERCA, no d'uns quants ni de molts, sinó de tots. Així ningú ens podria dir mesells. Enhorabona a aquells dirigents que ja ho practiquen. I als altres, que pensin si realment la ciència ha d'estar per damunt del país. Manuel Castellet, catedràtic de Matemàtiques de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB)